dilluns, 21 juliol de 2014

Ni cristià ni jueu

Ètnic: Pagà. Així ho defineix el Fabra del 32. També, en segon lloc: "relatiu a la raça". El mot "ètnia" no hi apareix. Ho busco a l'edició actual del DLC i veig que el significat "pagà" ha passat al segon lloc per darrera de "relatiu a l'ètnia", mentre que "ètnia" és una "comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics".

He obert una ampolla d'ètnic 2007, del celler el Masroig i, mentre gaudeixo de cada glop d'aquest vi que tant m'agrada, em qüestiono com és que la paraula "ètnic" ha arribat a adquirir el significat actual —de què tant s'abusa—, un significat que Fabra, possiblement, ni coneixia ni sospitava. En trec una mica l'entrellat llegint el New Oxford —el meu segon diccionari de capçalera. Resulta que procedeix del grec "ethnos" —nació— que va donar "ethnikos" que significava, efectivament, "pagà". A partir d'aquí es va utilitzar la paraula "ètnic" per referir-se als que no eren ni cristians ni jueus. I, molt posteriorment, va adquirint els significats actuals fins el punt que ara poques persones entendríem una frase en què "ètnic" s'utilitzés en el seu sentit de "pagà"[Cal que digui que jo no sóc pas un expert en aquests temes i, per tant, demano que ningú es prengui tot això com si fos doctrina certa.]

El mateix New Oxford dóna, entre els significats de la paraula "ètnic", aquest: "belonging to a non-Western cultural tradition", el significat que, xaronament, s'usa i s'abusa repetitivament avui dia.

A l'etiqueta de l'ètnic 2007 hi diu que està fet amb carinyena i garnatxa de "vinyes antigues". Em pregunto per què es diu ètnic. No deu pas voler dir que sigui un vi pagà —ni cristià ni jueu—, o potser si. Potser és un vi que pertany a una comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics? Potser és un vi que no pertany a la "tradició cultural d'Occident"? Elucubracions!

Ara mateix, al meu davant, hi tinc un objecte de fusta que m'estimo molt i que fàcilment classificaríem com a "ètnic". És un finestró tradicional fet pels toraja de les Cèlebes —bellíssim— que em va regalar un estudiós d'aquelles cultures.


Penso que un vi del Masroig que es digui ètnic hauria de tenir la bellesa que jo trobo en aquest finestró: Un traç gruixut —però ferm—, un arrelament cultural amb el país, una relació directa amb el terrer. I potser aquest vi —que m'agrada, i tinc al celler, i vaig bevent en collites successives— té aquestes qualitats. És roig fosc, de vora ben vermella i nas molt potent, de cuir i de fruita madura sobre un fons lleument torrat (que m'hi fa nosa). Una mica d'olivada, una mica de bosc. A la boca, impacte de sabor i de fruita poderosa, molt de tremp, molta força. Però després, el vi s'allargassa extraordinàriament i es manté a la boca amb una gran solidesa —com si es mastegués, però sense cap pesantor. Boníssim i rabiüt, amb trempera i amb una llarga persistència. Ha reposat potser un parell d'anys al meu celler i avui l'he decantat una estona abans de beure'l. Crec que les dues coses li han anat bé.

L'última copa d'aquesta bona ampolla la tinc ara aquí amb mi i la vaig assaborint a pleret.

diumenge, 6 juliol de 2014

Lluita o conflicte?

"Underrated" no és exactament la paraula que li escau. Més aviat, jo en diria "absent" o "invisible". Parlo de Clos d'Agon, un vi català —de les vinyes de Mas Gil, a Calonge— amb poquíssima presència social i que jo, en canvi, des que el vaig tastar per primera vegada —la collita 2001, ja fa força temps!— sempre l'he tingut en una especial consideració. Vaig parlar d'aquest celler en un article en aquest blog el setembre del 2010, i també en algun altre apunt, amb motiu d'alguna ampolla de Clos d'Agon que he anat obrint.

Els propietaris d'aquest celler són un grup de sis suïssos entre els que hi ha en Silvio Denz —propietari de Château Lafaurie-Peyraguey i altres cellers de Bordeus i la Toscana. Els enòlegs són en Miguel Coronado i l'Antonio García i, des dels inicis, el celler ha estat assessorat per en Peter Sisseck. Com he dit abans, és un celler que no té gaire ressò mediàtic, però els seus dos vins principals —Clos d'Agon blanc i negre— són magnífics i jo sempre en tinc alguna ampolla al celler.


Avui, pel motiu que sigui —cal algun motiu per obrir una bona ampolla?— hem obert un Clos d'Agon 2004 i la sensació d'enjòlit dels tres que érem a taula encara és present. Em feia por que aquest dia xafogós, amb l'amenaça d'alguna tempesta alliberadora que no s'acaba de decidir a rompre, no fos apropiat per a un vi d'aquesta mena. No ha estat així i, amb una mica de cura amb la temperatura i una estona de decantació, hem pogut apreciar aquesta ampolla sense entrebancs. En el seu desè aniversari, aquest vi de Calonge s'ha manifestat en estat de glòria.

18.343 ampolles. 25% de cabernet sauvignon, 27% de cabernet franc, 20% de merlot i 28% de sirà. Vint mesos en bóta nova de roure francès. Llegeixo a les meves notes que es va embotellar el 12 de juny del 2006 (però no sé d'on vaig treure aquesta dada, ni si és correcta).

M'ha semblat més elegant, més fresc, que el 2003 —que era excel·lent, però potser era excessivament dens. D'un roig viu, d'aroma sumptuosa, complexa i neta, que suggeria riquesa i maduresa. Torrats subtils i una miqueta de canyella plaent. A la boca hi he trobat aquell equilibri dolç entre jovenesa i evolució i m'ha sorprès la seva frescor lliscant —que feia un cert trompe-l'œil amb les sensacions aromàtiques. Profunditat, força, sobrietat, tacte sedós, sabor que persisteix. Pes exacte, evolució exemplar. M'ha semblat una gran ampolla.

El que no sé d'aquest vi, el que em resulta misteriós, és per què es diu "Agon" —ἀγών— paraula que va associada als significats de lluita o conflicte.

dimecres, 2 juliol de 2014

Supersticions tòxiques

Si llegiu les lliçons sobre agricultura antroposòfica de Rudolf Steiner del 1924 veureu que pràcticament tot aquest llarguíssim text esotèric consisteix en elucubracions com aquestes (cito textualment):
  • L'esperit s'obre camí a la naturalesa física mitjançant el sulfur, que és en realitat el substrat de l'esperit.
  • Inicialment, la planta que creix a la terra només té el cos físic i el cos eteri, però no té el cos astral; però l'element astral l'ha d'envoltar per totes bandes. La planta no floriria si no fos tocada des de l'exterior per l'element astral.
  • Tot allò que és silícic conté forces que no vénen de la terra sinó dels planetes distants —Mart, Júpiter, Saturn. Però els planetes més propers —la Lluna, Mercuri i Venus— envien forces a través del que és calcari.
  • Reconeixem la influència astral sobre els cossos eteri i físic quan veiem coses organitzades segon el nombre 7: els 7 òrgans del cos físic, els 7 processos de la vida...
  • Definitivament, els arbres són col·lectors de substància astral.
  • etc. etc. etc.
A partir d'aquesta massa ingent de barbaritats, el Gran Esotèric Steiner fa una sèrie de recomanacions més o menys concretes que culminen en les seves famoses nou preparacions —que cal enterrar al camp, o bé diluir fins a "concentracions homeopàtiques". Per exemple:
  • (500) Banya de vaca prenyada (que ja hagi parit alguna vegada) farcida de fems.
  • (501) Banya de vaca farcida de pols de quars barrejada amb aigua de pluja.
  • (502) Bufeta de cérvol mascle farcida d'herba conillera.
  • (503) Intestí de vaca farcit de camamilla.
  • etc.
Si us ve de gust llegir un article sobre aquestes irrisòries supersticions —que farien enrabiar el mateix Goya— escrit ni més ni menys que per un membre del Equipo Navazos, us recomano aquest text.


Seria lògic que les elucubracions agrícoles d'en Steiner tinguessin ara la mateixa importància que totes les seves altres creacions esotèriques, antroposòfiques, reencarnacionals, rosacreuanes, i espiritistes —és a dir, gens ni mica d'importància— però no ha estat així i avui dia una certa versió de les seves teories, combinades amb l'astrologia més rància —els horòscops i el zodíac i nicieses d'aquesta mena— té una important influència en una part de l'agricultura i, en particular, en la viticultura, l'enologia i, fins i tot, el mateix consum de vi.

Cal dir, però, que per molta aversió que sentim cap a les supersticions, hem d'adonar-nos que hi ha supersticions que poden tenir efectes positius. Si bé és cert, per exemple, que les religions han generat odi i violència en quantitats descomunals, també és cert que hi ha moltes persones que, inspirades per la religió, duen una vida de santedat admirable. En el cas de la viticultura, com a norma general, els seguidors de Steiner, deixant de banda si practiquen o no les arts màgiques del Gran Esotèric, segueixen una agricultura de gran qualitat i respecte pels processos naturals. No només no fan mal a ningú si enterren a les seves vinyes les banyes de vaca o les bufetes de cérvol, sinó que fugen dels processos agrícoles més nocius i obtenen una fruita de característiques òptimes.

Ara bé: cada vegada trobo més exemples del que en podríem anomenar "superstició tòxica": enologia basada en l'obscurantisme radical que tot ho supedita a uns principis teosòfics absurds —fins el punt de malmetre miserablement el perquè de tot plegat: el vi. Vaig tenir-ne un exemple ara fa poc, quan vaig visitar una vinya magnificent i, després que m'expliquessin la gran energia astral que s'acumulava en ella, vaig poder tastar un vi que no sé si és que estava massa tocat per l'esperit o anava sobrat de l'element astral...

dimecres, 25 juny de 2014

Viatge al país del morenillo —3—

La tercera —i, per ara, la darrera— etapa d'aquest viatge al país del morenillo em du a Batea que és on la gent de Vins Piñol elaboren el seu Finca Morenillo.


Anar a Batea i autolimitar-se a un únic celler i un únic vi sembla impossible, quan hi ha tantes coses delectables per conèixer en aquesta vila de vins formidables. Anar-hi sense prou temps per passejar —a l'hora de la fresca— per la Vila Closa o per la Vall de Vinyes, ser capaç de passar de llarg de La Fou, Tern o Altavins, és com una bestiesa. Però això és el que vaig fer, perquè la Sheila Ulldemolins m'esperava a Piñol i el seu morenillo —per no parlar del Mather Teresina o L'Avi Arrufí— que només havia tastat en una única ocasió, m'havia deixat esblaimat.

He de confessar que no tinc gaire experiència dels vins del celler Piñol. De fet, he obert més ampolles de Piñol a Wisconsin que no pas a Catalunya: la meva botiga habitual no té aquest vins i en canvi la botiga que tenia més a prop la temporada que vaig viure a Madison, Wisconsin, sempre tenia vins de Piñol —ni que fossin els més bàsics. Per disminuir la meva ignorància, la Sheila em va fer un curset accelerat i delectable, de bóta en bóta, d'anyada en anyada, de la garnatxa del Mather a la carinyena de l'Avi, passant per uns dolços que maregen per la seva qualitat de sabor, i sense oblidar la monumental garnatxa blanca que hi ha a l'Avi Arrufí blanc —de la que parlaré algun dia no gaire llunyà. I en aquest periple de delícies també vaig anar a raure al Finca Morenillo: el 2013 que encara no ha entrat a la bóta i el 2012 que n'acaba de sortir.

Avui, recordant aquell viatge i aquelles estones a les fondàries del celler de Batea, he obert una ampolla de Finca Morenillo 2010. Són dues mil ampolles d'un vi singular que procedeix d'una vinya centenària i s'ha criat quinze mesos en roure francès. He obert aquesta ampolla i l'hem compartida i ens ha tornat a seduir. La tonalitat és fosca —de Bàrbara Forés a Piñol, passant per Vins del Tros, hem anat pujant en intensitat de color a cada pas. Al nas té allò que abans en dèiem bouquet i que ara hauria de descriure com una elegant i clàssica combinació d'aromes del bo i millor de les fustes, de les herbes (potser un romaní molt tènue?), de les compotes. El bevem i sentim el seu pas vellutat i, nogensmenys, la seva fruita madura. El plaer és llarg, sedós, de textura suau i sabor ple, prou fresc. Hi ha una dialèctica —també en podríem dir un equilibri— entre les sensacions de densitat i les de lleugeresa gràcil —i les primeres es resolen en les segones. És cert que algunes persones podrien trobar-hi una expressivitat excessiva de la fusta, essencialment a nivell aromàtic, però en el meu cas, a cada nova glopada d'aquest vi formidable, més em semblava que estava bevent un gran vi.


Ja sé que sóc massa simple —ximple?— però si El Templari de Bàrbara Forés em transportava Roine amunt, si Lo Morenillo de Vins del Tros em feia pensar en el Po, aquest Finca Morenillo de Piñol, en alguns moments, me l'imaginava al Duero. Quins tres vins més diversos! Com que només hi ha tres (o cinc, a molt estirar) vins de morenillo al món, no tenim un estàndard on comparar-los —un estàndard que, tot sigui dit, més aviat ens empobriria que no pas altra cosa. Quan tenim al nostre davant tres vins magnífics, però que cadascun s'expressa en una direcció diferent, gairebé equidistants una de l'altra, com un triangle equilàter, quin hem de proclamar "campió"? Jo els triaria tots a l'hora!

dijous, 19 juny de 2014

Vermell de sis dies

El dimarts, de manera totalment casual i inesperada, vaig trobar-me amb en Rafael Sala —i al cap de pocs minuts ja érem asseguts a una taula, amb una ampolla de la seva més recent novetat. En Rafael Sala, per si ara no us ve al cap, és l'autor del Clar de Castanyer i el pioner dels escumosos de mètode ancestral. Vaig dedicar-li un article en aquest mateix blog, fa més de quatre anys, quan el vaig conèixer per primera vegada i vaig quedar sorprès pels seus vins, per les seves idees i per la seva personalitat.


Si penseu que amb aquests anys podia haver disminuït el seu entusiasme, la seva vehemència o la seva capacitat d'innovació —en aquell article jo parlava d'una aproximació al vi "more geometrico"— us equivoqueu de ple. Està pletòric de força, satisfet que el seu lideratge en el mètode ancestral tingui ara tants seguidors, i engrescat en una nova sèrie de vins que està elaborant a la Conca de Barberà "amb viticultura del temps de Pere el Cerimoniós". Segueix abominant el enòlegs, la criança en fusta, el vi fet amb raïms verds o collits a màquina ("These liquids are not wines!"), l'excés de concentració ("Reclamo poder beber sin oír: 'Le faltan unos años', 'esperemos a que se abra', 'tiene cuerpo y aroma de cuero' — y demás sandeces que se dicen delante de una copa de vino oscuro como la pez"), l'excés de tanins ("sabe a todo menos a la uva que lo parió"), els que escrivim sobre vi ([they] "don't remember that wine is made from grapes when producing their comments"), els cupatges... És un plaer escoltar-lo parlar de vins!

El vi que vam beure junts el dimarts —el mateix que tinc ara a la meva copa, mentre escric això— es diu Vermell de Peguera 2013. Per entendre aquest vi podem fer dues coses:
  • El mètode ràpid i directe consisteix en llegir el que hi diu a l'etiqueta: "Monestrell madur collit i seleccionat a mà, macerat sis dies amb només 50% de la brisa". I això és el que és el vi —exactament. 
  • El mètode llarg i laboriós —i apassionant— és començar a estudiar la viticultura del temps de Pere el Cerimoniós i preguntar-nos una cosa tan simple com aquesta: Com és que en aquell temps no es parla mai de "vi negre"? I podem seguir amb el "Llibre del Secrets de Agricultura" del 1618 on es classifiquen els vins en "claret de dos dies, claret de tres dies i vermell de cinc a set dies". Per sort, en Rafael ha escrit tot això en un article que us recomano de llegir ara mateix: "El vino rojo o vi vermell"


Aquest vi vermell de sis dies procedeix dels raïms (collits a principis de novembre) d'una vinya entre Poblet i la Serra de Prades i s'ha vinificat a Barberà de la Conca. Dintre d'aquest mateix concepte el seguirà un vermell de vuit dies de cabernet franc i merlot —no pas en cupatge, sinó vinificats conjuntament, com diu en Rafael que s'ha de fer.

Ara que estic bevent —gairebé amb addicció— el vermell de monestrell de sis dies, què us diré? Em fa "recordar que el vi es fa amb raïm", tanmateix. La sensació és completament neta, fresca, saborosa, lleugera (malgrat els seus més de 14 graus), agradable, persistent, directa. L'aroma és notable: només d'obrir l'ampolla ja tota la cambra fa olor de vi bo. I és fruitat, però d'una manera peculiar que em costa d'explicar. Perquè no em fa pensar en cap fruita concreta que no sigui el propi raïm. Probablement, això és el que pretenia en Rafael Serra.

diumenge, 15 juny de 2014

Viatge al país del morenillo —2—

He deixat Gandesa i he pujat a l'altiplà de la Terra Alta, a Vilalba dels Arcs —país de templers i front d'innombrables guerres—, a uns 450 metres sobre el mar. És un país d'hiverns freds i estius amb temperatures força contrastades i, potser per això mateix, els carrers del nucli antic del poble sembla que facin pinya els uns amb els altres. Vaig al Carrer Major, a la casa Granyena, on he quedat amb en Joan Ramon Bada, del celler Vins del Tros


Tot el carrer Major de Vilalba té un cert aire sòlid i ancestral, però la casa on s'ha instal·lat aquest celler relativament nou és especialment senyorívola. Hi ha una tradició que afirma que Sant Vicent Ferrer va predicar des del balcó d'aquesta mateixa casa —potser contra els jueus, o a favor del d'Antequera—  (la "Gran Geografia Comarcal de Catalunya" del 1981 ho afirma sense cap prova documental i ara Internet —la Grandíssima Cotorra— ho va repetint cegament, com si ja fos una veritat innegable).  La casa està en renovació per encabir-hi els projectes —que són molts— d'aquest celler que és un dels més interessants de la Terra Alta i és on fan un dels tres vins de morenillo que han motivat el meu viatge.


Però amb en Joan Ramon no parlem pas ni de casa Granyena ni de les prèdiques d'en Vicent Ferrer, sinó que parlem de vins. A la sala de bótes em fa tastar els líquids que esdevindran Tremenda i Señora Carmen. I més enllà, d'unes grans àmfores de terrissa, un morenillo amb el que està experimentant. Ell és un viticultor inquiet que ara fa sis petites cuvées diverses, totes de gran qualitat —quina immensa garnatxa blanca és el 100X100!— i encara em va fer tastar un parell de vins nous dels que no em correspon parlar-ne ara.

A continuació, deixem els racons frescos de l'antic casal on reposen i es crien els vins i anem una mica més enllà del carrer Major, fins una vinateria que també forma part del celler, on tindrà lloc un tast memorable. Un a un anem tastant els diversos vins del celler, a pleret, amb plenitud del delit. La gloriosa garnatxa blanca m'enlluerna. La garnatxa negra del Señora Carmen és poderosa i llaminera i em sembla que s'anirà fent més i més gran a l'ampolla, amb el pas del temps. I la carinyena de Tremenda! Els tinc ara tots dos al meu celler, per deixar que es vagin fent. I Lo Morenillo 2012 —el motiu principal de la meva visita— em va generar una seducció especial.


Ara, a casa meva, he obert una ampolla de Lo Morenillo 2012 per rememorar l'estona passada a Vilalba dels Arcs, gaudint de l'hospitalitat d'en Joan Ramon. Avui ha fet molta calor i em feia por que això m'impedís apreciar correctament aquest vi. Però ara, al vespre, alguna tempesta llunyana està aportant un cert deixondiment a l'ambient. No vull caure en la simplicitat de voler comparar aquest morenillo amb el de Bàrbara Forés, però sí que he de deixar escrit que són dos vins molt allunyats en l'espectre sensorial —vull dir que no s'assemblen en res de res.  El de Bàrbara Forés em fa viatjar mentalment Roine amunt, mentre que aquest de Vins del Tros em du records del Piemont. Si la meva ignorància d'aquells vins no fos tan monumental com és, potser podria ser més explícit. El color és força pujat —en Joan Ramon ho atribueix a l'edat de les vinyes, que tenen uns noranta anys— i al nas hi trobo herbes com la farigola i el romaní i altres aromes poc típiques. Tot en ell em sorprèn. Una part del vi s'ha criat —uns pocs mesos— en bótes noves i l'altra en una petita àmfora. Només n'hi ha 1.140 ampolles. A la boca és "dòcil", amb una dolçor poc habitual i un caràcter que fuig dels paradigmes dels vins del nostre país. Em sembla fràgil i delicat, escassament tànnic, deliciosament arrodonit. Hi ha moments en què sembla de seda.