diumenge, 23 d’abril de 2017

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 


Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.


Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?

dimarts, 18 d’abril de 2017

La brocada, «revisitada»

L'Eva Carmona a Fígols, la Núria Bigorra a Figuerola d'Orcau, l'Anna Estruch a Llimiana, la Sílvia Roca a la vall de Barcedana... al vi de la Conca de Tremp no hi manquen mans femenines amb empenta! Avui voldria parlar una mica de la Sílvia Roca Tomàs i, principalment, de la seva feina a les vinyes i el celler de Sant Cristòfol de la Vall.

El torrent de Barcedana forma una vall extraordinària, orientada d'est a oest al nord del Montsec d'Ares. Hi ha nuclis de població minúsculs com Mata-solana, Sant Martí i Sant Cristòfol. En aquest darrer hi ha un petit celler, poc conegut, on en Miquel Roca fa trenta anys que hi fa vi. A la vall s'hi poden fer excursions magnífiques, com l'ascensió a la capella de Sant Salvador —«el Sant del Bosc»— que és un mirador privilegiat.

Sant Salvador del Bosc, enlairat 700 metres sobre el Barcedana, és un mirador excepcional sobre la vall i sobre les vinyes d'en Miquel Roca.
Fa uns anys vaig sentir parlar d'aquest celler i vaig pujar a Sant Cristòfol per conèixer en Miquel Roca, les seves vinyes i els seus vins. Vaig explicar-ho en l'article «Vinyes de la vall de Barcedana». Comentava que un dels segells distintius del celler és la utilització d'una varietat que es coneix localment com a «brocada» —un nom que, segons en Xavier Favà, està documentat en aquesta zona del Pallars Jussà des del 1878. Diversos experts m'han dit que la brocada deu ser el trepat, però no sé si ho podem afirmar categòricament. En tot cas, els vins que feia en Miquel Roca en aquell llogaret enlairat a set-cents cinquanta metres, tenien alguna cosa valuosa que em cridava l'atenció. També alguna cosa —tot s'ha de dir— com inconclusa o imperfecta. Ja en aquell moment, en Miquel em va parlar de la seva filla Sílvia i de com ella s'involucraria en l'elaboració dels vins de les noves collites.


Ara és el moment de «revisitar» aquest celler i adonar-se de l'empenta —i l'empremta— que la Sílvia hi està donant. Fa un parell d'anys ja en vam tenir una mostra en el Muscat 2014 (vegeu l'article «Moscatell de la vall de Barcedana»), que tant em va agradar quan el vaig tastar. Ara en tenim una altra, potser encara més significativa: Brocat Brocada 2015.


Aquest vi està fet completament amb la brocada de dues parcel·les de vinya vella que hi ha a uns set-cents metres d'altura, prop del celler. És un vi ple de subtilitats que, malgrat tot, pot passar fàcilment desapercebut si no tenim els sentits amatents a destriar les seves aromes delicades. La sensació és de frescor i fluïdesa, de cireres i gerds i espècies. A la boca té amplada i una certa ingravidesa. És directe i saborós, fins una mica llaminer: a cada nou glop m'agrada més i més. Té una senzilla puresa i té uns tanins discretament escaients, amables. M'ha sorprès. Entre els vins que es fan a la conca de Tremp, aquest vi jove de brocada destaca singularment i situa el celler Miquel Roca al mapa enogràfic de Catalunya.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Bons xarel·los a bell doll

Em fa riure llegir el que jo mateix escrivia en aquest blog l'octubre del 2009 —un temps proper però, en alguns sentits, força allunyat. Vaig publicar un article amb el títol de «Xarel·lo: vi» i hi escrivia coses com aquesta: «És una excel·lent notícia el veure com diversos cellers del Penedès estan treballant el xarel·lo amb un rigor i un encert molt grans i veure com ara podem trobar tres o més vins blancs del màxim nivell que extreuen d'aquests ceps el bo i millor que ens poden donar.» Mare-de-déu! Només han passat vuit anys i ara ens costa d'imaginar un blogger que s'esmenti en reivindicar el xarel·lo. El cert és, però, que érem on érem i ara, afortunadament, som en un punt que les meves paraules del 2009 ens semblen ridícules.

És reconfortant mirar com ha canviat el panorama dels vins tranquils monovarietals de xarel·lo. Ara en tenim a bell doll, en abundància, de bons i de molt bons i, si bé podríem encara queixar-nos —en un estil «molt catalanesc»— de si el gran públic encara no és prou procliu al consum d'aquest vi tan nostre o si tal o qual, el cert és que els que ens estimem el xarel·lo i ens agrada la seva personalitat tan característica, tenim tantes opcions que no hi hem de passar pena.

A la meva llibreta es van acumulant les notes de xarel·los que voldria comentar en el blog. Poc o molt, vaig bevent tot el que es fa i, si bé no diré que tot m'agrada, sí que reconec que hi ha moltes coses que m'agraden i algunes que m'emocionen. Si seguiu aquest blog,  ja ho sabeu. Caldrà anar publicant aquestes notes, abans que s'endarrereixin massa.

Per exemple, un dels darrers cellers que he «descobert» és Oliver Viticultors, a Cal Xic de l'Agustí, a poca distància del nucli de Sant Sadurní —però ja dintre del terme de Subirats. Vaig tastar el seu xarel·lo al Creatast i, com que em va interessar molt, vaig fer una escapada —massa breu, ai las!— a Cal Xic de l'Agustí i vaig comprar-hi unes ampolles.


Potser un dia escriuré amb més deteniment sobre aquest celler tan nou —deu fer molts anys que són viticultors, però no és fins el 2010 que es llancen a fer el propi vi— però ara només vull fer un breu apunt sobre el seu xarel·lo que du el peculiar nom de 10.000 hores.

Les aromes ens parlen del bon xarel·lo, prou expressives en la seva contenció. Hi ha un fons de cítrics i fonoll, refrescant i net; hi ha herbes aromàtiques, anisats subtils, delicadeses de pell de llimona. A la boca hi ha recorregut i sabor, amplitud i solidesa, i una estructura clàssica. El glop és consistent, madur i ple de sabor, amb una certa riquesa. L'anem bevent a pleret,  amb delectança.

Com és lògic, el vi guanya en multiplicitat de matisos quan perd una mica la fredor, però la seva puresa es manté. Hi ha una mena d'ordre que jo anomenaria «geomètric» perquè és lineal i auster, sense volutes ni oripells. Com un cant gregorià, com un teorema d'Euclides. Cal recordar que el xarel·lo també s'anomena «cartoixà»?

dijous, 6 d’abril de 2017

La Porta Vermella

Ja ha sortit al mercat La Porta Vermella 2015, una nova entrega de la col·lecció «Vins de Postal» —702 ampolles de lledoner blanc d'una vinya d'Agullana que es diu, lògicament, «la porta vermella»— del celler cooperatiu d'Espolla. En vaig parlar, en primícia, el juliol de l'any passat, en un article que es deia «Postals d'Espolla».


Però avui no vull parlar del vi, sinó que vull parlar de l'ampolla o, més exactament de l'etiqueta i de la fotografia que hi ha a l'etiqueta. I vull parlar una mica de mi: em fa molt de goix veure aquesta etiqueta perquè la fotografia que hi apareix i que ens mostra la vinya on neix el vi, la vaig fer jo, per encàrrec d'en Pau Albó, director tècnic del celler d'Espolla i artífex de la positiva renovació d'aquesta antiga cooperativa.

Estic molt cofoi que la meva afició a la fotografia hagi servit per il·lustrar l'etiqueta d'un vi que forma part d'una col·lecció que admiro especialment. Per la seva qualitat i també pel que significa. Recordem que cada «Vi de Postal» d'Espolla és un vi únic —únic en el sentit estricte de la paraula— que surt d'alguna petita vinya concreta dels socis de la cooperativa.


Quan en Pau em va parlar de retratar «La Porta Vermella» vaig començar a visitar la vinya per estudiar-ne les possibilitats fotogràfiques. Es troba a l'esquerra de la carretera de la Jonquera a Agullana, abans de l'Estrada, encarada lleugerament cap al nord-est. La primera vegada que hi vaig anar —a «fer vistes»— em va semblar, sincerament, una vinya poc fotogènica: massa plana i amb el problema afegit de la presència dels grans centres comercials de la Jonquera. Vaig entendre que m'hi hauria d'esforçar si volia captar-ne la bellesa.

De seguida vaig entendre quin era l'angle que podia «funcionar» —un angle baix amb l'Albera al fons—  i quina havia de ser l'hora del dia —cap a la tarda, prop del moment de la posta. Ara calia esperar la lluminositat adient. Vaig anar fent fotografies —totes descartades— que només havien de servir d'entrenament per al «moment oportú». Aquest moment va arribar un dia de tramuntana suau. Vaig anar-hi corrents i el resultat va ser aquest:

divendres, 31 de març de 2017

No ho sap ningú i és profecia

Sí que ho sap algú, però no ho sap tothom. I és profecia. És més que profecia, és una «revelació»: premis Vinari, elevades puntuacions i recomanacions del grans prescriptors. I és un vi realment molt especial. Es diu Clot d'Encís i el fan a Bot, a l'Agrícola Sant Josep, una institució força antiga que es troba ara mateix en un esclat de dinamisme i perfeccionament que em produeix admiració.


És un vi «increïble», una rara avis, un vi que celebro que existeixi. Per molts motius. Si comencem pel principi, hem de començar dient que és un vi ben bo. No cal parlar-ne amb cap mena de condescendència. A mi, personalment, m'agrada la seva netedat, la seva sensació fresca, fluida i fruitada, i la seva senzillesa que fa que sigui un vi molt agradable i —com ho diria— «unobtrusive». Vull dir que acompanya perfectament un àpat proporcionant sabor i qualitat, però sense prendre protagonisme ni al diàleg ni a la companyonia. Curiosament, aquesta senzillesa, aquesta discreció, el seu equilibri, el situen, per al meu gust, clarament per sobre de tants i tants vins massa pretensiosos, una mica enfaristolats i decididament fatus que, malauradament, sovint ens toca beure, sense pena ni glòria, quan ens ofereixen «vi de la casa» en alguna taula de mal record.

De Clot d'Encís en bec molt sovint. Perquè m'agrada, perquè s'adiu amb un dinar de brasa i escalivada, perquè agrada als amics que tinc a taula, perquè convida a beure amb un capteniment despreocupat. Però també en bec sovint per un parell de raons més «mundanes», de les que no surten gaire en aquests apunts.

La primera raó és que el trobo al súper. Per ser més exactes, el trobo al Bonpreu-Esclat —que, en el meu parer, és un establiment que es troba molt per damunt de la mitjana dels (tristos) súpers que tenim ara a l'abast. Jo també compro —de vegades— alguna ampolla de vi al súper. Normalment ho faig en situacions extremes, quan no tinc cap altra possibilitat, perquè resseguir les lleixes de l'apartat de vins d'un súper produeix, generalment, una  certa tristor. L'agradable sorpresa de trobar vins com el Clot d'Encís al Bonpreu-Esclat em dóna tranquil·litat i assossec.

I l'altra raó, la que he deixat per al final, és el preu. És un preu ínfim, inversemblant! Menys de quatre euros l'ampolla. Una meravella? No ho sé. Aquest preu tan baix em produeix una sensació agredolça. Fa alegria poder beure un vi tan bo per pràcticament cap diner. Però, quan un producte d'aquesta qualitat és tan barat, no serà que alguna cosa no està funcionant correctament??

diumenge, 26 de març de 2017

Renaixement d'una gran hisenda

Llegir els noms que surten als fogatges de Subirats dels segles XV i XVI és com fer un repàs de les grans famílies del vi al Penedès. En aquells antics censos de població —ben estudiats per en Salvador Llorac— hi trobem els Nadal, els Huguet, els Esbert (Ca l'Esbert, la masia de Segura Viudas), els Esteve, els Milà (i la Milana, la vídua Milà), els Guilera, els Mata, els Raventós, els Massana, els Cordorniu, els Miret (Can Miret, de Parés Baltà), els Llopart, els Rigol, els Mascaró, els Carbó i la Carbona, la vídua d'en Carbó... Els Carbó? Quins Carbó?


És poc conegut —jo no ho sabia pas— que aquesta família i els seus descendents han posseït una de les finques més importants de la plana del Penedès. La hisenda es troba a l'entorn de Sant Joan Salerm i el llinatge dels propietaris ha anat canviat degut a la institució catalana de la pubilla: de Carbó a Bas el 1663, de Bas a Galimany el 1771 i de Galimany a Olivella el 1794. En tot cas, la masia pairal —esplèndida, senyorívola, impressionant— s'anomena Can Bas i es troba a tocar mateix de la capella de Sant Joan.

La bona notícia és que els propietaris actuals, a més de reformar Can Bas i la finca que l'envolta, estan apostant fermament per revaloritzar les seves vinyes i aconseguir uns vins de qualitat. La finca fa molt de goig i la masia ja he dit que és un edifici singular carregat d'història. Ara hem d'estar atents als vins que surtin d'aquest projecte.


Vaig anar a Can Bas atret pel seu sauvignon blanc, el vi que es diu La Creu. L'havia tastat feia poc i m'havia fet una impressió que em convidava a un coneixement més profund.

Sauvignon blanc!? Parlem-ne! No és habitual que un sauvignon blanc català em sedueixi. El meu delit pel xarel·lo i la seva nua puresa, la seva austeritat essencial, la seva rectitud, ha quedat ben palès en les successives pàgines d'aquests apunts. Vol dir això que no m'he de deixar seduir per altres aromes, per altres voluptuositats? No, de cap manera! Puc emocionar-me amb altres varietats una mica més «obertes», una mica —només una mica— més gormandes. I ho he fet amb aquesta ampolla de la Creu 2015.


És d'un daurat lluent, escaient, i l'aroma deixa una profunda impressió. Hi ha una delicada barreja de flors i fruites, que no depassa els límits de l'elegància. L'ensumo, amb gran plaer, una llarga estona: d'entrada, voldria destriar quines flors i quines fruites hi trobo, però aviat em desdic d'aquest exercici fútil. La sensació és lleument amorosida, atractiva i plena de matisos i de complexitats. A la boca hi ha una opulència continguda i tensa, equilibrada en la seva discreta voluptuositat. M'agrada molt que la —ajustada— exuberància d'aromes es concreti a la boca en unes qualitats molt més sòlides, més consistents, més lineals. Em sadolla de sabor i es manté a la boca amb tensió, amb llargada, amb profunditat sense decadència. Penso que deixarà en mi un llarg i plaent record.

dijous, 16 de març de 2017

Ja podem llegir el Diccionari

En aquests Apunts d'Enografia de Catalunya he fet esment, més d'una vegada, del «Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana» d'en Xavier Favà. És lògic: si es tracta de parlar —d'escriure— de vins, com ho podria fer sense les paraules?

L'obra d'en Xavier Favà —a qui vaig tenir ocasió de conèixer personalment en una conferència que va fer al Vinseum— és el treball filològic més important que tenim a l'hora de conèixer les paraules que s'han utilitzat per parlar de les diverses varietats vinícoles i la seva distribució territorial i històrica.



Malauradament, aquesta obra de referència tan important, tan útil, estava exhaurida i era impossible aconseguir-ne cap exemplar. Jo tampoc no en tenia cap. Les referències que n'he fet s'han basat en l'accés parcial que Google Books donava sobre el llibre. Ja sabeu, però, que aquest accés no conté mai totes les pàgines del llibre i no trigues gaire a ensopegar amb una pàgina —la que més t'interessa— que no és accessible.

L'editor de l'obra és l'Institut d'Estudis Catalans. Per diversos motius, tinc una relació amb aquesta institució, i una llarga amistat amb alguns dels seus membres rellevants. Em vaig adreçar a ells amb la intenció d'aconseguir, per al meu ús, una còpia del llibre. Quan va quedar clar que això era impossible, vaig començar a insistir que posessin l'obra al domini públic —amb el consentiment, no cal dir-ho, de l'autor i propietari del copyright. No va ser fàcil: les coses en aquella casa venerable van a un ritme diferent del que ens agradaria a les persones neguitoses com jo. Vaig fer-me molt pesat, però vaig tenir la col·laboració d'un membre de l'Institut que hi va dedicar un temps i un esforç que li agraeixo moltíssim.

Finalment, ara puc anunciar que el «Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana» ja és al domini públic: tothom el pot llegir i tothom se'l pot descarregar. L'accés es fa igual que abans, a través de Google Books, però ara l'obra ja es troba tota completa.

La trobareu aquí:

Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana



dissabte, 11 de març de 2017

Problemes filosòfics

Entre les dèries de l'autor d'aquest blog —parlo, ara del món del vi— n'hi ha dues que han anat apareixent ara i adés en articles publicats aquí. Si volguéssim parlar en termes filosòfics, podríem parlar del problema epistemològic i del problema de la immanència. Dit de manera més planera, el primer problema —n'he parlat en articles com aquest: «The Unreasonable Effectiveness of Wine Evaluation»— consistiria en preguntar-se coses com «què podem saber realment d'un vi?» o «de què parlem quan parlem de vi?». Pel que fa al segon problema, el de la immanència, ha anat sortint en aquest blog en diverses formes. Recordo, per exemple, un article que es titulava «La rosa vermella de Banville», un altre que es titulava «El pròleg» o encara un tercer que duia el títol «El tast a cegues i l'art de la fotografia».

De què va això de la immanència i què té a veure amb el vi? No, no parlaré ni de Déu ni d'Spinoza ni d'Agustí, parlaré de vi. De vi begut «a cegues», apreciat i valorat exclusivament per ell mateix, com a una cosa que «exhaureix en ella tot el seu ésser i el seu actuar»... o, ben al contrari, com una substància que només adquireix valor i sentit en un determinat context, en un determinat terrer, en la interacció amb unes circumstàncies i unes persones concretes.

Posaré un exemple d'avui mateix, l'exemple que m'ha dut a totes aquestes cogitacions:  


El Mentider 2015, un magnífic vi —cent per cent trepat— d'un dels membres del Viver de Celleristes de Barberà: Succés Vinícola, de l'Albert Canela i la Mariona Vendrell. El vi neix a una vinya molt vella i es cria fins a nou mesos en bótes grosses. El nom del vi, el divertit dibuix de l'etiqueta i la frase irònica que l'acompanya ja ens haurien de fer sospitar que ens trobarem un vi «enganyós», «mentider», un «trompe-l'œil».

I realment aquest vi és un fantàstic trompe-l'œil! I aquí tenim, doncs, el problema: com l'hem de valorar? L'hem de beure «a cegues»? Sense saber que és un trepat? Sense saber d'on ve? Sense saber que es diu El Mentider? Dit encara millor: l'opinió vàlida, és la del que el tasta a cegues? Fora de qualsevol context?

El debat, la picabaralla benèvola, entre la meva dona i jo, amb aquest vi a la copa, ha durat més o menys tot el dinar d'avui. Ella es decantava més per la «immanència». Li semblava que el vi era magnífic i no volia saber res de cap context que li aigualís la seva valoració. Un vi negre i dens d'aromes, ple de fruita confitada i de textures sàpides i de tanins càlids, un vi de plaer, mediterrani i sensual, ple de força i reblert de sabor. Jo, en canvi, ho veia ben diferent. És clar que el vi m'agradava! I que hi havia tot això que ella deia! Però jo em defensava dient que jo no vull un trepat de la Conca que sembli una carinyena de l'Empordà! Vull trepat vermell, subtil, amb més elegància que força, que m'aporti una visió —que potser és purament imaginada— d'un terrer i una varietat que conec... o que crec que conec. En definitiva: que jo no podia valorar aquest vi sense deixar-me influir per allò que jo crec que sé, per allò que jo crec que he d'esperar.

Amb tantes filosofies, mentre decidíem si era llebrer o era coniller.... l'ampolla d'El Mentider 2015 ha acabat completament buida. Beneïda sigui!

dimarts, 7 de març de 2017

Xalar amb trepat

Si hi ha un nom a la Conca de Barberà que jo respecto profundament —des de fa anys— és Josep Foraster, el celler de Montblanc que porta vint anys fent uns vins magnífics que han sigut per a mi un referent d'autenticitat i senzillesa. I vull recalcar la paraula «senzillesa» que trobo que escau a aquests vins quan el Diccionari la defineix així: «que és tal cosa i res més», o així: «que es capté amb naturalitat, sense artificis, sense ostentació». Aquest celler, que tan bones ampolles m'ha donat, em sembla que cada vegada fa uns vins més estilitzats, més exactes, més elegants.

Avui toca parlar de trepats. És el que estic bevent aquests dies. També bec, és clar, altres coses: pinot noir, un albarinyo 2013 atípic d'Encús, o un insòlit xarel·lo del 2002 (una de les ampolles més singulars que he begut, un «Urgeist», que no sé si apareixerà en aquests apunts, perquè no acabo de trobar les paraules que li escaiguin). Principalment, però, estic bevent trepat. Com aquest: Josep Foraster Trepat 2014.


Neix a les vinyes del Mas de la Sabatera, camí de Prenafeta, d'un raïm ben madur conreat ecològicament, i es cria uns sis mesos en bótes de dos vins de roure francès. És d'un vermell clar i lluent i és delicadament aromàtic: una delícia al nas. Net, lleuger i ple de fruita, amb unes lleus reminiscències de bosc i herbes d'olor, proclama sense timidesa el seu origen: una varietat que fou menystinguda i s'anomena trepat. Acidesa fresca i fluïda, saborosa i plena, que s'allarga en l'expressió del sabor. Delicat, i amb tremp, elegant i lleuger. Fàcil de beure i fàcil d'estimar.

*****


El Gatzara Trepat 2013 de l'Anton Castellà (i els seus dos socis) és un vi del Viver de Celleristes de Barberà, un vi que sempre que l'he tastat m'ha encantat. També neix cap a la banda de Prenafeta, sota el Tossal Gros, cap a Santa Anna de Montornès. Llegeixo a la fitxa que és una vinya en vas, de quaranta anys i que el vi no ha passat per fusta, cosa que em sorprèn perquè jo el trobo immensament afinat.


Les aromes m'agraden molt. Hi noto cireres i fruitetes silvestres, però també tot un altre ventall d'aromes «de pineda» que inclouen la resina, les herbes més mediterrànies, el sotabosc i la pinassa. A la boca és lleuger, saborós i persistent. Em ve al cap la paraula «llaminer», i trobo que aquest vi ho és molt i molt, però és una paraula perillosa, perquè també té, per a mi, connotacions molt negatives, i no és aquest el cas. Hi ha prou estructura i una immensa càrrega de sabor sense pesantor.

*****


Ahir al vespre, després d'un dia molt feixuc —que no cal explicar— vam destapar un Atrepat 2015 de Molí dels Capellans i realment va ser com un bàlsam per a les nostres cabòries. Jo no tenia el cap per a grans anàlisis, i la nota sobre aquest vi serà breu. Però sí que vull fer esment que vaig trobar en aquesta ampolla una inusual conjunció: la força dels vins que esclaten de fruita amb la suau blanor setinada dels vins més elegants. Fluïdesa que el fa bevible i delectable, i sabor potent que ens sadolla. Una magistral exploració de les capacitats del trepat.


dilluns, 27 de febrer de 2017

Relació qualitat/preu dels vins del Priorat

Es parla molt del concepte de «relació qualitat/preu», referit a vins i també a moltes altres coses. Com que no em satisfeia cap dels mètodes que s'utilitzen normalment per intentar quantificar aquesta idea una mica imprecisa, vaig dedicar força temps a imaginar un mètode que, si més no, fos científicament sòlid. El resultat d'aquestes reflexions el vaig publicar el 2011 en aquest blog, en un article que es titulava «RQP: Una aproximació científica».

La descripció completa del funcionament d'aquest mètode es troba a l'article, però ara puc recordar quina és la idea en què es basa el càlcul de l'índex RQP d'una sèrie de vins.

Imaginem que ens ve de gust tastar els trepats de la Conca. Ens arribem fins a Montblanc i tornem a casa amb unes ampolles —diguem una dotzena— de trepat, totes diferents. Les tastem totes i les ordenem, segons el nostre criteri personal, de la que més ens ha agradat a la que menys. A continuació, agafem el tiquet de compra on hi consten els preus de les ampolles i fem la següent hipòtesi de sentit comú: l'ampolla més cara de la dotzena hauria de ser la millor, la més barata hauria de ser la pitjor. D'aquesta manera, anem assignant a cada ampolla un preu —sempre dels que surten al tiquet— que, en molts casos, no serà el seu preu real. Així tenim, per a cada vi, el preu real i el preu que li hem assignat en funció de l'ordre de qualitat. El quocient entre aquests dos preus serà el nombre que ens portarà a l'índex RQP.

Fem un petit exemple (fictici). Compro tres ampolles: un Pauillac, un Margaux i un Saint Julien, amb uns preus de 34€, 42€ i 65 €, respectivament. Després de beure'ls, trobo que el que més m'ha agradat és el Margaux, seguit del Pauillac i, en darrer lloc, del Saint Julien. A partir d'aquí, penso que, si el preu anés lligat a la qualitat, l'ampolla de 65€ seria la de Margaux, la de 42€ seria la de Pauillac i la de 34€ seria la de Saint Julien. Això ens dóna un quocient de 65/42=1.55 per al Margaux, de 42/34=1.24 per al Pauillac i de 34/65=0.52 per al Saint Julien. Ara, per obtenir l'índex RQP caldrà fer una certa transformació matemàtica que ens col·loqui aquestes xifres en el rang 0–10. Aquesta transformació ve donada per la fórmula
  

D'aquesta manera, l'índex RQP d'un vi dins d'un conjunt de vins és un nombre entre 0 i 10 tal que 0 indicaria la pitjor relació qualitat/preu (un vi molt i molt car per la seva qualitat), 10 indicaria la millor RQP (un vi molt i molt barat per la seva qualitat) i 5 indicaria un vi en el qual el seu preu real és exactament igual al seu preu calculat segons el mètode del paràgraf anterior.

Cal tenir present aquestes observacions:
  • L'índex RQP sempre dependrà del «context», és a dir, del grup de vins que estiguem considerant. El coeficient serà més significatiu si el conjunt total de vins és força homogeni i si hi ha una quantitat suficient de vins.
  • L'índex RQP depèn de l'avaluació de la qualitat del vi. Per tant, sempre hi ha present una subjectivitat que no hem d'oblidar. El coeficient canviarà si valorem els vins segons Parker, segons Peñín o segons en Pau, en Pere o en Berenguera.
L'altre dia vaig agafar la Guia de Vins de Catalunya 2016 i, a partir de les valoracions d'aquesta Guia, vaig calcular l'índex RQP dels negres de criança del Priorat amb puntuació superior a 9.  Els resultats els trobareu en aquest article.

Abans de publicar la llista, vull fer un darrer comentari:
  • A mi, personalment, l'índex RQP m'importa un rave. M'interessa la qualitat, la diversitat, els matisos, el territori, la puresa, l'elegància.... mil coses! Però no el preu. Al preu de l'ampolla no li trobo cap més interès que saber si en puc beure sovint, ocasionalment, rarament, un cop a la vida o mai. 
I aquesta és la llista de vins ordenats de major a menor segons l'índex RQP basat en les valoracions de la Guia de Vins de Catalunya 2016:

* * * *

Vins amb RQP excel·lent

  • Loidana (Marco Abella), 9.6
  • Destrankis (Aixalà Alcait), 9.5
  • Autor (Rotllan Torra), 9.4
  • D'Iatra (Cal Batllet), 9.3
  • Giné Giné (Buil i Giné), 9.1

Vins amb RQP notable

  • Ònix Evolució (Vinícola del Priorat), 8.9
  • Ònix Fusió (Vinícola del Priorat), 8.9
  • Aguilera (L'Infernal), 8.4
  • Torroja (Terroir al Límit), 8.1
  • Pardelasses (Aixalà Alcait), 8.0
  • Vinyes Velles (Ferrer Bobet), 7.9
  • Plaer (Ritme Celler), 7.7
  • Mas de la Rosa (Vall Llach), 7.5
  • Serras del Priorat (Clos Figueras), 7.3
  • Negre de Negres (Clos del Portal), 7.2

Vins amb bona RQP

  • Ritme (Ritme Celler), 6.9
  • Balandra (Rotllan Torra), 6.8
  • Formiga de Vellut (Domini de la Cartoixa), 6.5
  • Inici (Merum Priorati), 6.3
  • Arbossar (Terroir al Límit), 6.2
  • GR-174 (Casa Gran del Siurana), 5.9
  • Els Escurçons (Mas Martinet), 5.8
  • El Casot (L'Infernal), 5.7
  • Prior (Scala Dei), 5.6
  • Empit (Celler Castellet), 5.6
  • La Vinyeta (Mas la Mola), 5.5
  • Ònix selecció (Vinícola del Priorat), 5.5
  • Martinet Bru (Mas Martinet), 5.2
  • Les Clivelles (Aixalà Alcait), 5.2
  • Camí Pesseroles (Mas Martinet), 5.1

Vins amb RQP correcta

  • Minyó (Aixalà Alcait), 4.9
  • Artigas (Mas Alta), 4.9
  • Pissarres (Costers del Priorat), 4.8
  • Porrera (Vall Llach), 4.7
  • Cartoixa (Scala Dei), 4.7
  • Manyetes (Clos Mogador), 4.7
  • Masdéu (Scala Dei), 4.5
  • Perpetual (Torres), 4.4
  • L'Interrogant (Clos 93), 4.3
  • Mas Mallola (Marco Abella), 4.2
  • Sant Antoni (Scala Dei), 4.2
  • Clos Martinet (Mas Martinet), 4.2
  • Tros de Clos (Clos del Portal), 4.1
  • Mas Sinén (Burgos Porta), 4.0

Vins amb RQP baixa

  • Galena (Domini de la Cartoixa), 3.9
  • Embruix (Vall Llach), 3.8
  • Clos Abella (Marco Abella), 3.8
  • Cruor (Casa Gran del Siurana), 3.4
  • Ferrer Bobet, 3.4
  • Ronçaval (Cal Batllet), 3.4
  • Poboleda (Genium Celler), 3.2
  • Gratallops 5 Partides (Cal Batllet), 3.1
  • Etern (Ritme Celler), 3.0

Vins amb RQP molt baixa

  • Salmos (Torres), 2.8
  • Les Manyes (Terroir al Límit), 2.7
  • Cirerets (Mas Alta), 2.5
  • Clos Figueres (Clos Figueras), 2.4
  • Cypress (Costers del Priorat), 2.3
  • Clos Galena (Domini de la Cartoixa), 2.3
  • Idus (Vall Llach), 2.2
  • Selecció Especial (Ferrer Bobet), 2.2
  • Somni (Clos del Portal), 2.1
  • Clos Mogador, 2.0
  • Gran Cruor (Casa Gran del Siurana), 1.7
  • Les Tosses (Terroir al Límit), 1.6

divendres, 24 de febrer de 2017

Apoteosi del trepat

Si repasso el que he begut en el que portem d'aquest any 2017, arribo a la conclusió que el trepat Molí dels Capellans 2015 ha estat una de les grans ampolles. A més, es dóna la circumstància que es tracta d'un vi que no havia tastat mai i aquest fet sempre afegeix al plaer d'una bona ampolla el plaer de la «descoberta» personal.

Ben mirat, la qualitat extraordinària d'aquest vi no hauria d'haver representat cap sorpresa. D'una banda, és un vi d'en Jordi Masdéu, el mateix que fa, a Poboleda, el delectable Mas la Mola que conec i admiro. D'una altra, la Guia de Vins de Catalunya 2016 ja havia singularitzat aquest vi amb una puntuació elevadíssima i l'edició 2017 encara l'ha col·locat més amunt. No entenc que jo hagi trigat tant a destapar-ne una ampolla. Cal dir que imagino que no és un vi de gran producció i les poques ampolles que hi ha deuen anar, diria, ben enllà de les nostres fronteres. 


He parlat d'en Jordi Masdéu, però aquest projecte és compartit entre en Jordi i en Sergi Montalà i s'allotja a l'encomiable Viver de Celleristes, una institució increïble —en el sentit d'insòlita, atípica i ideal— associada a noms com Gatzara, Succés, Vidbertus, Carlània...

Quin vespre de plaer ens va donar l'ampolla de Molí dels Capellans 2015! Com l'explicaria? És d'un granat fosc i les aromes són subtils. Inclouen algunes espècies, el llapis, el bosc, i alguna cosa mineral que jo, a cegues, hauria relacionat —mireu quin desvari!—amb una carinyena de llicorella. M'agradaria conèixer a quines vinyes, a quin terrer, neix la fruita que s'acaba convertint en aquest líquid fres, fluid i saborós!

Lleuger i, al mateix temps, complex i autèntic. Llaminer, ple i elegant, amb un equilibri i uns tanins delicadíssims que prolonguen extraordinàriament les sensacions plaents a la boca. Cada vegada em deleixo més per vins com aquest, que tenen un recorregut ple de subtileses i sedositats, que són poc gràvids, gens agressius i, malgrat tot, tenen una presència sòlida plena de caràcter. Seguia a la meva consciència una bona estona després d'haver-lo engolit. M'ha fet pensar en els vins d'en Joan Ignasi Domènech, d'en Jean Gardiès, d'en Ricardo Pérez... però això són garnatxes, carinyenes, mencías... i ara parlem de trepat! De trepat!?

Si d'uns ceps de trepat és possible treure'n una joia com aquesta, amb quina insolència podem seguir considerant el trepat com una varietat menor?

dimarts, 21 de febrer de 2017

Remeis per a assedegats de trepat

A la Conca de Barberà hi ha (com a mínim) dues adreces fonamentals: la botiga de la l'Agrícola de Barberà i la botiga Vinum Conca a Poblet. Si us ve un delit de trepat —o d'altres delícies vinícoles que fan a la Conca— amb aquestes dues adreces podeu tenir una certa seguretat que la vostra dèria trobarà el remei que li escau. Tampoc no ho tenen absolutament tot —per exemple, no hi vaig trobar el pinot noir de Vega Aixalà—, però gairebé.

Fa uns dies, vaig sentir set de trepat i vaig fer una escapada ràpida fins aquests dos llocs. Vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles —la majoria de trepat, amb alguna altra curiositat que ja comentaré—, ampolles de tota mena que, sense exhaurir tot el ventall de vins de trepat que tenim al nostre abast, representen un espectre amplíssim on hi podem trobar vinificacions de tota mena. Amb aquestes ampolles a casa, ja no em fa por tenir set de trepat i no poder-la sadollar!

Aquí en teniu algunes:


A l'esquerra de tot, un curiós trepat que els amics de Gatzara han vinificat en blanc. En les pròpies paraules de l'Anton Castellà: «s'ha fet amb la voluntat de mostrar la gran versatilitat que pensem que té el trepat». A mi m'ha encantat. Melós i consistent, amb textures que em recorden alguna vinificació en àmfora.

Del celler Succés —també, com el Gatzara, un celler del «Viver»—, hi ha La Cuca de Llum i El Mentider, que són dos vins imprescindibles per als devots del trepat. El primer no l'havia tastat mai l'he trobat fresc, fruitat i força característic, amb unes suggerents aromes de bosc i de resines.

Si seguim d'esquerra a dreta a la fotografia, ens trobem amb l'ampolla de Atrepat, que és el trepat jove de Molí dels Capellans. Encara no l'he tastat, i tinc ganes de fer-ho, perquè tot el que surt de les mans d'en Jordi MasdéuMas la Mola, per exemple— és magnífic.

L'ampolla més alta és el gran trepat de Gatzara, un vi que vaig descobrir fa anys a la Festa del Trepat de Barberà i que sempre més m'ha servit de referència. Encara no he destapat aquesta collita 2015 i, quan ho faci, segur que alguna cosa traspuarà en aquests apunts.

A continuació hi ha una ampolla del Trepat del Jordiet, que és un trepat criat en àmfora del celler Rendé Masdéu. Tinc molt bons records d'alguna altra collita anterior i crec que vaig fer-ne un apunt en aquest blog. Era un article titulat «Taní i no taní» (un petit joc d'homofonia amb la clàssica novel·la de Hemingway) en el qual parlava de vins de tanins relaxats i gràcils.

L'ampolla que clou la sèrie, a la dreta de tot, és l'imprescindible trepat de Carles Andreu, l'autèntic «degà» del trepat i una icona de la Conca.

Podeu veure que la gamma va del «blanc de noir» al vi de criança, passant per vins joves, vins amb una mínima criança en bóta i vins que s'han criat en àmfora. Tot un univers sensorial al nostre abast —autòcton i proper, singular i tradicional, acuradament elaborat, immensament assequible— esperant que el nostre esperit estigui prou amatent per saber-ne gaudir.

[Sí, a la fotografia encara hi ha una altra ampolla, la segona per la dreta, de la que no he dit res. En parlaré al proper article. Només avanço que, en la meva opinió, és un vi extraordinari.]

dilluns, 13 de febrer de 2017

Frèvol, no frívol

Hi ha cellers que no abusen dels colors fosquíssims i opacs i no tenen cap pudor en oferir-nos un vi transparent, clar i lluent.


Ja podeu comprar la nova collita del deliciós pinot que fan a l'entorn de la borda de Cebrià, al Batlliu de Sort: Biu negre 2015. Si aneu a Sort, podeu passar —no podeu no fer-ho!— per la botigueta que el celler té al carrer Major, pràcticament al davant de la casa del general Moragues. Allà hi podeu comprar el seu Biu blanc de riesling —la collita 2015 encara s'està acabant d'afinar al celler—, el seu pallarès Vi Bord i, tanmateix, el Biu negre 2015 de pinot noir que a mi tant m'agrada! Podeu comprar-hi aquests vins i també podeu prendre-hi una copa i, probablement, parlar amb algun dels socis —en Josep, en Ramon, en Guillem i l'Aleix— que duen endavant aquest projecte.

La collita 2015, que va ser força difícil, ha acabat donant un resultat que, per al meu gust, és una autèntica delícia. El color —ja ho veieu a la fotografia— és ben clar, lluent, transparent i bonic. L'aroma ja m'atrau només de destapar l'ampolla. Tota la sala s'omple de flors i fruites delicades i fresques. Penso que és un vi d'hivern, de dies amb poca llums, de la vora del foc. No sé si aquest és el Biu negre que més m'ha agradat. A la boca és incisiu i, en la seva mesurada «fredor», sedós. La boca s'omple de fruita lleument àcida. Hi trobo elegància, delicadesa i plaer. Els que compartim l'ampolla coincidim que, d'alguna manera, ens revifa l'esperit i... no podem parar de beure'n amb delit!

Em meravella que un vi amb tant poca força pugui ser tant saborós. El podria adjectivar com a «aigua de roses» i, si el tasteu, digueu-me si vaig errat o no. És persistent i, més cap el final, se li endevinen unes notes amargoses elegants, que li donen caràcter, tremp, sense perdre la suavitat. M'explica en Ramón que en aquesta collita van usar una mica més de rapa —fins un 25%— que els altres anys.

Vi ingràvid, «petit», delicat, impecable. Triomf de l'elegància sobre la força. Clarament euforitzant!

Frèvol, no frívol.

* * * *
 
Ara penso que els tres pinot noir catalans que prefereixo neixen més o menys a la mateixa alçada sobre el nivell del mar: uns nou-cents metres. Són aquests: el Biu, al Batlliu de Sort, l'Acusp, a la serra de Costa Ampla, sobre Talarn, i La Font dels Aubacs, a les muntanyes de Prades. 

dilluns, 30 de gener de 2017

Xarel·los de glòria

Bevent alguns dels grans xarel·los que s'estan fent al nostre país —i, si seguiu aquest blog, ja sabeu que en bec força, i sovint— de vegades em qüestiono què ens falta per adonar-nos del nivell tan alt on estem arribant. Ara que —després de massa anys!— sembla que ja creiem en l'excepcionalitat i l'excel·lència dels nostres priorat, potser ens cal algun guru americà que ens digui que els nostres viticultors estan creant xarel·los amb una qualitat i una personalitat second-to-none?

Posaré dos exemples recents.


Terroja 2013, d'en Marcel Sabaté, és un vi d'una vinya de més de noranta anys, de la partida de Terroja, en terreny fortament ferruginós, a tocar de Sant Pere de Riudebitlles. Ha tingut una llarga criança amb les mares, sense contacte amb la fusta. Probablement, és una ampolla que hauria d'haver deixat madurar encara un cert temps però m'ha traït el delit d'assaborir un vi del que havia sentit a parlar però no havia tastat mai.

Es tracta d'un gran vi, d'aromes denses i amorosides que mostren amb plenitud les virtuts del xarel·lo madur. Hi ha puresa i la profunda complexitat que dóna la llarga criança amb les mares. A la boca té un punt d'opulència continguda, de potència equilibrada. L'amplada del glop és immensa, sempre dins dels paràmetres austers i nets d'un xarel·lo autèntic. Consistència —també en podríem dir estructura— que persisteix als sentits. Caràcter clàssic, impecable.  


Essencial 2015, d'en Joan Rubió, del que ja vaig parlar —superficialment— en un article recent. L'altre dia, per sopar, en vam destapar una ampolla i, per molt que ja sabéssim que era un vi excepcional, l'ampolla va superar les nostres expectatives i va convertir aquell sopar en una epifania enològica: ens fèiem creus de la profunda bellesa d'aquest vi, que intentaré descriure amb paraules maldestres.

Com ho diré? D'entrada: una potència aromàtica que captiva fortament, però una potència neta i pura, penetrant i perfumada, elegantíssima. Vull dir que, massa sovint, la puresa s'associa a vins massa «despullats» o frèvols. Aquí, no. Aquí hi ha una força primigènia i un conjunt de sensacions «vives» i fresques que van més enllà dels cítrics i el fonoll característics del xarel·lo. No ens cansem d'ensumar les nostres copes i cap nota no hi dissona. Curiosament, quan busquem paraules per explicar el que hi estem trobant, n'hi ha una que no sabem evitar: «essencial». Ara que escric —a partir del record i de les notes que vaig apuntar a la meva llibreta— busco al diccionari el significat de la paraula «essència» i hi trobo això: «el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa». Potser sí que aquest vi mereix anomenar-se d'aquesta manera!

A la boca ens enamora. El trobem ple i lineal al mateix temps. A l'atac hi ha un punt —just— de dolçor de fruita que immediatament s'expandeix, es manté i es perllonga. Quan el vi ja no hi és, la seva essència —un altre cop aquesta paraula!— persisteix de manera aparentment indefinida. Un vi de perfils perfectament nítids, de gran rectitud —sense aprimar-se—, de gran equilibri. Ni els cítrics ni els —deliciosos— amargants del xarel·lo dominen el sabor, però hi són . Ve de gust mantenir-lo a la boca i notar que mai no degenera cap a notes rústiques i massa simples.

Quan les paraules es queden curtes, és bo buscar analogies i punts de referència. Encara que sembli estrany, l'analogia que ens venia insistentment al cap era amb un vi negre —hauria de dir un vi «vermell»— que havíem begut el dia abans. Un vi del malaguanyat Patrick Bize: Aux Vergelesses 1er cru 2008. Els seus registres són ben diferents dels del vi d'en Joan Rubió, però tots dos comparteixen alguna cosa essencial, alguns principis bàsics.

dimecres, 25 de gener de 2017

The Unreasonable Effectiveness of Wine Evaluation

Fa prop de seixanta anys, un parell d'anys abans de guanyar el Nobel, el físic E. P. Wigner va publicar un article de caire filosòfic que duia el títol «The Unreasonable Effectiveness of Mathematics in the Natural Sciences». Aquest article va tenir una gran influència, i encara ara la frase «The Unreasonable Effectiveness of Mathematics» s'utilitza sovint entre els científics per indicar la sensació meravellosa i inexplicable que sentim quan les matemàtiques —aquesta estranya i abstracta creació de la ment humana— ens permeten entendre —i predir— el comportament del sistemes —físics, biològics, socials,...— del món «real».

D'entre les tesis que planteja Wigner en el seu article m'agradaria ressaltar-ne aquestes tres:
  1. Mathematical concepts turn up in entirely unexpected connections.
  2. The enormous usefulness of mathematics in the natural sciences is something bordering on the mysterious and [...] there is no rational explanation for it.
  3. The miracle of the appropriateness of the language of mathematics for the formulation of the laws of physics is a wonderful gift.  
Einstein ho va resumir en una frase encara més curta (i menys acurada): «la cosa més incomprensible de l'Univers és que sigui comprensible». No és difícil entendre aquesta sensació de miracle. Les matemàtiques són una estructura lògica que s'ha anat desenvolupant durant mil·lennis i, incomprensiblement, les peces d'aquesta estructura s'han mostrat capaces d'explicar-nos el món, molts anys —o segles— després que fossin creades per uns matemàtics que no podien imaginar els camps on les seves invencions serien útils o, encara més, imprescindibles.

I ara parlem de vi.

Més exactament, de l'avaluació dels vins, de la crítica, de la prescripció... com en vulgueu dir. En definitiva, de parlar i escriure de vi i de vins. La meva tesi, en aquest article és que
encara que s'hagi demostrat del dret i del revés que l'anàlisi sensorial del vi és impossible, el cert és que, de manera irraonable, misteriosa i miraculosa, parlar i escriure de vins és efectiu (paraula que, segons el DLC, vol dir «que produeix l’efecte que hom n’espera. Real i veritable»).
La quantitat d'estudis que s'han fet per desacreditar completament la crítica de vins és innombrable. Per exemple:
  • A Hint of Hype, A Taste of Illusion, The Wall Street Journal, 20/09/2009.
  • Wine-tasting: it's junk science. The Observer, 23/06/2013.
  • Expectation or Sensorial Reality? An Empirical Investigation of the Biodynamic Calendar for Wine Drinkers. Plos One, 3/01/2017.
  • Chemical Object Representation in the Field of Consciousness. Tesi doctoral, Frédéric Brochet. 2001. 
  • ..........
En aquesta tesi, que es va fer tan famosa, es va fer a tastar a 54 enòlegs un mateix vi blanc en dues versions: una versió no modificada i una segona versió en la que el vi s'havia tintat de manera que tingués aspecte de vi negre. Se'ls va fer descriure els dos vins i els descriptors utilitzats van ser completament diferents en els dos casos. D'estudis com aquest n'hi ha per dinamitar gairebé qualsevol concepte dels que utilitzem normalment per parlar de vins. En resum: sembla talment que, quan parlem de vins, tot és mentida, tot és suggestió, tot és il·lusió. 


I tanmateix, i tanmateix....

I tanmateix, parlem de vins i arribem a uns certs consensos i ens entenem, i ens comuniquem —alguna cosa comuniquem—. De manera irraonable, misteriosa i miraculosa, trobem coses en els vins que nosaltres sentim com a absolutament sòlides, reals i veritablesefectives—. I quan escoltem algun mestre —penso, per exemple, en Josep Roca— que ens explica un vi que tenim a la copa i ens duem a la boca, creiem realment que hi ha alguna cosa d'efectiva i tangible que els nostres sentits, catalitzats per la veu del mestre, poden sentir plenament.

Tornem a Wigner. No hi ha explicació racional pel fet que les matemàtiques puguin explicar el món, però ho fan. Potser no hi ha tampoc explicació racional pel fet que les sensacions d'una copa de vi puguin compartir-se amb altres persones, però és possible.

En conclusió: parlem de vins —amb humilitat i amb honestedat, evidentment!— i creguem que realment ens podem arribar a comunicar entre nosaltres.

divendres, 20 de gener de 2017

Excitar-se amb un Empordà

A mi no em resulta pas tan difícil «excitar-me amb alguna cosa» de l'Empordà. Per esvair qualsevol dubte, vaig destapar una ampolla de Clos d'Agon negre 2007.


Si heu seguit una mica aquest blog, ja sabeu que tinc una clara predilecció, un biaix, per aquest vi de Calonge i que, més enllà de les vicissituds de les diverses collites —el Clos d'Agon dels primers anys va patir unes certes inconcrecions estilístiques (sense perdre mai la qualitat)—, cada ampolla que destapo em dóna unes sensacions de plenitud i voluptuositat que, en el llenguatge d'en Luís González, podríem dir que «m'exciten». N'he anat comprant una ampolla cada any i les he anat desant en un lloc adient on puguin esperar amb garanties els deu anys ben bons que jo estimo que necessiten per fer-se grans. Les desafortunades declaracions d'en Gutiérrez —i una sèrie d'ampolles que he begut aquests dies i no han superat el «tall» per entrar al blog—, han fet que en decidís avui  a destapar —sense cap altra motivació especial— un 2007 d'aquest gran vi del Baix Empordà.


El cupatge d'aquesta collita 2007 va ser d'un 32% de cabernet franc, un 26% de sirà, un 22% de cabernet sauvignon, un 13% de merlot i un 7% de petit verdot. Se'n van fer 21.260 ampolles. Encara conservo les notes de la Laura Montero i en Miguel Coronado sobre les característiques d'aquella collita i hi llegeixo coses com aquestes: «alta pluviometria repartida durant tot l'any»; «la pluja que va caure [...] anava acompanyada d'una oportuna bufada de la tramuntana»; «la primera varietat negra que es va veremar va ser el merlot, el 12 de setembre, en perfecte estat de maduració [...] l'última va ser el cabernet sauvignon en dia 10 d'octubre». La criança es va fer durant setze mesos en bótes de roure francès, noves i d'un vi. Diuen que amb aquesta collita en Peter Sisseck —que, com sabeu, assessora el celler Mas Gil des dels inicis— va consolidar «un estil més refinat i fragant» i, si heu pogut comparar els Clos d'Agon 2001 i 2003 amb aquest 2007, crec que hi estareu d'acord. 


Aquesta ampolla m'ha impressionat profundament. Era cosa de la lluna, de les característiques de l'aire —quan m'he llevat, nevava fort i tot el paisatge era blanc i virginal— o del meu estat d'ànim exaltat o, amb més probabilitat, de les reals virtuts intrínseques d'aquest vi majestàtic? Aromes suaument confitades, profundes i especiades, de prunes madures i també de sotabosc, de terra i pedra. Impecable, superb. El record se n'anava a algunes ampolles de Bordeus que han romàs a la memòria, però aquí hi ha més voluptuositat i una mica més de calidesa.

El glop, amorosit i dens —més dens de sabor que no pas dens de textura— impressiona en la seva qualitat setinada i plaent, de fruita madura i dolça i tanins plusquamperfets. Hi ha una plenitud voluptuosa, però no pas decadent ni massa greixosa. El vi assoleix un punt d'equilibri entre l'elegància massa freda i la sensualitat massa ardent. Maduració justa, extracció acurada, persistència, profunditat. Textures aromàtiques sorprenents. Sí, m'excita!

divendres, 13 de gener de 2017

Allò que en Josep Grau està fent

El vaig descobrir amb el Dosterras, vaig gaudir amb L'Efecte Volador, em va enlluernar amb el Vespres, vaig al·lucinar amb el Regina i vaig viure l'apoteosi de La Florens, ara fa ben poc. Cada nova entrega d'en Josep Grau ha representat pujar un graó més en l'escala de la meva admiració cap a un projecte que va començar el 2001 —sense faramalles ni mistificacions— i que ha anat creixent i consolidant-se percaçant obstinadament una concreta idea de perfecció i autenticitat. Ara el celler d'en Josep Grau té 37 ha —amb sòls que van de la llicorella a les parts més altes al sauló de les parcel·les de baix— que treballa sense herbicides ni pesticides i a partir de les quals produeix unes cent quaranta mil ampolles cada any.

Fins no fa gaire, els vins d'en Josep Grau se n'anaven tots a l'estranger però ara tenim la sort que ja tenen una presència suficient al nostre país. Aquesta presència s'ha consolidat encara més amb l'obertura d'un local propi a Barcelona, al carrer dels Canvis Nous, prop de Santa Maria del Mar i de can Vila. Vaig visitar aquest local —es diu «Tast de Vins»— abans de Nadal i vaig poder gaudir d'una lliçó magistral del mateix Josep Grau sobre les vicissituds del seu celler i les idees que el guien a l'hora de fer vi. També vaig poder tastar —amb una companyia acollidora i molt entesa— la collita 2015 dels diversos vins. Entre aquests vins, una novetat espectacular: la garnatxa blanca que du el nom de Granit 2015.


Del que ens va explicar en Josep Grau, potser una de les coses que em va cridar més l'atenció va ser la de la fusta. Em refereixo a les bótes on cria els seus vins. En Josep treballa exclusivament amb tonells de 2.500 litres de la casa Stockinger de Waidhofen, Àustria. No busqueu la pàgina web d'aquesta fassbinderei, que no en té, però la reputació de les bótes que surten d'aquesta petita empresa és second to none. D'entrada, la matèria primera són roures ben seleccionats de dos-cents anys i el crucial procés d'assecat s'allarga fins a set anys. Finalment, un tonell de Stockinger no es «compra», sinó que es tria segons un acord a tres parts: en Franz Stockinger, el celler i, finalment, el vi que ha de créixer al seu interior. En Josep Grau utilitza tonells ovalats per a les varietats blanques i per a la carinyena i tonells de secció circular per a la garnatxa. Es veu que la geometria del tonell influeix en la dinàmica del vi que conté. (M'agradaria poder parlar d'aquest tema fascinant en algun article posterior, quan en tingui un millor coneixement.)

Per no allargar massa aquest article, no diré res dels vins que vaig tastar (Vespres blanc 2015, Vespres negre 2015, La Florens 2015), més enllà de constatar que, com en les collites anteriors, són tots magnífics —i La Florens és espectacular—. Però sí que diré alguna cosa de l'extraordinària novetat d'enguany: Granit 2015.

És un vi de garnatxa blanca d'una vinya d'uns trenta-cinc anys, amb nou mesos de criança en tonells ovalats de 2.500 l de Stockinger. Està acabat d'embotellar i li cal una estona per començar a mostrar el seu net ventall aromàtic. A la boca, absolutament enlluernador! Textura, sabor, volum, tot en perfecte equilibri. Untuós però fluid, elegant i persistent, auster però amb bon cos. Sembla com si aquests tonells hagin obrat màgia! El deixo una estona més a la copa i després encara ha crescut i s'ha «endolcit» —no de dolç de sucre sinó endolcit en el sentit 3.2 del DLC: «D’una gran suavitat o blanor, d’acció moderada, sense res de violent, de rigorós, de fatigant»—, dic que s'ha endolcit, sense perdre la puresa. La persistència de les sensacions a què dóna lloc és extraordinària.

És senzill ridiculitzar les persones que tastem vins i ens esforcem per traduir en paraules les sensacions que ens produeixen. Una de les frases ridícules que alguna vegada diem és que un vi «ens parla mentre el tenim a la boca». Quan algú se'n fot de mi per una expressió com aquesta, m'agradaria tenir a mà una copa de Granit 2015 perquè estic segur que, si la persona que se'n riu de mi té un mínim de sensibilitat, entendrà ràpidament, per via de l'exemple, per què hi ha vegades que ens cal dir coses com aquesta...

No voldria acabar aquest article sense afegir al nom d'en Josep Grau un altre nom que, des de més a l'ombra, ha de compartir el panegíric que estic escrivint. Parlo d'en Martí Magriñá i Poblet, l'enòleg d'aquests vins —i d'alguns altres— que ennobleixen la nostra enografia. En Martí, en Josep —i molts d'altres— fan, amb els seus vins, unes aportacions impagables a la nostra felicitat espiritual.

diumenge, 8 de gener de 2017

Can Calopa

Visitar un celler de l'Olivera no és com visitar qualsevol altre celler. És impossible compartir ni que sigui uns minuts la vida d'aquest projecte social exemplar i no sentir unes impressions que no podrem oblidar. Ho vaig comprendre quan la comercialització —finalment— del vi que es produeix a Can Calopa de Dalt, a la Serra de Collserola, em va dur a visitar aquesta masia —de fet, la tinc al costat de casa!— en un dia gelat i humit d'aquest mes de desembre.


Can Calopa de Dalt és una masia del segle XVI, força malmesa, que es troba al vessant nord de la Serra de Collserola, sobre la vall de la Rierada, a tres-cents metres d'alçada, en una zona que, curiosament, pertany administrativament al terme municipal de Barcelona. L'any 2001, el batlle Joan Clos va concebre el projecte d'elaborar un «vi de Barcelona» —d'ús exclusivament intern de l'Ajuntament— i per aconseguir-ho es van plantar vinyes —amb varietats una mica sorprenents com la grega agiorgitiko i la napolitana aglianico— a les 3 ha de terreny de l'entorn de Can Calopa. El projecte podem dir que va passar sense pena ni glòria fins que l'any 2010 l'Ajuntament de Barcelona decideix encarregar-ne la gestió a la Cooperativa l'Olivera. Finalment, l'any passat, els vins de Can Calopa deixen de ser exclusivament uns «vins institucionals» de l'Ajuntament de Barcelona i comencen a comercialitzar-se de manera normal.

Amb l'entrada de l'Olivera a Can Calopa, i d'acord amb el seu projecte social, s'hi construeix un «Centre Especial de Treball» i una llar-residència que acull dotze persones —discapacitats psíquics i persones amb situacions socials difícils— que participen en les tasques de gestió de les vinyes i el celler mentre reben una formació que els ha de permetre integrar-se, un dia, en un entorn laboral agrari.


Pas a pas i amb les dificultats que tots podem imaginar, les vinyes i l'edifici de l'antiga masia es van rehabilitant amb l'esforç del membres del CET i de l'equip de l'Olivera, al capdavant del qual hi ha la M. Dolors Llonch, l'Alba Garriga i l'enòleg Íñigo Haughey. Pel que fa a les vinyes, ara són principalment de garnatxa i sirà. La situació i l'orientació els proporcionen un ambient relativament fresc. 


De Can Calopa en surten dos vins que es distingeixen per la selecció de les parcel·les. Els millors raïms van al Vinyes de Barcelona i la resta van al Vinyes de Collserola. Al dinar de Reis vam destapar una ampolla de Vinyes de Barcelona 2014 i, més enllà de la il·lusió de tastar per primera vegada l'únic vi que neix a la ciutat de Barcelona i més enllà de l'emoció que sento cada vegada que destapo una ampolla de les que fan a l'Olivera —i n'arribo a destapar un bon grapat, al llarg de l'any!— ens va semblar a tots que el vi que teníem a la copa és un vi notable i atractiu, amb un valor intrínsec que transcendeix l'aspecte més anecdòtic de ser el «vi de Barcelona».

El vi està fet amb garnatxa i sirà, més o menys a parts iguals, i s'ha criat un any en bótes de roure francès. L'aroma és magnífica, amb uns tons torrats marcats, però molt agradables i amb unes subtils notes especiades. El conjunt aromàtic és complex, profund, clàssic, amb una fruita molt fresca que fa pensar en les cireres. A la boca sorprèn la seva lleugeresa, no exempta de sedositat ni de sabor. Potser algú li pot retreure una certa manca d'estructura —en anglès en dirien «grip»— però n'hi haurà d'altres que estaran encantats amb el seu caràcter fresc i fluid, amb la seva acidesa i el seu equilibri. És un estil que em recorda alguns vins del Rosselló i que em suggereix terrers obacs. Potser aquest caràcter és també un bon reflex de l'especial anyada 2014.