dilluns, 29 de maig de 2017

La fruita està sobrevalorada

De la primera vegada que vaig sentir la paraula «afruitat» referit a un vi ja en deu fer ben bé uns trenta anys. En aquell temps, no era pas un qualificatiu negatiu, però sí que tenia una certa connotació de desdeny. Vull dir que només la recordo aplicada a vins blancs «menors», sense gaire profunditat, diguem un Muskateller o un Müller-Thurgau de Baden. Mai no recordo que s'apliqués a un vi negre —però ja sabem que refiar-se de la memòria és perillós. Més endavant, l'adjectiu va anar fent fortuna i es va convertir, més o menys, en un «lloc comú» que s'aplicava, sense grans escarafalls, als vins blancs que, amb la proliferació dels equips de fred, eren més aromàtics —més «afruitats»— que mai.

Finalment, hem arribat a l'entronització absolta de la nova deessa del vi: la fruita. Tot és fruita, i si ara dic d'un cert vi negre que no és afruitat, molts de nosaltres entendrem que estic dient que és un vi defectuós, miserable. Bé, bé, així estem. I, sí, sí, el component fruita de certs vins negres és una autèntica meravella per als sentits. Però, tanmateix...

Aquesta sobrevaloració de la fruita forma part d'un conjunt més ampli de paradigmes, ben actuals. Podríem parlar de termes com «gratificació instantània» o del que es coneix com a principi KISS («keep it simple, stupid!»). És la glorificació del que no requereix cap disposició reflexiva especial, de la qualitat que es pot percebre immediatament sense haver d'aturar el ritme, sense que calgui esmolar els sentits. Code name: «speed tasting».
     


És cert que moltes vegades la fruita poderosa i sensual d'un gran vi negre m'ha fet delir intensament. És ben cert! Però quan miro de fer un NTI —«nosce te ipsum»— sempre penso que jo no sóc ben bé d'aquest món de la fruita. Potser això explica algunes coses, com la meva gran atracció per la carinyena, aquest raïm menys «agraït», més rabiüt.

I si parlo de carinyenes, vull fer esment d'un vi nou de la Cooperativa de Garriguella que he begut fa poc i que m'ha agradat molt. Si dic que no és un vi «de fruita» potser se m'enfadaran els amics de Garriguella —ja hem dit que la fruita és la gran deessa— però potser amb la justificació que he donat, entendran que, tanmateix, jo valoro moltíssim aquest nou vi que ara han tret.

Cada any, quan arriba més o menys aquesta època, començo a visitar l'Empordà i els seus cellers, cercant-hi les novetats i, també, les noves collites dels vins que ja conec prou bé. La Cooperativa de Garriguella —ara també utilitza el bonic nom de «Celler Gerisena»— trobo que cada any va oferint-me vins més ben fets. Ara ha tret una nova sèrie que s'anomena Aires de Natura que conté, per exemple, un vi jove de carinyena —Ergo 2016— que m'ha encantat. Jo potser no era conscient del fet que la carinyena és el raïm majoritari a la cooperativa.

És un vi pur que expressa perfectament el caràcter inconfusible de la carinyena i que, malgrat la seva joventut, es presenta sense cap aresta, sense cap agressivitat, amb aquella fluïdesa austera i corpulenta que es perllonga i ens dóna matisos de sabor que transcendeixen els registres de la simple fruita i ens ofereixen delícies una mica més vellutades, una mica més complexes. 

dissabte, 20 de maig de 2017

Poseu-hi SO2, si-us-plau!

En aquest blog que sempre parla de vins magnífics avui, en canvi, parlaré de vins que podrien haver estat magnífics.

Per exemple:
  • Un sumoll que conec en un tast i que em sembla molt interessant. En prenc nota i penso que un dia aniré al celler a conèixer més directament aquest vi i la vinya d'on surt. Casualment, entro a xafardejar a una botiga —una botiga ben endreçada, acurada en la tria i que sembla que tracta el vi amb el respecte que es mereix— i trobo aquest vi. No és la collita que vaig tastar, sinó la de l'any anterior. Tinc a sopar uns amics que, sense estar tan obsessionats com jo, sé que saben apreciar un sumoll pur i aromàtic. El destapem i .... vatua l'olla! Picat o, eufemísticament, «amb excessiu volàtil». L'encant s'ha trencat. Mirem tots en direcció a l'aigüera. Filosofem. Dubtem. 
  • Un vi experimental d'un celler molt estimat. Un sauvignon blanc elaborat amb la idea d'aconseguir una expressió poderosa i una llarga evolució a l'ampolla fins assolir complexitats sàpides que el facin extraordinari. El coneixement de l'enòleg d'aquest celler és una bona garantia que aquest vi no em deixarà indiferent, si tinc la paciència de guardar-lo —sempre en les condicions òptimes— ni que sigui un parell d'anys. Vaig personalment a recollir l'ampolla al celler i la diposito immediatament a un celler semi-soterrat —que manté sempre una temperatura força constant— que tinc a pocs kilòmetres. Espero un parell d'anys. Quan el destapo.... vatua l'olla! Oxidació que emmascara qualsevol altra virtut. Per sort, aquesta vegada estic sol i no em cal donar «explicacions» a ningú més.
  • Un gran vi. Potencialment, un gran vi. Una icona. Car, escàs, cobejat, de culte. Un Priorat. El compro just quan acaba de sortir al mercat i el diposito immediatament a una nevera específica. Vull deixar-lo evolucionar uns anys —no gaires, perquè em fa patir la filosofia «naturista» del celler, ben coneguda. Quan, finalment, em preparo per a la «gran ocasió»... vatua l'olla! Volàtil a dolls! És impossible saber què hi ha darrere d'aquesta exuberància acètica. Quina llàstima! Quina desesperació! 
I podria anar seguint....


El problema, ja ho sabeu, és el «maleït» diòxid de sofre que, per motius molt diversos —teosofisme, primitivisme, papanatisme?— ha passat de ser un dels grans invents de l'enologia (des de temps ben remots) a una mena de dimoni pelut. Dit millor: el problema és l'absència de diòxid de sofre, omès per mor d'una certes modes, d'unes certes obsessions.

Recordo una amiga que em va dir que ella no bevia vi perquè un dia havia llegit a les etiquetes que el vi contenia una certa substància química —al segle XXI tothom sap que «química=verí». També veig com s'ha disparat el consum de productes «sense» tal o qual cosa, encara que aquesta cosa sigui, no només perfectament saludable sinó, encara més, necessària i desitjable —excepte per a una mínima part de la població que hi tingui intolerància.

Per no pecar d'esbiaixat, també vull dir això:
  • És cert que, en alguns casos, en origen, un vi sense addició de diòxid de sofre pot ser millor que el mateix vi amb SO2 afegit. Ho he pogut comprovar diverses vegades. Per exemple, comparant el vi que tasto a un celler, directament del dipòsit i el mateix vi un cop embotellat. O amb algun viticultor concret que comercialitza —en unes condicions climàtiques molt ben controlades, i sempre per al consum al mateix any— el seu vi en les dues versions. 
  • Un celler pot fer —i tant!— allò que cregui convenient amb el seu vi. Però si el seu vi ha d'entrar al circuit comercial, ha de ser conscient del risc immens que assumeix. Risc per a ell, per a la seva d.o., potser per al vi català en general. Pensem en els tres exemples que han sortit a l'inici d'aquest article. Si el consumidor decebut, en lloc de ser com jo, fos una persona més «normal», quines conseqüències se n'haurien derivat? Potser s'hauria culpat el sumoll, o potser el Priorat, o potser aquell celler excel·lent...
  • També sé perfectament que hi ha una petitíssima proporció d'aficionats al vi que aprecien l'oxidació i el volàtil, dins d'uns paradigmes molt complexos que s'aixopluguen en l'imprecís paraigües del «vi natural». En conec alguns. He tastat els vins que ells admiren. A mi em produeixen rebuig. Si aquest públic existeix, si aquest públic creix, suposo que l'absència de SO2 tindrà una certa justificació.

dilluns, 15 de maig de 2017

Benvolguda Sara...

Benvolguda Sara,

Conec molt poques persones que encara escriguin cartes. Jo mateix —que tantes n'havia escrit i tantes en tinc encara en alguna capsa oblidada— fa molt de temps que no n'he escrit cap ni una. És un art —i un plaer immens— que hem perdut. Rebre'n una de teva —una carta de debò, escrita a mà i ficada dins d'un sobre!— em va sorprendre i em va produir uns sentiments d'autenticitat i proximitat que cap altre mitjà de comunicació pot igualar. T'agraeixo molt el que hi dius i que ho diguis amb paraules manuscrites, com havíem fet sempre amb els amics.


Jo, ingrat, no et vaig contestar. Sí que és cert que li vaig dir al Magí —per e-mail o whatsapp, quina vergonya!— que et donés, de part meva, records i agraïment. Però no és el mateix. Ara ja es tard per esmenar-ho. Esperant que no t'ofengui, et contesto penjant la resposta en aquest blog. 

A la teva carta, tens un record per una diada que no oblidaré, quan vàreu obrir les portes de casa vostra —i les ampolles del vostre celler— a l'Oleguer i un grupet d'amics —on hi era jo. Ja deus saber que és impossible no deixar-se endur per la immensa força magnètica del teu pare, no apreciar la delicada bonhomia de la teva mare o restar indiferent al teu caràcter i al teu coneixement... A nivell personal, va ser una jornada entranyable; a nivell enològic, vaig aprendre més del Priorat en unes hores que en anys d'anar bevent sense solta.


La teva carta deixa traspuar una certa excitació per la collita 2015. Segurament, és una excitació ben justificada, que m'agradarà confirmar a mida que vagin passant els anys. Tot plegat —el record de la teva carta, l'excel·lència de la collita 2015, el regust d'aquells Clos Martinet mítics que, estranyament, retorna a la meva memòria amb una força no menor que la d'aquella magdalena cèlebre—, tot plegat m'ha empès a destapar avui un Clos Martinet 2005.


Del teu vi —i d'uns pocs més— miro de comprar-ne una ampolla de cada nova anyada. Fóra millor comprar-ne mitja dotzena, però no ho puc fer i, d'altra banda, l'«ampolla única» confereix, al fet de destapar-la, un caràcter més «definitiu»: no estic destapant «un» Clos Martinet 2005 sinó que estic destapant «el» Clos Martinet 2005. 

Que n'és de gran! Com em parla del Priorat! Si no compto aquelles ampolles d'Scala Dei dels anys setanta, el meu primer Priorat va ser —gràcies a l'Oleguer— un «Martinet Especial 1992» que em va descobrir tot un món nou. El 2005 d'avui l'he decantat dues hores abans i ens l'hem anat bevent —de la manera conscient, deliberada i a pleret que a mi m'agrada beure— amb un àpat format d'aliments elementals i nobles, extremadament simples, sense artificis que ens emmascarin l'essència del Clos. La copa: la d'en Roger Viusà, naturalment!


Seria ridícul voler-te explicar —precisament a tu!— com és aquest vi. Deixa'm, però, deixar per escrit quatre impressions meves, per si algú més llegeix aquesta carta. Les aromes són d'una riquesa extrema que va evolucionant a la copa, i a mi m'ha semblat com si anessin recorrent tot el ventall imaginable i desitjable. Vull dir que en un moment hi trobo tal cosa, i un instant després tal altra cosa i al final em canso de pretendre, absurdament, destriar els elements que componen aquest espectre tan ric. És molt millor prendre'l com un tot. Si algú creu impossible que hi pugui haver puresa en la voluptuositat, que tasti un vi com aquest! Calidesa sense xafogor, confitura sense pèrdua de tensió. Plenitud i un cert capteniment clàssic que a mi, personalment, m'agrada i em dóna seguretat.

Quan intento descriure la llarguíssima excitació que el vi em produeix a tota la boca, tampoc no me'n surto amb cap intent d'anàlisi i acabo imaginant descriptors que són objectes sòlids com la roca o conceptes físics com la força, la massa, la matèria, el pes o l'equilibri. Experimento onades de sabor successives —que comencen amb una «dolçor» meravellosa— i em ve al cap la paraula anglesa «grip» o aquella paraula que ens agrada tant als matemàtics que és «estructura», i aquella altra que és «ordre».

Gràcies per vins com aquest! 

Records al René i als teus pares. 

Una abraçada,

Jaume


dilluns, 8 de maig de 2017

Estrats del Priorat

Faltaven quatre dies perquè comencés el mes de maig i quan jo passava per la Teixeta queia una aiguaneu que no s'acabava de decidir a quallar. A Falset em van dir que havia nevat a Prades i a la Morera. Feia força fred, i encara més si ho comparo amb les calorades d'un parell de setmanes abans, que havien fet brotar els ceps gairebé com si fos el juny. Després va sortir ràpidament el sol i, a primera hora de la tarda, a Porrera el cel era ben blau.


Vaig pujar a Sant Antoni —no me'n ser estar, cada vegada que vaig a Porrera— i vaig passar-hi una bona estona contemplant el joc de la llum i dels núvols sobre les vinyes. Al meu davant, les partides dels Fonellassos i de la Ràpita, separades per una torrentera, sempre en terrenys aspres de llicorella. Veig terrasses, costers, erms, pins... Penso en què veuria si la història de les vinyes es diposités en estrats superposats, com passa a la geologia.

Potser el que hi veuria —de l'estrat més profund al més recent— seria un anar i venir com aquest:
  1. Garnatxa, carinyena, malvasia, pansal, macabeu, picapoll negre, sumoll i punxó fort cobreixen tot l'espai disponible. Al poble hi ha una fàbrica d'aiguardent i un hostal.
  2. Tot és pedra i misèria a partir de l'arribada de la fil·loxera el 1888. Segon l'enquesta d'en Claudi Oliveras, al terme de Porrera només hi queden unes «escasísimas cepas aisladas»
  3. Carinyena, barrejada amb algun moscatell i algun picapoll, quan el 1897 es comença a plantar el coster dels Fonellassos amb peus americans.
  4. Ametllers i oliveres que van reconquerint el terreny que fou de vinyes, quan el Priorat sembla que s'acosta sense remei a la decadència total.
  5. Hi ha aleshores una discontinuïtat geològica i comença a haver-hi ceps de cabernet i també terrasses i la grandesa de la vinya reneix amb plenitud. Pas a pas, els ametllers i les oliveres van retrocedint.
  6. El cabernet va minvant i ja no es fan més terrasses. Es planta garnatxa i carinyena als costers que han perviscut. Es recupera lentament l'antiga saviesa.


A Porrera parlo una llarga estona amb en Salus Àlvarez, a la terrassa de casa seva —la que fou un dia l'hostal que he esmentat fa un moment— de cara a les seves vinyes que són, precisament, les de la Ràpita i els Fonellassos. En parlem amb una copa del seu deliciós i enigmàtic Nèctar dels Àngels i ell m'explica que el coster dels Fonellassos va ser una de les primeres vinyes que es van plantar després de la fil·loxera, l'any 97 del segle XIX. Hi ha, doncs, uns ceps vellíssims de carinyena i, esquitxats aquí i allà, algun moscatell blanc, algun moscatell negre, alguna garnatxa.


La minsa producció d'aquest coster històric de Porrera anava a parar a alguna ampolla magnífica d'algun gran celler de la vila, però ara, començant amb la collita 2014, en Salus ha decidit emprendre el seu propi projecte que culmina —no podia ser d'altra manera— amb un vi que neix íntegrament als Fonellassos, una carinyena —amb la mica de moscatell que hi ha al coster— que, segons els pocs afortunats que l'han tastada, podria ser monumental.

Aquest vi —que podria lluir amb ple orgull el títol d'«Els Fonellassos»— per motius que desconec s'ha batejat amb un nom impersonal i estrany, més propi d'un malbec del valle de Colchagua que no pas d'una carinyena centenària de Porrera. Deu tenir alguna explicació —que se m'escapa. 


Recordant aquella visita a Porrera, he destapat avui una ampolla de Dual 2014, que és el vi d'en Salus fet amb el raïm dels ceps més joves i el que no va a les seves cuvées més selectes. Una ampolla idònia per reflexionar sobre els successius estrats històrics que, com els de la geologia, permetrien reconstruir les vicissituds d'aquesta regió que tant estimem.

dijous, 4 de maig de 2017

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   


No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.


Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.


Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.