divendres, 24 de febrer del 2017

Apoteosi del trepat

Si repasso el que he begut en el que portem d'aquest any 2017, arribo a la conclusió que el trepat Molí dels Capellans 2015 ha estat una de les grans ampolles. A més, es dóna la circumstància que es tracta d'un vi que no havia tastat mai i aquest fet sempre afegeix al plaer d'una bona ampolla el plaer de la «descoberta» personal.

Ben mirat, la qualitat extraordinària d'aquest vi no hauria d'haver representat cap sorpresa. D'una banda, és un vi d'en Jordi Masdéu, el mateix que fa, a Poboleda, el delectable Mas la Mola que conec i admiro. D'una altra, la Guia de Vins de Catalunya 2016 ja havia singularitzat aquest vi amb una puntuació elevadíssima i l'edició 2017 encara l'ha col·locat més amunt. No entenc que jo hagi trigat tant a destapar-ne una ampolla. Cal dir que imagino que no és un vi de gran producció i les poques ampolles que hi ha deuen anar, diria, ben enllà de les nostres fronteres. 


He parlat d'en Jordi Masdéu, però aquest projecte és compartit entre en Jordi i en Sergi Montalà i s'allotja a l'encomiable Viver de Celleristes, una institució increïble —en el sentit d'insòlita, atípica i ideal— associada a noms com Gatzara, Succés, Vidbertus, Carlània...

Quin vespre de plaer ens va donar l'ampolla de Molí dels Capellans 2015! Com l'explicaria? És d'un granat fosc i les aromes són subtils. Inclouen algunes espècies, el llapis, el bosc, i alguna cosa mineral que jo, a cegues, hauria relacionat —mireu quin desvari!—amb una carinyena de llicorella. M'agradaria conèixer a quines vinyes, a quin terrer, neix la fruita que s'acaba convertint en aquest líquid fres, fluid i saborós!

Lleuger i, al mateix temps, complex i autèntic. Llaminer, ple i elegant, amb un equilibri i uns tanins delicadíssims que prolonguen extraordinàriament les sensacions plaents a la boca. Cada vegada em deleixo més per vins com aquest, que tenen un recorregut ple de subtileses i sedositats, que són poc gràvids, gens agressius i, malgrat tot, tenen una presència sòlida plena de caràcter. Seguia a la meva consciència una bona estona després d'haver-lo engolit. M'ha fet pensar en els vins d'en Joan Ignasi Domènech, d'en Jean Gardiès, d'en Ricardo Pérez... però això són garnatxes, carinyenes, mencías... i ara parlem de trepat! De trepat!?

Si d'uns ceps de trepat és possible treure'n una joia com aquesta, amb quina insolència podem seguir considerant el trepat com una varietat menor?