dimarts, 15 d’agost de 2017

Negre de roig

La partida de la Serra es troba entre Espolla i Sant Climent, a tocar de la carretera GI-602, a prop del dolmen de la Cabana Arqueta. En aquesta partida hi ha una vinya de poc més de mitja hectàrea, plantada en vas l'any setanta. És la vinya d'en Serafí Geli i és on han nascut les 524 ampolles d'un dels nous «Vins de Postal» de la cooperativa d'Espolla. El vi es diu La Serra 2015 i és un vi de lledoner roig vinificat en negre.


Un vi de garnatxa roja —un raïm amb poc color que s'utilitza per a fer vins blancs o, com a molt, algun rosat— vinificat com es vinifiquen els vins negres, és una raresa; en podríem dir un experiment. En una mateixa línia hi ha un altre Vi de Postal: L'Escumador 2014, que estava fet amb carinyena roja i del qual vaig parlar, l'any passat, en aquest article. La comparació entre els dos vins sembla inevitable.

Vaig anar a la vinya d'on surt La Serra ahir al vespre i avui he destapat l'ampolla que vaig comprar a Espolla, fa unes setmanes. El color és un vermell molt clar, amb alguna tonalitat teula. Si el component maduixa no hi fos tan viu, podríem pensar en alguna garnatxa d'Empordà de llarga solera. Al nas, em sorprèn l'elevat nivell de complexitat; a la vista, la llàgrima notable; a la boca, el seu caràcter oxidatiu.

L'he comparat amb una garnatxa de solera i, de fet, aquesta comparació pot anar molt més enllà del color. De cap manera voldria que això que dic s'entengués com una objecció, com un menyspreu. He begut aquest vi amb gran plaer però, si el vull analitzar i descriure, hi ha moltes coses en ell que, per explicar-les, em cal el referent de la garnatxa empordanesa, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb tot el caràcter de l'«univers oxidatiu».


He dit que la comparació amb L'Escumador sembla inevitable. Fem-la: més enllà que ambdós es podrien descriure com a «negres de roja», més enllà que ambdós es poden considerar «experimentals», res no tenen a veure un amb l'altre. I això és molt interessant perquè ens remet a la distància immensa que hi ha entre la carinyena i la garnatxa, a la distinció entre dos universos sàpids diametralment oposats. En un costat hi tenim la llaminadura i el caràcter oxidatiu; a l'altre, l'austera acidesa i el caràcter més reductiu. Tots dos m'encanten i m'ensenyen les profunditats insondables que pot atènyer el vi. Si només en pogués haver un de sol, crec que triaria L'Escumador però, com que cada paladar és un món, és millor que no feu cas del que jo dic i mireu de tastar-los tots dos.

divendres, 11 d’agost de 2017

Tramuntanada a Calce

Pujar de la plana rossellonesa al minúscul poblet de Calce representa, malgrat la curta distància del viatge, un canvi important de paisatge, de sòl i d'ambient. Calce sembla viure en un altre món, més rural, més íntim, més ferreny. Faig aquest viatge —per la minsa D18— un matí d'agost que hem vist com passàvem, en poques hores, d'una nit tropical de 28 graus a una fresca —en podríem dir fred perquè el cel està tapat, el termòmetre marca 17 graus i bufa una tramuntana violenta— que tampoc no és habitual. Pujo a Calce perquè he quedat amb l'Anaïs Chantepie, del celler Olivier Pithon.


El dia, ja ho he dit, és inhòspit, i els contorns de les coses tenen aquell to acerat que sovint els confereix la tramuntana. Passo pel costat de la Laïs, la vaca  que dóna nom a un parell dels vins que he vingut a tastar. Quan arribo al celler, veig que ja han començat la verema d'algunes parcel·les. A can Gauby —no marxaré de Calce sense visitar aquest celler de referència— em diran que aquest 2017 tan sec i tan càlid han tingut el rècord històric de veremes primerenques.


Al celler —de mida modesta i conreu biodinàmic— hi veig dipòsits de ciment, bótes que no són noves i una filera impressionant de grans tonells ovalats. Olivier Pithon, que procedeix d'una família de viticultors d'Anjou i, passant per Bordeus, arriba a Calce el 2001, forma part d'un grup —Gauby, Lubbe,...— que desenvolupa, en aquest racó del Rosselló, uns conceptes enològics que, simplificant molt, podríem resumir en la paraula «respecte»: per la terra, per les plantes, per l'essència del vi.


L'Anaïs en dóna a tastar cadascun dels vuit vins del celler. Els més interessants són les quatre cuvées de parcel·la. Hi ha un macabeu criat en bóta, pur i mineral; hi ha una carinyena d'una vinya centenària, criada en un d'aquells tonells que he explicat abans; hi ha una garnatxa blanca/grisa que ha passat més d'un any en tonells; finalment, hi ha una garnatxa negra elegant, sofisticada i deliciosa que m'ha seduït especialment.

Marxo del celler amb unes poques ampolles d'aquests vins de parcel·la perquè, ara que finalment la llarga i profunda xafogor d'aquest estiu s'ha estroncat, estic segur que ens vindrà de gust acompanyar alguns bons moments amb aquests vins delicats.


Avui, per exemple, he destapat la garnatxa negra. Fa de mal dir explicar quin nom té. A l'etiqueta hi diu «Colt d'en Olby», que sembla una errada d'impremta. Al tap i a la pàgina web s'hi llegeix «Clot d'en Olby» que, malgrat tot, és més versemblant. L'Anaïs m'explica que el nom del vi és el nom de la vinya. Afortunadament, els topònims —els autèntics!— de Calce estan ben estudiats i els podem trobar a la Vikipèdia. En particular, hi trobem «els Clots de n'Olbi» i aquest hauria de ser —en un món ideal on el «respecte» a la terra i a la vinya es fes també extensiu al llenguatge— el nom d'aquest vi.

Podria parlar massa sobre aquest Clot d'en Olby 2014 i podria avorrir el lector amb les cogitacions que m'ha generat. Intentaré ser breu i concís. Segurament no ho aconseguiré.

El color és vermell, força clar. Les aromes em sorprenen perquè estan ben lluny de la majoria de garnatxes que es crien a Catalunya. Hi ha fruita, però més aviat àcida; hi ha flors, subtils i fresques; hi ha espècies, gens agressives; hi ha, encara, sentors mediterrànies, d'herbes com la farigola o el fonoll. Però tot és pur, esmorteït. A la boca, diries que beus alguna cosa de més nord enllà, alguna cosa d'un país més fred. Elegància, fluïdesa, ingravidesa. És cert que el vi té, en el primer contacte, un puntet llaminer, però més enllà d'això no hi ha cap concessió ni a l'opulència ni a la calidesa. Ja ho veieu: sembla que parli d'un côte de Nuits.... però és una garnatxa, una garnatxa del Rosselló.

Deixem-ho clar: el vi m'encanta, però, inevitablement, em planteja preguntes incòmodes, com aquesta: fer, al Rosselló, una garnatxa com aquesta, no és, en certa manera, trair el terrer?

dilluns, 31 de juliol de 2017

Vins de Catalunya, 1982

Encara que sembli estrany, hi ha vegades que una mirada al passat recent ens pot dur, simultàniament, humilitat i orgull. Humilitat perquè ens adonem que el passat —que sovint mitifiquem— va ser més aviat galdós. Orgull perquè entenem que els nivells d'èxit actuals no ens vénen ni dels fenicis ni d'Eiximenis, sinó de la bona feina de les generacions més recents —sovint menystingudes per un determinat pensament arcaïcista.

En un racó de casa vaig trobar un llibre que havia oblidat que tenia. «The Wines of Spain», de Jan Read, publicat per faber and faber el 1982. D'aquesta mateixa col·lecció tinc el volum «Bordeaux» de David Peppercorn, també del 1982. Recordo que els vaig comprar a Cambridge —devia ser l'any 83—  i els vaig estar llegint àvidament en una època que jo em començava a interessar pel món del vi. El llibre de Bordeus, amb tota la seva acumulació d'història i d'històries, em va fascinar; el dels vins d'Espanya no em va aportar pràcticament res. (Curiosament, ara els papers s'han invertit i les historietes dels châteaux em semblen carrinclones comparades amb la seducció que em produeixen els vins peninsulars...) 


Els que tingueu més o menys la meva edat, no us sorprendreu del que aquest llibre diu sobre els vins de Catalunya al 1982, però per als que sigueu més joves potser sí que llegir-lo seria un bon exercici que us ajudaria a situar cada cosa en el seu lloc. Us en faré un resum.

Hi ha un capítol de 24 pàgines sobre els vins de Catalunya i també hi ha un capítol sobre els vins espumosos on parla de Catalunya. El primer comença amb una cita del famós «Handbook for Travellers in Spain» de Richard Ford (1847), que ens recorda la nostra tradicional desafecció a la corona espanyola, la nostra tendència a marxar-ne i el nostre caràcter rebel i republicà. (Una cita imprescindible en un moment on hi ha un grapat de miserables que ens volen fer creure que totes aquestes característiques nostres ens han estat inoculades en els darrers deu anys.)

Deixem aquestes consideracions i parlem del vi català, vist per un escriptor anglès l'any 1982; per un escriptor, cal dir-ho, considerat pels britànics, en aquell moment, com la màxima autoritat en els vins d'Espanya i Portugal, per la persona que —llegiu la seva necrologia a la pàgina de la Jancis Robinson«effectively put the wines of both countries on the map».

Ens parla de les nostres —en aquella època— cinc DO's, de les quals diu que la més coneguda per la qualitat dels seus vins és el Penedès. Parla molt de la família Torres —tot sembla indicar que en Miguel Torres Riera va ser el seu principal cicerone per als nostres vins— i, a banda d'aquest celler fonamental, també esmenta Bosch-Güell, Marqués de Monistrol, Mascaró, Conde de Caralt i Masia Bach. Tot això està il·lustrat amb algunes fotografies que ara ens semblen més aviat antropològiques i una mica «condescendents». (Potser el primer d'aquests noms no us és familiar? Jo sí que recordo molt bé els vins de Bosch-Güell —per exemple, un que s'anomenava «clarete fino»— que en aquells primers anys vuitanta m'agradaven força. No tinc ni idea de quina va ser la història d'aquell celler que, aparentment, va desaparèixer.)


I què diu del Priorat? Hi dedica una pàgina i mitja on anota la utilitat dels seus vins per fer cupatge amb vins més «fluixos» i per fer aperitius com el Byrrh. Ja ho veieu! BUT.... la part més interessant de l'apartat comença un un «però» que introdueix els vins de.... Scala Dei! I aquí sí que l'autor sembla que hagi quedat seduït pels negres de Scala Dei de les collites del 1974 al 1978. Interessant! Una nova demostració, si calgués, que la mitificació que es fa ara d'aquells vins —a la que jo també m'hi apunto, perquè els vaig beure els anys 80 i van marcar-me clarament— té un fonament real.

El que diu dels vins de Tarragona és completament negatiu i només se'n salven les velles soleres de De Muller. D'Alella, alguns comentaris de circumstàncies; de l'Empordà, només el «fruity, well-balanced and very pleasant» Reserva Don Miguel, de Peralada; de Lleida, l'«ambitious enterprise» de Raimat.

Això és el que teníem, l'any 1982. Per ser més exactes: això és el que el món sabia que teníem. Per ser encara més exactes: això és el que teníem a les ampolles i als cellers. Per sort, la riquesa invisibilitzada de la terra, les vinyes i els pagesos sí que hi era, vivint en resistència per «salvar-nos els vins» que un dia havien de venir.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Vinyes de la Vall d'Horta

El conreu de la vinya ja fa força temps que va desaparèixer del Vallès. Potser és per això que fa tanta il·lusió quan veus aparèixer algun projecte que, de manera agosarada, vol recuperar aquest conreu tradicional i arribar, fins i tot, a comercialitzar un vi de qualitat. Vaig parlar, fa poc, de Can Calopa, a Sant Cugat, i ara vull parlar de la Vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall.


La vall d'Horta és una vall que hi ha entre el nucli de Sant Llorenç Savall i les parets del massís de Sant Llorenç del Munt. Deu tenir uns quatre kilòmetres de llargada i una superfície d'unes vuit-centes hectàrees. És una vall amb una certa personalitat pròpia, ben coneguda pels excursionistes que aprecien les belleses d'aquest costat de llevant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Plena de cingleres i boscos, la superfície de conreu és ben minsa i es situa a l'entorn de la llera de la riera. Hi ha diverses masies —La Muntada, Can Brossa, el Romeu, la Roca,...— i està presidida, a la seva capçalera, per un edifici singular, ple d'història: El Marquet de les Roques.


El Marquet va ser la residència d'estiu de la família d'en Pere Quart, que l'any 91 escrivia: «Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques.» Ara, afortunadament, aquesta construcció modernista ha estat restaurada i és un bé d'utilitat pública. Recordo que hi vaig anar amb motiu d'una exposició de les escultures del meu amic Josep Llinares. És un lloc extraordinari.

Totes aquestes explicacions vénen a tomb en aquest blog perquè a la vall d'Horta, als camps de La Muntada, per iniciativa de l'Adrià Garriga, hi trobareu una vinya ecològica, de nova plantació, amb picapoll, garnatxa, sumoll i carinyena. I d'aquesta vinya —amb la col·laboració enològica de L'Olivera— en surten un parell de vins que, si faig cas de l'ampolla de picapoll que vaig beure ahir, estan prou bé.


El blanc de picapoll de la vinya de La Muntada es diu 5 quarteres 2016, amb una clara al·lusió al famosíssim poema d'en Pere Quart. És un vi que, en la seva essencial senzillesa, em va aportar una sensació d'autenticitat, una «naturalitat» que, sense caure en els paranys d'una certa «naturalitis» (que jo detesto), s'adiu amb l'esperit dels vins de L'Olivera i amb els ideals de l'Adrià Garriga i l'Escola de Natura que ell gestiona a la Muntada. 

PS1: Vi voleu fer una excursió a la Vall d'Horta, jo us recomanaria aquesta que podeu trobar al meu bloc de muntanya: El massís de Sant Llorenç per llevant.

PS2: Quant és, una quartera? Jo havia sentit mil vegades allò de «cinc quarteres, massa terra» però mai no m'havia molestat a mirar quanta terra és, exactament, 5 quarteres. Una de les millors coses que m'ha aportat escriure aquest bloc és que m'ha incitat a aprendre. Per exemple, a voler saber quant és una quartera. 

La primera sorpresa és que la quartera és una mesura de volum! Segons el DLC, una quartera de gra són 70 litres i una quartera d'olives són 80 litres. Són valors aproximats perquè aquestes mesures eren variables d'una comarca a una altra. 

I doncs, la quartera com a mesura de superfície de terra, què és? El DLC ens diu que «una quartera de sembradura és l’extensió de terra que es pot sembrar amb 1 quartera de gra.» Veiem, doncs, que és un a mesura molt aproximada i molt variable. Si anem al DCVB, ens diu que, segons els llocs, una quartera pot anar de 22 a 36 àrees. Finalment, la Gran Enciclopèdia Catalana diu que la quartera de vinya del Vallès val 36.72 àrees. 

Si ens quedem, doncs, amb aquesta quartera de vinya del Vallès de la GEC, 5 quarteres serien, aproximadament, 1.8 ha, és a dir, la mida de la vinya principal de la Muntada. 


dimarts, 18 de juliol de 2017

L'última ampolla de cabernet

He anat a un celler que conec bé, a comprar-hi una ampolla del seu millor vi —o, si no n'hi volem dir «millor», diguem que és la seva cuvée més selecta. M'expliquen que les tres dotzenes d'ampolles que tenen a la botiga —collita del 2009— són les últimes, i ja no hi haurà cap més collita d'aquest vi tan bo. L'explicació que em donen és que «un vi de cabernet, d'aquestes característiques, ja no s'adiu ni amb les preferències del públic ni amb la "imatge" que vol transmetre el celler».


Aquest vi —que fa anys que bec i aprecio— està fet amb un 60% de cabernet (sauvignon i franc), complementat amb garnatxa i sirà. L'estil és clàssic i molt acurat, amb uns tanins delicats i sedosos. Al nas hi ha espècies i fumats i el cabernet s'hi expressa amb les seves millors virtuts. Cap celler s'hauria d'avergonyir de fer un vi tan bo com aquest, ans al contrari.

La desaparició d'aquest vi —hi ha qui ho veurà com una victòria— a mi em produeix una certa perplexitat. Intento analitzar-ho i em sorgeixen tot de dubtes.

El públic ja no s'interessa per aquest vi. Deu ser veritat. Era el vi més car del celler, tenia unes característiques clàssiques que ja no estan de moda i estava fet amb una varietat que no només ha perdut el «glamour» sinó que ha sofert un procés de demonització potentíssim. D'altra banda, oi que diuen que «el client sempre té raó»? Doncs, si el client del 2017 no vol cabernet, s'arrenquen les vinyes de cabernet i s'hi planta una altra cosa, oi? De la mateixa manera que, als anys vuitanta, el consumidor volia cabernet —els prescriptors d'aleshores en deien «varietat noble»— i, com a conseqüència natural, s'arrencaven les vinyes de garnatxa i s'hi plantava cabernet. És el mateix. O no?

Aquest vi no s'adiu amb la imatge que vol transmetre el celler. Aquesta «imatge» té a veure amb poder explicar que es treballa només amb varietats «ancestrals». És curiós que aquest valor atorgat a allò que és ancestral no s'estén ni a la gastronomia ni a la vinificació. Un celler que arrenca els ceps que no són ancestrals et pot explicar, cofoi, que vinifica en un ou de ciment i que rega les vinyes amb infusió de valeriana, dues pràctiques que, francament, no crec que coneguessin els nostres ancestres.

No estic criticant l'opció que ha pres aquest celler que ha suprimit la seva cuvée més selecta. De fet, tinc una certa empatia amb els seus arguments. Però el que no sóc capaç de fer és combregar amb la demonització del cabernet, principalment quan  aquesta és absoluta, «urbi et orbi». Penso, per exemple, en l'orgull amb què Marqués de Riscal defensa el cabernet dels seus vins i ho comparo amb el silenci que envolta la participació innegable que el cabernet va tenir en la gran eclosió dels nostres priorats.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Abans de la rotonda, gireu a l'esquerra

Si aneu a Garriguella, quan hi arribeu —venint de Figueres, o de Roses— abans d'una rotonda veureu, a mà dreta, un aparcament força ple de cotxes, un bar, un celler, una agrobotiga i força gent. Es tracta de la Cooperativa Agrícola de Garriguella, fundada fa més de quaranta anys i que ara ha experimentat una regeneració important. Des d'aquest any, la Cooperativa empra també la denominació «Celler Gerisena», que recorda el nom romà de la vila. Si us hi atureu, us recomano que compreu alguna ampolla del Selecció de Gerisena 2014, que és un vi ben interessant de cabernet i garnatxa, i crec que us agradarà.

Tot això ho trobareu abans de la rotonda, a mà dreta. Jo el que us vull recomanar és que l'«efecte badoc» no us distregui del que hi ha en aquest mateix lloc, a mà esquerra. Efectivament, just al davant de la coneguda i concorreguda Cooperativa hi ha un altre celler on hi trobareu, a banda d'un ambient molt més serè, uns vins empordanesos exquisits que cal conèixer. És el celler Mas Llunes que, segons em va explicar una vegada l'Antoni Roig, pren el nom d'un antic mas que potser s'havia dit «llacunes» perquè una bona part del terreny d'aquesta plana de la riera de Garriguella havia estat, fa temps, uns aiguamolls o uns estanys.


Abans de la rotonda, doncs, gireu a l'esquerra i entreu a donar un cop d'ull als productes d'aquest celler. Per exemple, el Rhodes 2014. O, encara millor, feu-hi un tast que us permeti conèixer les virtuts de la garnatxa blanca del Maragda, de la carinyena blanca fermentada en bóta del Nívia o de la monumental Garnatxa Solera.  I faig constar que no utilitzo l'adjectiu «monumental» a la babalà!    


Vaig beure fa poc una ampolla de Rhodes 2014 —un gran vi que ara mateix està exhaurit, però no patiu que el 2015 aviat estarà disponible i no serà pas menys bo— i em va dur a la memòria el record d'un 2005 que m'havia seduït ara fa uns anys. La base d'aquest vi és la carinyena d'unes vinyes velles, complementada amb garnatxa i una mica de cabernet. El resultat és un equilibri d'aromes clàssiques de fruita molt madura i d'aquell caràcter —que tant m'agrada— de les bones carinyenes. Hi ha unes lleus notes confitades, atractives i, a la boca, hi trobem la bonica combinació del tremp elegantment rústic de la carinyena amb unes sensacions setinades i fluïdes i un sabor persistent i net.

M'agrada molt, quan hi ha hagut tempesta i el temps ha refrescat i quan la llum adquireix tonalitats dramàtiques, enfilar-me en direcció al puig de Sant Silvestre —més enllà de la Mare de Déu del Camp— i contemplar l'extensió de l'Alt Empordà fins els confins de la Garrotxa:


Vinyes extenses! Boterós, Fontanilles, Masdeneres, les Comes... Partides que sé que donen vins que he begut continuadament i que m'han fet una mica més feliç!

Una bona notícia que he sabut fa poc és que Mas Llunes està a punt de treure un nou vi que ha d'ocupar el pinacle de la producció del celler. Probablement aquest vi es dirà «Boterós» i neix en unes vinyes velles de carinyena i garnatxa de la partida amb aquest nom. Ara, a les fondàries del celler, hi ha les successives collites a partir del 2013 —esperant el seu moment de saó— i, coneixent com treballa aquest celler (i, diguem-ho també, després d'haver tastat alguna cosa....) espero amb gran delit el moment de destapar les primeres ampolles d'aquest vi que —ho crec— pot situar Mas Llunes en un graó encara més elevat en la inacabable percaça de l'excel·lència.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Calen més bloggers

Un personatge ben conegut del que podríem definir com a periodisme enològic em retreia un dia, de manera contundent, que els bloggers no aportem absolutament res que tingui cap valor. Jo em defensava com podia, però és clar que no el vaig poder convèncer.

Crec que ell estava equivocat. És més, crec que estava diametralment equivocat. Miraré de justificar el meu punt de vista de la millor manera que sàpiga.


Vivim en un món virtual —en una immensa bombolla virtual— i, en aquestes circumstàncies, Un blogger de carn i ossos, una persona real que compri una ampolla real i l'expliqui honestament, té un valor infinit. Fins el més modest i el més insignificant de nosaltres fa una aportació que transcendeix completament l'eixordador soroll buit que generen incansablement les maquinàries de la bombolla virtual.

Posaré un exemple que em sembla que explicarà això que vull dir.

Sovint, quan tinc coneixement d'un vi català que no conec, que no he tastat, busco informació a Internet. Tots ho fem, oi? I què és el que trobem? Una llarga llista de links que ens diuen «fes-me click!» i que, de fet, no diuen res. N'hi ha de diverses menes:
  • Enllaços a pàgines completament buides. Simples rateres que guanyen diners per dos camins. D'una banda, per la publicitat que contenen. D'una altra banda, perquè, quan hi fem click, llegeixen una gran quantitat de dades sobre nosaltres, unes dades que venen a les companyies de màrqueting. 
  • Enllaços a pàgines generades automàticament, sense la intervenció de cap persona real, a partir d'informació —diguem-ne «informació»— que un determinats robots van trobant a Internet. 
  • Pàgines més o menys «autèntiques» fetes pel mètode de copiar una nota de premsa o un text estàndard. Sovint, guanyen diners per la publicitat o bé intentant vendre't el vi.
Aquestes pàgines que van repetint un determinat text fan encara més «gràcia» quan el text original conté un error. Recordo que, un dia que buscava informació sobre Les Aubaguetes, vaig trobar desenes de pàgines que reproduïen un text que començava així: «auba, in catalan, means 'shadow'». Fot-li!


Enmig d'aquest oceà d'irrellevància, trobar una pàgina d'una persona real que hagi comprat i begut el vi, que potser hagi trepitjat les vinyes on neix o el celler on es fa, que hagi parlat amb el viticultor, que no et vulgui vendre res... Té un valor immens. Si, a més, aquesta persona diu coses amb un cert sentit o té una experiència que fa que les seves opinions siguin dignes de, si més no, ser tingudes en compte, aleshores, ja estem parlant una joia que caldria preservar. Però, com he dit abans, fins el més modest dels bloggers és més «real» que tota la faramalla virtual que Google ens perboca al damunt.

divendres, 30 de juny de 2017

Gaintus, plural

En Josep Queralt no ho sap, però jo passo sovint per davant de les seves vinyes i del seu celler. Bé... dir «sovint» és una exageració, però sí que és cert que, com a ciclista, tinc una certa predilecció per una ruta que comença a Sant Pere de Riudebitlles, circula entre vinyes precioses cap al Pla del Penedès i Sabanell, passa per l'Abella, s'endinsa a les gorges del Foix i retorna pel collet de la Serra i La Llacuna. És un bon itinerari per als qui ens agraden les carreteres boniques i encara ho és més per als qui coneixem i estimem els vins que es fan al llarg d'aquest circuit.  


En Josep té el mèrit d'haver creat el primer vi contemporani de sumoll: Gaintus, un punt de referència en la nostra història, un punt d'inflexió. La primera collita em sembla que va ser la del 2001 —no fa pas tant— i podem dir que amb ella va començar una història que encara ho ha arribat al seu clímax desitjable.

Ara, el nom Gaintus fa referència a una família de vins de sumoll que inclou, a més del Gaintus que tots coneixem —tots?— i que ha passat a dir-se Gaintus Vertical, tres vins més: un Gaintus rosat —que du el curiós subtítol «one night's rosé»—, un vi de panses, dolç natural, i encara un Gaintus anomenat «Radical» que té sis mesos de criança en bóta de 300 litres. Aquest últim ja l'havia tastat en alguna ocasió i, per mirar d'acabar d'entendre aquest vi de personalitat tan forta, ahir al vespre a casa en vam destapar una ampolla.

El color d'aquest Gaintus Radical 2014, posat en una copa de cul ample —de les que en diuen «Borgonya»— era un roig lluent molt bonic. Molt bonic! Vaig estar pensant que el valor que donem al color del vi és molt difícil de justificar. Vull dir que diem que el color és encertat quan s'adiu amb les característiques del vi. No és, doncs, un tema d'estètica. Però en aquest cas concret, el color d'aquest sumoll, a més de bellament concordant amb la varietat, té una qualitat plàstica que ens va cridar l'atenció.


Les aromes proclamaven «sumoll» de manera inequívoca. Una certa mena de fruita i aquelles característiques herbàcies que tan poden sorprendre qui no conegui el sumoll. Ja no hi ha dubte que l'adjectiu «radical» li escau perquè és un vi que no amaga el seu ADN, sinó que l'exhibeix des del primer moment. A la boca, la força, la gran acidesa, el sabor incisiu i, al mateix temps, perllongat, li donen caràcter i... «radicalitat». Personalitat. La sensació fresca, una certa ingravidesa, la fluïdesa, no li lleven complexitat. Una complexitat, uns matisos, que es fan més presents quan la copa fa perdre la fredor al vi.

Com que tinc uns amics que els agrada el sumoll, em sembla que un dia els convidaré a un sopar de Gaintus: el rosat, el radical, el vertical i, finalment, el sobremadurat. A veure quines sensacions ens genera aquesta trilogia.

dilluns, 26 de juny de 2017

Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan

Els moments que vaig passar al celler d'en Josep Grau, en presència d'una dotzena llarga de grans tonells d'Stockinger, van ser dels més emocionants que recordo.  Tancats a l'interior d'aquestes autèntiques escultures de fusta noble, fent-hi les seves misterioses i subtils metamorfosis, hi havia —o hi havia hagut— els vins de la trilogia que formen Regina, Granit i la Florens. En Josep m'explicava la història d'aquests recipients àulics, mentre jo no podia evitar que les meves mans acariciessin les fustes suavíssimes.


Havia vist algunes bótes com aquestes, però mai tantes de juntes. Havia escoltat relats de les seves virtuts —corroborats amb el tast plaent dels vins que s'hi crien— en llocs com el Domini Gardiès, Le Soulà (de l'òrbita Gauby), o encara la solemne cripta d'Scala dei. Actualment, en Josep Grau només fa criança en aquests volums grans i esplèndids. Ja n'he parlat en un article recent. Els resultats són extraordinaris.

Tot el que veig, tot el que tasto, tot el que m'explica en Josep, em fascina. Però jo sóc geòmetra d'ofici i m'intriga moltíssim la distinció entre els tonells de secció circular i els tonells de secció ovalada


Els celleristes amb qui he parlat sobre els tonells ovalats manifesten que produeixen sobre el vi efectes clarament diferenciats dels que produeixen els tonells de secció circular. En Josep, per exemple, cria la Florens en tonells circulars i Granit en tonells ovalats, i afirma que en els tonells ovalats s'hi produeix espontàniament una mena de battonage suau i constant que fa circular les mares més que no pas en un tonell circular. En Dominik Huber, en canvi, en una entrevista recent a «European Cellars» fa l'afirmació contrària (potser l'entrevista està mal transcrita??).

Hi ha algun principi científic que pugui justificar aquest comportament diferent a partir de la geometria del recipient? Pot ser molt bé que hi sigui, però es tracta de temes molt i molt difícils.

D'entrada, la geometria elemental ens diu que en el tonell ovalat hi ha més contacte del vi amb la fusta que en el tonell de secció circular. L'explicació és clara: la circumferència és la línia de perímetre mínim que tanca una àrea donada. Podem quantificar aquesta diferència?

Una manera senzilla de fer-ho seria comparar el pes dels dos tonells i veuríem que, si la capacitat és la mateixa, l'ovalat ha de pesar més que el circular. He estat mirant catàlegs i he vist que els boters no acostumen a donar el pes dels tonells. Ho hem de fer, doncs, per pura geometria.

L'àrea de la circumferència és ben coneguda: ve donada per la senzilla fórmula A=π r x r. L'àrea delimitada per una el·lipse es calcula per una fórmula pràcticament idèntica: A=π a x b on ara a i b són els dos radis —diferents— de l'el·lipse.

La longitud de la circumferència també es pot calcular amb una fórmula que tothom coneix: L=2πr. Però la fórmula per calcular la longitud d'una el·lipse, en canvi, és molt i molt complicada. No complicada en el sentit que és una fórmula molt llarga, sinó complicada en el sentit que no es pot escriure utilitzant les funcions elementals, les que s'estudien al batxillerat —sumes, restes, multiplicacions, divisions, potències, arrels, sinus, logaritmes, exponencials... Requereix unes funcions diferents que, com que es van descobrir quan es va voler estudiar la longitud de l'el·lipse, s'anomenen integrals el·líptiques.

Ramanujan, el geni increïble que protagonitza «The man who knew infinity» va trobar una fórmula aproximada que ens permet calcular la longitud d'una el·lipse només amb sumes, restes, multiplicacions, divisions i una arrel quadrada. Amb aquesta fórmula i amb poca feina més podem calcular com canvia la relació fusta/vi entre un tonell circular i un tonell el·líptic. Jo mateix he fet els càlculs i he vist que aquesta relació, si passem d'una secció circular a una secció el·líptica on l'eix major sigui el doble de l'eix menor, varia un màxim d'un 10%. És molt poc, és imperceptible.

De fet, si us fixeu en la fotografia anterior, veureu que la secció no és ben bé una el·lipse —per alguna cosa en diuen tonells «ovalats» i no pas tonells «el·líptics»— i la variació encara serà menor.

En resum: si realment els tonells ovalats crien el vi de manera diferent a com ho fan els tonells circulars, la diferencia ha de venir donada per la hidrodinàmica, pels moviments que fa el vi segons la forma del recipient que el conté. I aquí entrem en temes d'una complexitat imponderable.



El moviment d'un fluid incompressible i no viscós està governat per les equacions d'Euler —que són molt més senzilles que les equacions generals de Navier-Stokes, però encara són terriblement complicades. S'han escrit milers de pàgines sobre aquestes equacions (que controlen, per exemple, el moviment del mar!), sobre els vòrtex que generen i sobre com evolucionen...

En resum: no conec cap matemàtic que sigui capaç d'explicar quina diferència qualitativa hi pot haver entre les solucions de les equacions d'Euler en un domini circular i en un domini el·líptic.

En resum: us recomano que destapeu una ampolla de Granit 2016 i, si voleu, mentre l'aneu degustant a pleret i us sentiu transportats a les estances celestials, podeu pensar —com he fet jo— en Ramanujan, en les equacions d'Euler i en els profunds misteris que s'esdevenen a l'interior d'uns tonells ovalats que hi ha a la partida de lo mas dels Assens, entre Falset i Marçà.

dijous, 15 de juny de 2017

Potser no ho estem fent prou bé

Potser no ho estem fent prou bé. O potser sí que ho fem —més o menys— bé, però ara ens tocaria trobar un cert punt d'inflexió, un cert canvi de paradigma.

Quan mirem el passat —parlo de vins, no cal dir-ho!— podríem trobar motius per a un moderat cofoisme. Aquest blog va començar a caminar el 2008 i, per fixar idees, podem fer l'esforç de recordar com era el món del vi en aquell any. Com ha canviat tot! Ara mateix, la quantitat d'actes de promoció i difusió dels vins de Catalunya que es fan cada setmana és immensa, aclaparadora. Hi ha —sembla que hi ha— una sensibilitat encesa i àmpliament compartida que situa els nostres vins —diversos, infinits, interessantíssim— al bell mig d'una munió inabastable d'actes socials, d'«events», de festes, de fires, de tastos.


Si mirem, però, els indicadors essencials, si travessem aquesta aurèola lluminosa i anem al nucli de les coses, potser trobarem que no hem avançat pas tant.

Posem alguns exemples:
  • L'escàndol del preu miserable del raïm no sembla que s'adigui amb tots els lluentons que he descrit abans.
  • Els nostres vins més grans, encara existeixen per la demanda exterior, mentre a casa fan poc més que la viu-viu.
  • Les infinites fires del vi que es fan arreu del país, han aconseguit incrementar ni que sigui una mica el coneixement sobre els nostres vins? Quin percentatge de les copes que s'ofereixen en aquestes fires genera la compra d'alguna ampolla d'aquell mateix vi?
  • A quants llocs es pot prendre una copa de vi raonablement agradable i adequadament servida?
  • Tenim ja les botigues de vi que voldríem? Al poble on visc, la velocitat amb que apareixen noves propostes és igual a la velocitat amb què desapareixen. Visc en un poble ple de gent molt benestant i, en canvi, les botigues o bé es limiten a sobreviure o ni tan sols ho aconsegueixen. Tota aquesta gent opulent, què deuen beure?
  • Hi ha hagut una inflació inaudita de vins de «marca blanca». L'èxit d'aquests productes que, per la seva pròpia definició, es caracteritzen per ser completament orfes, ens hauria de fer reflexionar. Són com les «proves PISA» que ens recorden el nostre fracàs com a promotors i prescriptors del vi català.
  • No sembla que haguem sigut capaços d'atacar de manera eficaç el problema del vi espumós. 
  • .......


Podria anar seguint, però deixem-ho aquí. Com podem fer compatibles aquests problemes amb tota la xaranga que —carregats de bona fe— hem muntat a l'entorn del vi, ens aquests últims deu anys? Dit d'una altra manera: si a la fira del vi de tal poble (amb un munt de vins magnífics) l'èxit d'assistència és tan gran que gairebé col·lapsa l'esdeveniment, com és que, quan aquesta gernació torna a casa seva, les ampolles que realment compra són poques i res tenen  a veure amb els vins de la fira?

En resum: hi hem de seguir treballant. És més: s'ha d'enfocar d'una altra manera. El «programa d'activitats» actual té un rendiment massa baix i ha degenerat cap allò que o bé és massiu i volàtil o bé és trendy i cool —és a dir, inevitablement efímer. Com ho farem? Jo no ho sé pas: només sóc un simple blogger que escriu articles que llegeixen quatre addictes —i aviat només en quedaran tres.

diumenge, 11 de juny de 2017

Apunts, que d'aixó es tracta

Veig que tinc tendència a embrancar-me en disquisicions que em fan perdre una mica el caràcter d'apunts que, segon hi consta a la capçalera, hauria d'ésser l'essència d'aquest blog d'enografia. Avui corregeixo una mica aquesta desviació i publico —sense pretensions— quatre d'apunts recents que s'han acumulat a la meva llibreta.

Cargol Treu Vi 2014. Dels blancs d'Alemany i Corrio, jo potser m'identifico més amb la geomètrica rectitud del Principia Mathematica, però l'altra versió del xarel·lo que representa el Cargol Treu Vi també em sedueix. Darrerament, n'he destapat un parell o tres d'ampolles i hi he trobat una certa exuberància que em du records de raïm i de les mares del vi. Hi ha una plenitud lleument untuosa, que genera volums i ens amara de sabor. És un vi força peculiar —com escau a un celler que fa les coses ben bé a la seva manera— i té un punt d'«acerat» —o potser «salí»— que no deixa indiferent.


Taleia 2013. Des que en Raül Bobet el va començar a fer a les altes vinyes d'Encús, aquest vi de sauvignon i semillon sempre m'ha fet delir. Crec que he anat comprant totes les successives collites i sempre de deixat que l'ampolla reposi un o dos anys abans de destapar-la. Aquest 2013 que vaig beure l'altre dia em va semblar extraordinari. El color és força clar i les aromes són punyents i característiques, absolutament exactes. La multiplicitat de perfums que n'emanen —densos, complexos— sembla no tenir aturador. El glop s'expandeix a la boca i evoluciona cap unes textures «de pedra». Tot és molt sòlid.

Bàrbara Forés blanc 2016. És el vi blanc «petit» de la Carme i en Manuel, però... que n'és de bo! Una exquisida garnatxa blanca fresca, afruitada, tensa i immensament agradable. Netedat i cos, fruita i pes equilibrant-se recíprocament. Convida a beure sense capficar-s'hi. Exalta els sentits i pot generar espurnes de felicitat.  


Òlbia 2014. Els blancs del Priorat formen un món que em costa d'entendre. D'una banda, m'hi he dedicat poc i de manera massa esporàdica. D'una altra banda, formen un corpus poc estructurat. No cal dir que he destapat ampolles memorables, però també és cert que cada celler segueix els seus propis paradigmes. Mai no havia tastat l'Òlbia de Marco Abella fins l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla a l'hora de sopar. El nom és bonic i, en la seva polisèmia —la malva, l'amant de Posidó...— potser escau a un vi com aquest, ple de complexitats. És fet amb garnatxa blanca, macabeu i Pedro Jimeno i, després d'una llarga criança amb les mares, encara passa sis mesos més en bóta de roure francès. Tot això li confereix una densitat que potser no agradarà tothom. Aromàticament, hi ha una intricada combinació d'herbes, infusió, fruits secs, torrats, flors, que s'expressa millor si es decanta el vi. A la boca és magnífic! Les sensacions de greix —presents i clares— estan ben equilibrades i la sensació global és de volum fresc i de personalitat.

dilluns, 5 de juny de 2017

...i set anys d'ampolla

A l'etiqueta hi diu que el vi es va embotellar el 21 de juny del 2010. Han passat set anys: els tres primers al celler, a Batea, a la Terra Alta, i la resta, a una vinoteca que tinc a casa meva. Uns anys de repòs. Ni pocs ni massa. Els justos per arribar al punt on era ahir al vespre, quan vaig destapar l'ampolla: La Fou de Batea 2008


Quan aquest celler va presentar les seves primeres ampolles, va produir —segur que ho recordeu— una certa sensació. Crec que la primera collita va ser la del 2007 i crec recordar que la vaig tastar a l'Hotel Majèstic de Barcelona, en un tast on hi vaig entrar per error (seria massa llarg d'explicar i no val la pena). Garnatxa d'una vinya vella que es troba —si no ho vaig entendre malament— a ponent de Batea, al límit amb la Franja. També hi intervenen, en menor proporcions, el cabernet i el sirà. Amb el primer glop, aquell dia ja una mica allunyat, vaig pensar que acabava de conèixer un grandíssim vi. No he pogut trobar les notes que devia escriure aleshores, però no he oblidat les sensacions de potència, sabor i profunditat desbocades. A continuació, vaig pensar que un vi com aquell clamava paciència i temps. Set anys.... potser.

La Fou va ser el nou projecte d'Abadal a la Terra Alta, nascut de la mà de Joan Soler i Lluís Marín (com és que hi ha tants vins que admiro que, quan n'esbrino els orígens, acabo topant amb en Joan Soler??). Quan va sortir del celler la collita 2008, vaig reservar-ne una ampolla per a un dia «més endavant». Del 2008 sí que hi ha una breu menció en un article d'aquest blog. Hi deia això:
«No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant
Si heu llegit l'article anterior («La fruita està sobrevalorada») entendreu que, malgrat l'enlluernadora exuberància d'aquest vi, jo vaig preferir deixar-lo reposar un cert temps. Exactament, fins ahir, quan es complien, pràcticament, els set anys d'estada a l'ampolla.


Per al meu gust, ara és quan aquest La Fou 2008 s'acosta a la màxima expressió de les seves virtuts. Segur que hi ha qui el prefereixen quan era molt més jove, però jo tinc ben clar que el bon moment és ara. El seu color és fosquíssim, les aromes, desbordants en la seva riquesa i la seva densitat: confitades, afruitades —a la manera d'un vi que ha evolucionat convenientment— de regalèssia, de farigola, de terra, de torrats i fruits secs, d'arrop. Netament intenses, intensament netes. A la boca, hi ha una dolçor exquisida, una suavitat plena de muscle i de tensió, un sabor que impregna tota la boca i ens sadolla. Gairebé fa tancar els ulls (aneu amb compte: millor que el compartiu amb una persona que entengui aquestes sensacions i no us prengui per un enze!). Hi ha equilibri, vellutada fluïdesa i un final llarg que evoca l'amarg i manté el tremp.

La garnatxa de Batea, en Joan i en Lluís, la terra, la fruita, la fusta, la cura, el coneixement... i set anys d'ampolla.

dilluns, 29 de maig de 2017

La fruita està sobrevalorada

De la primera vegada que vaig sentir la paraula «afruitat» referit a un vi ja en deu fer ben bé uns trenta anys. En aquell temps, no era pas un qualificatiu negatiu, però sí que tenia una certa connotació de desdeny. Vull dir que només la recordo aplicada a vins blancs «menors», sense gaire profunditat, diguem un Muskateller o un Müller-Thurgau de Baden. Mai no recordo que s'apliqués a un vi negre —però ja sabem que refiar-se de la memòria és perillós. Més endavant, l'adjectiu va anar fent fortuna i es va convertir, més o menys, en un «lloc comú» que s'aplicava, sense grans escarafalls, als vins blancs que, amb la proliferació dels equips de fred, eren més aromàtics —més «afruitats»— que mai.

Finalment, hem arribat a l'entronització absolta de la nova deessa del vi: la fruita. Tot és fruita, i si ara dic d'un cert vi negre que no és afruitat, molts de nosaltres entendrem que estic dient que és un vi defectuós, miserable. Bé, bé, així estem. I, sí, sí, el component fruita de certs vins negres és una autèntica meravella per als sentits. Però, tanmateix...

Aquesta sobrevaloració de la fruita forma part d'un conjunt més ampli de paradigmes, ben actuals. Podríem parlar de termes com «gratificació instantània» o del que es coneix com a principi KISS («keep it simple, stupid!»). És la glorificació del que no requereix cap disposició reflexiva especial, de la qualitat que es pot percebre immediatament sense haver d'aturar el ritme, sense que calgui esmolar els sentits. Code name: «speed tasting».
     


És cert que moltes vegades la fruita poderosa i sensual d'un gran vi negre m'ha fet delir intensament. És ben cert! Però quan miro de fer un NTI —«nosce te ipsum»— sempre penso que jo no sóc ben bé d'aquest món de la fruita. Potser això explica algunes coses, com la meva gran atracció per la carinyena, aquest raïm menys «agraït», més rabiüt.

I si parlo de carinyenes, vull fer esment d'un vi nou de la Cooperativa de Garriguella que he begut fa poc i que m'ha agradat molt. Si dic que no és un vi «de fruita» potser se m'enfadaran els amics de Garriguella —ja hem dit que la fruita és la gran deessa— però potser amb la justificació que he donat, entendran que, tanmateix, jo valoro moltíssim aquest nou vi que ara han tret.

Cada any, quan arriba més o menys aquesta època, començo a visitar l'Empordà i els seus cellers, cercant-hi les novetats i, també, les noves collites dels vins que ja conec prou bé. La Cooperativa de Garriguella —ara també utilitza el bonic nom de «Celler Gerisena»— trobo que cada any va oferint-me vins més ben fets. Ara ha tret una nova sèrie que s'anomena Aires de Natura que conté, per exemple, un vi jove de carinyena —Ergo 2016— que m'ha encantat. Jo potser no era conscient del fet que la carinyena és el raïm majoritari a la cooperativa.

És un vi pur que expressa perfectament el caràcter inconfusible de la carinyena i que, malgrat la seva joventut, es presenta sense cap aresta, sense cap agressivitat, amb aquella fluïdesa austera i corpulenta que es perllonga i ens dóna matisos de sabor que transcendeixen els registres de la simple fruita i ens ofereixen delícies una mica més vellutades, una mica més complexes. 

dissabte, 20 de maig de 2017

Poseu-hi SO2, si-us-plau!

En aquest blog que sempre parla de vins magnífics avui, en canvi, parlaré de vins que podrien haver estat magnífics.

Per exemple:
  • Un sumoll que conec en un tast i que em sembla molt interessant. En prenc nota i penso que un dia aniré al celler a conèixer més directament aquest vi i la vinya d'on surt. Casualment, entro a xafardejar a una botiga —una botiga ben endreçada, acurada en la tria i que sembla que tracta el vi amb el respecte que es mereix— i trobo aquest vi. No és la collita que vaig tastar, sinó la de l'any anterior. Tinc a sopar uns amics que, sense estar tan obsessionats com jo, sé que saben apreciar un sumoll pur i aromàtic. El destapem i .... vatua l'olla! Picat o, eufemísticament, «amb excessiu volàtil». L'encant s'ha trencat. Mirem tots en direcció a l'aigüera. Filosofem. Dubtem. 
  • Un vi experimental d'un celler molt estimat. Un sauvignon blanc elaborat amb la idea d'aconseguir una expressió poderosa i una llarga evolució a l'ampolla fins assolir complexitats sàpides que el facin extraordinari. El coneixement de l'enòleg d'aquest celler és una bona garantia que aquest vi no em deixarà indiferent, si tinc la paciència de guardar-lo —sempre en les condicions òptimes— ni que sigui un parell d'anys. Vaig personalment a recollir l'ampolla al celler i la diposito immediatament a un celler semi-soterrat —que manté sempre una temperatura força constant— que tinc a pocs kilòmetres. Espero un parell d'anys. Quan el destapo.... vatua l'olla! Oxidació que emmascara qualsevol altra virtut. Per sort, aquesta vegada estic sol i no em cal donar «explicacions» a ningú més.
  • Un gran vi. Potencialment, un gran vi. Una icona. Car, escàs, cobejat, de culte. Un Priorat. El compro just quan acaba de sortir al mercat i el diposito immediatament a una nevera específica. Vull deixar-lo evolucionar uns anys —no gaires, perquè em fa patir la filosofia «naturista» del celler, ben coneguda. Quan, finalment, em preparo per a la «gran ocasió»... vatua l'olla! Volàtil a dolls! És impossible saber què hi ha darrere d'aquesta exuberància acètica. Quina llàstima! Quina desesperació! 
I podria anar seguint....


El problema, ja ho sabeu, és el «maleït» diòxid de sofre que, per motius molt diversos —teosofisme, primitivisme, papanatisme?— ha passat de ser un dels grans invents de l'enologia (des de temps ben remots) a una mena de dimoni pelut. Dit millor: el problema és l'absència de diòxid de sofre, omès per mor d'una certes modes, d'unes certes obsessions.

Recordo una amiga que em va dir que ella no bevia vi perquè un dia havia llegit a les etiquetes que el vi contenia una certa substància química —al segle XXI tothom sap que «química=verí». També veig com s'ha disparat el consum de productes «sense» tal o qual cosa, encara que aquesta cosa sigui, no només perfectament saludable sinó, encara més, necessària i desitjable —excepte per a una mínima part de la població que hi tingui intolerància.

Per no pecar d'esbiaixat, també vull dir això:
  • És cert que, en alguns casos, en origen, un vi sense addició de diòxid de sofre pot ser millor que el mateix vi amb SO2 afegit. Ho he pogut comprovar diverses vegades. Per exemple, comparant el vi que tasto a un celler, directament del dipòsit i el mateix vi un cop embotellat. O amb algun viticultor concret que comercialitza —en unes condicions climàtiques molt ben controlades, i sempre per al consum al mateix any— el seu vi en les dues versions. 
  • Un celler pot fer —i tant!— allò que cregui convenient amb el seu vi. Però si el seu vi ha d'entrar al circuit comercial, ha de ser conscient del risc immens que assumeix. Risc per a ell, per a la seva d.o., potser per al vi català en general. Pensem en els tres exemples que han sortit a l'inici d'aquest article. Si el consumidor decebut, en lloc de ser com jo, fos una persona més «normal», quines conseqüències se n'haurien derivat? Potser s'hauria culpat el sumoll, o potser el Priorat, o potser aquell celler excel·lent...
  • També sé perfectament que hi ha una petitíssima proporció d'aficionats al vi que aprecien l'oxidació i el volàtil, dins d'uns paradigmes molt complexos que s'aixopluguen en l'imprecís paraigües del «vi natural». En conec alguns. He tastat els vins que ells admiren. A mi em produeixen rebuig. Si aquest públic existeix, si aquest públic creix, suposo que l'absència de SO2 tindrà una certa justificació.

dilluns, 15 de maig de 2017

Benvolguda Sara...

Benvolguda Sara,

Conec molt poques persones que encara escriguin cartes. Jo mateix —que tantes n'havia escrit i tantes en tinc encara en alguna capsa oblidada— fa molt de temps que no n'he escrit cap ni una. És un art —i un plaer immens— que hem perdut. Rebre'n una de teva —una carta de debò, escrita a mà i ficada dins d'un sobre!— em va sorprendre i em va produir uns sentiments d'autenticitat i proximitat que cap altre mitjà de comunicació pot igualar. T'agraeixo molt el que hi dius i que ho diguis amb paraules manuscrites, com havíem fet sempre amb els amics.


Jo, ingrat, no et vaig contestar. Sí que és cert que li vaig dir al Magí —per e-mail o whatsapp, quina vergonya!— que et donés, de part meva, records i agraïment. Però no és el mateix. Ara ja es tard per esmenar-ho. Esperant que no t'ofengui, et contesto penjant la resposta en aquest blog. 

A la teva carta, tens un record per una diada que no oblidaré, quan vàreu obrir les portes de casa vostra —i les ampolles del vostre celler— a l'Oleguer i un grupet d'amics —on hi era jo. Ja deus saber que és impossible no deixar-se endur per la immensa força magnètica del teu pare, no apreciar la delicada bonhomia de la teva mare o restar indiferent al teu caràcter i al teu coneixement... A nivell personal, va ser una jornada entranyable; a nivell enològic, vaig aprendre més del Priorat en unes hores que en anys d'anar bevent sense solta.


La teva carta deixa traspuar una certa excitació per la collita 2015. Segurament, és una excitació ben justificada, que m'agradarà confirmar a mida que vagin passant els anys. Tot plegat —el record de la teva carta, l'excel·lència de la collita 2015, el regust d'aquells Clos Martinet mítics que, estranyament, retorna a la meva memòria amb una força no menor que la d'aquella magdalena cèlebre—, tot plegat m'ha empès a destapar avui un Clos Martinet 2005.


Del teu vi —i d'uns pocs més— miro de comprar-ne una ampolla de cada nova anyada. Fóra millor comprar-ne mitja dotzena, però no ho puc fer i, d'altra banda, l'«ampolla única» confereix, al fet de destapar-la, un caràcter més «definitiu»: no estic destapant «un» Clos Martinet 2005 sinó que estic destapant «el» Clos Martinet 2005. 

Que n'és de gran! Com em parla del Priorat! Si no compto aquelles ampolles d'Scala Dei dels anys setanta, el meu primer Priorat va ser —gràcies a l'Oleguer— un «Martinet Especial 1992» que em va descobrir tot un món nou. El 2005 d'avui l'he decantat dues hores abans i ens l'hem anat bevent —de la manera conscient, deliberada i a pleret que a mi m'agrada beure— amb un àpat format d'aliments elementals i nobles, extremadament simples, sense artificis que ens emmascarin l'essència del Clos. La copa: la d'en Roger Viusà, naturalment!


Seria ridícul voler-te explicar —precisament a tu!— com és aquest vi. Deixa'm, però, deixar per escrit quatre impressions meves, per si algú més llegeix aquesta carta. Les aromes són d'una riquesa extrema que va evolucionant a la copa, i a mi m'ha semblat com si anessin recorrent tot el ventall imaginable i desitjable. Vull dir que en un moment hi trobo tal cosa, i un instant després tal altra cosa i al final em canso de pretendre, absurdament, destriar els elements que componen aquest espectre tan ric. És molt millor prendre'l com un tot. Si algú creu impossible que hi pugui haver puresa en la voluptuositat, que tasti un vi com aquest! Calidesa sense xafogor, confitura sense pèrdua de tensió. Plenitud i un cert capteniment clàssic que a mi, personalment, m'agrada i em dóna seguretat.

Quan intento descriure la llarguíssima excitació que el vi em produeix a tota la boca, tampoc no me'n surto amb cap intent d'anàlisi i acabo imaginant descriptors que són objectes sòlids com la roca o conceptes físics com la força, la massa, la matèria, el pes o l'equilibri. Experimento onades de sabor successives —que comencen amb una «dolçor» meravellosa— i em ve al cap la paraula anglesa «grip» o aquella paraula que ens agrada tant als matemàtics que és «estructura», i aquella altra que és «ordre».

Gràcies per vins com aquest! 

Records al René i als teus pares. 

Una abraçada,

Jaume


dilluns, 8 de maig de 2017

Estrats del Priorat

Faltaven quatre dies perquè comencés el mes de maig i quan jo passava per la Teixeta queia una aiguaneu que no s'acabava de decidir a quallar. A Falset em van dir que havia nevat a Prades i a la Morera. Feia força fred, i encara més si ho comparo amb les calorades d'un parell de setmanes abans, que havien fet brotar els ceps gairebé com si fos el juny. Després va sortir ràpidament el sol i, a primera hora de la tarda, a Porrera el cel era ben blau.


Vaig pujar a Sant Antoni —no me'n ser estar, cada vegada que vaig a Porrera— i vaig passar-hi una bona estona contemplant el joc de la llum i dels núvols sobre les vinyes. Al meu davant, les partides dels Fonellassos i de la Ràpita, separades per una torrentera, sempre en terrenys aspres de llicorella. Veig terrasses, costers, erms, pins... Penso en què veuria si la història de les vinyes es diposités en estrats superposats, com passa a la geologia.

Potser el que hi veuria —de l'estrat més profund al més recent— seria un anar i venir com aquest:
  1. Garnatxa, carinyena, malvasia, pansal, macabeu, picapoll negre, sumoll i punxó fort cobreixen tot l'espai disponible. Al poble hi ha una fàbrica d'aiguardent i un hostal.
  2. Tot és pedra i misèria a partir de l'arribada de la fil·loxera el 1888. Segon l'enquesta d'en Claudi Oliveras, al terme de Porrera només hi queden unes «escasísimas cepas aisladas»
  3. Carinyena, barrejada amb algun moscatell i algun picapoll, quan el 1897 es comença a plantar el coster dels Fonellassos amb peus americans.
  4. Ametllers i oliveres que van reconquerint el terreny que fou de vinyes, quan el Priorat sembla que s'acosta sense remei a la decadència total.
  5. Hi ha aleshores una discontinuïtat geològica i comença a haver-hi ceps de cabernet i també terrasses i la grandesa de la vinya reneix amb plenitud. Pas a pas, els ametllers i les oliveres van retrocedint.
  6. El cabernet va minvant i ja no es fan més terrasses. Es planta garnatxa i carinyena als costers que han perviscut. Es recupera lentament l'antiga saviesa.


A Porrera parlo una llarga estona amb en Salus Àlvarez, a la terrassa de casa seva —la que fou un dia l'hostal que he esmentat fa un moment— de cara a les seves vinyes que són, precisament, les de la Ràpita i els Fonellassos. En parlem amb una copa del seu deliciós i enigmàtic Nèctar dels Àngels i ell m'explica que el coster dels Fonellassos va ser una de les primeres vinyes que es van plantar després de la fil·loxera, l'any 97 del segle XIX. Hi ha, doncs, uns ceps vellíssims de carinyena i, esquitxats aquí i allà, algun moscatell blanc, algun moscatell negre, alguna garnatxa.


La minsa producció d'aquest coster històric de Porrera anava a parar a alguna ampolla magnífica d'algun gran celler de la vila, però ara, començant amb la collita 2014, en Salus ha decidit emprendre el seu propi projecte que culmina —no podia ser d'altra manera— amb un vi que neix íntegrament als Fonellassos, una carinyena —amb la mica de moscatell que hi ha al coster— que, segons els pocs afortunats que l'han tastada, podria ser monumental.

Aquest vi —que podria lluir amb ple orgull el títol d'«Els Fonellassos»— per motius que desconec s'ha batejat amb un nom impersonal i estrany, més propi d'un malbec del valle de Colchagua que no pas d'una carinyena centenària de Porrera. Deu tenir alguna explicació —que se m'escapa. 


Recordant aquella visita a Porrera, he destapat avui una ampolla de Dual 2014, que és el vi d'en Salus fet amb el raïm dels ceps més joves i el que no va a les seves cuvées més selectes. Una ampolla idònia per reflexionar sobre els successius estrats històrics que, com els de la geologia, permetrien reconstruir les vicissituds d'aquesta regió que tant estimem.

dijous, 4 de maig de 2017

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   


No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.


Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.


Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

divendres, 28 d’abril de 2017

Rebuig del pensament únic

Si hi ha algun àmbit on el «pensament únic» és un disbarat, és l'àmbit del vi. És cert que no ens cansem de dir «a mi m'agraden els vins així i així», que no parem de pontificar que si els vins «han de ser de tal i tal manera». Sovint és un rictus, una aparença que adoptem per semblar —irrisòriament— més cultes, més crítics, més «professionals». Jo diria que qualsevol persona que senti un mínim de curiositat per les multiplicitats del suc de raïm fermentat, qualsevol persona que tingui delit autèntic pel vi, reconeixerà que s'ha sentit emocionat per vins que viuen en universos allunyadíssims els uns dels altres.


Ahir al vespre, per exemple, vaig destapar una ampolla que trencava radicalment amb els vins negres que he estat bevent —amb gran delit— més recentment. Una ampolla que, segons els paradigmes d'aquestes magnífiques ampolles recents, representaria un vi aberrant i que, tanmateix... em va causar una profunda sensació de meravella.

Resulta que, sense haver-ho premeditat, fa temps que els vins negres que bec segueixen unes línies molt concretes que entendreu millor si poso alguns exemples. Són vins de fora de Catalunya, i això explica que no n'hagi dit res en aquestes pàgines. En primer lloc: mencía. Vins freds, subtils i minerals, esgarrifosament atractius. De la Ribeira Sacra i del Bierzo. Vins com el Tolo do Xisto que neix en unes inversemblant terrasses de llicorella sobre el Sil, en un terrer de boires i humitats. Un vi, per cert, fet en col·laboració amb en Toni Coca. O el Finca el Curvado del Raúl Pérez i el Rodrigo Méndez, o encara una memorable ampolla de Las Gundiñas. Quines ampolles! En algun moment he lamentat haver restringit aquest blog als vins de Catalunya i no poder parlar d'ampolles com aquestes!

Mencía, però també pinot noir. Com el nostre Biu, de Sort, que tant m'agrada. O com els Borgonya que em fan delir tant. L'altre dia, per exemple, vaig destapar una ampolla de la Gislaine Barthod. Quina delicadesa, quines dosis de plaer! No era pas un dels seus premièrs —tot i que confesso haver destapat, alguna vegada, algun Fuées o algun Cras— sinó que era el «modest» Bourgogne. Són vins que generen espurnes d'eufòrica felicitat!

Aquesta és la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes. Una dieta que vaig «trencar» escandalosament ahir al vespre amb una ampolla que és a les antípodes d'aquests vins tan freds i delicats. Va ser un Collbaix Singular 2007.  


He parlat diverses vegades d'aquest vi, de la vinya on neix i del celler on es cria. No ho repetiré ara. Només diré que aquests deu anys a l'ampolla l'han fet encara més concentrat i més punyent. M'agradaria poder-lo tornar a tastar, d'aquí a deu anys més, però aquesta era —ai las!— l'última ampolla que tenia. És un vi completament negre, carregat d'aromes potents i denses de fruita madura i lleugerament confitada. Però l'univers de les seves aromes va força més enllà, perquè hi ha també aquells tons tan característics del bon cabernet —impecables en la seva evolució—, la regalèssia i tot de lleus matisos de fustes molt ben integrades en el conjunt. Tantíssima potència no es podria mantenir sense una tensió interna que hi estigui a la seva alçada. Aquesta tensió hi és i el gran pes del vi no degenera en obesitat ni la seva embriagadora dolçor es corromp al llarg —llarg!— del pas a la boca.

Quin contrast entre aquesta ampolla i, per exemple, l'ampolla de Barthod! I, estranyament, totes dues m'han produït una certa esgarrifança, un cert èxtasi. El Singular 2017, en l'apoteosi de la seva plenitud, profundament càlid, descaradament aromàtic, amb una estructura immensa que sadolla i fa tancar els ulls... aquest vi immens és, per al meu gust eclèctic, tan vàlid, tan desitjable, com qualsevol dels altres grans vins que, amb idees i fonaments diversos, es fan aquí o allà.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 


Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.


Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?

dimarts, 18 d’abril de 2017

La brocada, «revisitada»

L'Eva Carmona a Fígols, la Núria Bigorra a Figuerola d'Orcau, l'Anna Estruch a Llimiana, la Sílvia Roca a la vall de Barcedana... al vi de la Conca de Tremp no hi manquen mans femenines amb empenta! Avui voldria parlar una mica de la Sílvia Roca Tomàs i, principalment, de la seva feina a les vinyes i el celler de Sant Cristòfol de la Vall.

El torrent de Barcedana forma una vall extraordinària, orientada d'est a oest al nord del Montsec d'Ares. Hi ha nuclis de població minúsculs com Mata-solana, Sant Martí i Sant Cristòfol. En aquest darrer hi ha un petit celler, poc conegut, on en Miquel Roca fa trenta anys que hi fa vi. A la vall s'hi poden fer excursions magnífiques, com l'ascensió a la capella de Sant Salvador —«el Sant del Bosc»— que és un mirador privilegiat.

Sant Salvador del Bosc, enlairat 700 metres sobre el Barcedana, és un mirador excepcional sobre la vall i sobre les vinyes d'en Miquel Roca.
Fa uns anys vaig sentir parlar d'aquest celler i vaig pujar a Sant Cristòfol per conèixer en Miquel Roca, les seves vinyes i els seus vins. Vaig explicar-ho en l'article «Vinyes de la vall de Barcedana». Comentava que un dels segells distintius del celler és la utilització d'una varietat que es coneix localment com a «brocada» —un nom que, segons en Xavier Favà, està documentat en aquesta zona del Pallars Jussà des del 1878. Diversos experts m'han dit que la brocada deu ser el trepat, però no sé si ho podem afirmar categòricament. En tot cas, els vins que feia en Miquel Roca en aquell llogaret enlairat a set-cents cinquanta metres, tenien alguna cosa valuosa que em cridava l'atenció. També alguna cosa —tot s'ha de dir— com inconclusa o imperfecta. Ja en aquell moment, en Miquel em va parlar de la seva filla Sílvia i de com ella s'involucraria en l'elaboració dels vins de les noves collites.


Ara és el moment de «revisitar» aquest celler i adonar-se de l'empenta —i l'empremta— que la Sílvia hi està donant. Fa un parell d'anys ja en vam tenir una mostra en el Muscat 2014 (vegeu l'article «Moscatell de la vall de Barcedana»), que tant em va agradar quan el vaig tastar. Ara en tenim una altra, potser encara més significativa: Brocat Brocada 2015.


Aquest vi està fet completament amb la brocada de dues parcel·les de vinya vella que hi ha a uns set-cents metres d'altura, prop del celler. És un vi ple de subtilitats que, malgrat tot, pot passar fàcilment desapercebut si no tenim els sentits amatents a destriar les seves aromes delicades. La sensació és de frescor i fluïdesa, de cireres i gerds i espècies. A la boca té amplada i una certa ingravidesa. És directe i saborós, fins una mica llaminer: a cada nou glop m'agrada més i més. Té una senzilla puresa i té uns tanins discretament escaients, amables. M'ha sorprès. Entre els vins que es fan a la conca de Tremp, aquest vi jove de brocada destaca singularment i situa el celler Miquel Roca al mapa enogràfic de Catalunya.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Bons xarel·los a bell doll

Em fa riure llegir el que jo mateix escrivia en aquest blog l'octubre del 2009 —un temps proper però, en alguns sentits, força allunyat. Vaig publicar un article amb el títol de «Xarel·lo: vi» i hi escrivia coses com aquesta: «És una excel·lent notícia el veure com diversos cellers del Penedès estan treballant el xarel·lo amb un rigor i un encert molt grans i veure com ara podem trobar tres o més vins blancs del màxim nivell que extreuen d'aquests ceps el bo i millor que ens poden donar.» Mare-de-déu! Només han passat vuit anys i ara ens costa d'imaginar un blogger que s'esmenti en reivindicar el xarel·lo. El cert és, però, que érem on érem i ara, afortunadament, som en un punt que les meves paraules del 2009 ens semblen ridícules.

És reconfortant mirar com ha canviat el panorama dels vins tranquils monovarietals de xarel·lo. Ara en tenim a bell doll, en abundància, de bons i de molt bons i, si bé podríem encara queixar-nos —en un estil «molt catalanesc»— de si el gran públic encara no és prou procliu al consum d'aquest vi tan nostre o si tal o qual, el cert és que els que ens estimem el xarel·lo i ens agrada la seva personalitat tan característica, tenim tantes opcions que no hi hem de passar pena.

A la meva llibreta es van acumulant les notes de xarel·los que voldria comentar en el blog. Poc o molt, vaig bevent tot el que es fa i, si bé no diré que tot m'agrada, sí que reconec que hi ha moltes coses que m'agraden i algunes que m'emocionen. Si seguiu aquest blog,  ja ho sabeu. Caldrà anar publicant aquestes notes, abans que s'endarrereixin massa.

Per exemple, un dels darrers cellers que he «descobert» és Oliver Viticultors, a Cal Xic de l'Agustí, a poca distància del nucli de Sant Sadurní —però ja dintre del terme de Subirats. Vaig tastar el seu xarel·lo al Creatast i, com que em va interessar molt, vaig fer una escapada —massa breu, ai las!— a Cal Xic de l'Agustí i vaig comprar-hi unes ampolles.


Potser un dia escriuré amb més deteniment sobre aquest celler tan nou —deu fer molts anys que són viticultors, però no és fins el 2010 que es llancen a fer el propi vi— però ara només vull fer un breu apunt sobre el seu xarel·lo que du el peculiar nom de 10.000 hores.

Les aromes ens parlen del bon xarel·lo, prou expressives en la seva contenció. Hi ha un fons de cítrics i fonoll, refrescant i net; hi ha herbes aromàtiques, anisats subtils, delicadeses de pell de llimona. A la boca hi ha recorregut i sabor, amplitud i solidesa, i una estructura clàssica. El glop és consistent, madur i ple de sabor, amb una certa riquesa. L'anem bevent a pleret,  amb delectança.

Com és lògic, el vi guanya en multiplicitat de matisos quan perd una mica la fredor, però la seva puresa es manté. Hi ha una mena d'ordre que jo anomenaria «geomètric» perquè és lineal i auster, sense volutes ni oripells. Com un cant gregorià, com un teorema d'Euclides. Cal recordar que el xarel·lo també s'anomena «cartoixà»?

dijous, 6 d’abril de 2017

La Porta Vermella

Ja ha sortit al mercat La Porta Vermella 2015, una nova entrega de la col·lecció «Vins de Postal» —702 ampolles de lledoner blanc d'una vinya d'Agullana que es diu, lògicament, «la porta vermella»— del celler cooperatiu d'Espolla. En vaig parlar, en primícia, el juliol de l'any passat, en un article que es deia «Postals d'Espolla».


Però avui no vull parlar del vi, sinó que vull parlar de l'ampolla o, més exactament de l'etiqueta i de la fotografia que hi ha a l'etiqueta. I vull parlar una mica de mi: em fa molt de goix veure aquesta etiqueta perquè la fotografia que hi apareix i que ens mostra la vinya on neix el vi, la vaig fer jo, per encàrrec d'en Pau Albó, director tècnic del celler d'Espolla i artífex de la positiva renovació d'aquesta antiga cooperativa.

Estic molt cofoi que la meva afició a la fotografia hagi servit per il·lustrar l'etiqueta d'un vi que forma part d'una col·lecció que admiro especialment. Per la seva qualitat i també pel que significa. Recordem que cada «Vi de Postal» d'Espolla és un vi únic —únic en el sentit estricte de la paraula— que surt d'alguna petita vinya concreta dels socis de la cooperativa.


Quan en Pau em va parlar de retratar «La Porta Vermella» vaig començar a visitar la vinya per estudiar-ne les possibilitats fotogràfiques. Es troba a l'esquerra de la carretera de la Jonquera a Agullana, abans de l'Estrada, encarada lleugerament cap al nord-est. La primera vegada que hi vaig anar —a «fer vistes»— em va semblar, sincerament, una vinya poc fotogènica: massa plana i amb el problema afegit de la presència dels grans centres comercials de la Jonquera. Vaig entendre que m'hi hauria d'esforçar si volia captar-ne la bellesa.

De seguida vaig entendre quin era l'angle que podia «funcionar» —un angle baix amb l'Albera al fons—  i quina havia de ser l'hora del dia —cap a la tarda, prop del moment de la posta. Ara calia esperar la lluminositat adient. Vaig anar fent fotografies —totes descartades— que només havien de servir d'entrenament per al «moment oportú». Aquest moment va arribar un dia de tramuntana suau. Vaig anar-hi corrents i el resultat va ser aquest: