divendres, 28 d’abril del 2017

Rebuig del pensament únic

Si hi ha algun àmbit on el «pensament únic» és un disbarat, és l'àmbit del vi. És cert que no ens cansem de dir «a mi m'agraden els vins així i així», que no parem de pontificar que si els vins «han de ser de tal i tal manera». Sovint és un rictus, una aparença que adoptem per semblar —irrisòriament— més cultes, més crítics, més «professionals». Jo diria que qualsevol persona que senti un mínim de curiositat per les multiplicitats del suc de raïm fermentat, qualsevol persona que tingui delit autèntic pel vi, reconeixerà que s'ha sentit emocionat per vins que viuen en universos allunyadíssims els uns dels altres.


Ahir al vespre, per exemple, vaig destapar una ampolla que trencava radicalment amb els vins negres que he estat bevent —amb gran delit— més recentment. Una ampolla que, segons els paradigmes d'aquestes magnífiques ampolles recents, representaria un vi aberrant i que, tanmateix... em va causar una profunda sensació de meravella.

Resulta que, sense haver-ho premeditat, fa temps que els vins negres que bec segueixen unes línies molt concretes que entendreu millor si poso alguns exemples. Són vins de fora de Catalunya, i això explica que no n'hagi dit res en aquestes pàgines. En primer lloc: mencía. Vins freds, subtils i minerals, esgarrifosament atractius. De la Ribeira Sacra i del Bierzo. Vins com el Tolo do Xisto que neix en unes inversemblant terrasses de llicorella sobre el Sil, en un terrer de boires i humitats. Un vi, per cert, fet en col·laboració amb en Toni Coca. O el Finca el Curvado del Raúl Pérez i el Rodrigo Méndez, o encara una memorable ampolla de Las Gundiñas. Quines ampolles! En algun moment he lamentat haver restringit aquest blog als vins de Catalunya i no poder parlar d'ampolles com aquestes!

Mencía, però també pinot noir. Com el nostre Biu, de Sort, que tant m'agrada. O com els Borgonya que em fan delir tant. L'altre dia, per exemple, vaig destapar una ampolla de la Gislaine Barthod. Quina delicadesa, quines dosis de plaer! No era pas un dels seus premièrs —tot i que confesso haver destapat, alguna vegada, algun Fuées o algun Cras— sinó que era el «modest» Bourgogne. Són vins que generen espurnes d'eufòrica felicitat!

Aquesta és la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes. Una dieta que vaig «trencar» escandalosament ahir al vespre amb una ampolla que és a les antípodes d'aquests vins tan freds i delicats. Va ser un Collbaix Singular 2007.  


He parlat diverses vegades d'aquest vi, de la vinya on neix i del celler on es cria. No ho repetiré ara. Només diré que aquests deu anys a l'ampolla l'han fet encara més concentrat i més punyent. M'agradaria poder-lo tornar a tastar, d'aquí a deu anys més, però aquesta era —ai las!— l'última ampolla que tenia. És un vi completament negre, carregat d'aromes potents i denses de fruita madura i lleugerament confitada. Però l'univers de les seves aromes va força més enllà, perquè hi ha també aquells tons tan característics del bon cabernet —impecables en la seva evolució—, la regalèssia i tot de lleus matisos de fustes molt ben integrades en el conjunt. Tantíssima potència no es podria mantenir sense una tensió interna que hi estigui a la seva alçada. Aquesta tensió hi és i el gran pes del vi no degenera en obesitat ni la seva embriagadora dolçor es corromp al llarg —llarg!— del pas a la boca.

Quin contrast entre aquesta ampolla i, per exemple, l'ampolla de Barthod! I, estranyament, totes dues m'han produït una certa esgarrifança, un cert èxtasi. El Singular 2017, en l'apoteosi de la seva plenitud, profundament càlid, descaradament aromàtic, amb una estructura immensa que sadolla i fa tancar els ulls... aquest vi immens és, per al meu gust eclèctic, tan vàlid, tan desitjable, com qualsevol dels altres grans vins que, amb idees i fonaments diversos, es fan aquí o allà.

diumenge, 23 d’abril del 2017

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 


Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.


Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?

dimarts, 18 d’abril del 2017

La brocada, «revisitada»

L'Eva Carmona a Fígols, la Núria Bigorra a Figuerola d'Orcau, l'Anna Estruch a Llimiana, la Sílvia Roca a la vall de Barcedana... al vi de la Conca de Tremp no hi manquen mans femenines amb empenta! Avui voldria parlar una mica de la Sílvia Roca Tomàs i, principalment, de la seva feina a les vinyes i el celler de Sant Cristòfol de la Vall.

El torrent de Barcedana forma una vall extraordinària, orientada d'est a oest al nord del Montsec d'Ares. Hi ha nuclis de població minúsculs com Mata-solana, Sant Martí i Sant Cristòfol. En aquest darrer hi ha un petit celler, poc conegut, on en Miquel Roca fa trenta anys que hi fa vi. A la vall s'hi poden fer excursions magnífiques, com l'ascensió a la capella de Sant Salvador —«el Sant del Bosc»— que és un mirador privilegiat.

Sant Salvador del Bosc, enlairat 700 metres sobre el Barcedana, és un mirador excepcional sobre la vall i sobre les vinyes d'en Miquel Roca.
Fa uns anys vaig sentir parlar d'aquest celler i vaig pujar a Sant Cristòfol per conèixer en Miquel Roca, les seves vinyes i els seus vins. Vaig explicar-ho en l'article «Vinyes de la vall de Barcedana». Comentava que un dels segells distintius del celler és la utilització d'una varietat que es coneix localment com a «brocada» —un nom que, segons en Xavier Favà, està documentat en aquesta zona del Pallars Jussà des del 1878. Diversos experts m'han dit que la brocada deu ser el trepat, però no sé si ho podem afirmar categòricament. En tot cas, els vins que feia en Miquel Roca en aquell llogaret enlairat a set-cents cinquanta metres, tenien alguna cosa valuosa que em cridava l'atenció. També alguna cosa —tot s'ha de dir— com inconclusa o imperfecta. Ja en aquell moment, en Miquel em va parlar de la seva filla Sílvia i de com ella s'involucraria en l'elaboració dels vins de les noves collites.


Ara és el moment de «revisitar» aquest celler i adonar-se de l'empenta —i l'empremta— que la Sílvia hi està donant. Fa un parell d'anys ja en vam tenir una mostra en el Muscat 2014 (vegeu l'article «Moscatell de la vall de Barcedana»), que tant em va agradar quan el vaig tastar. Ara en tenim una altra, potser encara més significativa: Brocat Brocada 2015.


Aquest vi està fet completament amb la brocada de dues parcel·les de vinya vella que hi ha a uns set-cents metres d'altura, prop del celler. És un vi ple de subtilitats que, malgrat tot, pot passar fàcilment desapercebut si no tenim els sentits amatents a destriar les seves aromes delicades. La sensació és de frescor i fluïdesa, de cireres i gerds i espècies. A la boca té amplada i una certa ingravidesa. És directe i saborós, fins una mica llaminer: a cada nou glop m'agrada més i més. Té una senzilla puresa i té uns tanins discretament escaients, amables. M'ha sorprès. Entre els vins que es fan a la conca de Tremp, aquest vi jove de brocada destaca singularment i situa el celler Miquel Roca al mapa enogràfic de Catalunya.

dilluns, 10 d’abril del 2017

Bons xarel·los a bell doll

Em fa riure llegir el que jo mateix escrivia en aquest blog l'octubre del 2009 —un temps proper però, en alguns sentits, força allunyat. Vaig publicar un article amb el títol de «Xarel·lo: vi» i hi escrivia coses com aquesta: «És una excel·lent notícia el veure com diversos cellers del Penedès estan treballant el xarel·lo amb un rigor i un encert molt grans i veure com ara podem trobar tres o més vins blancs del màxim nivell que extreuen d'aquests ceps el bo i millor que ens poden donar.» Mare-de-déu! Només han passat vuit anys i ara ens costa d'imaginar un blogger que s'esmenti en reivindicar el xarel·lo. El cert és, però, que érem on érem i ara, afortunadament, som en un punt que les meves paraules del 2009 ens semblen ridícules.

És reconfortant mirar com ha canviat el panorama dels vins tranquils monovarietals de xarel·lo. Ara en tenim a bell doll, en abundància, de bons i de molt bons i, si bé podríem encara queixar-nos —en un estil «molt catalanesc»— de si el gran públic encara no és prou procliu al consum d'aquest vi tan nostre o si tal o qual, el cert és que els que ens estimem el xarel·lo i ens agrada la seva personalitat tan característica, tenim tantes opcions que no hi hem de passar pena.

A la meva llibreta es van acumulant les notes de xarel·los que voldria comentar en el blog. Poc o molt, vaig bevent tot el que es fa i, si bé no diré que tot m'agrada, sí que reconec que hi ha moltes coses que m'agraden i algunes que m'emocionen. Si seguiu aquest blog,  ja ho sabeu. Caldrà anar publicant aquestes notes, abans que s'endarrereixin massa.

Per exemple, un dels darrers cellers que he «descobert» és Oliver Viticultors, a Cal Xic de l'Agustí, a poca distància del nucli de Sant Sadurní —però ja dintre del terme de Subirats. Vaig tastar el seu xarel·lo al Creatast i, com que em va interessar molt, vaig fer una escapada —massa breu, ai las!— a Cal Xic de l'Agustí i vaig comprar-hi unes ampolles.


Potser un dia escriuré amb més deteniment sobre aquest celler tan nou —deu fer molts anys que són viticultors, però no és fins el 2010 que es llancen a fer el propi vi— però ara només vull fer un breu apunt sobre el seu xarel·lo que du el peculiar nom de 10.000 hores.

Les aromes ens parlen del bon xarel·lo, prou expressives en la seva contenció. Hi ha un fons de cítrics i fonoll, refrescant i net; hi ha herbes aromàtiques, anisats subtils, delicadeses de pell de llimona. A la boca hi ha recorregut i sabor, amplitud i solidesa, i una estructura clàssica. El glop és consistent, madur i ple de sabor, amb una certa riquesa. L'anem bevent a pleret,  amb delectança.

Com és lògic, el vi guanya en multiplicitat de matisos quan perd una mica la fredor, però la seva puresa es manté. Hi ha una mena d'ordre que jo anomenaria «geomètric» perquè és lineal i auster, sense volutes ni oripells. Com un cant gregorià, com un teorema d'Euclides. Cal recordar que el xarel·lo també s'anomena «cartoixà»?

dijous, 6 d’abril del 2017

La Porta Vermella

Ja ha sortit al mercat La Porta Vermella 2015, una nova entrega de la col·lecció «Vins de Postal» —702 ampolles de lledoner blanc d'una vinya d'Agullana que es diu, lògicament, «la porta vermella»— del celler cooperatiu d'Espolla. En vaig parlar, en primícia, el juliol de l'any passat, en un article que es deia «Postals d'Espolla».


Però avui no vull parlar del vi, sinó que vull parlar de l'ampolla o, més exactament de l'etiqueta i de la fotografia que hi ha a l'etiqueta. I vull parlar una mica de mi: em fa molt de goix veure aquesta etiqueta perquè la fotografia que hi apareix i que ens mostra la vinya on neix el vi, la vaig fer jo, per encàrrec d'en Pau Albó, director tècnic del celler d'Espolla i artífex de la positiva renovació d'aquesta antiga cooperativa.

Estic molt cofoi que la meva afició a la fotografia hagi servit per il·lustrar l'etiqueta d'un vi que forma part d'una col·lecció que admiro especialment. Per la seva qualitat i també pel que significa. Recordem que cada «Vi de Postal» d'Espolla és un vi únic —únic en el sentit estricte de la paraula— que surt d'alguna petita vinya concreta dels socis de la cooperativa.


Quan en Pau em va parlar de retratar «La Porta Vermella» vaig començar a visitar la vinya per estudiar-ne les possibilitats fotogràfiques. Es troba a l'esquerra de la carretera de la Jonquera a Agullana, abans de l'Estrada, encarada lleugerament cap al nord-est. La primera vegada que hi vaig anar —a «fer vistes»— em va semblar, sincerament, una vinya poc fotogènica: massa plana i amb el problema afegit de la presència dels grans centres comercials de la Jonquera. Vaig entendre que m'hi hauria d'esforçar si volia captar-ne la bellesa.

De seguida vaig entendre quin era l'angle que podia «funcionar» —un angle baix amb l'Albera al fons—  i quina havia de ser l'hora del dia —cap a la tarda, prop del moment de la posta. Ara calia esperar la lluminositat adient. Vaig anar fent fotografies —totes descartades— que només havien de servir d'entrenament per al «moment oportú». Aquest moment va arribar un dia de tramuntana suau. Vaig anar-hi corrents i el resultat va ser aquest: