divendres, 30 de desembre de 2016

Planetes de carinyena blanca

El culte dels idòlatres de la proscrita carinyena blanca sembla que es va estenent. En aquest blog he anat recorrent els escassos vins —sempre de l'Empordà— fets amb aquesta varietat tan mal coneguda. Són vins excel·lents i, en algun cas concret, vins decididament sublims. Ara, al Priorat, l'Ester i en Carles —ja sabeu de qui parlo— s'incorporen al culte d'aquest raïm heterodox.

Tinc a les mans un Planetes de Nin 2015. L'etiqueta proclama que és un «vi blanc de varietats antigues», però es tracta d'un eufemisme, perquè quan destapes l'ampolla, al tap hi llegeixes les paraules prohibides «carinyena blanca». La primera collita va ser la del 2014, que em va passar desapercebuda, però a la darrera edició del Tasta Porrera vaig trobar-me amb aquesta novetat fascinant: un vi de carinyena blanca sortit de la terra i de les mans d'aquesta parella d'orfebres que són l'Ester Nin i en Carles Ortiz. A Porrera, malgrat la gernació inevitable que acudeix a aquesta cita, vaig poder parlar breument amb ells, amb una copa del seu vi a les mans, i vam quedar per trobar-nos, amb més calma, quan sigui possible. Vaig retornar a casa amb un munt de sensacions que aniran apareixent —sense cap ordre premeditat— en aquests Apunts d'Enografia... i amb algunes ampolles que aniré destapant quan em vinguin de gust.


Se'm pot retreure que en aquests Apunts no he parlat gaire dels vins de l'Ester. És cert que em costa fer-ho, que no goso, que no m'hi atreveixo. Potser és el síndrome de Mateu 8:8 (allò de «no sóc digne...»), o potser és que cada vegada que m'enfronto a aquests vins m'hi perdo, em quedo perplex i acabo vacil·lant entre l'èxtasi i el rebuig. Com que no sé explicar-ho gaire bé, posaré un símil literari: no us passa que llegint Ausiàs March, al mig d'un poema que us està deixant absolutament perduts i freds, hi trobeu un vers que us exalta fins l'infinit?

Si comparo aquest vi amb les carinyenes blanques de l'Empordà —amb quina altra cosa les puc comparar?— veig un paral·lelisme amb els paisatges d'aquests dos indrets. Més lineals, més endreçats, més «espirituals» els vins de l'Empordà i més terrenal, més salvatge, més tortuós aquest de Porrera. És d'un groc mat i emet aromes d'una gran multiplicitat, que no es destrien fàcilment. Un toc subtil d'anís, algunes herbes en infusió, però tot sempre molt «neutre» —no neutre d'absència, sinó neutre en la riquesa!—. A la boca també és molt atípic i fuig de qualsevol concessió a l'amabilitat, a la facilitat. Pur i amb un caràcter «primigeni». Gran volum i una dolçor peculiar que a mi em recorda fortament la del dàtil.

Fóra fàcil —i injust— enllestir la nota de tast amb una senzilla adscripció del vi a la nissaga dels anomenats «vins naturals», i és cert que en una primera lectura ràpida podem encasellar les característiques aromàtiques i sàpides d'aquest Planetes en els paràmetres dels vins naturals, però jo aquí hi trobo una excel·lència que l'eleva per damunt de qualsevol esquema simplista.

Mentre tinc aquest vi a la meva copa, la memòria em porta records d'una ampolla de Génération XIX que vaig beure fa uns mesos. Però la memòria és la més enganyosa de les nostres sensacions i és segur que aquesta comparació no és res més que una suggestió....


dilluns, 26 de desembre de 2016

Dies màgnum

Ara fa poc vaig poder (re-)tastar diversos vins de Can Feixes i vaig tornar a pensar que potser aquest celler que està entre els termes de Cabrera d'Anoia i Mediona és un dels més «underrated» que tenim al Penedès. És una finca magnífica, un autèntic «château» que, amb modèstia i constància, sense grans propagandes, ens ha anat donant ampolles excel·lents, d'una manera consistent i sòlida. Són vins que he anat bevent, repetidament, al llarg dels anys. De la finca de Can Feixes en surt un dels nostres millors chardonnays i també alguns màgnums —de vi negre i d'espumós, pel que jo sé— que, ara que els he tastat, m'han semblat francament notables. Van ser aquests màgnums els que vàrem destapar enguany a la taula de Nadal.  


L'Huguet Brut Nature Màgnum 2006 és un vi espumós de llarga criança —sota la regulació «cava»— que es basa en la parellada, complementada amb macabeu i pinot noir —tots procedents de la pròpia finca—. La versió màgnum representa una selecció sobre el Brut Nature «estàndard» del celler i té una criança més llarga. La singularitat del cupatge li dóna una equilibrada combinació de subtilesa i cos, i una certa distinció, fins i tot un punt de sorpresa. Ja fa temps que vaig abominar les «flautes de cava» i aquest Nadal, finalment, ja no n'hi ha hagut a la taula de Nadal: aquest magnífic vi de Can Feixes el vam anar bevent —a l'aperitiu, amb els entrants i, un altre cop, amb el pollastre— en una copa de vi blanc que li esqueia perfectament.

Amb la carn d'olla vam substituir el Brut Nature per un altre màgnum del mateix celler: Can Feixes Reserva Màgnum 2005. Un altre vi excel·lent, clàssic i en un bon punt d'evolució. No descobreixo res si dic que té un clar caràcter bordelès —i no ho dic gens ni mica com un demèrit, sinó ben al contrari—. El cupatge inclou l'ull de llebre, el merlot i el cabernet, amb una mica de petit verdot. Una gran ampolla d'aquelles de «vi de beure», òptima per a un dinar de Nadal.


Al conegudíssim «Schicke mir ein Blatt», de Brecht, el poeta demana a l'estimada el regal d'una fulla, «però d'un arbust que no creixi a menys de mitja hora de casa teva...». A mi m'agrada seguir aquesta requesta quan penso en alguna ampolla per a un dia de festa, i sovint m'arribo a algun celler recercant aquell màgnum escadusser que potser no comercialitzen, aquella ampolla que no es troba a la botiga. Per exemple, un parell de dies abans de Nadal vaig anar a Mas Comtal, a Sant Cugat Sesgarrigues, i els vaig demanar si havien embotellat algun màgnum del seu monumental Petrea blanc 2009.  N'havien fet molt poquets, però van tenir l'amabilitat de vendre-me'n un i aquesta ampolla va ser el nostre vi principal el dia de Sant Esteve.


Gran, gran vi! No sé si l'eufòria d'aquests àpats tan entranyables m'obnubila, però aquest chardonnay tan dens, que ja m'havia semblat interessant alguna altra vegada que l'havia tastat —recordo la qualitat de la collita 2005— ara encara m'ha semblat més perfecte, més ben perfilat, amb més equilibri i llargada, potser per les virtuts de l'ampolla màgnum. Quin contrapunt més excels a la cassola de rap amb llagosta d'aquest Sant Esteve. Una ampolla absolutament memorable!

Un bon amic em deia que tresorejar ampolles en un celler només té sentit si es tracta d'ampolles màgnum. Segurament, era una exageració, però aquests tres màgnums que he comentat —juntament amb un bon grapat d'altres que he begut al llarg dels anys— em convencen de la importància que els cellers produeixin ampolles com aquestes, quan el vi que contenen s'ho mereixi.

Bon any! I molts bons màgnums!

[Una mala notícia per als amants de les textures voluptuoses del Petrea blanc: crec que, després de la collita 2009, hi haurà un lapse de quatre collites sense Petrea blanc. Aprofitem aquest 2009 mentre n'hi hagi!]

dilluns, 19 de desembre de 2016

De Can Credo a Cal Tiques

Potser si hagués nascut a la vora del Loira, potser si fes vins negres —que al nostre país sembla que atorguin un plus de prestigi a qui els fa—, potser si no fos una persona de tan exquisida modèstia, potser si estigués una mica menys a la vinya i una mica més als actes socials —jo espero que no ho faci mai!—, potser si fóssim tots menys gasius en reconèixer els mèrits dels nostres grans winemakers.... aleshores potser sí que en Joan Rubió seria un gran personatge de la viticultura, conegut i admirat per tothom.

Si m'aturo a pensar tot el que li devem, no me'n sé avenir. Crec que, des de fa uns quinze anys, en Joan Rubió és el responsable del bé de Déu de grans ampolles que es fan a Recaredo. No pas ell tot sol, és clar, que hi ha tot un equip, i uns terrers màgics, i una història, i una voluntat, però ell ha estat allà, amb la seva passió per la vinya, per l'agricultura natural, per la puresa en els vins. Pensem en els vins de Can Credo, aquests cinc evangelis que, des de cinc angles diferents, proclamen la grandesa del xarel·lo. Pensem en els espumosos —sense oblidar el precís Turó d'en Mota, exacte com un tiralínies— i en tantes ampolles que a mi em sembla que m'han fet més savi, més entenimentat, millor.


En Joan, des de la collita 2015, ha començat a fer els seus propis vins a la seva masia pairal de Cal Tiques, al veïnat de Muscarola, a mig camí entre Vilafranca i la Múnia. Ens trobem, doncs, a l'inici d'un projecte personal que comença amb les petites parcel·les de vinya de xarel·lo i macabeu que en Joan té escampades a un entorn proper de la masia, entre la Rovira i Ratera, i que continuarà amb monestrell i sumoll i encara amb alguna altra varietat sorprenent que anirem coneixent. La producció és minúscula i l'exigència, no cal dir-ho, és altíssima. Treballa molt acuradament les maceracions i utilitza bótes de cinc-cents i àmfores —terrissa roja i terrissa blanca d'en Carles Llarch—.

No cal que digui quin interès vaig sentir quan vaig conèixer l'existència d'aquest nou projecte! En Joan, amablement, em va convidar a casa seva i, d'aquesta manera, un dia a mitjan novembre ell i jo som al minúscul Turó de Can Rigol on un sol tebi ens acompanya mentre anem resseguint amb la mirada tota aquesta comarca, reblerta de vinyes i de masies. Després, anem a trepitjar les vinyes, on les pluges que —finalment!— han xopat el sòl, han fet néixer, entre els ceps, una esponerosa tofa d'herbes. Jo identifico la ravenissa i el trèvol i en Joan me n'explica unes quantes més que, lamentablement, no puc retenir a la meva memòria. M'explica també com cadascuna d'aquestes herbes insignificants ens transmet un missatge sobre l'estat del sòl, i com poden arribar a modificar-ne les propietats. M'agrada escoltar-me'l, encara que, interiorment, m'avergonyeixi de la meva gran ignorància de les arts del conreu.


He comprat algunes ampolles dels vins de Cal Tiques —n'hi ha poques!— i, quan les vagi destapant, segur que en parlaré en aquest blog. De moment, acabo l'article amb alguns comentaris esquemàtics.  El Tiques 2015 és un xarel·lo amb una important maceració estàtica, sense sulfurós afegit, que és molt viu, molt expressiu, molt tens i una mica rebel. Va canviant a la copa i ens aporta una riquesa de sensacions complexes i fruitades. Només 650 ampolles i una graduació alcohòlica de 10.5 graus. Aquesta graduació tan atípica és compartida pels quatre vins que van sortir de la collita 2015 i a mi em du records d'ara fa vint-i-set anys, quan vivia a Alemanya i vaig aprendre a estimar alguns vins amb poc alcohol.

L'Essencial 2015 és extraordinari. Molt aromàtic, equilibrat, ample, llarguíssim. Més clàssic que el Tiques, comparteix amb ell la tensió. La maceració és més curta, la precisió és més gran. L'Obstinat 2015 du a l'extrem la tècnica de maceració —també amb una mica de rapa—. Al nas, anís i altres herbes i a la boca es comporta amb gran austeritat, una mica tancat en ell mateix, monolític i enigmàtic, extremat. Finalment, el Joanots 2015, en contrast amb els tres xarel·los anteriors, és un vi de macabeu d'una vinya de trenta anys de mitja hectàrea.  870 ampolles d'un vi de gran puresa, elegant i «vertical», profundament estricte i contingut. Una interpretació interessantíssima del macabeu, executada pel mestre Joan Rubió.


dilluns, 12 de desembre de 2016

Ximenis de Poboleda

La presència de la varietat Pedro Jimeno —així és com n'hem de dir, segons els experts, mal ens soni estrany— està documentada de prou antic com perquè no hi hagi cap dubte a l'hora de considerar-la una varietat tradicional. Al Priorat i, especialment, a la zona de Poboleda, sempre s'ha conreat i no recordo qui va ser que em va dir que en deien «ximenis» (però el diccionari d'en Xavier Favà no recull aquest terme).

Malgrat aquest arrelament innegable, em sembla que ben poca gent relacionaria els termes Pedro Jimeno i Priorat, i no els hem de culpar perquè fins ara aquesta varietat no ha aparegut gaire a les etiquetes. És per això que trobo molt interessant que hi hagi persones valentes que vulguin fer vins monovarietals amb aquests ceps aparentment heterodoxos.

La llista de vins cent per cent Pedro Jiménez és petitíssima. Només em ve al cap l'Odysseus de Puig Priorat, a Gratallops (amb un raïm que potser ve d'algun coster de vinya vella de Poboleda). Si relaxem l'exigència de monovarietal, podrem parlar del Genium, de Poboleda, que també ve d'un coster de vinya vella, del Pedra de Guix, del Terra de Cuques, etc. No en coneixia cap altre... fins ara que la Cooperativa de Poboleda —del grup Cellers Unió— ha presentat el nou Roureda Llicorella Pedro Ximénez 2015.


És un vi blanc sense fusta que té el qualificatiu de Vi de Vila de Poboleda. L'altre dia en vaig destapar una ampolla, amb interès per voler aprendre què em podia aportar aquest raïm tan desconegut —en vinificació com a vi de taula sec— quan es presenta sense la «protecció» de cap altra varietat que ens aporti algun referent on agafar-nos.

Més enllà de l'expectació que associem a la novetat, aquest vi m'ha semblat força interessant i mereix ben bé un apunt en aquest blog. El to és un groc una mica pujat sense estar gens fora de lloc. Visualment, s'intueix que és untuós perquè marca una bona llàgrima. Les aromes són netes i denses, de fruita melosa. Quan l'ensumo, la ment se me'n va cap el moscatell —però immediatament rectifico, perquè no és pas com el moscatell, ni tampoc com la malvasia—. És ben bonic, és «diferent». A la boca hi entra amb una sensació de gran dolçor de fruita potent i exuberant. Penso que he fet bé de beure'l en una copa prou gran, perquè en una copa petita —les que en diuen «de vi blanc»— aquest vi patiria un excessiu constrenyiment. Hi ha força pes i, cap al final, alguna sensació lleugerament rústica.

Tant de bo que aquest vi serveixi perquè es continuï investigant amb el Pedro Jimeno i es segueixin explorant les seves virtuts!

dimarts, 6 de desembre de 2016

Els vins de Terra de Marca

El xarel·lo de Terra de Marca neix a una vinya d'uns seixanta anys i de prop d'una hectàrea que hi ha a tocar de la llera del riu de Foix, a la Roqueta, en una zona una mica obaga a redós de l'estrep on hi ha el castell de Castellet. El macabeu neix a una vinya encara més vella de la partida de les Conilleres, a Cal Roig, on el torrent de cal Biel, que baixa de l'altiplà de cal Garranxina, entra a la plana al·luvial. 


Els vins de Terra de Marca neixen també de l'especial sensibilitat d'en Raimon i l'Ana que han retornat la masia de cal Minguet, a la Múnia, als seus orígens vitivinícoles, llargament oblidats. En aquest celler relativament nou ells dos i l'Anna Puig —l'enòloga i investigadora de l'IRTA-Incavi— fan, entre altres coses, un parell de xarel·los i un vi espumós de molt llarga criança, en el que també el xarel·lo hi té un paper dominant. Gràcies a la darrera Cimera del Xarel·lo vaig poder conèixer els seus dos vins tranquils i em van interessar fins el punt que crec que van justificar, ells tots sols, que jo aquell dia m'enfilés fins el Santuari de Foix.

La fascinació que em van generar aquests dos xarel·los —es diuen, no ho amaguem més, Solitud i Ur— va fer-me buscar una ocasió de visitar el celler i les vinyes i, finalment, gràcies a l'amabilitat de l'Ana i en Raimon, un dia de finals d'octubre, just després que un front de pluges escombrés el país de sur a nord, vam trobar-nos a la vinya del Castellet, enfangant-nos a la terra sadollada d'aigua i contemplant els ceps recargolats, d'una austera i aspra bellesa.


Tinc al celler ampolles de Solitud i Ur i crec que un dia donaran lloc a algun article en aquest blog, però avui hem destapat un Terra de Marca Brut Nature Gran Reserva 2007 per acompanyar —o ser acompanyat per— un rosbif que es fonia a la boca, i s'escau que parli d'aquest vi espumós. El llarg temps de criança no l'ha fet envellir, sinó fer-se més estricte, més concentrat, més amorosit. És extraordinàriament viu, és saborós, és persistent. Les clàssiques virtuts del xarel·lo hi són molt presents i és un vi que podríem anomenat «fet», auster, elegant. No enlluerna amb cap artifici, perquè és serè i parla amb claredat als que estimem l'ordre i l'estructura.