divendres, 6 de novembre de 2015

Plany per la garnatxa d'Empodà

Què en farem de la garnatxa ambre, de Garriguella, de Cantallops, d'Espolla o Sant Climent? Per què som tan pocs els qui ens delim pel dolç fruit del lledoner roig de l'Albera? Potser aquest líquid amorós, afable, d'aromes antigues, persistents i profundes, no s'adiu a l'estil esnob i fugisser que ara cal estrafer, al vertigen del canvi constant que ara cal adoptar, a les mistificacions que ara cal pontificar d'un dia per l'endemà.

Qui —quan, on— beu a pleret una copa menuda de garnatxa d'Empordà? Qui troba aquest moment de repòs per a un plaer tan clàssic? A quina celebració, a quina diada, es destapa una d'aquestes ampolles de preu petit i valor monumental?

Tinc un amic que coneix el plaer d'aquests nèctars i m'explica que una copa de garnatxa és l'acompanyant diari del seu esmorzar. Quan jo era petit, també en prenia una copa per esmorzar, perquè era de mena escardalenc i una mica nyicris. Com em delia per la copeta —petita, de vidre gravat que feia unes espigues— i amb quina fal·lera em menjava l'ou cru —preludi de la copeta— que em faria fer gran!

A l'estiu, a la masia on els padrins estiuejaven, algun dia venia el mossèn i els padrins em cridaven perquè li fes l'amistat. Aleshores, jo veia, al damunt de la tauleta de la sala en penombra, la copa amb el seu líquid color de mel i la seva aroma que jo ja coneixia. D'aquell vi no me'n donarien —ja ho sabia— ni que fos per apaivagar l'instant de fàstic que sentia a l'hora de besar la ma del mossèn. O quan venia a passar la tarda la senyora Déu, o les germanetes Sala. Quan venia la senyora Déu tots havíem de fer veure que anàvem ben nets i que sabíem menjar bé, i que érem polits —encara que, quan ja dúiem un parell de mesos a la masia, ens haguéssim convertit en bestioles mig salvatges—. I aleshores sí, a l'hora de les postres, amb la coca que havia pastat el padrí o amb les lioneses que duia la senyora Déu, la canalla rebíem la nostra petita ració del líquid daurat que era dolç —però ho era d'una manera diferent a com ho eren el codonyat i el cabell d'àngel que feia el padrí.

I què diré del codonyat? Vam ser l'altre dia a la Fira del Codony de Tremp i vam poder comprar unes miques de codonyat que m'han fet retrobar records que creia oblidats. A casa, al vespre, la senzillesa d'un tall de codonyat de l'Obrador de Llimiana, d'un tall de Sarró de Montbrú i d'una copa —o dues— del Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres —indescriptible en la seva monumental qualitat— ens van fer sentir una mica més a gust amb nosaltres mateixos, ens van fer alentir el ritme, anar a dormir amb pau.

Cal que trobem el temps, el «mood», per recuperar la garnatxa més quotidiana, la garnatxa de les postres, la garnatxa de la celebració, la garnatxa dels petits plaers austers i continguts. És difícil, perquè tot ens empeny en la direcció contrària, però ens aniria bé de trobar alguna petita pau, algun petit repòs, amb la companyia d'una bona, clàssica, coneguda, amorosa, ampolla de garnatxa d'Empordà.

Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres, codonyat de l'Obrador de Llimiana, formatge de Montbrú, copa Zwiesel 1872 «The First»