dilluns, 31 de juliol de 2017

Vins de Catalunya, 1982

Encara que sembli estrany, hi ha vegades que una mirada al passat recent ens pot dur, simultàniament, humilitat i orgull. Humilitat perquè ens adonem que el passat —que sovint mitifiquem— va ser més aviat galdós. Orgull perquè entenem que els nivells d'èxit actuals no ens vénen ni dels fenicis ni d'Eiximenis, sinó de la bona feina de les generacions més recents —sovint menystingudes per un determinat pensament arcaïcista.

En un racó de casa vaig trobar un llibre que havia oblidat que tenia. «The Wines of Spain», de Jan Read, publicat per faber and faber el 1982. D'aquesta mateixa col·lecció tinc el volum «Bordeaux» de David Peppercorn, també del 1982. Recordo que els vaig comprar a Cambridge —devia ser l'any 83—  i els vaig estar llegint àvidament en una època que jo em començava a interessar pel món del vi. El llibre de Bordeus, amb tota la seva acumulació d'història i d'històries, em va fascinar; el dels vins d'Espanya no em va aportar pràcticament res. (Curiosament, ara els papers s'han invertit i les historietes dels châteaux em semblen carrinclones comparades amb la seducció que em produeixen els vins peninsulars...) 


Els que tingueu més o menys la meva edat, no us sorprendreu del que aquest llibre diu sobre els vins de Catalunya al 1982, però per als que sigueu més joves potser sí que llegir-lo seria un bon exercici que us ajudaria a situar cada cosa en el seu lloc. Us en faré un resum.

Hi ha un capítol de 24 pàgines sobre els vins de Catalunya i també hi ha un capítol sobre els vins espumosos on parla de Catalunya. El primer comença amb una cita del famós «Handbook for Travellers in Spain» de Richard Ford (1847), que ens recorda la nostra tradicional desafecció a la corona espanyola, la nostra tendència a marxar-ne i el nostre caràcter rebel i republicà. (Una cita imprescindible en un moment on hi ha un grapat de miserables que ens volen fer creure que totes aquestes característiques nostres ens han estat inoculades en els darrers deu anys.)

Deixem aquestes consideracions i parlem del vi català, vist per un escriptor anglès l'any 1982; per un escriptor, cal dir-ho, considerat pels britànics, en aquell moment, com la màxima autoritat en els vins d'Espanya i Portugal, per la persona que —llegiu la seva necrologia a la pàgina de la Jancis Robinson«effectively put the wines of both countries on the map».

Ens parla de les nostres —en aquella època— cinc DO's, de les quals diu que la més coneguda per la qualitat dels seus vins és el Penedès. Parla molt de la família Torres —tot sembla indicar que en Miguel Torres Riera va ser el seu principal cicerone per als nostres vins— i, a banda d'aquest celler fonamental, també esmenta Bosch-Güell, Marqués de Monistrol, Mascaró, Conde de Caralt i Masia Bach. Tot això està il·lustrat amb algunes fotografies que ara ens semblen més aviat antropològiques i una mica «condescendents». (Potser el primer d'aquests noms no us és familiar? Jo sí que recordo molt bé els vins de Bosch-Güell —per exemple, un que s'anomenava «clarete fino»— que en aquells primers anys vuitanta m'agradaven força. No tinc ni idea de quina va ser la història d'aquell celler que, aparentment, va desaparèixer.)


I què diu del Priorat? Hi dedica una pàgina i mitja on anota la utilitat dels seus vins per fer cupatge amb vins més «fluixos» i per fer aperitius com el Byrrh. Ja ho veieu! BUT.... la part més interessant de l'apartat comença un un «però» que introdueix els vins de.... Scala Dei! I aquí sí que l'autor sembla que hagi quedat seduït pels negres de Scala Dei de les collites del 1974 al 1978. Interessant! Una nova demostració, si calgués, que la mitificació que es fa ara d'aquells vins —a la que jo també m'hi apunto, perquè els vaig beure els anys 80 i van marcar-me clarament— té un fonament real.

El que diu dels vins de Tarragona és completament negatiu i només se'n salven les velles soleres de De Muller. D'Alella, alguns comentaris de circumstàncies; de l'Empordà, només el «fruity, well-balanced and very pleasant» Reserva Don Miguel, de Peralada; de Lleida, l'«ambitious enterprise» de Raimat.

Això és el que teníem, l'any 1982. Per ser més exactes: això és el que el món sabia que teníem. Per ser encara més exactes: això és el que teníem a les ampolles i als cellers. Per sort, la riquesa invisibilitzada de la terra, les vinyes i els pagesos sí que hi era, vivint en resistència per «salvar-nos els vins» que un dia havien de venir.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Vinyes de la Vall d'Horta

El conreu de la vinya ja fa força temps que va desaparèixer del Vallès. Potser és per això que fa tanta il·lusió quan veus aparèixer algun projecte que, de manera agosarada, vol recuperar aquest conreu tradicional i arribar, fins i tot, a comercialitzar un vi de qualitat. Vaig parlar, fa poc, de Can Calopa, a Sant Cugat, i ara vull parlar de la Vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall.


La vall d'Horta és una vall que hi ha entre el nucli de Sant Llorenç Savall i les parets del massís de Sant Llorenç del Munt. Deu tenir uns quatre kilòmetres de llargada i una superfície d'unes vuit-centes hectàrees. És una vall amb una certa personalitat pròpia, ben coneguda pels excursionistes que aprecien les belleses d'aquest costat de llevant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Plena de cingleres i boscos, la superfície de conreu és ben minsa i es situa a l'entorn de la llera de la riera. Hi ha diverses masies —La Muntada, Can Brossa, el Romeu, la Roca,...— i està presidida, a la seva capçalera, per un edifici singular, ple d'història: El Marquet de les Roques.


El Marquet va ser la residència d'estiu de la família d'en Pere Quart, que l'any 91 escrivia: «Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques.» Ara, afortunadament, aquesta construcció modernista ha estat restaurada i és un bé d'utilitat pública. Recordo que hi vaig anar amb motiu d'una exposició de les escultures del meu amic Josep Llinares. És un lloc extraordinari.

Totes aquestes explicacions vénen a tomb en aquest blog perquè a la vall d'Horta, als camps de La Muntada, per iniciativa de l'Adrià Garriga, hi trobareu una vinya ecològica, de nova plantació, amb picapoll, garnatxa, sumoll i carinyena. I d'aquesta vinya —amb la col·laboració enològica de L'Olivera— en surten un parell de vins que, si faig cas de l'ampolla de picapoll que vaig beure ahir, estan prou bé.


El blanc de picapoll de la vinya de La Muntada es diu 5 quarteres 2016, amb una clara al·lusió al famosíssim poema d'en Pere Quart. És un vi que, en la seva essencial senzillesa, em va aportar una sensació d'autenticitat, una «naturalitat» que, sense caure en els paranys d'una certa «naturalitis» (que jo detesto), s'adiu amb l'esperit dels vins de L'Olivera i amb els ideals de l'Adrià Garriga i l'Escola de Natura que ell gestiona a la Muntada. 

PS1: Vi voleu fer una excursió a la Vall d'Horta, jo us recomanaria aquesta que podeu trobar al meu bloc de muntanya: El massís de Sant Llorenç per llevant.

PS2: Quant és, una quartera? Jo havia sentit mil vegades allò de «cinc quarteres, massa terra» però mai no m'havia molestat a mirar quanta terra és, exactament, 5 quarteres. Una de les millors coses que m'ha aportat escriure aquest bloc és que m'ha incitat a aprendre. Per exemple, a voler saber quant és una quartera. 

La primera sorpresa és que la quartera és una mesura de volum! Segons el DLC, una quartera de gra són 70 litres i una quartera d'olives són 80 litres. Són valors aproximats perquè aquestes mesures eren variables d'una comarca a una altra. 

I doncs, la quartera com a mesura de superfície de terra, què és? El DLC ens diu que «una quartera de sembradura és l’extensió de terra que es pot sembrar amb 1 quartera de gra.» Veiem, doncs, que és un a mesura molt aproximada i molt variable. Si anem al DCVB, ens diu que, segons els llocs, una quartera pot anar de 22 a 36 àrees. Finalment, la Gran Enciclopèdia Catalana diu que la quartera de vinya del Vallès val 36.72 àrees. 

Si ens quedem, doncs, amb aquesta quartera de vinya del Vallès de la GEC, 5 quarteres serien, aproximadament, 1.8 ha, és a dir, la mida de la vinya principal de la Muntada. 


dimarts, 18 de juliol de 2017

L'última ampolla de cabernet

He anat a un celler que conec bé, a comprar-hi una ampolla del seu millor vi —o, si no n'hi volem dir «millor», diguem que és la seva cuvée més selecta. M'expliquen que les tres dotzenes d'ampolles que tenen a la botiga —collita del 2009— són les últimes, i ja no hi haurà cap més collita d'aquest vi tan bo. L'explicació que em donen és que «un vi de cabernet, d'aquestes característiques, ja no s'adiu ni amb les preferències del públic ni amb la "imatge" que vol transmetre el celler».


Aquest vi —que fa anys que bec i aprecio— està fet amb un 60% de cabernet (sauvignon i franc), complementat amb garnatxa i sirà. L'estil és clàssic i molt acurat, amb uns tanins delicats i sedosos. Al nas hi ha espècies i fumats i el cabernet s'hi expressa amb les seves millors virtuts. Cap celler s'hauria d'avergonyir de fer un vi tan bo com aquest, ans al contrari.

La desaparició d'aquest vi —hi ha qui ho veurà com una victòria— a mi em produeix una certa perplexitat. Intento analitzar-ho i em sorgeixen tot de dubtes.

El públic ja no s'interessa per aquest vi. Deu ser veritat. Era el vi més car del celler, tenia unes característiques clàssiques que ja no estan de moda i estava fet amb una varietat que no només ha perdut el «glamour» sinó que ha sofert un procés de demonització potentíssim. D'altra banda, oi que diuen que «el client sempre té raó»? Doncs, si el client del 2017 no vol cabernet, s'arrenquen les vinyes de cabernet i s'hi planta una altra cosa, oi? De la mateixa manera que, als anys vuitanta, el consumidor volia cabernet —els prescriptors d'aleshores en deien «varietat noble»— i, com a conseqüència natural, s'arrencaven les vinyes de garnatxa i s'hi plantava cabernet. És el mateix. O no?

Aquest vi no s'adiu amb la imatge que vol transmetre el celler. Aquesta «imatge» té a veure amb poder explicar que es treballa només amb varietats «ancestrals». És curiós que aquest valor atorgat a allò que és ancestral no s'estén ni a la gastronomia ni a la vinificació. Un celler que arrenca els ceps que no són ancestrals et pot explicar, cofoi, que vinifica en un ou de ciment i que rega les vinyes amb infusió de valeriana, dues pràctiques que, francament, no crec que coneguessin els nostres ancestres.

No estic criticant l'opció que ha pres aquest celler que ha suprimit la seva cuvée més selecta. De fet, tinc una certa empatia amb els seus arguments. Però el que no sóc capaç de fer és combregar amb la demonització del cabernet, principalment quan  aquesta és absoluta, «urbi et orbi». Penso, per exemple, en l'orgull amb què Marqués de Riscal defensa el cabernet dels seus vins i ho comparo amb el silenci que envolta la participació innegable que el cabernet va tenir en la gran eclosió dels nostres priorats.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Abans de la rotonda, gireu a l'esquerra

Si aneu a Garriguella, quan hi arribeu —venint de Figueres, o de Roses— abans d'una rotonda veureu, a mà dreta, un aparcament força ple de cotxes, un bar, un celler, una agrobotiga i força gent. Es tracta de la Cooperativa Agrícola de Garriguella, fundada fa més de quaranta anys i que ara ha experimentat una regeneració important. Des d'aquest any, la Cooperativa empra també la denominació «Celler Gerisena», que recorda el nom romà de la vila. Si us hi atureu, us recomano que compreu alguna ampolla del Selecció de Gerisena 2014, que és un vi ben interessant de cabernet i garnatxa, i crec que us agradarà.

Tot això ho trobareu abans de la rotonda, a mà dreta. Jo el que us vull recomanar és que l'«efecte badoc» no us distregui del que hi ha en aquest mateix lloc, a mà esquerra. Efectivament, just al davant de la coneguda i concorreguda Cooperativa hi ha un altre celler on hi trobareu, a banda d'un ambient molt més serè, uns vins empordanesos exquisits que cal conèixer. És el celler Mas Llunes que, segons em va explicar una vegada l'Antoni Roig, pren el nom d'un antic mas que potser s'havia dit «llacunes» perquè una bona part del terreny d'aquesta plana de la riera de Garriguella havia estat, fa temps, uns aiguamolls o uns estanys.


Abans de la rotonda, doncs, gireu a l'esquerra i entreu a donar un cop d'ull als productes d'aquest celler. Per exemple, el Rhodes 2014. O, encara millor, feu-hi un tast que us permeti conèixer les virtuts de la garnatxa blanca del Maragda, de la carinyena blanca fermentada en bóta del Nívia o de la monumental Garnatxa Solera.  I faig constar que no utilitzo l'adjectiu «monumental» a la babalà!    


Vaig beure fa poc una ampolla de Rhodes 2014 —un gran vi que ara mateix està exhaurit, però no patiu que el 2015 aviat estarà disponible i no serà pas menys bo— i em va dur a la memòria el record d'un 2005 que m'havia seduït ara fa uns anys. La base d'aquest vi és la carinyena d'unes vinyes velles, complementada amb garnatxa i una mica de cabernet. El resultat és un equilibri d'aromes clàssiques de fruita molt madura i d'aquell caràcter —que tant m'agrada— de les bones carinyenes. Hi ha unes lleus notes confitades, atractives i, a la boca, hi trobem la bonica combinació del tremp elegantment rústic de la carinyena amb unes sensacions setinades i fluïdes i un sabor persistent i net.

M'agrada molt, quan hi ha hagut tempesta i el temps ha refrescat i quan la llum adquireix tonalitats dramàtiques, enfilar-me en direcció al puig de Sant Silvestre —més enllà de la Mare de Déu del Camp— i contemplar l'extensió de l'Alt Empordà fins els confins de la Garrotxa:


Vinyes extenses! Boterós, Fontanilles, Masdeneres, les Comes... Partides que sé que donen vins que he begut continuadament i que m'han fet una mica més feliç!

Una bona notícia que he sabut fa poc és que Mas Llunes està a punt de treure un nou vi que ha d'ocupar el pinacle de la producció del celler. Probablement aquest vi es dirà «Boterós» i neix en unes vinyes velles de carinyena i garnatxa de la partida amb aquest nom. Ara, a les fondàries del celler, hi ha les successives collites a partir del 2013 —esperant el seu moment de saó— i, coneixent com treballa aquest celler (i, diguem-ho també, després d'haver tastat alguna cosa....) espero amb gran delit el moment de destapar les primeres ampolles d'aquest vi que —ho crec— pot situar Mas Llunes en un graó encara més elevat en la inacabable percaça de l'excel·lència.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Calen més bloggers

Un personatge ben conegut del que podríem definir com a periodisme enològic em retreia un dia, de manera contundent, que els bloggers no aportem absolutament res que tingui cap valor. Jo em defensava com podia, però és clar que no el vaig poder convèncer.

Crec que ell estava equivocat. És més, crec que estava diametralment equivocat. Miraré de justificar el meu punt de vista de la millor manera que sàpiga.


Vivim en un món virtual —en una immensa bombolla virtual— i, en aquestes circumstàncies, Un blogger de carn i ossos, una persona real que compri una ampolla real i l'expliqui honestament, té un valor infinit. Fins el més modest i el més insignificant de nosaltres fa una aportació que transcendeix completament l'eixordador soroll buit que generen incansablement les maquinàries de la bombolla virtual.

Posaré un exemple que em sembla que explicarà això que vull dir.

Sovint, quan tinc coneixement d'un vi català que no conec, que no he tastat, busco informació a Internet. Tots ho fem, oi? I què és el que trobem? Una llarga llista de links que ens diuen «fes-me click!» i que, de fet, no diuen res. N'hi ha de diverses menes:
  • Enllaços a pàgines completament buides. Simples rateres que guanyen diners per dos camins. D'una banda, per la publicitat que contenen. D'una altra banda, perquè, quan hi fem click, llegeixen una gran quantitat de dades sobre nosaltres, unes dades que venen a les companyies de màrqueting. 
  • Enllaços a pàgines generades automàticament, sense la intervenció de cap persona real, a partir d'informació —diguem-ne «informació»— que un determinats robots van trobant a Internet. 
  • Pàgines més o menys «autèntiques» fetes pel mètode de copiar una nota de premsa o un text estàndard. Sovint, guanyen diners per la publicitat o bé intentant vendre't el vi.
Aquestes pàgines que van repetint un determinat text fan encara més «gràcia» quan el text original conté un error. Recordo que, un dia que buscava informació sobre Les Aubaguetes, vaig trobar desenes de pàgines que reproduïen un text que començava així: «auba, in catalan, means 'shadow'». Fot-li!


Enmig d'aquest oceà d'irrellevància, trobar una pàgina d'una persona real que hagi comprat i begut el vi, que potser hagi trepitjat les vinyes on neix o el celler on es fa, que hagi parlat amb el viticultor, que no et vulgui vendre res... Té un valor immens. Si, a més, aquesta persona diu coses amb un cert sentit o té una experiència que fa que les seves opinions siguin dignes de, si més no, ser tingudes en compte, aleshores, ja estem parlant una joia que caldria preservar. Però, com he dit abans, fins el més modest dels bloggers és més «real» que tota la faramalla virtual que Google ens perboca al damunt.