dimarts, 31 d’octubre del 2017

Ull de llebre

Si hagués d'anomenar vins d'ull de llebre que jo hagi trobat significatius —parlo, és clar, de vins de Catalunya— crec que només em vindrien al cap tres noms. Estic segur que n'oblido algun que potser he begut; estic segur que n'hi ha algun altre que no conec i hauria de conèixer; però, ara mateix, només em vénen al cap Les Pujoles, dels germans Beltran; Finca Els Camps, d'en Gerard Jané i Unua, d'en José Luis Garcia Muret. Avui, a aquesta curta llista hi afegiria un quart vi que acabo de conèixer i del que m'agradaria parlar-ne una mica.

L'ull de llebre és una varietat d'aquelles que podríem dir-ne que «no requereix presentació»: les seves virtuts són ben conegudes de tothom i el seu sabor —per ser més exactes, hauríem de dir «una determinada expressió del seu sabor»— està ben gravat al nostre registre sensorial. De ple dret, podem considerar-la com una varietat «tradicional» o «ancestral» nostra: n'hi ha prou amb consultar la bibliografia clàssica (per exemple, l'obra d'en Claudi Oliveras Massó del 1915) per constatar la seva presència abans i després de la fil·loxera. Mai no ha sigut una varietat majoritària, però fa molts anys que la podem anomenar «nostra».


El vi d'ull de llebre del que vull parlar avui ve d'un celler poc conegut que hi ha al terme de Maians, entre Igualada i Manresa, a la vora de la C-37, encara al Bages però a tocar de l'Anoia. La masia es diu Ca l'Isidre i es troba a 560 m d'alçada, envoltada de vinyes, en un indret que —si fem abstracció de la proximitat de la lletjor de la C-37— és preciós. El celler és diu Vins Grau i no s'ha de confondre amb la companyia de distribució Vins i Licors Grau, de Palafrugell. És un celler familiar amb una producció molt diversa que, recentment, amb la incorporació d'una nova generació, ha introduït una sèrie de quatre vins —«Jaume Grau i Grau Col·lecció»— que jo trobo que són molt interessants. Hi ha un chardonnay (que no he tastat), una deliciosa i enigmàtica garnatxa, un ull de llebre magnífic i un sumoll radical i feréstec. El sumoll, de fet, és el que em va dur a conèixer aquest celler, perquè el vaig tastar a la festa del sumoll de Sant Sebastià dels Gorgs (en vaig parlar en aquest article).

Parlem, doncs del Jaume Grau i Grau Col·lecció ull de llebre 2013. Té un vermell lluent i bonic, clàssic, amb molt poca vora. Al nas, notes torrades i notes de fruites, atractives i ben acoblades.També hi ha alguns lleus indicis de tabac i, més en general, del que s'anomenen aromes «animals». A la boca és molt fluid, saborós, dolçenc, deliciós. Extraordinàriament «arrodonit», en el sentit de ben equilibrat, sense arestes. Hi ha més sabor que pes i també una frescor deliciosa. Mentre l'estic bevent —i diguem-ho clar: gaudint-ne molt— penso que no l'he de comparar amb aquells vins que tots coneixem que es fan a la vora del Duero, entre San Esteban de Gormaz i Peñafiel. Però hi ha coses inevitables i sí, l'ull de llebre de Jaume Grau i Grau desperta en mi records d'aquells vins —més que no pas dels de la Rioja, perquè aquí no hi ha ni mica de caràcter oxidatiu.

Un vi equilibrat, immensament bevible, ple de bons matisos. M'agradaria desar-ne una ampolla i destapar-la d'aquí uns anys. Se'n van fer 1.143 ampolles.


Mentre preparava aquest article d'avui, la meva —escassa i poc fidedigna— memòria sensorial cercava sense èxit alguna referència del Finca Els Camps. Finalment, vaig anar al Vendrell a buscar-ne una ampolla i avui l'hem destapat a taula. Era un 2013 i l'hem trobat molt gran. D'un color molt pujat, ple d'aromes de fruita molt madura, d'espècies, molt fidel al ventall aromàtic de l'ull de llebre. Al primer moment, una fusta lleugerament dissonant, que s'ha esvaït amb una mica d'aireig. A la boca, plenitud de sabor amorosit i tens, més fruita encara, densitat, delícies. Poderosa expressió dels tanins, estructura presumiblement longeva.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

dilluns, 16 d’octubre del 2017

«Tot el que és bell incita a la bellesa»

Més enllà d'uns requisits tècnics mínims —que, ai las!, tantes vegades estan ben lluny de la realitat— a l'hora de triar una copa segueixo l'aforisme d'en Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa». Per això he triat avui la copa que va dissenyar en Roger Viusà per als vins del Priorat i que va construir, amb l'art i la qualitat a què ens té habituats, Zwiesel 1872. El vi era un Masia Carreras 2008 que jo creia —i així va ser— que mereixia tota la bellesa possible.

Ja he desvelat, doncs, els personatges d'aquest article, si bé no he parlat de la resta de l'elenc: el decantador, comparsa callat i efectiu; els espinacs amb cigronets de l'Alta Anoia, angelicals i discrets; la sala calma; la companyia estimada; l'absència de neguit; la lleu indolència... 

La que es coneix com a «copa Priorat» és d'una bellesa incontrovertible. Pertany a la gamma més alta de la sèrie Zwiesel 1872 —la marca de Schott-Zwiesel per a les copes fetes a mà—  i, més enllà dels vins del Priorat, pot acompanyar perfectament molts altres vins del nostre país, com per exemple, la gran carinyena d'avui. És cert que no és una copa «de cada dia» —tot depèn de què beguem cada dia, és clar— però a mi em sap greu no trobar-la més sovint, em sap greu que no haguem sabut convertir-la en una mena d'insígnia.  

Sobre el celler Martí Fabra, ja poc més puc dir de tot el que he anat explicant en aquest blog, des del 2008 quan vaig començar a escriure. Fa anys que conec bé la seva gent —persones profundament estimables— i, pel que fa als seus vins, n'he begut tantes ampolles i n'he obtingut tantes estones de plaer i —segons ens explicava Josep Pla— sensibilitat i comprensió, que ja no en sabria explicar la quantitat. 

El Masia Carreras negre el fan, principalment, amb unes carinyenes de vinyes molt velles. Fa anys, també contenia garnatxa, ull de llebre, sirà i cabernet, però crec que ara mateix la carinyena si no és la varietat única del vi, poc li deu faltar. N'he begut moltes ampolles, de collites diverses, i és un vi que m'agrada molt, però aquesta ampolla 2008 potser és la que més m'ha emocionat. El motiu, possiblement, deu raure en que és la primera vegada que he tingut la paciència d'esperar el temps realment necessari abans d'obrir l'ampolla. Avui m'he convençut que és decididament un vi de guarda. Avui, a més, l'he decantat durant una hora i el resultat ha estat espectacular.


Fem-ne un breu apunt —que no podrà transmetre, ai las!, l'emoció del vi. Si sou, com jo, adoradors de les millors carinyenes que es fan al nostre país, aquí teniu un membre de ple dret del vostre panteó, perquè les virtuts de la carinyena hi excel·leixen amb plenitud. És d'un vermell molt fosc i emana amb força sentors madures, amorosides i denses. La llàgrima fa catedrals gòtiques a la copa. Molta fruita, maduríssima i també —el vi és paradoxal— lleument àcida, una mica de compota, una certa mineralitat, una evolució franca. L'entrada a la boca ens amara d'una dolçor sedosa i, al llarg d'un temps que sembla inacabable, onades successives de sabor exciten completament tots els nostres receptors sàpids. La tensió va de menys a més. Els tanins, profundament endolcits, aporten el contrapunt exacte. Calidesa, opulència, munificència, autenticitat. Cap al final, com no ha de ser d'altra manera, detectem aquella estimada «rusticitat» de la carinyena. El temps a l'ampolla l'ha perfeccionat. La copa ha contribuït a la completar la bellesa del moment.

dimecres, 11 d’octubre del 2017

«No voldria res més ara....»

Plini el Vell esmenta que Quint Hortensi —l'orador i magistrat, famós i opulent— va deixar al seu fill un celler extensíssim. D'aquesta manera podem saber que ja en aquell temps allunyat del nostre hom coneixia el plaer del vi de criança —una cultura que s'ha mantingut fins no fa gaire. En canvi, en aquest temps d'ara, d'immediateses fugisseres i efímeres, d'acceleracions sense repòs, només bevem vins joveníssims. No tenim temps per esperar la perfecta saó de cada ampolla i, per posar-hi remei (?) ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que el bon vi ha de ser com més jove millor —i els prescriptors fan que sí amb el seu cap coronat de llorers.

Beure vins catalans de collites de fa deu o quinze anys, o vins del segle vint, és molt difícil. On els hauríem d'heure? Potser, si tinguéssim la fortuna d'aquell Hortensi o l'haguéssim tinguda quan érem més joves, podríem haver acumulat unes ampolles que ara ens donarien delit. Potser en algun celler hi són aquestes ampolles, però tampoc no les podem aconseguir fàcilment. No podem fer altra cosa que mirar de tenir a casa un petit celler i endreçar-hi alguna ampolla i esperar alguns anys, vencent la basarda de la incertesa de si les arribarem mai a poder destapar.

Són coses que penso cada vegada que destapo una ampolla que ja té uns deu anys i a dins hi trobo un vi de virtuts delicadament esculpides pel temps. Per exemple, ahir mateix, amb El Rocallís 2008.


La longevitat d'aquest vi de Can Ràfols dels Caus no em sorprèn gens, perquè l'he pogut constatar en diverses ocasions, gràcies a la tradicional generositat d'en Carlos Esteve i a diverses ampolles —i màgnums!— que he comprat al llarg dels anys. Però la paraula «longevitat» que acabo d'utilitzar trobo que no escau gens al que estic dient, perquè segons el diccionari longevitat vol dir la «prolongació de la vida fins a una edat molt avançada» i no es tracta d'això. No conec cap paraula que no parli de la simple prolongació de la vida, sinó de l'evolució cap a l'excel·lència, d'una certa transsubstanciació —ja m'enteneu. 

Només em queden —em quedaven ahir— tres ampolles de vi blanc de la collita 2008. Són vins que sempre em venen de gust i que, en la meva opinió, mereixen i agraeixen el pas reposat d'uns anys. Un era El Rocallís, un altre era el Masia Carreras —un vi que mereix un article que un dia he d'escriure, un vi del que he aplegat, amb avarícia no dissimulada, una bonica col·lecció de collites successives.  També em queda, d'aquella anyada, un preciós La Boudriotte de Ramonet, però aquí no toca parlar d'aquest vi.

El Rocallís 2008! Poc més de dues mil ampolles, fermentat i criant en roure francès sense afegir-hi llevats, incrocio Manzoni, sòls calcaris del Garraf. El color és un groc força clar, com si fos molt més jove. Les aromes són austeres i netes, d'acurada criança que només s'intueix en un lleu fons torrat o en uns fruits secs escassament perceptibles. Potser també hi ha un tènue toc de pell de llima. La paraula que em ve a la ment és «precisió» que potser no és gaire canònica, però segur que es fa entendre. Exactitud «geomètrica» sense —no cal dir-ho— indici de cansament ni decadència. El glop aconsegueix aportar sensacions voluminoses d'una gran suavitat sense perdre ni la tensió ni una completa liquiditat. Enlluerna d'una manera calma i ens parla del pas del temps sense usar els (mals) recursos de l'oxidació o la untuositat. Al final, apareixen una sabors amargosos que li escauen molt i molt bé. 

Quan tinc a la copa un vi com aquest, sempre penso que cap altre vi no em caldria per ser feliç o, com diu la Maria del mar Bonet, «no voldria res més ara».... però l'endemà ja n'encalço un altre!

dissabte, 7 d’octubre del 2017

El que bec quan no bec vi català

A la majoria de les zones vinícoles del món, s'observen aquestes dues característiques:
  • Es beu majoritàriament el vi de la pròpia zona.
  • S'opina que aquest vi és el millor del món.
La gran excepció mundial és Catalunya: ni consumim prioritàriament els nostres vins, ni pensem (en general) que siguin els millors. Tampoc en aquest aspecte no som «normals»


A l'extrem oposat del nostre hi ha algunes zones vinícoles on els seus habitants exacerben les dues característiques anteriors: no beuen ni una gota de vi de fora de la seva zona i estan plenament convençuts de la superioritat «indiscutible i estratosfèrica» dels seus vins sobre qualsevol altre vi que es faci més enllà de les seves vinyes. Si la situació a Catalunya és atípica i preocupant, aquest altre extrem del recorregut del pèndol també em sembla desassenyat i curt de mires.

La situació al nostre país és encara més complicada perquè, a banda de les dues característiques anteriors, tampoc no disposem d'una oferta atractiva i a l'abast de vins d'arreu. És a dir: si el fet que el vi català no sigui majoritari a les nostres taules fos degut a un cert —potser equivocat— «cosmopolitisme» que ens empeny a beure vins de tot arreu —de Rheinhessen a Coonawarra, de Chablis a Sicília— potser encara tindríem alguna mínima justificació. No és aquest el cas. D'altra banda, ens trobem que una part molt important de la nostra producció de qualitat marxa fora del país. Quines paradoxes! N'hem d'estar cofois? Jo no n'estic del tot segur. Vaig assistir a una taula rodona en la que va sorgir aquesta pregunta: «És sostenible un celler que exporti més del 80% de la seva producció?» Si només és un celler, és una anècdota; si en són molts, és un problema.

Sense ganes de pretendre donar lliçons a ningú, puc explicar què és el què jo bec. Tanmateix, de manera molt majoritària bec vi català i, més concretament, vi de la zona on sóc en cada moment. No dic que el vi català sigui «el millor del món» —una frase absurda!— però sí que penso que tenim vins tan excel·lents com els més excel·lents que hi hagi.


 I, quan no bec vins catalans, quins vins bec?

En primer lloc, si destapo alguna ampolla de fora del país, sempre ho faig amb una intenció, sempre hi busco algunes sensacions que estiguin fora del ventall —prou ampli!— que ens ofereixen els nostres vins. Francament, em sembla ridícul destapar una ampolla no catalana que sigui mediocre i no m'hagi d'aportar res. L'altra restricció important és la disponibilitat: ja he dit que no ho tenim gens fàcil per accedir a una oferta raonable de vins del món.

Potser al capdamunt de les meves preferències hi posaria el pinot noir de la Borgonya i la mencía del Bierzo i la Ribeira Sacra. Amb això ja queda clar el que deia en el paràgraf anterior. Em declaro enamorat d'aquests vins que ja fa temps que són la meva primera opció després de Catalunya. Clavelier, Barthod, Groffier, Arlaud,... i els Pérez, i l'Álvaro... Ben a prop d'aquests hi posaria els vins del Douro que, ai las!, són difícils de trobar. Ampolles com Charme, com les d'aquelles Quintas: Vale D. Maria, Leda, Crasto, Noval... Tot ben lluny del nostre mediterrani! 

A la Rioja s'hi han fet els vins amb els que jo vaig aprendre a beure i ara que els meus sentits han evolucionat tant, encara tinc un respecte immens pels seus vins. Els que van ser importants per a mi fa trenta o quaranta anys —com recordo aquelles ampolles d'Imperial GR de collites com la 64 o la 68!—, ara em resulten força llunyans, però encara em deleixo, de tant en tant, amb una ampolla de La Nieta o amb alguna altra meravella d'Eguren o d'Artadi o de Roda. De la Ribera del Duero no en bec gairebé mai cap ampolla, però sí que tinc una estima especial pels vins del Pago de los Capellanes que, poc o molt, mai falten al meu celler.


Bordeus i Alemanya eren els meus referents en negre i blanc, respectivament, fa uns vint anys. Ara, sense saber-ne exactament la motivació, ja no m'emocionen com abans. Hi ha, també, un problema de disponibilitat i, en el cas del Bordeus, un greu problema de preu. Malgrat tot, encara conservo el vell costum de comprar cada any, a l'avançada, un parell o tres d'ampolles de Bordeus i quan, molt de tant en tant, en destapo una ampolla, no puc deixar de reconèixer la seva vàlua i, al mateix temps, sentir una certa recança perquè el vi, d'alguna manera, no acaba d'excitar completament la meva emoció. Més m'estimo ara gastar el meus limitats estalvis en alguna ampolla de Côte-Rotie o algun dels vins que he anomenat més amunt.

Més enllà d'això, ampolles escadusseres: Àustria, Chile, Loire, Montalcino, Valpolicella... no ens ho acabaríem mai!