dimarts, 22 abril de 2014

Beaufort, AOC


He passat uns dies al Beaufortain, la bellíssima vall de la Savoia que hi ha entre Albertville i el Montblanc. He begut vins de la Savoia —que no són pas menyspreables— i he fet una activitat que descric en el meu altre blog: Muntanyes, camins, traces. Però no vull parlar ara ni d'alpinisme ni dels vins de la Savoia. Vull parlar, en certa manera, del formatge de la vall: el beaufort —que Brillat-Savarin va anomenar el Príncep dels gruyères. (Si us estranya que en un blog dedicat als vins de Catalunya es parli d'un formatge francès, seguiu llegint, si-us-plau.)


Aquesta petita vall, enclotada entre muntanyes magnífiques, de prats verds pigallats de xalets i granges on pasturen les vaques tarenteses, ens ofereix paisatges "de calendari suís", principalment en aquest temps en que la primavera esclata amb força. Hi ha unes pistes d'esquí de mida modesta —que ja han tancat— però no hi ha cap edificació que trenqui l'harmonia del paisatge, que es manté humanitzat, benigne, pastoral.

Hi ha una gran tranquil·litat, però no pas la tranquil·litat mortuòria de les estacions d'esquí desertes, sinó una tranquil·litat de vida camperola quotidiana plenament integrada al terrer. És una vall molt bonica. És plena de xalets, però no són ni rònecs ni massa ostentosos. Hi ha xalets de vacances i segones residències, però una bona proporció dels habitatges estan ocupats per la gent que hi viu i hi treballa. Hi ha moltes granges, enfilades fins ben amunt dels prats verdíssims i l'aspecte que presenten té la bellesa d'allò que és rústic i funcional al mateix temps.


M'expliquen que l'economia de la vall està repartida a parts iguals entre el turisme —un turisme d'apreciació de la natura i de respecte al país— i la pagesia. Hi conviuen perfectament l'esquí, l'excursionisme i l'alpinisme amb la utilització agrícola del territori. Arreu hi veiem pancartes de suport als esportistes de la vall que han obtingut triomfs als jocs d'hivern de Sochi o al campionat d'Europa d'esquí de muntanya. Es nota que la gent del Beaufortain estan orgullosos del seu país en un conjunt i tant celebren la medalla de plata d'Arnaud Bovolenta al ski cross de Sochi com el seu il·lustre formatge: el famós beaufort.


A què treu cap tot aquest panegíric? —us estareu preguntant. Ara ho sabreu. En un determinat moment de la meva estada en aquella vall vaig entendre on era l'origen del seu benestar i del seu equilibri. Deixant de banda el caràcter de les gents, l'origen de tot es troba en... en el formatge!

El formatge beaufort és un formatge de denominació d'origen i d'alta qualitat —i encara més el "beaufort d'alpage". Només es pot elaborar en aquesta vall concreta —evidentment!— i en les dues adjacents, i només seguint uns protocols de qualitat molt estrictes. En resum: el preu que el pagès del Beaufortain obté per cada litre de llet és molt més elevat que el preu d'un litre de llet de fora de la denominació d'origen.

És a dir, la riquesa d'aquesta vall procedeix de l'existència d'una denominació d'origen que
  • Garanteix la qualitat d'un producte i la circumscripció d'aquest producte a un territori molt ben delimitat.
  • Aconsegueix que el litre de llet de la DO tingui un preu molt més alt que el litre de llet de fora de la DO.
Si una DO no aconsegueix aquests dos objectius, més que una DO és una entelèquia. O no?


diumenge, 20 abril de 2014

Necrologies i renaixences

Repassant les meves llibretes, he trobat un grup de notes d'un tast de vins del celler Serrat de Montsoriu, fet el novembre del 2010, i mentre llegia el que vaig escriure en aquell moment, he pensat amb tristesa en els diversos cellers que he vist desaparèixer en aquests darrers anys.


Llegeixo que em van enamorar les aromes florals i la frescor del Vinya Ilària 2006, fet amb albarinyo, chardonnay i un munt d'altres varietats. Llegeixo diversos adjectius laudatoris que vaig dedicar al Vinya dels Tons 2006 —pinot, i també merlot i mencía. Eren vins magnífics i peculiars, fruit d'un projecte atípic amb un punt de rauxa que el feia trencador. Molts dels projectes que s'han malmès ho han fet per causes que no tenen res a veure amb l'enologia, sinó més aviat amb la viabilitat econòmica o, en alguns casos, amb el cicle vital dels seus impulsors.

També trobo a les meves llibretes algun apunt del vi d'Espolla que feia en Rubèn Parera. Es deia Terrer d'en Tassis i va tenir una vida efímera. Recordo especialment el seu vi blanc que duia el subtítol de Finca Carbonera i era un "blanc de noirs" de garnatxa roja, criat uns sis mesos en bóta. 


Quan vaig començar a publicar aquests "Apunts d'Enografia de Catalunya" vaig parlar d'un petit celler d'Agullana que es deia Celler Generi, un projecte unipersonal d'on sortia un excel·lent vi negre i un extraordinari blanc de chardonnay, garnatxa blanca i moscatell del que vaig poder tastar-ne diverses collites —la producció era minúscula i artesanal— i em tenia el cor robat.

Si ara em desplaço més cap el sud del país, em toca recordar els vins de la Cooperativa dels Guiamets —principalment el seu formidable Isis, del què tinc la sort de tenir-ne encara alguna ampolla— que va entrar en fallida. O els vins de Mas Perinet, que ben poc temps vaig tenir per conèixer, però les poques ampolles que vaig obrir —incloent el poderós blanc que es deia Clos Maria— em van produir una certa impressió.

En alguns d'aquests casos, encara que el celler hagi desaparegut, les vinyes segueixen donant el seu fruit —amb noves mans i nous projectes. Per exemple, algunes de les vinyes que foren del Celler Generi ara les treballa en Salvador Batlle (Còsmic Viticultors) i pel què m'han dit els seus resultats són molt interessants. I la garnatxa roja de la Finca Carbonera seguirà vivint de la mà d'en Galo, de l'estimat celler Setzevins d'Espolla. Pel que fa a la Cooperativa dels Guiamets, ara forma part de Cellers Unió i potser podem esperar que l'excel·lència de l'Isis segueixi manifestant-se sota alguna nova forma.

dilluns, 14 abril de 2014

Coneixença de Grans Muralles

Als plans de Milmanda, en el triangle que té per vèrtex Vimbodí, L'Espluga i el Monestir de Poblet, envoltant el Castell de Milmanda, hi ha un bé de Déu de vinyes d'on surten alguns dels vins "premium" de Torres —per exemple, el Gran Muralles.

Vinyes de Milmanda al febrer
La primera ampolla d'aquest vi que vaig obrir va ser de la collita 2000 i he de dir que és un vi que no he pogut seguir regularment. Per això, quan la Vinyet Almirall em va anunciar que a l'Alimentària d'enguany Torres oferiria un tast vertical de Grans Muralles, immediatament vaig assenyalar aquest esdeveniment a la meva agenda amb la màxima prioritat.

El tast va tenir lloc com estava anunciat però —ai las!— les condicions materials en què es va produir van ser absolutament lamentables. No ho retrec pas als responsables de Torres, que prou pena deuen tenir d'haver hagut de mostrar el seu vi de tan mala manera. Simplement, com deia en l'article anterior, Alimentària està dissenyat com un show mediàtic i comercial que, deliberadament, fuig de qualsevol possibilitat d'introspecció i produeix rebuig en qualsevol persona d'un elevat nivell de sensibilitat.  [Entre parèntesi, explicaré que hi va haver un celler —Can Ràfols dels Caus— que va trobar la manera de superar aquestes limitacions: el tast —extraordinari!— que ens va oferir va tenir lloc a la mateixa masia de Can Ràfols (hi havia un servei d'anada i tornada en autocar), en unes condicions immillorables que n'augmentaven considerablement el plaer.]

En tot cas, les persones que vàrem assistir al tast de Grans Muralles vam fer un esforç d'abstracció molt gran, perquè el producte que ens oferien mereixia tota la nostra atenció i, fet i fet, estic molt content d'haver pogut conèixer millor aquests vins de la Conca.

Vinyes de Milmanda al febrer
En certa manera, el leit-motiv del Grans Muralles és la recuperació de varietats prefiloxériques pràcticament desaparegudes, però el cert és que la incidència d'aquestes varietats en el Grans Muralles era, fins fa poc, més testimonial que real. Per exemple, la primera collita —va ser el 1996— només contenia un 6% de garró i un 5% de samsó (autèntic samsó —suposo— i no el que ara, per imperatiu legal, n'hem de dir samsó!). L'altra aprenentatge que vaig fer en aquest tast vertical és que aquest vi ha sofert diversos canvis d'estil, de paradigma, com si anés dubitativament a la recerca d'una identitat fugissera.

No us cansaré reproduint les notes de la meva llibreta, però sí que vull fer alguns apunts. El tast va començar amb les anyades 1996 i 1997 que contenien coses valuoses —principalment la primera— però que potser havien superat el seu millor moment i s'acostaven a un cert assecament que potencia les notes animals i càlides. Després va venir la collita 2001 —en format màgnum!— que ja incorporava una bona quantitat de carinyena i que estava impressionant i molt plaent i que seguia una línia que contrastava força amb la dels dos vins anteriors. Elegant, cremós, madur, embolcallant, equilibrat, complex. El va seguir el 2006 que, novament, feia un gir en l'estil i perdia l'equilibri del vi anterior. Va ser el vi menys convincent de tots els que vàrem tastar. A continuació, amb el 2009 i el 2010 em trobo amb uns vins completament diferents —és ja el quart canvi d'estil— que, en la meva opinió, agafen una línia que m'agrada molt. Principalment, el 2010, encara que estigui una mica massa tendre, apunta coses molt interessants.

En aquesta dues darreres collites de Grans Muralles hi ha l'aportació d'una nova varietat recuperada de la que no es coneix el nom antic. Els enòlegs de Torres en diuen querol perquè procedeix d'uns ceps que hi havia en aquest municipi de l'Alt Camp. La Vinyet ja me n'havia parlat amb il·lusió no dissimulada i és possible que ens trobem al davant d'una troballa molt significativa. En efecte, el tast va acabar amb una mostra de querol pur de la collita 2011, criat un any en bóta i en ciment. A mi em va semblar que era un vi excel·lent, de qualitats sorprenents. Negre molt fosc, amb força llàgrima i un cert perfum que no identifico a res habitual. Potser hi ha sentors d'herba. A la boca, era molt fresc, equilibrat, d'encertada i òptima acidesa. Quina bella sorpresa!

Surto del tast recordant el màgnum del 2001 però, molt més encara, pensant en el futur que el 2010 i aquest enlluernador querol apunten i suggereixen.

dijous, 10 abril de 2014

Alimentària i Sant Bernat

A la porta del meu despatx hi tinc enganxat un cartell que recull una frase atribuïda a Bernat de Claravall:

«L'activitat excessiva, qualsevol que sigui, porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia.»

Potser trobareu que és una simple boutade, però jo trobo que la frase és magnífica i encertadíssima. És cert que es pot utilitzar com una invitació a la ganduleria —no hi tinc cap inconvenient— però la frase és força més profunda —com correspon a un home savi com fou en Bernat de Claravall. No es limita a dir que l'activitat excessiva sigui perniciosa, sinó que descriu amb gran exactitud quins són els seus tres efectes més nocius. Entre ells hi llegim "l'encongiment de la intel·ligència", que no és poca cosa!

Recordo aquesta frase quan passejo per la barrija-barreja d'Alimentària. M'enlluerna tanta activitat, tant de tràfec i tant de tràfic, útils per al comerç però que poc a poc em van dispersant la "gràcia".

Aquesta recomanació que Sant Bernat va fer al Papa Eugeni III també forma part del meu credo particular i també l'aplico al vi. Em sap greu pensar en tants vins mal-beguts que hi ha al món. Ampolles sublims que s'obren malaguanyadament en algun dinar de negocis on no hi ha ningú que ni pugui ni vulgui apreciar-les; ampolles mal begudes en estat de disbauxa o de "activitat excessiva que porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia". Predico el bon beure: introspectiu, reposat, amb els sentits afinats i ple coneixement, a pleret...

Passejant pel gran espectacle d'Alimentària (on sovint la grandiositat de cada paradeta és inversament proporcional a l'interès que em desperten els seus vins) intentava allunyar-me de l'activitat excessiva i només aturar-me a tastar alguna cosa puntual i sublim i/o a saludar algun bon amic. I de totes les coses que vaig veure i beure, voldria escriure en aquests apunts la notícia de només dues. La primera és el tast vertical de Grans Muralles, que omplirà un article proper. La segona és el tast en primícia de la "nova" collita del Reserva Particular de Recaredo —i poso la paraula nova en lletra cursiva perquè és la darrera collita que acaba de sortir al mercat, però és la collita de l'any 2004!

Els amics de Recaredo degollaven —manualment, sense congelació, com ho fan sempre— les ampolles del Reserva Particular 2004 in situ a Alimentària i vaig tenir el privilegi de tastar aquest vi monumental en paral·lel a la collita 2003 —tan diferent! Em va impressionar, i penso que potser serà una de les grans collites d'aquest vi de referència. Més enllà de les virtuts que sempre he trobat a cada ampolla de Reserva Particular, hi vaig percebre una verticalitat impressionant, una puresa estricta, una vivacitat sorprenent en un vi escumós de deu anys. Caldrà anar-ne parlant perquè és un vi que hem d'assaborir en les condicions cistercenques que Bernat de Claravall —tanmateix un monjo borgonyó!— ens recomana.

Apèndix

Fins a quin punt la frase que encapçala aquest article és fidel a les paraules de Sant Bernat? Com ha arribat al meu coneixement?

Tinc un amic i col·lega que és molt expert en aquesta mena d'investigacions històriques (és membre de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària) i quan va llegir la frase a la porta del meu despatx, sense que jo li digués res, va voler esbrinar-ne l'origen. Això és el que el meu amic Xavier Mora em va explicar, després d'uns pocs dies:
  • La frase apareix en un prospecte turístic editat per l'oficina de turisme del Priorat (Justa la fusta! D'aquest prospecte és d'on la vaig copiar jo).
  • En un escrit del 30/1/2006, una religiosa romanesa que es diu Cristina Palici recorda que Sant Bernat ens diu que "numerous occupations often lead to hardness of heart; they are suffering for the spirit, loss of intelligence and dispersion of grace".
  • A l'Àngelus del 20/8/2006 (en anglès), Benet XVI parla dels ensenyaments de Sant Bernat sobre la importància del recolliment interior. El Papa cita Sant Bernat dient que many occupations frequently lead to "hardness of heart", "they are none other than suffering of spirit, loss of understanding, dispersion of grace".
  • Finalment, Bernat de Claravall, al capítol II-3 del primer llibre de la seva obra De Consideratione —escrita cap el 1148 com a recomanacions al nou Papa Eugeni III— diu, efectivament, que el Papa ha de vigilar molt de no caure en una activitat excessiva i acaba dient, textualment, això: tu quoque in his stulto labore consumeris (Exod. XVIII, 18), quae non sunt nisi afflictio spiritus, evisceratio mentis, evacuatio gratiae.

    dimecres, 26 març de 2014

    Bombolles de glòria

    Un dia vaig tastar l'Assemblage i me'n vaig tornar addicte.

    En Sergi Colet m'explica que, curiosament, són moltes les persones que, com jo, "entren" als vins de Colet "des de dalt": un bon dia ensopeguen amb el Colet Assemblage Extra Brut i l'impacte d'aquest vi escumós magnífic i d'immensa personalitat els obre el camí a voler conèixer les diverses ofertes d'aquest celler —que, com molt bé sabeu, viu (bé) fora de la regulació cava. I és el cas que Colet fa fins a vuit vins escumosos —DO Penedès— que comparteixen unes bases comunes i, al mateix temps, es diferencien notablement els uns dels altres.

    Com que jo no puc entendre el vi sense conèixer la terra concreta on neix i sense conèixer els afanys de les persones que el crien, vaig anar-me'n a Can Romaní, a l'indret que en diuen el Samuntà, a la masia on la família Colet conrea la vinya des de fa —pel cap baix— dos-cents trenta anys. I vaig tenir el privilegi de que m'hi acompanyés en Sergi, que és l'artífex d'aquesta magnífica realitat que és el celler Colet, les seves vinyes i els seus vins.


    El dia s'ha llevat amb una lleu gebrada, però ara és càlid. La vinya encara no ha despertat del seu son hivernal, però als ametllers ja han explotat les flors. És un indret on sembla que s'hi hagi d'estar bé. Escolto embadalit com en Sergi em parla de l'agricultura que respecta la terra, del control de la superfície foliar, de la coberta vegetal, de l'optimització de l'esporgada, dels climes diversos, dels sòls i l'aigua. M'exposaria al ridícul si intentés reproduir aquí els ensenyaments d'en Sergi Colet, però sí que puc resumir el que va dir en un únic concepte: Només es pot fer la viticultura que fa ell —i, per sort, un nombre creixent de viticultors d'excel·lència que tenim al país— si treballes per entendre què està fent i què necessita cada terrer i cada cep.


    No parlaré avui de tots i cadascun dels vins de Colet —prou que aniran apareixent, ara i adés, en aquests apunts. He dit que n'hi ha vuit, dels quals dos són producte d'una fascinant col·laboració amb la gent de Navazos. Tots es distingeixen per una bombolla molt subtil i absolutament embeguda, que acarona, per una elegància neta i flonja, per una persistència que convida a la pausa i la reflexió, per una qualitat sòlida. Dit això que val per a tots, cadascun expressa uns mons diversos, cadascun és ell mateix.


    Ara a la copa —una Spiegelau Authentis, ja ho tinc clar—  hi tinc el Colet Gran Cuvée 2009 —i com m'hi delecto! 13.500 ampolles, chardonnay, macabeu i una mica de xarel·lo, degollat fa tres mesos. La bombolla és finíssima i no fuig; l'aroma és fruitada i melosa, amb una petitíssima sensació de greix i cap nota discordant. Hi ha riquesa, fruita i netedat, hi ha un carbònic immensament manyac i, tot plegat, dóna sensació de plenitud, d'elegància i d'equilibri. És un vi de llarga criança, però no és gens oxidatiu i és a les antípodes de qualsevol afectació, de qualsevol pesantor, de qualsevol superficialitat. Crec que ja he dit abans que les seves bombolles són una carícia; crec que ja he dit abans que incita a la serenor i a la reflexió... fins diria que a la pau. No he de patir gens perquè perdi les seves virtuts encara que romangui una llarga estona a la copa.

    Tinc algunes altres ampolles de Colet al meu celler —l'Assemblage, tanmateix, però també el bonic Vatua!— i crec que les aniré obrint en moments de gran tranquil·litat, al vespre,  amb la música de Jessica Williams o Bill Evans, per exemple —o amb aquell The Melody at Night, With You, de Keith Jarrett, que reservo per a ocasions molt especials...

    dissabte, 22 març de 2014

    Costers màgics: El Grinyó

    El proper dijous hi ha a Scala Dei una jornada dedicada als costers de vinya en què, segons el programa de la jornada, s'analitzaran els costers des de diverses perspectives: com a patrimoni cultural heretat, com a element paisatgístic, com a alternativa de conreu i com a opció d'elaboració de vins amb trets identificadors propis. Si m'és possible, hi assistiré, perquè els costers de vinya del Priorat i els vins que donen em tenen el cor robat i perquè considero que aquests costers són una part valuosíssima del que en Martí i Pol en va dir "l'àmbit de tots els àmbits".


    La meva afició al nostre país i als seus vins —i la redacció d'aquests Apunts d'Enografia— m'han dut a conèixer alguns dels nostres costers més màgics, minerals i rudes. Avui vull esmentar aquí una singular vinya de coster de Bellmunt que es diu el Grinyó. Deu fer cap una hectàrea i mitja, en un pendent exagerat, de llicorella. Té garnatxa i carinyena a parts iguals i els ceps són d'aspecte vetust i noble. Vaig anar-hi cap a l'horabaixa, fa prop d'un any, amb l'Antonio Rodríguez, que em va explicar que es tractava d'una vinya antiquíssima, de les primeres que es van plantar al Priorat després de la fil·loxera. Al fons treia el cap el campanar de Santa Llúcia. Aquesta vinya singular, juntament amb un parell de vinyes més —els Molins i el Mas de Caldera— formen el patrimoni territorial i històric de la família Bartolomé-Vernet i del Celler Bartolomé.


    El record d'aquella visita al Grinyó m'ha dut a voler obrir avui una ampolla de Primitiu de Bellmunt 2005, que és el gran vi que l'Antonio elabora al seu celler de Bellmunt, en petites quantitats. Ja sabeu que l'anyada 2005 ha donat vins fenomenals. Va ser una any de sequera i rendiments escassos, d'hivern fred, de retard vegetatiu. Una anyada de gran concentració que, juntament amb la del 2004, forma una d'aquelles parelles extraordinàries i profundament contrastades que de tant en tant ens ofereix la natura.

    Aquest Primitiu de Bellmunt 2005 està fet amb garnatxa i carinyena gairebé a parts iguals, i només n'hi va haver 5.900 ampolles. Avui, quan ja ha complert els vuit anys, és gairebé negre, amb llàgrima generosa i aromes de fruita molt madura i de compota, complexes i denses, penetrants, potents, endolcides i amb ple tremp. Tot hi està perfectament integrat i tot hi és en abundància: Forces en equilibri.

    És un vi d'una mida considerable que a la boca sorprèn per ser immensament bla —utilitzo l'adjectiu bla en el seu segon significat de "suau al tacte, dolç, benigne" (DLC)— i al mateix temps, ple d'un sabor que sadolla fortament els sentits. Persistent, dens i càlid, entapissa la boca i hi roman. Em vénen al cap paraules com nèctar, bàlsam, vellut. Té un punt de cremós, de tridimensional. Em fa pensar en el mite de la fera benigna i dòcil.

    M'alegra que tinguem costers com el Grinyó i persones que en sàpiguen treure vins com aquest.