dijous, 30 de juny del 2016

Apunts de la Cimera

El dilluns es va celebrar, a l'Ermita de Foix, la segona edició de la Cimera del Xarel·lo, un tast magnífic que agrupa una bona part dels productors de vins xarel·lo 100%. Vaig tenir la sort de poder-hi anar i tastar a cor-què-vols-cor-què-desitges. Vaig prescindir d'aquells vins que conec millor, vaig repassar vins més o menys clàssics i vaig tastar per primera vegada algunes coses que em van interessar força. També, és clar, hi va haver algun glop decebedor. En conjunt, per als adoradors del xarel·lo —com jo mateix— un gran regal.

Com que tinc poc temps, faré allò que la meva àvia en deia «la feina del mandrós»: penjaré unes notes «telegràfiques» (ja sé que ara no se'n diu així, però jo sóc del temps antic), uns Apunts de la Cimera:




[Correcció: El celler que en aquests apunts anomenava "Serra de Marca", realment es diu "Terra de Marca". ]

dimarts, 28 de juny del 2016

Cal Pino

En Jesús del Rio m'explica que el Pino fou el marit de la Pina —és a dir, de la Josefina— i que Cal Pino, al Masroig, pren el nom d'aquests personatges antics. També m'explica que les arrels de la família d'aquesta casa es remunten als temps dels càtars. Som a Falset, a l'anomenat «Tast de Professionals» que té lloc el dilluns després de la Fira del Vi

En Jesús és el propietari d'un celler i unes vinyes que es troben a la confluència del Siurana amb el barranc del Puig Roig, prop de la Mare de Déu de les Pinyeres, al camí que uneix el Masroig amb el Lloar. Sabem prou bé que és una terra que ens dóna uns vins gloriosos. El celler du el bonic nom de Mas de l'Abundància

Deia que sóc a Falset, a la paradeta del Mas de l'Abundància, escoltant les explicacions d'en Jesús mentre em serveix un vi blanc que jo no coneixia. El vi es diu de Calpino 2014 i procedeix d'una petita vinya ben singular. Crec que deu tenir mitja hectàrea —si hi arriba— i es troba al costat esquerre del barranc de la Vila, a uns cent cinquanta metres d'alçada, orientada al nord. La vinya és molt vella, tan vella com pot arribar a ser una vinya a casa nostra. La va plantar el besavi d'en Jesús l'any 1892 i potser pertany a les vinyes amb peu americà més primerenques —si més no, entre les que encara existeixen—. El sòl és de pissarres.

El cas és que aquestes explicacions, encara que siguin rellevants des del punt de vista històric o antropològic, tindrien un interès força limitat si no fos que, tan bon punt vaig acostar-me la copa al nas, ja vaig sentir que acabava de trobar, sense proposar-m'ho, un vi monumental, excepcional, un vi que, només per fer-ne la coneixença, ja pagava la pena haver viatjat fins a Falset.
 

He de reconèixer que aquesta mena d'epifania era, en bona part, fruit de la meva ignorància, perquè a l'edició 2016 de la Guia de Vins de Catalunya el de Calpino 2014 ocupava els llocs del capdamunt del «podi». Però a mi m'havia passat per alt, i encara ho celebro perquè així la meva exaltació quan el vaig tastar no es produïa sota cap influència: es pot ben dir que el vaig «tastar a cegues».

És una garnatxa blanca i només se'n van fer 673 ampolles. No ha passat per fusta. L'altre dia en vaig destapar una ampolla, a casa meva, amb el record viu del glop que vaig fer a Falset. Em va tornar a semblar un vi extraordinari, d'aquells que conviden a beure a pleret, amb tots els sentits perfectament afinats, en actitud d'absorbir el màxim possible de la riquesa que conté.

El color és intens i s'acosta al daurat, la densitat d'aromes és altíssima, però continguda, seca, amb una mica de cítrics i de fruita blanca —impecable—. Les sensacions a la boca són tan intenses! Deu estar prohibit dir d'un blanc que és «vellutat», però això és el que vaig escriure —heterodox o inculte—, a la meva llibreta. La llargada és immensa, la solidesa, total. Hi ha tremp i aquella persistència a la boca, aquella incipient viscositat i aquell pes que sovint pensem —equivocadament— que només la fusta pot donar-nos. I també hi ha un gran equilibri, en el sentit que la dolçor de la fruita, les diverses textures, la densitat —i profunditat!— aromàtiques, no cauen mai en cap excés, en cap amanerament, en cap desacord.

Una ampolla de les que persisteixen en el record.

diumenge, 19 de juny del 2016

Ocells d'Alella: El Tallarol

Deia en un article anterior que alguns dels millors moments que m'ha donat aquest blog és quan persones il·lusionades i expertes m'expliquen els seus projectes enològics. Avui posaré un altre exemple d'això: El Celler de les Aus d'en Josep Maria Pujol-Busquets i el seu equip.  Com sabeu, aquest celler és una part diferenciada d'Alta Alella dedicada a l'elaboració de vins de conreu ecològic sense sulfurós —però aquesta breu definició no pot encabir tota la magnitud del projecte ni les seves implicacions.

Vaig tenir la sort que la Valérie Veilleux i l'Adela Roy van mostrar-me el Celler de les Aus i em van explicar les seves circumstàncies. L'indret impressiona i l'obra de l'Alfons Soldevila, d'una radicalitat sense fissures, no s'assembla a res que jo recordi haver vist abans. Una arquitectura molt conceptual, amb el leit-motiv de la reutilització, l'ecologia i la sostenibilitat. És una obra que «no fa bonic» perquè deliberadament fuig del preciosisme tradicional per percaçar una idea de silenci i no-impacte.


Del Merla —mataró fermentat en fusta i amb tres mesos de bóta— ja n'he parlat en algun altre article. Com que ahir vaig destapar una ampolla de Tallarol 2015, escau més que parli d'aquesta pansa blanca extraordinària... encara que l'ampolla de Merla 2015 que vam compartir la setmana passada amb uns amics no em fuig de la memòria.

El Tallarol 2015 és un vi de pansa blanca que fermenta en unes àmfores fetes a partir de sauló de la finca d'Alta Alella. Com ja he dit, no s'hi afegeixen cap mena de sulfits i, encara que no m'agrada utilitzar aquests termes, crec que hauríem de dir que és un «vi natural».  S'embotella en una ampolla d'espumós reciclada i es tapa amb un tap dels que s'anomenen «tecnològics» —que a mi no m'agraden, però que potser tenen unes virtuts incontestables—.


No cal invocar Proust per afirmar com de persistent en els anys pot ser la memòria d'alguns sabors. Mireu: quan començaven els anys seixanta del segle passat, jo passava llargues temporades a una masia d'Alella i la mare m'enviava cada tarda a omplir el càntir a la font de Santa Madrona, perquè els padrins, a l'estiu, no volien beure l'aigua de la casa, que baixava de la vinya del Petó. Recordo —i si no ho recordo, crec que ho recordo, que és pràcticament el mateix— recordo el gust que tenia aquella aigua, quan ja feia una estona que s'havia anat refrescant al càntir, al celler de la masia. No era gust de càntir ni gust de terrissa, sinó com un gust d'aigua «ablanida». Quan tasto vins criats en àmfora —i cada dia en tenim més i millors— em retorna aquell sabor llunyà —o crec que em retorna, que és pràcticament el mateix—.



Aquest xarel·lo m'ha semblat extraordinari! Només destapar l'ampolla, omplir una bona copa i acostar-la al nas ja he experimentat aquella sensació que coneixem tan bé els que estimem els bons vins: tot l'esperit es deixondeix i s'exalta i una il·lògica sensació de pau i bonhomia ens omple. Aromes incisives i pures, estrictes en la seva austera serenitat. I alguna cosa molt viva, una salabror marina, una fruita netíssima. Com ens ha agradat! I a la boca? El glop és també pur i equilibrat i sorprèn que sigui tan melós, sense oblidar aquell punt salí que diuen que tenen algun xarel·los d'Alella. He recordat amb força l'aigua de Santa Madrona, a la masia d'Alella, fa més de cinquanta anys. I el sauló, i una immensa dolçor de fruita, i la salabror, i aquell caràcter ablanit i amable....

Ens l'hem begut amb gran delit, a la fresca del vespre. I ens hem sentit una mica més feliços. Escoltàvem Guy Clark i Lyle Lovett —dèries meves—. Ara que escric això, em vénen al cap uns versos que em recorden la masia d'Alella, als anys seixanta, uns versos que quan era jovenet em feien estremir. I encara ho fan, ara:

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.

dilluns, 13 de juny del 2016

Conca del Riu Anoia

Una de les coses més valuoses que m'ha donat aquest blog —i la meva dedicació al món del vi que el blog comporta i exigeix— és poder conèixer, directament de la boca dels grans mestres de les nostres vinyes i els nostres vins, els projectes que els mouen, sovint apassionadament, a fer el que fan.

Com a exemple d'això que dic, m'agradaria transmetre avui l'emoció que vaig sentir no fa gaire, en un sopar a can Raventós, quan en Manuel Raventós ens va parlar del seu projecte "Conca del Riu Anoia".


Aquest projecte es pot entendre de dues maneres diferents. En primer lloc, com un compromís personal i empresarial —que no és poca cosa—, en segon lloc, com un horitzó que només serà realitat si és compartit.

Encara que ja conegueu quin és el compromís al darrere de la menció «Conca del Riu Anoia» per als vins espumosos, fem-ne un resum:
  • Vinificació pròpia i elaboració pròpia, amb un mínim del 80% de vinyes pròpies i requisits estrictes de qualitat (perfectament especificats).
  • Viticultura biodinàmica i només amb varietats autòctones.
  • Sempre vins d'anyada amb criança mínima de divuit mesos.
  • Delimitació geogràfica de la zona de producció a la Vall de l'Anoia.
Hi ha altres cellers que compleixen aquests requisits? Sí, n'hi ha pocs però n'hi ha. Hi ha cellers que han fet públics compromisos de qualitat equivalents o fins i tot superiors? Sí, n'hi ha. Hi ha algun altre marc establert que s'assembli a aquest? Sí, però amb algunes mancances. És un projecte ple de sentit? Jo crec que sí, completament. És fàcil o previsible que hi hagi aviat altres cellers que s'incorporin a aquesta «denominació»? Potser no. I en un futur una mica més llunyà? Tant de bo!

Un projecte com aquest no es pot deslligar de la terrible situació d'aquella «denominació-de-res» que es diu «cava» i que, a dia d'avui, té el mateix valor que, per exemple, la paraula «carn» o la paraula «oli»: zero. I no segueixo per aquí, que aquest no és un blog per a parlar de misèries. Parlem, per exemple, del Textures de Pedra 2011.


És un vi que no acabo de trobar les paraules que em semblin justes per explicar-lo. Potser acabaré dient que té un punt de «fascinació» que, segons el DLC és la qualitat d'allò que «captiva irresistiblement amb la mirada, amb algun atractiu poderós, amb el seu prestigi». També puc explicar que les seves aromes són d'un nivell de complexitat inusual, i són d'aquelles que no et cansaries d'ensumar. I a la boca, afirmar que hi ha unes «textures» consistents, persistents, difícils d'oblidar, tampoc no pot passar per una descripció. Vaja, que ja veieu que no me'n surto, de pretendre encasellar aquest vi en una nota de tast objectiva i senzilla. Penso que si demà n'obro una altra ampolla potser m'hi fixaré més... però em temo que em tornaré a deixar endur per.... la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex.

diumenge, 5 de juny del 2016

Can Serra dels Arxius o dels Eixibis

Se la coneix com la vall dels Gitanos, però als mapes no hi consta aquest nom popular. Neix al monestir de Santa Maria, a uns set-cents metres d'alçada, i va baixant, encarada completament a migdia, fins que es troba amb el Cardener a Cal Trist de Súria. És la vall de la riera d'Hortons i és plena de boscos que amaguen antigues terrasses on s'hi havia conreat la vinya, i vells cups de pedra on s'hi havia fermentat el vi, en un temps on tot el Bages era un vinyer.

La vall —dels Gitanos o d'Hortons— és plena de masies que, com que estan envoltades de bosc, passen força desapercebudes. La carena del coll d'en Guineu les protegeix de la tramuntana, i les glaçades hi són menys severes que al fons de la vall del Cardener. Des d'una de les masies més esplèndides —Cal Serra dels Arxius (o dels Eixibis, segons alguns documents antics, o de Castelladral)— pots veure, encimbellat a la carena de llevant, Castelladral i al fons, cap a migdia, la silueta amiga de Montserrat.


Com aquell estudiant del Acercamiento a Almotásim d'en Borges, he pujat fins aquesta vall tan allunyada de qualsevol tràfec buscant unes vinyes, un vins i una persona, que ha resultat ser una mena d'Almotásim particular —si coneixeu aquell conte sabreu què vull dir—. La persona és en Joan Soler, els vins són la seva darrera i personal aportació a l'enografia del Pla de Bages i es diuen, genèricament, Exibis. Reconec que fins ara no els havia tastat. 


La referència al conte d'en Borges s'entendrà quan digui que jo no coneixia personalment en Joan Soler, però l'havia anat seguint —sovint sense saber que ho estava fent— a través de l'empremta que ha anat deixant —com Almotásim— en els grandíssims vins que ha anat fent. Aquí teniu uns quants noms, d'aquells que em fan venir salivera només d'escriure'ls: Nuat, Abadal Selecció, La Fou, Blunt, U d'Urpina, 10 sentits....

Ara en Joan Soler ha iniciat un projecte petit però extraordinari a Cal Serra dels Exibis, a la vall d'Hortons, un projecte que ja ha donat els seus primers fruits —magnífics, delectables— a base de cabernet, de mandó i de sumoll. La recuperació del desaparegut mandó —una varietat que, quan la coneguem millor, ens pot arribar a enlluernar amb la seves aromes delicades— ja és una excel·lent notícia que la qualitat dels resultats fa encara més notable. 


D'una banda tenim l'Exibis 2015 que és un vi que podríem qualificar com a jove, encara que una part ha tingut una breu criança en fusta. El cupatge és d'un 60% de cabernet i la resta, a parts iguals, mandó i sumoll. Un vi de fruita, d'elegància i també de tensió, un vi que et fa estimar el cabernet.

A un nivell superior hi ha La Rasa 2013, amb el mateix cupatge però amb un any de criança en bóta borgonyona. Aquí les aromes són complexes i elegants, amb una singular personalitat. Cireres molt madures, herba, terra, equilibri. Un vi amb un nivell d'extracció acuradíssim. El glop és amorosit, ple i ampli, persistent i fresc. Aquesta combinació de tres varietats produeix un cert trompe-l'oeil molt dinàmic, una certa dialèctica entre les qualitats del cabernet i les del sumoll, amb un tercer ingredient que potser té un cert rol catalític, aportant algun perfum, alguna delicadesa —què sé jo!— En tot cas, el resultat és magnífic!

No he pogut conèixer La Baula 2013 —que està exhaurit i l'imagino brillant— però sí que he begut La Baula 2014, que encara haurà d'esperar un cert temps a l'ampolla abans de sortir al mercat on, presumiblement, desapareixerà ràpidament. Aquests vins estan fets només amb mandó i sumoll, a parts iguals. Recordo que ahir al vespre, bevent aquest vi amb el meu fill, em va dir que li recordava un Barolo que vam beure plegats fa un parell de mesos. No anava pas desencaminat. És un vi immensament aromàtic, de flors i bosc i bàlsams, que s'expressa a la boca amb una elegància delicada i fluida, però amb una gran tensió interna. Amb totes les virtuts dels sumolls que estimo i amb alguna cosa més, com una elegància, com una profunditat, com un perfum delectable. 


Amb aquests vins i la il·lusió, el coneixement i els projectes d'en Joan, serà formidable poder anar seguint les properes collites de La Rasa i La Baula.