dilluns, 25 de juny de 2018

Apunts d'agenda —3—

Avui segueixo transcrivint notes de la meva llibreta d'apunts, notes que segurament haurien de donar lloc a article més complets, més ben escrits i argumentats.


  • A Mas Llunes han d'etiquetar el miler mal comptat d'ampolles de la seva gran carinyena blanca de la vinya de Fontanilles amb l'eufemisme «blanc de vinyes velles» perquè, com bé sabeu els que estimeu aquesta varietat minoritària, els complicadíssims tràmits burocràtics que cal seguir perquè, finalment, la carinyena blanca sigui «legal» no han finalitzat encara. He destapat una ampolla de la collita 2015 i, com en les collites anteriors, el vi m'ha agradat moltíssim. M'ha sorprès el seu color amb una molt lleu tonalitat vermellosa i m'ha encantat la seva aroma complexa que recorre un ample espectre que va de l'anís als fruits secs i algunes herbes, dels cítrics a la fruita blanca. L'equilibri entre la frescor i una delicada untuositat li dóna elegància. Hi ha sabor i hi ha força i profunditat. Al final apareixen uns agradables tocs amargosos ben amorosits.  
  • He parlat força en aquests Apunts d'Enografia dels vins de Vinyes d'Olivardots, però gairebé sempre m'he referit als seus vins «de col·lecció» —els grans Vd'O— i he oblidat massa els seus vins de vinyes més joves —no diré «els seus vins 'senzills'»— que són els tres Finca Olivardots. Són vins ben bons que, si no hi hagués els Gresa i els Vd'O —Déu-nos-en-guard!— podrien seguir mantenint el celler al meu mapa enogràfic. L'última ampolla que he begut va ser un Vermell 2014 —sirà, garnatxa i cabernet de vinyes joves i una mica de carinyena de vinya vella— d'aromes profundes i confitades, de sabor fresc i amb tanins marcats i saborosos. Hi ha una sensació de textura que no contradiu la fluïdesa que fa que el vi «circuli» sense màcula i deixi una persistent empremta al paladar. 
  • La proliferació del vins «de marca blanca» no s'atura i algunes denominacions —com l'Empordà— sembla que siguin especialment atractives per aquests projectes mercantils. Aparentment, són productes que saben atreure l'atenció —i la mà— del consumidor que ressegueix amb la mirada les lleixes dels nostres supermercats. Reconec que jo també n'he comprat alguna ampolla (a contracor) perquè penso que és interessant tastar aquests vins si volem entendre quins paràmetres els fan atractius per a un públic prou ampli. L'altre dia vaig destapar una ampolla de vi negre 2015 do Empordà, amb un nom mig en anglès mig en català i sense que hi consti cap celler a l'etiqueta. Com en moltes altres ocasions, el vi no estava pas malament: marcava força la fusta i tenia el caràcter «clàssic» d'una llarga criança en bóta. A la boca, es mantenia ben bé a la part frontal i tenia un final força assecant, però es podia beure bé i tampoc no estava gaire allunyat de tants vins «de marca» que, per mandra de fer una descripció millor, ens posem d'acord en anomenar «comercials».    

dijous, 21 de juny de 2018

Apunts d'agenda —2—

Segueixo amb la transcripció d'apunts de la meva agenda que han anat quedant a l'espera de formar part, un dia, d'algun article més complet.


  • L'estiu passat vaig visitar el Domaine de la Rectorie, a Banyuls, i els seus vins em van semblar interessantíssims. Encara no he destapat el vi que més em va agradar dels que fan al celler (deixant de banda els Banyuls), perquè crec que encara estarà millor d'aquí un parell d'anys. Em refereixo al Montagne (AOC Colliure negre). Sí que he destapat, en canvi, un parell d'ampolles interessants: Côté Mer 2016 i L'Oriental 2016, que potser ja estaven una mica més a punt per ser degustades. El primer el fan amb sirà i garnatxa, amb una mica de carinyena, i és d'un vermell viu molt fosc. Tot ell vessa de fruita madura, d'espècies i fins i tot de flors. És càlid i saborós, amb ferms tanins i amb força. Enlluerna al primer moment, però després queda una mica «bloquejat». Potser li hauria calgut una mica més de paciència per part meva. L'Oriental 2016 és un vi ben curiós. Està fet amb garnatxa i una petita part de carinyena i la seva peculiaritat és que el raïm «està veremat a la maduresa del Banyuls». És a dir, que fan aquest vi amb el mateix raïm —collit ben tard— com si fos per fer els dolços de Banyuls. El resultat és molt especial i potser no agradarà tothom, però jo he trobat que la seva immensa opulència, l'extraordinària maduresa, la «dolçor» monumental, la força i el «desmesurat» sabor persistent, el poden fer, en algun moment concret, colossalment atractiu. I això es deu, potser a que tota aquesta voluptuositat està, d'alguna manera, acoblada —encara que sembli mentida— amb una determinada elegància. 
  • Al Mercat de les Flors de Barcelona vaig poder visitar una mostra molt interessant de vins de la Conca de Barberà. Hi havia molts vins que estimo però, com sempre em passa en aquestes ocasions, el que més em delia era buscar i trobar novetats interessants que em fessin conèixer projectes que em sembla que voldré seguir. I en vaig trobar un parell que, com tantes vegades, procedeixen d'aquesta idea genial que s'anomena el Viver de Celleristes. D'una banda, vaig tenir la primera notícia del Mas de la Pansa, un projecte de l'Imma Soler que figura a la meva agenda amb la màxima prioritat. Malauradament, no n'he pogut aconseguir cap ampolla perquè el vi ja està exhaurit, però la copa que vaig poder beure al Mercat de les Flors em va semblar magnífica. L'altre projecte que tampoc no coneixia però que em va semblar digne d'estudi —malgrat unes ampolles de disseny horripilant (per al meu punt de vista)— és el d'en Joan Franquet. Finalment, em va agradar veure com els bons vins de parellada s'estan consolidant com una senya de personalitat de la Conca. 
  • També he assistit a una presentació dels Cellers Singulars —una associació de nou cellers de la DO Tarragona que volen aixoplugar-se sota un segell de qualitat que els personalitzi— que es va fer al Palau Robert de Barcelona. He de dir que el que vaig tastar em va generar dubtes i que, per tant, no publicaré res sobre aquests cellers fins que no hagi tastat algunes ampolles més. Però sí que vull fer esment aquí de la qualitat d'un vi que ja coneixia i que fins i tot ha sortit alguna vegada en aquest blog: el Cartoixà 2017 del celler Mas Bella.  

dissabte, 16 de juny de 2018

La Miloquera, de Marçà

El celler Vendrell Rived —crec que abans signava les ampolles com a «Josep Maria Vendrell Rived»— el conec poc. Estic segur d'haver begut alguna ampolla de l'Alleu i recordo que em va satisfer molt però més enllà d'això no seria capaç de dir pràcticament res més.

És un celler de Marçà. Si véns de la Torre de Fontaubella, trobes el trencall del celler a mà dreta, a la partida de «lo Mas d'en Crusat», poc abans d'arribar a Marçà. Recordo que hi vaig passar fa poc, amb bicicleta, un dia que vaig fer una bonica excursió que, sortint de Pratdip, fa tota la volta a la Serra de Llaberia.

Aquell dia de la volta amb bicicleta, quan vaig veure el cartell amb el nom del celler, vaig tenir un d'aquells pensaments tant típics: «un dia he de tornar a tastar alguna ampolla de l'Alleu...». Potser va ser per això que a la Fira de Falset, quan vaig veure la paradeta de Vendrell Rived, vaig aturar-m'hi a «tastar alguna cosa». I vaig fer una de les troballes personals de la Fira d'enguany.


Resulta que han fet un parell de microvinificacions que em van semblar molt interessants: una garnatxa i una carinyena que duen el nom de La Miloquera. Una «miloca» és un mussol, però qui conegui una mica Marçà sabrà que el poble és al peu d'un turó característic que es diu la Miloquera i que és on hi ha el Castell de Marçà. 

Els dos vins —la garnatxa i la carinyena— em van semblar molt bons però potser la carinyena em va atraure més. Ara que he pogut destapar una ampolla de La Miloquera 2016, miraré d'explicar què és el que hi he trobat —fins allà on sigui possible.

Segons hi diu a l'etiqueta, només se n'han fet 625 ampolles i, de fet, el vi no apareix al catàleg de la pàgina web del celler. La vinya és «vella» i el vi s'ha criat dotze mesos en bótes de roure francès. El color és un vermell força fosc i l'aroma té la tipicitat de la carinyena, amb caràcter, una certa —i deliciosa!— «duresa» i una molt mesurada «rusticitat». [Imagino que tot això que dic, per a algú que no conegui la carinyena i/o no n'estigui enamorat, deu sonar una mica despectiu (dur?, rústic?), però segur que els que llegiu aquest blog enteneu bé de què parlo.] El conjunt d'aromes —que, tanmateix, inclou les herbes i les espècies— posseeix una elegant complexitat de matisos. A la boca, la força del sabor és extraordinària i va acompanyada d'una esperada «sedositat» que, des del meu punt de vista, és una de les senyes d'identitat de la bona carinyena vella. És una delícia: corpulent però fluid, elegant però sense perdre la «rauxa» d'aquesta varietat, llargament persistent. És important no deixar que s'escalfi perquè el seu elevat grau alcohòlic li pot passar factura.

Sap greu pensar que les poques ampolles que hi ha d'aquest vi es destaparan massa aviat: crec que és un vi que mereixeria que el deixessin créixer uns quants anys més a l'ampolla. 

dimarts, 12 de juny de 2018

Apunts d'agenda

No sé si és que tinc menys temps per dedicar a aquests Apunts d'Enografia o és que no el sé aprofitar prou bé. El cas és que el nombre d'articles en aquests darrers mesos ha baixat respecte del ritme que havia estat seguint des de fa anys. Les notes de tast se m'acumulen a l'agenda i avui, per sortir del pas, publicaré uns apunts ràpids sobre vins que segur que mereixerien un llarg article —que potser sí que escriuré un dia.


Som-hi:
  • En Jordi Masdeu segueix oferint-nos vins extraordinaris. Un dia destaparé una ampolla que tinc —Masdeu by Masdeu, en podríem dir— i ja en parlarem, però ara vull, si més no, escriure un mínim apunt del Mas la Mola blanc 2017. Vuit-centes quaranta-nou ampolles d'un vi de garnatxa blanca, macabeu i PX, una delícia de fruita blanca i cítrics amb el fons enigmàtic que li dóna el PX, un monument de puresa i força, de glop consistent i dens, de textures opulents, de ple equilibri. Rigorós en la definició de les línies del seu dibuix, ple de matisos, «rodó».
  • Diria que algunes collites de Cara Nord m'havien deixat indiferent però el que he tastat més recentment m'agrada força. Per exemple, l'aromàtic Trepat 2016, d'un vermell intens i d'una bella frescor que suggereix les fuites del bosc i les herbes de secà del nostre país, que tan intenses són al mes de maig. Hi ha poc pes —com ha de ser en un trepat que no es vulgui transvestir— i convida a beure reflexivament. Recorda fortament algunes delícies de gamay.
  • Hi ha un vi —un únic vi, un vi blanc— del qual tinc una col·lecció de totes les anyades des del 2008. El considero un dels nostres vins més grans. L'altre dia, en un rampell, vaig destapar-ne una ampolla i l'exaltació va ser tan gran que semblava boig, amb la copa a la mà i sense saber-me avenir del bé-de-déu que hi havia a dins. Era un Masia Carreras blanc 2015. Potent, enlluernador, complex —complexíssim!— dens de cítrics i mel, tens, amorosit i untuós, però fluid. La seva opulenta plenitud omplia tota la meva boca i em feia sentir una mica més feliç. Força més feliç.
  • Vaig dedicar un article a la meravellosa carinyena d'en David Pujol Cargol, però el seu formidable vi blanc potser en mereixeria un altre —o dos! El Missatger blanc 2017 és garnatxa blanca, garnatxa roja i macabeu i s'ha criat —com tots els vins d'en David, fins ara— en dipòsits de ciment.  El nas és fresc i profund, netíssim, sense cap faramalla. Hi ha molt de sabor, molta tensió i conté un ventall de tonalitats cítriques espectacular. Crec que aquest estiu no em cansaré de beure'n i de compartir-lo amb els amics que vinguin a la meva taula. 

dimarts, 29 de maig de 2018

Garnatxa: de la Figuera al Baix Ter

A la Fira de Falset, com cada any, hi vaig trobar coses molt remarcables, novetats engrescadores, la consolidació d'algunes tendències positives, vins molt bons. Va ser un gran dia i, fos per la mica de fresca suau que feia o fos pel meu estat d'ànim —o per la prodigiosa qualitat dels vins del Priorat (comarca)—, el cas és que vaig sentir un gran delit en molts i molts vins que vaig tastar. Vaig prendre nota d'alguns projectes relativament nous i ja n'aniré donant notícia en aquest blog, pas a pas.

El nom del vi no em podia deixar indiferent: Pythagora. A l'etiqueta —blanca i elegant— un  petit tetràedre i un nom que no em deia res: Galilea. Si agafeu una lupa molt potent, encara hi podreu llegir, amb lletra minúscula, l'afegitó «by Fiona». Per sort, la Fiona —Fiona Fischer, una noia suïssa filla de l'importador i empresari Roland Fischer, propietaris de Galilea i també del celler Laurona— era a Falset i vaig poder parlar amb ella ni que fos d'una manera massa breu.

Quan vaig tastar el Pythagora 2014 vaig adonar-me que tenia a la copa un vi per aquests Apunts. De moment, és poc el que en sé, però l'altre dia en vaig destapar una ampolla, a casa, perquè m'ajudés a confirmar les sensacions que vaig tenir a Falset, aquell dilluns.


És un vi de garnatxa, d'unes velles vinyes de La Figuera —quina terra de garnatxes!— i el responsable enològic és en René Barbier (pare) —alguna cosa hi ha en aquest vi de l'esperit de l'Espectacle i, de fet, el Pithagora es cria, si ho vaig entendre bé, en la fusta per on ha passat aquell gran vi de la Figuera.

El vaig decantar una estona abans i, un cop a la copa, té un preciós color vermell de cirera —al meu davant hi tenia un plat amb cireres i el color era idèntic— i l'aroma és elegant i jo diria fins i tot «tranquil·la», amb expressió de fruita i sensacions fresques, amb un lleu fons de farigola i una agradable «fredor» que no implica pas absència de plaer. Algunes notes de fruites boscanes i, encara ho torno a dir, una elegància que convida a prendre's el vi «seriosament» per intentar comprendre les seves profunditats.

A la boca el vi és deliciós, amorosit, fluid, però amb una immensament harmònica expressió dels tanins, de l'estructura, de la criança. El sabor s'allargassa sense decandir, i persisteix. El seu encant subtil fa que no sigui un vi per beure en qualsevol moment ni en qualsevol companyia: no enlluernarà els fatxendes ni els que busquen els cossos massa corpulents.

Em ve ara al cap el títol d'un article que vaig publicar en aquests Apunts, ja fa uns quants anys: «Garnatxa, la de mil veus» i, com que «una garnatxa en crida una altra», deixeu-me que faci ara un apunt molt breu d'una altra garnatxa que he «descobert» fa poc i que, sense aspirar a tenir la profunditat del vi anterior, em resulta extraordinàriament atractiva i no puc deixar de beure'n un dia i un altre.

Es tracta d'un vi negre que procedeix d'un nou projecte a Pals, a l'Empordà: Mas Geli 2016. Tretze hectàrees de vinya —garnatxa blanca, negra i roja, i subirat parent— amb la direcció de l'Agustí Torelló. Ja us explicaré més coses més endavant, ara només vull dir que aquesta garnatxa pura i aromàtica, plena de sabors «elementals», acurada en l'equilibri, em parla de virtuts com la naturalitat, i em fa veure com el sabor pot ser, al mateix temps, intens, acurat i refrescant. 


dimarts, 15 de maig de 2018

Forcada, pirene, gonfaus... i cinquanta més

Ja fa molts anys que vaig sentir a dir que Torres estava recuperant varietats antigues, però el cert és que no hi vaig parar gaire atenció: no era conscient de la magnitud d'aquell projecte. Suposo que, com que no veia que a les ampolles de Torres hi constés cap nom «estrany», vaig donar poca credibilitat a la notícia: no era conscient dels tempos que impliquen un projecte d'aquesta mena. Tot va canviar, però, un dia que en Josep Sabarich em va convidar a les instal·lacions de Pacs del Penedès per fer-me tastar un determinat vi i, de retruc, em va fer tastar un vi exquisit fet amb una varietat recuperada mitjançant aquell projecte que he esmentat —una varietat que li havien posat el nom de «querol». Vaig quedar-ne impressionat però més endavant vaig aprendre que el querol que tant em va agradar era només la punta d'un iceberg immensament més gran i encara més fascinant.

Quan realment vaig aprendre la magnitud i la complexitat del projecte de recuperació de varietats ancestrals de Torres va ser a Alimentaria 2018, en un tast que en Miguel i la Mireia Torres van oferir-nos.


Fa més de trenta anys, la família Torres va començar a recercar, per tot el nostre país, ceps de varietats desconegudes. D'ençà d'aleshores, ha calgut seguir un llarg i laboriós procés d'identificació, sanejament (i.e. eliminació de virus), reproducció, adaptació, conreu i, finalment, vinificació i valoració d'aquelles varietats ignotes de les que ja se n'havia perdut fins el nom. Actualment en tenen mig centenar i n'hi ha sis que ja consideren que estan a punt perquè els seus vins puguin ser comercialitzats. Ara la història completa es pot trobar fàcilment a Internet i no em cal estendre'm més en aquest resum.

Aquell dia a Alimentaria vam tastar cinc varietats d'aquestes. La primera va ser la forcada, que vam poder tastar en dues collites —2015 i 2016— amb la intenció que poguéssim avaluar el seu potencial d'evolució. És una varietat blanca que van trobar a la Vall de Bianya, que té una forta acidesa i em va fer pensar en vins blancs de regions més fredes. Abans de final d'any sortiran les primeres ampolles d'un monovarietal de forcada.

Vam tastar també un vi fet amb la varietat que s'ha batejat amb el nom de pirene i s'ha plantat a la finca de Sant Miquel a les muntanyes de la conca de Tremp, a tocar dels mil metres d'alçada. És un vi molt aromàtic, molt fruitat i fresc i, amb sis mesos de bóta, em va semblar una delícia. Em va fer pensar en l'estimada mencía. De la finca de l'Aranyó procedeixen els raïms de la varietat anomenada gonfaus que vam tastar a continuació: un vi molt interessant, mineral i complex, llaminer i sedós, sorprenent. Una altra varietat recuperada és la moneu que ens va donar un vi amb molta fruita, consistent i lleugerament confitat que em va fer pensar en les virtuts de la sirà.


També vaig poder tornar a tastar un vi fet amb querol —aquella varietat que tant em va impressionar la primera vegada— procedent de les vinyes de Torres a la Conca de Barberà. Quin vi més profund! Complexitat, seda, tensió, excel·lent al nas...

Per sort, l'antic projecte comença a arribar a la seva fase final i aviat, aquests vins que vaig ser tant afortunat de poder tastar estaran a l'abast de tothom.

dimarts, 8 de maig de 2018

Missatge de Masarac

De l'Empordà en surten unes carinyenes extraordinàries. Ja prou que n'he parlat en aquests Apunts i ara no cal que repeteixi els seus noms. Sense renunciar a tot el plaer que aquestes grans carinyenes m'han aportat, he de dir que jo esperava poder tastar, un dia, una carinyena com la que fa en David Pujol Cargol a Masarac. 


A tota la zona nord de l'Alt Empordà —en sòls que van de les pissarres de Vilamaniscle i Rabós a les argiles del pla de Montpedrós, passant pel granit i el sauló de Capmany— hi ha petites parcel·les de vinyes de carinyena antiquíssimes, esparses i amagades. Són tresors que han sobreviscut a la «gran extinció» i que fàcilment passen desapercebuts dels viatger distret. Jo mateix, que he recorregut aquestes vinyes una vegada i una altra, encara em vaig sorprendre quan en David em va parlar d'una vinya centenària a la banda del Morassac, d'on ha sortit la carinyena d'El Missatger negre 2016


A casa d'en David, a Masarac, s'hi ha fet vi «des de sempre», però aquests «missatges» que en David ens envia dins d'unes ampolles que, oportunament, fan de missatger, ens han començat a arribar fa poc. Potser per això aquests Apunts no n'havien fet esment fins ara. L'elaboració es basa en els cups de ciment que hi havia a la masia familiar i que en David ha rehabilitat perquè els seus vins facin una criança en ciment —ni hi ha bótes, ni hi estan previstes— fins aconseguir una carinyena pura, fragant, fresca i, tanmateix, perfectament setinada i rica de matisos. Ja he dit que feia temps que esperava trobar-ne una com aquesta.

El color és un vermell fosc, però deixa passar la llum i és lluent. Les aromes emanen amb força i, com que el vi no ha tocat la fusta, són molt més primàries del que estem acostumats. D'altra banda, res tenen a veure amb aquelles carinyenes joves i abrivades, rústiques i desbridades que, si bé poden tenir el seu encant, no ens ofereixen les delícies d'una criança que les hagi amorosit i que, en miríades de misterioses reaccions químiques, hagin adquirit profunditats aromàtiques i sàpides com les que, en aquest El Missatger 2016, ens fan delir tant.

Ja he dit que hi ha molta netedat i que el vi és profundament amorosit i sedós, sense ni un rastre de confitat. Fruita n'hi ha, i també notes que en podríem dir minerals. I el caràcter de la carinyena s'hi manifesta amb rotunditat, amb textures i «matèries» que fan que sigui fresc sense ser prim, que tingui estructura i equilibri, que es begui amb delit —en podríem dir «fàcil de beure», però això s'ha d'entendre en el seu recte sentit— però que convidi, també, a la reflexió i a l'anàlisi.

Tot això, i altres coses que no sé explicar, m'ha passat pel cap mentre bevíem aquest vi i deixàvem que el seu missatge —hauria d'haver dit «els seus múltiple missatges»— ens arribés a la consciència a través dels nostres sentits.

Acabaré dient que en David fa altres vins, a banda d'aquesta carinyena. La seva gamma actual la podeu veure a la foto de més amunt. Ja n'anirem parlant!

dijous, 3 de maig de 2018

Can Sumoi

Can Sumoi és una finca immensa que hi ha entre el Baix Penedès i l'Alt Camp, quan les muntanyes de l'entorn del Montmell toquen el Pla de Manlleu, prop del que fou, en el seu temps, el municipi del Marmellar —etimològicament, «terra de codonys». Ara és una terra d'alzinars i garrigues, d'ermots i d'antigues vinyes, enlairada sobre la plana, ventada per la marinada, feréstega.

Can Sumoi —la vella masia, el casalot (relativament) nou encimbellat dalt del turó, les vinyes que l'envolten— és una fita per als que circulem sovint amb bicicleta per aquestes carreteres: La TP-2442, que uneix Sant Jaume dels Domenys amb el Pla de Manlleu i segueix fins Bonany per girar després cap a Santes Creus —o bé cap a Pontons— és una ruta magnífica que els ciclistes apreciem molt. La pujada no és gaire dura, però és pujada tanmateix, i quan veiem el rètol «Can Sumoi» sabem que el pendent ja s'ha acabat —de moment— i ens podem preparar per la mica de baixada cap a Aiguaviva. Si, a més, el ciclista és aficionat al vi —com és el meu cas— aquest nom Sumoi el pot fer recordar les delícies d'aquest raïm que, afortunadament, hem sabut redescobrir, abans que no fos massa tard.    


Jo havia pedalat moltes vegades aquestes rutes delicioses i cada dia, quan veia el rètol i afluixava el ritme, tenia uns instants de reflexió sobre la màgia d'aquest indret, sobre l'aspecte ruïnós i envellit de les masies i les vinyes, sobre el vi que suposava que havia nascut en aquest indret al llarg dels segles —potser sumoll?— sobre els temps esdevenidors —de ruïna o tal vegada de rehabilitació— que podíem esperar.

Per tot això, vaig sentir un interès molt viu quan vaig saber que Raventós i Blanc havia comprat aquesta finca per plantar-hi la llavor de la seva nova gamma de «vins naturals». I en dic naturals, encara que m'agradi tant poc aquesta nomenclatura, perquè és el que hi diu a l'etiqueta i perquè, malgrat tot, és una manera breu —massa breu, aquest és el problema— de resumir les característiques de la viticultura i l'enologia que fan que aquests vins siguin com són —i com seran.


Amb un gran desvergonyiment —que encara em fa enrojolar una mica— vaig dir-li a la Judith Baldris com m'agradaria conèixer «a fons» Can Sumoi. Parlo de tastar els seus vins i de molt més que això: trepitjar les vinyes, conèixer les persones i els paisatges, aprendre quines inquietuds els han dut a aquestes muntanyes del Penedès, entendre quin vins volen fer i com els volen fer...

La resposta de la Judith va ser d'una generositat molt gran i un matí de finals d'abril, juntament amb quatre experts i amb en Francesc Escala, vam anar plegats a Can Sumoi i van tenir temps de fer realitat aquelles vivències que jo anhelava. Vam tocar els ceps i la terra cretàcica, vam tastar, vam aprendre, vam beure, vaig poder entendre algunes coses que, d'alguna manera, aniran conformant la meva mirada sobre el vi.


A l'entorn de la casa hi ha unes vint hectàrees, majoritàriament de parellada, també de xarel·lo i de sumoll. Per cert: encara que «sumoi» sigui també una manera de denominar el sumoll, el nom de la finca no prové —si més no, directament— del de la varietat, sinó que és el llinatge dels propietaris de la finca des del segle XVII.

El projecte de Can Sumoi —vins naturals, vins d'alçada, vins amb origen— es materialitza, ara mateix, en sis vins que ja són al mercat o bé hi seran ben aviat. Alguns hereten el nom d'un vi ben conegut de Raventós i BlancPerfum o La Rosa— però, pel que jo he pogut tastar, crec que es pot parlar d'una «refundació» evident. Can Sumoi Perfum 2017 és un blanc absolutament seductor fet amb moscatell, parellada i macabeu. Can Sumoi la Rosa 2017 té un color delicat i una gran riquesa d'aromes. La meitat del raïm és sumoll i la resta és parellada i xarel·lo. S'ha macerat amb les pells durant quatre hores. Completen el grup de vins tranquils un Xarel·lo 2017 de gran puresa i un sumoll que encara s'està acabant d'arrodonir a l'ampolla. Tots aquests vins han fermentat amb llevats indígenes de la vinya i no s'hi ha afegit cap producte enològic. El compromís amb l'autenticitat és total. Les ampolles són atípiques i a mi, sincerament, m'agraden força (i és estrany, perquè sempre m'he declarat aferrissat partidari de l'ampolla «clàssica»).    


Hi ha també dos vins espumosos de fermentació única —«ancestrals»— un Montònega i un Sumoll.

Ara, des de casa meva, rememoro l'estona que vaig passar a Can Sumoi —aquest article no és altra cosa que la difícil traducció en paraules dels meus records— i, per fer més vives les imatges d'allò que vaig experimentar aquell dia, he anat a comprar una ampolla de Can Sumoi Xarel·lo 2017, he anat a buscar una copa apropiada —la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo chardonnay— i m'he posat  a escriure. Vi natural d'alçada, Serra de L'Home, dinou dies de fermentació espontània amb llevats indígenes de la vinya, fermentació malolàctica espontània, tres mesos amb «battonage» dos cop per setmana, cap producte enològic afegit, sense estabilitzar, sense filtrar, tapat amb suro de les Gavarres, vinya Palmeres i vinya Noguer Nou, cinc-cents setanta metres sobre el Mediterrani... Salut!

dimecres, 25 d’abril de 2018

Vins per a temps d'injustícies

Quan vius temps d'injustícies —com ara mateix— és molt difícil que el nostre esperit estigui en les condicions que calen perquè el vi ens parli amb la seva veu de saviesa. Malgrat això, hem de fer un esforç per aconseguir —sense oblidar ni la lluita ni el recte sentit de la justícia— que alguna ampolla ben triada ens ajudi en aquest tràngol. 


Vam destapar l'altre dia un Mas Sinén 2009 que feia temps que tenia ben desat a casa. El vaig decantar un parell d'hores abans i ens el vam beure en la copa Priorat de Zwiesel 1872. Era d'un vermell fosc i l'aroma era exuberant i profunda: de fruita, espècies i torrats, de solidesa mineral, balsàmica i generosa. Hi ha molta força, però el conjunt és prou ingràvid i mai no es feia feixuc. Mica a mica, s'anaven manifestant algunes notes de les nostres herbes de secà, aromàtiques, arrelades a la terra rocallosa i aparentment infèrtil.

En general, em sembla que els priorats del 2009 són excel·lents. Recordo que a l'abril va ploure moltíssim i que després, en canvi, va fer unes calors terribles i una sequera intensa. L'estiu va ser tòrrid. I ara, gairebé deu anys després, podem destapar una ampolla com aquesta i comprovar que tota aquella climatologia va ser a fi de bé!

Bevent aquesta ampolla —aquesta gran ampolla— no podia oblidar aquella clotada en forma d'amfiteatre, amb aquell sòl que gairebé és roca pura i compacta, amb només una mínima capa terrosa al damunt, aquell indret de Comadecases on hi ha les vinyes —precioses— on neix aquest vi. Crec que una vegada que vaig ser al Mas Sinén, amb en Salvador Burgos, vaig tastar aquest 2009 quan encara estava a la bóta, fent-se lentament. 

Més enllà de delir-nos amb les aromes del Mas Sinén 2009, sense pressa per dur-nos-el a la boca, sí que va arribar un moment que ens vam acostar les copes als llavis i vam fer un glop, gairebé amb els ulls tancats. Què sentíem? Una mica de tot: dolçor embriagadora al primer moment, un tacte de seda uns instants després, un «desplegament» més endavant, com si el vi adquirís, de cop, un volum immens que ocupava tota la boca i amarava els sentits. Més enllà de tot això, més enllà de la fruita, hi havia una estructura sòlida, un equilibri, i també una sensació —potser molt subjectiva, no sabria dir-ho— de terrer, d'aquella llicorella que les arrels dels ceps han de perforar per anar a buscar ben avall qui sap quins elements tel·lúrics.

Una ampolla com aquesta pot transformar un àpat en una experiència lluminosa i atemporal. Pot fer-nos una mica millors. Pot dur-nos a aquell moment que ens explica Espriu:
Aleshores diràs: «Sí, tot és just.»
 ...i en acabat, seguirem amb la nostra exigència de dignitat, de justícia, de llibertat.

diumenge, 15 d’abril de 2018

Que sigui de castanyer!

Estic fent allò que ara en diuen «revisitar» els vins de Mas dels Clavers, aquest celler tan interessant que hi ha a la finca Can Gallego, a tocar de la llera de l'Anoia, prop de la capella de Sant Nicolau de Freixe. Ja en vaig parlar fa un temps, quan jo el vaig «descobrir» però, malgrat les bones sensacions que he tingut cada vegada que he tastat algun dels vins que hi fa en Josep Duran, no he traduït aquestes experiències en un article en aquests Apunts.

Circular amb bicicleta per les rutes de Catalunya és una de les meves aficions i el Penedès —que tinc literalment a tocar de casa— m'ofereix kilòmetres magnífics. A més, a les rutes pel Penedès —com a moltes d'altres— els cellers que conec són com fites al llarg del camí que em fan recordar com els meus sentits han vibrat amb tal o tal vi. Per exemple, fa poc vaig ver una ruta curta i agradable que sortia de Sant Sadurní, seguia per Sant Jaume Sesoliveres fins a Piera i aleshores, per Capellades i Canaletes —quines carreteres més delitoses!— tornava al punt inicial. Per poder completar aquest circuit cal aprofitar una estreta pista asfaltada que uneix Canaletes amb Sant Jaume passant, precisament, per Can Gallego. Mentre pedalava per aquests racons idíl·lics vaig pensar que havia de revisitar aquest celler i posar-me al dia de les seves noves collites —i mirar si encara no havia fet tard per aconseguir ni que sigui una ampolla del seu gran i escàs sumoll L'Infiltrat 2015.


Ja arribarà el moment de parlar del sumoll —i del cabernet!— de Mas dels Clavers, però avui començaré amb L'Intocable 2015, un xarel·lo extraordinari, un vi que convida a la reflexió i a l'exaltació dels sentits.  Començo dient que procedeix d'una vinya del 1990 —la Vinya de l'Avi—, que ha fermentat amb llevat autòctons i que s'ha criat en bóta nova de castanyer durant sis mesos. I diguem també que només n'hi ha quatre-centes ampolles. Podríem dir que és com una obra d'art única: només una bóta que, com anuncia el nom del vi, «no s'ha tocat» durant el llarg període de criança.

El to és daurat i l'aroma, al primer moment, una mica enigmàtica, perquè la fusta «hi és i no hi és»: està magníficament integrada i no té res a veure amb aquelles bafarades de roure que, lamentablement, tant sovintegen i tan profundament malmeten alguns dels nostres xarel·los.

Al nas, el xarel·lo s'hi expressa amb la seva exactitud característica —quan és de bona mena i està ben criat. Hi ha sentors d'herbes, aquella combinació típica que gira al voltant del fonoll i que, si manté la puresa, tant m'agrada. Hi ha també alguns tocs fumats, una mica de pastisseria, i el temperament auster i incisiu que esperem els adoradors del xarel·lo.

El glop és ample i lluminós, molt envolupant però sense perdre mai la tensió. Més endavant, aquesta sensació es perllonga molt i molt, i apareixen sabors acerats i salins, boníssims, i un lleu amarg, al final de tot. És suaument untuós, a la manera del xarel·lo, i les complexitats de la criança s'hi fan presents, sense pertorbar ni l'equilibri ni l'elegància. El sabor persisteix una llarga estona a la boca —i encara molt més en el nostre record sensorial!

Segurament, són molts els ingredients que, perfectament acoblats, han fet néixer aquest vi, però n'hi ha un que jo voldria esmentar especialment: el castanyer. No tinc pas el costum de «pontificar», ni sé fer-ho però, després de tastar —i beure!— molts dels xarel·los que es fan i es desfan, cada vegada estic més convençut que la criança ideal és o bé l'absència de fusta o bé la fusta de castanyer. Segur que hi ha exemples de xarel·los que han passar per roure i n'han sortit vius —fins i tot potser n'han sortir molt i molt bé— però aquest vi del Mas dels Clavers i d'altres que han anat apareixent en aquests Apunts són proves empíriques incontrovertibles de la bondat del castanyer per aportar grans virtuts als nostres millors raïms de xarel·lo.

dijous, 12 d’abril de 2018

Yellow Ribbon

Woody Guthrie, 1943
Jo (i molts milers de catalans), 2018

Com és que ens costa tant de veure que la nostra lluita és la lluita universal i constant contra el feixisme?

dissabte, 7 d’abril de 2018

Les singularitats


En el meu camp de treball —el meu ofici són les matemàtiques i, més en concret, la geometria— la paraula «singularitat» hi apareix amb freqüència. Fa referència a una regió de l'espai —un punt, una línia— on es trenquen les condicions de «regularitat», on les lleis que són vàlides arreu són violades, on apareixen bifurcacions, transicions, col·lapses, inestabilitats, irreversibilitats... Diem, per exemple, que la lemniscata de Bernoulli o el «paraigües» de Whitney tenen una singularitat a l'origen, o que les equacions d'Einstein tenen una singularitat a cada forat negre de l'Univers.

Però ara vull parlar d'una altra mena de «singularitats»: Les Singularitats d'Orto, que són els vins —sovint sublims, sempre memorables— que els socis del celler Orto Vins del Masroig fan amb els raïms d'una vinya de cadascun d'ells. Com que són quatre socis, hi ha quatre singularitats, i cadascuna d'elles és un vi transcendent, una icona. Recordem-les: d'una vella vinya de carinyena d'en Josep Maria Jové ens arriba La Carrerada; en Jordi Beltran verema mitja hectàrea d'ull de llebre i ens ofereix Les Pujoles, i el seu germà Josep Maria crea, amb una garnatxa peluda vellíssima, Palell; finalment, en Joan Asens ens meravella amb el valuosíssim picapoll negre de Les Tallades de Cal Nicolau.

He anat bevent, al llarg dels anys, ara i adés, alguna ampolla d'aquesta tetralogia sagrada. He tingut la sort de fer-ho, un parell de vegades, acompanyat del mateix Joan Asens —quin privilegi!  Sempre m'han emocionat: potser uns més que d'altres, en funció del moment, de «les libracions dels cors». He de confessar que el meu preferit, el que més m'ha enlluernat cada vegada que n'he begut és Les Tallades, però després d'haver-ho escrit ja me'n penedeixo, perquè em ve el record dels altres tres vins i les estones de felicitat que m'han donat.

Tanmateix, l'altre dia —al plat hi teníem unes faves-i-pèsols celestials, estofades amb menta, cansalada i botifarra negra— vam destapar una ampolla de La Carrerada 2011 que tenia desada. Ara recordo que un dia li vaig preguntar a en Joan quin era el moment òptim de destapar una de les seves ampolles que tinc a casa. La seva resposta va ser breu: «ara; el moment és sempre 'ara'».  No és cap mala filosofia!

Ja he dit que és un vi de carinyena d'uns pocs ceps que ja tenen entre seixanta i vuitanta anys. No crec que en surtin ni mil ampolles cada any. El caràcter de la carinyena vella hi és molt present i el vi, d'acord amb la personalitat d'aquest celler, té una deliberada levitat que, tanmateix, no va en detriment del sabor, sinó del pes. Les aromes recorden el sotabosc i les herbes —farigola i romaní— i el conjunt és fresc. Quan te'l duus als llavis notes una acurada cremositat, ben compensada amb el tremp i la fermesa que tant estimo en la carinyena. A continuació, el sabor persistent i deliciós ens inunda i, com he dit abans, el pes no és excessiu. La textura és fluïda i sedosa, els tanins tenen força, el glop no s'acaba. El sabor pur inunda la boca i va esmorteint-se molt i molt lentament.

Tinc col·legues que afirmen que les coses més interessants succeeixen sempre a les «singularitats». Potser els hauré de donar la raó.

dissabte, 31 de març de 2018

Nummulit

La «collada de les cargolines», a la carretera de Tremp a Fígols i Pont de Muntanyana, deu el seu nom a un jaciment de  cargolines fòssils —tècnicament, Turritella trempina Carez— que literalment encatifen completament el sòl. Hi ha diversos motius per arribar-hi: la curiositat de les miríades de petits fòssils eocènics n'és un, però la visió elevada sobre la Conca de Tremp també justificaria que hi anem.

Hi vaig pujar en una tarda extraordinàriament nítida, quan les muntanyes nevades —també l'obaga del Montsec—, l'incipient verd dels camps i les delicioses ondulacions dels termes de les dues Conques —Deçà i Dellà—, puntuades ara i adés per les viles minúscules, convidaven a l'estada. Hi vaig pujar també per un altre motiu: conèixer in situ el vi de criança que l'Eva Carmona —de casa Caçador de Fígols— fa al seu celler El Vinyer.


El vinyer és el nom tradicional amb què es coneix el pla de Nascala —a Fígols hi ha Casa Nascala—, un nom que ens recorda el passat vitivinícola de la conca de Tremp, fins a la fil·loxera. De fet, al vinyer ja no hi havia vinya, fins fa uns quinze anys, quan la família de l'Eva va plantar aquesta vinya que tant goig fa de veure quan ens enfilem cap a Montllobar.


En aquest blog d'Enografia de Catalunya he dedicat una atenció especial a les vinyes i els vins dels dos Pallars i he parlat a bastament de les potencialitats enològiques d'aquest país. En un article proper, quan hagi llegit amb deteniment el llibre «La Conca de Tremp, celler del Pirineu», de Laureà Pagarolas i Xavier Tarraubella, m'agradaria tornar sobre aquest tema.

A «Novetats pallareses» vaig fer esment del primer vi de l'Eva: Turritela 2014, un merlot jove —de fet, amb una mica de criança en bóta— que em va agradar molt. Ara podem gaudir d'una versió de plena criança en bótes de tres-cents litres, un vi notable que també duu un nom de fòssil: Nummulit 2014.



El Nummulit 2014 que vaig tastar amb L'Eva al celler i que ara he begut a casa meva m'ha semblat excel·lent i, definitivament, té cabuda en la curtíssima llista dels «meus» merlots de Catalunya.


El vi té la potència de la fruita molt madura i unes aromes lleument confitades que suggereixen dolçor concentrada. Hi ha indicis d'un elevat grau alcohòlic, però no destorben l'equilibri aromàtic del conjunt. Hi ha, curiosament, puresa en tota aquesta força, una puresa, una netedat, sense les quals les altres virtuts res no valdrien. A la boca és més fresc del que podríem esperar, i genera massives onades de sabor. El conjunt és consistent i impetuós i es manté a la boca sense que el seu pes es faci molest, sense que l'estructura de l'edifici trontolli. Aconseguir el difícil equilibri d'aquest vi massís i madur no sembla cosa fàcil. Segur que les argiles del Pla de Nascala i la meticulosa cura que l'Eva Carmona té dels seus ceps són variables fonamentals en la complexa equació que pot explicar un vi com aquest.



dimecres, 28 de març de 2018

Vinari d'or

«Com gat i gos»: Amb aquest nom i amb l'etiqueta que l'acompanya, mai no hauria comprat aquest vi. Estava en un supermercat d'un poble del Pirineu i em mirava les lleixes de la secció de vins amb l'habitual aire de resignació de qui ressegueix les ampolles amb la mirada i està pensant «què trobaré per beure?».

La proliferació de noms —diguem-ne— «divertits», «atrevits», «amb ganxo», combinats amb etiquetes —diguem-ne­— «desenfadades», «simpàtiques», «juvenils», és evident. Sovint, són vins que poden estar més o menys bé, però de vegades són vins orfes de pare i mare i de terrer i que responen només a una estratègia comercial que afirma —en podríem parlar molt!— que «el públic» vol fugir de tot allò que fa que un vi tingui una personalitat lligada a una terra concreta.

Deia que a les lleixes d'aquell supermercat hi havia un vi d'etiqueta llampant i nom divertit, que jo segurament mai no hauria comprat si no fos que lluïa un petit adhesiu que em va cridar l'atenció:


Efectivament: és l'adhesiu dels Premis Vinari, perquè el Com Gat i Gos 2014 va guanyar el Vinari d'Or en la categoria de vins de criança. És un vi que jo no havia tastat —encara més: no sabia ni que existia— i que, tanmateix, té «pare, mare i terrer» perquè al seu darrere hi ha un celler excel·lent: Baronia del Montsant, a Cornudella.

Vaig tornar a casa ben content amb aquesta troballa inesperada i, mirant d'obviar l'etiqueta —que està a les antípodes de les meves preferències estètiques— i el nom «divertit», vaig pensar que —ves per on!— podria tastar un Vinari que m'havia passat per alt.

Fa ja molts anys que conec els vins de Baronia del Montsant —el seu Clos d'Englora és excel·lent— i de vegades penso que és un celler decididament infravalorat, un celler que, com n'hi ha d'altres, potser és més conegut enllà de les nostres fronteres que no pas a casa nostra.


El Com Gat i Gos és certament el «vi petit» del celler de Cornudella, però a mi m'ha sorprès molt positivament. Els ingredients són la garnatxa negra, la garnatxa peluda i la carinyena; la criança és d'uns quatre mesos; el resultat és molt encertat, molt atractiu. Segons el meu punt de vista, el motiu que el vi sigui tan «ben trobat» rau en que s'ha aconseguit mantenir tot el caràcter i el tremp d'aquestes varietats glorioses en un vi fresc, saborós, equilibrat, tens i fluid. Hi és tot el que hi ha de ser, però la sensació és de lleugeresa, de suavitat, d'una certa aparent «intranscendència».

Tinc un gran respecte per iniciatives com els premis Vinari. A més, com que vaig tenir l'honor de formar part del jurat, em miro els seus resultats amb un interès gairebé personal. El que no tinc clar és si l'impacte que tenen en el consumidor és prou eficaç. Em pregunto, per exemple, si l'adhesiu que a mi em va cridar l'atenció i em va decidir a comprar aquest vi ha tingut alguna incidència en la resta de clients d'aquell supermercat d'aquell poble del Pirineu. Em temo que potser no.

dijous, 22 de març de 2018

El Jean Leon dels meus trenta anys

Diuen que és normal experimentar una estranya força que ens impedeix retornar als llocs concrets de la nostra infantesa o, més en general, a indrets o circumstàncies que ens van marcar en un cert moment i dels quals ens hem allunyat durant un llarg temps. Diem que ens agradaria tornar-hi, però no hi tornem: ens fa una certa basarda.

No patiu, no us explicaré els racons secrets de la meva memòria. Parlaré de vins, dels vins de Jean Leon.

Pels volts de l'any 81 em va entrar una set immensa —que encara no he apaivagat— de beure vi i de conèixer la diversitat infinita dels vins que neixen a cada terrer. Tornava a casa després d'uns anys a Suïssa, on m'havia iniciat en els bordeus i en les delícies del Rin germànic. Més enllà dels records d'infantesa a Alella, en aquells anys on la informació era tan difícil d'aconseguir, vaig començar a estudiar quins vins es feien a Catalunya. Els volia tastar tots, però n'hi havia un que ningú me'n sabia dir res. El nom era Jean Leon, la comarca era el Penedès. Crec que en parlava un llibre d'en Jaume Ciurana, o potser un llibre primerenc d'una persona anomenada José Peñín(*). No sé com, vaig aconseguir un número de telèfon d'un pis de la part alta de Barcelona, un domicili particular. Hi vaig trucar i crec recordar que em van explicar que el vi només es venia a Califòrnia però que a la propera collita ja en podria trobar alguna ampolla a tal lloc de Barcelona.


Finalment, vaig trobar unes ampolles de la collita 78 i em van impressionar. Tant i tant que una d'aquelles ampolles encara la tinc ara, buida, a una lleixa de casa meva. Vaig seguir bevent Jean Leon: 79, 80, 82... i un dia vaig deixar de beure'n. Amb aquell sentiment de basarda que he comentat abans, he estat molts anys allunyat dels vins de Jean Leon, potser per la por que les noves ampolles no aconseguissin diluir els dolços records d'aquells anys vuitanta del segle passat —quan jo tenia trenta anys.

Ara, el llibre d'en Martí Gironell —que encara no he llegit— i un tast extraordinari al que he pogut assistir —per la gran amabilitat de la Mireia Torres— han trencar una mica aquella recança i, amb l'ampolla buida del 78 a un costat i una de plena del 2011 a l'altre, vull escriure sobre aquests vins, sobre aquest cabernet emblemàtic —la primera vinya de cabernet de Catalunya.


Com he dit, vaig rebre una invitació de la Mireia Torres a un tast vertical de Jean Leon —potser la paraula «vertical» es queda curta i hauríem de dir «tast històric» perquè hi havia vins de més de quaranta anys, ben bé dels orígens del celler. Vaig agrair aquesta gentilesa i vaig pensar que potser havia arribat el moment de «revisitar» el jardí perdut dels vins dels meus trenta anys.

Vam tastar, en aquest ordre, 2009, 2001, 1991, 1989, 1982 i 1975 de l'emblemàtic vi que ara es diu Vinya La Scala i que en els orígens era simplement Jean Leon Cabernet Sauvignon, uns vins que neixen a una vinya de 8 ha de cabernet, s'elaboren només en les millors collites i tenen una llarga criança —al voltant dels dos anys— antigament en roure americà i després en roure francès. És un vi pensat i dissenyat perquè vagi evolucionant molt lentament en el temps i arribi a la seva plenitud molts, molts anys després de la collita. De la seva pausada i modèlica evolució en puc donar fe jo mateix i ara, després de tastar una joia com pugui ser el 1975 que vaig tenir l'altre dia a la copa, ho puc dir encara amb més seguretat.  


En un tast que té un recorregut temporal tan gran, més enllà de diferències puntuals —que sí que tenen sentit quan tastem collites consecutives— hauríem de trobar algun fil conductor, alguns fonaments. Un n'és la projecció en el temps —no m'agrada dir-ne «longevitat»—: a mida que reculàvem més i més enrere els vins anaven adquirint matisos més preciosos, més subtils, més múltiples, sense mostres de decadència.

Ja sé prou que el delit per l'extrema tenuïtat d'unes complexitats que només els anys poden aportar a un petit nombre de vins tocats per la gràcia dels déus és una dèria que sembla haver desaparegut, i em sembla que les virtuts que jo vaig trobar en aquelles velles ampolles de cabernet del Penedès potser ja «no estan de moda». Però jo sóc dels que m'hi deleixo i se me'n fot de les modes que es fan i es desfan.

Dels sis vins anteriors —cadascun amb el seu espectre virtuós, cadascun amb la seva assertiva presència— deixeu-me que singularitzi el 1989, que és el que més complexes subtileses em va aportar. Si ara incloc uns substantius —espècies, cuir, regalèssia, seda, elegància, maduresa... què sé jo!— cauré en el ridícul d'escriure uns mots que no descriuran ni un mínim percentatge de tot allò que aquest vi pot aportar a uns sentits amatents —ni que siguin tan matussers com els meus. Hi ha coses en aquest vi que no sé com es diuen; n'hi ha encara moltes més que no tenen nom.



El plaer que vaig obtenir de tastar —ara, quaranta-dos anys després que fermentés aquell raïm que havia plantat el senyor Ceferino— el Jean Leon 1975 es fa difícil de descriure. Sorprenentment viu, i no només viu, sinó ple, excel·lent, apoteòsic en la seva vellesa/bellesa.

La meva gratitud a Jaume Rovira per haver creat aquestes obres d'art tan perdurables és il·limitada.

* * * * * *

(*) Aquest llibre d'en Peñín es titulava «Mis 101 mejores vinos» i el dec tenir en algun racó de casa meva. Si el trobo, serà un divertit exercici d'arqueologia rellegir-lo avui i recordar —o, els més joves, imaginar— quin era l'univers vinícola d'aquell temps. Segur que ho explicaré en aquest mateix blog.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Calma

Calma, segons els diccionaris, és absència d'agitació, tranquil·litat d'esperit, lentitud en l'obrar. Una calma és, també, una planura elevada, un cim pla de dalt, una plana estèril. Per als que tot ens ho mirem en clau de vinyes i vins, calma pot ser l'art de beure a pleret, conscientment, tranquil·lament; pot ser la virtut de saber esperar la saó de cada ampolla; o també pot ser una vinya en un terreny pedregós, elevat i pobre. Beure lentament, sense agitació, esperar calmadament que una collita hagi madurat prou a l'ampolla... Que bé que s'adiuen calma i vi!

Si hi afegim l'article —La Calma—  pensem immediatament en el gran Chenin blanc d'en Carlos Esteva, aquell vi que sabem que sembla fet per anar creixent a l'ampolla amb el lent pas del temps, fins que pensem que ha arribat el moment escaient d'apreciar-ne les virtuts.


Conscient de la provada longevitat d'aquest vi —comprovada en alguna ocasió memorable a Can Ràfols dels Caus— miro de deixar alguna ampolla escadussera madurar i créixer en algun racó calm, esperant un moment que no sé quan arribarà. Un moment com el de l'altre dia, al vespre, quan en un rampell vam destapar una ampolla de La Calma 2007.


Al primer moment, el vi es va mostrar esquerp i vam haver de tenir calma, saber fer el gran sacrifici de deixar de banda la copa una estona. Quan hi vam retornar, ens vam fixar que el color és d'un groc marcat i les aromes, denses i amorosides, suggereixen la mel, els fruits secs, la palla humida. És un espectre al que estic poc acostumat. Com us ho diria? Els que coneixeu bé l'evolució dels grans vins de chenin —no és el meu cas—, que poden agermanar les sensacions de llarga criança amb la força, el tremp i —fins i tot— la frescor d'un vi molt més jove, esteu més ben preparats que jo per entendre aquest La Calma 2007, ara que ja ha fet deu anys.

A la boca, volum, acidesa, potència i caràcter. El glop és sòlid, melós i, nogensmenys, fresc. L'equilibri entre sensacions aparentment contradictòries —dolçor seca, untuositat fluïda, maduresa jove— és espectacular. La permanència a la boca sembla indefinida. La decadència sembla impossible.

Per un instant, comparo aquest vi amb un chenin que vaig beure no fa gaire —un vi de culte: Les Noëls de Montbenault— i penso que aquella ampolla d'Anjou no em va aportar el que m'aporta aquesta ampolla del Garraf. Ràpidament, abandono aquests pensaments estèrils i torno a concentrar-me, ple de calma, en aquest La Calma 2007, la darrera ampolla d'aquell any que em quedava.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Textures

A l'article anterior parlava de sumolls i, de fet, parlava de sumolls tranquils perquè, si he de ser sincer —en aquest blog ho considero imprescindible— les elaboracions del sumoll amb bombolles que he tastat mai no han aconseguit excitar-me prou. Ara això ha canviat amb el Textures de Pedra.  


Tampoc no és pas un sumoll cent per cent. En el cupatge d'aquest vi tan singular hi ha un trenta-cinc per cent de raïm blanc —xarel·lo i una mica de parellada— i la resta està formada per sumoll (d'uns ceps de seixanta anys), xarel·lo vermell i un quinze per cent de bastard negre. Aquesta última varietat no és gaire coneguda al nostre país, però sí que ho és a llocs com la Ribeira Sacra —suposant que el seu merenzao o bastardo sigui realment el mateix que aquest bastard negre de la conca de l'Anoia. Curiosament, no apareix a la base de dades Vitis catalana, però el Diccionari d'en Favà sí que documenta aquest nom —bastard— el 1818 a l'Alguer. Tanmateix, és millor que deixem per als experts tots aquests temes ampelogràfics tan complexos i que nosaltres ens dediquem a parlar del vi que en resulta.


Crec que la primera collita d'aquest vi espumós de Raventós i Blanc devia ser la del 2011, que em va fascinar. Vaig fer-ne un comentari a l'article «Conca del riu Anoia» on hi deia coses com aquesta:
«[...]em tornaré a deixar endur per....la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex»
Crec que no he tastat la collita 2012 però avui, en unes circumstàncies que s'ho mereixien, n'hem destapat una ampolla del 2013 i, amb les precioses Riedel Veritas que tant li escauen, hem pogut gaudir d'una estona d'exaltació dels sentits, una d'aquelles estones que fan que el vi sigui el monument cultural i sensual que pot arribar a ser.

Com explicaria el seu color? Quan m'ho plantejava, no podia deixar de pensar en aquell fenomen que es produeix quan, per exemple, mirem les Plèiades en una nit fosca i serena: si hi fixem la mirada, el cúmul es veu ben poc, però si passem la mirada ràpidament pel seu damunt, el cúmul de les Plèiades esdevé un núvol de miríades d'estrelles. Igualment, la tonalitat d'aquest vi sembla, al nostres ulls fal·libles, que canviï amb cada moviment de la copa, amb cada canvi de punt de vista. Deixant de banda tantes astronomies, crec que amb aquestes subtils tonalitats rogenques hem tingut un bon exemple de metamerisme perquè cadascun de nosaltres, en cada moment, veia una coloració diferent en aquest Textures de Pedra.   


Amb les aromes passa alguna cosa semblant. Què difícil que és descriure aquesta complexitat, aquesta força! Hi ha una combinació que és prou fruitada, però també —com ho diria?— «sòlida» podria ser una paraula adient. Neta, tanmateix. Potent i incisiva, sens dubte. Tot en aquest vi és una mica inusual, personal, atípic. Potser és un dels espumosos que més m'ha agradat ensumar llargament.

A la boca, quina delícia! El sabor és punyent, la bombolla és viva i, curiosament, manyaga. I la «textura»! La paraula que dóna nom a aquest vi d'en Pepe Raventós —un nom que no deu ser fruit de l'atzar ni de cap banal propaganda— és la que em venia constantment al cap mentre anava bevent, amb glops molt petits, el Textures de Pedra 2013, de la Vinya Més Alta, de la Conca del riu Anoia, del celler Raventós i Blanc.

Quan vaig poder parlar d'aquest vi amb persones del celler em van insistir molt que ells el veuen com un vi de guarda, que pot créixer i millorar amb el pas del temps. Jo em sento incapaç de poder-ho intuir i, d'altra banda, hi ha tan poques ampolles disponibles que penso que —ai las!— potser ja no el tornaré a tastar. 

Jo que pensava que només les bombolles d'una vella reserva em podien captivar, i ara trobo que aquest espumós «jove i acolorit» em roba el cor! No sabem mai —com von Aschenbach (no em malinterpreteu!)— quines ocultes sensibilitats podrà arribar a excitar un vi!


divendres, 9 de febrer de 2018

Sumoll: una mica de perspectiva

Fet i fet, podríem dir que només fa quatre dies que tenim sumoll. Hauríem de dir que fa quatre dies que «tornem a tenir sumoll» perquè de sumoll ja n'havíem tingut —i molt!— fins que va pràcticament desaparèixer. Recordo que fa uns sis o set anys algú em va dir que a tot Catalunya només en quedaven unes quaranta hectàrees —ara no sé quantes n'hi deu haver, però no crec que siguin gaires. Tot ha passat —tot està passant— en un espai de temps ben curt. Si deixem de banda el llegendari Gaintus —que crec que va néixer el 2001—, els primers sumolls «moderns» van aparèixer cap al 2009. El 2005 la Cooperativa de Rodonyà ja feia un sumoll; el 2007 Clos Lentiscus feia un brut nature de sumoll; el 2009 van néixer les primeres collites de pioners com Pardas, Can Ràfols, Mestre Vilavell o Jané Ventura. Després han anat seguint altres noms: a la trobada de l'any passat a Sant Sebastià dels Gorgs hi havia vint-i-dos elaboradors i, per tant, un nombre de vins que devia estar al voltant de les trenta-cinc o quaranta referències.

Sempre podem veure l'ampolla mig plena o mig buida: podem dir «mira que bé que hem avançat» o podem dir «això del sumoll no acaba d'arrencar». O, més assenyadament, podem dir que deu anys és encara massa poc temps per a poder dir que hem «recuperat» aquesta varietat que, ahir mateix, encara crèiem que no era apta per a fer vins d'alta qualitat.

Des d'aquell proper/llunyà 2010 que vaig tastar sumolls per primera vegada (més enllà, cal dir-ho, del Gaintus), m'he tornat un bevedor empedreït dels bons sumolls que s'estan fent com, per exemple —quin gran exemple!— el sumoll de Jané Ventura


He dit abans que les primeres ampolles de sumoll són de cap al 2009. No és del tot exacte. Per exemple, jo vaig tenir l'oportunitat de tastar les primeres ampolles de sumoll de Jané Ventura: a la collita 2001 se'n van fer quatre-centes ampolles i jo en vaig tastar una quan el vi ja tenia... tretze anys!! És l'ampolla de sumoll que marca un punt d'inflexió en la meva valoració d'aquesta varietat. Vaig quedar esbalaït de veure fins a quin punt pot evolucionar un bon sumoll amb el pas del temps i, des d'aleshores, intento guardar al celler, fins a deu anys, alguna ampolla de sumoll, a veure si puc retrobar les sensacions d'aquell 2001 begut el 2014.

Fa poc, vàrem destapar a casa un Jané Ventura Sumoll 2015. Té força color i mostra un ventall aromàtic de primera qualitat, amb els característics registres —ben bé «de sumoll»— de les herbes com la farigola i el romaní, que donen sensació de frescor, fins i tot abans d'acostar la copa als llavis.

[Jo no sóc Proust però quan vaig ensumar aquest vi la meva memòria olfactiva va volar fins als hiverns dels anys cinquanta i vaig sentir l'olor de l'ampolla d'esperit de vi —plena d'herbes d'una aroma que encara tinc gravada en algun lloc del meu cervell—, l'esperit de vi amb que la meva mare em feia fregues a les cames al matí, abans d'anar a escola, perquè al carrer hi feia fred i jo anava amb pantalons curts. Espero que en Gerard no s'ofengui, si llegeix això, ni pensi que estic dient que el seu vi deliciós fa olor d'alcohol macerat amb romaní. No dic això, però ara que han passat prop de seixanta anys, hi ha alguna aroma que, encara que no vulgui, em transporta a aquella ampolla d'esperit de vi, quan la mare em fregava les cames perquè no notés el fred tan viu.]

També hi ha aromes com la de la cirera i el conjunt té distinció, netedat, complexitat i fidelitat a les característiques del sumoll. A la boca és fluid i deliciós, amb un llarg i saborós pas de boca, ple de caràcter. Convida a la reflexió, suggereix elegàncies. Al final, el contrapunt lleument «rústic» tan típic d'aquesta varietat el singularitza enfront d'altres propostes més «comercials».

El bec pausadament en una copa d'estil Borgonya i vaig fent-me preguntes que no podré respondre: com seria d'aquí a deu anys? Com es compararia, per exemple, amb un Collita Roja? És normal que, en un país d'immenses, descomunals, garnatxes i carinyenes, jo m'estimi tant aquest vi?  

diumenge, 4 de febrer de 2018

Thalarn, nou anys després

De la  primera vegada que vaig pujar a Encús ja en fa vuit anys. Els blancs de la primera collita —Ekam 2008 i Taleia 2008— acabaven de sortir al mercat i aquest blog feia un any i mig que existia. Vaig pujar-hi un dia fred de gener, atret per la novetat d'un celler d'en Raül Bobet enfilat a mil metres, en un antic indret on el monjos hospitalers —de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem— hi havien fet vi en uns cups excavats a la roca. Des d'aquell primer dia, hi he anat molts altres vegades, fascinat per la màgia d'aquella talaia i pels seus vins, que col·lecciono amb justificada avarícia.

Pocs mesos després d'aquella anada —gairebé un pelegrinatge— vaig tastar la primera collita del negre de sirà que es va dir Thalarn 2008 —del nom de l'actual vila de Talarn que, segons Coromines, ve del cèltic «Talarnos». Em va agradar tant que vaig deixar-ne una ampolla amagada al meu celler, per tal que un dia, en l'apogeu de la seva saó, sortís del seu amagatall per il·luminar, hipotèticament, algun dels meus dies.

Avui, en la grisor d'una llevantada que fa que no pari de ploure i que tot el dia sembli un capvespre, he recordat aquella ampolla i l'he destapada, a taula, amb un solemne gall farcit. Les seves virtuts ens han esbalaït.


Sé que el sirà forma part de molts vins que m'han fet delir, però la llista de vins 100% sirà que m'han emocionat plenament no és gaire llarga. En vénen a la memòria els grans Vd'O 3 d'Olivardots i els primers Garbet —que tant em van colpir. De més enllà, recordo una ampolla de La Landonne i sobretot —sobretot!— un Rose Pourpre de Gaillard. Ara, al meu record hi hauré d'afegir, en un lloc destacat, aquest Thalarn 2008 que, ara que ja ha complert els nou anys de vida, s'ha convertit en un vi immens.

Aquest vi s'ha vinificat, parcialment, en els cups de roca viva d'Encús i té una tonalitat fosquíssima, completament opaca a la llum. L'aroma és immensa i, en un primer moment, entre altres moltes coses, m'arriba la sentor de la confitura de móra. També hi ha flors, fruita madura, bàlsam i compota, herbes aromàtiques, fustes subtilíssimes: l'espectre és amplíssim i no puc ni imaginar què hi trobaria un nas més sensible i més entrenat que el meu. Però no em malinterpreteu: no és mai una aroma ni sobre-carregada ni massa densa, que tot està en un bon equilibri dinàmic —com la baldufa de la fotografia.

Després d'una llarga estona d'ensumar, sense pressa, ens duem la copa als llavis i iniciem el glop. Les sensacions són punyents i delicioses. Setinades, persistents, plenes. La potència de sabor és extraordinària i es manté, en aparents onades successives, sense final aparent. Tot és madur i fluid, sense cap aresta ni cap frivolitat, en plenitud d'equilibri. És un vi que convida a «glopejar» perquè les seves virtuts sense màcula impregnin i excitin tots els racons de la boca. El nivell de plaer d'aquest glop que no decau mai és impressionant.

Quina relació hi deu haver entre aquest vi, ara que té nou anys, i el vi que vaig tastar quan acabava de ser embotellat? No es pot saber amb certesa, però llegint les meves notes d'aquell any, no hi trobo l'estat de meravella que visc ara. Estic força segur que els anys d'ampolla l'han dut a aquesta apoteosi.

dimarts, 30 de gener de 2018

40 anys enrere, sense enyorança

Quan vaig començar a comprar ampolles de vi —més o menys l'any 80 del segle passat— em va agafar la dèria de col·leccionar les etiquetes de les ampolles que anava bevent. Ara tinc una sèrie d'àlbums antics plens d'aquelles etiquetes que, algunes, corresponen a cellers que ja no existeixen. N'he buscat algunes que fossin de collites dels anys setanta perquè, si teniu prou edat, us puguin dur records dels vins d'aquells temps.

Per exemple, aquest Scala Dei 1976 del que parlava en l'article anterior:


O aquest Marfil Especial 1975, un vi dolç de garnatxa i pansa blanca:


A l'etiqueta següent, si mireu la part de baix a la dreta hi veureu una data: 17.9.84, el dia que vam destapar aquesta ampolla. Recordo que els primers vins de Jean Leon eren molt difícils de trobar. Vaig aconseguir unes ampolles de 1978 i 1979 després d'una certa recerca. Era un vi molt gran, un vi de guarda. Crec que l'última ampolla de 1978 la vaig destapar quan ja havíem entrat al segle XX.


Si teniu una certa edat, recordareu que el Mas La Plana abans es deia Gran Coronas Etiqueta Negra. Crec que aquest 1976 va ser la meva primera ampolla d'una sèrie que encara no s'ha estroncat. Recordo que em va produir un impacte profund.


Quan jo era jovenet, el xampany era un tema de fidelitat familiar: cada família era fidel a una marca i només bevia aquella marca. A casa meva es bevia Canals & Nubiola i a casa els meus padrins es bevia Codorniu. Al meu avi matern, en canvi, li agradava anar provant sempre coses noves —suposo que jo m'hi dec assemblar. Aquesta etiqueta de Recaredo no duu any, però com que el celler es va fundar el 1924, potser és una etiqueta de finals dels anys 70 o, com a molt, primers dels 80.


Aquesta etiqueta sorprendrà els més joves, que no saben que ara fa quaranta anys, Conde de Caralt era un celler amb un bon prestigi i, per exemple, el seu Reserva 1971 era un vi excel·lent.


I és clar que bevíem Rioja. Jo, en particular, era devot de les velles reserves de Viña Tondonia:


Però la meva referència eren el Bordeus i només em recava que no podia comprar-ne tants com n'hauria volgut.




diumenge, 28 de gener de 2018

Satisfacció, amb retard, d'una requesta

El primer de desembre del 2016, a Mas Martinet van acabar d'embotellar el Martinet Bru 2015 i la Sara i en Magí me'n van regalar una ampolla, amb una nota que deia «si em vols dir què t'ha semblat, doncs fantàstic, i si no, també.» Els vaig donar les gràcies però, com que sóc un malagraït torracollons, els vaig dir que, com a mínim, esperaria un any més a destapar l'ampolla...

Ara ja ha passat aquest any i el meu comentari arriba a misses dites perquè aquesta collita està exhaurida a les botigues i perquè m'imagino que, com que som un país de gent amb poca paciència, la majoria de les ampolles d'aquell Martinet Bru 2015 ja deuen estar buides.


Per a mi, el Martinet Bru —i el seu germà gran— sempre seran uns vins «especials». Ells van representar, ara fa moltíssims anys, el meu primer contacte amb el que aleshores era el «nou priorat». Ho recordo com si fos ara. La primera ampolla de Priorat que em va trasbalsar va ser un Scala Dei 1976. Va ser, també, la primera ampolla que em va fer agafar el cotxe i «plantar-me» a Scala Dei a veure amb els meus propis ulls d'on sortia aquell bé-de-Déu. Una mica més endavant, a Sant Cugat del Vallès hi va aparèixer una botiga de vins excepcional, una botiga de vins amb un «club de vins»  que m'enviava cada mes sis ampolles a casa —així va començar el meu aprenentatge. Parlo de Vins Noé de l'Oleguer Martí i en Ton Lladó. Doncs bé: una de les primeres entregues que vaig rebre d'aquest club contenia dos Martinet Bru, dos Martinet Especial, un Martinet Dolç i un Clos Martinet. Vaig veure la llum i, des d'aquell moment, per molts vins d'arreu que begui i tasti, el meu centre de gravetat és al Priorat. 

«Si en saps el pler no estalviïs el bes»

Sempre m'ha agradat molt aquest vers d'en Salvat-Papasseit. I m'agrada, sobretot, pel condicional. Ens recomana que no estalviem el bes si sabem el plaer que conté i, implícitament, sembla que ens vulgui dir no besis si no hi trobes el més gran plaer.  És també una frase que m'aplico en el consum de vi. És clar que no bevem només pel plaer. També ho fem per altres recompenses intel·lectuals molt profundes. Però no hem d'oblidar el plaer.

Dic tot això perquè aquest Martinet Bru 2015 va carregat del plaer de què parlava el poeta. Va ser un d'aquells vins —ho dic sense enrojolar-me— que, així que el vaig tenir a la boca, vaig adquirir un cert somriure beatífic que només algunes ampolles m'indueixen a tenir.

Un vi de plaer, una delícia. Però també moltes altres coses, totes endreçadíssimes, netíssimes, lluminoses. A l'etiqueta hi diu que és un vi de garnatxa, sirà, carinyena —hi diu «caranyana», seguint una terminologia ancestral— i merlot. El to és fosc, l'aroma és continguda, però plena de caràcter, neta, de gran qualitat. Conté fruita amorosida i densa, regalèssia, bosc, en un tot harmònic i indestriable. A la boca —que és el moment on la cara se m'il·lumina i no puc deixar de somriure— l'atac és molt fresc, lliscant, fruitat, molt melós, com de setí.

L'he decantat i em sembla que he encertat bé la temperatura. L'hem begut a pleret —perquè en sabem el pler i no l'estalviem però creiem, com Ovidi, que «tempore quaeque suo qui facit, ille sapit.» Mentrestant, el vi a la copa va evolucionant cap a més plenitud, sense perdre l'equilibri ni l'elegància. Els tanins n'augmenten la delícia, perquè hi són fent la seva feina estructural sense que prenguin protagonisme. Hi ha una sensació de lleugeresa, de fruita líquida i fresca, que no contradiu gens el caràcter priorat, que no comet la perillosa transgressió a l'altra banda de la maduresa. El sabor que té sembla no tenir fi.

El 2018 tot just comença i ja hi ha una ampolla que, quan faci l'examen d'aquest any, sé segur que recordaré.

dimecres, 24 de gener de 2018

Del marquès a Ramon Raventós

De petit, a la masia d'Alella, sovint sentia parlar d'«el marquès», però no puc recordar en quins contextos apareixia aquest personatge. Potser les nostres terres tenien algun contacte amb les seves o potser el marquès jugava algun paper en el Sindicat —del que érem socis. Jo tenia entre deu i quinze anys i, més enllà de jugar entre les vinyes o d'emprenyar els grans mentre estaven atrafegats amb la verema —«feu fora aquesta canalla, que acabaran caient al cup!»— la relació amb el vi girava al voltant del pa-vi-i-sucre del berenar i del «generoso seco» del Sindicat, que em feia delir. Parlo dels anys seixanta del segle passat, quan les vinyes d'Alella anaven desapareixent i la qualitat dels seus vins semblava que havia entrat en caiguda lliure.

Van passar els anys i a partir d'un moment ja no vaig tornar a Alella, que s'havia convertit en un record incòmode. Tampoc no vaig tornar a beure vi d'Alella —que, en aquell temps, volia dir vi del Sindicat. Les coses van canviar quan van néixer els vins del marquès. Devia ser a començaments dels anys vuitanta quan aquell marquès mític de la meva infantesa tornava a aparèixer, ara a l'etiqueta d'una ampolla. Recordo que aquells vins de Marqués de Alella van representar, per a mi, un punt d'inflexió interessant en la meva relació amb els vins d'Alella.


En aquell moment, jo no sabia què ni qui hi havia exactament al darrere del projecte de Marqués de Alella. No vaig conèixer l'Ismael Manau ni sabia encara qui era en Josep Maria Pujol-Busquets ni quin paper tan fonamental havia de tenir més endavant. Tanmateix, si no sóc capaç ara d'explicar com eren efectivament aquells vins, sí que puc dir que el record que en tinc els situa en un nivell de qualitat —o, si més no, un nivell d'interès— que ara, més de trenta anys més tard, encara es manté viu a la meva memòria.

Més recentment, he tastat poc els vins del marquès —que ara pertanyen al grup Gleva Estates i duen el nom de Raventós d'Alella— però sí que he anat destapant —ara i adés— alguna ampolla i també he fet algun tast. Aquests darrers dies, per exemple, he begut un Santa Maria 2015 i un Galàctica 2012, dos vins cent per cent pansa blanca, però de característiques prou diferents.


El Santa Maria m'ha agradat força. L'aroma és neta i fresca i suggereix la fruita —a l'estil auster del xarel·lo—, la salabror i les herbes de la nostra terra mediterrània. A la boca hi ha un bon equilibri entre la força del sabor i les textures suaus, seques i estrictes. Traspua l'autenticitat de la pansa i tot és raonable, endreçat, agradable.

Tinc molt bons records d'alguna ampolla de Galàctica que he anat tastant. És un vi que combina la criança en fusta amb la criança en un ou de ciment —o, al menys, així és com el feien abans. No he trobat els apunts d'un tast que vaig fer a Alella, fa un temps, però crec recordar que em van explicar que precisament en aquesta collita del 2012 no es va fer el cupatge de les dues criances, sinó que es vam embotellar per separat el vi de roure i el vi de ciment. L'ampolla que vam destapar abans d'ahir pertanyia clarament a la criança en fusta. Malauradament, penso que aquesta ampolla concreta no deu ser representativa del Galàctica 2012. No la vaig comprar al celler —com sempre miro de fer— sinó a una botiga, i em temo que ha sofert una evolució desafortunada que, si bé encara es poden endevinar unes virtuts i unes riqueses que el vi deu haver posseït, desaconsella que ara jo en faci una descripció. Miraré de trobar una ampolla millor, que sí que em faci recordar les coses que jo hi havia trobat, un dia a Alella.