dissabte, 28 de maig del 2016

El gran xarel·lo de Cal Panxa

Pocs deuen conèixer Les Vistes 2013 —cinc-centes ampolles i escaig d'un xarel·lo criat en una bóta de castanyer— però jo el qualifico com un dels millors vins blancs que he begut en aquests darrers mesos.


Aquesta petita joia procedeix d'una vella vinya de xarel·lo que hi ha a Cal Panxa, a les costes que s'enfilen de Sant Sadurní a l'Ordal, i també de la bona feina d'en Josep Esteve Gibert i l'Albert López. Parlo del petit celler que du el nom d'Esteve i Gibert. Ja vaig parlar-ne l'any passat en aquests Apunts.

Recordo que en aquell article, a partir del tast que vaig fer al celler, vaig qualificar l'Albert com un membre de la «nova generació de joves mestres del xarel·lo que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat». Han anat passant els mesos fins ara que he destapat l'ampolla de Les Vistes 2013 que vaig comprar en aquell moment. Amb el peix al forn d'ahir a la nit, vaig voler-la destapar per confirmar (o desmentir) l'impacte que aquest vi em va produir l'any passat. El resultat: n'hi ha prou amb repetir la frase de l'inici d'aquest apunt: «un dels millors vins blancs que he begut en aquests darrers mesos».


De què fa olor, un gran xarel·lo com aquest? De fet, encara que parlem de si els cítrics, o el fonoll, o la flor d'acàcia, el xarel·lo que no ha estat adulterat no fa «olor de» i, malgrat això, la seva aroma pot ser deliciosa en la seva estricta severitat, com passa en aquest cas. Ni plàtans, ni brioixos, ni pixats de gat, ni fruites exòtiques, ni collonades, res d'això escau a la més elegant de les nostres varietats blanques. El diccionari descriu «incisiu» com allò que «penetra com un instrument tallant» i, en aquest sentit, és clar que l'aroma de Les Vistes 2013 és profundament incisiva, perquè ens penetra de manera directa, profunda i acerada.

Sigui com sigui, ahir al vespre  —vam saber allargar l'ampolla fins ben enllà— ens vam delir a bastament ensumant aquest liquid tan pur. A la boca, el glop era d'una netedat prolongada i impecable, d'una bella untuositat equilibrada i elegant. És d'aquells vins que ve tant de gust deixar una estona a la boca per allargar-ne el plaer. En podem dir volum, però no és el volum de la garnatxa —la gloriosa garnatxa blanca!— ni el del viognier —més decadent, més hedonista—.

També hauria de dir alguna cosa de la bóta de castanyer de cinc-cents litres que ha jugat un paper important en la criança —l'acurada criança— d'aquest vi solemne. El resultat és excel·lent, i la meva dona, que ha desenvolupat una hipersensibilitat —convertida en refús— al roure en el vi blanc, no va presentar cap objecció a aquest xarel·lo, ans al contrari. Una gran demostració que és possible —no fàcil, però possible— obtenir un xarel·lo de criança amb virtuts immenses sense ensopegar amb els paranys del roure.

diumenge, 22 de maig del 2016

Un altre «turn of the screw» d'en Josep Grau

Quan es tracta d'expressar en català la idea d'un altre «turn of the screw», no resulta senzill. En Jordi Larios va traduir el famosíssim conte "The Turn of the Screw" de Henry James i va optar per «Un altre pas de rosca», que està força bé però, malauradament, el significat col·loquial actual de «passar-se de rosca» hauria convertit el meu títol en involuntàriament derogatori. Una expressió més adient seria «un pas més enllà», però finalment he deixat el títol de l'article en anglès, i suposo que ja ens entenem.

En resum, que en Josep Grau, el viticultor de Marçà que jo tant respecto, ha donat un pas més enllà, ha collat més el cargol, ha reblat més el clau... i ens ofereix la Florens 2014.


Aquest vi —que vaig tastar per primera vegada al Tast de Professionals de la Fira del Vi de Falset d'enguany— és una garnatxa que procedeix d'una vinya plantada ara fa cent anys —que es diu aviat!— fermentada en ciment i criada en tonells —allò que en diuen «foudres»— de dos mil litres, de roure alemany i austríac. En Josep m'explicava com està abandonant la bóta bordelesa i el roure francès o americà i quina fascinació té ara per aquests tonells i aquestes fustes. Ara que he tastat la Florens 2014 jo també començo a sentir-m'hi fascinat!

A partir de les notes que vaig prendre al Tast de Professionals, tinc una petita llista de vins per anar bevent. La garnatxa d'en Josep Grau estava al capdamunt de la llista i l'altre capvespre vaig destapar-ne una ampolla que em va confirmar les bones sensacions del dia del Tast. Tampoc no és cap sorpresa, devot com sóc del Vespres —també, sobre tot, de la garnatxa blanca!— i de l'increïble Regina.

Quines virtuts té la Florens? Comencem amb algunes analogies, com si diguéssim, amb la bibliografia. La primera és natural i, segurament, massa genèrica. Parlo de Châteauneuf-du-Pape. La segona és Gauby —no el Gauby exuberant dels primers Muntada, sinó més aviat el de Le Soula. La tercera és una mica més estrambòtica: els nou de Pannobile o, com que no el he tastat pas tots, el Claus Preisinger que vaig destapar fa poc. En tots aquests vins he anat pensant mentre bevia una copa i una altra de la Florens 2014.

I com l'he trobat? D'entrada, d'un  color que el fa semblar jove i ple d'unes aromes elegants i profundes, amb flors pansides però netes, amb herbes i cireres madures. Hi ha registres com de llapis: fusta de llapis i grafit de llapis —en diré mineralitat?—. Hi ha frescor, delicadesa. Em resulta difícil emparentar-lo —ja ho heu deduït de l'apartat anterior— amb la majoria de les garnatxes catalanes que més estimo. És subtil i lliscant. I a la boca és com una fruita esmorteïda i líquida. Complex i no pas complicat. Amb força, amb una relativa fredor, i una mediterraneïtat que es decanta més cap al seny que cap a la rauxa.

I esclau d'aquesta copa de la Florens —com el ratpenat al voltant de la nitra—, mentre sonen, repetidament, els Songs of Love and Hate de Cohen, penso, amb Espriu que sí, que tot és just.

dilluns, 16 de maig del 2016

Dos vins de la vall de Bitlles

No coneixia els vins de Celler Vell i, ara que n'he pogut destapar alguna ampolla, hi he trobat coses que m'inciten a incloure'ls en aquests Apunts. L'edifici del celler, de fet, l'havia vist mil vegades perquè es troba a tocar de la circumval·lació nord de Sant Sadurní, al costat de Gramona, en aquella zona de vinyes que va del Turó de Can Mota fins ben bé els carrers de Sant Sadurní.

D'aquest celler, m'ha interessat molt el seu Extra Brut Gran Reserva 2011. No en conec la composició exacta, però sembla que deu dur xarel·lo i chardonnay. La criança ha estat prolongada i la bombolla ho denota. L'aroma és amorosida i penetrant, rica de matisos, fruitada i neta. A la boca, encerta aquell punt d'equilibri que tenen alguns «extra brut», i els diversos vectors —fruita, criança, tremp, manyagueria, unció— s'hi troben ben distribuïts. El bevem amb plaer, amb una certa facilitat i el seu sabor ple se'ns fa avinent a cada glop.

* * * * 

El Castellroig Vermell Brut (sense anyada) està fet amb «xarel·lo de pell fosca» (xarel·lo «vermell»?) i amb una breu maceració pel·licular. Procedeix de la zona de Terroja i la Serra del Titer, entre Sant Pere de Riudebitlles i Torrelavit. La tonalitat és groga, però s'hi veu —segons com ve la llum, i mirant de cua d'ull— una irisació rogenca. És un vi molt llaminer, d'un sabor prou punyent com per acoblar-se magníficament amb una àmplia gamma de plats.


Normalment, jo prefereixo els espumosos austers i acerats, però aquest exuberant Brut m'ha plagut força. També m'ha sorprès veure que el xarel·lo és capaç de presentar una inusual faceta tan llaminera. L'aroma és notablement complexa. Hi ha una densitat melosa —lleument cítrica, també— i una perllongada persistència del sabor. Curiós i bo. Gastronòmic.

dimarts, 10 de maig del 2016

Entre les Manyetes i les Guinarderes: Gratavinum

Parés Baltà és el celler que m'enduria a una illa deserta. Els principis en què es fonamenta la seva viticultura i la seva enologia són d'una solidesa extraordinària i cada ampolla que vaig destapant —un Calcari, un Ginesta, un Àbsis, un Blanca Cusiné,... qualsevol del seu catàleg— em diu coses que tenen a veure amb la terra i amb l'esperit. Però jo no sabia —no sabia prou bé— fins a quina alçària podia elevar-se aquesta manera de fer les coses quan entrava en conjunció amb el més màgic dels nostres terrers —el Priorat—.

En Jordi Fernández és el responsable de Gratavinum, que és el celler de Parés Baltà al Priorat. Company de generació i de promoció d'en Joan Fabra, comparteix amb ell i amb alguns altres enòlegs que conec, la fecunda humilitat de qui sap que ha de viure al servei de la terra, de les vinyes i de tota la vida que hi ha en elles. Són torsimanys que lluiten per entendre l'antic llenguatge de cada cep, cada herba, cada ésser viu que forma part de l'ecosistema de la vinya.



Ens trobem entre les Manyetes i les Guinarderes, en una vinya vella de carinyena. Fa un aire fresquet i el dia és completament lluminós. Al nostre voltant, ceps que omplen les ampolles de més anomenada d'aquest epicentre tel·lúric que és Gratallops. No sé quant de temps fa que estic escoltant, mirant de dissimular el meu embadaliment, els detalls de la viticultura d'aquest celler modest i (equivocadament) mal conegut. Les vinyes de Gratavinum —llicorella grisa, llicorella roja, majoritàriament joves, conreades amb un estricte respecte ecològic— formen una llenca que va tocant partides de culte—Erasmus, Manyetes, Barbier, Palacios,...—. En Jordi em parla de la gestió acurada de la coberta vegetal del sòl, de l'absència de reg —cabdal si es vol que els ceps enfonsin les seves arrels ben endins— de l'equilibri, de la vida que conté el sòl i que cal respectar.

La vinificació comença amb el refredament de la verema, segueix amb una maceració pre-fermentativa en fred i acaba amb la fermentació espontània sense llevats externs. Pel que fa a la criança, el celler està en un moment de transformació molt profunda basada en el pas de la fusta a la terrissa. Per això mateix, poder tastar 2010 i 2015 —abans i després de la terrissa— va ser una experiència immensament enriquidora.

El Silvestris 2015 és una carinyena de vinyes joves, sense sulfurós afegit, que ara està en un dipòsit d'inox a punt de passar a l'ampolla. No cal dir com d'acurada ha de ser la feina al celler per aconseguir aquest vi tan viu, tan fresc i net, amb tota la força i el caràcter d'uns ceps que semblen més madurs del que indica la seva edat. És un vi deliciós, del que se'n fan petites quantitats que desapareixen de les mans en un tres i no res. 

El Coster 2015 —el més gran dels vins de Gratavinum— es troba a dues àmfores de 320 l, de qualitats especials. És carinyena d'un d'aquells gloriosos costers ancestrals que hi ha a Bellmunt. La seva qualitat esborrona. La criança en aquestes àmfores de porositat justa li ha aportat una fonda complexitat i, al mateix temps, un caràcter setinat gairebé incomprensible en la seva perfecció. (Res a veure amb algunes malaurades criances en àmfora que «aplanen» els vins i els contaminen amb sensacions de terra d'escudelles...)


El GV 2015 reposa en bótes de 400 i serà un priorat magnífic, clàssic però també molt pur, seguint la línia d'aquest celler. La criança en bóta el fa més entenedor per als nostres paladars que hem educat en el roure —i que ara potser haurem de re-educar, una activitat que, amb vins com aquests, no serà cap sacrifici—.

Finalment, el vi més «bàsic» del celler du el curiós nom de 2πr i ara la collita 2015 reposa en quatre àmfores. És una garnatxa exuberant de fruita magnífica, amorosida i saborosa. No és cap «petit vi», sinó un autèntic priorat de ple dret, amb tot el caràcter.


Quan tastem els 2010 cal recordar que encara es feien tots en fusta. Ara estan en un estadi de perfecta maduresa, en el sentit de la completa integració de tots els seus elements. El  2πr 2010 em deixa parat i no em caldria gaire més per a ser feliç. Però el GV 2010 va molt més enllà. És emocionant en la seva setinada complexitat. I encara podem entrar en un altre cercle del paradís amb el Coster 2010, un vi que pot fer saltar les llàgrimes als que estem subjugats per la vella carinyena dels rostos costers d'aquesta banda del planeta Terra. 


Encara tenim el Dolç d'en Piqué, un vi de verema sobremadurada, atípic i singular, que suggereix maridatges d'hedonisme desfermat. I encara l'oli, elaborat al mateix celler, potser un cas únic a tot el Priorat. 

Em faig creus del que tenim a l'enografia del nostre petit país. Hi ha moments que penso que potser no en som dignes.

dijous, 5 de maig del 2016

Wittgenstein o Guy Clark? Garnatxa!

Considereu aquestes dues cites oposades:
Die Grenzen meiner Sprache bedeuten die Grenzen meiner Welt.
It's how do you feel, not what do you think.
La primera («les fronteres del meu llenguatge signifiquen les fronteres del meu món») és una conegudíssima afirmació que fa Wittgenstein al «teorema» 5.6 del seu Tractatus Logico-philosophicus. Jo no sóc digne de gosar interpretar Wittgenstein, però sembla clar que ens està dient que només és pensable allò que és pensable en paraules.

La segona de les frases no és pas tan famosa —ni de lluny— i apareix a la cançó Shut up and talk to me del disc Dublin Blues de Guy Clark. Es tracta d'un artista de Texas que fa, des dels anys setanta, un country que a mi m'agrada molt. El mateix títol de la cançó ja és una oposició en tota regla a les idees d'en Wittgenstein: «Calla i parla'm», diu en Guy Clark, i encara insisteix que «és el que sents i no el que penses».

Qui té més raó? Ens pot ajudar a decidir-ho tenir a mà alguna ampolla de vi especialment poderosa, com l'Auditori 2007 que he destapat avui. Em direu que no és just confrontar Wittgenstein amb una cosa tan inefable com aquesta «màgica» garnatxa dels Guiamets, beguda en la seva plenitud. I no, potser no és just, però no enganyaré a ningú si dic que jo ara sóc més de Guy Clark que de Wittgenstein...


Aquesta ampolla procedeix dels inicis del celler Acústic, quan totes les seves instal·lacions s'encabien en un garatge dels Guiamets. Recordo que quan hi vaig anar, la primera collita d'Auditori encara no estava embotellada, però l'Albert Jané em va fer tastar, d'un dipòsit, una garnatxa «especial» —em va quedar clar que era la nineta dels seus ulls— que és la que esdevindria l'Auditori 2007. També recordo que, quan aquest vi va sortir al mercat, vaig haver de córrer per aconseguir-ne una ampolla, abans que ja no en quedés cap. Vaig amagar-la al meu petit celler i vaig deixar que anessin passant els anys —ni pocs ni massa— fins avui.

Ara que han passat uns vuit anys, cantar les lloances de l'Auditori no és notícia, perquè el celler de l'Albert i els seus vins ja han establert una reputació notable i merescuda.

Les dues coses que notem clarament quan ens acostem la copa d'Auditori al nas és la seva gran riquesa i la seva estricta puresa —dues virtuts que massa sovint són antagòniques—. I la dolçor, sobretot la dolçor! La fruita tan madura, el lleu confitat, el tremp. Els anys no l'han desviat del seu recte camí de virtut, la plenitud no l'ha fet decadent, la força no l'ha fet rude. Sabor rotund, llarguíssim i dolçor amorosida i fresca. Setinada intensitat, tanicitat deliciosa. I estic temptat d'escriure «tipicitat», que sempre és una paraula perillosa, però l'escriuré perquè, si per un moment tanco els ulls i m'imagino a mi mateix lluny de casa, vivint a algun dels llocs llunyans on he viscut —Ohio, Vancouver, Kyoto...— i sent prou afortunat com per heure una ampolla d'aquest vi, aleshores estic segur que sí, que aquesta garnatxa em transportaria al meu país i a les seves vinyes.

I dit això, senyor Ludwig: em vol fer creure vostè que tot allò que fa referència a aquest vi i que està fora del meu llenguatge, està també fora del meu món?