dimarts, 29 de maig del 2018

Garnatxa: de la Figuera al Baix Ter

A la Fira de Falset, com cada any, hi vaig trobar coses molt remarcables, novetats engrescadores, la consolidació d'algunes tendències positives, vins molt bons. Va ser un gran dia i, fos per la mica de fresca suau que feia o fos pel meu estat d'ànim —o per la prodigiosa qualitat dels vins del Priorat (comarca)—, el cas és que vaig sentir un gran delit en molts i molts vins que vaig tastar. Vaig prendre nota d'alguns projectes relativament nous i ja n'aniré donant notícia en aquest blog, pas a pas.

El nom del vi no em podia deixar indiferent: Pythagora. A l'etiqueta —blanca i elegant— un  petit tetràedre i un nom que no em deia res: Galilea. Si agafeu una lupa molt potent, encara hi podreu llegir, amb lletra minúscula, l'afegitó «by Fiona». Per sort, la Fiona —Fiona Fischer, una noia suïssa filla de l'importador i empresari Roland Fischer, propietaris de Galilea i també del celler Laurona— era a Falset i vaig poder parlar amb ella ni que fos d'una manera massa breu.

Quan vaig tastar el Pythagora 2014 vaig adonar-me que tenia a la copa un vi per aquests Apunts. De moment, és poc el que en sé, però l'altre dia en vaig destapar una ampolla, a casa, perquè m'ajudés a confirmar les sensacions que vaig tenir a Falset, aquell dilluns.


És un vi de garnatxa, d'unes velles vinyes de La Figuera —quina terra de garnatxes!— i el responsable enològic és en René Barbier (pare) —alguna cosa hi ha en aquest vi de l'esperit de l'Espectacle i, de fet, el Pithagora es cria, si ho vaig entendre bé, en la fusta per on ha passat aquell gran vi de la Figuera.

El vaig decantar una estona abans i, un cop a la copa, té un preciós color vermell de cirera —al meu davant hi tenia un plat amb cireres i el color era idèntic— i l'aroma és elegant i jo diria fins i tot «tranquil·la», amb expressió de fruita i sensacions fresques, amb un lleu fons de farigola i una agradable «fredor» que no implica pas absència de plaer. Algunes notes de fruites boscanes i, encara ho torno a dir, una elegància que convida a prendre's el vi «seriosament» per intentar comprendre les seves profunditats.

A la boca el vi és deliciós, amorosit, fluid, però amb una immensament harmònica expressió dels tanins, de l'estructura, de la criança. El sabor s'allargassa sense decandir, i persisteix. El seu encant subtil fa que no sigui un vi per beure en qualsevol moment ni en qualsevol companyia: no enlluernarà els fatxendes ni els que busquen els cossos massa corpulents.

Em ve ara al cap el títol d'un article que vaig publicar en aquests Apunts, ja fa uns quants anys: «Garnatxa, la de mil veus» i, com que «una garnatxa en crida una altra», deixeu-me que faci ara un apunt molt breu d'una altra garnatxa que he «descobert» fa poc i que, sense aspirar a tenir la profunditat del vi anterior, em resulta extraordinàriament atractiva i no puc deixar de beure'n un dia i un altre.

Es tracta d'un vi negre que procedeix d'un nou projecte a Pals, a l'Empordà: Mas Geli 2016. Tretze hectàrees de vinya —garnatxa blanca, negra i roja, i subirat parent— amb la direcció de l'Agustí Torelló. Ja us explicaré més coses més endavant, ara només vull dir que aquesta garnatxa pura i aromàtica, plena de sabors «elementals», acurada en l'equilibri, em parla de virtuts com la naturalitat, i em fa veure com el sabor pot ser, al mateix temps, intens, acurat i refrescant. 


dimarts, 15 de maig del 2018

Forcada, pirene, gonfaus... i cinquanta més

Ja fa molts anys que vaig sentir a dir que Torres estava recuperant varietats antigues, però el cert és que no hi vaig parar gaire atenció: no era conscient de la magnitud d'aquell projecte. Suposo que, com que no veia que a les ampolles de Torres hi constés cap nom «estrany», vaig donar poca credibilitat a la notícia: no era conscient dels tempos que impliquen un projecte d'aquesta mena. Tot va canviar, però, un dia que en Josep Sabarich em va convidar a les instal·lacions de Pacs del Penedès per fer-me tastar un determinat vi i, de retruc, em va fer tastar un vi exquisit fet amb una varietat recuperada mitjançant aquell projecte que he esmentat —una varietat que li havien posat el nom de «querol». Vaig quedar-ne impressionat però més endavant vaig aprendre que el querol que tant em va agradar era només la punta d'un iceberg immensament més gran i encara més fascinant.

Quan realment vaig aprendre la magnitud i la complexitat del projecte de recuperació de varietats ancestrals de Torres va ser a Alimentaria 2018, en un tast que en Miguel i la Mireia Torres van oferir-nos.


Fa més de trenta anys, la família Torres va començar a recercar, per tot el nostre país, ceps de varietats desconegudes. D'ençà d'aleshores, ha calgut seguir un llarg i laboriós procés d'identificació, sanejament (i.e. eliminació de virus), reproducció, adaptació, conreu i, finalment, vinificació i valoració d'aquelles varietats ignotes de les que ja se n'havia perdut fins el nom. Actualment en tenen mig centenar i n'hi ha sis que ja consideren que estan a punt perquè els seus vins puguin ser comercialitzats. Ara la història completa es pot trobar fàcilment a Internet i no em cal estendre'm més en aquest resum.

Aquell dia a Alimentaria vam tastar cinc varietats d'aquestes. La primera va ser la forcada, que vam poder tastar en dues collites —2015 i 2016— amb la intenció que poguéssim avaluar el seu potencial d'evolució. És una varietat blanca que van trobar a la Vall de Bianya, que té una forta acidesa i em va fer pensar en vins blancs de regions més fredes. Abans de final d'any sortiran les primeres ampolles d'un monovarietal de forcada.

Vam tastar també un vi fet amb la varietat que s'ha batejat amb el nom de pirene i s'ha plantat a la finca de Sant Miquel a les muntanyes de la conca de Tremp, a tocar dels mil metres d'alçada. És un vi molt aromàtic, molt fruitat i fresc i, amb sis mesos de bóta, em va semblar una delícia. Em va fer pensar en l'estimada mencía. De la finca de l'Aranyó procedeixen els raïms de la varietat anomenada gonfaus que vam tastar a continuació: un vi molt interessant, mineral i complex, llaminer i sedós, sorprenent. Una altra varietat recuperada és la moneu que ens va donar un vi amb molta fruita, consistent i lleugerament confitat que em va fer pensar en les virtuts de la sirà.


També vaig poder tornar a tastar un vi fet amb querol —aquella varietat que tant em va impressionar la primera vegada— procedent de les vinyes de Torres a la Conca de Barberà. Quin vi més profund! Complexitat, seda, tensió, excel·lent al nas...

Per sort, l'antic projecte comença a arribar a la seva fase final i aviat, aquests vins que vaig ser tant afortunat de poder tastar estaran a l'abast de tothom.

dimarts, 8 de maig del 2018

Missatge de Masarac

De l'Empordà en surten unes carinyenes extraordinàries. Ja prou que n'he parlat en aquests Apunts i ara no cal que repeteixi els seus noms. Sense renunciar a tot el plaer que aquestes grans carinyenes m'han aportat, he de dir que jo esperava poder tastar, un dia, una carinyena com la que fa en David Pujol Cargol a Masarac. 


A tota la zona nord de l'Alt Empordà —en sòls que van de les pissarres de Vilamaniscle i Rabós a les argiles del pla de Montpedrós, passant pel granit i el sauló de Capmany— hi ha petites parcel·les de vinyes de carinyena antiquíssimes, esparses i amagades. Són tresors que han sobreviscut a la «gran extinció» i que fàcilment passen desapercebuts dels viatger distret. Jo mateix, que he recorregut aquestes vinyes una vegada i una altra, encara em vaig sorprendre quan en David em va parlar d'una vinya centenària a la banda del Morassac, d'on ha sortit la carinyena d'El Missatger negre 2016


A casa d'en David, a Masarac, s'hi ha fet vi «des de sempre», però aquests «missatges» que en David ens envia dins d'unes ampolles que, oportunament, fan de missatger, ens han començat a arribar fa poc. Potser per això aquests Apunts no n'havien fet esment fins ara. L'elaboració es basa en els cups de ciment que hi havia a la masia familiar i que en David ha rehabilitat perquè els seus vins facin una criança en ciment —ni hi ha bótes, ni hi estan previstes— fins aconseguir una carinyena pura, fragant, fresca i, tanmateix, perfectament setinada i rica de matisos. Ja he dit que feia temps que esperava trobar-ne una com aquesta.

El color és un vermell fosc, però deixa passar la llum i és lluent. Les aromes emanen amb força i, com que el vi no ha tocat la fusta, són molt més primàries del que estem acostumats. D'altra banda, res tenen a veure amb aquelles carinyenes joves i abrivades, rústiques i desbridades que, si bé poden tenir el seu encant, no ens ofereixen les delícies d'una criança que les hagi amorosit i que, en miríades de misterioses reaccions químiques, hagin adquirit profunditats aromàtiques i sàpides com les que, en aquest El Missatger 2016, ens fan delir tant.

Ja he dit que hi ha molta netedat i que el vi és profundament amorosit i sedós, sense ni un rastre de confitat. Fruita n'hi ha, i també notes que en podríem dir minerals. I el caràcter de la carinyena s'hi manifesta amb rotunditat, amb textures i «matèries» que fan que sigui fresc sense ser prim, que tingui estructura i equilibri, que es begui amb delit —en podríem dir «fàcil de beure», però això s'ha d'entendre en el seu recte sentit— però que convidi, també, a la reflexió i a l'anàlisi.

Tot això, i altres coses que no sé explicar, m'ha passat pel cap mentre bevíem aquest vi i deixàvem que el seu missatge —hauria d'haver dit «els seus múltiple missatges»— ens arribés a la consciència a través dels nostres sentits.

Acabaré dient que en David fa altres vins, a banda d'aquesta carinyena. La seva gamma actual la podeu veure a la foto de més amunt. Ja n'anirem parlant!

dijous, 3 de maig del 2018

Can Sumoi

Can Sumoi és una finca immensa que hi ha entre el Baix Penedès i l'Alt Camp, quan les muntanyes de l'entorn del Montmell toquen el Pla de Manlleu, prop del que fou, en el seu temps, el municipi del Marmellar —etimològicament, «terra de codonys». Ara és una terra d'alzinars i garrigues, d'ermots i d'antigues vinyes, enlairada sobre la plana, ventada per la marinada, feréstega.

Can Sumoi —la vella masia, el casalot (relativament) nou encimbellat dalt del turó, les vinyes que l'envolten— és una fita per als que circulem sovint amb bicicleta per aquestes carreteres: La TP-2442, que uneix Sant Jaume dels Domenys amb el Pla de Manlleu i segueix fins Bonany per girar després cap a Santes Creus —o bé cap a Pontons— és una ruta magnífica que els ciclistes apreciem molt. La pujada no és gaire dura, però és pujada tanmateix, i quan veiem el rètol «Can Sumoi» sabem que el pendent ja s'ha acabat —de moment— i ens podem preparar per la mica de baixada cap a Aiguaviva. Si, a més, el ciclista és aficionat al vi —com és el meu cas— aquest nom Sumoi el pot fer recordar les delícies d'aquest raïm que, afortunadament, hem sabut redescobrir, abans que no fos massa tard.    


Jo havia pedalat moltes vegades aquestes rutes delicioses i cada dia, quan veia el rètol i afluixava el ritme, tenia uns instants de reflexió sobre la màgia d'aquest indret, sobre l'aspecte ruïnós i envellit de les masies i les vinyes, sobre el vi que suposava que havia nascut en aquest indret al llarg dels segles —potser sumoll?— sobre els temps esdevenidors —de ruïna o tal vegada de rehabilitació— que podíem esperar.

Per tot això, vaig sentir un interès molt viu quan vaig saber que Raventós i Blanc havia comprat aquesta finca per plantar-hi la llavor de la seva nova gamma de «vins naturals». I en dic naturals, encara que m'agradi tant poc aquesta nomenclatura, perquè és el que hi diu a l'etiqueta i perquè, malgrat tot, és una manera breu —massa breu, aquest és el problema— de resumir les característiques de la viticultura i l'enologia que fan que aquests vins siguin com són —i com seran.


Amb un gran desvergonyiment —que encara em fa enrojolar una mica— vaig dir-li a la Judith Baldris com m'agradaria conèixer «a fons» Can Sumoi. Parlo de tastar els seus vins i de molt més que això: trepitjar les vinyes, conèixer les persones i els paisatges, aprendre quines inquietuds els han dut a aquestes muntanyes del Penedès, entendre quin vins volen fer i com els volen fer...

La resposta de la Judith va ser d'una generositat molt gran i un matí de finals d'abril, juntament amb quatre experts i amb en Francesc Escala, vam anar plegats a Can Sumoi i van tenir temps de fer realitat aquelles vivències que jo anhelava. Vam tocar els ceps i la terra cretàcica, vam tastar, vam aprendre, vam beure, vaig poder entendre algunes coses que, d'alguna manera, aniran conformant la meva mirada sobre el vi.


A l'entorn de la casa hi ha unes vint hectàrees, majoritàriament de parellada, també de xarel·lo i de sumoll. Per cert: encara que «sumoi» sigui també una manera de denominar el sumoll, el nom de la finca no prové —si més no, directament— del de la varietat, sinó que és el llinatge dels propietaris de la finca des del segle XVII.

El projecte de Can Sumoi —vins naturals, vins d'alçada, vins amb origen— es materialitza, ara mateix, en sis vins que ja són al mercat o bé hi seran ben aviat. Alguns hereten el nom d'un vi ben conegut de Raventós i BlancPerfum o La Rosa— però, pel que jo he pogut tastar, crec que es pot parlar d'una «refundació» evident. Can Sumoi Perfum 2017 és un blanc absolutament seductor fet amb moscatell, parellada i macabeu. Can Sumoi la Rosa 2017 té un color delicat i una gran riquesa d'aromes. La meitat del raïm és sumoll i la resta és parellada i xarel·lo. S'ha macerat amb les pells durant quatre hores. Completen el grup de vins tranquils un Xarel·lo 2017 de gran puresa i un sumoll que encara s'està acabant d'arrodonir a l'ampolla. Tots aquests vins han fermentat amb llevats indígenes de la vinya i no s'hi ha afegit cap producte enològic. El compromís amb l'autenticitat és total. Les ampolles són atípiques i a mi, sincerament, m'agraden força (i és estrany, perquè sempre m'he declarat aferrissat partidari de l'ampolla «clàssica»).    


Hi ha també dos vins espumosos de fermentació única —«ancestrals»— un Montònega i un Sumoll.

Ara, des de casa meva, rememoro l'estona que vaig passar a Can Sumoi —aquest article no és altra cosa que la difícil traducció en paraules dels meus records— i, per fer més vives les imatges d'allò que vaig experimentar aquell dia, he anat a comprar una ampolla de Can Sumoi Xarel·lo 2017, he anat a buscar una copa apropiada —la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo chardonnay— i m'he posat  a escriure. Vi natural d'alçada, Serra de L'Home, dinou dies de fermentació espontània amb llevats indígenes de la vinya, fermentació malolàctica espontània, tres mesos amb «battonage» dos cop per setmana, cap producte enològic afegit, sense estabilitzar, sense filtrar, tapat amb suro de les Gavarres, vinya Palmeres i vinya Noguer Nou, cinc-cents setanta metres sobre el Mediterrani... Salut!