dimarts, 17 d’octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre de 2017

«Tot el que és bell incita a la bellesa»

Més enllà d'uns requisits tècnics mínims —que, ai las!, tantes vegades estan ben lluny de la realitat— a l'hora de triar una copa segueixo l'aforisme d'en Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa». Per això he triat avui la copa que va dissenyar en Roger Viusà per als vins del Priorat i que va construir, amb l'art i la qualitat a què ens té habituats, Zwiesel 1872. El vi era un Masia Carreras 2008 que jo creia —i així va ser— que mereixia tota la bellesa possible.

Ja he desvelat, doncs, els personatges d'aquest article, si bé no he parlat de la resta de l'elenc: el decantador, comparsa callat i efectiu; els espinacs amb cigronets de l'Alta Anoia, angelicals i discrets; la sala calma; la companyia estimada; l'absència de neguit; la lleu indolència... 

La que es coneix com a «copa Priorat» és d'una bellesa incontrovertible. Pertany a la gamma més alta de la sèrie Zwiesel 1872 —la marca de Schott-Zwiesel per a les copes fetes a mà—  i, més enllà dels vins del Priorat, pot acompanyar perfectament molts altres vins del nostre país, com per exemple, la gran carinyena d'avui. És cert que no és una copa «de cada dia» —tot depèn de què beguem cada dia, és clar— però a mi em sap greu no trobar-la més sovint, em sap greu que no haguem sabut convertir-la en una mena d'insígnia.  

Sobre el celler Martí Fabra, ja poc més puc dir de tot el que he anat explicant en aquest blog, des del 2008 quan vaig començar a escriure. Fa anys que conec bé la seva gent —persones profundament estimables— i, pel que fa als seus vins, n'he begut tantes ampolles i n'he obtingut tantes estones de plaer i —segons ens explicava Josep Pla— sensibilitat i comprensió, que ja no en sabria explicar la quantitat. 

El Masia Carreras negre el fan, principalment, amb unes carinyenes de vinyes molt velles. Fa anys, també contenia garnatxa, ull de llebre, sirà i cabernet, però crec que ara mateix la carinyena si no és la varietat única del vi, poc li deu faltar. N'he begut moltes ampolles, de collites diverses, i és un vi que m'agrada molt, però aquesta ampolla 2008 potser és la que més m'ha emocionat. El motiu, possiblement, deu raure en que és la primera vegada que he tingut la paciència d'esperar el temps realment necessari abans d'obrir l'ampolla. Avui m'he convençut que és decididament un vi de guarda. Avui, a més, l'he decantat durant una hora i el resultat ha estat espectacular.


Fem-ne un breu apunt —que no podrà transmetre, ai las!, l'emoció del vi. Si sou, com jo, adoradors de les millors carinyenes que es fan al nostre país, aquí teniu un membre de ple dret del vostre panteó, perquè les virtuts de la carinyena hi excel·leixen amb plenitud. És d'un vermell molt fosc i emana amb força sentors madures, amorosides i denses. La llàgrima fa catedrals gòtiques a la copa. Molta fruita, maduríssima i també —el vi és paradoxal— lleument àcida, una mica de compota, una certa mineralitat, una evolució franca. L'entrada a la boca ens amara d'una dolçor sedosa i, al llarg d'un temps que sembla inacabable, onades successives de sabor exciten completament tots els nostres receptors sàpids. La tensió va de menys a més. Els tanins, profundament endolcits, aporten el contrapunt exacte. Calidesa, opulència, munificència, autenticitat. Cap al final, com no ha de ser d'altra manera, detectem aquella estimada «rusticitat» de la carinyena. El temps a l'ampolla l'ha perfeccionat. La copa ha contribuït a la completar la bellesa del moment.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

«No voldria res més ara....»

Plini el Vell esmenta que Quint Hortensi —l'orador i magistrat, famós i opulent— va deixar al seu fill un celler extensíssim. D'aquesta manera podem saber que ja en aquell temps allunyat del nostre hom coneixia el plaer del vi de criança —una cultura que s'ha mantingut fins no fa gaire. En canvi, en aquest temps d'ara, d'immediateses fugisseres i efímeres, d'acceleracions sense repòs, només bevem vins joveníssims. No tenim temps per esperar la perfecta saó de cada ampolla i, per posar-hi remei (?) ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que el bon vi ha de ser com més jove millor —i els prescriptors fan que sí amb el seu cap coronat de llorers.

Beure vins catalans de collites de fa deu o quinze anys, o vins del segle vint, és molt difícil. On els hauríem d'heure? Potser, si tinguéssim la fortuna d'aquell Hortensi o l'haguéssim tinguda quan érem més joves, podríem haver acumulat unes ampolles que ara ens donarien delit. Potser en algun celler hi són aquestes ampolles, però tampoc no les podem aconseguir fàcilment. No podem fer altra cosa que mirar de tenir a casa un petit celler i endreçar-hi alguna ampolla i esperar alguns anys, vencent la basarda de la incertesa de si les arribarem mai a poder destapar.

Són coses que penso cada vegada que destapo una ampolla que ja té uns deu anys i a dins hi trobo un vi de virtuts delicadament esculpides pel temps. Per exemple, ahir mateix, amb El Rocallís 2008.


La longevitat d'aquest vi de Can Ràfols dels Caus no em sorprèn gens, perquè l'he pogut constatar en diverses ocasions, gràcies a la tradicional generositat d'en Carlos Esteve i a diverses ampolles —i màgnums!— que he comprat al llarg dels anys. Però la paraula «longevitat» que acabo d'utilitzar trobo que no escau gens al que estic dient, perquè segons el diccionari longevitat vol dir la «prolongació de la vida fins a una edat molt avançada» i no es tracta d'això. No conec cap paraula que no parli de la simple prolongació de la vida, sinó de l'evolució cap a l'excel·lència, d'una certa transsubstanciació —ja m'enteneu. 

Només em queden —em quedaven ahir— tres ampolles de vi blanc de la collita 2008. Són vins que sempre em venen de gust i que, en la meva opinió, mereixen i agraeixen el pas reposat d'uns anys. Un era El Rocallís, un altre era el Masia Carreras —un vi que mereix un article que un dia he d'escriure, un vi del que he aplegat, amb avarícia no dissimulada, una bonica col·lecció de collites successives.  També em queda, d'aquella anyada, un preciós La Boudriotte de Ramonet, però aquí no toca parlar d'aquest vi.

El Rocallís 2008! Poc més de dues mil ampolles, fermentat i criant en roure francès sense afegir-hi llevats, incrocio Manzoni, sòls calcaris del Garraf. El color és un groc força clar, com si fos molt més jove. Les aromes són austeres i netes, d'acurada criança que només s'intueix en un lleu fons torrat o en uns fruits secs escassament perceptibles. Potser també hi ha un tènue toc de pell de llima. La paraula que em ve a la ment és «precisió» que potser no és gaire canònica, però segur que es fa entendre. Exactitud «geomètrica» sense —no cal dir-ho— indici de cansament ni decadència. El glop aconsegueix aportar sensacions voluminoses d'una gran suavitat sense perdre ni la tensió ni una completa liquiditat. Enlluerna d'una manera calma i ens parla del pas del temps sense usar els (mals) recursos de l'oxidació o la untuositat. Al final, apareixen una sabors amargosos que li escauen molt i molt bé. 

Quan tinc a la copa un vi com aquest, sempre penso que cap altre vi no em caldria per ser feliç o, com diu la Maria del mar Bonet, «no voldria res més ara».... però l'endemà ja n'encalço un altre!

dissabte, 7 d’octubre de 2017

El que bec quan no bec vi català

A la majoria de les zones vinícoles del món, s'observen aquestes dues característiques:
  • Es beu majoritàriament el vi de la pròpia zona.
  • S'opina que aquest vi és el millor del món.
La gran excepció mundial és Catalunya: ni consumim prioritàriament els nostres vins, ni pensem (en general) que siguin els millors. Tampoc en aquest aspecte no som «normals»


A l'extrem oposat del nostre hi ha algunes zones vinícoles on els seus habitants exacerben les dues característiques anteriors: no beuen ni una gota de vi de fora de la seva zona i estan plenament convençuts de la superioritat «indiscutible i estratosfèrica» dels seus vins sobre qualsevol altre vi que es faci més enllà de les seves vinyes. Si la situació a Catalunya és atípica i preocupant, aquest altre extrem del recorregut del pèndol també em sembla desassenyat i curt de mires.

La situació al nostre país és encara més complicada perquè, a banda de les dues característiques anteriors, tampoc no disposem d'una oferta atractiva i a l'abast de vins d'arreu. És a dir: si el fet que el vi català no sigui majoritari a les nostres taules fos degut a un cert —potser equivocat— «cosmopolitisme» que ens empeny a beure vins de tot arreu —de Rheinhessen a Coonawarra, de Chablis a Sicília— potser encara tindríem alguna mínima justificació. No és aquest el cas. D'altra banda, ens trobem que una part molt important de la nostra producció de qualitat marxa fora del país. Quines paradoxes! N'hem d'estar cofois? Jo no n'estic del tot segur. Vaig assistir a una taula rodona en la que va sorgir aquesta pregunta: «És sostenible un celler que exporti més del 80% de la seva producció?» Si només és un celler, és una anècdota; si en són molts, és un problema.

Sense ganes de pretendre donar lliçons a ningú, puc explicar què és el què jo bec. Tanmateix, de manera molt majoritària bec vi català i, més concretament, vi de la zona on sóc en cada moment. No dic que el vi català sigui «el millor del món» —una frase absurda!— però sí que penso que tenim vins tan excel·lents com els més excel·lents que hi hagi.


 I, quan no bec vins catalans, quins vins bec?

En primer lloc, si destapo alguna ampolla de fora del país, sempre ho faig amb una intenció, sempre hi busco algunes sensacions que estiguin fora del ventall —prou ampli!— que ens ofereixen els nostres vins. Francament, em sembla ridícul destapar una ampolla no catalana que sigui mediocre i no m'hagi d'aportar res. L'altra restricció important és la disponibilitat: ja he dit que no ho tenim gens fàcil per accedir a una oferta raonable de vins del món.

Potser al capdamunt de les meves preferències hi posaria el pinot noir de la Borgonya i la mencía del Bierzo i la Ribeira Sacra. Amb això ja queda clar el que deia en el paràgraf anterior. Em declaro enamorat d'aquests vins que ja fa temps que són la meva primera opció després de Catalunya. Clavelier, Barthod, Groffier, Arlaud,... i els Pérez, i l'Álvaro... Ben a prop d'aquests hi posaria els vins del Douro que, ai las!, són difícils de trobar. Ampolles com Charme, com les d'aquelles Quintas: Vale D. Maria, Leda, Crasto, Noval... Tot ben lluny del nostre mediterrani! 

A la Rioja s'hi han fet els vins amb els que jo vaig aprendre a beure i ara que els meus sentits han evolucionat tant, encara tinc un respecte immens pels seus vins. Els que van ser importants per a mi fa trenta o quaranta anys —com recordo aquelles ampolles d'Imperial GR de collites com la 64 o la 68!—, ara em resulten força llunyans, però encara em deleixo, de tant en tant, amb una ampolla de La Nieta o amb alguna altra meravella d'Eguren o d'Artadi o de Roda. De la Ribera del Duero no en bec gairebé mai cap ampolla, però sí que tinc una estima especial pels vins del Pago de los Capellanes que, poc o molt, mai falten al meu celler.


Bordeus i Alemanya eren els meus referents en negre i blanc, respectivament, fa uns vint anys. Ara, sense saber-ne exactament la motivació, ja no m'emocionen com abans. Hi ha, també, un problema de disponibilitat i, en el cas del Bordeus, un greu problema de preu. Malgrat tot, encara conservo el vell costum de comprar cada any, a l'avançada, un parell o tres d'ampolles de Bordeus i quan, molt de tant en tant, en destapo una ampolla, no puc deixar de reconèixer la seva vàlua i, al mateix temps, sentir una certa recança perquè el vi, d'alguna manera, no acaba d'excitar completament la meva emoció. Més m'estimo ara gastar el meus limitats estalvis en alguna ampolla de Côte-Rotie o algun dels vins que he anomenat més amunt.

Més enllà d'això, ampolles escadusseres: Àustria, Chile, Loire, Montalcino, Valpolicella... no ens ho acabaríem mai!

dissabte, 30 de setembre de 2017

dissabte, 23 de setembre de 2017

Dies de ràbia i esperança


Fa dies que no publico res en aquest blog. La força dels esdeveniments, la necessitat de potenciar l'activisme, les reunions, la presència als carrers, les enganxades de cartells i, també, l'estat d'ànim —excitació, ràbia i esperança—, no s'adiuen amb la meva manera d'entendre el consum de vi —sempre calma i reflexiva— ni, encara menys, amb la idea de dedicar temps a escriure les meves reflexions enogràfiques en aquest blog.

El blog tornarà a ser el què era: seguiré escrivint sobre els vins, les vinyes i els pagesos d'aquest país. Però ara no tinc esma de fer-ho. Ara tota la nostra energia l'hem de concentrar en la República que tenim a tocar:
«...acumulant en cadascú la força de tots plegats.»
Amb la idea que tots hi hem d'aportar el tradicional gra de sorra —n'hi ha que hi aporten roques o muntanyes—  jo m'he dedicat a escriure els meus amics i col·legues de tot el món. Per la mena de feina que tinc, al llarg dels anys he estat amb contacte amb persones de moltes nacionalitats. A totes elles els he enviat un missatge de SOS perquè sembla que hem arribar a un punt que l'ajuda exterior serà imprescindible.


He rebut respostes realment emocionants i en vull compartir una amb vosaltres. És la resposta d'un company alemany que conec des de fa molts anys. Les seves paraules em recorden una cosa que no hem d'oblidar mai: la nostra lluita per la llibertat és indestriable de la lluita general i imprescindible contra el feixisme. Mireu com ho explica:

Dear Jaume,
Many thanks for your letter! I feel very very sad, depressed and angered by these antidemocratic fascist actions of the Spanish “government” against the freedom, liberty and fundamental human rights of the Catalan people! It seems the Spanish authorities took of their mask and from behind shines the ugly grimace of Franco.
Moving large portions of the paramilitary army of the Guardia “Civil” into Catalonia not only ignores openly any historical sensitivity, but shows the real aim behind this strategy, namely to supress any freedom of speech, self-determination and autonomy with brute force. But what will be the next step? Arresting politician and journalists and other courageous citizens demonstrating peacefully for their basic rights? Will they follow the path of Franco’s fascist assault troops with tanks and planes?? This openly violates human rights as also manifested in EU law.
The leaders of all the other EU countries need to act immediately and decisively. The actions of the Spanish authorities are not compatible with a modern democracy, and more of the nature of authoritarian corrupt regimes. Fascism and Authoritarianism has no place in a modern democratic Europe (and in fact in the world) and even though the world situation looks very grim, I will never give up hope.
We live in times of madness it seems… but we need to fight for our rights and never compromise them!
As you know, I have been so many times in Barcelona and Catalunya and I feel always very welcome, it is like a second home for me! I have so many close friends and colleagues there. I feel a very strong sense of solidarity in these difficult times! If I would not be in Mexico currently for some weeks, I would go to Barcelona and be on the streets with everyone else!
If these fascist actions of the Spanish authorities will prevail, not only democracy and freedom in Catalunya will die, but in all of Europe including Spain. Resistance against these actions is a fundamental duty for everyone who believes in democracy and freedom. The enemies of freedom and democracies can and will not win if the people resist!
Next time I visit Barcelona (and I hope this this will be very soon) there will be an independent Catalunya in the heart of Europe and the EU!
I will write to the German chancellor (I expect it to be the same after the election on Sunday…) and other political leaders to show solidarity with Catalunya! Maybe I also forward your letter to other friends and colleagues? Here in Mexico many friends who have all been to Barcelona and Catalunya were shocked by the actions of the Spanish authorities.
In these days it is good to remind that democracy and human rights don’t come for free and need constant engagement. And we should never forget the lessons from history. Some time ago a friend and colleague from Turkey wrote me that many academics and journalist were arrested by the Erdogan regime… It can happen very quick that fundamental rights and democracy are abandoned…
With best wishes and greetings of solidarity! No passaran!
All the best from Mexico
Frank

dimarts, 12 de setembre de 2017

El turisme és tòxic

El turisme és una activitat tòxica. Profundament depredadora, destructiva, contaminant. Molt més difícil de controlar i fer sostenible que no pas, per exemple, la indústria química o la cria de porcs. Ho hem après per la via més ingrata, que és la de l'experiència. Després de tants anys d'un cofoisme beneit sembla com si ara, de cop i volta, ens hagi caigut la bena dels ulls. Malgrat tot, aquesta novetat d'una «turismofòbia» incipient no deixa de ser una bona notícia perquè, finalment, ens adonem —massa tard— que no tot són flors i violes. No fa ni quatre dies que encara ens anaven explicant, a bombo i platerets, que si ja ens havien arribat tants i tants milions de turistes, i la xifra anava creixent i ens l'explicaven com si fos un bé de Déu.

La contaminació turística és més nefasta que les altres i té més mal remei. Els residus industrials, els purins, el fums, es poden purificar —fins un cert punt. El turisme té també una acció erosionant sobre el paisatge i el medi natural però, principalment, pol·lueix els béns culturals, la identitat, l'estructura social. De vegades, ens expliquen sopars de duro i ens parlen de «turisme sostenible» però, si aquesta rara espècie existeix, no és pas pròpia del nostre país. És molt fàcil —tothom s'hi atreveix— veure i denunciar els disbarats que, en nom del turisme, es van fer a Catalunya en temps passats. Però aquesta constatació tan fàcil no ens ajuda pas a tenir una visió clara dels disbarats actuals.

No, els disbarats no són cosa del passat i una mínima reflexió ens du a pensar que potser són inherents al mateix concepte de turisme. Pensem, per exemple, en el turisme de muntanya, que va néixer quan ja feia molts anys que el turisme de platja havia trinxat una bona part del nostre territori. Amb l'experiència que teníem, sembla que ho podríem haver fet millor, oi? Doncs no! Fixeu-vos en l'alegria amb que cada municipi de muntanya de Catalunya organitza la seva cursa popular de muntanya, on centenars de corredors devasten any rere any un malaguanyat itinerari en el medi natural.


Com és, doncs, que una activitat tan nociva té tants promotors i tanta anomenada? Pel que fa a l'anomenada —a l'estrany glamour del turisme—, no tinc la resposta. Pel que fa al desenvolupament immens, la resposta és més senzilla: són els diners. Hi ha gent —poquíssima— que guanya molts diners amb el turisme, hi ha gent que s'hi guanya escassament la vida i encara hi ha gent que hi guanya uns pocs calerons miserables. És per això que ens sembla tan lleig criticar el turisme? És com el problema del top-manta, que voldríem erradicat, que creiem que en una societat justa no hauria d'existir però el tolerem —i potser ens equivoquem— perquè és l'únic mitjà de vida dels pobres que el practiquen?

En tot cas, com que el turisme tòxic no es pot aturar, la seva última justificació possible rau en els diners que puguem extreure a cada turista. Calen més taxes i preus molt més alts, i que uns i altres repercuteixin més en el territori i en els treballadors. Només així podríem fer una mica de contrapès als efectes nocius del turisme.


Com que el turisme —ni que sigui a canvi de quatre miserables peces de xavalla— no deixa res per verd, també ha començat a depredar —talment una metàstasi— les nostres vinyes i els nostres cellers. Se'n diu «enoturisme» i sembla que no tindrà aturador.

Enoturisme! Una paraula que em fa venir picor a tot el cos. Aquest escrit, de fet, havia de ser un article sobre l'enoturisme —des del meu punt de vista, que suposo que ja ha quedat clar en tot el que he dit fins ara. Però ja he parlat molt per avui i s'acosta el moment de donar l'article per acabat. Només una pregunta —la pregunta fonamental: què hi guanyem amb l'enoturisme? Evidentment, el sant Greal de l'enoturisme fóra que el grup de turistes que reben a un celler X sortissin del celler carregats de caixes de vi i, a partir de la visita que han fet, comencessin a consumir vi X a casa seva i al restaurant. Em temo, però, que el grau d'acompliment d'aquest objectiu il·lusori deu ser petitíssim! Més enllà d'això? Uns pocs calerons? A quin preu?

dimecres, 30 d’agost de 2017

Carinyena d'una banda i de l'altra

A banda i banda de l'Albera —a l'Empordà i al Rosselló— hi ha vinyes de carinyena molt velles, centenàries, i s'hi fan vins que, en els seus diversos caràcters, són immensament valuosos.

La carinyena és la varietat negra que més ens defineix i ens representa. Els millors vins de carinyena es fan al nostre país i, alguns d'ells, són monuments enològics que, en valor absolut, són second to none. M'agrada el vi de carinyena: hi ha hagut ampolles de, per exemple, Mas de la Rosa, Planassos, Selecció Andreu o 1902, que m'han exaltat fins a tocar de l'èxtasi. A més, m'agrada un raïm que és «sine nobilitate», un raïm pagès i rústic, sense històries ni d'abats ni de marquesos, un raïm de país pobre com el nostre, que es va plantar, després de la fil·loxera, perquè és molt productiu i té molt de cos i color. Em fot que no tinguem pebrots de dir-ne pel seu nom i m'agradaria que ens en sentíssim més orgullosos.

[Coneixeu el projecte «Vignadores de Carignan», a Chile? Tinc un amic que quan ve a veure'm em porta alguna ampolla de VIGNO, el nom genèric dels vins de carinyena dels socis d'aquest projecte, i gràcies a això  he begut alguna carinyena magnífica de l'altra banda de l'oceà. A més, he conegut uns cellers que s'enorgulleixen de treballar aquesta varietat que va plantar-se després del terratrèmol del 1939, amb la intenció no pas de fer uns grans vins sinó de garantir la supervivència dels pagesos d'unes valls devastades.]


Vull parlar ara de dues ampolles de carinyena 100% que he destapat aquests dies.

A la banda nord de l'Albera, a una vinya centenària de Calce que es deu dir «el piló» (és a dir, la fita termenal), neix le Pilou 2014, criat divuit mesos en un tonell i elaborat per Olivier Pithon. És vermell translúcid i al nas —seriós i gens «explosiu»— hi ha espècies, fruita com les cireres, notes vegetals. Com en l'altre vi d'en Pithon que va sortir en un article recent, hi ha una gran lleugeresa, fruitada, elegant i fluida que, sense renegar del caràcter de la carinyena, es manté esmorteïda i fràgil. El glop és molt plaent, d'immaculada suavitat, i omple la boca sense cap aresta i amb un equilibri just d'acidesa i fruita primerenca. 


L'ampolla de carinyena de la banda de migdia de l'Albera és Els Plans 2012 que és un «vi de postal» de la cooperativa d'Espolla i neix a una vinya d'en Jaume Brugat plantada fa uns setanta-cinc anys a tocar del camí vell d'Espolla a Rabós, en un terreny de pissarres. És un vi magnífic que he pogut tastar en diverses ocasions. Com els altres vins de postal, és un vi únic —només 940 ampolles— i pertany a una sèrie limitada de vins d'aquesta cooperativa, tots ells força remarcables.

És un vi que m'ha agradat molt i que, per comparació a l'ampolla anterior, s'ajusta més als paràmetres que jo he après a anar estimant al llarg de tots aquests anys. És d'un vermell fosc, apagat, amb força llàgrima. Les aromes suggereixen calidesa i no defugen les senyes d'identitat —rústiques, corretjoses (en el millor sentit d'aquests adjectius)— de la bona carinyena. Hi ha fruita extremadament madura, però no perd la tensió. Observo que el vi millora a mesura que es va airejant i em penedeixo de no haver-lo decantat. Em limito a deixar que es vagi oxigenant a la copa, i el bec sense presses. Herbes, cacau i aquell meravellós caràcter setinat que pot desenvolupar la carinyena. Hi ha volum, però el pes no és excessiu. És equilibrat. És corpulent i, nogensmenys, fresc i deliciós.

Dos vins de carinyena de dues vinyes molt velles, una a cada banda de l'Albera. Dos vins molt diferents. Per què? Els terrers? Més aviat: el crucial factor humà.

dijous, 24 d’agost de 2017

Roure, castanyer, acàcia

A la vinyeta, a Mollet de Peralada, tenen una carinyena blanca d'una vinya de noranta anys, que és extraordinària. Aquesta varietat endèmica i minoritària que semblaria que hauria de ser una senya d'identitat i un orgull per a l'Empordà, encara no existeix oficialment, i jo no me'n sé avenir. M'expliquen que els tràmits necessaris requereixen una identificació científica que comporta uns estudis ampelogràfics que són necessàriament llargs. Ho puc entendre, però no ho entenc perquè, des del meu modest punt de vista, l'evidència vitivinícola hauria de ser suficient per admetre el qualificatiu «carinyena blanca», ni que sigui de manera provisional, mentre els estudis científics segueixen el seu curs i, d'aquí uns anys, puguin certificar la realitat biològica d'aquesta mutació. En fi, ja n'he parlat altres vegades en aquest blog, i val més que ho deixi estar.

Parlava de la carinyena blanca de la vinyeta, que a l'etiqueta s'anomena «Cb» o també «C blanca». Amb la collita 2016, el celler n'ha fet unes microvinificacions experimentals molt interessants. Es tracta de tres vins que, amb un origen comú, han estat criats en tres fustes diferents: roure, castanyer i acàcia.


No ho faig pràcticament mai, però aquesta vegada era obligat destapar les tres ampolles simultàniament i poder tastar en paral·lel les tres variants d'aquesta carinyena blanca de Mollet. Amb la meva dona, vam prendre tres copes cadascú i, sense saber quin era cada vi —és a dir, a cegues— vam omplir cada copa amb un d'aquests vins. Pensàvem que, com a mínim, el vi criat en roure hauria de ser fàcil de distingir dels altres dos però, per estar-ne segurs, és millor fer la prova.

Això és el que vam poder apreciar. D'entrada, ens va resultar evident quin era el vi criat en bótes de roure francès. De fet, ens va resultar massa evident, perquè els torrats de la fusta de roure es feien excessivament presents i, des del meu punt de vista, emmascaraven les característiques de la carinyena blanca.

Així doncs, ja sabíem quins eren els dos vins criats amb acàcia (d'Àustria) i amb castanyer (del Montseny), respectivament. No tenia cap sentit intentar endevinar quin era quin, perquè encara tenim pocs vins criats en aquestes fustes i les seves característiques aromàtiques no ens són prou conegudes. El que sí que vam poder observar és que un dels vins —va resultar ser el de castanyer— tenia un color més groc que els altres dos i, al mateix temps, mostrava uns indicis d'oxidació que els altres dos no tenien. El tercer vi, el de color més clar, de manera immediata va ser el que ens va semblar més atractiu, més pur, més autèntic: a posteriori vam saber que era el que s'havia criat en bótes d'acàcia austríaca.

La carinyena blanca criada en bótes de roure francès, que en un primer tast ens va generar un cert rebuig, va anar millorant a mida que reaccionava amb l'aire. Tanmateix, segueixo pensant que, en aquest cas, la bóta emmascarava les qualitats de la varietat i, encara que, a la boca, hi havia un punt de greix i un volum que podien ser prou plaents, el vi no tenia la personalitat dels altres dos.

El vi criat en castanyer, curiosament, va seguir una evolució inversa. Al primer moment, el nas era força pur i, a la boca, l'acidesa i l'asprivesa de la carinyena hi eren més presents que en els altres dos vins. Però, a mida que l'aire anava actuant, les notes d'oxidació creixien i van acabar dominant-ho tot.

Finalment, la carinyena blanca criada en acàcia va ser l'ampolla que ens va realment seduir. Aromes subtils, fresques, molt elegants, austeres i pures. A la boca, densitat equilibrada, molta tensió i una harmonia molt gran entre les sensacions àcides i lleument greixoses. Si penso en totes les ampolles de carinyena blanca que he begut —miro de no perdre-me'n cap ni una— aquest vi era el més fidel a les virtuts de la varietat o, si més no, el més fidel a la imatge sensorial que jo me n'he fet. En resum: un vi que m'ha agradat moltíssim i, si la meva opinió tingués algun valor, jo demanaria als amics de la vinyeta que criïn sempre en acàcia la seva gran carinyena blanca de vinya vellíssima.


Quan hem destapat aquestes tres ampolles, hem tingut una agradable sorpresa: al tap hi consta, en una tipografia ben clara, que el suro del tap és català. Excel·lent! Vaig publicar un article en aquest blog (Vull saber si el tap és català) on  demanava precisament això, que el suro català estigui clarament identificat en els taps dels nostres vins. Celebro que a la vinyeta vagin per aquest camí.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Vinyes i vins d'en Gérard Gauby

Vaig conèixer La Muntada en una de les seves primeres collites, la del 2001, gràcies a una recomanació de l'Oleguer Martí —copropietari de Vins Noè, i bon amic— ja fa uns quants anys. El contingut d'aquella ampolla de La Muntada 2001 em va impressionar i encara ara el recordo —o crec que el recordo— com un vi poderós, de gran extracció i complexitat. Des d'aleshores —ai las!— no he destapat cap altra ampolla d'aquest vi que cada vegada és més icònic, però sí que he visitat un altre celler d'en Gérard Gauby, amb uns vins que també m'han impactat i m'ha fet reflexionar: Le Soula, a la Fenolleda.

Finalment, he pogut fer el que ja fa temps que tenia a la meva llista de prioritats: viatjar a Calce, al Rosselló, trepitjar les vinyes i el celler on neix La Muntada, tastar les darreres collites i endur-me a casa unes ampolles que destaparé en algun moment.

La meva anada a Calce va coincidir amb un canvi de temps profund que, en ple agost, va dur al Rosselló una tramuntanada freda i un cel de nuvolades d'aspecte amenaçador. Em va rebre la Marianna Baltazar i vam poder parlar de les característiques d'aquest celler emblemàtic. També vam tastar, al fons de la sala de criança, excavada a la roca, les collites recents dels diversos vins que elaboren.


La raconada on hi ha el petit nucli de Calce té una geologia força caòtica, amb una bona barreja de sòls de composicions diverses —calcari, esquists,...— estratificats de manera convulsa, sovint en disposició vertical. Pel que fa a les varietats dels ceps, hi ha també una gran diversitat: macabeu, chardonnay, garnatxa blanca, garnatxa grisa i carinyena blanca, entre les varietats blanques; garnatxa, carinyena, sirà i monestrell, entre les negres. Com en altres dominis d'aquesta zona, hi podem trobar alguna venerable vinya de carinyena que supera els cents anys. Sobre aquestes carinyenes centenàries del Rosselló, vegeu aquest article.


Al celler, hi veig una bona quantitat de dipòsits de ciment i, a la part subterrània, una col·lecció impressionant de tonells ovalats de la casa Stockinger. Si seguiu aquest blog, ja haureu llegit un parell o tres d'articles sobre aquests boters que tant de prestigi tenen. Per exemple: «Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan».


Quan arribem a la part més fonda del celler, allà on hi descansen les ampolles d'algunes collites memorables, és l'hora del tast. Aquesta zona s'endinsa a la roca del subsòl de Calce i la temperatura és fresca i, segurament, força constant. En un racó, hi ha uns dipòsits de terrissa on, segons m'explica la Marianna, s'hi cria una part del Muntada 2016; a les parets, ampolles i grans formats de collites com la 2000 o la 2001. La Marianna destapa unes ampolles on hi ha representats pràcticament tots els vins del celler, blancs i negres: Les Calcinaires, Vieilles Vignes, Muntada, i també la novetat del celler que és el blanc de maceració Jasse 2016, un muscat deliciós i enigmàtic.




Com ja esperava, aquests vins no tenen res a veure amb aquell La Muntada 2001 que vaig beure fa uns quants anys. Ara, com passa amb els millors cellers d'aquesta zona  —Gardiès, Pithon, Roc des Anges, Soula...(per parlar només dels que conec), tots sota la influència, directa o indirecta, d'en Gérard Gauby—, aquest vins tenen molta més lleugeresa i elegància, menys extracció, menys fusta, menys color.

D'entre tot el que tasto, Muntada 2015 destaca clarament. No en conec el motiu, però el vi que s'havia dit La Muntada —que és el nom ancestral d'una partida de Calce— ara ha perdut l'article i es diu simplement Muntada. Em sembla, en el breu temps del tast, que pot ser un gran vi, si bé encara està en un moment massa prematur de la seva —previsible— evolució. La Marianna em diu que ella pensa que 2015 podria ser una de les grans collites d'aquest vi. En tot cas, en compro una ampolla que vull deixar reposar alguns anys. Si, quan la destapo, jo encara en vull parlar i vosaltres encara em voleu escoltar, n'explicaré les virtuts en aquest blog (o allà on sigui).


Pregunto per les varietats que donen lloc al Muntada i em sorprèn que en Gérard demostri, respecte del tema de les varietats, una posició gens dogmàtica: simplement, cada any Muntada recull les millors partides disponibles, independentment de les varietats. La base, tanmateix, són la garnatxa i la carinyena de vinyes velles  —incloent aquella vinya de carinyena que supera els 120 anys—, que es complementen amb unes proporcions variables de monestrell i sirà.

M'ha agradat que aquest celler tingui a la venda, a banda de la collita més recent, també ampolles de collites més antigues, més madures i aptes per al consum immediat. Compro una ampolla de Vieilles Vignes 2012, que he destapat avui mateix. 


El Vieilles Vignes 2012 és vermell força fosc, mat, i al nas hi ha una agradable riquesa de tonalitats que van de la fruita esmorteïda a les espècies o el cuir. Hi ha profunditat i també elegància. A la boca hi ha una certa sensació de perfecció, una mica freda; hi ha persistència, fluïdesa, sabor. Els tanins, plenament integrats, van apareixent pas a pas, sempre dins d'una gran suavitat. És un vi on la criança en fusta es pot allargar fins els dos anys, però que no adquireix matisos fustenys ni oxidatius. Fins ara, és una de les ampolles de l'estiu.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Negre de roig

La partida de la Serra es troba entre Espolla i Sant Climent, a tocar de la carretera GI-602, a prop del dolmen de la Cabana Arqueta. En aquesta partida hi ha una vinya de poc més de mitja hectàrea, plantada en vas l'any setanta. És la vinya d'en Serafí Geli i és on han nascut les 524 ampolles d'un dels nous «Vins de Postal» de la cooperativa d'Espolla. El vi es diu La Serra 2015 i és un vi de lledoner roig vinificat en negre.


Un vi de garnatxa roja —un raïm amb poc color que s'utilitza per a fer vins blancs o, com a molt, algun rosat— vinificat com es vinifiquen els vins negres, és una raresa; en podríem dir un experiment. En una mateixa línia hi ha un altre Vi de Postal: L'Escumador 2014, que estava fet amb carinyena roja i del qual vaig parlar, l'any passat, en aquest article. La comparació entre els dos vins sembla inevitable.

Vaig anar a la vinya d'on surt La Serra ahir al vespre i avui he destapat l'ampolla que vaig comprar a Espolla, fa unes setmanes. El color és un vermell molt clar, amb alguna tonalitat teula. Si el component maduixa no hi fos tan viu, podríem pensar en alguna garnatxa d'Empordà de llarga solera. Al nas, em sorprèn l'elevat nivell de complexitat; a la vista, la llàgrima notable; a la boca, el seu caràcter oxidatiu.

L'he comparat amb una garnatxa de solera i, de fet, aquesta comparació pot anar molt més enllà del color. De cap manera voldria que això que dic s'entengués com una objecció, com un menyspreu. He begut aquest vi amb gran plaer però, si el vull analitzar i descriure, hi ha moltes coses en ell que, per explicar-les, em cal el referent de la garnatxa empordanesa, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb tot el caràcter de l'«univers oxidatiu».


He dit que la comparació amb L'Escumador sembla inevitable. Fem-la: més enllà que ambdós es podrien descriure com a «negres de roja», més enllà que ambdós es poden considerar «experimentals», res no tenen a veure un amb l'altre. I això és molt interessant perquè ens remet a la distància immensa que hi ha entre la carinyena i la garnatxa, a la distinció entre dos universos sàpids diametralment oposats. En un costat hi tenim la llaminadura i el caràcter oxidatiu; a l'altre, l'austera acidesa i el caràcter més reductiu. Tots dos m'encanten i m'ensenyen les profunditats insondables que pot atènyer el vi. Si només en pogués haver un de sol, crec que triaria L'Escumador però, com que cada paladar és un món, és millor que no feu cas del que jo dic i mireu de tastar-los tots dos.

divendres, 11 d’agost de 2017

Tramuntanada a Calce

Pujar de la plana rossellonesa al minúscul poblet de Calce representa, malgrat la curta distància del viatge, un canvi important de paisatge, de sòl i d'ambient. Calce sembla viure en un altre món, més rural, més íntim, més ferreny. Faig aquest viatge —per la minsa D18— un matí d'agost que hem vist com passàvem, en poques hores, d'una nit tropical de 28 graus a una fresca —en podríem dir fred perquè el cel està tapat, el termòmetre marca 17 graus i bufa una tramuntana violenta— que tampoc no és habitual. Pujo a Calce perquè he quedat amb l'Anaïs Chantepie, del celler Olivier Pithon.


El dia, ja ho he dit, és inhòspit, i els contorns de les coses tenen aquell to acerat que sovint els confereix la tramuntana. Passo pel costat de la Laïs, la vaca  que dóna nom a un parell dels vins que he vingut a tastar. Quan arribo al celler, veig que ja han començat la verema d'algunes parcel·les. A can Gauby —no marxaré de Calce sense visitar aquest celler de referència— em diran que aquest 2017 tan sec i tan càlid han tingut el rècord històric de veremes primerenques.


Al celler —de mida modesta i conreu biodinàmic— hi veig dipòsits de ciment, bótes que no són noves i una filera impressionant de grans tonells ovalats. Olivier Pithon, que procedeix d'una família de viticultors d'Anjou i, passant per Bordeus, arriba a Calce el 2001, forma part d'un grup —Gauby, Lubbe,...— que desenvolupa, en aquest racó del Rosselló, uns conceptes enològics que, simplificant molt, podríem resumir en la paraula «respecte»: per la terra, per les plantes, per l'essència del vi.


L'Anaïs en dóna a tastar cadascun dels vuit vins del celler. Els més interessants són les quatre cuvées de parcel·la. Hi ha un macabeu criat en bóta, pur i mineral; hi ha una carinyena d'una vinya centenària, criada en un d'aquells tonells que he explicat abans; hi ha una garnatxa blanca/grisa que ha passat més d'un any en tonells; finalment, hi ha una garnatxa negra elegant, sofisticada i deliciosa que m'ha seduït especialment.

Marxo del celler amb unes poques ampolles d'aquests vins de parcel·la perquè, ara que finalment la llarga i profunda xafogor d'aquest estiu s'ha estroncat, estic segur que ens vindrà de gust acompanyar alguns bons moments amb aquests vins delicats.


Avui, per exemple, he destapat la garnatxa negra. Fa de mal dir explicar quin nom té. A l'etiqueta hi diu «Colt d'en Olby», que sembla una errada d'impremta. Al tap i a la pàgina web s'hi llegeix «Clot d'en Olby» que, malgrat tot, és més versemblant. L'Anaïs m'explica que el nom del vi és el nom de la vinya. Afortunadament, els topònims —els autèntics!— de Calce estan ben estudiats i els podem trobar a la Vikipèdia. En particular, hi trobem «els Clots de n'Olbi» i aquest hauria de ser —en un món ideal on el «respecte» a la terra i a la vinya es fes també extensiu al llenguatge— el nom d'aquest vi.

Podria parlar massa sobre aquest Clot d'en Olby 2014 i podria avorrir el lector amb les cogitacions que m'ha generat. Intentaré ser breu i concís. Segurament no ho aconseguiré.

El color és vermell, força clar. Les aromes em sorprenen perquè estan ben lluny de la majoria de garnatxes que es crien a Catalunya. Hi ha fruita, però més aviat àcida; hi ha flors, subtils i fresques; hi ha espècies, gens agressives; hi ha, encara, sentors mediterrànies, d'herbes com la farigola o el fonoll. Però tot és pur, esmorteït. A la boca, diries que beus alguna cosa de més nord enllà, alguna cosa d'un país més fred. Elegància, fluïdesa, ingravidesa. És cert que el vi té, en el primer contacte, un puntet llaminer, però més enllà d'això no hi ha cap concessió ni a l'opulència ni a la calidesa. Ja ho veieu: sembla que parli d'un côte de Nuits.... però és una garnatxa, una garnatxa del Rosselló.

Deixem-ho clar: el vi m'encanta, però, inevitablement, em planteja preguntes incòmodes, com aquesta: fer, al Rosselló, una garnatxa com aquesta, no és, en certa manera, trair el terrer?

dilluns, 31 de juliol de 2017

Vins de Catalunya, 1982

Encara que sembli estrany, hi ha vegades que una mirada al passat recent ens pot dur, simultàniament, humilitat i orgull. Humilitat perquè ens adonem que el passat —que sovint mitifiquem— va ser més aviat galdós. Orgull perquè entenem que els nivells d'èxit actuals no ens vénen ni dels fenicis ni d'Eiximenis, sinó de la bona feina de les generacions més recents —sovint menystingudes per un determinat pensament arcaïcista.

En un racó de casa vaig trobar un llibre que havia oblidat que tenia. «The Wines of Spain», de Jan Read, publicat per faber and faber el 1982. D'aquesta mateixa col·lecció tinc el volum «Bordeaux» de David Peppercorn, també del 1982. Recordo que els vaig comprar a Cambridge —devia ser l'any 83—  i els vaig estar llegint àvidament en una època que jo em començava a interessar pel món del vi. El llibre de Bordeus, amb tota la seva acumulació d'història i d'històries, em va fascinar; el dels vins d'Espanya no em va aportar pràcticament res. (Curiosament, ara els papers s'han invertit i les historietes dels châteaux em semblen carrinclones comparades amb la seducció que em produeixen els vins peninsulars...) 


Els que tingueu més o menys la meva edat, no us sorprendreu del que aquest llibre diu sobre els vins de Catalunya al 1982, però per als que sigueu més joves potser sí que llegir-lo seria un bon exercici que us ajudaria a situar cada cosa en el seu lloc. Us en faré un resum.

Hi ha un capítol de 24 pàgines sobre els vins de Catalunya i també hi ha un capítol sobre els vins espumosos on parla de Catalunya. El primer comença amb una cita del famós «Handbook for Travellers in Spain» de Richard Ford (1847), que ens recorda la nostra tradicional desafecció a la corona espanyola, la nostra tendència a marxar-ne i el nostre caràcter rebel i republicà. (Una cita imprescindible en un moment on hi ha un grapat de miserables que ens volen fer creure que totes aquestes característiques nostres ens han estat inoculades en els darrers deu anys.)

Deixem aquestes consideracions i parlem del vi català, vist per un escriptor anglès l'any 1982; per un escriptor, cal dir-ho, considerat pels britànics, en aquell moment, com la màxima autoritat en els vins d'Espanya i Portugal, per la persona que —llegiu la seva necrologia a la pàgina de la Jancis Robinson«effectively put the wines of both countries on the map».

Ens parla de les nostres —en aquella època— cinc DO's, de les quals diu que la més coneguda per la qualitat dels seus vins és el Penedès. Parla molt de la família Torres —tot sembla indicar que en Miguel Torres Riera va ser el seu principal cicerone per als nostres vins— i, a banda d'aquest celler fonamental, també esmenta Bosch-Güell, Marqués de Monistrol, Mascaró, Conde de Caralt i Masia Bach. Tot això està il·lustrat amb algunes fotografies que ara ens semblen més aviat antropològiques i una mica «condescendents». (Potser el primer d'aquests noms no us és familiar? Jo sí que recordo molt bé els vins de Bosch-Güell —per exemple, un que s'anomenava «clarete fino»— que en aquells primers anys vuitanta m'agradaven força. No tinc ni idea de quina va ser la història d'aquell celler que, aparentment, va desaparèixer.)


I què diu del Priorat? Hi dedica una pàgina i mitja on anota la utilitat dels seus vins per fer cupatge amb vins més «fluixos» i per fer aperitius com el Byrrh. Ja ho veieu! BUT.... la part més interessant de l'apartat comença un un «però» que introdueix els vins de.... Scala Dei! I aquí sí que l'autor sembla que hagi quedat seduït pels negres de Scala Dei de les collites del 1974 al 1978. Interessant! Una nova demostració, si calgués, que la mitificació que es fa ara d'aquells vins —a la que jo també m'hi apunto, perquè els vaig beure els anys 80 i van marcar-me clarament— té un fonament real.

El que diu dels vins de Tarragona és completament negatiu i només se'n salven les velles soleres de De Muller. D'Alella, alguns comentaris de circumstàncies; de l'Empordà, només el «fruity, well-balanced and very pleasant» Reserva Don Miguel, de Peralada; de Lleida, l'«ambitious enterprise» de Raimat.

Això és el que teníem, l'any 1982. Per ser més exactes: això és el que el món sabia que teníem. Per ser encara més exactes: això és el que teníem a les ampolles i als cellers. Per sort, la riquesa invisibilitzada de la terra, les vinyes i els pagesos sí que hi era, vivint en resistència per «salvar-nos els vins» que un dia havien de venir.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Vinyes de la Vall d'Horta

El conreu de la vinya ja fa força temps que va desaparèixer del Vallès. Potser és per això que fa tanta il·lusió quan veus aparèixer algun projecte que, de manera agosarada, vol recuperar aquest conreu tradicional i arribar, fins i tot, a comercialitzar un vi de qualitat. Vaig parlar, fa poc, de Can Calopa, a Sant Cugat, i ara vull parlar de la Vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall.


La vall d'Horta és una vall que hi ha entre el nucli de Sant Llorenç Savall i les parets del massís de Sant Llorenç del Munt. Deu tenir uns quatre kilòmetres de llargada i una superfície d'unes vuit-centes hectàrees. És una vall amb una certa personalitat pròpia, ben coneguda pels excursionistes que aprecien les belleses d'aquest costat de llevant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Plena de cingleres i boscos, la superfície de conreu és ben minsa i es situa a l'entorn de la llera de la riera. Hi ha diverses masies —La Muntada, Can Brossa, el Romeu, la Roca,...— i està presidida, a la seva capçalera, per un edifici singular, ple d'història: El Marquet de les Roques.


El Marquet va ser la residència d'estiu de la família d'en Pere Quart, que l'any 91 escrivia: «Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques.» Ara, afortunadament, aquesta construcció modernista ha estat restaurada i és un bé d'utilitat pública. Recordo que hi vaig anar amb motiu d'una exposició de les escultures del meu amic Josep Llinares. És un lloc extraordinari.

Totes aquestes explicacions vénen a tomb en aquest blog perquè a la vall d'Horta, als camps de La Muntada, per iniciativa de l'Adrià Garriga, hi trobareu una vinya ecològica, de nova plantació, amb picapoll, garnatxa, sumoll i carinyena. I d'aquesta vinya —amb la col·laboració enològica de L'Olivera— en surten un parell de vins que, si faig cas de l'ampolla de picapoll que vaig beure ahir, estan prou bé.


El blanc de picapoll de la vinya de La Muntada es diu 5 quarteres 2016, amb una clara al·lusió al famosíssim poema d'en Pere Quart. És un vi que, en la seva essencial senzillesa, em va aportar una sensació d'autenticitat, una «naturalitat» que, sense caure en els paranys d'una certa «naturalitis» (que jo detesto), s'adiu amb l'esperit dels vins de L'Olivera i amb els ideals de l'Adrià Garriga i l'Escola de Natura que ell gestiona a la Muntada. 

PS1: Vi voleu fer una excursió a la Vall d'Horta, jo us recomanaria aquesta que podeu trobar al meu bloc de muntanya: El massís de Sant Llorenç per llevant.

PS2: Quant és, una quartera? Jo havia sentit mil vegades allò de «cinc quarteres, massa terra» però mai no m'havia molestat a mirar quanta terra és, exactament, 5 quarteres. Una de les millors coses que m'ha aportat escriure aquest bloc és que m'ha incitat a aprendre. Per exemple, a voler saber quant és una quartera. 

La primera sorpresa és que la quartera és una mesura de volum! Segons el DLC, una quartera de gra són 70 litres i una quartera d'olives són 80 litres. Són valors aproximats perquè aquestes mesures eren variables d'una comarca a una altra. 

I doncs, la quartera com a mesura de superfície de terra, què és? El DLC ens diu que «una quartera de sembradura és l’extensió de terra que es pot sembrar amb 1 quartera de gra.» Veiem, doncs, que és un a mesura molt aproximada i molt variable. Si anem al DCVB, ens diu que, segons els llocs, una quartera pot anar de 22 a 36 àrees. Finalment, la Gran Enciclopèdia Catalana diu que la quartera de vinya del Vallès val 36.72 àrees. 

Si ens quedem, doncs, amb aquesta quartera de vinya del Vallès de la GEC, 5 quarteres serien, aproximadament, 1.8 ha, és a dir, la mida de la vinya principal de la Muntada. 


dimarts, 18 de juliol de 2017

L'última ampolla de cabernet

He anat a un celler que conec bé, a comprar-hi una ampolla del seu millor vi —o, si no n'hi volem dir «millor», diguem que és la seva cuvée més selecta. M'expliquen que les tres dotzenes d'ampolles que tenen a la botiga —collita del 2009— són les últimes, i ja no hi haurà cap més collita d'aquest vi tan bo. L'explicació que em donen és que «un vi de cabernet, d'aquestes característiques, ja no s'adiu ni amb les preferències del públic ni amb la "imatge" que vol transmetre el celler».


Aquest vi —que fa anys que bec i aprecio— està fet amb un 60% de cabernet (sauvignon i franc), complementat amb garnatxa i sirà. L'estil és clàssic i molt acurat, amb uns tanins delicats i sedosos. Al nas hi ha espècies i fumats i el cabernet s'hi expressa amb les seves millors virtuts. Cap celler s'hauria d'avergonyir de fer un vi tan bo com aquest, ans al contrari.

La desaparició d'aquest vi —hi ha qui ho veurà com una victòria— a mi em produeix una certa perplexitat. Intento analitzar-ho i em sorgeixen tot de dubtes.

El públic ja no s'interessa per aquest vi. Deu ser veritat. Era el vi més car del celler, tenia unes característiques clàssiques que ja no estan de moda i estava fet amb una varietat que no només ha perdut el «glamour» sinó que ha sofert un procés de demonització potentíssim. D'altra banda, oi que diuen que «el client sempre té raó»? Doncs, si el client del 2017 no vol cabernet, s'arrenquen les vinyes de cabernet i s'hi planta una altra cosa, oi? De la mateixa manera que, als anys vuitanta, el consumidor volia cabernet —els prescriptors d'aleshores en deien «varietat noble»— i, com a conseqüència natural, s'arrencaven les vinyes de garnatxa i s'hi plantava cabernet. És el mateix. O no?

Aquest vi no s'adiu amb la imatge que vol transmetre el celler. Aquesta «imatge» té a veure amb poder explicar que es treballa només amb varietats «ancestrals». És curiós que aquest valor atorgat a allò que és ancestral no s'estén ni a la gastronomia ni a la vinificació. Un celler que arrenca els ceps que no són ancestrals et pot explicar, cofoi, que vinifica en un ou de ciment i que rega les vinyes amb infusió de valeriana, dues pràctiques que, francament, no crec que coneguessin els nostres ancestres.

No estic criticant l'opció que ha pres aquest celler que ha suprimit la seva cuvée més selecta. De fet, tinc una certa empatia amb els seus arguments. Però el que no sóc capaç de fer és combregar amb la demonització del cabernet, principalment quan  aquesta és absoluta, «urbi et orbi». Penso, per exemple, en l'orgull amb què Marqués de Riscal defensa el cabernet dels seus vins i ho comparo amb el silenci que envolta la participació innegable que el cabernet va tenir en la gran eclosió dels nostres priorats.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Abans de la rotonda, gireu a l'esquerra

Si aneu a Garriguella, quan hi arribeu —venint de Figueres, o de Roses— abans d'una rotonda veureu, a mà dreta, un aparcament força ple de cotxes, un bar, un celler, una agrobotiga i força gent. Es tracta de la Cooperativa Agrícola de Garriguella, fundada fa més de quaranta anys i que ara ha experimentat una regeneració important. Des d'aquest any, la Cooperativa empra també la denominació «Celler Gerisena», que recorda el nom romà de la vila. Si us hi atureu, us recomano que compreu alguna ampolla del Selecció de Gerisena 2014, que és un vi ben interessant de cabernet i garnatxa, i crec que us agradarà.

Tot això ho trobareu abans de la rotonda, a mà dreta. Jo el que us vull recomanar és que l'«efecte badoc» no us distregui del que hi ha en aquest mateix lloc, a mà esquerra. Efectivament, just al davant de la coneguda i concorreguda Cooperativa hi ha un altre celler on hi trobareu, a banda d'un ambient molt més serè, uns vins empordanesos exquisits que cal conèixer. És el celler Mas Llunes que, segons em va explicar una vegada l'Antoni Roig, pren el nom d'un antic mas que potser s'havia dit «llacunes» perquè una bona part del terreny d'aquesta plana de la riera de Garriguella havia estat, fa temps, uns aiguamolls o uns estanys.


Abans de la rotonda, doncs, gireu a l'esquerra i entreu a donar un cop d'ull als productes d'aquest celler. Per exemple, el Rhodes 2014. O, encara millor, feu-hi un tast que us permeti conèixer les virtuts de la garnatxa blanca del Maragda, de la carinyena blanca fermentada en bóta del Nívia o de la monumental Garnatxa Solera.  I faig constar que no utilitzo l'adjectiu «monumental» a la babalà!    


Vaig beure fa poc una ampolla de Rhodes 2014 —un gran vi que ara mateix està exhaurit, però no patiu que el 2015 aviat estarà disponible i no serà pas menys bo— i em va dur a la memòria el record d'un 2005 que m'havia seduït ara fa uns anys. La base d'aquest vi és la carinyena d'unes vinyes velles, complementada amb garnatxa i una mica de cabernet. El resultat és un equilibri d'aromes clàssiques de fruita molt madura i d'aquell caràcter —que tant m'agrada— de les bones carinyenes. Hi ha unes lleus notes confitades, atractives i, a la boca, hi trobem la bonica combinació del tremp elegantment rústic de la carinyena amb unes sensacions setinades i fluïdes i un sabor persistent i net.

M'agrada molt, quan hi ha hagut tempesta i el temps ha refrescat i quan la llum adquireix tonalitats dramàtiques, enfilar-me en direcció al puig de Sant Silvestre —més enllà de la Mare de Déu del Camp— i contemplar l'extensió de l'Alt Empordà fins els confins de la Garrotxa:


Vinyes extenses! Boterós, Fontanilles, Masdeneres, les Comes... Partides que sé que donen vins que he begut continuadament i que m'han fet una mica més feliç!

Una bona notícia que he sabut fa poc és que Mas Llunes està a punt de treure un nou vi que ha d'ocupar el pinacle de la producció del celler. Probablement aquest vi es dirà «Boterós» i neix en unes vinyes velles de carinyena i garnatxa de la partida amb aquest nom. Ara, a les fondàries del celler, hi ha les successives collites a partir del 2013 —esperant el seu moment de saó— i, coneixent com treballa aquest celler (i, diguem-ho també, després d'haver tastat alguna cosa....) espero amb gran delit el moment de destapar les primeres ampolles d'aquest vi que —ho crec— pot situar Mas Llunes en un graó encara més elevat en la inacabable percaça de l'excel·lència.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Calen més bloggers

Un personatge ben conegut del que podríem definir com a periodisme enològic em retreia un dia, de manera contundent, que els bloggers no aportem absolutament res que tingui cap valor. Jo em defensava com podia, però és clar que no el vaig poder convèncer.

Crec que ell estava equivocat. És més, crec que estava diametralment equivocat. Miraré de justificar el meu punt de vista de la millor manera que sàpiga.


Vivim en un món virtual —en una immensa bombolla virtual— i, en aquestes circumstàncies, Un blogger de carn i ossos, una persona real que compri una ampolla real i l'expliqui honestament, té un valor infinit. Fins el més modest i el més insignificant de nosaltres fa una aportació que transcendeix completament l'eixordador soroll buit que generen incansablement les maquinàries de la bombolla virtual.

Posaré un exemple que em sembla que explicarà això que vull dir.

Sovint, quan tinc coneixement d'un vi català que no conec, que no he tastat, busco informació a Internet. Tots ho fem, oi? I què és el que trobem? Una llarga llista de links que ens diuen «fes-me click!» i que, de fet, no diuen res. N'hi ha de diverses menes:
  • Enllaços a pàgines completament buides. Simples rateres que guanyen diners per dos camins. D'una banda, per la publicitat que contenen. D'una altra banda, perquè, quan hi fem click, llegeixen una gran quantitat de dades sobre nosaltres, unes dades que venen a les companyies de màrqueting. 
  • Enllaços a pàgines generades automàticament, sense la intervenció de cap persona real, a partir d'informació —diguem-ne «informació»— que un determinats robots van trobant a Internet. 
  • Pàgines més o menys «autèntiques» fetes pel mètode de copiar una nota de premsa o un text estàndard. Sovint, guanyen diners per la publicitat o bé intentant vendre't el vi.
Aquestes pàgines que van repetint un determinat text fan encara més «gràcia» quan el text original conté un error. Recordo que, un dia que buscava informació sobre Les Aubaguetes, vaig trobar desenes de pàgines que reproduïen un text que començava així: «auba, in catalan, means 'shadow'». Fot-li!


Enmig d'aquest oceà d'irrellevància, trobar una pàgina d'una persona real que hagi comprat i begut el vi, que potser hagi trepitjat les vinyes on neix o el celler on es fa, que hagi parlat amb el viticultor, que no et vulgui vendre res... Té un valor immens. Si, a més, aquesta persona diu coses amb un cert sentit o té una experiència que fa que les seves opinions siguin dignes de, si més no, ser tingudes en compte, aleshores, ja estem parlant una joia que caldria preservar. Però, com he dit abans, fins el més modest dels bloggers és més «real» que tota la faramalla virtual que Google ens perboca al damunt.

divendres, 30 de juny de 2017

Gaintus, plural

En Josep Queralt no ho sap, però jo passo sovint per davant de les seves vinyes i del seu celler. Bé... dir «sovint» és una exageració, però sí que és cert que, com a ciclista, tinc una certa predilecció per una ruta que comença a Sant Pere de Riudebitlles, circula entre vinyes precioses cap al Pla del Penedès i Sabanell, passa per l'Abella, s'endinsa a les gorges del Foix i retorna pel collet de la Serra i La Llacuna. És un bon itinerari per als qui ens agraden les carreteres boniques i encara ho és més per als qui coneixem i estimem els vins que es fan al llarg d'aquest circuit.  


En Josep té el mèrit d'haver creat el primer vi contemporani de sumoll: Gaintus, un punt de referència en la nostra història, un punt d'inflexió. La primera collita em sembla que va ser la del 2001 —no fa pas tant— i podem dir que amb ella va començar una història que encara ho ha arribat al seu clímax desitjable.

Ara, el nom Gaintus fa referència a una família de vins de sumoll que inclou, a més del Gaintus que tots coneixem —tots?— i que ha passat a dir-se Gaintus Vertical, tres vins més: un Gaintus rosat —que du el curiós subtítol «one night's rosé»—, un vi de panses, dolç natural, i encara un Gaintus anomenat «Radical» que té sis mesos de criança en bóta de 300 litres. Aquest últim ja l'havia tastat en alguna ocasió i, per mirar d'acabar d'entendre aquest vi de personalitat tan forta, ahir al vespre a casa en vam destapar una ampolla.

El color d'aquest Gaintus Radical 2014, posat en una copa de cul ample —de les que en diuen «Borgonya»— era un roig lluent molt bonic. Molt bonic! Vaig estar pensant que el valor que donem al color del vi és molt difícil de justificar. Vull dir que diem que el color és encertat quan s'adiu amb les característiques del vi. No és, doncs, un tema d'estètica. Però en aquest cas concret, el color d'aquest sumoll, a més de bellament concordant amb la varietat, té una qualitat plàstica que ens va cridar l'atenció.


Les aromes proclamaven «sumoll» de manera inequívoca. Una certa mena de fruita i aquelles característiques herbàcies que tan poden sorprendre qui no conegui el sumoll. Ja no hi ha dubte que l'adjectiu «radical» li escau perquè és un vi que no amaga el seu ADN, sinó que l'exhibeix des del primer moment. A la boca, la força, la gran acidesa, el sabor incisiu i, al mateix temps, perllongat, li donen caràcter i... «radicalitat». Personalitat. La sensació fresca, una certa ingravidesa, la fluïdesa, no li lleven complexitat. Una complexitat, uns matisos, que es fan més presents quan la copa fa perdre la fredor al vi.

Com que tinc uns amics que els agrada el sumoll, em sembla que un dia els convidaré a un sopar de Gaintus: el rosat, el radical, el vertical i, finalment, el sobremadurat. A veure quines sensacions ens genera aquesta trilogia.

dilluns, 26 de juny de 2017

Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan

Els moments que vaig passar al celler d'en Josep Grau, en presència d'una dotzena llarga de grans tonells d'Stockinger, van ser dels més emocionants que recordo.  Tancats a l'interior d'aquestes autèntiques escultures de fusta noble, fent-hi les seves misterioses i subtils metamorfosis, hi havia —o hi havia hagut— els vins de la trilogia que formen Regina, Granit i la Florens. En Josep m'explicava la història d'aquests recipients àulics, mentre jo no podia evitar que les meves mans acariciessin les fustes suavíssimes.


Havia vist algunes bótes com aquestes, però mai tantes de juntes. Havia escoltat relats de les seves virtuts —corroborats amb el tast plaent dels vins que s'hi crien— en llocs com el Domini Gardiès, Le Soulà (de l'òrbita Gauby), o encara la solemne cripta d'Scala dei. Actualment, en Josep Grau només fa criança en aquests volums grans i esplèndids. Ja n'he parlat en un article recent. Els resultats són extraordinaris.

Tot el que veig, tot el que tasto, tot el que m'explica en Josep, em fascina. Però jo sóc geòmetra d'ofici i m'intriga moltíssim la distinció entre els tonells de secció circular i els tonells de secció ovalada


Els celleristes amb qui he parlat sobre els tonells ovalats manifesten que produeixen sobre el vi efectes clarament diferenciats dels que produeixen els tonells de secció circular. En Josep, per exemple, cria la Florens en tonells circulars i Granit en tonells ovalats, i afirma que en els tonells ovalats s'hi produeix espontàniament una mena de battonage suau i constant que fa circular les mares més que no pas en un tonell circular. En Dominik Huber, en canvi, en una entrevista recent a «European Cellars» fa l'afirmació contrària (potser l'entrevista està mal transcrita??).

Hi ha algun principi científic que pugui justificar aquest comportament diferent a partir de la geometria del recipient? Pot ser molt bé que hi sigui, però es tracta de temes molt i molt difícils.

D'entrada, la geometria elemental ens diu que en el tonell ovalat hi ha més contacte del vi amb la fusta que en el tonell de secció circular. L'explicació és clara: la circumferència és la línia de perímetre mínim que tanca una àrea donada. Podem quantificar aquesta diferència?

Una manera senzilla de fer-ho seria comparar el pes dels dos tonells i veuríem que, si la capacitat és la mateixa, l'ovalat ha de pesar més que el circular. He estat mirant catàlegs i he vist que els boters no acostumen a donar el pes dels tonells. Ho hem de fer, doncs, per pura geometria.

L'àrea de la circumferència és ben coneguda: ve donada per la senzilla fórmula A=π r x r. L'àrea delimitada per una el·lipse es calcula per una fórmula pràcticament idèntica: A=π a x b on ara a i b són els dos radis —diferents— de l'el·lipse.

La longitud de la circumferència també es pot calcular amb una fórmula que tothom coneix: L=2πr. Però la fórmula per calcular la longitud d'una el·lipse, en canvi, és molt i molt complicada. No complicada en el sentit que és una fórmula molt llarga, sinó complicada en el sentit que no es pot escriure utilitzant les funcions elementals, les que s'estudien al batxillerat —sumes, restes, multiplicacions, divisions, potències, arrels, sinus, logaritmes, exponencials... Requereix unes funcions diferents que, com que es van descobrir quan es va voler estudiar la longitud de l'el·lipse, s'anomenen integrals el·líptiques.

Ramanujan, el geni increïble que protagonitza «The man who knew infinity» va trobar una fórmula aproximada que ens permet calcular la longitud d'una el·lipse només amb sumes, restes, multiplicacions, divisions i una arrel quadrada. Amb aquesta fórmula i amb poca feina més podem calcular com canvia la relació fusta/vi entre un tonell circular i un tonell el·líptic. Jo mateix he fet els càlculs i he vist que aquesta relació, si passem d'una secció circular a una secció el·líptica on l'eix major sigui el doble de l'eix menor, varia un màxim d'un 10%. És molt poc, és imperceptible.

De fet, si us fixeu en la fotografia anterior, veureu que la secció no és ben bé una el·lipse —per alguna cosa en diuen tonells «ovalats» i no pas tonells «el·líptics»— i la variació encara serà menor.

En resum: si realment els tonells ovalats crien el vi de manera diferent a com ho fan els tonells circulars, la diferencia ha de venir donada per la hidrodinàmica, pels moviments que fa el vi segons la forma del recipient que el conté. I aquí entrem en temes d'una complexitat imponderable.



El moviment d'un fluid incompressible i no viscós està governat per les equacions d'Euler —que són molt més senzilles que les equacions generals de Navier-Stokes, però encara són terriblement complicades. S'han escrit milers de pàgines sobre aquestes equacions (que controlen, per exemple, el moviment del mar!), sobre els vòrtex que generen i sobre com evolucionen...

En resum: no conec cap matemàtic que sigui capaç d'explicar quina diferència qualitativa hi pot haver entre les solucions de les equacions d'Euler en un domini circular i en un domini el·líptic.

En resum: us recomano que destapeu una ampolla de Granit 2016 i, si voleu, mentre l'aneu degustant a pleret i us sentiu transportats a les estances celestials, podeu pensar —com he fet jo— en Ramanujan, en les equacions d'Euler i en els profunds misteris que s'esdevenen a l'interior d'uns tonells ovalats que hi ha a la partida de lo mas dels Assens, entre Falset i Marçà.

dijous, 15 de juny de 2017

Potser no ho estem fent prou bé

Potser no ho estem fent prou bé. O potser sí que ho fem —més o menys— bé, però ara ens tocaria trobar un cert punt d'inflexió, un cert canvi de paradigma.

Quan mirem el passat —parlo de vins, no cal dir-ho!— podríem trobar motius per a un moderat cofoisme. Aquest blog va començar a caminar el 2008 i, per fixar idees, podem fer l'esforç de recordar com era el món del vi en aquell any. Com ha canviat tot! Ara mateix, la quantitat d'actes de promoció i difusió dels vins de Catalunya que es fan cada setmana és immensa, aclaparadora. Hi ha —sembla que hi ha— una sensibilitat encesa i àmpliament compartida que situa els nostres vins —diversos, infinits, interessantíssim— al bell mig d'una munió inabastable d'actes socials, d'«events», de festes, de fires, de tastos.


Si mirem, però, els indicadors essencials, si travessem aquesta aurèola lluminosa i anem al nucli de les coses, potser trobarem que no hem avançat pas tant.

Posem alguns exemples:
  • L'escàndol del preu miserable del raïm no sembla que s'adigui amb tots els lluentons que he descrit abans.
  • Els nostres vins més grans, encara existeixen per la demanda exterior, mentre a casa fan poc més que la viu-viu.
  • Les infinites fires del vi que es fan arreu del país, han aconseguit incrementar ni que sigui una mica el coneixement sobre els nostres vins? Quin percentatge de les copes que s'ofereixen en aquestes fires genera la compra d'alguna ampolla d'aquell mateix vi?
  • A quants llocs es pot prendre una copa de vi raonablement agradable i adequadament servida?
  • Tenim ja les botigues de vi que voldríem? Al poble on visc, la velocitat amb que apareixen noves propostes és igual a la velocitat amb què desapareixen. Visc en un poble ple de gent molt benestant i, en canvi, les botigues o bé es limiten a sobreviure o ni tan sols ho aconsegueixen. Tota aquesta gent opulent, què deuen beure?
  • Hi ha hagut una inflació inaudita de vins de «marca blanca». L'èxit d'aquests productes que, per la seva pròpia definició, es caracteritzen per ser completament orfes, ens hauria de fer reflexionar. Són com les «proves PISA» que ens recorden el nostre fracàs com a promotors i prescriptors del vi català.
  • No sembla que haguem sigut capaços d'atacar de manera eficaç el problema del vi espumós. 
  • .......


Podria anar seguint, però deixem-ho aquí. Com podem fer compatibles aquests problemes amb tota la xaranga que —carregats de bona fe— hem muntat a l'entorn del vi, ens aquests últims deu anys? Dit d'una altra manera: si a la fira del vi de tal poble (amb un munt de vins magnífics) l'èxit d'assistència és tan gran que gairebé col·lapsa l'esdeveniment, com és que, quan aquesta gernació torna a casa seva, les ampolles que realment compra són poques i res tenen  a veure amb els vins de la fira?

En resum: hi hem de seguir treballant. És més: s'ha d'enfocar d'una altra manera. El «programa d'activitats» actual té un rendiment massa baix i ha degenerat cap allò que o bé és massiu i volàtil o bé és trendy i cool —és a dir, inevitablement efímer. Com ho farem? Jo no ho sé pas: només sóc un simple blogger que escriu articles que llegeixen quatre addictes —i aviat només en quedaran tres.