diumenge, 31 de desembre de 2017

Els millors vins del 2018

Quan s'acaba l'any, sembla obligat rememorar els millors vins que ens han acompanyat al llarg de l'any que ha passat, les fites que ens han fet, com deia en Josep Pla, «...avivar la vida de l'esperit...». Per fer-ho, podria resseguir les pàgines de la Moleskine del 2017, la llibreta on m'esforço en convertir en paraules cada vi —més o menys— que vaig bevent. Fa temps que, aproximadament, en tinc prou amb una Moleskine cada any: no tasto tan compulsivament ni tan extensament com ho havia arribat a fer.

Podria repassar la Moleskine 2017 i fer un inútil «best of 2017», però em tempta més parlar —imaginar— els millors vins que encara no he begut, en una mena de paradoxal «best of 2018». Ja he explicat alguna vegada que amb els vins —i amb molts altres aspectes de la vida— sembla que m'il·lusioni més el que encara  no conec que no pas la recordança del que sí que he begut.


Quins vins hi haurà —si déu vol— a la meva copa aquest proper 2018? Quins cellers, quines novetats, quines vinyes, quines experiències? És clar que no ho sé pas, però puc imaginar, puc desitjar, puc predir a partir de projectes que ja tinc.

Per exemple, hi ha cellers que fan vins que he tastat —i cellers que fan vins que ni tan sols he tastat— i que m'han atret poderosament. És clar que podria anar a una botiga a comprar-ne alguna ampolla, però aquest mètode trivial, quan un vi em desperta una delectança profunda, em sembla espuri, innoble. Penso que em cal anar al celler i a les vinyes i parlar-ne amb les persones que el fan, amb la intenció d'amarar-me de les seves essències.

Per exemple, crec que el 2018 serà l'any on, finalment, coneixeré a fons el celler Frisach i també Edetària, a la Terra Alta. Fa temps que tenim pendent una visita però mai no trobem —ni ells ni jo— el moment apropiat per fer-la realitat. Afortunadament, els cellers com aquests estan sempre ben enfeinats perquè el mercat mundial sí que està ben atent a les meravelles que s'hi fan.

També penso que no trigaré a poder conèixer personalment en David Pujol Cargol i els seus vins de Masarac i també en Toni Carbó, a La Salada; i el nou projecte Autòcton de l'Albert Jané; i en Marc Ripoll i els seus vins preciosos; i tastar Les Aubaguetes, a veure si em commou o, ben al contrari, em deixa «fred i enterc com un estocafix».

I vull aprendre més i més sobre els espumosos que es fan al nostre país, un camp complicadíssim on intueixo que el bosc espès no em deixa veure els arbres més preciosos.

Al Rosselló també hi tinc diverses experiències «pendents», com Jean-François Nicq a Montesquiu d'Albera —domaine des Foulards Rouges— o Harrop & Lubbe a Matassa

I, parlant de coses més tangibles, puc mirar les ampolles que tinc a casa i que semblen adients per al proper any. En aquest blog vaig començar una sèrie d'articles sobre els espumosos 100% xarel·lo, una sèrie que es va estroncar quan encara hi mancaven alguns vins notables. Ara tinc al celler una ampolla de La Capella, que espero que sigui digna de continuar la sèrie aquella. I tinc una bonica col·lecció de Priorat 2004 i 2005, que ara deuen estar a punt per a la seva (presumptament) apoteòsica eclosió. I potser trobaré el moment de destapar, amb uns amics que el puguin apreciar com cal, el màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau o aquell altre d'Acusp... (o potser fóra millor deixar-los madurar encara un parell d'anys més?)

Tinc amics que m'han promès uns màgnums. Parlo de cellers que no ofereixen comercialment màgnums però que s'han mostrat disposats a cedir-me'n un dels que embotellen per al seu ús personal. Els ho agraeixo profundament. En podré comprar un d'un sumoll exquisit i un altre d'un dels nostres vins blancs més extraordinaris. M'agrada col·leccionar màgnums, que són com apostes per a un futur....

Tot això i moltes altres coses —Borgonya, Bierzo, Bordeus, Sicília, Douro, Roine...— poden esdevenir-se aquest any 2018. 

Que tinguem tots un bon any! I que guanyem la llibertat. Començant per les persones honorables que estan segrestades a les presons per la falsa justícia dels grans prevaricadors.

divendres, 29 de desembre de 2017

Cooperatives

De cooperatives n'hi ha moltes i de moltes menes, i no vull de cap manera glorificar el concepte en forma de «blanket statement». Vull parlar de dues cooperatives que aprecio especialment o, amb més exactitud, d'un parell de vins que procedeixen de dues cooperatives molt diferents i que cadascuna fa, en el seu àmbit, des del meu punt de vista, una tasca magnífica.

El primer d'aquests dos vins és una novetat de l'Agrícola Sant Josep, de Bot. Si seguiu aquest blog, veureu que he tingut una relació força «personal» amb aquesta cooperativa i sabreu que admiro la seva manera de treballar i la qualitat —i, més encara, la «pertinència»— dels seus productes.


El nou Llàgrimes de Tardor és un carinyena 100% que comença a existir amb la collita 2015 i fa parella amb el garnatxa 100% que ja va sortir fa un any. En una carta de presentació que vaig rebre l'altre dia, en Jaume Martí , en Martí Carbó i l'Amparo Amaro —els responsables dels vins de la cooperativa de Bot— m'expliquen que a la campanya 2015/2016 van «decidir explorar un nou camí per als vins Llàgrimes de Tardor amb la finalitat d'aconseguir una expressió més original de l'entorn, de la varietat de raïm i de la nostra tradició elaboradora». També em diuen que «Llàgrimes de Tardor carinyena 2015 és un vi negre d'aspecte lluent, fruita subtil i gust delicat. Porta embotellat des de l'agost de 2016 i anteriorment només vam elaborar-lo en dipòsit d'acer inoxidable. Només n'hi ha 1.980 ampolles.»

N'he destapat una ampolla —en vindran moltes més, n'estic segur— i m'ha encantat. Ja sé que no sóc imparcial, perquè la carinyena és potser la meva varietat més estimada, però també he de dir que si parlem de carinyenes joves, lleugeres i fresques, ja no em resulta tan fàcil trobar les que m'agraden. La de Bot n'és una.

* * * * 

L'altra cooperativa —ja he anunciat que parlaria de dues cooperatives molt diferents— és l'Olivera, de Vallbona de les Monges. El vi és Tossudes 2015 i, segons hi diu a l'etiqueta, el nom —un nom que em sembla ben trobat i que demostra que es pot ser «cridaner» sense ser xavacà— fa referència a les «vinyes tossudes que perseveren en un terreny difícil, amb il·lusions tossudes com les mans que les treballen».


Tot indica que aquest vi és el que fins la collita anterior duia, modestament, el nom de primers vins negres. Aquest canvi —que ja tocava— sembla indicar que els seus autors consideren que ja han trobat el nivell de qualitat que percaçaven. Jo he de dir que he begut un bon grapat d'ampolles dels primers vins negres, des d'aquella collita —potser la primera— del 2008 fins la del 2014. És un vi que m'ha acompanyat en molts sopars d'hivern, al Pirineu, amb una colla d'amics i una brasa i un ambient que s'adeien perfectament amb aquest vi franc i saborós, llaminer i deliciós. I després de totes aquestes ampolles, crec que sí, que aquest 2015 que ja té un nom propi és la millor ampolla que he begut.

dimecres, 27 de desembre de 2017

Mandó a l'abast

Ara tenim el mandó més a l'abast que mai.
 

El mandó és una varietat negra ancestral i molt escassa. Ja fa uns anys que el celler Abadal, d'Horta d'Avinyó, al Bages, va començar a elaborar un monovarietal de mandó que a mi em tenia el cor robat. Formava part d'una col·lecció experimental que s'anomena Paisatges 1883. He dit que de mandó n'hi ha molt poc i un mandó 100% és una raresa, però com a cupatge aquesta varietat apareix en alguns altres vins —per exemple, algun del mateix celler Abadal i també els que fa en Joan Soler a Can Serra dels Exibis. En tot cas, les ampolles de mandó d'en Miquel Palau que he anat bevent m'han semblat sempre exquisides i memorables, i han anat apareixent en aquestes notes d'enografia de Catalunya.

La notícia és que ara el celler Abadal ha incorporat un monovarietal de mandó al seu catàleg «estàndard» de vins. Fins ara, enamorat del mandó de Paisatges, havia d'estar molt amatent al moment que aquest vi sortia al mercat, acostar-me ben aviat al celler i heure'n alguna ampolla abans que desapareguessin. Ara, en canvi, crec que no em caldrà tanta dedicació i el nou Abadal Mandó 2015 podrà tenir un públic més ampli. Enhorabona! Serà fantàstic que tothom en gaudeixi i que aquesta varietat oblidada torni a formar part del nostre paisatge enogràfic.


En vaig destapar una ampolla l'altre dia i vaig trobar-hi, novament, les virtuts que me'l feien tan estimat. És delicat, fluid, saborós, vermell clar. M'insinua espècies, fruitetes boscanes, cuir, regalèssia... A mida que el vi passa més temps a la copa, em sembla que encara es fa més perfumat, més deliciós, i adquireix alguna cosa floral, alguna sentor de fusta de llapis...

Hi ha molt de tremp i el vi segueix, al llarg del glop, com una línia recta que llisca i persisteix. Algunes aromes, encara, —estic sent ben desordenat!— de bosc humit, de fruita esmorteïda. Em vénen al cap paraules com «personalitat» i la meva memòria no pot —ni vol— evitar de comparar-lo amb alguna ampolla de la Borgonya. En certa manera, excita en mi alguns dels «punts sensibles» que, normalment, són excitats per l'adorat, imprescindible borgonya.


dimecres, 20 de desembre de 2017

De l'Obrador del Celler Credo

Quan em diuen, sorneguerament, que els qui parlem de vins —vull dir els qui intentem traduir en paraules les sensacions intrínsecament inefables dels vins— només diem bajanades —«collonades», diuen— sense sentit, els parlo dels Nocturns de Chopin i els pregunto què coi tenen a veure amb la nit. I si encara no m'entenen, els deixo que vagin dient el que vulguin.

El vi, la música, la natura, l'art i moltes altres coses poden generar —en moments concrets i si el nostre esperit hi està en sintonia— emocions, i les emocions només es poden descriure amb analogies, amb simbolismes.

Dic tot això perquè avui penso parlar —«parlar», quin recurs més poc adaptat a l'expressió de les emocions!— penso parlar d'un vi que és molt difícil de fer encabir en cap dels estereotips més àmpliament acceptats, d'un vi que m'ha generat emocions d'aquelles que, potser, m'empenyeran a dir coses d'aquelles que hi ha qui anomena collonades.


El vi va néixer a una vinya que ja no existeix i s'ha fet —es va fent cada dia perquè és un vi dels que «tenen vida pròpia»— a l'obrador del Celler Credo. A l'etiqueta no hi ha el nom de cap D.O., no hi ha l'any de la collita, però sí que hi llegim les suggeridores paraules «micro creacions». És un vi experimental, és un vi irrepetible. En Ton Mata, que em va convidar a tastar-lo, em va advertir que era un vi «rar», un caprici, una fantasia...

Mirem, d'antuvi, quins són «els fets». Potser recordareu un vi negre que feien a Recaredo i duia el nom d'Els Raustals. Jo n'havia begut alguna ampolla i el recordo escaient, d'acord amb els paràmetres d'un cert moment que potser ja ha passat. Després, no fa gaire, a Recaredo van decidir concentrar-se en els espumosos i en els vins blancs —i va néixer el Celler Credo, que ha creat alguns dels vins blancs que més em fan delir. A les etiquetes, si us hi heu fixat, s'anomenen —amb orgull i amb humilitat— «criadors de xarel·lo». És una història que he tingut la sort de seguir de prop i que he explicat en aquest blog.

Aquell vi negre sortia d'una vinya d'ull de llebre que va ser arrancada després de la collita 2015. D'aquesta darrera collita, els criadors de xarel·lo del Celler Credo n'ha fet unes mil ampolles d'un vi —no sé si anomenar-lo vin gris, blanc de noir, rosat, orange— singular i deliciós. Hi ha un lleuger pas per bóta vella, tota la saviesa de l'Obrador, les inescrutables influències dels llevats, la puresa que caracteritza can Credo. No hi ha sulfits afegits. El nom és Ull Gris.

Vam estar-nos, en Ton i jo, un temps indefinit tastant aquest ull de llebre tan atípic, i puc dir com en aquella frase tan coneguda de Kafka: «les reflexions a què dóna lloc no tenen fi». L'altre dia, a casa meva, en una estona d'una gran i benvinguda calma, vaig destapar-ne una ampolla i vaig deixar-me amarar de les seves virtuts.


El color és el coure clar, transparent i brillant. Tot en ell traspua elegància. És tan delicadament subtil que jo no el deixaria tastar a ningú que tingués pressa, a ningú que no posseís uns sentits esmolats i sensibles. Si el deixes fer a la copa, te n'adones que més enllà de la seva aparent innocència, hi ha una fondària de complexitats i delícies. A mi em suggereix la tardor. El bosc humit, la terra, els bolets. En algun moment hi trobo —és ben curiós!— registres del cava que fan a Recaredo. Hi ha uns lleus indicis fumats.

Com que és un vi sense referents, no sé ben bé quina copa posar-li. Em decideixo per la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo Chardonay. Crec que li escau bé.


A la boca és espectacular i la delicadesa no-fràgil de les seves aromes dóna pas a un volum i a una mena de brodat, entreteixit d'orfebreria. La sedositat és immensa i el sabor omple la boca i deixondeix l'esperit. Fa pensar. Tornen les notes de tardor, de fum, de sotabosc. Hi ha una gran elegància, hi ha allò que abans en deien «distinció». Hi ha alguna cosa —molt lleu— que em suggereix la terrissa, i em pregunto si potser ha tingut una mica de criança en àmfora. En algun moment em ve al cap el magnífic Regina, d'en Josep Grau, i penso que els dos vins potser sí que tenen alguna cosa profunda en comú, si bé un —el Regina— avança més cap a l'hedonisme i l'altre —l'Ull Gris— es manté més auster, més vertical, més estilitzat.

*  *  *  *  *

L'endemà de l'Ull Gris bec una ampolla d'Antona García 2014, un vi de Rejadorada, a Toro. Un vi, és clar, fet també amb ull de llebre. Ja us podeu imaginar la magnitud del contrast! 

Com deia Espriu a Setmana Santa: «on és la veritat?».  Aquest contrast monumental entre dos vins fets amb ull de llebre em va portar a una reflexió sobre el terme «vi natural», un tema que, si he de dir la veritat, ja fa temps que tinc completament reflexionat: el vi és cultura, el vi és art i és obratge(*). Parlar de «vi natural» és tant ridícul com ho seria parlar de «poesia natural» o «música natural». El vi és una creació cultural —recordem que cultura ve de la mateixa arrel que conreu—, com queda en evidència comparant l'ull de llebre de Toro amb l'ull de llebre del Celler Credo

Jo ho veig així.


(*) Obra: aplicació de l’activitat humana a un fi. (DLC)

divendres, 15 de desembre de 2017

Brocada 2016

Estic fent més ciclisme que mai —ciclisme de carretera, sempre amb un esperit excursionista, de coneixement del país— perquè m'agrada i també perquè sembla que la meva esquena el tolera millor que no pas el senderisme o l'alta muntanya. Per exemple, una excursió magnífica que vaig fer a finals de l'estiu va consistir en saltar de la Noguera al Pallars Jusà per l'Hostal Roig i la vall de Barcedana, i retornar per Sant Salvador de Toló i el Coll de Comiols: 97 km i un desnivell de pujada de 2.000 metres. Una bona pedalada!

En aquestes excursions en bicicleta, els diversos cellers són com fites en l'itinerari. Són punts de referència que, quan hi passo pel costat, em duen, per uns moments, records dels vins que he begut, de les persones que he conegut, de les vinyes que he trepitjat. 


A la vall de Barcedana, a Sant Cristòfol de la Vall, a set-cents metres d'alçada, hi ha el celler Miquel Roca, un celler que potser encara no és gaire conegut però que els que segui aquest meu blog d'enografia no us ha de venir gens de nou. Vaig tastar per primera vegada els seus vins l'any 2012, vaig visitar el celler i vaig publicar un article —«Vinyes de la Vall de Barcedana»— on parlava del potencial que jo veia en els seus vins, que potser encara no ens mostraven les seves millors virtuts.

Una característica d'aquest celler és la varietat «brocada» que apareixia —juntament amb el merlot i el monestrell— en els seus vins negres— i que donava nom a un dels vins. Vaig consultar diversos experts i vaig trobar un cert consens a emparentar —o identificar— la brocada de la vall de Barcedana amb el trepat però, que jo sàpiga, no hi ha encara una prova científica d'aquest fet.


Posteriorment a aquell primer contacte amb aquest petit celler d'una vall que jo estimo tant —seria massa llarg d'explicar com la vaig conèixer, ara fa quaranta-cinc anys— he anat bevent els seus vins de les collites successives i he anat trobant una millora important que coincideix amb la incorporació de la filla d'en Miquel Roca, la Sílvia. En un article del mes d'abril—«La brocada, revisitada»—, després de tastar el Brocada 2015 i el Muscat 2014 vaig mostrar el meu delit per aquests vins pallaresos.

L'altre dia, a Tremp, vaig veure el Brocada 2016. En vaig comprar un parell d'ampolles i, l'endemà, en vam destapar una. En resum: l'evolució cap a l'excel·lència ara sí que ja està plenament consolidada. Em va semblar un vi magnífic, un vi que em venia molt de gust. 


Està fet cent per cent amb la brocada de les vinyes del celler i se n'han fet poc més de dues mil ampolles. Segons hi diu a l'ampolla, les dues vinyes d'on surt aquesta brocada es diuen «el rengà» i «la torre de dalt». El topònim rengar està molt estès pels dos Pallars i potser està relacionat amb la paraula renga que significa filera i, a la conca de Tremp, més especialment, «renglera de ceps plantats», segons el DCVB. Pel que fa a la torre de dalt, sí que és una vinya que he trepitjat perquè en Miquel Roca m'hi va dur una vegada. Es troba a 615 metres d'alçada, entre la llau del Cóm i el torrent dels Hortals.

Deixem de banda ara les consideracions filològiques i parlem una mica d'aquest vi que tant em va agradar. És d'un vermell fosc, però viu, i genera aromes elegants i netes, especiades, de fuita saborosa. Complexes i subtils, fresques, de gerds i d'aquelles maduixetes minúscules. A la boca hi ha sabor, frescor i equilibri. Hi ha una certa estructura, un cert «grip», una plenitud del sabor... però tot amb fluïdesa i discreció, amb lleugeresa, amb delicadesa.  Hi ha un punt d'herbes que el fa deliciosament «rústic».

Diguem-n'hi brocada. Jo, que porto una temporada delint-me amb els vins de trepat —crec haver-los tastat, recentment, gairebé tots— m'ha semblat trobar-hi les característiques i les virtuts del trepat. Del bon trepat.

dijous, 30 de novembre de 2017

La Font Voltada

Ja fa uns quants anys, vaig tenir una llarga conversa amb en Ricard Rofes a la seva «cripta» d'Scala Dei. Vaig poder tastar un bon seguit de les joies d'aquell lloc de culte i en Ricard em va parlar —detalladament i amb entusiasme— de la seva personal visió de l'art de fer vi, dels seus projectes, de les seves dèries. En algun moment de la conversa, vaig fer esment del celler de Poblet —que pertany al mateix grup empresarial que el d'Scala Dei— i va ser aleshores que va dir-me que, de manera immediata, ell passaria a fer-se responsable dels vins de Poblet. Potser no vaig poder dissimular un cert rictus i ell, per tranquil·litzar-me, va dir-me que, a Poblet, tindria carta blanca per fer les coses que ell volia fer i per fer-les de la manera que ell creia que s'havien de fer.


En Ricard, aquell dia d'Scala Dei, va parlar-me de moltes coses —i me les va demostrar amb exemples molt sòlids—, coses que tenen a veure amb la vinya, amb la criança, amb el compromís amb l'autenticitat i amb un cert «retorn als orígens». Aquest concepte de retorn als orígens requereix una explicació perquè no voldria que es confongués amb el concepte de «primitivisme» que, en el diccionari de sinònims, s'associa a termes com «salvatgisme», «rusticitat» o «incultura». Res de tot això! El vi és cultura —una paraula emparentada amb la paraula «conreu»— i, per tant, no és un producte «natural» o, en tot cas, és un producte tan «natural» com ho pugui ser un poema d'Ausiàs March. Retorn als orígens, en el cas d'en Ricard, vol dir mirar d'entendre quines pràctiques obsoletes produïen efectes desitjats en el vi, efectes que, com a dany col·lateral, les noves tècniques de vinificació estan impedint.

No sóc capaç de reproduir, ara que han passat uns anys, les acurades explicacions d'en Ricard, però puc esmentar, com a exemples: la vinificació en gotims sencers, la criança en ciment o en bótes de gran volum, o el control de temperatura en «dents de serra». Aquest darrer terme fa referència a les qualitats que s'obtenen quan, en lloc de mantenir la temperatura de fermentació completament constant, es deixa que assoleixi alguns «pics» —aïllats i ben controlats.

A partir —crec— de la collita 2014, al celler Abadia de Poblet s'hi va produir una revolució extraordinària, que ara arriba a les nostres copes. Els vins de Poblet eren acurats i discrets: un pinot noir delicat que a mi m'agradava, però que era decididament nondescript. Ara tot això ha canviat radicalment i de Poblet en surten uns vins profundament de la Conca, interessantíssims, «moderns» —tornar als orígens és la més gran modernitat—, plens d'autenticitat i de caràcter.

He begut un parell d'ampolles de l'Abadia de Poblet 2015 —crec que és un cupatge de monestrell, trepat, garnatxa i ull de llebre— i m'ha semblat un vi exquisit, atractiu i molt acurat, un excel·lent exemple d'una comarca que cada dia m'enamora més. A partir de tot el que em va explicar en Ricard a Scala Dei, imagino que la criança es deu fer en ciment i potser també en bótes de gran volum —en tonells.


Però el vi que realment m'ha impressionat és La Font Voltada 2015, un vi del que m'agradaria poder-ne parlar directament amb el seu autor. Avui n'hem destapat una ampolla —a l'etiqueta hi diu que se n'han  fet 1.292— i, sense decantar-lo, l'hem begut en unes copes Borgonya, com sempre faig —crec que a fi de bé— amb els vins de trepat. Es tracta, doncs, d'un monovarietal de trepat i, definitivament, penso que és un dels millors trepats que he begut mai —potser el millor, però això fa sempre de mal dir si no es pot fer un tast simultani dels dos o tres que, en la meva memòria, són els més grans.

El color és vermell ben fosc i el nas és inequívocament trepat. Les aromes —pures, autèntiques, discretes, elegants— suggereixen gerds, flors delicades, i demostren que la criança les ha amorosit i diversificat —les ha fet més complexes— sense emmascarar-les gens ni mica. Les tonalitats són «naturals», sense sobresaturació. El glop té un volum equilibrat, un acurat caràcter àcid, especiat, ben ample, i una certa ingravidesa que no impedeix que el vi es pugui qualificar —jo ho faria— com a «intens». Els tanins, el caràcter delicadament herbaci i saborosament boscà, tot hi és en la seva justa mesura.

dimecres, 29 de novembre de 2017

Haddock, ampelògraf

Tots coneixem i admirem el capità Haddock per la seva insuperada excel·lència en el noble art de l'insult. Com ens explica l'Albert Algoud a l'article «De l'insult considerat com una de les belles arts» —introducció de «L'il·lustre recull dels renecs del capità Haddock»—,
«Haddock, com Aquil·les, deu la seva immortalitat als seus formidables accessos de còlera. [...] Guardià del llenguatge, Haddock torna a posar en circulació, en un ús inesperat, mots envellist o inusitats, com és "cataplasma, antropòfag, bergant, bufacanyes, empillocat..."» [Trad. Albert Jané]
La meravellosa i lúdica riquesa dels insults del capità —hauríem de dir: dels insults del gran Joaquim Ventalló— ens ha enlluernat anys i anys, i ha convertit el capità en el personatge més estimat de les aventures de Tintin.


El seu és un llenguatge d'una riquesa i d'una contundència extraordinàries —papamosques! palimpsest! llagasta! arvicòlid! cuit amb sutge d'antracita! gratapalles!— que eleva l'insult a una categoria clàssica que transcendeix la grolleria.

L'altre dia —no sé a sant de què— vaig imaginar com insultaria Haddock si s'hagués decantat més cap al vi que no pas cap el Loch Lomond single malt, més cap a la garnatxa que no cap als destil·lats, més cap a la vinya que no cap a les aventures marítimes... i vaig adonar-me que la nostra ampelografia podria ser una font de renecs i insults difícil de superar. Immediatament, vaig acudir a l'obra magna d'en Xavier Favà —el seu «Diccionari dels noms de ceps i raïms» (IEC, Barcelona, 2001)— i vaig quedar impressionat per la força insultadora que poden tenir els noms dels nostres ceps més ancestrals.


Mireu:
Escatxigós! calop tomàtiga! momagastro! pixagós! pàmpol girat!
Oi que us sembla sentir l'art del capità? I què me'n dieu d'aquests?
Trencatenalles! estropaell! xinxós! marisanxo! rupèstric! esclafagerres!
Tots són noms —la majoria d'ells, ben oblidats— que la nostra cultura popular ha usat per descriure les varietats de raïms que han existit a les nostres vinyes o, per ser més exactes, a les vinyes del domini lingüístic català. És curiós que, de la mateixa manera que la riquesa ampelogràfica s'ha conservat millor a les Illes i al país valencià que no pas al principat, els noms més útils per a l'insult, els noms més sorprenents, en Favà ens els fa arribar des d'aquests territoris.
Cagat! esquitxerell! garrut! matavells! parrell! argamussa! colló de gall! gavarro! mantònic! rata! escanyacà!


I si voleu insultar en femení —una cosa que en Haddock no hauria fet mai— tampoc no us quedareu curts si podeu recórrer a l'ampelografia:
Carrellera!  ferrandella! gargollassa! julivera! picapolla! verdala! beba!
I molts i molts més!

Més enllà de la facècia, més enllà de la fàcil rialla que ens provoquen aquests mots obsolets, d'aspecte rural i rústic, quin vertigen! quina recança! d'una cultura que ja hem perdut, d'un lèxic que hem malbaratat, d'uns raïms que ja no tastarem mai, mai, mai.

[Comentaris:
  • totes les paraules que han sortit, fent veure que eren insults dels capità Haddock, són realment noms de varietats de raïm que en Xavier Favà va recollir al seu diccionari, a partir de les seves observacions de camp arreu dels Països Catalans.
  • Si voleu consultar online el Diccionari d'en Xavier Favà (completament exhaurit), podeu seguir aquest enllaç: Diccionari dels noms de ceps i raïms. ]

dilluns, 27 de novembre de 2017

«El pas del temps / serà una carícia suau...»

En el camí cap a la República, en moments de desànim, sempre hi ha algú que diu que, si més no, «tenim la gent» —n'hi ha que hi afegeixen: «només tenim la gent». En el món del vi jo també, de vegades, em reconforto a mi mateix pensant que, gràcies a déu, tenim la gent. Gent, persones de la nostra enografia, com algunes que conec bé, com algunes que vaig coneixent cada dia que passa. Com en Pere Guilera.

I sort en tenim d'aquesta gent! Un mercat malbaratat, uns preus de misèria, un consum sota mínims, un públic amb una cultura vinícola pròpia de Nebraska, el tradicional autoodi català, la gasiveria, la fatxenderia de qui compra un Moët Imperial per fer el tifa... per sort tenim les persones... mentre aguantin!

Ja sé que exagero, ja sé que estic sent políticament incorrecte, però aquestes són algunes de les coses que pensava, al celler Cava Guilera, mentre en Pere Guilera ens presentava —amb coneixement i modèstia— algunes de les delícies que ha anat fent a casa seva. Vaig ser afortunat de ser convidat a aquella taula en la que el plaer d'escoltar les explicacions d'en Pere anava en paral·lel al plaer de tastar unes llargues criances que —em sap greu dir-ho— jo no coneixia en tota la seva completa dimensió.


Vaig tenir al meu abast, doncs, una col·lecció vertical de fins a set vins espumosos (do cava) de llarga criança, sense dosatge, amb llevats locals, de producció reduïda i integralment pròpia, amb uns nivells de qualitat que intentaré descriure —amb la meva habitual malaptesa. Parlo de vins brut nature amb un cupatge que en podríem dir «tradicional» —la meitat és xarel·lo—, que no han tocat la fusta i que s'han criat durant un llarg temps. He fet esment del tema dels llevats, perquè em va sorprendre saber que aquests vins utilitzen el «Penedès 29». Tinc la «mala educació» de preguntar sempre pels llevats i, en el que m'han dit —qui m'ha volgut respondre— hi he trobat un cert menysteniment pels llevats locals.


La col·lecció començava amb la collita 2009 —la més «jove» que hi ha al mercat— i anava retrocedint fins el 2004, per acabar amb un 1998, que és una collita inèdita per a mi. Com a característiques globals d'aquests vins: una neta puresa, unes subtileses clàssiques, una elegància que s'allunya del barroquisme de l'autòlisi i de l'amanerament de l'oxidació. Amb el 2009 ja vaig veure que seria feliç en aquest tast —que vaig abordar sense idees preconcebudes— perquè la complexitat que aportava la llarga criança s'integrava perfectament amb la força i la frescor d'un vi que semblava que encara estava en la seva plena joventut. La comparació entre els 2009, 2008, 2007, 2006 em va permetre el privilegi d'intentar copsar les subtils diferències que el temps i les collites anaven imprimint sobre una base estable de gran qualitat. Més enllà d'aquestes diferències, em va semblar que la saó anava en augment del més jove al més vell... fins un gran 2006 que demostrava irrefutablement el llarg recorregut —en el doble sentit de recorregut a la boca i recorregut al llarg del temps de criança— d'aquests vins. Un era més tens, l'altre més floral, l'altre més cremós, més clàssic o més proper als fruits secs. En tots ells, la bombolla era una carícia:
«El pas del temps
serà una carícia suau...»


Les copes de 2005, 2004 i 1998 van aportar-me, en la seva riquesa i, també, en el seu contrast, un plaer intens. El primer —que es pot adquirir amb el nom d'Agosarat— era d'una elegància i plenitud molt grans, i transmetia sensacions de cremosa i perllongada perfecció. Quin contrast amb el 2004! Aquest, era plena opulència, madura i voluptuosa, l'únic que —potser per efecte de l'anyada atípica— semblava que desbordava els cànons d'austeritat dels altres cinc vins. I encara hi havia el 1998: melós i ple de profunditats, d'aromes intrigants que poden recórrer la distància que hi ha dels torrats a la melmelada o la poma confitada... Quan penso que la nostra terra i les nostres gents han parit ampolles com aquesta, encara renego més del pecat de displicència que tan sovint ens embruteix!

dissabte, 18 de novembre de 2017

Sempre tornaré al Batlliu

Quan un celler —un projecte que involucra vinyes, terrer, persones, mètodes, idees, objectius, treball, amor...— l'he pogut seguir des del seu «moment zero», aleshores, de manera inevitable, he desenvolupat una complicitat i una estimació envers aquest projecte que em fan veure'l com alguna cosa pròpia —no «pròpia» en cap sentit possessiu, sinó més aviat en referència a una gran proximitat, a una gran coneixença. Això em passa amb una dotzena de cellers —potser menys. Un d'ells és Batlliu de Sort.


Com que, per diversos motius, sóc mig pallarès, quan vaig veure que al Batlliu s'hi plantaven vinyes, recuperant així un conreu que ja només existia a la toponímia, de seguida vaig estar atent a què s'hi feia. Quan vaig començar a beure els vins que feien —i a imaginar els vins que volien fer— els amics Ramon, Josep Maria i els altres socis seus, quan vaig adonar-me que aquells vins despertaven en mi un delit profund, vaig saber que Batlliu de Sort era un dels «meus» cellers.

Fa poc, vaig passar una llarga estona a la borda de Cebrià, amb en Josep Maria. Era la primera vegada que podria veure la impressionant sala de sostre altíssim, acabada de rehabilitar. A fora, la temperatura no era gaire baixa, però el «vent de port» bufava ben fort i s'agraïa estar a redós. Vam parlar de moltes coses, vam tastar-ne moltes: les collites que encara es crien a l'ampolla, les que encara són al dipòsit, el vi més novell, els projectes... 


D'allò que vaig tastar aquell dia, el que és mes digne d'esment, perquè és innovador, és un viognier 2013 amb una mica de criança en bóta vella de mida gran. És un vi magnífic que, segons els amics del Batlliu, encara haurà d'esperar ben bé un any a l'ampolla. Representa la primera criança en bóta del celler. Som molts els que fa temps que ens delim per poder beure algun Biu amb criança en fusta, però ells segueixen el seu tempo, afermant cada pas abans de fer el següent.

Aquest viognier delectable és d'un groc ben clar i genera aromes molt netes, fresques, florals, austeres. L'equilibri a la boca és impecable. Hi ha volum, dolçor melosa, el punt de voluptuositat que associem al viognier; però també hi ha tremp, força lineal, frescor, tensió i puresa. Mentre el bevia, no podia deixar de pensar en Condrieu, però no vaig dir res perquè jo penso que, quan parlem de vi, les comparacions són innecessàries i, sovint, pernicioses. En resum, em va semblar que era un vi profund i ple de matisos, on els diversos equilibris —fluid/untuós, sec/amorosit, precís/voluminós, floral/cítric...—estaven plenament aconseguits.

I tota la resta? I tots els altres vins que vaig tastar? I els 2016 i els 2017? I la comparació —tête-à-tête— entre el Nero 2016 (sense sulfurós afegit) i el Biu 2016? I les noves collites del Vi Bord (segurament les millors que hi ha hagut)? Són moltes les delícies que encara ens esperen a la borda de Cebrià. En parlarem en una altra ocasió. Aviat.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Els dos sirà d'Olivardots (fins ara)

S'ha abusat molt d'aquell vers d'en Foix:
«M'exalta el nou i m'enamora el vell»
però avui l'he d'invocar perquè hem destapat, a casa, una ampolla de cadascun dels dos monovarietals de sirà que han aparegut a la col·lecció «varietals de terrer» de Vinyes d'Olivardots, un de la collita 2008 i l'altre de la collita 2012. Ha estat un gran delit poder tenir a taula aquests dos vins tan diferents i tant magnífics —el «nou» i el «vell», com al poema— i, encara més, poder comparar el 2008 amb el record que en tinc de quan el vi era molt més jove  i el vaig tastar en una ocasió memorable de la que crec que en va sorgir algun article en aquest blog.


Segons la terminologia del celler, aquests vins són el Vd'O 3.08 (780 ampolles) i el Vd'O 3.12 (1180 ampolles) i duen el subtítol «syrah sorra» que fa referència als sòls de sauló on hi ha el celler, a Capmany, a la partida de l'Hort d'en Riera. El 2008 el vaig comprar quan va sortir i ha estat fins ara desat al meu petit celler. En aquell moment era, ras i curt, enlluernador! Una delícia, un vi excel·lent i immensament atractiu, que em va fascinar. «M'exalta el nou», deia en Foix. Tanmateix, en aquell moment el vaig tastar juntament amb els 1.08 i 2.08 —i altres delícies— que són els grans vins de carinyena d'Olivardots i que parlaven als meus sentits en un llenguatge molt més contundent i sòlid —tel·lúric— que no pas el juganer sirà.

Han passat els anys i aquell jove Vd'O 3.08 ha arribat a una grandíssima saó que ha revelat una immensa quantitat de matisos i virtuts. Quines aromes més profundament meloses, gairebé confitades, quina densitat de dolçor! L'he decantat i hem pogut veure com s'anava «despertant» amb l'aire. El contrast amb el vi que recordo és ben gran, i aquella «bellesa» que semblava una mica superficial ha donat pas a unes complexitats fondes i setinades. És llaminer, és melós, té una llargada estesa i un pes de fruita madura magníficament acoblada amb uns tanins amorosits i un volum que tot ho sadolla. Vi corpulent i voluptuós, que interpel·la amb força els sentits sense necessitat de cap cogitació teosòfica.

Sospito que, en aquest país poc amic dels vins convenientment evolucionats, ara deu ser ben difícil trobar una ampolla d'aquell sirà.

Ja he dit que, fins el moment actual, només dues collites del sirà d'Olivardots han merescut formar part de la col·lecció dels Varietals de Terrer. La primera va ser la del 2008. La segona va ser la del 2012, i jo també en tenia una ampolla —la meva devoció pels vins de la Carme m'empeny a aplegar-ne tantes ampolles com m'és possible!  D'aquesta manera, hem tingut el plaer de poder comparar les virtuts diverses d'aquests dos vins, procedents d'una mateixa vinya i un mateix celler, però de dues collites climatològicament ben contrastades.

Tenim al nostre davant, doncs, el «vell» 2008 —que ens «enamora»— i el «nou» 2012 —que veurem si ens «exalta»

El Vd'O 3.12 és d'un vermell molt lluent, i la vora sembla una mica porpra. Tot en ell indica una frescor que contrasta força amb el 2008. Hi ha un ventall aromàtic que no és massa extravertit, però que combina moltes fruites, espècies, potser fins i tot flors. Al fons de tot, alguna lleu nota torrada i/o fumada. Aquí jo no parlaria de «voluptuositat» com he fet abans, sinó d'equilibri, plenitud i perfecció. També de mesurada acidesa, sabor net, tremp (que no es contradiu amb una suavitat setinada). El conjunt és deliciós, força «lineal», ple de sabor i de textures líquides. Les seves virtuts romanen llargament a la boca. La sensació final és d'elegància.

Quan tens dos vins al davant, sembla inevitable voler-ne preferir un per damunt de l'altre. M'agradaria més no fer-no, però si em calgués, recordaria unes paraules que una vegada em va dir, parlant dels seus vins, un dels nostres grans enòlegs: «no busco la perfecció, sinó l'emoció». Potser el 3.12 s'acosta més a un cert ideal de perfecció però a mi, ara i aquí, el vi que m'ha emocionat és el 3.08.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Ull de llebre

Si hagués d'anomenar vins d'ull de llebre que jo hagi trobat significatius —parlo, és clar, de vins de Catalunya— crec que només em vindrien al cap tres noms. Estic segur que n'oblido algun que potser he begut; estic segur que n'hi ha algun altre que no conec i hauria de conèixer; però, ara mateix, només em vénen al cap Les Pujoles, dels germans Beltran; Finca Els Camps, d'en Gerard Jané i Unua, d'en José Luis Garcia Muret. Avui, a aquesta curta llista hi afegiria un quart vi que acabo de conèixer i del que m'agradaria parlar-ne una mica.

L'ull de llebre és una varietat d'aquelles que podríem dir-ne que «no requereix presentació»: les seves virtuts són ben conegudes de tothom i el seu sabor —per ser més exactes, hauríem de dir «una determinada expressió del seu sabor»— està ben gravat al nostre registre sensorial. De ple dret, podem considerar-la com una varietat «tradicional» o «ancestral» nostra: n'hi ha prou amb consultar la bibliografia clàssica (per exemple, l'obra d'en Claudi Oliveras Massó del 1915) per constatar la seva presència abans i després de la fil·loxera. Mai no ha sigut una varietat majoritària, però fa molts anys que la podem anomenar «nostra».


El vi d'ull de llebre del que vull parlar avui ve d'un celler poc conegut que hi ha al terme de Maians, entre Igualada i Manresa, a la vora de la C-37, encara al Bages però a tocar de l'Anoia. La masia es diu Ca l'Isidre i es troba a 560 m d'alçada, envoltada de vinyes, en un indret que —si fem abstracció de la proximitat de la lletjor de la C-37— és preciós. El celler és diu Vins Grau i no s'ha de confondre amb la companyia de distribució Vins i Licors Grau, de Palafrugell. És un celler familiar amb una producció molt diversa que, recentment, amb la incorporació d'una nova generació, ha introduït una sèrie de quatre vins —«Jaume Grau i Grau Col·lecció»— que jo trobo que són molt interessants. Hi ha un chardonnay (que no he tastat), una deliciosa i enigmàtica garnatxa, un ull de llebre magnífic i un sumoll radical i feréstec. El sumoll, de fet, és el que em va dur a conèixer aquest celler, perquè el vaig tastar a la festa del sumoll de Sant Sebastià dels Gorgs (en vaig parlar en aquest article).

Parlem, doncs del Jaume Grau i Grau Col·lecció ull de llebre 2013. Té un vermell lluent i bonic, clàssic, amb molt poca vora. Al nas, notes torrades i notes de fruites, atractives i ben acoblades.També hi ha alguns lleus indicis de tabac i, més en general, del que s'anomenen aromes «animals». A la boca és molt fluid, saborós, dolçenc, deliciós. Extraordinàriament «arrodonit», en el sentit de ben equilibrat, sense arestes. Hi ha més sabor que pes i també una frescor deliciosa. Mentre l'estic bevent —i diguem-ho clar: gaudint-ne molt— penso que no l'he de comparar amb aquells vins que tots coneixem que es fan a la vora del Duero, entre San Esteban de Gormaz i Peñafiel. Però hi ha coses inevitables i sí, l'ull de llebre de Jaume Grau i Grau desperta en mi records d'aquells vins —més que no pas dels de la Rioja, perquè aquí no hi ha ni mica de caràcter oxidatiu.

Un vi equilibrat, immensament bevible, ple de bons matisos. M'agradaria desar-ne una ampolla i destapar-la d'aquí uns anys. Se'n van fer 1.143 ampolles.


Mentre preparava aquest article d'avui, la meva —escassa i poc fidedigna— memòria sensorial cercava sense èxit alguna referència del Finca Els Camps. Finalment, vaig anar al Vendrell a buscar-ne una ampolla i avui l'hem destapat a taula. Era un 2013 i l'hem trobat molt gran. D'un color molt pujat, ple d'aromes de fruita molt madura, d'espècies, molt fidel al ventall aromàtic de l'ull de llebre. Al primer moment, una fusta lleugerament dissonant, que s'ha esvaït amb una mica d'aireig. A la boca, plenitud de sabor amorosit i tens, més fruita encara, densitat, delícies. Poderosa expressió dels tanins, estructura presumiblement longeva.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre de 2017

«Tot el que és bell incita a la bellesa»

Més enllà d'uns requisits tècnics mínims —que, ai las!, tantes vegades estan ben lluny de la realitat— a l'hora de triar una copa segueixo l'aforisme d'en Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa». Per això he triat avui la copa que va dissenyar en Roger Viusà per als vins del Priorat i que va construir, amb l'art i la qualitat a què ens té habituats, Zwiesel 1872. El vi era un Masia Carreras 2008 que jo creia —i així va ser— que mereixia tota la bellesa possible.

Ja he desvelat, doncs, els personatges d'aquest article, si bé no he parlat de la resta de l'elenc: el decantador, comparsa callat i efectiu; els espinacs amb cigronets de l'Alta Anoia, angelicals i discrets; la sala calma; la companyia estimada; l'absència de neguit; la lleu indolència... 

La que es coneix com a «copa Priorat» és d'una bellesa incontrovertible. Pertany a la gamma més alta de la sèrie Zwiesel 1872 —la marca de Schott-Zwiesel per a les copes fetes a mà—  i, més enllà dels vins del Priorat, pot acompanyar perfectament molts altres vins del nostre país, com per exemple, la gran carinyena d'avui. És cert que no és una copa «de cada dia» —tot depèn de què beguem cada dia, és clar— però a mi em sap greu no trobar-la més sovint, em sap greu que no haguem sabut convertir-la en una mena d'insígnia.  

Sobre el celler Martí Fabra, ja poc més puc dir de tot el que he anat explicant en aquest blog, des del 2008 quan vaig començar a escriure. Fa anys que conec bé la seva gent —persones profundament estimables— i, pel que fa als seus vins, n'he begut tantes ampolles i n'he obtingut tantes estones de plaer i —segons ens explicava Josep Pla— sensibilitat i comprensió, que ja no en sabria explicar la quantitat. 

El Masia Carreras negre el fan, principalment, amb unes carinyenes de vinyes molt velles. Fa anys, també contenia garnatxa, ull de llebre, sirà i cabernet, però crec que ara mateix la carinyena si no és la varietat única del vi, poc li deu faltar. N'he begut moltes ampolles, de collites diverses, i és un vi que m'agrada molt, però aquesta ampolla 2008 potser és la que més m'ha emocionat. El motiu, possiblement, deu raure en que és la primera vegada que he tingut la paciència d'esperar el temps realment necessari abans d'obrir l'ampolla. Avui m'he convençut que és decididament un vi de guarda. Avui, a més, l'he decantat durant una hora i el resultat ha estat espectacular.


Fem-ne un breu apunt —que no podrà transmetre, ai las!, l'emoció del vi. Si sou, com jo, adoradors de les millors carinyenes que es fan al nostre país, aquí teniu un membre de ple dret del vostre panteó, perquè les virtuts de la carinyena hi excel·leixen amb plenitud. És d'un vermell molt fosc i emana amb força sentors madures, amorosides i denses. La llàgrima fa catedrals gòtiques a la copa. Molta fruita, maduríssima i també —el vi és paradoxal— lleument àcida, una mica de compota, una certa mineralitat, una evolució franca. L'entrada a la boca ens amara d'una dolçor sedosa i, al llarg d'un temps que sembla inacabable, onades successives de sabor exciten completament tots els nostres receptors sàpids. La tensió va de menys a més. Els tanins, profundament endolcits, aporten el contrapunt exacte. Calidesa, opulència, munificència, autenticitat. Cap al final, com no ha de ser d'altra manera, detectem aquella estimada «rusticitat» de la carinyena. El temps a l'ampolla l'ha perfeccionat. La copa ha contribuït a la completar la bellesa del moment.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

«No voldria res més ara....»

Plini el Vell esmenta que Quint Hortensi —l'orador i magistrat, famós i opulent— va deixar al seu fill un celler extensíssim. D'aquesta manera podem saber que ja en aquell temps allunyat del nostre hom coneixia el plaer del vi de criança —una cultura que s'ha mantingut fins no fa gaire. En canvi, en aquest temps d'ara, d'immediateses fugisseres i efímeres, d'acceleracions sense repòs, només bevem vins joveníssims. No tenim temps per esperar la perfecta saó de cada ampolla i, per posar-hi remei (?) ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que el bon vi ha de ser com més jove millor —i els prescriptors fan que sí amb el seu cap coronat de llorers.

Beure vins catalans de collites de fa deu o quinze anys, o vins del segle vint, és molt difícil. On els hauríem d'heure? Potser, si tinguéssim la fortuna d'aquell Hortensi o l'haguéssim tinguda quan érem més joves, podríem haver acumulat unes ampolles que ara ens donarien delit. Potser en algun celler hi són aquestes ampolles, però tampoc no les podem aconseguir fàcilment. No podem fer altra cosa que mirar de tenir a casa un petit celler i endreçar-hi alguna ampolla i esperar alguns anys, vencent la basarda de la incertesa de si les arribarem mai a poder destapar.

Són coses que penso cada vegada que destapo una ampolla que ja té uns deu anys i a dins hi trobo un vi de virtuts delicadament esculpides pel temps. Per exemple, ahir mateix, amb El Rocallís 2008.


La longevitat d'aquest vi de Can Ràfols dels Caus no em sorprèn gens, perquè l'he pogut constatar en diverses ocasions, gràcies a la tradicional generositat d'en Carlos Esteve i a diverses ampolles —i màgnums!— que he comprat al llarg dels anys. Però la paraula «longevitat» que acabo d'utilitzar trobo que no escau gens al que estic dient, perquè segons el diccionari longevitat vol dir la «prolongació de la vida fins a una edat molt avançada» i no es tracta d'això. No conec cap paraula que no parli de la simple prolongació de la vida, sinó de l'evolució cap a l'excel·lència, d'una certa transsubstanciació —ja m'enteneu. 

Només em queden —em quedaven ahir— tres ampolles de vi blanc de la collita 2008. Són vins que sempre em venen de gust i que, en la meva opinió, mereixen i agraeixen el pas reposat d'uns anys. Un era El Rocallís, un altre era el Masia Carreras —un vi que mereix un article que un dia he d'escriure, un vi del que he aplegat, amb avarícia no dissimulada, una bonica col·lecció de collites successives.  També em queda, d'aquella anyada, un preciós La Boudriotte de Ramonet, però aquí no toca parlar d'aquest vi.

El Rocallís 2008! Poc més de dues mil ampolles, fermentat i criant en roure francès sense afegir-hi llevats, incrocio Manzoni, sòls calcaris del Garraf. El color és un groc força clar, com si fos molt més jove. Les aromes són austeres i netes, d'acurada criança que només s'intueix en un lleu fons torrat o en uns fruits secs escassament perceptibles. Potser també hi ha un tènue toc de pell de llima. La paraula que em ve a la ment és «precisió» que potser no és gaire canònica, però segur que es fa entendre. Exactitud «geomètrica» sense —no cal dir-ho— indici de cansament ni decadència. El glop aconsegueix aportar sensacions voluminoses d'una gran suavitat sense perdre ni la tensió ni una completa liquiditat. Enlluerna d'una manera calma i ens parla del pas del temps sense usar els (mals) recursos de l'oxidació o la untuositat. Al final, apareixen una sabors amargosos que li escauen molt i molt bé. 

Quan tinc a la copa un vi com aquest, sempre penso que cap altre vi no em caldria per ser feliç o, com diu la Maria del mar Bonet, «no voldria res més ara».... però l'endemà ja n'encalço un altre!

dissabte, 7 d’octubre de 2017

El que bec quan no bec vi català

A la majoria de les zones vinícoles del món, s'observen aquestes dues característiques:
  • Es beu majoritàriament el vi de la pròpia zona.
  • S'opina que aquest vi és el millor del món.
La gran excepció mundial és Catalunya: ni consumim prioritàriament els nostres vins, ni pensem (en general) que siguin els millors. Tampoc en aquest aspecte no som «normals»


A l'extrem oposat del nostre hi ha algunes zones vinícoles on els seus habitants exacerben les dues característiques anteriors: no beuen ni una gota de vi de fora de la seva zona i estan plenament convençuts de la superioritat «indiscutible i estratosfèrica» dels seus vins sobre qualsevol altre vi que es faci més enllà de les seves vinyes. Si la situació a Catalunya és atípica i preocupant, aquest altre extrem del recorregut del pèndol també em sembla desassenyat i curt de mires.

La situació al nostre país és encara més complicada perquè, a banda de les dues característiques anteriors, tampoc no disposem d'una oferta atractiva i a l'abast de vins d'arreu. És a dir: si el fet que el vi català no sigui majoritari a les nostres taules fos degut a un cert —potser equivocat— «cosmopolitisme» que ens empeny a beure vins de tot arreu —de Rheinhessen a Coonawarra, de Chablis a Sicília— potser encara tindríem alguna mínima justificació. No és aquest el cas. D'altra banda, ens trobem que una part molt important de la nostra producció de qualitat marxa fora del país. Quines paradoxes! N'hem d'estar cofois? Jo no n'estic del tot segur. Vaig assistir a una taula rodona en la que va sorgir aquesta pregunta: «És sostenible un celler que exporti més del 80% de la seva producció?» Si només és un celler, és una anècdota; si en són molts, és un problema.

Sense ganes de pretendre donar lliçons a ningú, puc explicar què és el què jo bec. Tanmateix, de manera molt majoritària bec vi català i, més concretament, vi de la zona on sóc en cada moment. No dic que el vi català sigui «el millor del món» —una frase absurda!— però sí que penso que tenim vins tan excel·lents com els més excel·lents que hi hagi.


 I, quan no bec vins catalans, quins vins bec?

En primer lloc, si destapo alguna ampolla de fora del país, sempre ho faig amb una intenció, sempre hi busco algunes sensacions que estiguin fora del ventall —prou ampli!— que ens ofereixen els nostres vins. Francament, em sembla ridícul destapar una ampolla no catalana que sigui mediocre i no m'hagi d'aportar res. L'altra restricció important és la disponibilitat: ja he dit que no ho tenim gens fàcil per accedir a una oferta raonable de vins del món.

Potser al capdamunt de les meves preferències hi posaria el pinot noir de la Borgonya i la mencía del Bierzo i la Ribeira Sacra. Amb això ja queda clar el que deia en el paràgraf anterior. Em declaro enamorat d'aquests vins que ja fa temps que són la meva primera opció després de Catalunya. Clavelier, Barthod, Groffier, Arlaud,... i els Pérez, i l'Álvaro... Ben a prop d'aquests hi posaria els vins del Douro que, ai las!, són difícils de trobar. Ampolles com Charme, com les d'aquelles Quintas: Vale D. Maria, Leda, Crasto, Noval... Tot ben lluny del nostre mediterrani! 

A la Rioja s'hi han fet els vins amb els que jo vaig aprendre a beure i ara que els meus sentits han evolucionat tant, encara tinc un respecte immens pels seus vins. Els que van ser importants per a mi fa trenta o quaranta anys —com recordo aquelles ampolles d'Imperial GR de collites com la 64 o la 68!—, ara em resulten força llunyans, però encara em deleixo, de tant en tant, amb una ampolla de La Nieta o amb alguna altra meravella d'Eguren o d'Artadi o de Roda. De la Ribera del Duero no en bec gairebé mai cap ampolla, però sí que tinc una estima especial pels vins del Pago de los Capellanes que, poc o molt, mai falten al meu celler.


Bordeus i Alemanya eren els meus referents en negre i blanc, respectivament, fa uns vint anys. Ara, sense saber-ne exactament la motivació, ja no m'emocionen com abans. Hi ha, també, un problema de disponibilitat i, en el cas del Bordeus, un greu problema de preu. Malgrat tot, encara conservo el vell costum de comprar cada any, a l'avançada, un parell o tres d'ampolles de Bordeus i quan, molt de tant en tant, en destapo una ampolla, no puc deixar de reconèixer la seva vàlua i, al mateix temps, sentir una certa recança perquè el vi, d'alguna manera, no acaba d'excitar completament la meva emoció. Més m'estimo ara gastar el meus limitats estalvis en alguna ampolla de Côte-Rotie o algun dels vins que he anomenat més amunt.

Més enllà d'això, ampolles escadusseres: Àustria, Chile, Loire, Montalcino, Valpolicella... no ens ho acabaríem mai!

dissabte, 30 de setembre de 2017

dissabte, 23 de setembre de 2017

Dies de ràbia i esperança


Fa dies que no publico res en aquest blog. La força dels esdeveniments, la necessitat de potenciar l'activisme, les reunions, la presència als carrers, les enganxades de cartells i, també, l'estat d'ànim —excitació, ràbia i esperança—, no s'adiuen amb la meva manera d'entendre el consum de vi —sempre calma i reflexiva— ni, encara menys, amb la idea de dedicar temps a escriure les meves reflexions enogràfiques en aquest blog.

El blog tornarà a ser el què era: seguiré escrivint sobre els vins, les vinyes i els pagesos d'aquest país. Però ara no tinc esma de fer-ho. Ara tota la nostra energia l'hem de concentrar en la República que tenim a tocar:
«...acumulant en cadascú la força de tots plegats.»
Amb la idea que tots hi hem d'aportar el tradicional gra de sorra —n'hi ha que hi aporten roques o muntanyes—  jo m'he dedicat a escriure els meus amics i col·legues de tot el món. Per la mena de feina que tinc, al llarg dels anys he estat amb contacte amb persones de moltes nacionalitats. A totes elles els he enviat un missatge de SOS perquè sembla que hem arribar a un punt que l'ajuda exterior serà imprescindible.


He rebut respostes realment emocionants i en vull compartir una amb vosaltres. És la resposta d'un company alemany que conec des de fa molts anys. Les seves paraules em recorden una cosa que no hem d'oblidar mai: la nostra lluita per la llibertat és indestriable de la lluita general i imprescindible contra el feixisme. Mireu com ho explica:

Dear Jaume,
Many thanks for your letter! I feel very very sad, depressed and angered by these antidemocratic fascist actions of the Spanish “government” against the freedom, liberty and fundamental human rights of the Catalan people! It seems the Spanish authorities took of their mask and from behind shines the ugly grimace of Franco.
Moving large portions of the paramilitary army of the Guardia “Civil” into Catalonia not only ignores openly any historical sensitivity, but shows the real aim behind this strategy, namely to supress any freedom of speech, self-determination and autonomy with brute force. But what will be the next step? Arresting politician and journalists and other courageous citizens demonstrating peacefully for their basic rights? Will they follow the path of Franco’s fascist assault troops with tanks and planes?? This openly violates human rights as also manifested in EU law.
The leaders of all the other EU countries need to act immediately and decisively. The actions of the Spanish authorities are not compatible with a modern democracy, and more of the nature of authoritarian corrupt regimes. Fascism and Authoritarianism has no place in a modern democratic Europe (and in fact in the world) and even though the world situation looks very grim, I will never give up hope.
We live in times of madness it seems… but we need to fight for our rights and never compromise them!
As you know, I have been so many times in Barcelona and Catalunya and I feel always very welcome, it is like a second home for me! I have so many close friends and colleagues there. I feel a very strong sense of solidarity in these difficult times! If I would not be in Mexico currently for some weeks, I would go to Barcelona and be on the streets with everyone else!
If these fascist actions of the Spanish authorities will prevail, not only democracy and freedom in Catalunya will die, but in all of Europe including Spain. Resistance against these actions is a fundamental duty for everyone who believes in democracy and freedom. The enemies of freedom and democracies can and will not win if the people resist!
Next time I visit Barcelona (and I hope this this will be very soon) there will be an independent Catalunya in the heart of Europe and the EU!
I will write to the German chancellor (I expect it to be the same after the election on Sunday…) and other political leaders to show solidarity with Catalunya! Maybe I also forward your letter to other friends and colleagues? Here in Mexico many friends who have all been to Barcelona and Catalunya were shocked by the actions of the Spanish authorities.
In these days it is good to remind that democracy and human rights don’t come for free and need constant engagement. And we should never forget the lessons from history. Some time ago a friend and colleague from Turkey wrote me that many academics and journalist were arrested by the Erdogan regime… It can happen very quick that fundamental rights and democracy are abandoned…
With best wishes and greetings of solidarity! No passaran!
All the best from Mexico
Frank

dimarts, 12 de setembre de 2017

El turisme és tòxic

El turisme és una activitat tòxica. Profundament depredadora, destructiva, contaminant. Molt més difícil de controlar i fer sostenible que no pas, per exemple, la indústria química o la cria de porcs. Ho hem après per la via més ingrata, que és la de l'experiència. Després de tants anys d'un cofoisme beneit sembla com si ara, de cop i volta, ens hagi caigut la bena dels ulls. Malgrat tot, aquesta novetat d'una «turismofòbia» incipient no deixa de ser una bona notícia perquè, finalment, ens adonem —massa tard— que no tot són flors i violes. No fa ni quatre dies que encara ens anaven explicant, a bombo i platerets, que si ja ens havien arribat tants i tants milions de turistes, i la xifra anava creixent i ens l'explicaven com si fos un bé de Déu.

La contaminació turística és més nefasta que les altres i té més mal remei. Els residus industrials, els purins, el fums, es poden purificar —fins un cert punt. El turisme té també una acció erosionant sobre el paisatge i el medi natural però, principalment, pol·lueix els béns culturals, la identitat, l'estructura social. De vegades, ens expliquen sopars de duro i ens parlen de «turisme sostenible» però, si aquesta rara espècie existeix, no és pas pròpia del nostre país. És molt fàcil —tothom s'hi atreveix— veure i denunciar els disbarats que, en nom del turisme, es van fer a Catalunya en temps passats. Però aquesta constatació tan fàcil no ens ajuda pas a tenir una visió clara dels disbarats actuals.

No, els disbarats no són cosa del passat i una mínima reflexió ens du a pensar que potser són inherents al mateix concepte de turisme. Pensem, per exemple, en el turisme de muntanya, que va néixer quan ja feia molts anys que el turisme de platja havia trinxat una bona part del nostre territori. Amb l'experiència que teníem, sembla que ho podríem haver fet millor, oi? Doncs no! Fixeu-vos en l'alegria amb que cada municipi de muntanya de Catalunya organitza la seva cursa popular de muntanya, on centenars de corredors devasten any rere any un malaguanyat itinerari en el medi natural.


Com és, doncs, que una activitat tan nociva té tants promotors i tanta anomenada? Pel que fa a l'anomenada —a l'estrany glamour del turisme—, no tinc la resposta. Pel que fa al desenvolupament immens, la resposta és més senzilla: són els diners. Hi ha gent —poquíssima— que guanya molts diners amb el turisme, hi ha gent que s'hi guanya escassament la vida i encara hi ha gent que hi guanya uns pocs calerons miserables. És per això que ens sembla tan lleig criticar el turisme? És com el problema del top-manta, que voldríem erradicat, que creiem que en una societat justa no hauria d'existir però el tolerem —i potser ens equivoquem— perquè és l'únic mitjà de vida dels pobres que el practiquen?

En tot cas, com que el turisme tòxic no es pot aturar, la seva última justificació possible rau en els diners que puguem extreure a cada turista. Calen més taxes i preus molt més alts, i que uns i altres repercuteixin més en el territori i en els treballadors. Només així podríem fer una mica de contrapès als efectes nocius del turisme.


Com que el turisme —ni que sigui a canvi de quatre miserables peces de xavalla— no deixa res per verd, també ha començat a depredar —talment una metàstasi— les nostres vinyes i els nostres cellers. Se'n diu «enoturisme» i sembla que no tindrà aturador.

Enoturisme! Una paraula que em fa venir picor a tot el cos. Aquest escrit, de fet, havia de ser un article sobre l'enoturisme —des del meu punt de vista, que suposo que ja ha quedat clar en tot el que he dit fins ara. Però ja he parlat molt per avui i s'acosta el moment de donar l'article per acabat. Només una pregunta —la pregunta fonamental: què hi guanyem amb l'enoturisme? Evidentment, el sant Greal de l'enoturisme fóra que el grup de turistes que reben a un celler X sortissin del celler carregats de caixes de vi i, a partir de la visita que han fet, comencessin a consumir vi X a casa seva i al restaurant. Em temo, però, que el grau d'acompliment d'aquest objectiu il·lusori deu ser petitíssim! Més enllà d'això? Uns pocs calerons? A quin preu?

dimecres, 30 d’agost de 2017

Carinyena d'una banda i de l'altra

A banda i banda de l'Albera —a l'Empordà i al Rosselló— hi ha vinyes de carinyena molt velles, centenàries, i s'hi fan vins que, en els seus diversos caràcters, són immensament valuosos.

La carinyena és la varietat negra que més ens defineix i ens representa. Els millors vins de carinyena es fan al nostre país i, alguns d'ells, són monuments enològics que, en valor absolut, són second to none. M'agrada el vi de carinyena: hi ha hagut ampolles de, per exemple, Mas de la Rosa, Planassos, Selecció Andreu o 1902, que m'han exaltat fins a tocar de l'èxtasi. A més, m'agrada un raïm que és «sine nobilitate», un raïm pagès i rústic, sense històries ni d'abats ni de marquesos, un raïm de país pobre com el nostre, que es va plantar, després de la fil·loxera, perquè és molt productiu i té molt de cos i color. Em fot que no tinguem pebrots de dir-ne pel seu nom i m'agradaria que ens en sentíssim més orgullosos.

[Coneixeu el projecte «Vignadores de Carignan», a Chile? Tinc un amic que quan ve a veure'm em porta alguna ampolla de VIGNO, el nom genèric dels vins de carinyena dels socis d'aquest projecte, i gràcies a això  he begut alguna carinyena magnífica de l'altra banda de l'oceà. A més, he conegut uns cellers que s'enorgulleixen de treballar aquesta varietat que va plantar-se després del terratrèmol del 1939, amb la intenció no pas de fer uns grans vins sinó de garantir la supervivència dels pagesos d'unes valls devastades.]


Vull parlar ara de dues ampolles de carinyena 100% que he destapat aquests dies.

A la banda nord de l'Albera, a una vinya centenària de Calce que es deu dir «el piló» (és a dir, la fita termenal), neix le Pilou 2014, criat divuit mesos en un tonell i elaborat per Olivier Pithon. És vermell translúcid i al nas —seriós i gens «explosiu»— hi ha espècies, fruita com les cireres, notes vegetals. Com en l'altre vi d'en Pithon que va sortir en un article recent, hi ha una gran lleugeresa, fruitada, elegant i fluida que, sense renegar del caràcter de la carinyena, es manté esmorteïda i fràgil. El glop és molt plaent, d'immaculada suavitat, i omple la boca sense cap aresta i amb un equilibri just d'acidesa i fruita primerenca. 


L'ampolla de carinyena de la banda de migdia de l'Albera és Els Plans 2012 que és un «vi de postal» de la cooperativa d'Espolla i neix a una vinya d'en Jaume Brugat plantada fa uns setanta-cinc anys a tocar del camí vell d'Espolla a Rabós, en un terreny de pissarres. És un vi magnífic que he pogut tastar en diverses ocasions. Com els altres vins de postal, és un vi únic —només 940 ampolles— i pertany a una sèrie limitada de vins d'aquesta cooperativa, tots ells força remarcables.

És un vi que m'ha agradat molt i que, per comparació a l'ampolla anterior, s'ajusta més als paràmetres que jo he après a anar estimant al llarg de tots aquests anys. És d'un vermell fosc, apagat, amb força llàgrima. Les aromes suggereixen calidesa i no defugen les senyes d'identitat —rústiques, corretjoses (en el millor sentit d'aquests adjectius)— de la bona carinyena. Hi ha fruita extremadament madura, però no perd la tensió. Observo que el vi millora a mesura que es va airejant i em penedeixo de no haver-lo decantat. Em limito a deixar que es vagi oxigenant a la copa, i el bec sense presses. Herbes, cacau i aquell meravellós caràcter setinat que pot desenvolupar la carinyena. Hi ha volum, però el pes no és excessiu. És equilibrat. És corpulent i, nogensmenys, fresc i deliciós.

Dos vins de carinyena de dues vinyes molt velles, una a cada banda de l'Albera. Dos vins molt diferents. Per què? Els terrers? Més aviat: el crucial factor humà.

dijous, 24 d’agost de 2017

Roure, castanyer, acàcia

A la vinyeta, a Mollet de Peralada, tenen una carinyena blanca d'una vinya de noranta anys, que és extraordinària. Aquesta varietat endèmica i minoritària que semblaria que hauria de ser una senya d'identitat i un orgull per a l'Empordà, encara no existeix oficialment, i jo no me'n sé avenir. M'expliquen que els tràmits necessaris requereixen una identificació científica que comporta uns estudis ampelogràfics que són necessàriament llargs. Ho puc entendre, però no ho entenc perquè, des del meu modest punt de vista, l'evidència vitivinícola hauria de ser suficient per admetre el qualificatiu «carinyena blanca», ni que sigui de manera provisional, mentre els estudis científics segueixen el seu curs i, d'aquí uns anys, puguin certificar la realitat biològica d'aquesta mutació. En fi, ja n'he parlat altres vegades en aquest blog, i val més que ho deixi estar.

Parlava de la carinyena blanca de la vinyeta, que a l'etiqueta s'anomena «Cb» o també «C blanca». Amb la collita 2016, el celler n'ha fet unes microvinificacions experimentals molt interessants. Es tracta de tres vins que, amb un origen comú, han estat criats en tres fustes diferents: roure, castanyer i acàcia.


No ho faig pràcticament mai, però aquesta vegada era obligat destapar les tres ampolles simultàniament i poder tastar en paral·lel les tres variants d'aquesta carinyena blanca de Mollet. Amb la meva dona, vam prendre tres copes cadascú i, sense saber quin era cada vi —és a dir, a cegues— vam omplir cada copa amb un d'aquests vins. Pensàvem que, com a mínim, el vi criat en roure hauria de ser fàcil de distingir dels altres dos però, per estar-ne segurs, és millor fer la prova.

Això és el que vam poder apreciar. D'entrada, ens va resultar evident quin era el vi criat en bótes de roure francès. De fet, ens va resultar massa evident, perquè els torrats de la fusta de roure es feien excessivament presents i, des del meu punt de vista, emmascaraven les característiques de la carinyena blanca.

Així doncs, ja sabíem quins eren els dos vins criats amb acàcia (d'Àustria) i amb castanyer (del Montseny), respectivament. No tenia cap sentit intentar endevinar quin era quin, perquè encara tenim pocs vins criats en aquestes fustes i les seves característiques aromàtiques no ens són prou conegudes. El que sí que vam poder observar és que un dels vins —va resultar ser el de castanyer— tenia un color més groc que els altres dos i, al mateix temps, mostrava uns indicis d'oxidació que els altres dos no tenien. El tercer vi, el de color més clar, de manera immediata va ser el que ens va semblar més atractiu, més pur, més autèntic: a posteriori vam saber que era el que s'havia criat en bótes d'acàcia austríaca.

La carinyena blanca criada en bótes de roure francès, que en un primer tast ens va generar un cert rebuig, va anar millorant a mida que reaccionava amb l'aire. Tanmateix, segueixo pensant que, en aquest cas, la bóta emmascarava les qualitats de la varietat i, encara que, a la boca, hi havia un punt de greix i un volum que podien ser prou plaents, el vi no tenia la personalitat dels altres dos.

El vi criat en castanyer, curiosament, va seguir una evolució inversa. Al primer moment, el nas era força pur i, a la boca, l'acidesa i l'asprivesa de la carinyena hi eren més presents que en els altres dos vins. Però, a mida que l'aire anava actuant, les notes d'oxidació creixien i van acabar dominant-ho tot.

Finalment, la carinyena blanca criada en acàcia va ser l'ampolla que ens va realment seduir. Aromes subtils, fresques, molt elegants, austeres i pures. A la boca, densitat equilibrada, molta tensió i una harmonia molt gran entre les sensacions àcides i lleument greixoses. Si penso en totes les ampolles de carinyena blanca que he begut —miro de no perdre-me'n cap ni una— aquest vi era el més fidel a les virtuts de la varietat o, si més no, el més fidel a la imatge sensorial que jo me n'he fet. En resum: un vi que m'ha agradat moltíssim i, si la meva opinió tingués algun valor, jo demanaria als amics de la vinyeta que criïn sempre en acàcia la seva gran carinyena blanca de vinya vellíssima.


Quan hem destapat aquestes tres ampolles, hem tingut una agradable sorpresa: al tap hi consta, en una tipografia ben clara, que el suro del tap és català. Excel·lent! Vaig publicar un article en aquest blog (Vull saber si el tap és català) on  demanava precisament això, que el suro català estigui clarament identificat en els taps dels nostres vins. Celebro que a la vinyeta vagin per aquest camí.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Vinyes i vins d'en Gérard Gauby

Vaig conèixer La Muntada en una de les seves primeres collites, la del 2001, gràcies a una recomanació de l'Oleguer Martí —copropietari de Vins Noè, i bon amic— ja fa uns quants anys. El contingut d'aquella ampolla de La Muntada 2001 em va impressionar i encara ara el recordo —o crec que el recordo— com un vi poderós, de gran extracció i complexitat. Des d'aleshores —ai las!— no he destapat cap altra ampolla d'aquest vi que cada vegada és més icònic, però sí que he visitat un altre celler d'en Gérard Gauby, amb uns vins que també m'han impactat i m'ha fet reflexionar: Le Soula, a la Fenolleda.

Finalment, he pogut fer el que ja fa temps que tenia a la meva llista de prioritats: viatjar a Calce, al Rosselló, trepitjar les vinyes i el celler on neix La Muntada, tastar les darreres collites i endur-me a casa unes ampolles que destaparé en algun moment.

La meva anada a Calce va coincidir amb un canvi de temps profund que, en ple agost, va dur al Rosselló una tramuntanada freda i un cel de nuvolades d'aspecte amenaçador. Em va rebre la Marianna Baltazar i vam poder parlar de les característiques d'aquest celler emblemàtic. També vam tastar, al fons de la sala de criança, excavada a la roca, les collites recents dels diversos vins que elaboren.


La raconada on hi ha el petit nucli de Calce té una geologia força caòtica, amb una bona barreja de sòls de composicions diverses —calcari, esquists,...— estratificats de manera convulsa, sovint en disposició vertical. Pel que fa a les varietats dels ceps, hi ha també una gran diversitat: macabeu, chardonnay, garnatxa blanca, garnatxa grisa i carinyena blanca, entre les varietats blanques; garnatxa, carinyena, sirà i monestrell, entre les negres. Com en altres dominis d'aquesta zona, hi podem trobar alguna venerable vinya de carinyena que supera els cents anys. Sobre aquestes carinyenes centenàries del Rosselló, vegeu aquest article.


Al celler, hi veig una bona quantitat de dipòsits de ciment i, a la part subterrània, una col·lecció impressionant de tonells ovalats de la casa Stockinger. Si seguiu aquest blog, ja haureu llegit un parell o tres d'articles sobre aquests boters que tant de prestigi tenen. Per exemple: «Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan».


Quan arribem a la part més fonda del celler, allà on hi descansen les ampolles d'algunes collites memorables, és l'hora del tast. Aquesta zona s'endinsa a la roca del subsòl de Calce i la temperatura és fresca i, segurament, força constant. En un racó, hi ha uns dipòsits de terrissa on, segons m'explica la Marianna, s'hi cria una part del Muntada 2016; a les parets, ampolles i grans formats de collites com la 2000 o la 2001. La Marianna destapa unes ampolles on hi ha representats pràcticament tots els vins del celler, blancs i negres: Les Calcinaires, Vieilles Vignes, Muntada, i també la novetat del celler que és el blanc de maceració Jasse 2016, un muscat deliciós i enigmàtic.




Com ja esperava, aquests vins no tenen res a veure amb aquell La Muntada 2001 que vaig beure fa uns quants anys. Ara, com passa amb els millors cellers d'aquesta zona  —Gardiès, Pithon, Roc des Anges, Soula...(per parlar només dels que conec), tots sota la influència, directa o indirecta, d'en Gérard Gauby—, aquest vins tenen molta més lleugeresa i elegància, menys extracció, menys fusta, menys color.

D'entre tot el que tasto, Muntada 2015 destaca clarament. No en conec el motiu, però el vi que s'havia dit La Muntada —que és el nom ancestral d'una partida de Calce— ara ha perdut l'article i es diu simplement Muntada. Em sembla, en el breu temps del tast, que pot ser un gran vi, si bé encara està en un moment massa prematur de la seva —previsible— evolució. La Marianna em diu que ella pensa que 2015 podria ser una de les grans collites d'aquest vi. En tot cas, en compro una ampolla que vull deixar reposar alguns anys. Si, quan la destapo, jo encara en vull parlar i vosaltres encara em voleu escoltar, n'explicaré les virtuts en aquest blog (o allà on sigui).


Pregunto per les varietats que donen lloc al Muntada i em sorprèn que en Gérard demostri, respecte del tema de les varietats, una posició gens dogmàtica: simplement, cada any Muntada recull les millors partides disponibles, independentment de les varietats. La base, tanmateix, són la garnatxa i la carinyena de vinyes velles  —incloent aquella vinya de carinyena que supera els 120 anys—, que es complementen amb unes proporcions variables de monestrell i sirà.

M'ha agradat que aquest celler tingui a la venda, a banda de la collita més recent, també ampolles de collites més antigues, més madures i aptes per al consum immediat. Compro una ampolla de Vieilles Vignes 2012, que he destapat avui mateix. 


El Vieilles Vignes 2012 és vermell força fosc, mat, i al nas hi ha una agradable riquesa de tonalitats que van de la fruita esmorteïda a les espècies o el cuir. Hi ha profunditat i també elegància. A la boca hi ha una certa sensació de perfecció, una mica freda; hi ha persistència, fluïdesa, sabor. Els tanins, plenament integrats, van apareixent pas a pas, sempre dins d'una gran suavitat. És un vi on la criança en fusta es pot allargar fins els dos anys, però que no adquireix matisos fustenys ni oxidatius. Fins ara, és una de les ampolles de l'estiu.