divendres, 31 de juliol de 2015

Dolç regal d'Encús

Cada any, Castell d'Encús obsequia els seus amics amb algunes ampolles experimentals interessantíssimes. Dic «obsequia» i crec que aquesta és la paraula que cal utilitzar, encara que per aquestes ampolles haguem de pagar un determinat preu simbòlic. Entre «els experimentals» d'aquest any —collita del 2013— hi ha un sorprenent albarinyo dolç.


Aquest celler —que m'estimo especialment perquè 1) jo em considero mig pallarès i 2) l'he pogut seguir pràcticament des del seu naixement— ha utilitzat l'albarinyo com a complement del riesling en el seu aclamat Ekam. Però ara parlem d'un albarinyo pur del que s'ha aturat la fermentació als 7 graus i tenim, per tant, un vi que hauríem de classificar com a dolç. Només n'hi ha un minúscul estoc de 158 ampolles.


És un vi fràgil —el celler recomana el seu consum immediat— en els diversos sentits de la paraula. Fràgil també a la copa, perquè algunes de les seves aromes subtils i encisadores —frescor floral, perfumat préssec d'aigua— tenen tendència a fugir veloçment. És un vi que té el seu moment i el seu tempo, com alguns vins que vaig aprendre a estimar en aquells temps que vaig viure a Alemanya.

És deliciós, tendre, aromàtic, profund. Com en aquells vins del Rin o d'Alsàcia que, vulguis o no, em venen a la memòria mentre tinc aquest albarinyo a la copa, allò que enamora és la dialèctica tan formidable que s'estableix entre la seva força àcida i fresca i aquella dolçor que «hi és i no hi és». Mentre mantinc el vi a la boca —i com convida a mantenir-li!— aquest anar i venir de les sensacions àcides i dolces crea una complexitat sàpida que és una petita meravella.

Un vi de només set graus —i quin univers de sensacions!

dilluns, 27 de juliol de 2015

La Cardonera, a l'hora de la posta

La Cardonera és una partida de vinyes i oliveres que hi ha entre Espolla i l'Orlina, prop de la carretera que puja al coll de Banyuls. Hi ha diverses vinyes i, al mig, hi ha una petita vinya molt vella —diuen que té vuitanta anys— de carinyena blanca, que és una varietat escassa, mig proscrita, de vinificació esquerpa i virtuts poc conegudes.


M'hi vaig voler arribar un dia de tramuntana, cap a l'hora de la posta de sol. La xafogor havia  marxat i el cel donava als paisatges una textura extraordinària. La Cardonera no es veu des de la carretera del coll de Banyuls —una carretera que conec bé perquè cada estiu hi vaig a patir una estona, al damunt d'una bicicleta— perquè és just al darrera d'un camp d'oliveres, a l'alçada d'una torre de comunicacions. Hi vaig voler anar perquè l'indret és preciós, quan les condicions són com les de l'altre dia, i també perquè d'aquesta petita vinya, al celler d'Espolla n'ha tret 476 ampolles d'un dels seus «Vins de Postal»: La Cardonera 2013.




Quan vaig tornar a casa tenia prou motius per destapar una ampolla de La Cardonera 2013. Després de quinze dies ininterromputs de calor extrema i d'humitat fastigosa, la meteorologia ens havia concedit una breu treva i el vespre era fresc i magníficament sec. El record de la vinya em feia abellir tastar aquest vi brisat, daurat clar, amorosit i complex, ple de textures voluminoses que, tanmateix, s'equilibren amb una acidesa cítrica i un tremp considerables. Aromes força complexes, d'ametlles i albercocs. El vi sembla que estigui ara en un bon estadi de la seva evolució. És contundent i robust, de cos revingut, però no pas feixuc. L'estranyesa de la carinyena blanca —que no estem acostumats a tastar— li dóna un cert punt de sorpresa.


Tastant aquest vi —a pleret, amb la fresqueta del vespre— em preguntava:
Haver visitat la vinya, en un moment màgic de la posta, fa que el vi sigui millor?
Plantejada d'aquesta manera, només hi ha una resposta possible: No. El que succeeix és que jo crec que la pregunta, formulada en aquests termes, és equivocada. Si el vi, finalment, no té altre valor que la sensació que ens produeix, potser hauríem de formular la pregunta d'una manera lleugerament diferent:
Podem extreure d'un vi tot allò que ens pot donar, sense haver trepitjat el terrer on neix?

 

diumenge, 19 de juliol de 2015

Delit d'una vall fredosa

Aquesta calor xafogosa i persistent que genera inapetència m'ha fet pensar, per l'atracció dels contraris, en un indret que es diu la Coma Fredosa. Sabeu on és? No és a l'alt Pirineu ni a cap de les contrades que el nostre imaginari associa al fred. És a l'Alt Empordà, a la vall de Molinàs, que és la que baixa de la carena del Puig de Tarabaus a la badia de Colera.


És una vall amagada, dura i mineral, que a la primavera, en un breu període de temps s'omple, com totes aquestes terres, de flors i d'olors. Al ple de l'estiu, en canvi, si no hi bufa la tramuntana, pot donar una sensació ardent i inhòspita —que no és totalment certa, per art de la marinada. És una vall on hi ha vinyes —esparses, rocalloses— de les que n'han sortit algunes ampolles molt interessants. Parlo dels vins del Tros d'en Ros i dels vins d'Hugas de Batlle.

Fa tres estius, en Marc Mallol em va dur per les vinyes de la coma Fredosa. El projecte Hugas de Batlle estava en un estadi incipient, però al celler ja s'hi criaven les mil cinc-centes ampolles de carinyena i garnatxa del que seria el Falguera 2009. La vinya de la Falguera es troba al fons de la vall i conté un miler de ceps de carinyena molt vells. El cupatge és de 60% carinyena i 40% garnatxa. L'any passat, un dia que vaig tornar a visitar el celler, vaig comprar-ne una ampolla —el Falguera, que és el vi culminant del celler, encara no l'havia tastat mai—, una ampolla que m'hauria agradat deixar reposar encara tres o quatre anys més, però que una certa impaciència m'ha dut a destapar avui mateix.


Aquest vi tant poderós ha estat una excepció a la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes —basada en algun sumoll rosat i fresquíssim, algun Sancerre, algun xampany ancestral...— i ha exigit una dosi generosa d'aire condicionat. Com que coneixia els altres vins d'Hugas de Batlle —tinc molt bon record d'alguna ampolla de Coma Fredosa— esperava molt d'aquest Falguera 2009. I aquest delit s'ha vist compensat per unes sensacions punyents i delicioses.

Hi ha aromes confitades i denses, marcadament torrades sense deixar de ser força netes. M'ha dut records insistents de llapis i també de cireres molt madures —com les que vam comprar fa unes setmanes per fer-ne melmelada. Com que no tenia cap pressa de res, he pogut anar ensumant a pleret tota la complexitat indescriptible (indescriptible si ets tan limitat com ho sóc jo, és clar) que aquest vi corpulent i mineral anava generant. A la  boca m'ha semblat magnífic, perquè la seva força és, al mateix temps, opulent, fluida i lliscant, amb una densitat de sabor que omple la boca i s'hi queda una bona estona. Hi ha l'empremta de la bona carinyena vella, amb un punt llaminer que fa el contrapunt a la sòlida estructura d'aquesta varietat.


El celler, textualment, recomana beure aquest vi amb una copa «poc bombada». No sé quina pot ser la influència d'aquesta característica de la copa, però no m'he volgut fer el tossut i he canviat la meva copa habitual —força bombada, he de dir-ho— per una copa de més alçada i amb les parets més rectes: una Schott Vina 130 que no utilitzo gaire i ha fet la seva feina —suposo— perfectament.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Bótes i àmfores

Cada any arriba un dia que els amics de la Vinyeta treuen a vendre els seus microvins. Procuro estar a l'aguait perquè, com el seu nom indica, aquests vins són escassos i desapareixen ben aviat. De tota manera, com que mai no em fa mandra arribar-me fins el celler —a la carretereta que va de Mollet a Masarac passant pel Priorat—, gairebé cada any en puc haver alguna ampolla.

Aquest any, tinc tres vins i els tres són de carinyena: la imprescindible carinyena blanca —un vi que mai no m'ha deixat indiferent— i dues carinyenes negres, una criada en bóta i l'altra criada en àmfora.


Bóta o àmfora? Bóta és l'estàndard, el cànon, la tradició centenària. Àmfora és la modernitat, la innovació o, segons com es miri, el retorn als temps remots, al vi de Roma... De fet, però, Plini el Vell (vegeu el capítol XXVII del seu «Llibre del Vi») ja parla de la conservació del vi en tonells de fusta i hem de deduir, per tant, que fa dos mil anys ja coexistien la fusta i la terrissa.

L'altre dia vaig destapar les dues carinyenes negres i les vàrem poder tastar una al costat de l'altra. Les dues són de la collita 2013, d'unes vinyes d'antigor venerable. Una s'ha criat vuit mesos en àmfores de 160 litres i se n'han fet 587 ampolles. L'altra s'ha criat dotze mesos en bótes de roure hongarès de segon vi i se n'han fet 1988 ampolles. Les he decantades totes dues.

Què n'he de dir? Jo no faig escarafalls del roure i no acabo de sentir empatia per la tendència a renegar del més gran maridatge de la història del vi, que és el del vi i la fusta. Però m'agrada experimentar les sensacions novelles i —fins i tot— desconcertants que em produeixen alguns vins que s'han criat en terrissa o ciment. Podríem pensar que aquesta carinyena d'àmfora és més «pura», més primigènia i autèntica, perquè no ha tocat la fusta. Però jo no hi estic del tot d'acord, perquè la terrissa també imprimeix caràcter —o potser l'aigua que bevem d'un càntir no té alguna cosa especial?


Els dos vins són boníssims i ens aporten la força rabiüda de la carinyena, estranyament compatible amb una sensació setinada i deliciosament persistent. Els que estimeu les carinyenes que surten d'algunes velles vinyes catalanes, sabreu bé de què parlo. Vins madurs que deixen un llarg record a la boca. El d'àmfora sorprèn per allò que no té —la fusta, ni que sigui en segon pla i perfectament integrada— i per allò que, en canvi, sí que té. Jo parlaria d'un indici de terra o de terrissa, però em fa por que no estigui caient en els paranys de la suggestió. Fruita madura, gairebé confitada, molta trempera i una expressió de la varietat que és pura i, podríem dir-ne, «despullada». Cada glop em conduïa a una certa desconnexió —evasió sensorial de l'entorn. El vi de bóta no genera tant desconcert i conté tota la força d'aquesta carinyena en un embolcall més accessible, més clàssic. Que bo que em semblaria si no tingués al seu costat el vi d'àmfora que, inevitablement, acapara tot el nostre delit!

dimarts, 7 de juliol de 2015

La calaixera de l'àvia

Diuen que hi ha coses que passen directament d'avis a nets. Per exemple, la calaixera de l'àvia que tinc a la sala de casa meva. És un moble antic —dels que en diuen «de la ditada»— que va sobreviure a la (falsa) modernitat del conglomerat, el contraplacat i la fòrmica. En el seu temps, era una peça humil, sense cap connotació de luxe. Ara, és una peça preciosa, que m'estimo molt i ennobleix casa meva —o a mi m'ho sembla.

He estat pensant tot això —que, de vegades, a les coses els cal saltar una generació per adquirir el valor que la generació intermèdia no sap veure— a partir d'una ampolla del nou Sumoll de Solergibert.


Deia en un article anterior que darrere de cada vinya de sumoll hi ha una història. Aquí es tracta d'una vinya vella, molt petita, que hi ha a Artés, a la riera de Malrubí, a la partida de Can Grifoller —«Malrubí», «Grifoller», quins topònims tan expressius que tenim al nostre país!— a uns tres-cents cinquanta metres d'alçada. És una vinya d'en Joan, que té vuitanta-vuit anys i encara la treballa dia a dia, amb una dedicació meticulosa i constant —però ara en Joan ja no es fa el seu propi vi de sumoll, sinó que és el celler Solergibert qui vinifica els poc més de dos mil quilos que donen aquest ceps.

A l'etiqueta —que jo trobo molt elegant— s'hi llegeix «sumoll treballat a vall obert». Tinc entès que això vol dir que en Joan treballa la vinya amb la fanga i fa unes rases —o valls— entre els rengles, on hi posa els sarments de l'esporgada. El raïm s'ha collit a ma, ha passat una selecció al celler, ha fermentat en inoxidable i s'ha criat quatre mesos en bótes de quart o cinquè any. A la collita 2014 —que es la de la fotografia i la que tinc a la meva copa— n'han sortit 332 ampolles d'un rosat tímid i eteri —deliciós— i 930 de negre —o, si volem parlar correctament, roig.

Aquest vi té un encant que es fa difícil d'explicar. Si de vegades parlem d'un vi «càlid», potser també podríem dir que aquest vi és «fred», sense que això hagi de tenir cap consideració pejorativa. Al nas, una mica de bosc humit, de fruita com les cireres i els gerds. A la boca, lleu, ingràvid, fresc, amable. Com els vins més purs de les terres fredes del nord, cap concessió ni al greix ni als tanins, només una mínima sensació aspre al final, característica del sumoll.


Com que no tenim estàndards sobre com beure el sumoll, per associació amb altres varietats —pinot, nebbiolo,...— he triat una copa Zwiesel 1872 The First 122, de la sèrie dissenyada per Enrico Bernardo. És una copa d'una bellesa i una qualitat impressionants, que he omplert amb vins extraordinaris —de la majoria dels quals, però, no toca parlar-ne en aquest blog perquè són de més enllà del nostre país. Amb aquest sumoll, la copa i el vi s'han entès molt bé l'una amb l'altre.

dimarts, 30 de juny de 2015

Garnatxa de postal

Bufava tramuntana el dia que vaig anar a conèixer la vinya de Bassedes. No em va costar gaire trobar-la, amb els indicis que tenia. Per estar-ne més segur, duia la postal.


El projecte «Vins de Postal» és una nou pas endavant en la sèrie de millores que s'han anat produint de manera constant els darrers anys a la Cooperativa d'Espolla. Més enllà de l'aposta clara per un nivell de qualitat superior, l'argument d'aquesta col·lecció és l'homenatge a uns viticultors concrets —que aniran canviant cada any— i a unes vinyes individualitzades. De moment, hi ha tres vins de postal: la Cardonera 2013 —carinyena blanca de més de vuitanta anys d'una vinya que hi ha a prop de la carretera d'Espolla al coll de Banyuls (una vinya que jo identifico amb l'origen d'alguns vins blancs memorables)—, el Beurac 2013 —vi blanc de lledoner roig d'una vinya entre Espolla i Sant Climent— i Bassedes 2011. En tots els casos, el nombre d'ampolles es situa en els tres dígits.


La vinya de Bassedes —que vaig visitar en aquell dia de tramuntana que he explicat més amunt— es troba a l'angle que té per vèrtex Sant Climent (amb més precisió: la Masia Carreras de Sant Climent) i per costats les carreteres d'Espolla i de Vilartolí. És una zona on hi havia hagut uns estanys i on hi ha vinyes significatives de Martí Fabra (us suggereix alguna cosa la combinació «estanys/Martí Fabra»?). Bassedes és una vinya de garnatxa, jove i menuda —no arriba ni a la mitja ha— propera al lloc on hi havia l'estany d'en Massot, en línia recta entre Sant Climent i el característic turó del Castellar Gran (529 m), que és el que es veu ben bé a la postal i a la meva fotografia.

El Bassedes 2011 és d'un roig intens i jo l'hauria fet més jove del que realment és. Fruita fresca, torrats i herbes boscanes —parlo, per exemple, del romaní— al nas, amb una mica massa d'incidència de la fusta (per al meu gust). A la boca és excel·lent: fluid i saborós, persistent i net. Forma part d'aquelles garnatxes tan fresques, elegants i lleugeres —com les d'Scala Dei, per entendre'ns—  que troben l'equilibri en l'equidistància entre la fruita suculenta, la llisor sense arestes i unes belles notes de criança. Sabor sense densitat ni enfarfegament que va realçar, l'altre dia al vespre, una de les primeres graellades de la temporada.