diumenge, 15 d’abril de 2018

Que sigui de castanyer!

Estic fent allò que ara en diuen «revisitar» els vins de Mas dels Clavers, aquest celler tan interessant que hi ha a la finca Can Gallego, a tocar de la llera de l'Anoia, prop de la capella de Sant Nicolau de Freixe. Ja en vaig parlar fa un temps, quan jo el vaig «descobrir» però, malgrat les bones sensacions que he tingut cada vegada que he tastat algun dels vins que hi fa en Josep Duran, no he traduït aquestes experiències en un article en aquests Apunts.

Circular amb bicicleta per les rutes de Catalunya és una de les meves aficions i el Penedès —que tinc literalment a tocar de casa— m'ofereix kilòmetres magnífics. A més, a les rutes pel Penedès —com a moltes d'altres— els cellers que conec són com fites al llarg del camí que em fan recordar com els meus sentits han vibrat amb tal o tal vi. Per exemple, fa poc vaig ver una ruta curta i agradable que sortia de Sant Sadurní, seguia per Sant Jaume Sesoliveres fins a Piera i aleshores, per Capellades i Canaletes —quines carreteres més delitoses!— tornava al punt inicial. Per poder completar aquest circuit cal aprofitar una estreta pista asfaltada que uneix Canaletes amb Sant Jaume passant, precisament, per Can Gallego. Mentre pedalava per aquests racons idíl·lics vaig pensar que havia de revisitar aquest celler i posar-me al dia de les seves noves collites —i mirar si encara no havia fet tard per aconseguir ni que sigui una ampolla del seu gran i escàs sumoll L'Infiltrat 2015.


Ja arribarà el moment de parlar del sumoll —i del cabernet!— de Mas dels Clavers, però avui començaré amb L'Intocable 2015, un xarel·lo extraordinari, un vi que convida a la reflexió i a l'exaltació dels sentits.  Començo dient que procedeix d'una vinya del 1990 —la Vinya de l'Avi—, que ha fermentat amb llevat autòctons i que s'ha criat en bóta nova de castanyer durant sis mesos. I diguem també que només n'hi ha quatre-centes ampolles. Podríem dir que és com una obra d'art única: només una bóta que, com anuncia el nom del vi, «no s'ha tocat» durant el llarg període de criança.

El to és daurat i l'aroma, al primer moment, una mica enigmàtica, perquè la fusta «hi és i no hi és»: està magníficament integrada i no té res a veure amb aquelles bafarades de roure que, lamentablement, tant sovintegen i tan profundament malmeten alguns dels nostres xarel·los.

Al nas, el xarel·lo s'hi expressa amb la seva exactitud característica —quan és de bona mena i està ben criat. Hi ha sentors d'herbes, aquella combinació típica que gira al voltant del fonoll i que, si manté la puresa, tant m'agrada. Hi ha també alguns tocs fumats, una mica de pastisseria, i el temperament auster i incisiu que esperem els adoradors del xarel·lo.

El glop és ample i lluminós, molt envolupant però sense perdre mai la tensió. Més endavant, aquesta sensació es perllonga molt i molt, i apareixen sabors acerats i salins, boníssims, i un lleu amarg, al final de tot. És suaument untuós, a la manera del xarel·lo, i les complexitats de la criança s'hi fan presents, sense pertorbar ni l'equilibri ni l'elegància. El sabor persisteix una llarga estona a la boca —i encara molt més en el nostre record sensorial!

Segurament, són molts els ingredients que, perfectament acoblats, han fet néixer aquest vi, però n'hi ha un que jo voldria esmentar especialment: el castanyer. No tinc pas el costum de «pontificar», ni sé fer-ho però, després de tastar —i beure!— molts dels xarel·los que es fan i es desfan, cada vegada estic més convençut que la criança ideal és o bé l'absència de fusta o bé la fusta de castanyer. Segur que hi ha exemples de xarel·los que han passar per roure i n'han sortit vius —fins i tot potser n'han sortir molt i molt bé— però aquest vi del Mas dels Clavers i d'altres que han anat apareixent en aquests Apunts són proves empíriques incontrovertibles de la bondat del castanyer per aportar grans virtuts als nostres millors raïms de xarel·lo.

dijous, 12 d’abril de 2018

Yellow Ribbon

Woody Guthrie, 1943
Jo (i molts milers de catalans), 2018

Com és que ens costa tant de veure que la nostra lluita és la lluita universal i constant contra el feixisme?

dissabte, 7 d’abril de 2018

Les singularitats


En el meu camp de treball —el meu ofici són les matemàtiques i, més en concret, la geometria— la paraula «singularitat» hi apareix amb freqüència. Fa referència a una regió de l'espai —un punt, una línia— on es trenquen les condicions de «regularitat», on les lleis que són vàlides arreu són violades, on apareixen bifurcacions, transicions, col·lapses, inestabilitats, irreversibilitats... Diem, per exemple, que la lemniscata de Bernoulli o el «paraigües» de Whitney tenen una singularitat a l'origen, o que les equacions d'Einstein tenen una singularitat a cada forat negre de l'Univers.

Però ara vull parlar d'una altra mena de «singularitats»: Les Singularitats d'Orto, que són els vins —sovint sublims, sempre memorables— que els socis del celler Orto Vins del Masroig fan amb els raïms d'una vinya de cadascun d'ells. Com que són quatre socis, hi ha quatre singularitats, i cadascuna d'elles és un vi transcendent, una icona. Recordem-les: d'una vella vinya de carinyena d'en Josep Maria Jové ens arriba La Carrerada; en Jordi Beltran verema mitja hectàrea d'ull de llebre i ens ofereix Les Pujoles, i el seu germà Josep Maria crea, amb una garnatxa peluda vellíssima, Palell; finalment, en Joan Asens ens meravella amb el valuosíssim picapoll negre de Les Tallades de Cal Nicolau.

He anat bevent, al llarg dels anys, ara i adés, alguna ampolla d'aquesta tetralogia sagrada. He tingut la sort de fer-ho, un parell de vegades, acompanyat del mateix Joan Asens —quin privilegi!  Sempre m'han emocionat: potser uns més que d'altres, en funció del moment, de «les libracions dels cors». He de confessar que el meu preferit, el que més m'ha enlluernat cada vegada que n'he begut és Les Tallades, però després d'haver-ho escrit ja me'n penedeixo, perquè em ve el record dels altres tres vins i les estones de felicitat que m'han donat.

Tanmateix, l'altre dia —al plat hi teníem unes faves-i-pèsols celestials, estofades amb menta, cansalada i botifarra negra— vam destapar una ampolla de La Carrerada 2011 que tenia desada. Ara recordo que un dia li vaig preguntar a en Joan quin era el moment òptim de destapar una de les seves ampolles que tinc a casa. La seva resposta va ser breu: «ara; el moment és sempre 'ara'».  No és cap mala filosofia!

Ja he dit que és un vi de carinyena d'uns pocs ceps que ja tenen entre seixanta i vuitanta anys. No crec que en surtin ni mil ampolles cada any. El caràcter de la carinyena vella hi és molt present i el vi, d'acord amb la personalitat d'aquest celler, té una deliberada levitat que, tanmateix, no va en detriment del sabor, sinó del pes. Les aromes recorden el sotabosc i les herbes —farigola i romaní— i el conjunt és fresc. Quan te'l duus als llavis notes una acurada cremositat, ben compensada amb el tremp i la fermesa que tant estimo en la carinyena. A continuació, el sabor persistent i deliciós ens inunda i, com he dit abans, el pes no és excessiu. La textura és fluïda i sedosa, els tanins tenen força, el glop no s'acaba. El sabor pur inunda la boca i va esmorteint-se molt i molt lentament.

Tinc col·legues que afirmen que les coses més interessants succeeixen sempre a les «singularitats». Potser els hauré de donar la raó.

dissabte, 31 de març de 2018

Nummulit

La «collada de les cargolines», a la carretera de Tremp a Fígols i Pont de Muntanyana, deu el seu nom a un jaciment de  cargolines fòssils —tècnicament, Turritella trempina Carez— que literalment encatifen completament el sòl. Hi ha diversos motius per arribar-hi: la curiositat de les miríades de petits fòssils eocènics n'és un, però la visió elevada sobre la Conca de Tremp també justificaria que hi anem.

Hi vaig pujar en una tarda extraordinàriament nítida, quan les muntanyes nevades —també l'obaga del Montsec—, l'incipient verd dels camps i les delicioses ondulacions dels termes de les dues Conques —Deçà i Dellà—, puntuades ara i adés per les viles minúscules, convidaven a l'estada. Hi vaig pujar també per un altre motiu: conèixer in situ el vi de criança que l'Eva Carmona —de casa Caçador de Fígols— fa al seu celler El Vinyer.


El vinyer és el nom tradicional amb què es coneix el pla de Nascala —a Fígols hi ha Casa Nascala—, un nom que ens recorda el passat vitivinícola de la conca de Tremp, fins a la fil·loxera. De fet, al vinyer ja no hi havia vinya, fins fa uns quinze anys, quan la família de l'Eva va plantar aquesta vinya que tant goig fa de veure quan ens enfilem cap a Montllobar.


En aquest blog d'Enografia de Catalunya he dedicat una atenció especial a les vinyes i els vins dels dos Pallars i he parlat a bastament de les potencialitats enològiques d'aquest país. En un article proper, quan hagi llegit amb deteniment el llibre «La Conca de Tremp, celler del Pirineu», de Laureà Pagarolas i Xavier Tarraubella, m'agradaria tornar sobre aquest tema.

A «Novetats pallareses» vaig fer esment del primer vi de l'Eva: Turritela 2014, un merlot jove —de fet, amb una mica de criança en bóta— que em va agradar molt. Ara podem gaudir d'una versió de plena criança en bótes de tres-cents litres, un vi notable que també duu un nom de fòssil: Nummulit 2014.



El Nummulit 2014 que vaig tastar amb L'Eva al celler i que ara he begut a casa meva m'ha semblat excel·lent i, definitivament, té cabuda en la curtíssima llista dels «meus» merlots de Catalunya.


El vi té la potència de la fruita molt madura i unes aromes lleument confitades que suggereixen dolçor concentrada. Hi ha indicis d'un elevat grau alcohòlic, però no destorben l'equilibri aromàtic del conjunt. Hi ha, curiosament, puresa en tota aquesta força, una puresa, una netedat, sense les quals les altres virtuts res no valdrien. A la boca és més fresc del que podríem esperar, i genera massives onades de sabor. El conjunt és consistent i impetuós i es manté a la boca sense que el seu pes es faci molest, sense que l'estructura de l'edifici trontolli. Aconseguir el difícil equilibri d'aquest vi massís i madur no sembla cosa fàcil. Segur que les argiles del Pla de Nascala i la meticulosa cura que l'Eva Carmona té dels seus ceps són variables fonamentals en la complexa equació que pot explicar un vi com aquest.



dimecres, 28 de març de 2018

Vinari d'or

«Com gat i gos»: Amb aquest nom i amb l'etiqueta que l'acompanya, mai no hauria comprat aquest vi. Estava en un supermercat d'un poble del Pirineu i em mirava les lleixes de la secció de vins amb l'habitual aire de resignació de qui ressegueix les ampolles amb la mirada i està pensant «què trobaré per beure?».

La proliferació de noms —diguem-ne— «divertits», «atrevits», «amb ganxo», combinats amb etiquetes —diguem-ne­— «desenfadades», «simpàtiques», «juvenils», és evident. Sovint, són vins que poden estar més o menys bé, però de vegades són vins orfes de pare i mare i de terrer i que responen només a una estratègia comercial que afirma —en podríem parlar molt!— que «el públic» vol fugir de tot allò que fa que un vi tingui una personalitat lligada a una terra concreta.

Deia que a les lleixes d'aquell supermercat hi havia un vi d'etiqueta llampant i nom divertit, que jo segurament mai no hauria comprat si no fos que lluïa un petit adhesiu que em va cridar l'atenció:


Efectivament: és l'adhesiu dels Premis Vinari, perquè el Com Gat i Gos 2014 va guanyar el Vinari d'Or en la categoria de vins de criança. És un vi que jo no havia tastat —encara més: no sabia ni que existia— i que, tanmateix, té «pare, mare i terrer» perquè al seu darrere hi ha un celler excel·lent: Baronia del Montsant, a Cornudella.

Vaig tornar a casa ben content amb aquesta troballa inesperada i, mirant d'obviar l'etiqueta —que està a les antípodes de les meves preferències estètiques— i el nom «divertit», vaig pensar que —ves per on!— podria tastar un Vinari que m'havia passat per alt.

Fa ja molts anys que conec els vins de Baronia del Montsant —el seu Clos d'Englora és excel·lent— i de vegades penso que és un celler decididament infravalorat, un celler que, com n'hi ha d'altres, potser és més conegut enllà de les nostres fronteres que no pas a casa nostra.


El Com Gat i Gos és certament el «vi petit» del celler de Cornudella, però a mi m'ha sorprès molt positivament. Els ingredients són la garnatxa negra, la garnatxa peluda i la carinyena; la criança és d'uns quatre mesos; el resultat és molt encertat, molt atractiu. Segons el meu punt de vista, el motiu que el vi sigui tan «ben trobat» rau en que s'ha aconseguit mantenir tot el caràcter i el tremp d'aquestes varietats glorioses en un vi fresc, saborós, equilibrat, tens i fluid. Hi és tot el que hi ha de ser, però la sensació és de lleugeresa, de suavitat, d'una certa aparent «intranscendència».

Tinc un gran respecte per iniciatives com els premis Vinari. A més, com que vaig tenir l'honor de formar part del jurat, em miro els seus resultats amb un interès gairebé personal. El que no tinc clar és si l'impacte que tenen en el consumidor és prou eficaç. Em pregunto, per exemple, si l'adhesiu que a mi em va cridar l'atenció i em va decidir a comprar aquest vi ha tingut alguna incidència en la resta de clients d'aquell supermercat d'aquell poble del Pirineu. Em temo que potser no.

dijous, 22 de març de 2018

El Jean Leon dels meus trenta anys

Diuen que és normal experimentar una estranya força que ens impedeix retornar als llocs concrets de la nostra infantesa o, més en general, a indrets o circumstàncies que ens van marcar en un cert moment i dels quals ens hem allunyat durant un llarg temps. Diem que ens agradaria tornar-hi, però no hi tornem: ens fa una certa basarda.

No patiu, no us explicaré els racons secrets de la meva memòria. Parlaré de vins, dels vins de Jean Leon.

Pels volts de l'any 81 em va entrar una set immensa —que encara no he apaivagat— de beure vi i de conèixer la diversitat infinita dels vins que neixen a cada terrer. Tornava a casa després d'uns anys a Suïssa, on m'havia iniciat en els bordeus i en les delícies del Rin germànic. Més enllà dels records d'infantesa a Alella, en aquells anys on la informació era tan difícil d'aconseguir, vaig començar a estudiar quins vins es feien a Catalunya. Els volia tastar tots, però n'hi havia un que ningú me'n sabia dir res. El nom era Jean Leon, la comarca era el Penedès. Crec que en parlava un llibre d'en Jaume Ciurana, o potser un llibre primerenc d'una persona anomenada José Peñín(*). No sé com, vaig aconseguir un número de telèfon d'un pis de la part alta de Barcelona, un domicili particular. Hi vaig trucar i crec recordar que em van explicar que el vi només es venia a Califòrnia però que a la propera collita ja en podria trobar alguna ampolla a tal lloc de Barcelona.


Finalment, vaig trobar unes ampolles de la collita 78 i em van impressionar. Tant i tant que una d'aquelles ampolles encara la tinc ara, buida, a una lleixa de casa meva. Vaig seguir bevent Jean Leon: 79, 80, 82... i un dia vaig deixar de beure'n. Amb aquell sentiment de basarda que he comentat abans, he estat molts anys allunyat dels vins de Jean Leon, potser per la por que les noves ampolles no aconseguissin diluir els dolços records d'aquells anys vuitanta del segle passat —quan jo tenia trenta anys.

Ara, el llibre d'en Martí Gironell —que encara no he llegit— i un tast extraordinari al que he pogut assistir —per la gran amabilitat de la Mireia Torres— han trencar una mica aquella recança i, amb l'ampolla buida del 78 a un costat i una de plena del 2011 a l'altre, vull escriure sobre aquests vins, sobre aquest cabernet emblemàtic —la primera vinya de cabernet de Catalunya.


Com he dit, vaig rebre una invitació de la Mireia Torres a un tast vertical de Jean Leon —potser la paraula «vertical» es queda curta i hauríem de dir «tast històric» perquè hi havia vins de més de quaranta anys, ben bé dels orígens del celler. Vaig agrair aquesta gentilesa i vaig pensar que potser havia arribat el moment de «revisitar» el jardí perdut dels vins dels meus trenta anys.

Vam tastar, en aquest ordre, 2009, 2001, 1991, 1989, 1982 i 1975 de l'emblemàtic vi que ara es diu Vinya La Scala i que en els orígens era simplement Jean Leon Cabernet Sauvignon, uns vins que neixen a una vinya de 8 ha de cabernet, s'elaboren només en les millors collites i tenen una llarga criança —al voltant dels dos anys— antigament en roure americà i després en roure francès. És un vi pensat i dissenyat perquè vagi evolucionant molt lentament en el temps i arribi a la seva plenitud molts, molts anys després de la collita. De la seva pausada i modèlica evolució en puc donar fe jo mateix i ara, després de tastar una joia com pugui ser el 1975 que vaig tenir l'altre dia a la copa, ho puc dir encara amb més seguretat.  


En un tast que té un recorregut temporal tan gran, més enllà de diferències puntuals —que sí que tenen sentit quan tastem collites consecutives— hauríem de trobar algun fil conductor, alguns fonaments. Un n'és la projecció en el temps —no m'agrada dir-ne «longevitat»—: a mida que reculàvem més i més enrere els vins anaven adquirint matisos més preciosos, més subtils, més múltiples, sense mostres de decadència.

Ja sé prou que el delit per l'extrema tenuïtat d'unes complexitats que només els anys poden aportar a un petit nombre de vins tocats per la gràcia dels déus és una dèria que sembla haver desaparegut, i em sembla que les virtuts que jo vaig trobar en aquelles velles ampolles de cabernet del Penedès potser ja «no estan de moda». Però jo sóc dels que m'hi deleixo i se me'n fot de les modes que es fan i es desfan.

Dels sis vins anteriors —cadascun amb el seu espectre virtuós, cadascun amb la seva assertiva presència— deixeu-me que singularitzi el 1989, que és el que més complexes subtileses em va aportar. Si ara incloc uns substantius —espècies, cuir, regalèssia, seda, elegància, maduresa... què sé jo!— cauré en el ridícul d'escriure uns mots que no descriuran ni un mínim percentatge de tot allò que aquest vi pot aportar a uns sentits amatents —ni que siguin tan matussers com els meus. Hi ha coses en aquest vi que no sé com es diuen; n'hi ha encara moltes més que no tenen nom.



El plaer que vaig obtenir de tastar —ara, quaranta-dos anys després que fermentés aquell raïm que havia plantat el senyor Ceferino— el Jean Leon 1975 es fa difícil de descriure. Sorprenentment viu, i no només viu, sinó ple, excel·lent, apoteòsic en la seva vellesa/bellesa.

La meva gratitud a Jaume Rovira per haver creat aquestes obres d'art tan perdurables és il·limitada.

* * * * * *

(*) Aquest llibre d'en Peñín es titulava «Mis 101 mejores vinos» i el dec tenir en algun racó de casa meva. Si el trobo, serà un divertit exercici d'arqueologia rellegir-lo avui i recordar —o, els més joves, imaginar— quin era l'univers vinícola d'aquell temps. Segur que ho explicaré en aquest mateix blog.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Calma

Calma, segons els diccionaris, és absència d'agitació, tranquil·litat d'esperit, lentitud en l'obrar. Una calma és, també, una planura elevada, un cim pla de dalt, una plana estèril. Per als que tot ens ho mirem en clau de vinyes i vins, calma pot ser l'art de beure a pleret, conscientment, tranquil·lament; pot ser la virtut de saber esperar la saó de cada ampolla; o també pot ser una vinya en un terreny pedregós, elevat i pobre. Beure lentament, sense agitació, esperar calmadament que una collita hagi madurat prou a l'ampolla... Que bé que s'adiuen calma i vi!

Si hi afegim l'article —La Calma—  pensem immediatament en el gran Chenin blanc d'en Carlos Esteva, aquell vi que sabem que sembla fet per anar creixent a l'ampolla amb el lent pas del temps, fins que pensem que ha arribat el moment escaient d'apreciar-ne les virtuts.


Conscient de la provada longevitat d'aquest vi —comprovada en alguna ocasió memorable a Can Ràfols dels Caus— miro de deixar alguna ampolla escadussera madurar i créixer en algun racó calm, esperant un moment que no sé quan arribarà. Un moment com el de l'altre dia, al vespre, quan en un rampell vam destapar una ampolla de La Calma 2007.


Al primer moment, el vi es va mostrar esquerp i vam haver de tenir calma, saber fer el gran sacrifici de deixar de banda la copa una estona. Quan hi vam retornar, ens vam fixar que el color és d'un groc marcat i les aromes, denses i amorosides, suggereixen la mel, els fruits secs, la palla humida. És un espectre al que estic poc acostumat. Com us ho diria? Els que coneixeu bé l'evolució dels grans vins de chenin —no és el meu cas—, que poden agermanar les sensacions de llarga criança amb la força, el tremp i —fins i tot— la frescor d'un vi molt més jove, esteu més ben preparats que jo per entendre aquest La Calma 2007, ara que ja ha fet deu anys.

A la boca, volum, acidesa, potència i caràcter. El glop és sòlid, melós i, nogensmenys, fresc. L'equilibri entre sensacions aparentment contradictòries —dolçor seca, untuositat fluïda, maduresa jove— és espectacular. La permanència a la boca sembla indefinida. La decadència sembla impossible.

Per un instant, comparo aquest vi amb un chenin que vaig beure no fa gaire —un vi de culte: Les Noëls de Montbenault— i penso que aquella ampolla d'Anjou no em va aportar el que m'aporta aquesta ampolla del Garraf. Ràpidament, abandono aquests pensaments estèrils i torno a concentrar-me, ple de calma, en aquest La Calma 2007, la darrera ampolla d'aquell any que em quedava.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Textures

A l'article anterior parlava de sumolls i, de fet, parlava de sumolls tranquils perquè, si he de ser sincer —en aquest blog ho considero imprescindible— les elaboracions del sumoll amb bombolles que he tastat mai no han aconseguit excitar-me prou. Ara això ha canviat amb el Textures de Pedra.  


Tampoc no és pas un sumoll cent per cent. En el cupatge d'aquest vi tan singular hi ha un trenta-cinc per cent de raïm blanc —xarel·lo i una mica de parellada— i la resta està formada per sumoll (d'uns ceps de seixanta anys), xarel·lo vermell i un quinze per cent de bastard negre. Aquesta última varietat no és gaire coneguda al nostre país, però sí que ho és a llocs com la Ribeira Sacra —suposant que el seu merenzao o bastardo sigui realment el mateix que aquest bastard negre de la conca de l'Anoia. Curiosament, no apareix a la base de dades Vitis catalana, però el Diccionari d'en Favà sí que documenta aquest nom —bastard— el 1818 a l'Alguer. Tanmateix, és millor que deixem per als experts tots aquests temes ampelogràfics tan complexos i que nosaltres ens dediquem a parlar del vi que en resulta.


Crec que la primera collita d'aquest vi espumós de Raventós i Blanc devia ser la del 2011, que em va fascinar. Vaig fer-ne un comentari a l'article «Conca del riu Anoia» on hi deia coses com aquesta:
«[...]em tornaré a deixar endur per....la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex»
Crec que no he tastat la collita 2012 però avui, en unes circumstàncies que s'ho mereixien, n'hem destapat una ampolla del 2013 i, amb les precioses Riedel Veritas que tant li escauen, hem pogut gaudir d'una estona d'exaltació dels sentits, una d'aquelles estones que fan que el vi sigui el monument cultural i sensual que pot arribar a ser.

Com explicaria el seu color? Quan m'ho plantejava, no podia deixar de pensar en aquell fenomen que es produeix quan, per exemple, mirem les Plèiades en una nit fosca i serena: si hi fixem la mirada, el cúmul es veu ben poc, però si passem la mirada ràpidament pel seu damunt, el cúmul de les Plèiades esdevé un núvol de miríades d'estrelles. Igualment, la tonalitat d'aquest vi sembla, al nostres ulls fal·libles, que canviï amb cada moviment de la copa, amb cada canvi de punt de vista. Deixant de banda tantes astronomies, crec que amb aquestes subtils tonalitats rogenques hem tingut un bon exemple de metamerisme perquè cadascun de nosaltres, en cada moment, veia una coloració diferent en aquest Textures de Pedra.   


Amb les aromes passa alguna cosa semblant. Què difícil que és descriure aquesta complexitat, aquesta força! Hi ha una combinació que és prou fruitada, però també —com ho diria?— «sòlida» podria ser una paraula adient. Neta, tanmateix. Potent i incisiva, sens dubte. Tot en aquest vi és una mica inusual, personal, atípic. Potser és un dels espumosos que més m'ha agradat ensumar llargament.

A la boca, quina delícia! El sabor és punyent, la bombolla és viva i, curiosament, manyaga. I la «textura»! La paraula que dóna nom a aquest vi d'en Pepe Raventós —un nom que no deu ser fruit de l'atzar ni de cap banal propaganda— és la que em venia constantment al cap mentre anava bevent, amb glops molt petits, el Textures de Pedra 2013, de la Vinya Més Alta, de la Conca del riu Anoia, del celler Raventós i Blanc.

Quan vaig poder parlar d'aquest vi amb persones del celler em van insistir molt que ells el veuen com un vi de guarda, que pot créixer i millorar amb el pas del temps. Jo em sento incapaç de poder-ho intuir i, d'altra banda, hi ha tan poques ampolles disponibles que penso que —ai las!— potser ja no el tornaré a tastar. 

Jo que pensava que només les bombolles d'una vella reserva em podien captivar, i ara trobo que aquest espumós «jove i acolorit» em roba el cor! No sabem mai —com von Aschenbach (no em malinterpreteu!)— quines ocultes sensibilitats podrà arribar a excitar un vi!


divendres, 9 de febrer de 2018

Sumoll: una mica de perspectiva

Fet i fet, podríem dir que només fa quatre dies que tenim sumoll. Hauríem de dir que fa quatre dies que «tornem a tenir sumoll» perquè de sumoll ja n'havíem tingut —i molt!— fins que va pràcticament desaparèixer. Recordo que fa uns sis o set anys algú em va dir que a tot Catalunya només en quedaven unes quaranta hectàrees —ara no sé quantes n'hi deu haver, però no crec que siguin gaires. Tot ha passat —tot està passant— en un espai de temps ben curt. Si deixem de banda el llegendari Gaintus —que crec que va néixer el 2001—, els primers sumolls «moderns» van aparèixer cap al 2009. El 2005 la Cooperativa de Rodonyà ja feia un sumoll; el 2007 Clos Lentiscus feia un brut nature de sumoll; el 2009 van néixer les primeres collites de pioners com Pardas, Can Ràfols, Mestre Vilavell o Jané Ventura. Després han anat seguint altres noms: a la trobada de l'any passat a Sant Sebastià dels Gorgs hi havia vint-i-dos elaboradors i, per tant, un nombre de vins que devia estar al voltant de les trenta-cinc o quaranta referències.

Sempre podem veure l'ampolla mig plena o mig buida: podem dir «mira que bé que hem avançat» o podem dir «això del sumoll no acaba d'arrencar». O, més assenyadament, podem dir que deu anys és encara massa poc temps per a poder dir que hem «recuperat» aquesta varietat que, ahir mateix, encara crèiem que no era apta per a fer vins d'alta qualitat.

Des d'aquell proper/llunyà 2010 que vaig tastar sumolls per primera vegada (més enllà, cal dir-ho, del Gaintus), m'he tornat un bevedor empedreït dels bons sumolls que s'estan fent com, per exemple —quin gran exemple!— el sumoll de Jané Ventura


He dit abans que les primeres ampolles de sumoll són de cap al 2009. No és del tot exacte. Per exemple, jo vaig tenir l'oportunitat de tastar les primeres ampolles de sumoll de Jané Ventura: a la collita 2001 se'n van fer quatre-centes ampolles i jo en vaig tastar una quan el vi ja tenia... tretze anys!! És l'ampolla de sumoll que marca un punt d'inflexió en la meva valoració d'aquesta varietat. Vaig quedar esbalaït de veure fins a quin punt pot evolucionar un bon sumoll amb el pas del temps i, des d'aleshores, intento guardar al celler, fins a deu anys, alguna ampolla de sumoll, a veure si puc retrobar les sensacions d'aquell 2001 begut el 2014.

Fa poc, vàrem destapar a casa un Jané Ventura Sumoll 2015. Té força color i mostra un ventall aromàtic de primera qualitat, amb els característics registres —ben bé «de sumoll»— de les herbes com la farigola i el romaní, que donen sensació de frescor, fins i tot abans d'acostar la copa als llavis.

[Jo no sóc Proust però quan vaig ensumar aquest vi la meva memòria olfactiva va volar fins als hiverns dels anys cinquanta i vaig sentir l'olor de l'ampolla d'esperit de vi —plena d'herbes d'una aroma que encara tinc gravada en algun lloc del meu cervell—, l'esperit de vi amb que la meva mare em feia fregues a les cames al matí, abans d'anar a escola, perquè al carrer hi feia fred i jo anava amb pantalons curts. Espero que en Gerard no s'ofengui, si llegeix això, ni pensi que estic dient que el seu vi deliciós fa olor d'alcohol macerat amb romaní. No dic això, però ara que han passat prop de seixanta anys, hi ha alguna aroma que, encara que no vulgui, em transporta a aquella ampolla d'esperit de vi, quan la mare em fregava les cames perquè no notés el fred tan viu.]

També hi ha aromes com la de la cirera i el conjunt té distinció, netedat, complexitat i fidelitat a les característiques del sumoll. A la boca és fluid i deliciós, amb un llarg i saborós pas de boca, ple de caràcter. Convida a la reflexió, suggereix elegàncies. Al final, el contrapunt lleument «rústic» tan típic d'aquesta varietat el singularitza enfront d'altres propostes més «comercials».

El bec pausadament en una copa d'estil Borgonya i vaig fent-me preguntes que no podré respondre: com seria d'aquí a deu anys? Com es compararia, per exemple, amb un Collita Roja? És normal que, en un país d'immenses, descomunals, garnatxes i carinyenes, jo m'estimi tant aquest vi?  

diumenge, 4 de febrer de 2018

Thalarn, nou anys després

De la  primera vegada que vaig pujar a Encús ja en fa vuit anys. Els blancs de la primera collita —Ekam 2008 i Taleia 2008— acabaven de sortir al mercat i aquest blog feia un any i mig que existia. Vaig pujar-hi un dia fred de gener, atret per la novetat d'un celler d'en Raül Bobet enfilat a mil metres, en un antic indret on el monjos hospitalers —de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem— hi havien fet vi en uns cups excavats a la roca. Des d'aquell primer dia, hi he anat molts altres vegades, fascinat per la màgia d'aquella talaia i pels seus vins, que col·lecciono amb justificada avarícia.

Pocs mesos després d'aquella anada —gairebé un pelegrinatge— vaig tastar la primera collita del negre de sirà que es va dir Thalarn 2008 —del nom de l'actual vila de Talarn que, segons Coromines, ve del cèltic «Talarnos». Em va agradar tant que vaig deixar-ne una ampolla amagada al meu celler, per tal que un dia, en l'apogeu de la seva saó, sortís del seu amagatall per il·luminar, hipotèticament, algun dels meus dies.

Avui, en la grisor d'una llevantada que fa que no pari de ploure i que tot el dia sembli un capvespre, he recordat aquella ampolla i l'he destapada, a taula, amb un solemne gall farcit. Les seves virtuts ens han esbalaït.


Sé que el sirà forma part de molts vins que m'han fet delir, però la llista de vins 100% sirà que m'han emocionat plenament no és gaire llarga. En vénen a la memòria els grans Vd'O 3 d'Olivardots i els primers Garbet —que tant em van colpir. De més enllà, recordo una ampolla de La Landonne i sobretot —sobretot!— un Rose Pourpre de Gaillard. Ara, al meu record hi hauré d'afegir, en un lloc destacat, aquest Thalarn 2008 que, ara que ja ha complert els nou anys de vida, s'ha convertit en un vi immens.

Aquest vi s'ha vinificat, parcialment, en els cups de roca viva d'Encús i té una tonalitat fosquíssima, completament opaca a la llum. L'aroma és immensa i, en un primer moment, entre altres moltes coses, m'arriba la sentor de la confitura de móra. També hi ha flors, fruita madura, bàlsam i compota, herbes aromàtiques, fustes subtilíssimes: l'espectre és amplíssim i no puc ni imaginar què hi trobaria un nas més sensible i més entrenat que el meu. Però no em malinterpreteu: no és mai una aroma ni sobre-carregada ni massa densa, que tot està en un bon equilibri dinàmic —com la baldufa de la fotografia.

Després d'una llarga estona d'ensumar, sense pressa, ens duem la copa als llavis i iniciem el glop. Les sensacions són punyents i delicioses. Setinades, persistents, plenes. La potència de sabor és extraordinària i es manté, en aparents onades successives, sense final aparent. Tot és madur i fluid, sense cap aresta ni cap frivolitat, en plenitud d'equilibri. És un vi que convida a «glopejar» perquè les seves virtuts sense màcula impregnin i excitin tots els racons de la boca. El nivell de plaer d'aquest glop que no decau mai és impressionant.

Quina relació hi deu haver entre aquest vi, ara que té nou anys, i el vi que vaig tastar quan acabava de ser embotellat? No es pot saber amb certesa, però llegint les meves notes d'aquell any, no hi trobo l'estat de meravella que visc ara. Estic força segur que els anys d'ampolla l'han dut a aquesta apoteosi.

dimarts, 30 de gener de 2018

40 anys enrere, sense enyorança

Quan vaig començar a comprar ampolles de vi —més o menys l'any 80 del segle passat— em va agafar la dèria de col·leccionar les etiquetes de les ampolles que anava bevent. Ara tinc una sèrie d'àlbums antics plens d'aquelles etiquetes que, algunes, corresponen a cellers que ja no existeixen. N'he buscat algunes que fossin de collites dels anys setanta perquè, si teniu prou edat, us puguin dur records dels vins d'aquells temps.

Per exemple, aquest Scala Dei 1976 del que parlava en l'article anterior:


O aquest Marfil Especial 1975, un vi dolç de garnatxa i pansa blanca:


A l'etiqueta següent, si mireu la part de baix a la dreta hi veureu una data: 17.9.84, el dia que vam destapar aquesta ampolla. Recordo que els primers vins de Jean Leon eren molt difícils de trobar. Vaig aconseguir unes ampolles de 1978 i 1979 després d'una certa recerca. Era un vi molt gran, un vi de guarda. Crec que l'última ampolla de 1978 la vaig destapar quan ja havíem entrat al segle XX.


Si teniu una certa edat, recordareu que el Mas La Plana abans es deia Gran Coronas Etiqueta Negra. Crec que aquest 1976 va ser la meva primera ampolla d'una sèrie que encara no s'ha estroncat. Recordo que em va produir un impacte profund.


Quan jo era jovenet, el xampany era un tema de fidelitat familiar: cada família era fidel a una marca i només bevia aquella marca. A casa meva es bevia Canals & Nubiola i a casa els meus padrins es bevia Codorniu. Al meu avi matern, en canvi, li agradava anar provant sempre coses noves —suposo que jo m'hi dec assemblar. Aquesta etiqueta de Recaredo no duu any, però com que el celler es va fundar el 1924, potser és una etiqueta de finals dels anys 70 o, com a molt, primers dels 80.


Aquesta etiqueta sorprendrà els més joves, que no saben que ara fa quaranta anys, Conde de Caralt era un celler amb un bon prestigi i, per exemple, el seu Reserva 1971 era un vi excel·lent.


I és clar que bevíem Rioja. Jo, en particular, era devot de les velles reserves de Viña Tondonia:


Però la meva referència eren el Bordeus i només em recava que no podia comprar-ne tants com n'hauria volgut.




diumenge, 28 de gener de 2018

Satisfacció, amb retard, d'una requesta

El primer de desembre del 2016, a Mas Martinet van acabar d'embotellar el Martinet Bru 2015 i la Sara i en Magí me'n van regalar una ampolla, amb una nota que deia «si em vols dir què t'ha semblat, doncs fantàstic, i si no, també.» Els vaig donar les gràcies però, com que sóc un malagraït torracollons, els vaig dir que, com a mínim, esperaria un any més a destapar l'ampolla...

Ara ja ha passat aquest any i el meu comentari arriba a misses dites perquè aquesta collita està exhaurida a les botigues i perquè m'imagino que, com que som un país de gent amb poca paciència, la majoria de les ampolles d'aquell Martinet Bru 2015 ja deuen estar buides.


Per a mi, el Martinet Bru —i el seu germà gran— sempre seran uns vins «especials». Ells van representar, ara fa moltíssims anys, el meu primer contacte amb el que aleshores era el «nou priorat». Ho recordo com si fos ara. La primera ampolla de Priorat que em va trasbalsar va ser un Scala Dei 1976. Va ser, també, la primera ampolla que em va fer agafar el cotxe i «plantar-me» a Scala Dei a veure amb els meus propis ulls d'on sortia aquell bé-de-Déu. Una mica més endavant, a Sant Cugat del Vallès hi va aparèixer una botiga de vins excepcional, una botiga de vins amb un «club de vins»  que m'enviava cada mes sis ampolles a casa —així va començar el meu aprenentatge. Parlo de Vins Noé de l'Oleguer Martí i en Ton Lladó. Doncs bé: una de les primeres entregues que vaig rebre d'aquest club contenia dos Martinet Bru, dos Martinet Especial, un Martinet Dolç i un Clos Martinet. Vaig veure la llum i, des d'aquell moment, per molts vins d'arreu que begui i tasti, el meu centre de gravetat és al Priorat. 

«Si en saps el pler no estalviïs el bes»

Sempre m'ha agradat molt aquest vers d'en Salvat-Papasseit. I m'agrada, sobretot, pel condicional. Ens recomana que no estalviem el bes si sabem el plaer que conté i, implícitament, sembla que ens vulgui dir no besis si no hi trobes el més gran plaer.  És també una frase que m'aplico en el consum de vi. És clar que no bevem només pel plaer. També ho fem per altres recompenses intel·lectuals molt profundes. Però no hem d'oblidar el plaer.

Dic tot això perquè aquest Martinet Bru 2015 va carregat del plaer de què parlava el poeta. Va ser un d'aquells vins —ho dic sense enrojolar-me— que, així que el vaig tenir a la boca, vaig adquirir un cert somriure beatífic que només algunes ampolles m'indueixen a tenir.

Un vi de plaer, una delícia. Però també moltes altres coses, totes endreçadíssimes, netíssimes, lluminoses. A l'etiqueta hi diu que és un vi de garnatxa, sirà, carinyena —hi diu «caranyana», seguint una terminologia ancestral— i merlot. El to és fosc, l'aroma és continguda, però plena de caràcter, neta, de gran qualitat. Conté fruita amorosida i densa, regalèssia, bosc, en un tot harmònic i indestriable. A la boca —que és el moment on la cara se m'il·lumina i no puc deixar de somriure— l'atac és molt fresc, lliscant, fruitat, molt melós, com de setí.

L'he decantat i em sembla que he encertat bé la temperatura. L'hem begut a pleret —perquè en sabem el pler i no l'estalviem però creiem, com Ovidi, que «tempore quaeque suo qui facit, ille sapit.» Mentrestant, el vi a la copa va evolucionant cap a més plenitud, sense perdre l'equilibri ni l'elegància. Els tanins n'augmenten la delícia, perquè hi són fent la seva feina estructural sense que prenguin protagonisme. Hi ha una sensació de lleugeresa, de fruita líquida i fresca, que no contradiu gens el caràcter priorat, que no comet la perillosa transgressió a l'altra banda de la maduresa. El sabor que té sembla no tenir fi.

El 2018 tot just comença i ja hi ha una ampolla que, quan faci l'examen d'aquest any, sé segur que recordaré.

dimecres, 24 de gener de 2018

Del marquès a Ramon Raventós

De petit, a la masia d'Alella, sovint sentia parlar d'«el marquès», però no puc recordar en quins contextos apareixia aquest personatge. Potser les nostres terres tenien algun contacte amb les seves o potser el marquès jugava algun paper en el Sindicat —del que érem socis. Jo tenia entre deu i quinze anys i, més enllà de jugar entre les vinyes o d'emprenyar els grans mentre estaven atrafegats amb la verema —«feu fora aquesta canalla, que acabaran caient al cup!»— la relació amb el vi girava al voltant del pa-vi-i-sucre del berenar i del «generoso seco» del Sindicat, que em feia delir. Parlo dels anys seixanta del segle passat, quan les vinyes d'Alella anaven desapareixent i la qualitat dels seus vins semblava que havia entrat en caiguda lliure.

Van passar els anys i a partir d'un moment ja no vaig tornar a Alella, que s'havia convertit en un record incòmode. Tampoc no vaig tornar a beure vi d'Alella —que, en aquell temps, volia dir vi del Sindicat. Les coses van canviar quan van néixer els vins del marquès. Devia ser a començaments dels anys vuitanta quan aquell marquès mític de la meva infantesa tornava a aparèixer, ara a l'etiqueta d'una ampolla. Recordo que aquells vins de Marqués de Alella van representar, per a mi, un punt d'inflexió interessant en la meva relació amb els vins d'Alella.


En aquell moment, jo no sabia què ni qui hi havia exactament al darrere del projecte de Marqués de Alella. No vaig conèixer l'Ismael Manau ni sabia encara qui era en Josep Maria Pujol-Busquets ni quin paper tan fonamental havia de tenir més endavant. Tanmateix, si no sóc capaç ara d'explicar com eren efectivament aquells vins, sí que puc dir que el record que en tinc els situa en un nivell de qualitat —o, si més no, un nivell d'interès— que ara, més de trenta anys més tard, encara es manté viu a la meva memòria.

Més recentment, he tastat poc els vins del marquès —que ara pertanyen al grup Gleva Estates i duen el nom de Raventós d'Alella— però sí que he anat destapant —ara i adés— alguna ampolla i també he fet algun tast. Aquests darrers dies, per exemple, he begut un Santa Maria 2015 i un Galàctica 2012, dos vins cent per cent pansa blanca, però de característiques prou diferents.


El Santa Maria m'ha agradat força. L'aroma és neta i fresca i suggereix la fruita —a l'estil auster del xarel·lo—, la salabror i les herbes de la nostra terra mediterrània. A la boca hi ha un bon equilibri entre la força del sabor i les textures suaus, seques i estrictes. Traspua l'autenticitat de la pansa i tot és raonable, endreçat, agradable.

Tinc molt bons records d'alguna ampolla de Galàctica que he anat tastant. És un vi que combina la criança en fusta amb la criança en un ou de ciment —o, al menys, així és com el feien abans. No he trobat els apunts d'un tast que vaig fer a Alella, fa un temps, però crec recordar que em van explicar que precisament en aquesta collita del 2012 no es va fer el cupatge de les dues criances, sinó que es vam embotellar per separat el vi de roure i el vi de ciment. L'ampolla que vam destapar abans d'ahir pertanyia clarament a la criança en fusta. Malauradament, penso que aquesta ampolla concreta no deu ser representativa del Galàctica 2012. No la vaig comprar al celler —com sempre miro de fer— sinó a una botiga, i em temo que ha sofert una evolució desafortunada que, si bé encara es poden endevinar unes virtuts i unes riqueses que el vi deu haver posseït, desaconsella que ara jo en faci una descripció. Miraré de trobar una ampolla millor, que sí que em faci recordar les coses que jo hi havia trobat, un dia a Alella.

dilluns, 15 de gener de 2018

Mas La Plana i un altre

Volia retrobar-me amb les qualitats clàssiques del Mas La Plana i vaig destapar-ne una ampolla del 2004. Com a referència, vaig destapar també un Léoville-Barton del 2006. Per tal de no escatimar-los res, vàrem beure'ls en les Zwiesel 1842 Enoteca.


Les dues ampolles feia anys que les tenia i les havia deixat anar madurant —sense pressa, com diuen que s'ha de fer— a un racó del meu petit celler. Estic segur que quant les vaig comprar —fa deu anys— algú em devia dir que comprar una ampolla per beure-la després de deu anys és un acte massa arriscat, encara més quan ja es tenen els anys que tinc. Jo més aviat penso que és un acte d'optimisme vital.


El Léoville era excel·lent i s'ajustava plenament als paradigmes que esperàvem. Majoritàriament cabernet sauvignon, amb un 20% de merlot —el 2006 el merlot va patir força podridura per les pluges de mitjan setembre— i una mica de cabernet franc. Els tanins, que en el seu moment es va dir que eren poderosos, ara s'han amorosit immensament i el vi és setinat i complex. Beure'l, més enllà del plaer que pot donar-nos, ens explica moltes coses sobre la construcció d'una identitat i, en paral·lel, ens fa entendre millor altres vins d'altres zones —com la Rioja— que van emmirallar-se en aquesta identitat.

Tanmateix, el Mas La Plana 2004 va sintonitzar millor amb la meva sensibilitat actual. De fet, els dos vins eren tan diferents que jo mateix em vaig sentir ridícul per haver-los destapat un al costat de l'altre. 


L'il·lustre cabernet de Torres ocupa un lloc destacat en la meva personal bildungsroman i cada nova ampolla reviu, d'alguna manera, la memòria d'aquelles ampolles de la dècada dels 70 —encara no es deia Mas La Plana— que tan van contribuir a fer-me estimar el vi.

Què diré ara del 2004 que pugui tenir algun sentit? En primer lloc, la sorpresa: el vi m'ha semblat força diferent d'altres collites més antigues que havia begut (o potser —ai las!— de la memòria d'aquelles collites...). Com que mai no he pogut fer una bona vertical d'aquest vi estimat, no sé si realment el seu estil ha sofert variacions al llarg dels anys —més enllà, és clar, de les degudes a la diversitat de les anyades. Hi he trobat més fruita i més calidesa de la que esperava. Al nas, aquesta fruita amorosida es combina amb la farigola i la regalèssia, subtils, però presents en el ventall d'aromes. L'evolució és impecable i deu haver ajudat a aconseguir aquesta integració completa de tots els ingredients, sense que cap no es malmeti. A la boca, tot és dolçor, plenitud i tremp, i la regalèssia encara es fa una mica més present; hi ha força i equilibri i genera onades plaents de sabor profund, setinat i, nogensmenys, incisiu. Exuberància i eclosió del cabernet, en la seva inefable bellesa, massa sovint menystinguda. Una ampolla munífica que em va donar —ens va donar— una llarga estona de beatitud i complaença.

No tinc cap més ampolla de Mas La Plana 2004 però en algun lloc del meu celler, silent, espera una ampolla de la collita 2001 que em fa imaginar —sempre he cregut que aquest delit en l'anticipació forma part dels encants intangibles dels bons vins— em fa imaginar, dic, futures estones de plaer serè i aprofundit.

L'excel·lent tap del Mas La Plana, que hauria de fer avergonyir molts grands crus