dimarts, 4 d’agost del 2015

La rosa vermella de Banville

Aquest temps de vacances, pel que fa a les lectures, no ha començat gens malament. Avui he acabat un llibre que incita a moltes reflexions; una novel·la que parla de la memòria del passat i de la recreació del passat a través de la memòria; de la pèrdua i del retrobament impossible; un llibre que usa amb mà mestra un llenguatge preciós i acurat —que fa pensar, tanmateix, en Proust, o en una versió més moderna de Proust, com podria ser Becket. És The Sea, de John Banville. D'aquest autor ja havia llegit, fa temps, una obra que es diu, en la traducció catalana, Llum Antiga. Potser per la manca de context, o potser perquè la traducció catalana no havia aconseguit recollir la prosa extraordinària de Banville, aquell meu primer Banville no em va produir cap emoció especial. El The Sea d'avui —que, per bé i per mal, he llegit en la seva versió original— sí que m'ha emocionat.

Parlar d'aquesta lectura en un blog sobre el vi té una motivació —més enllà de la motivació trivial de poder parlar de les diverses copes de vi de l'Empordà que m'han acompanyat al llarg de la lectura. A la novel·la hi ha infinites frases que podrien donar lloc a llargues reflexions, però n'hi ha una de molt breu —només set paraules— que resumeix un dels més grans problemes filosòfics que hi pugui haver, un problema que també és crucial a la ciència i a la filosofia de la ciència, un problema que, entre les seves infinites ramificacions, involucra també l'univers del vi i, en certa manera, el dels wine bloggers.

La frase és aquesta:

Is a rose red in the dark?




No és pas ara el moment d'elucubrar sobre el coneixement, la percepció, la realitat de l'Univers i les seves lleis en absència de un observador conscient, el gat d'Schrödinger ni els daus d'Einstein. Parlem de vi, com escau a aquest blog. I parlem també de la rosa vermella d'en Banville. Ja sabem que els colors no existeixen: són una construcció del cervell humà creada per ajudar-nos a distingir els contorns de les coses. És a dir, la rosa no és vermella mai, ni a la foscor, ni a la llum. Només és vermella —només pot ser vermella— al nostre cervell, i sempre d'una manera individual, humana, essencialment incomunicable. Parlem d'una rosa vermella però, què volem dir?

Sobre aquesta dolça i fresca garnatxa que ara tinc a la copa podríem plantejar-nos les mateixes reflexions, però encara infinitament més complexes. Diuen que l'ull estàndard pot distingir deu milions de colors, que s'obtenen tots per les graduacions diverses de només tres impulsos nerviosos bàsics. Quin seria, doncs, l'immens espai de configuració de les aromes? Si no podem comunicar ni els colors (sense referir-nos a deu milions de patrons estàndard, que sembla impossible que tots els éssers humans avaluïn d'una manera uniforme), com gosem voler comunicar una fugissera aroma que creiem que ha arribat als nostres sentits quan acostem el nas a aquesta copa de garnatxa? I, finalment, tornant a la rosa de Banville: L'aroma d'aquesta garnatxa, hi és si no hi ha ningú per ensumar-la?

Per tot això, vull reivindicar aquí els bloggers que —sempre des de l'honestedat i (la recerca de la) coherència— escriuen sobre vins posant les sensacions per davant dels «fets».

El vi —com la rosa vermella d'en Banville— només existeix en les sensacions que ens fa viure.