dissabte, 31 de març de 2018

Nummulit

La «collada de les cargolines», a la carretera de Tremp a Fígols i Pont de Muntanyana, deu el seu nom a un jaciment de  cargolines fòssils —tècnicament, Turritella trempina Carez— que literalment encatifen completament el sòl. Hi ha diversos motius per arribar-hi: la curiositat de les miríades de petits fòssils eocènics n'és un, però la visió elevada sobre la Conca de Tremp també justificaria que hi anem.

Hi vaig pujar en una tarda extraordinàriament nítida, quan les muntanyes nevades —també l'obaga del Montsec—, l'incipient verd dels camps i les delicioses ondulacions dels termes de les dues Conques —Deçà i Dellà—, puntuades ara i adés per les viles minúscules, convidaven a l'estada. Hi vaig pujar també per un altre motiu: conèixer in situ el vi de criança que l'Eva Carmona —de casa Caçador de Fígols— fa al seu celler El Vinyer.


El vinyer és el nom tradicional amb què es coneix el pla de Nascala —a Fígols hi ha Casa Nascala—, un nom que ens recorda el passat vitivinícola de la conca de Tremp, fins a la fil·loxera. De fet, al vinyer ja no hi havia vinya, fins fa uns quinze anys, quan la família de l'Eva va plantar aquesta vinya que tant goig fa de veure quan ens enfilem cap a Montllobar.


En aquest blog d'Enografia de Catalunya he dedicat una atenció especial a les vinyes i els vins dels dos Pallars i he parlat a bastament de les potencialitats enològiques d'aquest país. En un article proper, quan hagi llegit amb deteniment el llibre «La Conca de Tremp, celler del Pirineu», de Laureà Pagarolas i Xavier Tarraubella, m'agradaria tornar sobre aquest tema.

A «Novetats pallareses» vaig fer esment del primer vi de l'Eva: Turritela 2014, un merlot jove —de fet, amb una mica de criança en bóta— que em va agradar molt. Ara podem gaudir d'una versió de plena criança en bótes de tres-cents litres, un vi notable que també duu un nom de fòssil: Nummulit 2014.



El Nummulit 2014 que vaig tastar amb L'Eva al celler i que ara he begut a casa meva m'ha semblat excel·lent i, definitivament, té cabuda en la curtíssima llista dels «meus» merlots de Catalunya.


El vi té la potència de la fruita molt madura i unes aromes lleument confitades que suggereixen dolçor concentrada. Hi ha indicis d'un elevat grau alcohòlic, però no destorben l'equilibri aromàtic del conjunt. Hi ha, curiosament, puresa en tota aquesta força, una puresa, una netedat, sense les quals les altres virtuts res no valdrien. A la boca és més fresc del que podríem esperar, i genera massives onades de sabor. El conjunt és consistent i impetuós i es manté a la boca sense que el seu pes es faci molest, sense que l'estructura de l'edifici trontolli. Aconseguir el difícil equilibri d'aquest vi massís i madur no sembla cosa fàcil. Segur que les argiles del Pla de Nascala i la meticulosa cura que l'Eva Carmona té dels seus ceps són variables fonamentals en la complexa equació que pot explicar un vi com aquest.



dimecres, 28 de març de 2018

Vinari d'or

«Com gat i gos»: Amb aquest nom i amb l'etiqueta que l'acompanya, mai no hauria comprat aquest vi. Estava en un supermercat d'un poble del Pirineu i em mirava les lleixes de la secció de vins amb l'habitual aire de resignació de qui ressegueix les ampolles amb la mirada i està pensant «què trobaré per beure?».

La proliferació de noms —diguem-ne— «divertits», «atrevits», «amb ganxo», combinats amb etiquetes —diguem-ne­— «desenfadades», «simpàtiques», «juvenils», és evident. Sovint, són vins que poden estar més o menys bé, però de vegades són vins orfes de pare i mare i de terrer i que responen només a una estratègia comercial que afirma —en podríem parlar molt!— que «el públic» vol fugir de tot allò que fa que un vi tingui una personalitat lligada a una terra concreta.

Deia que a les lleixes d'aquell supermercat hi havia un vi d'etiqueta llampant i nom divertit, que jo segurament mai no hauria comprat si no fos que lluïa un petit adhesiu que em va cridar l'atenció:


Efectivament: és l'adhesiu dels Premis Vinari, perquè el Com Gat i Gos 2014 va guanyar el Vinari d'Or en la categoria de vins de criança. És un vi que jo no havia tastat —encara més: no sabia ni que existia— i que, tanmateix, té «pare, mare i terrer» perquè al seu darrere hi ha un celler excel·lent: Baronia del Montsant, a Cornudella.

Vaig tornar a casa ben content amb aquesta troballa inesperada i, mirant d'obviar l'etiqueta —que està a les antípodes de les meves preferències estètiques— i el nom «divertit», vaig pensar que —ves per on!— podria tastar un Vinari que m'havia passat per alt.

Fa ja molts anys que conec els vins de Baronia del Montsant —el seu Clos d'Englora és excel·lent— i de vegades penso que és un celler decididament infravalorat, un celler que, com n'hi ha d'altres, potser és més conegut enllà de les nostres fronteres que no pas a casa nostra.


El Com Gat i Gos és certament el «vi petit» del celler de Cornudella, però a mi m'ha sorprès molt positivament. Els ingredients són la garnatxa negra, la garnatxa peluda i la carinyena; la criança és d'uns quatre mesos; el resultat és molt encertat, molt atractiu. Segons el meu punt de vista, el motiu que el vi sigui tan «ben trobat» rau en que s'ha aconseguit mantenir tot el caràcter i el tremp d'aquestes varietats glorioses en un vi fresc, saborós, equilibrat, tens i fluid. Hi és tot el que hi ha de ser, però la sensació és de lleugeresa, de suavitat, d'una certa aparent «intranscendència».

Tinc un gran respecte per iniciatives com els premis Vinari. A més, com que vaig tenir l'honor de formar part del jurat, em miro els seus resultats amb un interès gairebé personal. El que no tinc clar és si l'impacte que tenen en el consumidor és prou eficaç. Em pregunto, per exemple, si l'adhesiu que a mi em va cridar l'atenció i em va decidir a comprar aquest vi ha tingut alguna incidència en la resta de clients d'aquell supermercat d'aquell poble del Pirineu. Em temo que potser no.

dijous, 22 de març de 2018

El Jean Leon dels meus trenta anys

Diuen que és normal experimentar una estranya força que ens impedeix retornar als llocs concrets de la nostra infantesa o, més en general, a indrets o circumstàncies que ens van marcar en un cert moment i dels quals ens hem allunyat durant un llarg temps. Diem que ens agradaria tornar-hi, però no hi tornem: ens fa una certa basarda.

No patiu, no us explicaré els racons secrets de la meva memòria. Parlaré de vins, dels vins de Jean Leon.

Pels volts de l'any 81 em va entrar una set immensa —que encara no he apaivagat— de beure vi i de conèixer la diversitat infinita dels vins que neixen a cada terrer. Tornava a casa després d'uns anys a Suïssa, on m'havia iniciat en els bordeus i en les delícies del Rin germànic. Més enllà dels records d'infantesa a Alella, en aquells anys on la informació era tan difícil d'aconseguir, vaig començar a estudiar quins vins es feien a Catalunya. Els volia tastar tots, però n'hi havia un que ningú me'n sabia dir res. El nom era Jean Leon, la comarca era el Penedès. Crec que en parlava un llibre d'en Jaume Ciurana, o potser un llibre primerenc d'una persona anomenada José Peñín(*). No sé com, vaig aconseguir un número de telèfon d'un pis de la part alta de Barcelona, un domicili particular. Hi vaig trucar i crec recordar que em van explicar que el vi només es venia a Califòrnia però que a la propera collita ja en podria trobar alguna ampolla a tal lloc de Barcelona.


Finalment, vaig trobar unes ampolles de la collita 78 i em van impressionar. Tant i tant que una d'aquelles ampolles encara la tinc ara, buida, a una lleixa de casa meva. Vaig seguir bevent Jean Leon: 79, 80, 82... i un dia vaig deixar de beure'n. Amb aquell sentiment de basarda que he comentat abans, he estat molts anys allunyat dels vins de Jean Leon, potser per la por que les noves ampolles no aconseguissin diluir els dolços records d'aquells anys vuitanta del segle passat —quan jo tenia trenta anys.

Ara, el llibre d'en Martí Gironell —que encara no he llegit— i un tast extraordinari al que he pogut assistir —per la gran amabilitat de la Mireia Torres— han trencar una mica aquella recança i, amb l'ampolla buida del 78 a un costat i una de plena del 2011 a l'altre, vull escriure sobre aquests vins, sobre aquest cabernet emblemàtic —la primera vinya de cabernet de Catalunya.


Com he dit, vaig rebre una invitació de la Mireia Torres a un tast vertical de Jean Leon —potser la paraula «vertical» es queda curta i hauríem de dir «tast històric» perquè hi havia vins de més de quaranta anys, ben bé dels orígens del celler. Vaig agrair aquesta gentilesa i vaig pensar que potser havia arribat el moment de «revisitar» el jardí perdut dels vins dels meus trenta anys.

Vam tastar, en aquest ordre, 2009, 2001, 1991, 1989, 1982 i 1975 de l'emblemàtic vi que ara es diu Vinya La Scala i que en els orígens era simplement Jean Leon Cabernet Sauvignon, uns vins que neixen a una vinya de 8 ha de cabernet, s'elaboren només en les millors collites i tenen una llarga criança —al voltant dels dos anys— antigament en roure americà i després en roure francès. És un vi pensat i dissenyat perquè vagi evolucionant molt lentament en el temps i arribi a la seva plenitud molts, molts anys després de la collita. De la seva pausada i modèlica evolució en puc donar fe jo mateix i ara, després de tastar una joia com pugui ser el 1975 que vaig tenir l'altre dia a la copa, ho puc dir encara amb més seguretat.  


En un tast que té un recorregut temporal tan gran, més enllà de diferències puntuals —que sí que tenen sentit quan tastem collites consecutives— hauríem de trobar algun fil conductor, alguns fonaments. Un n'és la projecció en el temps —no m'agrada dir-ne «longevitat»—: a mida que reculàvem més i més enrere els vins anaven adquirint matisos més preciosos, més subtils, més múltiples, sense mostres de decadència.

Ja sé prou que el delit per l'extrema tenuïtat d'unes complexitats que només els anys poden aportar a un petit nombre de vins tocats per la gràcia dels déus és una dèria que sembla haver desaparegut, i em sembla que les virtuts que jo vaig trobar en aquelles velles ampolles de cabernet del Penedès potser ja «no estan de moda». Però jo sóc dels que m'hi deleixo i se me'n fot de les modes que es fan i es desfan.

Dels sis vins anteriors —cadascun amb el seu espectre virtuós, cadascun amb la seva assertiva presència— deixeu-me que singularitzi el 1989, que és el que més complexes subtileses em va aportar. Si ara incloc uns substantius —espècies, cuir, regalèssia, seda, elegància, maduresa... què sé jo!— cauré en el ridícul d'escriure uns mots que no descriuran ni un mínim percentatge de tot allò que aquest vi pot aportar a uns sentits amatents —ni que siguin tan matussers com els meus. Hi ha coses en aquest vi que no sé com es diuen; n'hi ha encara moltes més que no tenen nom.



El plaer que vaig obtenir de tastar —ara, quaranta-dos anys després que fermentés aquell raïm que havia plantat el senyor Ceferino— el Jean Leon 1975 es fa difícil de descriure. Sorprenentment viu, i no només viu, sinó ple, excel·lent, apoteòsic en la seva vellesa/bellesa.

La meva gratitud a Jaume Rovira per haver creat aquestes obres d'art tan perdurables és il·limitada.

* * * * * *

(*) Aquest llibre d'en Peñín es titulava «Mis 101 mejores vinos» i el dec tenir en algun racó de casa meva. Si el trobo, serà un divertit exercici d'arqueologia rellegir-lo avui i recordar —o, els més joves, imaginar— quin era l'univers vinícola d'aquell temps. Segur que ho explicaré en aquest mateix blog.