Lledoner del nord

Els uns articles recents he cantat les excel·lències d'alguns vins de lledoner roig que es fan a l'Empordà. Això m'ha dut a recordar que la gran zona d'aquesta varietat es troba més al nord, a l'altra banda de l'Albera, allà on diuen que va néixer aquesta mutació de la garnatxa i on l'anomenen garnatxa grisa.(*) A partir d'aquí, vaig vèncer una incomprensible mandra que sovint ens impedeix travessar aquesta infame frontera i vaig anar a Montner, buscant l'excel·lència del lledoner roig als límits septentrionals del país.

Montner es troba al Rosselló, prop dels límits amb la Fenolleda, al darrere de la muntanya del Mont Ner o Montnegre. Aquesta zona privilegiada és una illa de pissarres entre els calcaris de les Corberes i les argiles de la plana rossellonesa. Té, doncs, un terrer molt interessant en el que la roca mare es troba força a prop de la superfície. Hi ha un munt de cellers —de l'omnipresent Bernard Magrez a l'enfant terrible Tom Lubbe— però jo he anat a veure la Marjorie Gallet al seu nou celler (fins fa poc feia els seus vins al local que ara ocupa en Tom Lubbe, al nucli mateix de Montner) a la carretera que uneix Montner amb la Tor de França, que ja pertany a la Fenolleda. El celler de la Marjorie i l'Stéphane du el nom de Le Roc des Anges i les seves vinyes són petites parcel·les repartides pel terme de Montner.  Entre aquestes parcel·les n'hi ha una de carinyena plantada el 1903 i d'altres de carinyena i de garnatxa que ja tenen uns seixanta anys.

Seria massa feixuc voler encabir en una única entrada el aquest blog tot el que vaig aprendre, tot el que vaig tastar, en la llarga estona passada a Le Roc des Anges. Com que, si tot va bé, hi haurà aviat un article sobre la immensa carinyena de vinya vella d'aquest celler, ara em puc limitar a fer alguns apunts —i a parlar del seu vi de lledoner roig—. Si ho volgués resumir —es pot resumir el multidimensional món de la viticultura de qualitat?— parlaria de vinyes velles sobre sòl de pissarra amb poc gruix de terra; de viticultura ecològica; de dipòsits de ciment i bótes grans (l'estàndard és la tradicional bóta borgonyona de 600) de diversos vins; de percaça de l'elegància, la subtilesa, l'equilibri, la mineralitat i l'autenticitat; d'aspirar a aconseguir la maduresa sense l'excés de grau (és possible?); de rendiments baixos; de transgressió amb les rutines ordinàries del Rosselló massa malmès (en alguns casos) per la quantitat sense suc ni bruc. la Marjorie i l'Stéphane posen a la pràctica aquella màxima que afirma que menys és més: menys grau, menys extracció, menys fusta, menys battonage, menys mares, menys taní...

Si parlem ara dels blancs d'aquest celler, diré que en fan tres. En primer lloc, Llum, que és una delícia de garnatxa blanca i grisa, amb una mica de macabeu. Després, un macabeu pur molt mineral, contingut i estricte que es diu L'Oca. Finalment, una garnatxa grisa pura de vinyes plantades el 1954, que també incorpora el raïm d'alguns ceps de garnatxa grisa que hi ha dispersos a la vinya de carinyena del 1903. Aquest tercer vi —l'ampolla que hem destapat avui, aprofitant que una lleu tramuntana ha fet fora la xafogor d'aquests darrers dies— es diu Iglesia Vella (ai las!).

Iglesia Vella 2014 és un vi d'una puresa i d'una subtilesa que poden arribar a desconcertar. M'ha recordat força les sensacions que em produeix l'Espenyallucs i em fa pensar si en la seva criança no hi ha intervingut el ciment o la terrissa (vaig oblidar de preguntar aquest detall a la Marjorie). Són aquella mena de vins que, per tastar-los, cal desacostumar-se a la sobre-saturació. (És com amb la fotografia: ara és tan senzill crear fotos amb colors super-saturats que de vegades trobem insípides les fotografies que usen una paleta delicada i més natural.)  Al nas, de manera molt subtil, hi ha aromes de préssec d'aigua, de romaní i d'algunes altres herbes. Molt al fons, un record de les mares, una mineralitat. Exigeix parar molta atenció, però val la pena fer-ho. A la boca, puresa, volum, frescor, lleu textura, gran llargada sense màcula i una acidesa cítrica delicada i ben present. És un vi auster —potser massa?— sense cap concessió al traç gruixut, ni a la voluptuositat mediterrània. 


(*) Ja sé que la garnatxa roja empordanesa no és exactament el mateix que la garnatxa grisa rossellonesa, però tampoc no és forassenyat tractar-les conjuntament en un article com aquest, que no pretén ser tècnic.

Miscel·lània

L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.

• Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
• Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
• El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
• Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
• Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.  
• Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
• Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts. 
• Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.

I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:

• Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura. 
• Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.

Cementiri de Sant Climent

De Mollet de Peralada surt una carretereta estreta que remunta una costa i de seguida baixa a Sant Climent, sempre entre vinyes, excepte un breu tram on travessa una pineda i, a continuació, un camp d'oliveres. Al punt més elevat hi ha el cementiri de Sant Climent Sescebes, amb les seves parets blanques que reflecteixen amb força el sol de l'estiu. Si hi bufa la tramuntana —i aquest agost ha bufat pràcticament deu dies seguits—, la blancor del cementiri ressalta encara més amb l'atzur intens del cel, el verd de les vinyes i el blau-verd metàl·lic de les oliveres. És una ruta que no en canso de visitar.

Aquestes partides es coneixem com l'Oratori, els Pedreguers, els Plans, els Pardalets... i d'aquestes vinyes en surten vins extraordinaris que duen el segell de Martí Fabra, Roig Parals, Vinyes d'Olivardots... Just al darrere del cementiri, hi ha una petita vinya de raïm blanc que va ser plantada l'any 24 del segle passat i conté ben barrejats, com era normal en aquells temps, ceps de varietats diverses, com la garnatxa blanca i la garnatxa roja, la carinyena blanca, o fins i tot el picapoll. D'aquesta vinya singular —Camí de Mollet— n'ha sortit el Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots.

El Vd'O 7.13 —recordem que aquesta nomenclatura indica que és la collita 2013 del setè vi de la sèrie Vd'O— té alguna cosa de mític, com correspon a allò que és valuós i escàs o inabastable. La producció va ser minimal: una única bóta de cinc-cents litres, i la impressió que va causar en les persones que el van tastar quan encara era possible trobar-ne una ampolla va ser notable. Per exemple, va guanyar un Vinari de Plata 2015 i va quedar al capdamunt del podi de la Guia de Vins de Catalunya 2016. Jo mateix, que el vaig tastar dues vegades, vaig fer-ne esment en aquest article del novembre del 2014 i en aquest altre del maig del 2015. Per sort, jo en tenia una ampolla i ara, quan el vi ja és a punt de complir els tres anys i deu ser gairebé impossible d'aconseguir, l'he destapada i l'hem compartida en el dinar d'avui.

Aquest lledoner roig es va criar vuit mesos en una bóta nova de cinc-cents litres, amb les seves mares. Respecte als tastos que vaig fer el 2014 i el 2015, he trobat que conserva la seva magnificència, però que s'està acostant perillosament a l'oxidació. Però també s'ha amorosit encara més i, com és natural, ha transmutat les característiques més fruitades cap a coses més complexes. Del préssec a l'albercoc, els fruits secs i la mel, per exemple. 

 El color és groc marcat i les aromes són denses i meloses. És clar que no agradarà als que prefereixen els blancs frescos i gràcils, però la sensació de plenitud que ens dóna el seu glop, voluminós i amb mil cares, pot acostar-nos a l'èxtasi o, com a mínim, no ens deixarà indiferents. Nectari, enlluernador, cremós, es manté sòlidament a la boca, fins que es resol en alguna nota cítrica que s'allargassa. Aquell vi que, ara fa un any i mig, estava contingut en les seves exuberàncies, ara s'ha desfermat i es mostra opulent i descarat.

Monastrell de l'Empordà

Hi ha autors que situen l'origen de la varietat monastrell a l'Empordà i, encara, a la zona d'influència de Sant Pere de Rodes. La justificació d'això es troba, d'una banda, en la menció que fa Eiximenis del «monastrell d'Empurdà» en una breu llista de vins que representarien el bo i millor de l'època. D'una altra banda, l'etimologia que s'accepta per a la paraula monastrell fa derivar-la del mot llatí monasteriellu, diminutiu de «monestir». Segle XIV, Empordà, monestir, vi... Podem pensar en Sant Pere de Rodes i tota la zona de sòls de llicorella que l'envolta. (Vegeu l'entrada monastrell al «Diccionari dels noms de ceps i raïms» de Xavier Favà, publicat per l'IEC el 2001.)

Ara a l'Empordà em sembla que de monastrell no n'hi ha gaire i l'únic monovarietal que em ve al cap és el Finca Espolla de Castillo Peralada. Però l'altre dia vaig poder tastar (de fet, beure, seguint amb la distinció de l'anterior article) un monastrell ben interesant que va néixer ben bé als terrers de pissarra que havien format part dels dominis del poderós monestir de Sant Pere de Rodes. Es diu Racons del Mas Pòlit Monastrell 2012 i és una única bóta de la vinya que aquest celler de Vilamaniscle té a dalt el Coll de la Serra, a la carena que separa Vilamaniscle de la Balmeta.

Fa un parell de dies vaig poder tenir una llarga conversa amb en Josep Lluís Iglésias, el propietari del celler Mas Pòlit i, entre altres coses que ja diré, va explicar-me que la finca del Mas Pòlit havia sigut una emfiteusi d'un monjo de Sant Pere —crec que em va parlar del cambrer, però no ho recordo exactament—. D'aquesta manera, fer un monastrell en aquest indret sembla gairebé un exercici de restauració històrica ple de sentit.

Racons del Mas Pòlit és el nom que en Josep Lluís dóna a les edicions limitades, experimentals, de les millors bótes en les millors collites. Fins ara, només hi ha hagut dos Racons i tots dos procedeixen de la vinya del Coll de la Serra: el 2011, una bóta de garnatxa, amb nou mesos de criança; el 2012, una bóta de monastrell, també amb nou mesos de criança.

Com que a mi els vins de Mas Pòlit m'agraden molt —aquella carinyena blanca que van fer el 2013 o, sense que calgui recórrer a cap edició especial, els Mas Pòlit i els Clot d'Illa— quan algú em va parlar dels Racons, vaig delir-me per tastar-los. N'hi ha tan poques ampolles que no és fàcil trobar-ne alguna i aquí és on l'hospitalitat d'en Josep Lluís em va permetre conèixer i gaudir d'aquests dos vins que he de dir que no m'han decebut gens ni mica.

El monastrell 2012 és sorprenent i interessant i, com algun altre monastrell que he begut no fa gaire, em fa pensar que les possibilitats d'aquesta varietat encara no estan prou ben explotades. El vi agraeix una bona estona de contacte amb l'aire i es mostra dens, complex i madur, sense sobre-actuació. Aromes de cuir i cacau i de terra i pedra —l'elusiva mineralitat?— que no es decanten cap a l'excessiva calidesa ni, encara menys, cap el xarop o la compota. A la boca és molt sòlid i, en canvi, sorprenen la seva sedositat, les notes fresques, els tanins immensament madurs, la fluïdesa. Hi ha molt de sabor, hi ha complexitat i equilibri, hi ha tremp.

La garnatxa 2011 —la tinc ara a la copa, acompanyant-me en aquesta tarda en què, finalment, la tempesta ha fet fora l'ambient reescalfat que ens ha acompanyat tots aquests dies— la garnatxa, dic, l'estic trobant extraordinàriament propera a algunes garnatxes —algunes garnatxes molt bones— del Priorat. Ja sé que dir això sembla com fugir d'estudi, però què voleu que hi faci si resulta que aquest vi que tinc a la copa ara, si tanco els ulls, em transporta als costers de llicorella del Priorat que tant estimem. Tampoc no és tan estrany, perquè aquesta franja que va del cap de Creus a Espolla té els sòls d'una pissarra com la prioratina... És una garnatxa d'aromes profundes i minerals. Densa i, al mateix temps, fluïda. Saborosa i clàssica. Melosa però amb una poderosa columna vertebral. Ben harmonitzada pels anys d'ampolla. Deliciosa.

Al llarg d'uns anys, en Josep Lluís ha creat, amb unes infraestructures molt precàries, uns vins magnífics. Ara que aviat podrà disposar d'un celler com cal, potser podrem esperar coses encara millors. Té el terrer —les pissarres on va començar en monastrell— i el delit de fer-les.