Calma

Calma, segons els diccionaris, és absència d'agitació, tranquil·litat d'esperit, lentitud en l'obrar. Una calma és, també, una planura elevada, un cim pla de dalt, una plana estèril. Per als que tot ens ho mirem en clau de vinyes i vins, calma pot ser l'art de beure a pleret, conscientment, tranquil·lament; pot ser la virtut de saber esperar la saó de cada ampolla; o també pot ser una vinya en un terreny pedregós, elevat i pobre. Beure lentament, sense agitació, esperar calmadament que una collita hagi madurat prou a l'ampolla... Que bé que s'adiuen calma i vi!

Si hi afegim l'article —La Calma—  pensem immediatament en el gran Chenin blanc d'en Carlos Esteva, aquell vi que sabem que sembla fet per anar creixent a l'ampolla amb el lent pas del temps, fins que pensem que ha arribat el moment escaient d'apreciar-ne les virtuts.

Conscient de la provada longevitat d'aquest vi —comprovada en alguna ocasió memorable a Can Ràfols dels Caus— miro de deixar alguna ampolla escadussera madurar i créixer en algun racó calm, esperant un moment que no sé quan arribarà. Un moment com el de l'altre dia, al vespre, quan en un rampell vam destapar una ampolla de La Calma 2007.

Al primer moment, el vi es va mostrar esquerp i vam haver de tenir calma, saber fer el gran sacrifici de deixar de banda la copa una estona. Quan hi vam retornar, ens vam fixar que el color és d'un groc marcat i les aromes, denses i amorosides, suggereixen la mel, els fruits secs, la palla humida. És un espectre al que estic poc acostumat. Com us ho diria? Els que coneixeu bé l'evolució dels grans vins de chenin —no és el meu cas—, que poden agermanar les sensacions de llarga criança amb la força, el tremp i —fins i tot— la frescor d'un vi molt més jove, esteu més ben preparats que jo per entendre aquest La Calma 2007, ara que ja ha fet deu anys.

A la boca, volum, acidesa, potència i caràcter. El glop és sòlid, melós i, nogensmenys, fresc. L'equilibri entre sensacions aparentment contradictòries —dolçor seca, untuositat fluïda, maduresa jove— és espectacular. La permanència a la boca sembla indefinida. La decadència sembla impossible.

Per un instant, comparo aquest vi amb un chenin que vaig beure no fa gaire —un vi de culte: Les Noëls de Montbenault— i penso que aquella ampolla d'Anjou no em va aportar el que m'aporta aquesta ampolla del Garraf. Ràpidament, abandono aquests pensaments estèrils i torno a concentrar-me, ple de calma, en aquest La Calma 2007, la darrera ampolla d'aquell any que em quedava.

Textures

A l'article anterior parlava de sumolls i, de fet, parlava de sumolls tranquils perquè, si he de ser sincer —en aquest blog ho considero imprescindible— les elaboracions del sumoll amb bombolles que he tastat mai no han aconseguit excitar-me prou. Ara això ha canviat amb el Textures de Pedra.  

Tampoc no és pas un sumoll cent per cent. En el cupatge d'aquest vi tan singular hi ha un trenta-cinc per cent de raïm blanc —xarel·lo i una mica de parellada— i la resta està formada per sumoll (d'uns ceps de seixanta anys), xarel·lo vermell i un quinze per cent de bastard negre. Aquesta última varietat no és gaire coneguda al nostre país, però sí que ho és a llocs com la Ribeira Sacra —suposant que el seu merenzao o bastardo sigui realment el mateix que aquest bastard negre de la conca de l'Anoia. Curiosament, no apareix a la base de dades Vitis catalana, però el Diccionari d'en Favà sí que documenta aquest nom —bastard— el 1818 a l'Alguer. Tanmateix, és millor que deixem per als experts tots aquests temes ampelogràfics tan complexos i que nosaltres ens dediquem a parlar del vi que en resulta.

Crec que la primera collita d'aquest vi espumós de Raventós i Blanc devia ser la del 2011, que em va fascinar. Vaig fer-ne un comentari a l'article «Conca del riu Anoia» on hi deia coses com aquesta:

«[...]em tornaré a deixar endur per....la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex»

Crec que no he tastat la collita 2012 però avui, en unes circumstàncies que s'ho mereixien, n'hem destapat una ampolla del 2013 i, amb les precioses Riedel Veritas que tant li escauen, hem pogut gaudir d'una estona d'exaltació dels sentits, una d'aquelles estones que fan que el vi sigui el monument cultural i sensual que pot arribar a ser.

Com explicaria el seu color? Quan m'ho plantejava, no podia deixar de pensar en aquell fenomen que es produeix quan, per exemple, mirem les Plèiades en una nit fosca i serena: si hi fixem la mirada, el cúmul es veu ben poc, però si passem la mirada ràpidament pel seu damunt, el cúmul de les Plèiades esdevé un núvol de miríades d'estrelles. Igualment, la tonalitat d'aquest vi sembla, al nostres ulls fal·libles, que canviï amb cada moviment de la copa, amb cada canvi de punt de vista. Deixant de banda tantes astronomies, crec que amb aquestes subtils tonalitats rogenques hem tingut un bon exemple de metamerisme perquè cadascun de nosaltres, en cada moment, veia una coloració diferent en aquest Textures de Pedra.   

Amb les aromes passa alguna cosa semblant. Què difícil que és descriure aquesta complexitat, aquesta força! Hi ha una combinació que és prou fruitada, però també —com ho diria?— «sòlida» podria ser una paraula adient. Neta, tanmateix. Potent i incisiva, sens dubte. Tot en aquest vi és una mica inusual, personal, atípic. Potser és un dels espumosos que més m'ha agradat ensumar llargament.

A la boca, quina delícia! El sabor és punyent, la bombolla és viva i, curiosament, manyaga. I la «textura»! La paraula que dóna nom a aquest vi d'en Pepe Raventós —un nom que no deu ser fruit de l'atzar ni de cap banal propaganda— és la que em venia constantment al cap mentre anava bevent, amb glops molt petits, el Textures de Pedra 2013, de la Vinya Més Alta, de la Conca del riu Anoia, del celler Raventós i Blanc.

Quan vaig poder parlar d'aquest vi amb persones del celler em van insistir molt que ells el veuen com un vi de guarda, que pot créixer i millorar amb el pas del temps. Jo em sento incapaç de poder-ho intuir i, d'altra banda, hi ha tan poques ampolles disponibles que penso que —ai las!— potser ja no el tornaré a tastar. 

Jo que pensava que només les bombolles d'una vella reserva em podien captivar, i ara trobo que aquest espumós «jove i acolorit» em roba el cor! No sabem mai —com von Aschenbach (no em malinterpreteu!)— quines ocultes sensibilitats podrà arribar a excitar un vi!

Sumoll: una mica de perspectiva

Fet i fet, podríem dir que només fa quatre dies que tenim sumoll. Hauríem de dir que fa quatre dies que «tornem a tenir sumoll» perquè de sumoll ja n'havíem tingut —i molt!— fins que va pràcticament desaparèixer. Recordo que fa uns sis o set anys algú em va dir que a tot Catalunya només en quedaven unes quaranta hectàrees —ara no sé quantes n'hi deu haver, però no crec que siguin gaires. Tot ha passat —tot està passant— en un espai de temps ben curt. Si deixem de banda el llegendari Gaintus —que crec que va néixer el 2001—, els primers sumolls «moderns» van aparèixer cap al 2009. El 2005 la Cooperativa de Rodonyà ja feia un sumoll; el 2007 Clos Lentiscus feia un brut nature de sumoll; el 2009 van néixer les primeres collites de pioners com Pardas, Can Ràfols, Mestre Vilavell o Jané Ventura. Després han anat seguint altres noms: a la trobada de l'any passat a Sant Sebastià dels Gorgs hi havia vint-i-dos elaboradors i, per tant, un nombre de vins que devia estar al voltant de les trenta-cinc o quaranta referències.

Sempre podem veure l'ampolla mig plena o mig buida: podem dir «mira que bé que hem avançat» o podem dir «això del sumoll no acaba d'arrencar». O, més assenyadament, podem dir que deu anys és encara massa poc temps per a poder dir que hem «recuperat» aquesta varietat que, ahir mateix, encara crèiem que no era apta per a fer vins d'alta qualitat.

Des d'aquell proper/llunyà 2010 que vaig tastar sumolls per primera vegada (més enllà, cal dir-ho, del Gaintus), m'he tornat un bevedor empedreït dels bons sumolls que s'estan fent com, per exemple —quin gran exemple!— el sumoll de Jané Ventura. 

He dit abans que les primeres ampolles de sumoll són de cap al 2009. No és del tot exacte. Per exemple, jo vaig tenir l'oportunitat de tastar les primeres ampolles de sumoll de Jané Ventura: a la collita 2001 se'n van fer quatre-centes ampolles i jo en vaig tastar una quan el vi ja tenia... tretze anys!! És l'ampolla de sumoll que marca un punt d'inflexió en la meva valoració d'aquesta varietat. Vaig quedar esbalaït de veure fins a quin punt pot evolucionar un bon sumoll amb el pas del temps i, des d'aleshores, intento guardar al celler, fins a deu anys, alguna ampolla de sumoll, a veure si puc retrobar les sensacions d'aquell 2001 begut el 2014.

Fa poc, vàrem destapar a casa un Jané Ventura Sumoll 2015. Té força color i mostra un ventall aromàtic de primera qualitat, amb els característics registres —ben bé «de sumoll»— de les herbes com la farigola i el romaní, que donen sensació de frescor, fins i tot abans d'acostar la copa als llavis.

[Jo no sóc Proust però quan vaig ensumar aquest vi la meva memòria olfactiva va volar fins als hiverns dels anys cinquanta i vaig sentir l'olor de l'ampolla d'esperit de vi —plena d'herbes d'una aroma que encara tinc gravada en algun lloc del meu cervell—, l'esperit de vi amb que la meva mare em feia fregues a les cames al matí, abans d'anar a escola, perquè al carrer hi feia fred i jo anava amb pantalons curts. Espero que en Gerard no s'ofengui, si llegeix això, ni pensi que estic dient que el seu vi deliciós fa olor d'alcohol macerat amb romaní. No dic això, però ara que han passat prop de seixanta anys, hi ha alguna aroma que, encara que no vulgui, em transporta a aquella ampolla d'esperit de vi, quan la mare em fregava les cames perquè no notés el fred tan viu.]

També hi ha aromes com la de la cirera i el conjunt té distinció, netedat, complexitat i fidelitat a les característiques del sumoll. A la boca és fluid i deliciós, amb un llarg i saborós pas de boca, ple de caràcter. Convida a la reflexió, suggereix elegàncies. Al final, el contrapunt lleument «rústic» tan típic d'aquesta varietat el singularitza enfront d'altres propostes més «comercials».

El bec pausadament en una copa d'estil Borgonya i vaig fent-me preguntes que no podré respondre: com seria d'aquí a deu anys? Com es compararia, per exemple, amb un Collita Roja? És normal que, en un país d'immenses, descomunals, garnatxes i carinyenes, jo m'estimi tant aquest vi?  

Thalarn, nou anys després

De la  primera vegada que vaig pujar a Encús ja en fa vuit anys. Els blancs de la primera collita —Ekam 2008 i Taleia 2008— acabaven de sortir al mercat i aquest blog feia un any i mig que existia. Vaig pujar-hi un dia fred de gener, atret per la novetat d'un celler d'en Raül Bobet enfilat a mil metres, en un antic indret on el monjos hospitalers —de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem— hi havien fet vi en uns cups excavats a la roca. Des d'aquell primer dia, hi he anat molts altres vegades, fascinat per la màgia d'aquella talaia i pels seus vins, que col·lecciono amb justificada avarícia.

Pocs mesos després d'aquella anada —gairebé un pelegrinatge— vaig tastar la primera collita del negre de sirà que es va dir Thalarn 2008 —del nom de l'actual vila de Talarn que, segons Coromines, ve del cèltic «Talarnos». Em va agradar tant que vaig deixar-ne una ampolla amagada al meu celler, per tal que un dia, en l'apogeu de la seva saó, sortís del seu amagatall per il·luminar, hipotèticament, algun dels meus dies.

Avui, en la grisor d'una llevantada que fa que no pari de ploure i que tot el dia sembli un capvespre, he recordat aquella ampolla i l'he destapada, a taula, amb un solemne gall farcit. Les seves virtuts ens han esbalaït.

Sé que el sirà forma part de molts vins que m'han fet delir, però la llista de vins 100% sirà que m'han emocionat plenament no és gaire llarga. En vénen a la memòria els grans Vd'O 3 d'Olivardots i els primers Garbet —que tant em van colpir. De més enllà, recordo una ampolla de La Landonne i sobretot —sobretot!— un Rose Pourpre de Gaillard. Ara, al meu record hi hauré d'afegir, en un lloc destacat, aquest Thalarn 2008 que, ara que ja ha complert els nou anys de vida, s'ha convertit en un vi immens.

Aquest vi s'ha vinificat, parcialment, en els cups de roca viva d'Encús i té una tonalitat fosquíssima, completament opaca a la llum. L'aroma és immensa i, en un primer moment, entre altres moltes coses, m'arriba la sentor de la confitura de móra. També hi ha flors, fruita madura, bàlsam i compota, herbes aromàtiques, fustes subtilíssimes: l'espectre és amplíssim i no puc ni imaginar què hi trobaria un nas més sensible i més entrenat que el meu. Però no em malinterpreteu: no és mai una aroma ni sobre-carregada ni massa densa, que tot està en un bon equilibri dinàmic —com la baldufa de la fotografia.

Després d'una llarga estona d'ensumar, sense pressa, ens duem la copa als llavis i iniciem el glop. Les sensacions són punyents i delicioses. Setinades, persistents, plenes. La potència de sabor és extraordinària i es manté, en aparents onades successives, sense final aparent. Tot és madur i fluid, sense cap aresta ni cap frivolitat, en plenitud d'equilibri. És un vi que convida a «glopejar» perquè les seves virtuts sense màcula impregnin i excitin tots els racons de la boca. El nivell de plaer d'aquest glop que no decau mai és impressionant.

Quina relació hi deu haver entre aquest vi, ara que té nou anys, i el vi que vaig tastar quan acabava de ser embotellat? No es pot saber amb certesa, però llegint les meves notes d'aquell any, no hi trobo l'estat de meravella que visc ara. Estic força segur que els anys d'ampolla l'han dut a aquesta apoteosi.