El nom del vi no em podia deixar indiferent: Pythagora. A l'etiqueta —blanca i elegant— un petit tetràedre i un nom que no em deia res: Galilea. Si agafeu una lupa molt potent, encara hi podreu llegir, amb lletra minúscula, l'afegitó «by Fiona». Per sort, la Fiona —Fiona Fischer, una noia suïssa filla de l'importador i empresari Roland Fischer, propietaris de Galilea i també del celler Laurona— era a Falset i vaig poder parlar amb ella ni que fos d'una manera massa breu.
Quan vaig tastar el Pythagora 2014 vaig adonar-me que tenia a la copa un vi per aquests Apunts. De moment, és poc el que en sé, però l'altre dia en vaig destapar una ampolla, a casa, perquè m'ajudés a confirmar les sensacions que vaig tenir a Falset, aquell dilluns.
És un vi de garnatxa, d'unes velles vinyes de La Figuera —quina terra de garnatxes!— i el responsable enològic és en René Barbier (pare) —alguna cosa hi ha en aquest vi de l'esperit de l'Espectacle i, de fet, el Pithagora es cria, si ho vaig entendre bé, en la fusta per on ha passat aquell gran vi de la Figuera.
El vaig decantar una estona abans i, un cop a la copa, té un preciós color vermell de cirera —al meu davant hi tenia un plat amb cireres i el color era idèntic— i l'aroma és elegant i jo diria fins i tot «tranquil·la», amb expressió de fruita i sensacions fresques, amb un lleu fons de farigola i una agradable «fredor» que no implica pas absència de plaer. Algunes notes de fruites boscanes i, encara ho torno a dir, una elegància que convida a prendre's el vi «seriosament» per intentar comprendre les seves profunditats.
A la boca el vi és deliciós, amorosit, fluid, però amb una immensament harmònica expressió dels tanins, de l'estructura, de la criança. El sabor s'allargassa sense decandir, i persisteix. El seu encant subtil fa que no sigui un vi per beure en qualsevol moment ni en qualsevol companyia: no enlluernarà els fatxendes ni els que busquen els cossos massa corpulents.
Em ve ara al cap el títol d'un article que vaig publicar en aquests Apunts, ja fa uns quants anys: «Garnatxa, la de mil veus» i, com que «una garnatxa en crida una altra», deixeu-me que faci ara un apunt molt breu d'una altra garnatxa que he «descobert» fa poc i que, sense aspirar a tenir la profunditat del vi anterior, em resulta extraordinàriament atractiva i no puc deixar de beure'n un dia i un altre.
Es tracta d'un vi negre que procedeix d'un nou projecte a Pals, a l'Empordà: Mas Geli 2016. Tretze hectàrees de vinya —garnatxa blanca, negra i roja, i subirat parent— amb la direcció de l'Agustí Torelló. Ja us explicaré més coses més endavant, ara només vull dir que aquesta garnatxa pura i aromàtica, plena de sabors «elementals», acurada en l'equilibri, em parla de virtuts com la naturalitat, i em fa veure com el sabor pot ser, al mateix temps, intens, acurat i refrescant.
