dilluns, 26 de juny de 2017

Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan

Els moments que vaig passar al celler d'en Josep Grau, en presència d'una dotzena llarga de grans tonells d'Stockinger, van ser dels més emocionants que recordo.  Tancats a l'interior d'aquestes autèntiques escultures de fusta noble, fent-hi les seves misterioses i subtils metamorfosis, hi havia —o hi havia hagut— els vins de la trilogia que formen Regina, Granit i la Florens. En Josep m'explicava la història d'aquests recipients àulics, mentre jo no podia evitar que les meves mans acariciessin les fustes suavíssimes.


Havia vist algunes bótes com aquestes, però mai tantes de juntes. Havia escoltat relats de les seves virtuts —corroborats amb el tast plaent dels vins que s'hi crien— en llocs com el Domini Gardiès, Le Soulà (de l'òrbita Gauby), o encara la solemne cripta d'Scala dei. Actualment, en Josep Grau només fa criança en aquests volums grans i esplèndids. Ja n'he parlat en un article recent. Els resultats són extraordinaris.

Tot el que veig, tot el que tasto, tot el que m'explica en Josep, em fascina. Però jo sóc geòmetra d'ofici i m'intriga moltíssim la distinció entre els tonells de secció circular i els tonells de secció ovalada


Els celleristes amb qui he parlat sobre els tonells ovalats manifesten que produeixen sobre el vi efectes clarament diferenciats dels que produeixen els tonells de secció circular. En Josep, per exemple, cria la Florens en tonells circulars i Granit en tonells ovalats, i afirma que en els tonells ovalats s'hi produeix espontàniament una mena de battonage suau i constant que fa circular les mares més que no pas en un tonell circular. En Dominik Huber, en canvi, en una entrevista recent a «European Cellars» fa l'afirmació contrària (potser l'entrevista està mal transcrita??).

Hi ha algun principi científic que pugui justificar aquest comportament diferent a partir de la geometria del recipient? Pot ser molt bé que hi sigui, però es tracta de temes molt i molt difícils.

D'entrada, la geometria elemental ens diu que en el tonell ovalat hi ha més contacte del vi amb la fusta que en el tonell de secció circular. L'explicació és clara: la circumferència és la línia de perímetre mínim que tanca una àrea donada. Podem quantificar aquesta diferència?

Una manera senzilla de fer-ho seria comparar el pes dels dos tonells i veuríem que, si la capacitat és la mateixa, l'ovalat ha de pesar més que el circular. He estat mirant catàlegs i he vist que els boters no acostumen a donar el pes dels tonells. Ho hem de fer, doncs, per pura geometria.

L'àrea de la circumferència és ben coneguda: ve donada per la senzilla fórmula A=π r x r. L'àrea delimitada per una el·lipse es calcula per una fórmula pràcticament idèntica: A=π a x b on ara a i b són els dos radis —diferents— de l'el·lipse.

La longitud de la circumferència també es pot calcular amb una fórmula que tothom coneix: L=2πr. Però la fórmula per calcular la longitud d'una el·lipse, en canvi, és molt i molt complicada. No complicada en el sentit que és una fórmula molt llarga, sinó complicada en el sentit que no es pot escriure utilitzant les funcions elementals, les que s'estudien al batxillerat —sumes, restes, multiplicacions, divisions, potències, arrels, sinus, logaritmes, exponencials... Requereix unes funcions diferents que, com que es van descobrir quan es va voler estudiar la longitud de l'el·lipse, s'anomenen integrals el·líptiques.

Ramanujan, el geni increïble que protagonitza «The man who knew infinity» va trobar una fórmula aproximada que ens permet calcular la longitud d'una el·lipse només amb sumes, restes, multiplicacions, divisions i una arrel quadrada. Amb aquesta fórmula i amb poca feina més podem calcular com canvia la relació fusta/vi entre un tonell circular i un tonell el·líptic. Jo mateix he fet els càlculs i he vist que aquesta relació, si passem d'una secció circular a una secció el·líptica on l'eix major sigui el doble de l'eix menor, varia un màxim d'un 10%. És molt poc, és imperceptible.

De fet, si us fixeu en la fotografia anterior, veureu que la secció no és ben bé una el·lipse —per alguna cosa en diuen tonells «ovalats» i no pas tonells «el·líptics»— i la variació encara serà menor.

En resum: si realment els tonells ovalats crien el vi de manera diferent a com ho fan els tonells circulars, la diferencia ha de venir donada per la hidrodinàmica, pels moviments que fa el vi segons la forma del recipient que el conté. I aquí entrem en temes d'una complexitat imponderable.



El moviment d'un fluid incompressible i no viscós està governat per les equacions d'Euler —que són molt més senzilles que les equacions generals de Navier-Stokes, però encara són terriblement complicades. S'han escrit milers de pàgines sobre aquestes equacions (que controlen, per exemple, el moviment del mar!), sobre els vòrtex que generen i sobre com evolucionen...

En resum: no conec cap matemàtic que sigui capaç d'explicar quina diferència qualitativa hi pot haver entre les solucions de les equacions d'Euler en un domini circular i en un domini el·líptic.

En resum: us recomano que destapeu una ampolla de Granit 2016 i, si voleu, mentre l'aneu degustant a pleret i us sentiu transportats a les estances celestials, podeu pensar —com he fet jo— en Ramanujan, en les equacions d'Euler i en els profunds misteris que s'esdevenen a l'interior d'uns tonells ovalats que hi ha a la partida de lo mas dels Assens, entre Falset i Marçà.

dijous, 15 de juny de 2017

Potser no ho estem fent prou bé

Potser no ho estem fent prou bé. O potser sí que ho fem —més o menys— bé, però ara ens tocaria trobar un cert punt d'inflexió, un cert canvi de paradigma.

Quan mirem el passat —parlo de vins, no cal dir-ho!— podríem trobar motius per a un moderat cofoisme. Aquest blog va començar a caminar el 2008 i, per fixar idees, podem fer l'esforç de recordar com era el món del vi en aquell any. Com ha canviat tot! Ara mateix, la quantitat d'actes de promoció i difusió dels vins de Catalunya que es fan cada setmana és immensa, aclaparadora. Hi ha —sembla que hi ha— una sensibilitat encesa i àmpliament compartida que situa els nostres vins —diversos, infinits, interessantíssim— al bell mig d'una munió inabastable d'actes socials, d'«events», de festes, de fires, de tastos.


Si mirem, però, els indicadors essencials, si travessem aquesta aurèola lluminosa i anem al nucli de les coses, potser trobarem que no hem avançat pas tant.

Posem alguns exemples:
  • L'escàndol del preu miserable del raïm no sembla que s'adigui amb tots els lluentons que he descrit abans.
  • Els nostres vins més grans, encara existeixen per la demanda exterior, mentre a casa fan poc més que la viu-viu.
  • Les infinites fires del vi que es fan arreu del país, han aconseguit incrementar ni que sigui una mica el coneixement sobre els nostres vins? Quin percentatge de les copes que s'ofereixen en aquestes fires genera la compra d'alguna ampolla d'aquell mateix vi?
  • A quants llocs es pot prendre una copa de vi raonablement agradable i adequadament servida?
  • Tenim ja les botigues de vi que voldríem? Al poble on visc, la velocitat amb que apareixen noves propostes és igual a la velocitat amb què desapareixen. Visc en un poble ple de gent molt benestant i, en canvi, les botigues o bé es limiten a sobreviure o ni tan sols ho aconsegueixen. Tota aquesta gent opulent, què deuen beure?
  • Hi ha hagut una inflació inaudita de vins de «marca blanca». L'èxit d'aquests productes que, per la seva pròpia definició, es caracteritzen per ser completament orfes, ens hauria de fer reflexionar. Són com les «proves PISA» que ens recorden el nostre fracàs com a promotors i prescriptors del vi català.
  • No sembla que haguem sigut capaços d'atacar de manera eficaç el problema del vi espumós. 
  • .......


Podria anar seguint, però deixem-ho aquí. Com podem fer compatibles aquests problemes amb tota la xaranga que —carregats de bona fe— hem muntat a l'entorn del vi, ens aquests últims deu anys? Dit d'una altra manera: si a la fira del vi de tal poble (amb un munt de vins magnífics) l'èxit d'assistència és tan gran que gairebé col·lapsa l'esdeveniment, com és que, quan aquesta gernació torna a casa seva, les ampolles que realment compra són poques i res tenen  a veure amb els vins de la fira?

En resum: hi hem de seguir treballant. És més: s'ha d'enfocar d'una altra manera. El «programa d'activitats» actual té un rendiment massa baix i ha degenerat cap allò que o bé és massiu i volàtil o bé és trendy i cool —és a dir, inevitablement efímer. Com ho farem? Jo no ho sé pas: només sóc un simple blogger que escriu articles que llegeixen quatre addictes —i aviat només en quedaran tres.

diumenge, 11 de juny de 2017

Apunts, que d'aixó es tracta

Veig que tinc tendència a embrancar-me en disquisicions que em fan perdre una mica el caràcter d'apunts que, segon hi consta a la capçalera, hauria d'ésser l'essència d'aquest blog d'enografia. Avui corregeixo una mica aquesta desviació i publico —sense pretensions— quatre d'apunts recents que s'han acumulat a la meva llibreta.

Cargol Treu Vi 2014. Dels blancs d'Alemany i Corrio, jo potser m'identifico més amb la geomètrica rectitud del Principia Mathematica, però l'altra versió del xarel·lo que representa el Cargol Treu Vi també em sedueix. Darrerament, n'he destapat un parell o tres d'ampolles i hi he trobat una certa exuberància que em du records de raïm i de les mares del vi. Hi ha una plenitud lleument untuosa, que genera volums i ens amara de sabor. És un vi força peculiar —com escau a un celler que fa les coses ben bé a la seva manera— i té un punt d'«acerat» —o potser «salí»— que no deixa indiferent.


Taleia 2013. Des que en Raül Bobet el va començar a fer a les altes vinyes d'Encús, aquest vi de sauvignon i semillon sempre m'ha fet delir. Crec que he anat comprant totes les successives collites i sempre de deixat que l'ampolla reposi un o dos anys abans de destapar-la. Aquest 2013 que vaig beure l'altre dia em va semblar extraordinari. El color és força clar i les aromes són punyents i característiques, absolutament exactes. La multiplicitat de perfums que n'emanen —densos, complexos— sembla no tenir aturador. El glop s'expandeix a la boca i evoluciona cap unes textures «de pedra». Tot és molt sòlid.

Bàrbara Forés blanc 2016. És el vi blanc «petit» de la Carme i en Manuel, però... que n'és de bo! Una exquisida garnatxa blanca fresca, afruitada, tensa i immensament agradable. Netedat i cos, fruita i pes equilibrant-se recíprocament. Convida a beure sense capficar-s'hi. Exalta els sentits i pot generar espurnes de felicitat.  


Òlbia 2014. Els blancs del Priorat formen un món que em costa d'entendre. D'una banda, m'hi he dedicat poc i de manera massa esporàdica. D'una altra banda, formen un corpus poc estructurat. No cal dir que he destapat ampolles memorables, però també és cert que cada celler segueix els seus propis paradigmes. Mai no havia tastat l'Òlbia de Marco Abella fins l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla a l'hora de sopar. El nom és bonic i, en la seva polisèmia —la malva, l'amant de Posidó...— potser escau a un vi com aquest, ple de complexitats. És fet amb garnatxa blanca, macabeu i Pedro Jimeno i, després d'una llarga criança amb les mares, encara passa sis mesos més en bóta de roure francès. Tot això li confereix una densitat que potser no agradarà tothom. Aromàticament, hi ha una intricada combinació d'herbes, infusió, fruits secs, torrats, flors, que s'expressa millor si es decanta el vi. A la boca és magnífic! Les sensacions de greix —presents i clares— estan ben equilibrades i la sensació global és de volum fresc i de personalitat.

dilluns, 5 de juny de 2017

...i set anys d'ampolla

A l'etiqueta hi diu que el vi es va embotellar el 21 de juny del 2010. Han passat set anys: els tres primers al celler, a Batea, a la Terra Alta, i la resta, a una vinoteca que tinc a casa meva. Uns anys de repòs. Ni pocs ni massa. Els justos per arribar al punt on era ahir al vespre, quan vaig destapar l'ampolla: La Fou de Batea 2008


Quan aquest celler va presentar les seves primeres ampolles, va produir —segur que ho recordeu— una certa sensació. Crec que la primera collita va ser la del 2007 i crec recordar que la vaig tastar a l'Hotel Majèstic de Barcelona, en un tast on hi vaig entrar per error (seria massa llarg d'explicar i no val la pena). Garnatxa d'una vinya vella que es troba —si no ho vaig entendre malament— a ponent de Batea, al límit amb la Franja. També hi intervenen, en menor proporcions, el cabernet i el sirà. Amb el primer glop, aquell dia ja una mica allunyat, vaig pensar que acabava de conèixer un grandíssim vi. No he pogut trobar les notes que devia escriure aleshores, però no he oblidat les sensacions de potència, sabor i profunditat desbocades. A continuació, vaig pensar que un vi com aquell clamava paciència i temps. Set anys.... potser.

La Fou va ser el nou projecte d'Abadal a la Terra Alta, nascut de la mà de Joan Soler i Lluís Marín (com és que hi ha tants vins que admiro que, quan n'esbrino els orígens, acabo topant amb en Joan Soler??). Quan va sortir del celler la collita 2008, vaig reservar-ne una ampolla per a un dia «més endavant». Del 2008 sí que hi ha una breu menció en un article d'aquest blog. Hi deia això:
«No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant
Si heu llegit l'article anterior («La fruita està sobrevalorada») entendreu que, malgrat l'enlluernadora exuberància d'aquest vi, jo vaig preferir deixar-lo reposar un cert temps. Exactament, fins ahir, quan es complien, pràcticament, els set anys d'estada a l'ampolla.


Per al meu gust, ara és quan aquest La Fou 2008 s'acosta a la màxima expressió de les seves virtuts. Segur que hi ha qui el prefereixen quan era molt més jove, però jo tinc ben clar que el bon moment és ara. El seu color és fosquíssim, les aromes, desbordants en la seva riquesa i la seva densitat: confitades, afruitades —a la manera d'un vi que ha evolucionat convenientment— de regalèssia, de farigola, de terra, de torrats i fruits secs, d'arrop. Netament intenses, intensament netes. A la boca, hi ha una dolçor exquisida, una suavitat plena de muscle i de tensió, un sabor que impregna tota la boca i ens sadolla. Gairebé fa tancar els ulls (aneu amb compte: millor que el compartiu amb una persona que entengui aquestes sensacions i no us prengui per un enze!). Hi ha equilibri, vellutada fluïdesa i un final llarg que evoca l'amarg i manté el tremp.

La garnatxa de Batea, en Joan i en Lluís, la terra, la fruita, la fusta, la cura, el coneixement... i set anys d'ampolla.

dilluns, 29 de maig de 2017

La fruita està sobrevalorada

De la primera vegada que vaig sentir la paraula «afruitat» referit a un vi ja en deu fer ben bé uns trenta anys. En aquell temps, no era pas un qualificatiu negatiu, però sí que tenia una certa connotació de desdeny. Vull dir que només la recordo aplicada a vins blancs «menors», sense gaire profunditat, diguem un Muskateller o un Müller-Thurgau de Baden. Mai no recordo que s'apliqués a un vi negre —però ja sabem que refiar-se de la memòria és perillós. Més endavant, l'adjectiu va anar fent fortuna i es va convertir, més o menys, en un «lloc comú» que s'aplicava, sense grans escarafalls, als vins blancs que, amb la proliferació dels equips de fred, eren més aromàtics —més «afruitats»— que mai.

Finalment, hem arribat a l'entronització absolta de la nova deessa del vi: la fruita. Tot és fruita, i si ara dic d'un cert vi negre que no és afruitat, molts de nosaltres entendrem que estic dient que és un vi defectuós, miserable. Bé, bé, així estem. I, sí, sí, el component fruita de certs vins negres és una autèntica meravella per als sentits. Però, tanmateix...

Aquesta sobrevaloració de la fruita forma part d'un conjunt més ampli de paradigmes, ben actuals. Podríem parlar de termes com «gratificació instantània» o del que es coneix com a principi KISS («keep it simple, stupid!»). És la glorificació del que no requereix cap disposició reflexiva especial, de la qualitat que es pot percebre immediatament sense haver d'aturar el ritme, sense que calgui esmolar els sentits. Code name: «speed tasting».
     


És cert que moltes vegades la fruita poderosa i sensual d'un gran vi negre m'ha fet delir intensament. És ben cert! Però quan miro de fer un NTI —«nosce te ipsum»— sempre penso que jo no sóc ben bé d'aquest món de la fruita. Potser això explica algunes coses, com la meva gran atracció per la carinyena, aquest raïm menys «agraït», més rabiüt.

I si parlo de carinyenes, vull fer esment d'un vi nou de la Cooperativa de Garriguella que he begut fa poc i que m'ha agradat molt. Si dic que no és un vi «de fruita» potser se m'enfadaran els amics de Garriguella —ja hem dit que la fruita és la gran deessa— però potser amb la justificació que he donat, entendran que, tanmateix, jo valoro moltíssim aquest nou vi que ara han tret.

Cada any, quan arriba més o menys aquesta època, començo a visitar l'Empordà i els seus cellers, cercant-hi les novetats i, també, les noves collites dels vins que ja conec prou bé. La Cooperativa de Garriguella —ara també utilitza el bonic nom de «Celler Gerisena»— trobo que cada any va oferint-me vins més ben fets. Ara ha tret una nova sèrie que s'anomena Aires de Natura que conté, per exemple, un vi jove de carinyena —Ergo 2016— que m'ha encantat. Jo potser no era conscient del fet que la carinyena és el raïm majoritari a la cooperativa.

És un vi pur que expressa perfectament el caràcter inconfusible de la carinyena i que, malgrat la seva joventut, es presenta sense cap aresta, sense cap agressivitat, amb aquella fluïdesa austera i corpulenta que es perllonga i ens dóna matisos de sabor que transcendeixen els registres de la simple fruita i ens ofereixen delícies una mica més vellutades, una mica més complexes. 

dissabte, 20 de maig de 2017

Poseu-hi SO2, si-us-plau!

En aquest blog que sempre parla de vins magnífics avui, en canvi, parlaré de vins que podrien haver estat magnífics.

Per exemple:
  • Un sumoll que conec en un tast i que em sembla molt interessant. En prenc nota i penso que un dia aniré al celler a conèixer més directament aquest vi i la vinya d'on surt. Casualment, entro a xafardejar a una botiga —una botiga ben endreçada, acurada en la tria i que sembla que tracta el vi amb el respecte que es mereix— i trobo aquest vi. No és la collita que vaig tastar, sinó la de l'any anterior. Tinc a sopar uns amics que, sense estar tan obsessionats com jo, sé que saben apreciar un sumoll pur i aromàtic. El destapem i .... vatua l'olla! Picat o, eufemísticament, «amb excessiu volàtil». L'encant s'ha trencat. Mirem tots en direcció a l'aigüera. Filosofem. Dubtem. 
  • Un vi experimental d'un celler molt estimat. Un sauvignon blanc elaborat amb la idea d'aconseguir una expressió poderosa i una llarga evolució a l'ampolla fins assolir complexitats sàpides que el facin extraordinari. El coneixement de l'enòleg d'aquest celler és una bona garantia que aquest vi no em deixarà indiferent, si tinc la paciència de guardar-lo —sempre en les condicions òptimes— ni que sigui un parell d'anys. Vaig personalment a recollir l'ampolla al celler i la diposito immediatament a un celler semi-soterrat —que manté sempre una temperatura força constant— que tinc a pocs kilòmetres. Espero un parell d'anys. Quan el destapo.... vatua l'olla! Oxidació que emmascara qualsevol altra virtut. Per sort, aquesta vegada estic sol i no em cal donar «explicacions» a ningú més.
  • Un gran vi. Potencialment, un gran vi. Una icona. Car, escàs, cobejat, de culte. Un Priorat. El compro just quan acaba de sortir al mercat i el diposito immediatament a una nevera específica. Vull deixar-lo evolucionar uns anys —no gaires, perquè em fa patir la filosofia «naturista» del celler, ben coneguda. Quan, finalment, em preparo per a la «gran ocasió»... vatua l'olla! Volàtil a dolls! És impossible saber què hi ha darrere d'aquesta exuberància acètica. Quina llàstima! Quina desesperació! 
I podria anar seguint....


El problema, ja ho sabeu, és el «maleït» diòxid de sofre que, per motius molt diversos —teosofisme, primitivisme, papanatisme?— ha passat de ser un dels grans invents de l'enologia (des de temps ben remots) a una mena de dimoni pelut. Dit millor: el problema és l'absència de diòxid de sofre, omès per mor d'una certes modes, d'unes certes obsessions.

Recordo una amiga que em va dir que ella no bevia vi perquè un dia havia llegit a les etiquetes que el vi contenia una certa substància química —al segle XXI tothom sap que «química=verí». També veig com s'ha disparat el consum de productes «sense» tal o qual cosa, encara que aquesta cosa sigui, no només perfectament saludable sinó, encara més, necessària i desitjable —excepte per a una mínima part de la població que hi tingui intolerància.

Per no pecar d'esbiaixat, també vull dir això:
  • És cert que, en alguns casos, en origen, un vi sense addició de diòxid de sofre pot ser millor que el mateix vi amb SO2 afegit. Ho he pogut comprovar diverses vegades. Per exemple, comparant el vi que tasto a un celler, directament del dipòsit i el mateix vi un cop embotellat. O amb algun viticultor concret que comercialitza —en unes condicions climàtiques molt ben controlades, i sempre per al consum al mateix any— el seu vi en les dues versions. 
  • Un celler pot fer —i tant!— allò que cregui convenient amb el seu vi. Però si el seu vi ha d'entrar al circuit comercial, ha de ser conscient del risc immens que assumeix. Risc per a ell, per a la seva d.o., potser per al vi català en general. Pensem en els tres exemples que han sortit a l'inici d'aquest article. Si el consumidor decebut, en lloc de ser com jo, fos una persona més «normal», quines conseqüències se n'haurien derivat? Potser s'hauria culpat el sumoll, o potser el Priorat, o potser aquell celler excel·lent...
  • També sé perfectament que hi ha una petitíssima proporció d'aficionats al vi que aprecien l'oxidació i el volàtil, dins d'uns paradigmes molt complexos que s'aixopluguen en l'imprecís paraigües del «vi natural». En conec alguns. He tastat els vins que ells admiren. A mi em produeixen rebuig. Si aquest públic existeix, si aquest públic creix, suposo que l'absència de SO2 tindrà una certa justificació.

dilluns, 15 de maig de 2017

Benvolguda Sara...

Benvolguda Sara,

Conec molt poques persones que encara escriguin cartes. Jo mateix —que tantes n'havia escrit i tantes en tinc encara en alguna capsa oblidada— fa molt de temps que no n'he escrit cap ni una. És un art —i un plaer immens— que hem perdut. Rebre'n una de teva —una carta de debò, escrita a mà i ficada dins d'un sobre!— em va sorprendre i em va produir uns sentiments d'autenticitat i proximitat que cap altre mitjà de comunicació pot igualar. T'agraeixo molt el que hi dius i que ho diguis amb paraules manuscrites, com havíem fet sempre amb els amics.


Jo, ingrat, no et vaig contestar. Sí que és cert que li vaig dir al Magí —per e-mail o whatsapp, quina vergonya!— que et donés, de part meva, records i agraïment. Però no és el mateix. Ara ja es tard per esmenar-ho. Esperant que no t'ofengui, et contesto penjant la resposta en aquest blog. 

A la teva carta, tens un record per una diada que no oblidaré, quan vàreu obrir les portes de casa vostra —i les ampolles del vostre celler— a l'Oleguer i un grupet d'amics —on hi era jo. Ja deus saber que és impossible no deixar-se endur per la immensa força magnètica del teu pare, no apreciar la delicada bonhomia de la teva mare o restar indiferent al teu caràcter i al teu coneixement... A nivell personal, va ser una jornada entranyable; a nivell enològic, vaig aprendre més del Priorat en unes hores que en anys d'anar bevent sense solta.


La teva carta deixa traspuar una certa excitació per la collita 2015. Segurament, és una excitació ben justificada, que m'agradarà confirmar a mida que vagin passant els anys. Tot plegat —el record de la teva carta, l'excel·lència de la collita 2015, el regust d'aquells Clos Martinet mítics que, estranyament, retorna a la meva memòria amb una força no menor que la d'aquella magdalena cèlebre—, tot plegat m'ha empès a destapar avui un Clos Martinet 2005.


Del teu vi —i d'uns pocs més— miro de comprar-ne una ampolla de cada nova anyada. Fóra millor comprar-ne mitja dotzena, però no ho puc fer i, d'altra banda, l'«ampolla única» confereix, al fet de destapar-la, un caràcter més «definitiu»: no estic destapant «un» Clos Martinet 2005 sinó que estic destapant «el» Clos Martinet 2005. 

Que n'és de gran! Com em parla del Priorat! Si no compto aquelles ampolles d'Scala Dei dels anys setanta, el meu primer Priorat va ser —gràcies a l'Oleguer— un «Martinet Especial 1992» que em va descobrir tot un món nou. El 2005 d'avui l'he decantat dues hores abans i ens l'hem anat bevent —de la manera conscient, deliberada i a pleret que a mi m'agrada beure— amb un àpat format d'aliments elementals i nobles, extremadament simples, sense artificis que ens emmascarin l'essència del Clos. La copa: la d'en Roger Viusà, naturalment!


Seria ridícul voler-te explicar —precisament a tu!— com és aquest vi. Deixa'm, però, deixar per escrit quatre impressions meves, per si algú més llegeix aquesta carta. Les aromes són d'una riquesa extrema que va evolucionant a la copa, i a mi m'ha semblat com si anessin recorrent tot el ventall imaginable i desitjable. Vull dir que en un moment hi trobo tal cosa, i un instant després tal altra cosa i al final em canso de pretendre, absurdament, destriar els elements que componen aquest espectre tan ric. És molt millor prendre'l com un tot. Si algú creu impossible que hi pugui haver puresa en la voluptuositat, que tasti un vi com aquest! Calidesa sense xafogor, confitura sense pèrdua de tensió. Plenitud i un cert capteniment clàssic que a mi, personalment, m'agrada i em dóna seguretat.

Quan intento descriure la llarguíssima excitació que el vi em produeix a tota la boca, tampoc no me'n surto amb cap intent d'anàlisi i acabo imaginant descriptors que són objectes sòlids com la roca o conceptes físics com la força, la massa, la matèria, el pes o l'equilibri. Experimento onades de sabor successives —que comencen amb una «dolçor» meravellosa— i em ve al cap la paraula anglesa «grip» o aquella paraula que ens agrada tant als matemàtics que és «estructura», i aquella altra que és «ordre».

Gràcies per vins com aquest! 

Records al René i als teus pares. 

Una abraçada,

Jaume


dilluns, 8 de maig de 2017

Estrats del Priorat

Faltaven quatre dies perquè comencés el mes de maig i quan jo passava per la Teixeta queia una aiguaneu que no s'acabava de decidir a quallar. A Falset em van dir que havia nevat a Prades i a la Morera. Feia força fred, i encara més si ho comparo amb les calorades d'un parell de setmanes abans, que havien fet brotar els ceps gairebé com si fos el juny. Després va sortir ràpidament el sol i, a primera hora de la tarda, a Porrera el cel era ben blau.


Vaig pujar a Sant Antoni —no me'n ser estar, cada vegada que vaig a Porrera— i vaig passar-hi una bona estona contemplant el joc de la llum i dels núvols sobre les vinyes. Al meu davant, les partides dels Fonellassos i de la Ràpita, separades per una torrentera, sempre en terrenys aspres de llicorella. Veig terrasses, costers, erms, pins... Penso en què veuria si la història de les vinyes es diposités en estrats superposats, com passa a la geologia.

Potser el que hi veuria —de l'estrat més profund al més recent— seria un anar i venir com aquest:
  1. Garnatxa, carinyena, malvasia, pansal, macabeu, picapoll negre, sumoll i punxó fort cobreixen tot l'espai disponible. Al poble hi ha una fàbrica d'aiguardent i un hostal.
  2. Tot és pedra i misèria a partir de l'arribada de la fil·loxera el 1888. Segon l'enquesta d'en Claudi Oliveras, al terme de Porrera només hi queden unes «escasísimas cepas aisladas»
  3. Carinyena, barrejada amb algun moscatell i algun picapoll, quan el 1897 es comença a plantar el coster dels Fonellassos amb peus americans.
  4. Ametllers i oliveres que van reconquerint el terreny que fou de vinyes, quan el Priorat sembla que s'acosta sense remei a la decadència total.
  5. Hi ha aleshores una discontinuïtat geològica i comença a haver-hi ceps de cabernet i també terrasses i la grandesa de la vinya reneix amb plenitud. Pas a pas, els ametllers i les oliveres van retrocedint.
  6. El cabernet va minvant i ja no es fan més terrasses. Es planta garnatxa i carinyena als costers que han perviscut. Es recupera lentament l'antiga saviesa.


A Porrera parlo una llarga estona amb en Salus Àlvarez, a la terrassa de casa seva —la que fou un dia l'hostal que he esmentat fa un moment— de cara a les seves vinyes que són, precisament, les de la Ràpita i els Fonellassos. En parlem amb una copa del seu deliciós i enigmàtic Nèctar dels Àngels i ell m'explica que el coster dels Fonellassos va ser una de les primeres vinyes que es van plantar després de la fil·loxera, l'any 97 del segle XIX. Hi ha, doncs, uns ceps vellíssims de carinyena i, esquitxats aquí i allà, algun moscatell blanc, algun moscatell negre, alguna garnatxa.


La minsa producció d'aquest coster històric de Porrera anava a parar a alguna ampolla magnífica d'algun gran celler de la vila, però ara, començant amb la collita 2014, en Salus ha decidit emprendre el seu propi projecte que culmina —no podia ser d'altra manera— amb un vi que neix íntegrament als Fonellassos, una carinyena —amb la mica de moscatell que hi ha al coster— que, segons els pocs afortunats que l'han tastada, podria ser monumental.

Aquest vi —que podria lluir amb ple orgull el títol d'«Els Fonellassos»— per motius que desconec s'ha batejat amb un nom impersonal i estrany, més propi d'un malbec del valle de Colchagua que no pas d'una carinyena centenària de Porrera. Deu tenir alguna explicació —que se m'escapa. 


Recordant aquella visita a Porrera, he destapat avui una ampolla de Dual 2014, que és el vi d'en Salus fet amb el raïm dels ceps més joves i el que no va a les seves cuvées més selectes. Una ampolla idònia per reflexionar sobre els successius estrats històrics que, com els de la geologia, permetrien reconstruir les vicissituds d'aquesta regió que tant estimem.

dijous, 4 de maig de 2017

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   


No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.


Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.


Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

divendres, 28 d’abril de 2017

Rebuig del pensament únic

Si hi ha algun àmbit on el «pensament únic» és un disbarat, és l'àmbit del vi. És cert que no ens cansem de dir «a mi m'agraden els vins així i així», que no parem de pontificar que si els vins «han de ser de tal i tal manera». Sovint és un rictus, una aparença que adoptem per semblar —irrisòriament— més cultes, més crítics, més «professionals». Jo diria que qualsevol persona que senti un mínim de curiositat per les multiplicitats del suc de raïm fermentat, qualsevol persona que tingui delit autèntic pel vi, reconeixerà que s'ha sentit emocionat per vins que viuen en universos allunyadíssims els uns dels altres.


Ahir al vespre, per exemple, vaig destapar una ampolla que trencava radicalment amb els vins negres que he estat bevent —amb gran delit— més recentment. Una ampolla que, segons els paradigmes d'aquestes magnífiques ampolles recents, representaria un vi aberrant i que, tanmateix... em va causar una profunda sensació de meravella.

Resulta que, sense haver-ho premeditat, fa temps que els vins negres que bec segueixen unes línies molt concretes que entendreu millor si poso alguns exemples. Són vins de fora de Catalunya, i això explica que no n'hagi dit res en aquestes pàgines. En primer lloc: mencía. Vins freds, subtils i minerals, esgarrifosament atractius. De la Ribeira Sacra i del Bierzo. Vins com el Tolo do Xisto que neix en unes inversemblant terrasses de llicorella sobre el Sil, en un terrer de boires i humitats. Un vi, per cert, fet en col·laboració amb en Toni Coca. O el Finca el Curvado del Raúl Pérez i el Rodrigo Méndez, o encara una memorable ampolla de Las Gundiñas. Quines ampolles! En algun moment he lamentat haver restringit aquest blog als vins de Catalunya i no poder parlar d'ampolles com aquestes!

Mencía, però també pinot noir. Com el nostre Biu, de Sort, que tant m'agrada. O com els Borgonya que em fan delir tant. L'altre dia, per exemple, vaig destapar una ampolla de la Gislaine Barthod. Quina delicadesa, quines dosis de plaer! No era pas un dels seus premièrs —tot i que confesso haver destapat, alguna vegada, algun Fuées o algun Cras— sinó que era el «modest» Bourgogne. Són vins que generen espurnes d'eufòrica felicitat!

Aquesta és la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes. Una dieta que vaig «trencar» escandalosament ahir al vespre amb una ampolla que és a les antípodes d'aquests vins tan freds i delicats. Va ser un Collbaix Singular 2007.  


He parlat diverses vegades d'aquest vi, de la vinya on neix i del celler on es cria. No ho repetiré ara. Només diré que aquests deu anys a l'ampolla l'han fet encara més concentrat i més punyent. M'agradaria poder-lo tornar a tastar, d'aquí a deu anys més, però aquesta era —ai las!— l'última ampolla que tenia. És un vi completament negre, carregat d'aromes potents i denses de fruita madura i lleugerament confitada. Però l'univers de les seves aromes va força més enllà, perquè hi ha també aquells tons tan característics del bon cabernet —impecables en la seva evolució—, la regalèssia i tot de lleus matisos de fustes molt ben integrades en el conjunt. Tantíssima potència no es podria mantenir sense una tensió interna que hi estigui a la seva alçada. Aquesta tensió hi és i el gran pes del vi no degenera en obesitat ni la seva embriagadora dolçor es corromp al llarg —llarg!— del pas a la boca.

Quin contrast entre aquesta ampolla i, per exemple, l'ampolla de Barthod! I, estranyament, totes dues m'han produït una certa esgarrifança, un cert èxtasi. El Singular 2017, en l'apoteosi de la seva plenitud, profundament càlid, descaradament aromàtic, amb una estructura immensa que sadolla i fa tancar els ulls... aquest vi immens és, per al meu gust eclèctic, tan vàlid, tan desitjable, com qualsevol dels altres grans vins que, amb idees i fonaments diversos, es fan aquí o allà.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 


Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.


Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?

dimarts, 18 d’abril de 2017

La brocada, «revisitada»

L'Eva Carmona a Fígols, la Núria Bigorra a Figuerola d'Orcau, l'Anna Estruch a Llimiana, la Sílvia Roca a la vall de Barcedana... al vi de la Conca de Tremp no hi manquen mans femenines amb empenta! Avui voldria parlar una mica de la Sílvia Roca Tomàs i, principalment, de la seva feina a les vinyes i el celler de Sant Cristòfol de la Vall.

El torrent de Barcedana forma una vall extraordinària, orientada d'est a oest al nord del Montsec d'Ares. Hi ha nuclis de població minúsculs com Mata-solana, Sant Martí i Sant Cristòfol. En aquest darrer hi ha un petit celler, poc conegut, on en Miquel Roca fa trenta anys que hi fa vi. A la vall s'hi poden fer excursions magnífiques, com l'ascensió a la capella de Sant Salvador —«el Sant del Bosc»— que és un mirador privilegiat.

Sant Salvador del Bosc, enlairat 700 metres sobre el Barcedana, és un mirador excepcional sobre la vall i sobre les vinyes d'en Miquel Roca.
Fa uns anys vaig sentir parlar d'aquest celler i vaig pujar a Sant Cristòfol per conèixer en Miquel Roca, les seves vinyes i els seus vins. Vaig explicar-ho en l'article «Vinyes de la vall de Barcedana». Comentava que un dels segells distintius del celler és la utilització d'una varietat que es coneix localment com a «brocada» —un nom que, segons en Xavier Favà, està documentat en aquesta zona del Pallars Jussà des del 1878. Diversos experts m'han dit que la brocada deu ser el trepat, però no sé si ho podem afirmar categòricament. En tot cas, els vins que feia en Miquel Roca en aquell llogaret enlairat a set-cents cinquanta metres, tenien alguna cosa valuosa que em cridava l'atenció. També alguna cosa —tot s'ha de dir— com inconclusa o imperfecta. Ja en aquell moment, en Miquel em va parlar de la seva filla Sílvia i de com ella s'involucraria en l'elaboració dels vins de les noves collites.


Ara és el moment de «revisitar» aquest celler i adonar-se de l'empenta —i l'empremta— que la Sílvia hi està donant. Fa un parell d'anys ja en vam tenir una mostra en el Muscat 2014 (vegeu l'article «Moscatell de la vall de Barcedana»), que tant em va agradar quan el vaig tastar. Ara en tenim una altra, potser encara més significativa: Brocat Brocada 2015.


Aquest vi està fet completament amb la brocada de dues parcel·les de vinya vella que hi ha a uns set-cents metres d'altura, prop del celler. És un vi ple de subtilitats que, malgrat tot, pot passar fàcilment desapercebut si no tenim els sentits amatents a destriar les seves aromes delicades. La sensació és de frescor i fluïdesa, de cireres i gerds i espècies. A la boca té amplada i una certa ingravidesa. És directe i saborós, fins una mica llaminer: a cada nou glop m'agrada més i més. Té una senzilla puresa i té uns tanins discretament escaients, amables. M'ha sorprès. Entre els vins que es fan a la conca de Tremp, aquest vi jove de brocada destaca singularment i situa el celler Miquel Roca al mapa enogràfic de Catalunya.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Bons xarel·los a bell doll

Em fa riure llegir el que jo mateix escrivia en aquest blog l'octubre del 2009 —un temps proper però, en alguns sentits, força allunyat. Vaig publicar un article amb el títol de «Xarel·lo: vi» i hi escrivia coses com aquesta: «És una excel·lent notícia el veure com diversos cellers del Penedès estan treballant el xarel·lo amb un rigor i un encert molt grans i veure com ara podem trobar tres o més vins blancs del màxim nivell que extreuen d'aquests ceps el bo i millor que ens poden donar.» Mare-de-déu! Només han passat vuit anys i ara ens costa d'imaginar un blogger que s'esmenti en reivindicar el xarel·lo. El cert és, però, que érem on érem i ara, afortunadament, som en un punt que les meves paraules del 2009 ens semblen ridícules.

És reconfortant mirar com ha canviat el panorama dels vins tranquils monovarietals de xarel·lo. Ara en tenim a bell doll, en abundància, de bons i de molt bons i, si bé podríem encara queixar-nos —en un estil «molt catalanesc»— de si el gran públic encara no és prou procliu al consum d'aquest vi tan nostre o si tal o qual, el cert és que els que ens estimem el xarel·lo i ens agrada la seva personalitat tan característica, tenim tantes opcions que no hi hem de passar pena.

A la meva llibreta es van acumulant les notes de xarel·los que voldria comentar en el blog. Poc o molt, vaig bevent tot el que es fa i, si bé no diré que tot m'agrada, sí que reconec que hi ha moltes coses que m'agraden i algunes que m'emocionen. Si seguiu aquest blog,  ja ho sabeu. Caldrà anar publicant aquestes notes, abans que s'endarrereixin massa.

Per exemple, un dels darrers cellers que he «descobert» és Oliver Viticultors, a Cal Xic de l'Agustí, a poca distància del nucli de Sant Sadurní —però ja dintre del terme de Subirats. Vaig tastar el seu xarel·lo al Creatast i, com que em va interessar molt, vaig fer una escapada —massa breu, ai las!— a Cal Xic de l'Agustí i vaig comprar-hi unes ampolles.


Potser un dia escriuré amb més deteniment sobre aquest celler tan nou —deu fer molts anys que són viticultors, però no és fins el 2010 que es llancen a fer el propi vi— però ara només vull fer un breu apunt sobre el seu xarel·lo que du el peculiar nom de 10.000 hores.

Les aromes ens parlen del bon xarel·lo, prou expressives en la seva contenció. Hi ha un fons de cítrics i fonoll, refrescant i net; hi ha herbes aromàtiques, anisats subtils, delicadeses de pell de llimona. A la boca hi ha recorregut i sabor, amplitud i solidesa, i una estructura clàssica. El glop és consistent, madur i ple de sabor, amb una certa riquesa. L'anem bevent a pleret,  amb delectança.

Com és lògic, el vi guanya en multiplicitat de matisos quan perd una mica la fredor, però la seva puresa es manté. Hi ha una mena d'ordre que jo anomenaria «geomètric» perquè és lineal i auster, sense volutes ni oripells. Com un cant gregorià, com un teorema d'Euclides. Cal recordar que el xarel·lo també s'anomena «cartoixà»?

dijous, 6 d’abril de 2017

La Porta Vermella

Ja ha sortit al mercat La Porta Vermella 2015, una nova entrega de la col·lecció «Vins de Postal» —702 ampolles de lledoner blanc d'una vinya d'Agullana que es diu, lògicament, «la porta vermella»— del celler cooperatiu d'Espolla. En vaig parlar, en primícia, el juliol de l'any passat, en un article que es deia «Postals d'Espolla».


Però avui no vull parlar del vi, sinó que vull parlar de l'ampolla o, més exactament de l'etiqueta i de la fotografia que hi ha a l'etiqueta. I vull parlar una mica de mi: em fa molt de goix veure aquesta etiqueta perquè la fotografia que hi apareix i que ens mostra la vinya on neix el vi, la vaig fer jo, per encàrrec d'en Pau Albó, director tècnic del celler d'Espolla i artífex de la positiva renovació d'aquesta antiga cooperativa.

Estic molt cofoi que la meva afició a la fotografia hagi servit per il·lustrar l'etiqueta d'un vi que forma part d'una col·lecció que admiro especialment. Per la seva qualitat i també pel que significa. Recordem que cada «Vi de Postal» d'Espolla és un vi únic —únic en el sentit estricte de la paraula— que surt d'alguna petita vinya concreta dels socis de la cooperativa.


Quan en Pau em va parlar de retratar «La Porta Vermella» vaig començar a visitar la vinya per estudiar-ne les possibilitats fotogràfiques. Es troba a l'esquerra de la carretera de la Jonquera a Agullana, abans de l'Estrada, encarada lleugerament cap al nord-est. La primera vegada que hi vaig anar —a «fer vistes»— em va semblar, sincerament, una vinya poc fotogènica: massa plana i amb el problema afegit de la presència dels grans centres comercials de la Jonquera. Vaig entendre que m'hi hauria d'esforçar si volia captar-ne la bellesa.

De seguida vaig entendre quin era l'angle que podia «funcionar» —un angle baix amb l'Albera al fons—  i quina havia de ser l'hora del dia —cap a la tarda, prop del moment de la posta. Ara calia esperar la lluminositat adient. Vaig anar fent fotografies —totes descartades— que només havien de servir d'entrenament per al «moment oportú». Aquest moment va arribar un dia de tramuntana suau. Vaig anar-hi corrents i el resultat va ser aquest:

divendres, 31 de març de 2017

No ho sap ningú i és profecia

Sí que ho sap algú, però no ho sap tothom. I és profecia. És més que profecia, és una «revelació»: premis Vinari, elevades puntuacions i recomanacions del grans prescriptors. I és un vi realment molt especial. Es diu Clot d'Encís i el fan a Bot, a l'Agrícola Sant Josep, una institució força antiga que es troba ara mateix en un esclat de dinamisme i perfeccionament que em produeix admiració.


És un vi «increïble», una rara avis, un vi que celebro que existeixi. Per molts motius. Si comencem pel principi, hem de començar dient que és un vi ben bo. No cal parlar-ne amb cap mena de condescendència. A mi, personalment, m'agrada la seva netedat, la seva sensació fresca, fluida i fruitada, i la seva senzillesa que fa que sigui un vi molt agradable i —com ho diria— «unobtrusive». Vull dir que acompanya perfectament un àpat proporcionant sabor i qualitat, però sense prendre protagonisme ni al diàleg ni a la companyonia. Curiosament, aquesta senzillesa, aquesta discreció, el seu equilibri, el situen, per al meu gust, clarament per sobre de tants i tants vins massa pretensiosos, una mica enfaristolats i decididament fatus que, malauradament, sovint ens toca beure, sense pena ni glòria, quan ens ofereixen «vi de la casa» en alguna taula de mal record.

De Clot d'Encís en bec molt sovint. Perquè m'agrada, perquè s'adiu amb un dinar de brasa i escalivada, perquè agrada als amics que tinc a taula, perquè convida a beure amb un capteniment despreocupat. Però també en bec sovint per un parell de raons més «mundanes», de les que no surten gaire en aquests apunts.

La primera raó és que el trobo al súper. Per ser més exactes, el trobo al Bonpreu-Esclat —que, en el meu parer, és un establiment que es troba molt per damunt de la mitjana dels (tristos) súpers que tenim ara a l'abast. Jo també compro —de vegades— alguna ampolla de vi al súper. Normalment ho faig en situacions extremes, quan no tinc cap altra possibilitat, perquè resseguir les lleixes de l'apartat de vins d'un súper produeix, generalment, una  certa tristor. L'agradable sorpresa de trobar vins com el Clot d'Encís al Bonpreu-Esclat em dóna tranquil·litat i assossec.

I l'altra raó, la que he deixat per al final, és el preu. És un preu ínfim, inversemblant! Menys de quatre euros l'ampolla. Una meravella? No ho sé. Aquest preu tan baix em produeix una sensació agredolça. Fa alegria poder beure un vi tan bo per pràcticament cap diner. Però, quan un producte d'aquesta qualitat és tan barat, no serà que alguna cosa no està funcionant correctament??

diumenge, 26 de març de 2017

Renaixement d'una gran hisenda

Llegir els noms que surten als fogatges de Subirats dels segles XV i XVI és com fer un repàs de les grans famílies del vi al Penedès. En aquells antics censos de població —ben estudiats per en Salvador Llorac— hi trobem els Nadal, els Huguet, els Esbert (Ca l'Esbert, la masia de Segura Viudas), els Esteve, els Milà (i la Milana, la vídua Milà), els Guilera, els Mata, els Raventós, els Massana, els Cordorniu, els Miret (Can Miret, de Parés Baltà), els Llopart, els Rigol, els Mascaró, els Carbó i la Carbona, la vídua d'en Carbó... Els Carbó? Quins Carbó?


És poc conegut —jo no ho sabia pas— que aquesta família i els seus descendents han posseït una de les finques més importants de la plana del Penedès. La hisenda es troba a l'entorn de Sant Joan Salerm i el llinatge dels propietaris ha anat canviat degut a la institució catalana de la pubilla: de Carbó a Bas el 1663, de Bas a Galimany el 1771 i de Galimany a Olivella el 1794. En tot cas, la masia pairal —esplèndida, senyorívola, impressionant— s'anomena Can Bas i es troba a tocar mateix de la capella de Sant Joan.

La bona notícia és que els propietaris actuals, a més de reformar Can Bas i la finca que l'envolta, estan apostant fermament per revaloritzar les seves vinyes i aconseguir uns vins de qualitat. La finca fa molt de goig i la masia ja he dit que és un edifici singular carregat d'història. Ara hem d'estar atents als vins que surtin d'aquest projecte.


Vaig anar a Can Bas atret pel seu sauvignon blanc, el vi que es diu La Creu. L'havia tastat feia poc i m'havia fet una impressió que em convidava a un coneixement més profund.

Sauvignon blanc!? Parlem-ne! No és habitual que un sauvignon blanc català em sedueixi. El meu delit pel xarel·lo i la seva nua puresa, la seva austeritat essencial, la seva rectitud, ha quedat ben palès en les successives pàgines d'aquests apunts. Vol dir això que no m'he de deixar seduir per altres aromes, per altres voluptuositats? No, de cap manera! Puc emocionar-me amb altres varietats una mica més «obertes», una mica —només una mica— més gormandes. I ho he fet amb aquesta ampolla de la Creu 2015.


És d'un daurat lluent, escaient, i l'aroma deixa una profunda impressió. Hi ha una delicada barreja de flors i fruites, que no depassa els límits de l'elegància. L'ensumo, amb gran plaer, una llarga estona: d'entrada, voldria destriar quines flors i quines fruites hi trobo, però aviat em desdic d'aquest exercici fútil. La sensació és lleument amorosida, atractiva i plena de matisos i de complexitats. A la boca hi ha una opulència continguda i tensa, equilibrada en la seva discreta voluptuositat. M'agrada molt que la —ajustada— exuberància d'aromes es concreti a la boca en unes qualitats molt més sòlides, més consistents, més lineals. Em sadolla de sabor i es manté a la boca amb tensió, amb llargada, amb profunditat sense decadència. Penso que deixarà en mi un llarg i plaent record.

dijous, 16 de març de 2017

Ja podem llegir el Diccionari

En aquests Apunts d'Enografia de Catalunya he fet esment, més d'una vegada, del «Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana» d'en Xavier Favà. És lògic: si es tracta de parlar —d'escriure— de vins, com ho podria fer sense les paraules?

L'obra d'en Xavier Favà —a qui vaig tenir ocasió de conèixer personalment en una conferència que va fer al Vinseum— és el treball filològic més important que tenim a l'hora de conèixer les paraules que s'han utilitzat per parlar de les diverses varietats vinícoles i la seva distribució territorial i històrica.



Malauradament, aquesta obra de referència tan important, tan útil, estava exhaurida i era impossible aconseguir-ne cap exemplar. Jo tampoc no en tenia cap. Les referències que n'he fet s'han basat en l'accés parcial que Google Books donava sobre el llibre. Ja sabeu, però, que aquest accés no conté mai totes les pàgines del llibre i no trigues gaire a ensopegar amb una pàgina —la que més t'interessa— que no és accessible.

L'editor de l'obra és l'Institut d'Estudis Catalans. Per diversos motius, tinc una relació amb aquesta institució, i una llarga amistat amb alguns dels seus membres rellevants. Em vaig adreçar a ells amb la intenció d'aconseguir, per al meu ús, una còpia del llibre. Quan va quedar clar que això era impossible, vaig començar a insistir que posessin l'obra al domini públic —amb el consentiment, no cal dir-ho, de l'autor i propietari del copyright. No va ser fàcil: les coses en aquella casa venerable van a un ritme diferent del que ens agradaria a les persones neguitoses com jo. Vaig fer-me molt pesat, però vaig tenir la col·laboració d'un membre de l'Institut que hi va dedicar un temps i un esforç que li agraeixo moltíssim.

Finalment, ara puc anunciar que el «Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana» ja és al domini públic: tothom el pot llegir i tothom se'l pot descarregar. L'accés es fa igual que abans, a través de Google Books, però ara l'obra ja es troba tota completa.

La trobareu aquí:

Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana



dissabte, 11 de març de 2017

Problemes filosòfics

Entre les dèries de l'autor d'aquest blog —parlo, ara del món del vi— n'hi ha dues que han anat apareixent ara i adés en articles publicats aquí. Si volguéssim parlar en termes filosòfics, podríem parlar del problema epistemològic i del problema de la immanència. Dit de manera més planera, el primer problema —n'he parlat en articles com aquest: «The Unreasonable Effectiveness of Wine Evaluation»— consistiria en preguntar-se coses com «què podem saber realment d'un vi?» o «de què parlem quan parlem de vi?». Pel que fa al segon problema, el de la immanència, ha anat sortint en aquest blog en diverses formes. Recordo, per exemple, un article que es titulava «La rosa vermella de Banville», un altre que es titulava «El pròleg» o encara un tercer que duia el títol «El tast a cegues i l'art de la fotografia».

De què va això de la immanència i què té a veure amb el vi? No, no parlaré ni de Déu ni d'Spinoza ni d'Agustí, parlaré de vi. De vi begut «a cegues», apreciat i valorat exclusivament per ell mateix, com a una cosa que «exhaureix en ella tot el seu ésser i el seu actuar»... o, ben al contrari, com una substància que només adquireix valor i sentit en un determinat context, en un determinat terrer, en la interacció amb unes circumstàncies i unes persones concretes.

Posaré un exemple d'avui mateix, l'exemple que m'ha dut a totes aquestes cogitacions:  


El Mentider 2015, un magnífic vi —cent per cent trepat— d'un dels membres del Viver de Celleristes de Barberà: Succés Vinícola, de l'Albert Canela i la Mariona Vendrell. El vi neix a una vinya molt vella i es cria fins a nou mesos en bótes grosses. El nom del vi, el divertit dibuix de l'etiqueta i la frase irònica que l'acompanya ja ens haurien de fer sospitar que ens trobarem un vi «enganyós», «mentider», un «trompe-l'œil».

I realment aquest vi és un fantàstic trompe-l'œil! I aquí tenim, doncs, el problema: com l'hem de valorar? L'hem de beure «a cegues»? Sense saber que és un trepat? Sense saber d'on ve? Sense saber que es diu El Mentider? Dit encara millor: l'opinió vàlida, és la del que el tasta a cegues? Fora de qualsevol context?

El debat, la picabaralla benèvola, entre la meva dona i jo, amb aquest vi a la copa, ha durat més o menys tot el dinar d'avui. Ella es decantava més per la «immanència». Li semblava que el vi era magnífic i no volia saber res de cap context que li aigualís la seva valoració. Un vi negre i dens d'aromes, ple de fruita confitada i de textures sàpides i de tanins càlids, un vi de plaer, mediterrani i sensual, ple de força i reblert de sabor. Jo, en canvi, ho veia ben diferent. És clar que el vi m'agradava! I que hi havia tot això que ella deia! Però jo em defensava dient que jo no vull un trepat de la Conca que sembli una carinyena de l'Empordà! Vull trepat vermell, subtil, amb més elegància que força, que m'aporti una visió —que potser és purament imaginada— d'un terrer i una varietat que conec... o que crec que conec. En definitiva: que jo no podia valorar aquest vi sense deixar-me influir per allò que jo crec que sé, per allò que jo crec que he d'esperar.

Amb tantes filosofies, mentre decidíem si era llebrer o era coniller.... l'ampolla d'El Mentider 2015 ha acabat completament buida. Beneïda sigui!

dimarts, 7 de març de 2017

Xalar amb trepat

Si hi ha un nom a la Conca de Barberà que jo respecto profundament —des de fa anys— és Josep Foraster, el celler de Montblanc que porta vint anys fent uns vins magnífics que han sigut per a mi un referent d'autenticitat i senzillesa. I vull recalcar la paraula «senzillesa» que trobo que escau a aquests vins quan el Diccionari la defineix així: «que és tal cosa i res més», o així: «que es capté amb naturalitat, sense artificis, sense ostentació». Aquest celler, que tan bones ampolles m'ha donat, em sembla que cada vegada fa uns vins més estilitzats, més exactes, més elegants.

Avui toca parlar de trepats. És el que estic bevent aquests dies. També bec, és clar, altres coses: pinot noir, un albarinyo 2013 atípic d'Encús, o un insòlit xarel·lo del 2002 (una de les ampolles més singulars que he begut, un «Urgeist», que no sé si apareixerà en aquests apunts, perquè no acabo de trobar les paraules que li escaiguin). Principalment, però, estic bevent trepat. Com aquest: Josep Foraster Trepat 2014.


Neix a les vinyes del Mas de la Sabatera, camí de Prenafeta, d'un raïm ben madur conreat ecològicament, i es cria uns sis mesos en bótes de dos vins de roure francès. És d'un vermell clar i lluent i és delicadament aromàtic: una delícia al nas. Net, lleuger i ple de fruita, amb unes lleus reminiscències de bosc i herbes d'olor, proclama sense timidesa el seu origen: una varietat que fou menystinguda i s'anomena trepat. Acidesa fresca i fluïda, saborosa i plena, que s'allarga en l'expressió del sabor. Delicat, i amb tremp, elegant i lleuger. Fàcil de beure i fàcil d'estimar.

*****


El Gatzara Trepat 2013 de l'Anton Castellà (i els seus dos socis) és un vi del Viver de Celleristes de Barberà, un vi que sempre que l'he tastat m'ha encantat. També neix cap a la banda de Prenafeta, sota el Tossal Gros, cap a Santa Anna de Montornès. Llegeixo a la fitxa que és una vinya en vas, de quaranta anys i que el vi no ha passat per fusta, cosa que em sorprèn perquè jo el trobo immensament afinat.


Les aromes m'agraden molt. Hi noto cireres i fruitetes silvestres, però també tot un altre ventall d'aromes «de pineda» que inclouen la resina, les herbes més mediterrànies, el sotabosc i la pinassa. A la boca és lleuger, saborós i persistent. Em ve al cap la paraula «llaminer», i trobo que aquest vi ho és molt i molt, però és una paraula perillosa, perquè també té, per a mi, connotacions molt negatives, i no és aquest el cas. Hi ha prou estructura i una immensa càrrega de sabor sense pesantor.

*****


Ahir al vespre, després d'un dia molt feixuc —que no cal explicar— vam destapar un Atrepat 2015 de Molí dels Capellans i realment va ser com un bàlsam per a les nostres cabòries. Jo no tenia el cap per a grans anàlisis, i la nota sobre aquest vi serà breu. Però sí que vull fer esment que vaig trobar en aquesta ampolla una inusual conjunció: la força dels vins que esclaten de fruita amb la suau blanor setinada dels vins més elegants. Fluïdesa que el fa bevible i delectable, i sabor potent que ens sadolla. Una magistral exploració de les capacitats del trepat.


dilluns, 27 de febrer de 2017

Relació qualitat/preu dels vins del Priorat

Es parla molt del concepte de «relació qualitat/preu», referit a vins i també a moltes altres coses. Com que no em satisfeia cap dels mètodes que s'utilitzen normalment per intentar quantificar aquesta idea una mica imprecisa, vaig dedicar força temps a imaginar un mètode que, si més no, fos científicament sòlid. El resultat d'aquestes reflexions el vaig publicar el 2011 en aquest blog, en un article que es titulava «RQP: Una aproximació científica».

La descripció completa del funcionament d'aquest mètode es troba a l'article, però ara puc recordar quina és la idea en què es basa el càlcul de l'índex RQP d'una sèrie de vins.

Imaginem que ens ve de gust tastar els trepats de la Conca. Ens arribem fins a Montblanc i tornem a casa amb unes ampolles —diguem una dotzena— de trepat, totes diferents. Les tastem totes i les ordenem, segons el nostre criteri personal, de la que més ens ha agradat a la que menys. A continuació, agafem el tiquet de compra on hi consten els preus de les ampolles i fem la següent hipòtesi de sentit comú: l'ampolla més cara de la dotzena hauria de ser la millor, la més barata hauria de ser la pitjor. D'aquesta manera, anem assignant a cada ampolla un preu —sempre dels que surten al tiquet— que, en molts casos, no serà el seu preu real. Així tenim, per a cada vi, el preu real i el preu que li hem assignat en funció de l'ordre de qualitat. El quocient entre aquests dos preus serà el nombre que ens portarà a l'índex RQP.

Fem un petit exemple (fictici). Compro tres ampolles: un Pauillac, un Margaux i un Saint Julien, amb uns preus de 34€, 42€ i 65 €, respectivament. Després de beure'ls, trobo que el que més m'ha agradat és el Margaux, seguit del Pauillac i, en darrer lloc, del Saint Julien. A partir d'aquí, penso que, si el preu anés lligat a la qualitat, l'ampolla de 65€ seria la de Margaux, la de 42€ seria la de Pauillac i la de 34€ seria la de Saint Julien. Això ens dóna un quocient de 65/42=1.55 per al Margaux, de 42/34=1.24 per al Pauillac i de 34/65=0.52 per al Saint Julien. Ara, per obtenir l'índex RQP caldrà fer una certa transformació matemàtica que ens col·loqui aquestes xifres en el rang 0–10. Aquesta transformació ve donada per la fórmula
  

D'aquesta manera, l'índex RQP d'un vi dins d'un conjunt de vins és un nombre entre 0 i 10 tal que 0 indicaria la pitjor relació qualitat/preu (un vi molt i molt car per la seva qualitat), 10 indicaria la millor RQP (un vi molt i molt barat per la seva qualitat) i 5 indicaria un vi en el qual el seu preu real és exactament igual al seu preu calculat segons el mètode del paràgraf anterior.

Cal tenir present aquestes observacions:
  • L'índex RQP sempre dependrà del «context», és a dir, del grup de vins que estiguem considerant. El coeficient serà més significatiu si el conjunt total de vins és força homogeni i si hi ha una quantitat suficient de vins.
  • L'índex RQP depèn de l'avaluació de la qualitat del vi. Per tant, sempre hi ha present una subjectivitat que no hem d'oblidar. El coeficient canviarà si valorem els vins segons Parker, segons Peñín o segons en Pau, en Pere o en Berenguera.
L'altre dia vaig agafar la Guia de Vins de Catalunya 2016 i, a partir de les valoracions d'aquesta Guia, vaig calcular l'índex RQP dels negres de criança del Priorat amb puntuació superior a 9.  Els resultats els trobareu en aquest article.

Abans de publicar la llista, vull fer un darrer comentari:
  • A mi, personalment, l'índex RQP m'importa un rave. M'interessa la qualitat, la diversitat, els matisos, el territori, la puresa, l'elegància.... mil coses! Però no el preu. Al preu de l'ampolla no li trobo cap més interès que saber si en puc beure sovint, ocasionalment, rarament, un cop a la vida o mai. 
I aquesta és la llista de vins ordenats de major a menor segons l'índex RQP basat en les valoracions de la Guia de Vins de Catalunya 2016:

* * * *

Vins amb RQP excel·lent

  • Loidana (Marco Abella), 9.6
  • Destrankis (Aixalà Alcait), 9.5
  • Autor (Rotllan Torra), 9.4
  • D'Iatra (Cal Batllet), 9.3
  • Giné Giné (Buil i Giné), 9.1

Vins amb RQP notable

  • Ònix Evolució (Vinícola del Priorat), 8.9
  • Ònix Fusió (Vinícola del Priorat), 8.9
  • Aguilera (L'Infernal), 8.4
  • Torroja (Terroir al Límit), 8.1
  • Pardelasses (Aixalà Alcait), 8.0
  • Vinyes Velles (Ferrer Bobet), 7.9
  • Plaer (Ritme Celler), 7.7
  • Mas de la Rosa (Vall Llach), 7.5
  • Serras del Priorat (Clos Figueras), 7.3
  • Negre de Negres (Clos del Portal), 7.2

Vins amb bona RQP

  • Ritme (Ritme Celler), 6.9
  • Balandra (Rotllan Torra), 6.8
  • Formiga de Vellut (Domini de la Cartoixa), 6.5
  • Inici (Merum Priorati), 6.3
  • Arbossar (Terroir al Límit), 6.2
  • GR-174 (Casa Gran del Siurana), 5.9
  • Els Escurçons (Mas Martinet), 5.8
  • El Casot (L'Infernal), 5.7
  • Prior (Scala Dei), 5.6
  • Empit (Celler Castellet), 5.6
  • La Vinyeta (Mas la Mola), 5.5
  • Ònix selecció (Vinícola del Priorat), 5.5
  • Martinet Bru (Mas Martinet), 5.2
  • Les Clivelles (Aixalà Alcait), 5.2
  • Camí Pesseroles (Mas Martinet), 5.1

Vins amb RQP correcta

  • Minyó (Aixalà Alcait), 4.9
  • Artigas (Mas Alta), 4.9
  • Pissarres (Costers del Priorat), 4.8
  • Porrera (Vall Llach), 4.7
  • Cartoixa (Scala Dei), 4.7
  • Manyetes (Clos Mogador), 4.7
  • Masdéu (Scala Dei), 4.5
  • Perpetual (Torres), 4.4
  • L'Interrogant (Clos 93), 4.3
  • Mas Mallola (Marco Abella), 4.2
  • Sant Antoni (Scala Dei), 4.2
  • Clos Martinet (Mas Martinet), 4.2
  • Tros de Clos (Clos del Portal), 4.1
  • Mas Sinén (Burgos Porta), 4.0

Vins amb RQP baixa

  • Galena (Domini de la Cartoixa), 3.9
  • Embruix (Vall Llach), 3.8
  • Clos Abella (Marco Abella), 3.8
  • Cruor (Casa Gran del Siurana), 3.4
  • Ferrer Bobet, 3.4
  • Ronçaval (Cal Batllet), 3.4
  • Poboleda (Genium Celler), 3.2
  • Gratallops 5 Partides (Cal Batllet), 3.1
  • Etern (Ritme Celler), 3.0

Vins amb RQP molt baixa

  • Salmos (Torres), 2.8
  • Les Manyes (Terroir al Límit), 2.7
  • Cirerets (Mas Alta), 2.5
  • Clos Figueres (Clos Figueras), 2.4
  • Cypress (Costers del Priorat), 2.3
  • Clos Galena (Domini de la Cartoixa), 2.3
  • Idus (Vall Llach), 2.2
  • Selecció Especial (Ferrer Bobet), 2.2
  • Somni (Clos del Portal), 2.1
  • Clos Mogador, 2.0
  • Gran Cruor (Casa Gran del Siurana), 1.7
  • Les Tosses (Terroir al Límit), 1.6

divendres, 24 de febrer de 2017

Apoteosi del trepat

Si repasso el que he begut en el que portem d'aquest any 2017, arribo a la conclusió que el trepat Molí dels Capellans 2015 ha estat una de les grans ampolles. A més, es dóna la circumstància que es tracta d'un vi que no havia tastat mai i aquest fet sempre afegeix al plaer d'una bona ampolla el plaer de la «descoberta» personal.

Ben mirat, la qualitat extraordinària d'aquest vi no hauria d'haver representat cap sorpresa. D'una banda, és un vi d'en Jordi Masdéu, el mateix que fa, a Poboleda, el delectable Mas la Mola que conec i admiro. D'una altra, la Guia de Vins de Catalunya 2016 ja havia singularitzat aquest vi amb una puntuació elevadíssima i l'edició 2017 encara l'ha col·locat més amunt. No entenc que jo hagi trigat tant a destapar-ne una ampolla. Cal dir que imagino que no és un vi de gran producció i les poques ampolles que hi ha deuen anar, diria, ben enllà de les nostres fronteres. 


He parlat d'en Jordi Masdéu, però aquest projecte és compartit entre en Jordi i en Sergi Montalà i s'allotja a l'encomiable Viver de Celleristes, una institució increïble —en el sentit d'insòlita, atípica i ideal— associada a noms com Gatzara, Succés, Vidbertus, Carlània...

Quin vespre de plaer ens va donar l'ampolla de Molí dels Capellans 2015! Com l'explicaria? És d'un granat fosc i les aromes són subtils. Inclouen algunes espècies, el llapis, el bosc, i alguna cosa mineral que jo, a cegues, hauria relacionat —mireu quin desvari!—amb una carinyena de llicorella. M'agradaria conèixer a quines vinyes, a quin terrer, neix la fruita que s'acaba convertint en aquest líquid fres, fluid i saborós!

Lleuger i, al mateix temps, complex i autèntic. Llaminer, ple i elegant, amb un equilibri i uns tanins delicadíssims que prolonguen extraordinàriament les sensacions plaents a la boca. Cada vegada em deleixo més per vins com aquest, que tenen un recorregut ple de subtileses i sedositats, que són poc gràvids, gens agressius i, malgrat tot, tenen una presència sòlida plena de caràcter. Seguia a la meva consciència una bona estona després d'haver-lo engolit. M'ha fet pensar en els vins d'en Joan Ignasi Domènech, d'en Jean Gardiès, d'en Ricardo Pérez... però això són garnatxes, carinyenes, mencías... i ara parlem de trepat! De trepat!?

Si d'uns ceps de trepat és possible treure'n una joia com aquesta, amb quina insolència podem seguir considerant el trepat com una varietat menor?

dimarts, 21 de febrer de 2017

Remeis per a assedegats de trepat

A la Conca de Barberà hi ha (com a mínim) dues adreces fonamentals: la botiga de la l'Agrícola de Barberà i la botiga Vinum Conca a Poblet. Si us ve un delit de trepat —o d'altres delícies vinícoles que fan a la Conca— amb aquestes dues adreces podeu tenir una certa seguretat que la vostra dèria trobarà el remei que li escau. Tampoc no ho tenen absolutament tot —per exemple, no hi vaig trobar el pinot noir de Vega Aixalà—, però gairebé.

Fa uns dies, vaig sentir set de trepat i vaig fer una escapada ràpida fins aquests dos llocs. Vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles —la majoria de trepat, amb alguna altra curiositat que ja comentaré—, ampolles de tota mena que, sense exhaurir tot el ventall de vins de trepat que tenim al nostre abast, representen un espectre amplíssim on hi podem trobar vinificacions de tota mena. Amb aquestes ampolles a casa, ja no em fa por tenir set de trepat i no poder-la sadollar!

Aquí en teniu algunes:


A l'esquerra de tot, un curiós trepat que els amics de Gatzara han vinificat en blanc. En les pròpies paraules de l'Anton Castellà: «s'ha fet amb la voluntat de mostrar la gran versatilitat que pensem que té el trepat». A mi m'ha encantat. Melós i consistent, amb textures que em recorden alguna vinificació en àmfora.

Del celler Succés —també, com el Gatzara, un celler del «Viver»—, hi ha La Cuca de Llum i El Mentider, que són dos vins imprescindibles per als devots del trepat. El primer no l'havia tastat mai l'he trobat fresc, fruitat i força característic, amb unes suggerents aromes de bosc i de resines.

Si seguim d'esquerra a dreta a la fotografia, ens trobem amb l'ampolla de Atrepat, que és el trepat jove de Molí dels Capellans. Encara no l'he tastat, i tinc ganes de fer-ho, perquè tot el que surt de les mans d'en Jordi MasdéuMas la Mola, per exemple— és magnífic.

L'ampolla més alta és el gran trepat de Gatzara, un vi que vaig descobrir fa anys a la Festa del Trepat de Barberà i que sempre més m'ha servit de referència. Encara no he destapat aquesta collita 2015 i, quan ho faci, segur que alguna cosa traspuarà en aquests apunts.

A continuació hi ha una ampolla del Trepat del Jordiet, que és un trepat criat en àmfora del celler Rendé Masdéu. Tinc molt bons records d'alguna altra collita anterior i crec que vaig fer-ne un apunt en aquest blog. Era un article titulat «Taní i no taní» (un petit joc d'homofonia amb la clàssica novel·la de Hemingway) en el qual parlava de vins de tanins relaxats i gràcils.

L'ampolla que clou la sèrie, a la dreta de tot, és l'imprescindible trepat de Carles Andreu, l'autèntic «degà» del trepat i una icona de la Conca.

Podeu veure que la gamma va del «blanc de noir» al vi de criança, passant per vins joves, vins amb una mínima criança en bóta i vins que s'han criat en àmfora. Tot un univers sensorial al nostre abast —autòcton i proper, singular i tradicional, acuradament elaborat, immensament assequible— esperant que el nostre esperit estigui prou amatent per saber-ne gaudir.

[Sí, a la fotografia encara hi ha una altra ampolla, la segona per la dreta, de la que no he dit res. En parlaré al proper article. Només avanço que, en la meva opinió, és un vi extraordinari.]