La Font Voltada

Ja fa uns quants anys, vaig tenir una llarga conversa amb en Ricard Rofes a la seva «cripta» d'Scala Dei. Vaig poder tastar un bon seguit de les joies d'aquell lloc de culte i en Ricard em va parlar —detalladament i amb entusiasme— de la seva personal visió de l'art de fer vi, dels seus projectes, de les seves dèries. En algun moment de la conversa, vaig fer esment del celler de Poblet —que pertany al mateix grup empresarial que el d'Scala Dei— i va ser aleshores que va dir-me que, de manera immediata, ell passaria a fer-se responsable dels vins de Poblet. Potser no vaig poder dissimular un cert rictus i ell, per tranquil·litzar-me, va dir-me que, a Poblet, tindria carta blanca per fer les coses que ell volia fer i per fer-les de la manera que ell creia que s'havien de fer.

En Ricard, aquell dia d'Scala Dei, va parlar-me de moltes coses —i me les va demostrar amb exemples molt sòlids—, coses que tenen a veure amb la vinya, amb la criança, amb el compromís amb l'autenticitat i amb un cert «retorn als orígens». Aquest concepte de retorn als orígens requereix una explicació perquè no voldria que es confongués amb el concepte de «primitivisme» que, en el diccionari de sinònims, s'associa a termes com «salvatgisme», «rusticitat» o «incultura». Res de tot això! El vi és cultura —una paraula emparentada amb la paraula «conreu»— i, per tant, no és un producte «natural» o, en tot cas, és un producte tan «natural» com ho pugui ser un poema d'Ausiàs March. Retorn als orígens, en el cas d'en Ricard, vol dir mirar d'entendre quines pràctiques obsoletes produïen efectes desitjats en el vi, efectes que, com a dany col·lateral, les noves tècniques de vinificació estan impedint.

No sóc capaç de reproduir, ara que han passat uns anys, les acurades explicacions d'en Ricard, però puc esmentar, com a exemples: la vinificació en gotims sencers, la criança en ciment o en bótes de gran volum, o el control de temperatura en «dents de serra». Aquest darrer terme fa referència a les qualitats que s'obtenen quan, en lloc de mantenir la temperatura de fermentació completament constant, es deixa que assoleixi alguns «pics» —aïllats i ben controlats.

A partir —crec— de la collita 2014, al celler Abadia de Poblet s'hi va produir una revolució extraordinària, que ara arriba a les nostres copes. Els vins de Poblet eren acurats i discrets: un pinot noir delicat que a mi m'agradava, però que era decididament nondescript. Ara tot això ha canviat radicalment i de Poblet en surten uns vins profundament de la Conca, interessantíssims, «moderns» —tornar als orígens és la més gran modernitat—, plens d'autenticitat i de caràcter.

He begut un parell d'ampolles de l'Abadia de Poblet 2015 —crec que és un cupatge de monestrell, trepat, garnatxa i ull de llebre— i m'ha semblat un vi exquisit, atractiu i molt acurat, un excel·lent exemple d'una comarca que cada dia m'enamora més. A partir de tot el que em va explicar en Ricard a Scala Dei, imagino que la criança es deu fer en ciment i potser també en bótes de gran volum —en tonells.

Però el vi que realment m'ha impressionat és La Font Voltada 2015, un vi del que m'agradaria poder-ne parlar directament amb el seu autor. Avui n'hem destapat una ampolla —a l'etiqueta hi diu que se n'han  fet 1.292— i, sense decantar-lo, l'hem begut en unes copes Borgonya, com sempre faig —crec que a fi de bé— amb els vins de trepat. Es tracta, doncs, d'un monovarietal de trepat i, definitivament, penso que és un dels millors trepats que he begut mai —potser el millor, però això fa sempre de mal dir si no es pot fer un tast simultani dels dos o tres que, en la meva memòria, són els més grans.

El color és vermell ben fosc i el nas és inequívocament trepat. Les aromes —pures, autèntiques, discretes, elegants— suggereixen gerds, flors delicades, i demostren que la criança les ha amorosit i diversificat —les ha fet més complexes— sense emmascarar-les gens ni mica. Les tonalitats són «naturals», sense sobresaturació. El glop té un volum equilibrat, un acurat caràcter àcid, especiat, ben ample, i una certa ingravidesa que no impedeix que el vi es pugui qualificar —jo ho faria— com a «intens». Els tanins, el caràcter delicadament herbaci i saborosament boscà, tot hi és en la seva justa mesura.

Haddock, ampelògraf

Tots coneixem i admirem el capità Haddock per la seva insuperada excel·lència en el noble art de l'insult. Com ens explica l'Albert Algoud a l'article «De l'insult considerat com una de les belles arts» —introducció de «L'il·lustre recull dels renecs del capità Haddock»—,

«Haddock, com Aquil·les, deu la seva immortalitat als seus formidables accessos de còlera. [...] Guardià del llenguatge, Haddock torna a posar en circulació, en un ús inesperat, mots envellist o inusitats, com és "cataplasma, antropòfag, bergant, bufacanyes, empillocat..."» [Trad. Albert Jané]

La meravellosa i lúdica riquesa dels insults del capità —hauríem de dir: dels insults del gran Joaquim Ventalló— ens ha enlluernat anys i anys, i ha convertit el capità en el personatge més estimat de les aventures de Tintin.

El seu és un llenguatge d'una riquesa i d'una contundència extraordinàries —papamosques! palimpsest! llagasta! arvicòlid! cuit amb sutge d'antracita! gratapalles!— que eleva l'insult a una categoria clàssica que transcendeix la grolleria.

L'altre dia —no sé a sant de què— vaig imaginar com insultaria Haddock si s'hagués decantat més cap al vi que no pas cap el Loch Lomond single malt, més cap a la garnatxa que no cap als destil·lats, més cap a la vinya que no cap a les aventures marítimes... i vaig adonar-me que la nostra ampelografia podria ser una font de renecs i insults difícil de superar. Immediatament, vaig acudir a l'obra magna d'en Xavier Favà —el seu «Diccionari dels noms de ceps i raïms» (IEC, Barcelona, 2001)— i vaig quedar impressionat per la força insultadora que poden tenir els noms dels nostres ceps més ancestrals.

Bar

Mireu:

Escatxigós! calop tomàtiga! momagastro! pixagós! pàmpol girat!

Oi que us sembla sentir l'art del capità? I què me'n dieu d'aquests?

Trencatenalles! estropaell! xinxós! marisanxo! rupèstric! esclafagerres!

Tots són noms —la majoria d'ells, ben oblidats— que la nostra cultura popular ha usat per descriure les varietats de raïms que han existit a les nostres vinyes o, per ser més exactes, a les vinyes del domini lingüístic català. És curiós que, de la mateixa manera que la riquesa ampelogràfica s'ha conservat millor a les Illes i al país valencià que no pas al principat, els noms més útils per a l'insult, els noms més sorprenents, en Favà ens els fa arribar des d'aquests territoris.

Cagat! esquitxerell! garrut! matavells! parrell! argamussa! colló de gall! gavarro! mantònic! rata! escanyacà!

I si voleu insultar en femení —una cosa que en Haddock no hauria fet mai— tampoc no us quedareu curts si podeu recórrer a l'ampelografia:

Carrellera!  ferrandella! gargollassa! julivera! picapolla! verdala! beba!

I molts i molts més!

Més enllà de la facècia, més enllà de la fàcil rialla que ens provoquen aquests mots obsolets, d'aspecte rural i rústic, quin vertigen! quina recança! d'una cultura que ja hem perdut, d'un lèxic que hem malbaratat, d'uns raïms que ja no tastarem mai, mai, mai.

[Comentaris:

• totes les paraules que han sortit, fent veure que eren insults dels capità Haddock, són realment noms de varietats de raïm que en Xavier Favà va recollir al seu diccionari, a partir de les seves observacions de camp arreu dels Països Catalans.
• Si voleu consultar online el Diccionari d'en Xavier Favà (completament exhaurit), podeu seguir aquest enllaç: Diccionari dels noms de ceps i raïms. ]

«El pas del temps / serà una carícia suau...»

En el camí cap a la República, en moments de desànim, sempre hi ha algú que diu que, si més no, «tenim la gent» —n'hi ha que hi afegeixen: «només tenim la gent». En el món del vi jo també, de vegades, em reconforto a mi mateix pensant que, gràcies a déu, tenim la gent. Gent, persones de la nostra enografia, com algunes que conec bé, com algunes que vaig coneixent cada dia que passa. Com en Pere Guilera.

I sort en tenim d'aquesta gent! Un mercat malbaratat, uns preus de misèria, un consum sota mínims, un públic amb una cultura vinícola pròpia de Nebraska, el tradicional autoodi català, la gasiveria, la fatxenderia de qui compra un Moët Imperial per fer el tifa... per sort tenim les persones... mentre aguantin!

Ja sé que exagero, ja sé que estic sent políticament incorrecte, però aquestes són algunes de les coses que pensava, al celler Cava Guilera, mentre en Pere Guilera ens presentava —amb coneixement i modèstia— algunes de les delícies que ha anat fent a casa seva. Vaig ser afortunat de ser convidat a aquella taula en la que el plaer d'escoltar les explicacions d'en Pere anava en paral·lel al plaer de tastar unes llargues criances que —em sap greu dir-ho— jo no coneixia en tota la seva completa dimensió.

Vaig tenir al meu abast, doncs, una col·lecció vertical de fins a set vins espumosos (do cava) de llarga criança, sense dosatge, amb llevats locals, de producció reduïda i integralment pròpia, amb uns nivells de qualitat que intentaré descriure —amb la meva habitual malaptesa. Parlo de vins brut nature amb un cupatge que en podríem dir «tradicional» —la meitat és xarel·lo—, que no han tocat la fusta i que s'han criat durant un llarg temps. He fet esment del tema dels llevats, perquè em va sorprendre saber que aquests vins utilitzen el «Penedès 29». Tinc la «mala educació» de preguntar sempre pels llevats i, en el que m'han dit —qui m'ha volgut respondre— hi he trobat un cert menysteniment pels llevats locals.

La col·lecció començava amb la collita 2009 —la més «jove» que hi ha al mercat— i anava retrocedint fins el 2004, per acabar amb un 1998, que és una collita inèdita per a mi. Com a característiques globals d'aquests vins: una neta puresa, unes subtileses clàssiques, una elegància que s'allunya del barroquisme de l'autòlisi i de l'amanerament de l'oxidació. Amb el 2009 ja vaig veure que seria feliç en aquest tast —que vaig abordar sense idees preconcebudes— perquè la complexitat que aportava la llarga criança s'integrava perfectament amb la força i la frescor d'un vi que semblava que encara estava en la seva plena joventut. La comparació entre els 2009, 2008, 2007, 2006 em va permetre el privilegi d'intentar copsar les subtils diferències que el temps i les collites anaven imprimint sobre una base estable de gran qualitat. Més enllà d'aquestes diferències, em va semblar que la saó anava en augment del més jove al més vell... fins un gran 2006 que demostrava irrefutablement el llarg recorregut —en el doble sentit de recorregut a la boca i recorregut al llarg del temps de criança— d'aquests vins. Un era més tens, l'altre més floral, l'altre més cremós, més clàssic o més proper als fruits secs. En tots ells, la bombolla era una carícia:

«El pas del temps
serà una carícia suau...»

Les copes de 2005, 2004 i 1998 van aportar-me, en la seva riquesa i, també, en el seu contrast, un plaer intens. El primer —que es pot adquirir amb el nom d'Agosarat— era d'una elegància i plenitud molt grans, i transmetia sensacions de cremosa i perllongada perfecció. Quin contrast amb el 2004! Aquest, era plena opulència, madura i voluptuosa, l'únic que —potser per efecte de l'anyada atípica— semblava que desbordava els cànons d'austeritat dels altres cinc vins. I encara hi havia el 1998: melós i ple de profunditats, d'aromes intrigants que poden recórrer la distància que hi ha dels torrats a la melmelada o la poma confitada... Quan penso que la nostra terra i les nostres gents han parit ampolles com aquesta, encara renego més del pecat de displicència que tan sovint ens embruteix!

Sempre tornaré al Batlliu

Quan un celler —un projecte que involucra vinyes, terrer, persones, mètodes, idees, objectius, treball, amor...— l'he pogut seguir des del seu «moment zero», aleshores, de manera inevitable, he desenvolupat una complicitat i una estimació envers aquest projecte que em fan veure'l com alguna cosa pròpia —no «pròpia» en cap sentit possessiu, sinó més aviat en referència a una gran proximitat, a una gran coneixença. Això em passa amb una dotzena de cellers —potser menys. Un d'ells és Batlliu de Sort.

Com que, per diversos motius, sóc mig pallarès, quan vaig veure que al Batlliu s'hi plantaven vinyes, recuperant així un conreu que ja només existia a la toponímia, de seguida vaig estar atent a què s'hi feia. Quan vaig començar a beure els vins que feien —i a imaginar els vins que volien fer— els amics Ramon, Josep Maria i els altres socis seus, quan vaig adonar-me que aquells vins despertaven en mi un delit profund, vaig saber que Batlliu de Sort era un dels «meus» cellers.

Fa poc, vaig passar una llarga estona a la borda de Cebrià, amb en Josep Maria. Era la primera vegada que podria veure la impressionant sala de sostre altíssim, acabada de rehabilitar. A fora, la temperatura no era gaire baixa, però el «vent de port» bufava ben fort i s'agraïa estar a redós. Vam parlar de moltes coses, vam tastar-ne moltes: les collites que encara es crien a l'ampolla, les que encara són al dipòsit, el vi més novell, els projectes... 

D'allò que vaig tastar aquell dia, el que és mes digne d'esment, perquè és innovador, és un viognier 2013 amb una mica de criança en bóta vella de mida gran. És un vi magnífic que, segons els amics del Batlliu, encara haurà d'esperar ben bé un any a l'ampolla. Representa la primera criança en bóta del celler. Som molts els que fa temps que ens delim per poder beure algun Biu amb criança en fusta, però ells segueixen el seu tempo, afermant cada pas abans de fer el següent.

Aquest viognier delectable és d'un groc ben clar i genera aromes molt netes, fresques, florals, austeres. L'equilibri a la boca és impecable. Hi ha volum, dolçor melosa, el punt de voluptuositat que associem al viognier; però també hi ha tremp, força lineal, frescor, tensió i puresa. Mentre el bevia, no podia deixar de pensar en Condrieu, però no vaig dir res perquè jo penso que, quan parlem de vi, les comparacions són innecessàries i, sovint, pernicioses. En resum, em va semblar que era un vi profund i ple de matisos, on els diversos equilibris —fluid/untuós, sec/amorosit, precís/voluminós, floral/cítric...—estaven plenament aconseguits.

I tota la resta? I tots els altres vins que vaig tastar? I els 2016 i els 2017? I la comparació —tête-à-tête— entre el Nero 2016 (sense sulfurós afegit) i el Biu 2016? I les noves collites del Vi Bord (segurament les millors que hi ha hagut)? Són moltes les delícies que encara ens esperen a la borda de Cebrià. En parlarem en una altra ocasió. Aviat.

Els dos sirà d'Olivardots (fins ara)

S'ha abusat molt d'aquell vers d'en Foix:

«M'exalta el nou i m'enamora el vell»

però avui l'he d'invocar perquè hem destapat, a casa, una ampolla de cadascun dels dos monovarietals de sirà que han aparegut a la col·lecció «varietals de terrer» de Vinyes d'Olivardots, un de la collita 2008 i l'altre de la collita 2012. Ha estat un gran delit poder tenir a taula aquests dos vins tan diferents i tant magnífics —el «nou» i el «vell», com al poema— i, encara més, poder comparar el 2008 amb el record que en tinc de quan el vi era molt més jove  i el vaig tastar en una ocasió memorable de la que crec que en va sorgir algun article en aquest blog.

Segons la terminologia del celler, aquests vins són el Vd'O 3.08 (780 ampolles) i el Vd'O 3.12 (1180 ampolles) i duen el subtítol «syrah sorra» que fa referència als sòls de sauló on hi ha el celler, a Capmany, a la partida de l'Hort d'en Riera. El 2008 el vaig comprar quan va sortir i ha estat fins ara desat al meu petit celler. En aquell moment era, ras i curt, enlluernador! Una delícia, un vi excel·lent i immensament atractiu, que em va fascinar. «M'exalta el nou», deia en Foix. Tanmateix, en aquell moment el vaig tastar juntament amb els 1.08 i 2.08 —i altres delícies— que són els grans vins de carinyena d'Olivardots i que parlaven als meus sentits en un llenguatge molt més contundent i sòlid —tel·lúric— que no pas el juganer sirà.

Han passat els anys i aquell jove Vd'O 3.08 ha arribat a una grandíssima saó que ha revelat una immensa quantitat de matisos i virtuts. Quines aromes més profundament meloses, gairebé confitades, quina densitat de dolçor! L'he decantat i hem pogut veure com s'anava «despertant» amb l'aire. El contrast amb el vi que recordo és ben gran, i aquella «bellesa» que semblava una mica superficial ha donat pas a unes complexitats fondes i setinades. És llaminer, és melós, té una llargada estesa i un pes de fruita madura magníficament acoblada amb uns tanins amorosits i un volum que tot ho sadolla. Vi corpulent i voluptuós, que interpel·la amb força els sentits sense necessitat de cap cogitació teosòfica.

Sospito que, en aquest país poc amic dels vins convenientment evolucionats, ara deu ser ben difícil trobar una ampolla d'aquell sirà.

Ja he dit que, fins el moment actual, només dues collites del sirà d'Olivardots han merescut formar part de la col·lecció dels Varietals de Terrer. La primera va ser la del 2008. La segona va ser la del 2012, i jo també en tenia una ampolla —la meva devoció pels vins de la Carme m'empeny a aplegar-ne tantes ampolles com m'és possible!  D'aquesta manera, hem tingut el plaer de poder comparar les virtuts diverses d'aquests dos vins, procedents d'una mateixa vinya i un mateix celler, però de dues collites climatològicament ben contrastades.

Tenim al nostre davant, doncs, el «vell» 2008 —que ens «enamora»— i el «nou» 2012 —que veurem si ens «exalta». 

El Vd'O 3.12 és d'un vermell molt lluent, i la vora sembla una mica porpra. Tot en ell indica una frescor que contrasta força amb el 2008. Hi ha un ventall aromàtic que no és massa extravertit, però que combina moltes fruites, espècies, potser fins i tot flors. Al fons de tot, alguna lleu nota torrada i/o fumada. Aquí jo no parlaria de «voluptuositat» com he fet abans, sinó d'equilibri, plenitud i perfecció. També de mesurada acidesa, sabor net, tremp (que no es contradiu amb una suavitat setinada). El conjunt és deliciós, força «lineal», ple de sabor i de textures líquides. Les seves virtuts romanen llargament a la boca. La sensació final és d'elegància.

Quan tens dos vins al davant, sembla inevitable voler-ne preferir un per damunt de l'altre. M'agradaria més no fer-no, però si em calgués, recordaria unes paraules que una vegada em va dir, parlant dels seus vins, un dels nostres grans enòlegs: «no busco la perfecció, sinó l'emoció». Potser el 3.12 s'acosta més a un cert ideal de perfecció però a mi, ara i aquí, el vi que m'ha emocionat és el 3.08.