divendres, 31 de març de 2017

No ho sap ningú i és profecia

Sí que ho sap algú, però no ho sap tothom. I és profecia. És més que profecia, és una «revelació»: premis Vinari, elevades puntuacions i recomanacions del grans prescriptors. I és un vi realment molt especial. Es diu Clot d'Encís i el fan a Bot, a l'Agrícola Sant Josep, una institució força antiga que es troba ara mateix en un esclat de dinamisme i perfeccionament que em produeix admiració.


És un vi «increïble», una rara avis, un vi que celebro que existeixi. Per molts motius. Si comencem pel principi, hem de començar dient que és un vi ben bo. No cal parlar-ne amb cap mena de condescendència. A mi, personalment, m'agrada la seva netedat, la seva sensació fresca, fluida i fruitada, i la seva senzillesa que fa que sigui un vi molt agradable i —com ho diria— «unobtrusive». Vull dir que acompanya perfectament un àpat proporcionant sabor i qualitat, però sense prendre protagonisme ni al diàleg ni a la companyonia. Curiosament, aquesta senzillesa, aquesta discreció, el seu equilibri, el situen, per al meu gust, clarament per sobre de tants i tants vins massa pretensiosos, una mica enfaristolats i decididament fatus que, malauradament, sovint ens toca beure, sense pena ni glòria, quan ens ofereixen «vi de la casa» en alguna taula de mal record.

De Clot d'Encís en bec molt sovint. Perquè m'agrada, perquè s'adiu amb un dinar de brasa i escalivada, perquè agrada als amics que tinc a taula, perquè convida a beure amb un capteniment despreocupat. Però també en bec sovint per un parell de raons més «mundanes», de les que no surten gaire en aquests apunts.

La primera raó és que el trobo al súper. Per ser més exactes, el trobo al Bonpreu-Esclat —que, en el meu parer, és un establiment que es troba molt per damunt de la mitjana dels (tristos) súpers que tenim ara a l'abast. Jo també compro —de vegades— alguna ampolla de vi al súper. Normalment ho faig en situacions extremes, quan no tinc cap altra possibilitat, perquè resseguir les lleixes de l'apartat de vins d'un súper produeix, generalment, una  certa tristor. L'agradable sorpresa de trobar vins com el Clot d'Encís al Bonpreu-Esclat em dóna tranquil·litat i assossec.

I l'altra raó, la que he deixat per al final, és el preu. És un preu ínfim, inversemblant! Menys de quatre euros l'ampolla. Una meravella? No ho sé. Aquest preu tan baix em produeix una sensació agredolça. Fa alegria poder beure un vi tan bo per pràcticament cap diner. Però, quan un producte d'aquesta qualitat és tan barat, no serà que alguna cosa no està funcionant correctament??

diumenge, 26 de març de 2017

Renaixement d'una gran hisenda

Llegir els noms que surten als fogatges de Subirats dels segles XV i XVI és com fer un repàs de les grans famílies del vi al Penedès. En aquells antics censos de població —ben estudiats per en Salvador Llorac— hi trobem els Nadal, els Huguet, els Esbert (Ca l'Esbert, la masia de Segura Viudas), els Esteve, els Milà (i la Milana, la vídua Milà), els Guilera, els Mata, els Raventós, els Massana, els Cordorniu, els Miret (Can Miret, de Parés Baltà), els Llopart, els Rigol, els Mascaró, els Carbó i la Carbona, la vídua d'en Carbó... Els Carbó? Quins Carbó?


És poc conegut —jo no ho sabia pas— que aquesta família i els seus descendents han posseït una de les finques més importants de la plana del Penedès. La hisenda es troba a l'entorn de Sant Joan Salerm i el llinatge dels propietaris ha anat canviat degut a la institució catalana de la pubilla: de Carbó a Bas el 1663, de Bas a Galimany el 1771 i de Galimany a Olivella el 1794. En tot cas, la masia pairal —esplèndida, senyorívola, impressionant— s'anomena Can Bas i es troba a tocar mateix de la capella de Sant Joan.

La bona notícia és que els propietaris actuals, a més de reformar Can Bas i la finca que l'envolta, estan apostant fermament per revaloritzar les seves vinyes i aconseguir uns vins de qualitat. La finca fa molt de goig i la masia ja he dit que és un edifici singular carregat d'història. Ara hem d'estar atents als vins que surtin d'aquest projecte.


Vaig anar a Can Bas atret pel seu sauvignon blanc, el vi que es diu La Creu. L'havia tastat feia poc i m'havia fet una impressió que em convidava a un coneixement més profund.

Sauvignon blanc!? Parlem-ne! No és habitual que un sauvignon blanc català em sedueixi. El meu delit pel xarel·lo i la seva nua puresa, la seva austeritat essencial, la seva rectitud, ha quedat ben palès en les successives pàgines d'aquests apunts. Vol dir això que no m'he de deixar seduir per altres aromes, per altres voluptuositats? No, de cap manera! Puc emocionar-me amb altres varietats una mica més «obertes», una mica —només una mica— més gormandes. I ho he fet amb aquesta ampolla de la Creu 2015.


És d'un daurat lluent, escaient, i l'aroma deixa una profunda impressió. Hi ha una delicada barreja de flors i fruites, que no depassa els límits de l'elegància. L'ensumo, amb gran plaer, una llarga estona: d'entrada, voldria destriar quines flors i quines fruites hi trobo, però aviat em desdic d'aquest exercici fútil. La sensació és lleument amorosida, atractiva i plena de matisos i de complexitats. A la boca hi ha una opulència continguda i tensa, equilibrada en la seva discreta voluptuositat. M'agrada molt que la —ajustada— exuberància d'aromes es concreti a la boca en unes qualitats molt més sòlides, més consistents, més lineals. Em sadolla de sabor i es manté a la boca amb tensió, amb llargada, amb profunditat sense decadència. Penso que deixarà en mi un llarg i plaent record.

dijous, 16 de març de 2017

Ja podem llegir el Diccionari

En aquests Apunts d'Enografia de Catalunya he fet esment, més d'una vegada, del «Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana» d'en Xavier Favà. És lògic: si es tracta de parlar —d'escriure— de vins, com ho podria fer sense les paraules?

L'obra d'en Xavier Favà —a qui vaig tenir ocasió de conèixer personalment en una conferència que va fer al Vinseum— és el treball filològic més important que tenim a l'hora de conèixer les paraules que s'han utilitzat per parlar de les diverses varietats vinícoles i la seva distribució territorial i històrica.



Malauradament, aquesta obra de referència tan important, tan útil, estava exhaurida i era impossible aconseguir-ne cap exemplar. Jo tampoc no en tenia cap. Les referències que n'he fet s'han basat en l'accés parcial que Google Books donava sobre el llibre. Ja sabeu, però, que aquest accés no conté mai totes les pàgines del llibre i no trigues gaire a ensopegar amb una pàgina —la que més t'interessa— que no és accessible.

L'editor de l'obra és l'Institut d'Estudis Catalans. Per diversos motius, tinc una relació amb aquesta institució, i una llarga amistat amb alguns dels seus membres rellevants. Em vaig adreçar a ells amb la intenció d'aconseguir, per al meu ús, una còpia del llibre. Quan va quedar clar que això era impossible, vaig començar a insistir que posessin l'obra al domini públic —amb el consentiment, no cal dir-ho, de l'autor i propietari del copyright. No va ser fàcil: les coses en aquella casa venerable van a un ritme diferent del que ens agradaria a les persones neguitoses com jo. Vaig fer-me molt pesat, però vaig tenir la col·laboració d'un membre de l'Institut que hi va dedicar un temps i un esforç que li agraeixo moltíssim.

Finalment, ara puc anunciar que el «Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana» ja és al domini públic: tothom el pot llegir i tothom se'l pot descarregar. L'accés es fa igual que abans, a través de Google Books, però ara l'obra ja es troba tota completa.

La trobareu aquí:

Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana



dissabte, 11 de març de 2017

Problemes filosòfics

Entre les dèries de l'autor d'aquest blog —parlo, ara del món del vi— n'hi ha dues que han anat apareixent ara i adés en articles publicats aquí. Si volguéssim parlar en termes filosòfics, podríem parlar del problema epistemològic i del problema de la immanència. Dit de manera més planera, el primer problema —n'he parlat en articles com aquest: «The Unreasonable Effectiveness of Wine Evaluation»— consistiria en preguntar-se coses com «què podem saber realment d'un vi?» o «de què parlem quan parlem de vi?». Pel que fa al segon problema, el de la immanència, ha anat sortint en aquest blog en diverses formes. Recordo, per exemple, un article que es titulava «La rosa vermella de Banville», un altre que es titulava «El pròleg» o encara un tercer que duia el títol «El tast a cegues i l'art de la fotografia».

De què va això de la immanència i què té a veure amb el vi? No, no parlaré ni de Déu ni d'Spinoza ni d'Agustí, parlaré de vi. De vi begut «a cegues», apreciat i valorat exclusivament per ell mateix, com a una cosa que «exhaureix en ella tot el seu ésser i el seu actuar»... o, ben al contrari, com una substància que només adquireix valor i sentit en un determinat context, en un determinat terrer, en la interacció amb unes circumstàncies i unes persones concretes.

Posaré un exemple d'avui mateix, l'exemple que m'ha dut a totes aquestes cogitacions:  


El Mentider 2015, un magnífic vi —cent per cent trepat— d'un dels membres del Viver de Celleristes de Barberà: Succés Vinícola, de l'Albert Canela i la Mariona Vendrell. El vi neix a una vinya molt vella i es cria fins a nou mesos en bótes grosses. El nom del vi, el divertit dibuix de l'etiqueta i la frase irònica que l'acompanya ja ens haurien de fer sospitar que ens trobarem un vi «enganyós», «mentider», un «trompe-l'œil».

I realment aquest vi és un fantàstic trompe-l'œil! I aquí tenim, doncs, el problema: com l'hem de valorar? L'hem de beure «a cegues»? Sense saber que és un trepat? Sense saber d'on ve? Sense saber que es diu El Mentider? Dit encara millor: l'opinió vàlida, és la del que el tasta a cegues? Fora de qualsevol context?

El debat, la picabaralla benèvola, entre la meva dona i jo, amb aquest vi a la copa, ha durat més o menys tot el dinar d'avui. Ella es decantava més per la «immanència». Li semblava que el vi era magnífic i no volia saber res de cap context que li aigualís la seva valoració. Un vi negre i dens d'aromes, ple de fruita confitada i de textures sàpides i de tanins càlids, un vi de plaer, mediterrani i sensual, ple de força i reblert de sabor. Jo, en canvi, ho veia ben diferent. És clar que el vi m'agradava! I que hi havia tot això que ella deia! Però jo em defensava dient que jo no vull un trepat de la Conca que sembli una carinyena de l'Empordà! Vull trepat vermell, subtil, amb més elegància que força, que m'aporti una visió —que potser és purament imaginada— d'un terrer i una varietat que conec... o que crec que conec. En definitiva: que jo no podia valorar aquest vi sense deixar-me influir per allò que jo crec que sé, per allò que jo crec que he d'esperar.

Amb tantes filosofies, mentre decidíem si era llebrer o era coniller.... l'ampolla d'El Mentider 2015 ha acabat completament buida. Beneïda sigui!

dimarts, 7 de març de 2017

Xalar amb trepat

Si hi ha un nom a la Conca de Barberà que jo respecto profundament —des de fa anys— és Josep Foraster, el celler de Montblanc que porta vint anys fent uns vins magnífics que han sigut per a mi un referent d'autenticitat i senzillesa. I vull recalcar la paraula «senzillesa» que trobo que escau a aquests vins quan el Diccionari la defineix així: «que és tal cosa i res més», o així: «que es capté amb naturalitat, sense artificis, sense ostentació». Aquest celler, que tan bones ampolles m'ha donat, em sembla que cada vegada fa uns vins més estilitzats, més exactes, més elegants.

Avui toca parlar de trepats. És el que estic bevent aquests dies. També bec, és clar, altres coses: pinot noir, un albarinyo 2013 atípic d'Encús, o un insòlit xarel·lo del 2002 (una de les ampolles més singulars que he begut, un «Urgeist», que no sé si apareixerà en aquests apunts, perquè no acabo de trobar les paraules que li escaiguin). Principalment, però, estic bevent trepat. Com aquest: Josep Foraster Trepat 2014.


Neix a les vinyes del Mas de la Sabatera, camí de Prenafeta, d'un raïm ben madur conreat ecològicament, i es cria uns sis mesos en bótes de dos vins de roure francès. És d'un vermell clar i lluent i és delicadament aromàtic: una delícia al nas. Net, lleuger i ple de fruita, amb unes lleus reminiscències de bosc i herbes d'olor, proclama sense timidesa el seu origen: una varietat que fou menystinguda i s'anomena trepat. Acidesa fresca i fluïda, saborosa i plena, que s'allarga en l'expressió del sabor. Delicat, i amb tremp, elegant i lleuger. Fàcil de beure i fàcil d'estimar.

*****


El Gatzara Trepat 2013 de l'Anton Castellà (i els seus dos socis) és un vi del Viver de Celleristes de Barberà, un vi que sempre que l'he tastat m'ha encantat. També neix cap a la banda de Prenafeta, sota el Tossal Gros, cap a Santa Anna de Montornès. Llegeixo a la fitxa que és una vinya en vas, de quaranta anys i que el vi no ha passat per fusta, cosa que em sorprèn perquè jo el trobo immensament afinat.


Les aromes m'agraden molt. Hi noto cireres i fruitetes silvestres, però també tot un altre ventall d'aromes «de pineda» que inclouen la resina, les herbes més mediterrànies, el sotabosc i la pinassa. A la boca és lleuger, saborós i persistent. Em ve al cap la paraula «llaminer», i trobo que aquest vi ho és molt i molt, però és una paraula perillosa, perquè també té, per a mi, connotacions molt negatives, i no és aquest el cas. Hi ha prou estructura i una immensa càrrega de sabor sense pesantor.

*****


Ahir al vespre, després d'un dia molt feixuc —que no cal explicar— vam destapar un Atrepat 2015 de Molí dels Capellans i realment va ser com un bàlsam per a les nostres cabòries. Jo no tenia el cap per a grans anàlisis, i la nota sobre aquest vi serà breu. Però sí que vull fer esment que vaig trobar en aquesta ampolla una inusual conjunció: la força dels vins que esclaten de fruita amb la suau blanor setinada dels vins més elegants. Fluïdesa que el fa bevible i delectable, i sabor potent que ens sadolla. Una magistral exploració de les capacitats del trepat.