dijous, 31 de març de 2016

D'uns ceps amagats en una vinya

Vaig escriure en un article —parlant del sumoll de Solergibert, o del de Foresta— que darrere cada ampolla de sumoll hi ha alguna història. No era un banal recurs literari. El que volia dir és que les vinyes de sumoll, que havien sigut majoritàries a força zones del país, havien desaparegut gairebé totes i, si alguna ha sobreviscut fins ara —«per salvar-nos els sabors»— deu ser per alguna història concreta que hi ha al seu darrera.


Això que he dit també s'aplica al darrer sumoll que he tastat: L'Infiltrat 2014 de Mas dels Clavers —o de Can Gallego, com li vulgueu dir—. Resulta que les escasses tres-centes ampolles d'aquest vi procedeixen una antiga vinya de.... parellada! L'explicació és que aquesta vinya del Joaquim, de parellada, vella dels anys seixanta del segle passat, conté al seu interior uns antics ceps de sumoll que, amagats —infiltrats!— al seu interior, han sobreviscut tot el que ha calgut fins poder arribar avui a les nostres copes. Per retornar-nos el sabor del sumoll, ara que, afortunadament, el sabrem apreciar. Un sabor que ben fàcilment podria haver-se perdut per sempre, com ha passat amb algunes altres varietats que havien estat ben comunes al nostre territori.


L'Infiltrat m'ha semblat una petita delícia. L'han fet amb llevats autòctons i, segons diu l'etiqueta, «sense additius enològics i amb molt poc sulfurós». Cinc mesos de bóta al petit celler de la vora de l'Anoia, prop de Sant Jaume Sesoliveres, han donat un vi d'una exquisida puresa. L'hem begut en unes Riedel Borgonya i l'hem acompanyat —la companyia ha estat recíproca, és clar— d'una llaminera orella de porc amb mongetes del ganxet.

El color és ben pujat i les aromes són agradables i netes, de les que s'ensumen a pleret i donen frescor d'herba, d'aquelles prunes vermelles —o cireres— ben dolces i, al mateix temps, deliciosament acídules, que esmussen imperceptiblement la boca quan els mossegues la pell. Té, com correspon al millor sumoll —aquesta varietat tan i tan rebeca!—, un rerefons que en delata els orígens. Però tot ell és precís, subtil, fluid i pur, amb uns tanins elegants i un caràcter que aconsegueix ser, simultàniament, fred i atractiu. M'hi deleixo. Quin plaer poder assaborir avui aquest fluid fresc i aquests tanins ingràvids, i l'endemà, sense canviar de país, aquells altres vins densos com la compota, de cos voluptuós i opulent! Avui, però, ens ha vingut de gust aquest sumoll elegant, graciós, dret com un escaire.

dimecres, 23 de març de 2016

Trepat/trempat

Els temps més obscurs en què calia reivindicar el trepat ja els hem superat, però no es cosa baldera parlar de les ampolles de trepat que ens desperten un especial plaer. Com les que fa, per al nostre delit, la Marta Pedra, a Montblanc.


El monovarietal de trepat de la Marta Pedra du el nom de Trempat i forma part del catàleg dels vins de la Marta, que es diuen Vins de Pedra. Són quatre vins —si no me'n deixo cap— i tots són remarcables, però l'altre dia vam destapar una ampolla de Trempat 2015 —la nova collita acabava d'arribar a la meva botiga habitual— i aquest és un motiu prou bo per dedicar unes breus notes a la Marta, unes notes que hauria d'haver publicat fa molt de temps.

A la Marta, la podeu trobar al seu celler entaforat a les pedres de la muralla de Montblanc i també la podeu trobar a l'Empordà —que és on l'he trobada jo més sovint— al celler del seu company, que no és altre que La Vinyeta, a Mollet de Peralada. Allà, si s'escau que en té, li podeu comprar a la Marta una dotzena dels ous de les seves gallines —exquisits!— o podeu parlar amb ella de l'Empordà i de la Conca —vaja, que és bilingüe, si se'm permet la facècia—.

El trepat que a mi m'agrada ha de ser gràcil i, tanmateix, fresc i llaminer perquè això va amb la seva pròpia personalitat, però també ha de posseir una certa complexitat que permeti fer-ne una lectura més profunda. Perquè sovint, els vins de trepat són tan agradables, vénen tant de gust, que hi ha el perill que no sapiguem escoltar les melodies més subtils que els millors trepats contenen al seu interior.

Aquest Trempat 2015 és d'un vermell brillant, bellament fruitat i amb algunes aromes que jo associaria a les flors i, potser, al pebre. No cal que digui que tot és fresc i net, fluid, refrescant, persistent i amable. Elegant, poc gràvid, però ple de tensió. D'aparent senzillesa. «Llaminer, però sense llaminadura». [Si puc fer un incís, miraré d'explicar aquesta frase. Quan usem la paraula llaminer parlant d'un vi, hem d'anar amb molt de compte perquè aquesta paraula suggereix llaminadures, en el sentit de dolços, caramels o confitures, mentre que l'autèntic significat de l'adjectiu llaminer és, segons el DLC, aquest: «Que convida a menjar per la finor, la delicadesa, del seu gust.». El Trempat 2015 és així, però res té a veure amb els caramels ni les confitures.]

Mentre escric tot això, tinc a l'abast una copa d'un altre vi de la Marta Pedra: L'agradable Negre de Folls 2015, un vi que comparteix algun tret del seu caràcter amb el Trempat. Hi ha la fruita, la tensió, la fluïdesa, la frescor... És un vi de garnatxa, ull de llebre i trepat i no en sé res més, però m'ha acompanyat perfectament aquest sopar senzill que he fet avui que, com que sóc al Pallars, he acabat amb uns tallets de Tros de Sort i uns altres del Serrat de Corroncui, perquè ahir vaig passar el coll de la Creu de Perves i, com és lògic, no vaig poder evitar arribar-me fins a Corroncui i comprar una mica d'aquest bé de Déu de formatge que fan amb les seves ovelles xisquetes....



dissabte, 19 de març de 2016

Guido i la mediocritat dels fatxendes

Tinc un amic suís, uns deu anys més gran que jo —diguem-n'hi Guido, per entendre'ns— que vivia en una d'aquelles cases modestes i boniques que hi ha entre el Zürichsee i el Greifensee, a poca estona —en transport públic— del centre de Zürich. Ens vam conèixer l'any 77 o 78 i després vam coincidir durant els dos anys que jo vaig viure a Zürich i durant els quals ell va ser una mica el meu mentor. Ara, d'ençà que s'ha jubilat, viu en una d'aquelles ciutats immenses i impersonals del midwest americà, una ciutat en la que jo també hi vaig viure una temporada i de la que, comptat i debatut, tampoc no en tinc mal records.

Zürich 1980, un dia de tempesta
La casa d'en Guido tenia planta baixa i golfes i el tradicional Keller de les cases suïsses —on hi endreçava les ampolles de vi—. A les seves golfes, quan els seus fills ja s'havien independitzat, hi vaig viure alguns mesos, a primers dels 80. Per la diferència d'edat, en Guido i jo, en aquelles èpoques, mai no vam ser realment «companys», però sí que vam compartir estones i ampolles.

Les ampolles d'en Guido eren, gairebé sempre, dels millors bordeus. Una vegada em va explicar que els seus pares «eren més de Borgonya» però que ell —potser per allò que en diuen «marcar un estil propi»— des del primer moment s'havia decantat cap als bordeus. A la pràctica això volia dir que encarregava cada any al seu marchand, regularment, un cert nombre de caixes de bordeus, distribuïdes de forma piramidal entre els diversos nivells de cru. Mai no li vaig preguntar quantes caixes ni quins vins, però sí que recordo que, entre els vins més quotidians, tenia una predilecció pel Chasse-Spleen i, quan l'ocasió s'ho valia, jo havia vist a casa seva Beychevelle, Brane-Cantenac, Ducru-Beaucaillou... Finalment, en algun sopar on jo hi estava convidat, en Guido baixava al seu Keller a buscar un Mouton-Rothschild prou madur. No es considerava pas ni un esnob ni un enòfil obsessiu i el seu celler, n'estic ben segur, no devia ser gaire diferent del de moltes altres cases del seu entorn.

Tampoc no feia escarafalls als Borgonya —de cap manera!—. Recordo un vespre, força al començament, —una mena de vespre com el de La noche de los Dones Borgià— que en Guido em va iniciar en dos plaers que ja no m'han abandonat. Em va convidar a un Corton-Charlemagne de Bouchard i a escoltar el Köln Concert de Jarrett en el seu equip de música que, en aquella època, consistia en un reproductor de cinta high-end. Jo encara no tenia punts de referència per valorar ni aquell vi ni aquella música, però la conjunció d'aquelles dues sublimitats em va marcar profundament. Vam seguir amb un Roederer Cristal...

Suïssa 1981
Un altre record que tinc d'aquells anys on jo descobria el vi començant per dalt va ser d'un viatge que vam fer a Alsàcia en Guido, jo i quatre o cinc companys més. Fèiem una estada en un centre de recerca que hi ha en un indret perdut de la Selva Negra i hi vivíem literalment enclaustrats (si bé, tot cal dir-ho, amb el consol d'un celler força ben assortit de vins alemanys). Un dia ens vam escapar i, amb un parell de cotxes, vam anar a recórrer cellers d'Alsàcia ben coneguts d'en Guido. Tastàvem i en Guido comprava algunes caixes. En aquella època jo no coneixia altre vi blanc que el que fèiem a casa, a sota de Montserrat, primitiu, oxidat i oblidable... Vam sopar a Ammerschwihr, al restaurant Aux Armes de France —clàssic entre els clàssics— i als bons Alsàcia van seguir els millors Bordeus.

Zürich 1980. Coses que feia quan no estava esquiant o bevent bordeus.
Records i vivències, tanmateix. Però també incitacions a la reflexió. En un article recent vaig lamentar-me de la mediocritat dels vins que es beuen en els menús quotidians. Ara vull dir que estic convençut que també hi ha mediocritat en el que hauria de ser el segment superior del consum de vi al nostre país. Parlo de la gent que es podria permetre un consum similar al del meu amic Guido i que em temo molt que no el fan, ni de lluny. Parlo dels propietaris de les cases ostentoses i opulents que veig a tants indrets del nostre país, dels milers de fatxendes amb els seus cotxes i les seves residències, que no crec que comprin cada any les seves caixes de, diguem, Erasmus, Palmer, Teixar, Vall-Llach, Turó d'en Mota o Chambertin. Vins per al plaer personal i íntim, coses que als fatxendes no els interessen. Són gent —els he sentit més d'una vegada— que t'expliquen, fanfarronejant, que «l'altre dia, al restaurant, ens vam fotre tres ampolles de Vega-Sicilia» però que posaria la mà al foc que a casa seva, quan no els veu ningú, no tenen cap ampolla que valgui res. Fatxenderia, fatuïtat, pura aparença buida.... i les nostres millors ampolles se'n van a l'estranger (i encara sort en tenim!). 

dissabte, 12 de març de 2016

Dues variacions sobre temes coneguts

1. Un Heus amb tres esses
 
Són moltes les ampolles d'Heus —el vi jove i saborós de la Vinyeta, a Mollet de Peralada— que m'han acompanyat des d'aquell ja llunyà 2008, quan jo començava a escriure aquest blog i ho feia parlant de la Vinyeta, que era una interessant novetat en aquell moment. Ara la Vinyeta ja no és profecia: ara ja ho sap tothom, però encara hem d'estar amatents a les novetats d'aquest celler perquè, inquiets com són, a cada nova collita van una mica més enllà en la creació de nous objectes de desig.

Per exemple, l'Heusss 2015 —amb triple "S"— que és el nou vi sense sulfits afegits que fan a la Vinyeta. Vaig destapar-ne una ampolla l'altre dia i em va agradar molt. Vermell lluent, jove i incisiu, genera empatia immediata però té —com passa de vegades amb els millors vins sense sulfurós— una estranya profunditat.


Un Heus encara amb més fruita —prunes i cireres i peres amb vi—, amb més frescor, com un suc de fruita saborós que roman a la boca i als sentits i ens aporta, a més, matisos i textures, sabors primaris i intensos, tacte setinat, força i puresa. L'he decantat i he sabut esperar una estona que anés agafant aire, i que anés perfumant la sala amb les seves aromes incitants. Malgrat això, a la copa encara va seguir evolucionant i va seguir donant-nos acords, complexitats, intensitats. En definitiva, molt més del que ens esperàvem.

2. Un Llàgrimes amb l'etiqueta negra

El llàgrimes de tardor negre, de la cooperativa Sant Josep, de Bot, a la Terra Alta, és un altre dels meus vins de capçalera, vull dir dels vins als que he retornat una vegada i una altra, els vins dels que sempre en tinc alguna ampolla —o mitja dotzena— a mà. És clar que m'agrada, però hi ha un altre motiu que pot sembla circumstancial i banal, però potser no ho és tant: És un vi que puc comprar al supermercat. Perquè sempre hi ha un dia que em trobo en la trista situació d'haver de comprar algunes ampolles a un supermercat i... quina alegria que tinc quan, repassant les estanteries plenes d'ampolles sense suc ni bruc, d'ampolles que no em desperten cap desig, trobo un llàgrimes de tardor!

Però avui vull parlar d'un llàgrimes de tardor negre especial: El que duu una etiqueta negra i les paraules "Reserva 2008" que, aquesta vegada, estan plenament justificades. Es tracta, doncs, d'una edició especial —una "reserva"— d'una collita excepcional d'aquest vi de Bot. Cinc mil ampolles fetes amb garnatxa, carinyena, sirà i cabernet, criats dotze mesos en bótes de segon vi.  



Té un color que és bonic i fosc, sense ser opac, i emet una equilibrada combinació de fruita madura i torrats subtils, amb potència i concentració, recorrent l'espectre que va del cuir al cacau. Convida a ensumar a pleret. Entra a la boca carregat de sabor que s'estén, i és sedós i té tremp. Curiosament, aquesta densitat de sabor, aquests tanins, aquestes textures carnoses i madures, es sustenten en una base fluida, que sembla lleugera i fins i tot gràcil: això me'l fa encara més atractiu. Diria que hi trobo sentors d'herbes i de roques —mineralitat?—, solidesa, maduresa, amplitud i persistència. Em fa pensar molt en les millors virtuts de la carinyena. I sí, és un llàgrimes, és de la raça del llàgrimes.... però és un llàgrimes molt especial. 

diumenge, 6 de març de 2016

El nostre premi d'avui

Carol-Vallès és força més que Millenium. En un article anterior ja he parlat dels seus tres vins «d'autor», els que duen el nom de Guillem Carol i presenten tres interpretacions interessants, amb unes personalitats diferenciades i atractives perquè aquells que en saben i els ve de gust fer-ho, assagin maridatges i contrapunts. Carol-Vallès és força més que Millenium però és també, de manera substantiva, Millenium.  


La primera vegada que vaig tastar el Guillem Carol Millenium Brut 2006 va ser a cegues. Jo formava part del jurat en el tast de finalistes d'uns premis i aquest vi se'n va endur el primer lloc de la seva categoria. Des d'aquell dia l'he pogut tastar amb ple coneixement diverses vegades, fins que vaig anar a Can Parellada —al veïnat de Corral del Mestre, on hi ha celler on es crien aquests vins espumosos tan notables— i vaig comprar l'ampolla que avui hem compartit a taula.

És un cava brut, amb una llarguíssima criança. Lamentablement, l'etiqueta és molt escarida i no ens informa de la data de degollat ni del cupatge, però a la web del celler expliquen que conté, en aquest ordre, parellada, xarel·lo, macabeu i chardonnay, i parlen d'una criança de seixanta mesos. Com ha passat les altres vegades que l'he tastat, m'ha tornat a semblar un gran vi i m'ha proporcionat —ens ha proporcionat— una estona de plaer i bonhomia, fins i tot de pau i deixondiment dels sentits —que és del que es tracta, oi?—.

Com que sóc tan cagadubtes a l'hora de triar una copa per als xampanys, al final m'he decidit per les Riedel Vinum Chardonnay que, si més no, no li han fet cap mal. El vi és d'un groc suau i la bombolla és molt fina. L'aroma és extraordinàriament neta —que no vol dir simple— i, si bé hi podem trobar alguns plaents indicis de la seva llarga criança —allò que en diem brioix, allò que en diem ametllats— a mi m'ha agradat molt la seva fresca netedat, la seva puresa, virtuts que cada dia valoro més en els vins que vaig bevent.

A la boca, les sensacions de riquesa i plenitud són molt poderoses. Esplet de sabor i pessigolleig de la fina bombolla! Opulència equilibrada. Tremp i precisió. Paradigma del bo i millor que pot donar la llarga criança. I quines virtuts i quin equilibri que hi aporten les bombolles, que acompanyen el vi i n'amplien el plaer, sense emmascarar-lo!

Nosaltres sí que hem tingut, avui, un primer premi!