dimecres, 30 d’agost de 2017

Carinyena d'una banda i de l'altra

A banda i banda de l'Albera —a l'Empordà i al Rosselló— hi ha vinyes de carinyena molt velles, centenàries, i s'hi fan vins que, en els seus diversos caràcters, són immensament valuosos.

La carinyena és la varietat negra que més ens defineix i ens representa. Els millors vins de carinyena es fan al nostre país i, alguns d'ells, són monuments enològics que, en valor absolut, són second to none. M'agrada el vi de carinyena: hi ha hagut ampolles de, per exemple, Mas de la Rosa, Planassos, Selecció Andreu o 1902, que m'han exaltat fins a tocar de l'èxtasi. A més, m'agrada un raïm que és «sine nobilitate», un raïm pagès i rústic, sense històries ni d'abats ni de marquesos, un raïm de país pobre com el nostre, que es va plantar, després de la fil·loxera, perquè és molt productiu i té molt de cos i color. Em fot que no tinguem pebrots de dir-ne pel seu nom i m'agradaria que ens en sentíssim més orgullosos.

[Coneixeu el projecte «Vignadores de Carignan», a Chile? Tinc un amic que quan ve a veure'm em porta alguna ampolla de VIGNO, el nom genèric dels vins de carinyena dels socis d'aquest projecte, i gràcies a això  he begut alguna carinyena magnífica de l'altra banda de l'oceà. A més, he conegut uns cellers que s'enorgulleixen de treballar aquesta varietat que va plantar-se després del terratrèmol del 1939, amb la intenció no pas de fer uns grans vins sinó de garantir la supervivència dels pagesos d'unes valls devastades.]


Vull parlar ara de dues ampolles de carinyena 100% que he destapat aquests dies.

A la banda nord de l'Albera, a una vinya centenària de Calce que es deu dir «el piló» (és a dir, la fita termenal), neix le Pilou 2014, criat divuit mesos en un tonell i elaborat per Olivier Pithon. És vermell translúcid i al nas —seriós i gens «explosiu»— hi ha espècies, fruita com les cireres, notes vegetals. Com en l'altre vi d'en Pithon que va sortir en un article recent, hi ha una gran lleugeresa, fruitada, elegant i fluida que, sense renegar del caràcter de la carinyena, es manté esmorteïda i fràgil. El glop és molt plaent, d'immaculada suavitat, i omple la boca sense cap aresta i amb un equilibri just d'acidesa i fruita primerenca. 


L'ampolla de carinyena de la banda de migdia de l'Albera és Els Plans 2012 que és un «vi de postal» de la cooperativa d'Espolla i neix a una vinya d'en Jaume Brugat plantada fa uns setanta-cinc anys a tocar del camí vell d'Espolla a Rabós, en un terreny de pissarres. És un vi magnífic que he pogut tastar en diverses ocasions. Com els altres vins de postal, és un vi únic —només 940 ampolles— i pertany a una sèrie limitada de vins d'aquesta cooperativa, tots ells força remarcables.

És un vi que m'ha agradat molt i que, per comparació a l'ampolla anterior, s'ajusta més als paràmetres que jo he après a anar estimant al llarg de tots aquests anys. És d'un vermell fosc, apagat, amb força llàgrima. Les aromes suggereixen calidesa i no defugen les senyes d'identitat —rústiques, corretjoses (en el millor sentit d'aquests adjectius)— de la bona carinyena. Hi ha fruita extremadament madura, però no perd la tensió. Observo que el vi millora a mesura que es va airejant i em penedeixo de no haver-lo decantat. Em limito a deixar que es vagi oxigenant a la copa, i el bec sense presses. Herbes, cacau i aquell meravellós caràcter setinat que pot desenvolupar la carinyena. Hi ha volum, però el pes no és excessiu. És equilibrat. És corpulent i, nogensmenys, fresc i deliciós.

Dos vins de carinyena de dues vinyes molt velles, una a cada banda de l'Albera. Dos vins molt diferents. Per què? Els terrers? Més aviat: el crucial factor humà.

dijous, 24 d’agost de 2017

Roure, castanyer, acàcia

A la vinyeta, a Mollet de Peralada, tenen una carinyena blanca d'una vinya de noranta anys, que és extraordinària. Aquesta varietat endèmica i minoritària que semblaria que hauria de ser una senya d'identitat i un orgull per a l'Empordà, encara no existeix oficialment, i jo no me'n sé avenir. M'expliquen que els tràmits necessaris requereixen una identificació científica que comporta uns estudis ampelogràfics que són necessàriament llargs. Ho puc entendre, però no ho entenc perquè, des del meu modest punt de vista, l'evidència vitivinícola hauria de ser suficient per admetre el qualificatiu «carinyena blanca», ni que sigui de manera provisional, mentre els estudis científics segueixen el seu curs i, d'aquí uns anys, puguin certificar la realitat biològica d'aquesta mutació. En fi, ja n'he parlat altres vegades en aquest blog, i val més que ho deixi estar.

Parlava de la carinyena blanca de la vinyeta, que a l'etiqueta s'anomena «Cb» o també «C blanca». Amb la collita 2016, el celler n'ha fet unes microvinificacions experimentals molt interessants. Es tracta de tres vins que, amb un origen comú, han estat criats en tres fustes diferents: roure, castanyer i acàcia.


No ho faig pràcticament mai, però aquesta vegada era obligat destapar les tres ampolles simultàniament i poder tastar en paral·lel les tres variants d'aquesta carinyena blanca de Mollet. Amb la meva dona, vam prendre tres copes cadascú i, sense saber quin era cada vi —és a dir, a cegues— vam omplir cada copa amb un d'aquests vins. Pensàvem que, com a mínim, el vi criat en roure hauria de ser fàcil de distingir dels altres dos però, per estar-ne segurs, és millor fer la prova.

Això és el que vam poder apreciar. D'entrada, ens va resultar evident quin era el vi criat en bótes de roure francès. De fet, ens va resultar massa evident, perquè els torrats de la fusta de roure es feien excessivament presents i, des del meu punt de vista, emmascaraven les característiques de la carinyena blanca.

Així doncs, ja sabíem quins eren els dos vins criats amb acàcia (d'Àustria) i amb castanyer (del Montseny), respectivament. No tenia cap sentit intentar endevinar quin era quin, perquè encara tenim pocs vins criats en aquestes fustes i les seves característiques aromàtiques no ens són prou conegudes. El que sí que vam poder observar és que un dels vins —va resultar ser el de castanyer— tenia un color més groc que els altres dos i, al mateix temps, mostrava uns indicis d'oxidació que els altres dos no tenien. El tercer vi, el de color més clar, de manera immediata va ser el que ens va semblar més atractiu, més pur, més autèntic: a posteriori vam saber que era el que s'havia criat en bótes d'acàcia austríaca.

La carinyena blanca criada en bótes de roure francès, que en un primer tast ens va generar un cert rebuig, va anar millorant a mida que reaccionava amb l'aire. Tanmateix, segueixo pensant que, en aquest cas, la bóta emmascarava les qualitats de la varietat i, encara que, a la boca, hi havia un punt de greix i un volum que podien ser prou plaents, el vi no tenia la personalitat dels altres dos.

El vi criat en castanyer, curiosament, va seguir una evolució inversa. Al primer moment, el nas era força pur i, a la boca, l'acidesa i l'asprivesa de la carinyena hi eren més presents que en els altres dos vins. Però, a mida que l'aire anava actuant, les notes d'oxidació creixien i van acabar dominant-ho tot.

Finalment, la carinyena blanca criada en acàcia va ser l'ampolla que ens va realment seduir. Aromes subtils, fresques, molt elegants, austeres i pures. A la boca, densitat equilibrada, molta tensió i una harmonia molt gran entre les sensacions àcides i lleument greixoses. Si penso en totes les ampolles de carinyena blanca que he begut —miro de no perdre-me'n cap ni una— aquest vi era el més fidel a les virtuts de la varietat o, si més no, el més fidel a la imatge sensorial que jo me n'he fet. En resum: un vi que m'ha agradat moltíssim i, si la meva opinió tingués algun valor, jo demanaria als amics de la vinyeta que criïn sempre en acàcia la seva gran carinyena blanca de vinya vellíssima.


Quan hem destapat aquestes tres ampolles, hem tingut una agradable sorpresa: al tap hi consta, en una tipografia ben clara, que el suro del tap és català. Excel·lent! Vaig publicar un article en aquest blog (Vull saber si el tap és català) on  demanava precisament això, que el suro català estigui clarament identificat en els taps dels nostres vins. Celebro que a la vinyeta vagin per aquest camí.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Vinyes i vins d'en Gérard Gauby

Vaig conèixer La Muntada en una de les seves primeres collites, la del 2001, gràcies a una recomanació de l'Oleguer Martí —copropietari de Vins Noè, i bon amic— ja fa uns quants anys. El contingut d'aquella ampolla de La Muntada 2001 em va impressionar i encara ara el recordo —o crec que el recordo— com un vi poderós, de gran extracció i complexitat. Des d'aleshores —ai las!— no he destapat cap altra ampolla d'aquest vi que cada vegada és més icònic, però sí que he visitat un altre celler d'en Gérard Gauby, amb uns vins que també m'han impactat i m'ha fet reflexionar: Le Soula, a la Fenolleda.

Finalment, he pogut fer el que ja fa temps que tenia a la meva llista de prioritats: viatjar a Calce, al Rosselló, trepitjar les vinyes i el celler on neix La Muntada, tastar les darreres collites i endur-me a casa unes ampolles que destaparé en algun moment.

La meva anada a Calce va coincidir amb un canvi de temps profund que, en ple agost, va dur al Rosselló una tramuntanada freda i un cel de nuvolades d'aspecte amenaçador. Em va rebre la Marianna Baltazar i vam poder parlar de les característiques d'aquest celler emblemàtic. També vam tastar, al fons de la sala de criança, excavada a la roca, les collites recents dels diversos vins que elaboren.


La raconada on hi ha el petit nucli de Calce té una geologia força caòtica, amb una bona barreja de sòls de composicions diverses —calcari, esquists,...— estratificats de manera convulsa, sovint en disposició vertical. Pel que fa a les varietats dels ceps, hi ha també una gran diversitat: macabeu, chardonnay, garnatxa blanca, garnatxa grisa i carinyena blanca, entre les varietats blanques; garnatxa, carinyena, sirà i monestrell, entre les negres. Com en altres dominis d'aquesta zona, hi podem trobar alguna venerable vinya de carinyena que supera els cents anys. Sobre aquestes carinyenes centenàries del Rosselló, vegeu aquest article.


Al celler, hi veig una bona quantitat de dipòsits de ciment i, a la part subterrània, una col·lecció impressionant de tonells ovalats de la casa Stockinger. Si seguiu aquest blog, ja haureu llegit un parell o tres d'articles sobre aquests boters que tant de prestigi tenen. Per exemple: «Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan».


Quan arribem a la part més fonda del celler, allà on hi descansen les ampolles d'algunes collites memorables, és l'hora del tast. Aquesta zona s'endinsa a la roca del subsòl de Calce i la temperatura és fresca i, segurament, força constant. En un racó, hi ha uns dipòsits de terrissa on, segons m'explica la Marianna, s'hi cria una part del Muntada 2016; a les parets, ampolles i grans formats de collites com la 2000 o la 2001. La Marianna destapa unes ampolles on hi ha representats pràcticament tots els vins del celler, blancs i negres: Les Calcinaires, Vieilles Vignes, Muntada, i també la novetat del celler que és el blanc de maceració Jasse 2016, un muscat deliciós i enigmàtic.




Com ja esperava, aquests vins no tenen res a veure amb aquell La Muntada 2001 que vaig beure fa uns quants anys. Ara, com passa amb els millors cellers d'aquesta zona  —Gardiès, Pithon, Roc des Anges, Soula...(per parlar només dels que conec), tots sota la influència, directa o indirecta, d'en Gérard Gauby—, aquest vins tenen molta més lleugeresa i elegància, menys extracció, menys fusta, menys color.

D'entre tot el que tasto, Muntada 2015 destaca clarament. No en conec el motiu, però el vi que s'havia dit La Muntada —que és el nom ancestral d'una partida de Calce— ara ha perdut l'article i es diu simplement Muntada. Em sembla, en el breu temps del tast, que pot ser un gran vi, si bé encara està en un moment massa prematur de la seva —previsible— evolució. La Marianna em diu que ella pensa que 2015 podria ser una de les grans collites d'aquest vi. En tot cas, en compro una ampolla que vull deixar reposar alguns anys. Si, quan la destapo, jo encara en vull parlar i vosaltres encara em voleu escoltar, n'explicaré les virtuts en aquest blog (o allà on sigui).


Pregunto per les varietats que donen lloc al Muntada i em sorprèn que en Gérard demostri, respecte del tema de les varietats, una posició gens dogmàtica: simplement, cada any Muntada recull les millors partides disponibles, independentment de les varietats. La base, tanmateix, són la garnatxa i la carinyena de vinyes velles  —incloent aquella vinya de carinyena que supera els 120 anys—, que es complementen amb unes proporcions variables de monestrell i sirà.

M'ha agradat que aquest celler tingui a la venda, a banda de la collita més recent, també ampolles de collites més antigues, més madures i aptes per al consum immediat. Compro una ampolla de Vieilles Vignes 2012, que he destapat avui mateix. 


El Vieilles Vignes 2012 és vermell força fosc, mat, i al nas hi ha una agradable riquesa de tonalitats que van de la fruita esmorteïda a les espècies o el cuir. Hi ha profunditat i també elegància. A la boca hi ha una certa sensació de perfecció, una mica freda; hi ha persistència, fluïdesa, sabor. Els tanins, plenament integrats, van apareixent pas a pas, sempre dins d'una gran suavitat. És un vi on la criança en fusta es pot allargar fins els dos anys, però que no adquireix matisos fustenys ni oxidatius. Fins ara, és una de les ampolles de l'estiu.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Negre de roig

La partida de la Serra es troba entre Espolla i Sant Climent, a tocar de la carretera GI-602, a prop del dolmen de la Cabana Arqueta. En aquesta partida hi ha una vinya de poc més de mitja hectàrea, plantada en vas l'any setanta. És la vinya d'en Serafí Geli i és on han nascut les 524 ampolles d'un dels nous «Vins de Postal» de la cooperativa d'Espolla. El vi es diu La Serra 2015 i és un vi de lledoner roig vinificat en negre.


Un vi de garnatxa roja —un raïm amb poc color que s'utilitza per a fer vins blancs o, com a molt, algun rosat— vinificat com es vinifiquen els vins negres, és una raresa; en podríem dir un experiment. En una mateixa línia hi ha un altre Vi de Postal: L'Escumador 2014, que estava fet amb carinyena roja i del qual vaig parlar, l'any passat, en aquest article. La comparació entre els dos vins sembla inevitable.

Vaig anar a la vinya d'on surt La Serra ahir al vespre i avui he destapat l'ampolla que vaig comprar a Espolla, fa unes setmanes. El color és un vermell molt clar, amb alguna tonalitat teula. Si el component maduixa no hi fos tan viu, podríem pensar en alguna garnatxa d'Empordà de llarga solera. Al nas, em sorprèn l'elevat nivell de complexitat; a la vista, la llàgrima notable; a la boca, el seu caràcter oxidatiu.

L'he comparat amb una garnatxa de solera i, de fet, aquesta comparació pot anar molt més enllà del color. De cap manera voldria que això que dic s'entengués com una objecció, com un menyspreu. He begut aquest vi amb gran plaer però, si el vull analitzar i descriure, hi ha moltes coses en ell que, per explicar-les, em cal el referent de la garnatxa empordanesa, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb tot el caràcter de l'«univers oxidatiu».


He dit que la comparació amb L'Escumador sembla inevitable. Fem-la: més enllà que ambdós es podrien descriure com a «negres de roja», més enllà que ambdós es poden considerar «experimentals», res no tenen a veure un amb l'altre. I això és molt interessant perquè ens remet a la distància immensa que hi ha entre la carinyena i la garnatxa, a la distinció entre dos universos sàpids diametralment oposats. En un costat hi tenim la llaminadura i el caràcter oxidatiu; a l'altre, l'austera acidesa i el caràcter més reductiu. Tots dos m'encanten i m'ensenyen les profunditats insondables que pot atènyer el vi. Si només en pogués haver un de sol, crec que triaria L'Escumador però, com que cada paladar és un món, és millor que no feu cas del que jo dic i mireu de tastar-los tots dos.

divendres, 11 d’agost de 2017

Tramuntanada a Calce

Pujar de la plana rossellonesa al minúscul poblet de Calce representa, malgrat la curta distància del viatge, un canvi important de paisatge, de sòl i d'ambient. Calce sembla viure en un altre món, més rural, més íntim, més ferreny. Faig aquest viatge —per la minsa D18— un matí d'agost que hem vist com passàvem, en poques hores, d'una nit tropical de 28 graus a una fresca —en podríem dir fred perquè el cel està tapat, el termòmetre marca 17 graus i bufa una tramuntana violenta— que tampoc no és habitual. Pujo a Calce perquè he quedat amb l'Anaïs Chantepie, del celler Olivier Pithon.


El dia, ja ho he dit, és inhòspit, i els contorns de les coses tenen aquell to acerat que sovint els confereix la tramuntana. Passo pel costat de la Laïs, la vaca  que dóna nom a un parell dels vins que he vingut a tastar. Quan arribo al celler, veig que ja han començat la verema d'algunes parcel·les. A can Gauby —no marxaré de Calce sense visitar aquest celler de referència— em diran que aquest 2017 tan sec i tan càlid han tingut el rècord històric de veremes primerenques.


Al celler —de mida modesta i conreu biodinàmic— hi veig dipòsits de ciment, bótes que no són noves i una filera impressionant de grans tonells ovalats. Olivier Pithon, que procedeix d'una família de viticultors d'Anjou i, passant per Bordeus, arriba a Calce el 2001, forma part d'un grup —Gauby, Lubbe,...— que desenvolupa, en aquest racó del Rosselló, uns conceptes enològics que, simplificant molt, podríem resumir en la paraula «respecte»: per la terra, per les plantes, per l'essència del vi.


L'Anaïs en dóna a tastar cadascun dels vuit vins del celler. Els més interessants són les quatre cuvées de parcel·la. Hi ha un macabeu criat en bóta, pur i mineral; hi ha una carinyena d'una vinya centenària, criada en un d'aquells tonells que he explicat abans; hi ha una garnatxa blanca/grisa que ha passat més d'un any en tonells; finalment, hi ha una garnatxa negra elegant, sofisticada i deliciosa que m'ha seduït especialment.

Marxo del celler amb unes poques ampolles d'aquests vins de parcel·la perquè, ara que finalment la llarga i profunda xafogor d'aquest estiu s'ha estroncat, estic segur que ens vindrà de gust acompanyar alguns bons moments amb aquests vins delicats.


Avui, per exemple, he destapat la garnatxa negra. Fa de mal dir explicar quin nom té. A l'etiqueta hi diu «Colt d'en Olby», que sembla una errada d'impremta. Al tap i a la pàgina web s'hi llegeix «Clot d'en Olby» que, malgrat tot, és més versemblant. L'Anaïs m'explica que el nom del vi és el nom de la vinya. Afortunadament, els topònims —els autèntics!— de Calce estan ben estudiats i els podem trobar a la Vikipèdia. En particular, hi trobem «els Clots de n'Olbi» i aquest hauria de ser —en un món ideal on el «respecte» a la terra i a la vinya es fes també extensiu al llenguatge— el nom d'aquest vi.

Podria parlar massa sobre aquest Clot d'en Olby 2014 i podria avorrir el lector amb les cogitacions que m'ha generat. Intentaré ser breu i concís. Segurament no ho aconseguiré.

El color és vermell, força clar. Les aromes em sorprenen perquè estan ben lluny de la majoria de garnatxes que es crien a Catalunya. Hi ha fruita, però més aviat àcida; hi ha flors, subtils i fresques; hi ha espècies, gens agressives; hi ha, encara, sentors mediterrànies, d'herbes com la farigola o el fonoll. Però tot és pur, esmorteït. A la boca, diries que beus alguna cosa de més nord enllà, alguna cosa d'un país més fred. Elegància, fluïdesa, ingravidesa. És cert que el vi té, en el primer contacte, un puntet llaminer, però més enllà d'això no hi ha cap concessió ni a l'opulència ni a la calidesa. Ja ho veieu: sembla que parli d'un côte de Nuits.... però és una garnatxa, una garnatxa del Rosselló.

Deixem-ho clar: el vi m'encanta, però, inevitablement, em planteja preguntes incòmodes, com aquesta: fer, al Rosselló, una garnatxa com aquesta, no és, en certa manera, trair el terrer?