dijous, 21 agost de 2014

El millor vi que he begut

El vi —com la immensa majoria de les coses realment importants— no pot posar-se en cap ordenació lineal absoluta. Ens podem preguntar qui ha pujat i baixat del Matterhorn en el mínim temps (en Kílian Jornet el 2013, amb 2 hores i 52 minuts) o qui ha llançat més lluny el disc olímpic (Jürgen Schult el 1986, amb 74 m i 8 cm), però preguntar quin és el millor vi —el millor poema, la millor peça musical, el millor descobriment científic....— és propi de tocacampanes. És clar que aquesta pregunta —«quin és el millor vi?»— ens la fan sovint, però la meva resposta sempre és la mateixa: «si tu em dius quina és la millor novel·la, jo potser et diré quin és el millor vi».

Però, però...

Encara que estiguem completament convençuts que això que acabo de dir és cert, també és cert que tots hem tingut moments a la vida en què, amb una copa de vi a la mà i amb un glop de vi a la boca, hem pensat interiorment: «Aquest és el millor vi que he begut mai!» —oi que sí? Sé que el vi —i la sensació que ens produeix— no es pot mesurar numèricament i, en conseqüència, no es pot ordenar en una escala lineal, però diverses vegades he tingut la sensació irracional i subjectiva que estava bevent el millor vi de la meva vida. Recordo unes quantes d'aquestes ocasions —però ara em faria vergonya explicar-les aquí. Només diré que la primera —fa molts i molts i molts anys— va ser amb una ampolla de Viña Tondonia...



L'altre dia, a les fondàries d'un celler empordanès que no diré, vaig tenir un d'aquests instants d'epifania i m'agradaria explicar-lo. Amb l'enòleg del celler parlàvem de carinyenes i tastàvem algun dels magnífics vins que ell fa amb aquesta varietat. No sé com, va sortir el tema del «vi bullit» sobre el qual jo tenia una ignorància immensa. L'enòleg em va dir «vine» i vaig seguir-lo, endinsant-nos en el subsòl, fins un racó del celler, on hi havia algunes bótes petites i algunes damajoanes.

Em va descriure el procés d'elaboració del vi bullit —que jo coneixia més malament que bé—, un procés que requereix una immensa paciència i que està sotmès a unes aleatorietats encara molt superiors a les que ja es donen en els vins de taula. Més important que això, em va explicar l'existència d'una llarga tradició d'elaboració de vi bullit a l'Empordà, en petites quantitats, per al consum propi. D'això es desprèn l'existència, al fons de més d'una masia empordanesa, d'algunes joies ignotes mai no han vist la llum.

En aquest moment, el vi bullit —és a dir, el vi fet a partir de most que ha estat reduït per ebullició fins al voltant de la meitat del seu volum, per passar després a una fermentació lentíssima— està completament fora de tota normativa. Oficialment, no existeix; comercialment, tampoc. Però sí que existeix —i tant!— encara que estigui lluny de l'abast de la majoria de nosaltres.

Mentre el meu amic m'anava explicant tot això, vam tastar algunes coses que em van semblar sublims. Per exemple, un vi bullit que duia quatre o cinc anys a la bóta i que em va captivar amb els seus tons ametllats, la seva perfecció dolça i tensa, la seva netedat diàfana. O també, un vi bullit emocionant, de la solera ancestral de la família de l'enòleg, que generava unes belles aromes de romaní i altres herbes i que et feia tancar els ulls en plena beatitud. I encara un altre vi bullit que és el que va donar-me aquesta sensació de «el millor vi que he begut mai» de què parlo a l'inici d'aquest article. Estava fet a partir de les panses d'una vinya de carinyena molt vella (de la que surt un gran vi de l'Empordà), també pel mètode del vi bullit. Un elixir sublim que recordaré molt de temps.  Literalment, feia venir llàgrimes als ulls. Epifania («manifestació evident d’una divinitat entre els éssers humans», segons el DLG).

Sembla difícil que aquestes meravelles puguin arribar mai als circuits comercials ordinaris.

dissabte, 16 agost de 2014

Carinyena blanca: tres exemples

En un mateix àpat vaig poder beure tres vins ben diferents que tenien en comú que estaven fets a partir de carinyena blanca.

Diuen que la carinyena blanca és una mutació de la carinyena (negra) detectada ara fa més de cent anys. N'hi ha poquíssima —al Rosselló i una mica a l'Empordà, en algunes vinyes velles que jo veig com joies que caldria preservar. En un "país normal", aquesta raresa singular fóra valorada com un tret d'identitat i potser fins i tot se'n faria bandera. Aquí, en canvi, ara per ara és una varietat proscrita sense reconeixement legal.


En aquell àpat, d'entrada, vam tastar el Babalà 2013, un "vi blanc simpàtic" (segons diu l'etiqueta) fet a la cooperativa d'Espolla. Aquesta adjectivació de "simpàtic" no m'agrada gaire (encara és pitjor quan sento parlar de "vi sexy"!) però és cert que aquest vi és atractiu i també és cert que quan l'ofereixo als meus amics així que arriben, desperta ràpidament l'interès i incita a parar esment en el vi. Fa poc, en Ramon Roset en parlava en el seu blog i m'estalviava de fer-ne aquí una descripció —que poc podria afegir a allò que tan bé diu en Ramon. Em limitaré a citar el comentari que fa ell sobre l'elaboració d'aquest vi atípic:
«...el seu cupatge, dominat en un 75% per la carinyena blanca, una de les varietats invisibles per les administracions vinícoles catalanes. L’altre 25% del seu cupatge és muscat d’Alexandria. Aquest cupatge tan singular fermenta conjuntament a temperatura controlada en dipòsits de ciment. Una altra de les singularitats d’aquest vi és que paren la seva fermentació mitjançant l’ús de fred per deixar-hi una mica de sucre residual. Posteriorment rep una criança amb les seves mares durant 4 mesos, fent-li bastonatges cada setmana.»
És un vi que, en la meva opinió, té un cert encant, però és relativament efímer. Vull dir que el punt d'enjòlit que produeix dura poca estona. Per això, en serveixo una única copa i així puc passar ràpidament a vins més profunds i persistents.

Per exemple, la carinyena blanca 100% de Mas Pòlit de la collita 2013 —un vi d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, potser irrepetible, que m'ha semblat extraordinari i del qual només se'n van fer unes cinc-centes ampolles. Si no és la millor carinyena blanca que he tastat, s'hi deu acostar força. El to és força clar i les aromes —que inclouen notes cítriques i de raïm net— són austeres i serioses, però a la boca hi entra amb una qualitat que deixa l'ànim en suspens. És melós —però amb un gran tremp— i té una suavitat que s'expandeix a tota l'amplada de la boca, allargant-s'hi sense perdre les seves virtuts. Hi ha el caràcter lleugerament atípic d'aquesta varietat esparsa. Fa poc, vaig parlar d'aquest vi amb un viticultor de l'Empordà —una persona jove, sàvia en l'art de fer vi— i em va dir que aquesta carinyena blanca de Mas Pòlit no creia que fos la millor carinyena blanca possible "però és la que més s'hi ha acostat"

Finalment, vaig obrir una ampolla d'Essència 2013 —amb el recuit de Fonteta i la mel de la Roser Viader i en Josep Noguer. Aquest és un vi d'en Salvador Batlle, a Agullana, fet a partir de carinyena blanca pel mètode de reducció del most per ebullició (deixaré per un article proper parlar més a fons del "vi bullit", perquè és molt el que es pot dir sobre aquest tema). Quan vaig visitar en Salvador, de tots els vins que em va donar a tastar, aquest és el que em va semblar més meravella, i l'altre dia que vam obrir-ne una ampolla, amb uns amics, va donar lloc a uns instants compartits de beatífica delectança: cap de nosaltres no va restar indiferent a la seva aroma penetrant —fruits secs i ametlles torrades... i moltes altres coses—, a la seva untuositat immensa, ben acompanyada d'una acidesa que li dóna estructura. És un vi amb una densitat de matisos indescriptible, ple de mel, que persisteix llargament als sentits i a la memòria. Li escau bé el nom d'"Essència" i té alguna cosa que anomenaria —gairebé em fa vergonya dir-ho— "espiritual".

Heus aquí tres vins fets amb la mateixa varietat de raïm —la il·legal carinyena blanca— que són immensament diferents un de l'altre. I la seva diferència procedeix, evidentment, de l'acció humana, de l'art (artifici?, artesania?...) de l'enòleg. A partir d'aquí, podríem iniciar una discussió sobre el significat —o la manca de significat— del terme "vi natural". Però potser no és ara el moment d'embolicar la troca....

dilluns, 11 agost de 2014

També els convido a most

Per als que no el coneixen —que, lamentablement, són la gran majoria— és un descobriment agradable i sorprenent. Per això, sempre que puc, abans de servir-los el vi, convido els meus amics a tastar el most aromàtic i extraordinàriament saborós que fan en Jesús Baixas i l'Emma Lehnberg a l'Alt Camp. El suc daurat dels raïms de parellada i macabeu i l'enigmàtic —i bonic— most roig d'ull de llebre, sirà i aquella variant de la garnatxa tintera que anomenen alicante bouschet i que és la que dóna color a aquest most singular. Fa unes setmanes vaig tenir ocasió de passar pel Mas Regany, a les Ordes, i vaig poder conèixer de primera mà el procés que aconsegueix que aquest most pugui transmetre'ns amb tanta fidelitat el sabor i les aromes del bon raïm.


He passat per la Masia Carreras, a Sant Climent, a veure si en Joan Fabra ja havia embotellat les noves collites (i també —cal dir-ho?— per esbrinar si "aquell" vi d'en Joan tan desitjat ja està disponible) i m'he endut algunes ampolles del Flor d'Albera 2012, el Verd Albera 2013 i també una ampolla d'aquest blanc que em fa delir tant —i que miro de seguir anyada a anyada— que es diu Masia Carreras i del qual, des de fa pocs mesos, hi ha disponible l'anyada 2012. Al vespre, amb els amics, amb les amanides fresques, hem begut el Verd Albera 2013 —chardonnay, moscatell i garnatxa— que ara mateix és un cosa exquisida.

Però amb la carn a la brasa ens venia de gust un vi negre i els he convidat a tastar un vi de Colera.


Si la indolència de l'estiu no m'ho hagués impedit, m'hauria agradat publicar aquí un article sobre els vins que neixen a la serra pedregosa que hi ha entre la riera de Garbet i la riera de Molinàs. És on hi ha l'espectacular vinya de Garbet —que dóna el delectable Finca Garbet— i també hi ha les vinyes del celler Hugas de Batllecoma fredosa, coma de vaixell, falguera— i encara la vinya d'on surten els vins del tros d'en Ros. Però no escriuré aquest article, si més no de moment. Només voldria fer un apunt de l'ampolla que vam obrir l'altre vespre, perquè em va semblar interessantíssima. Es tracta d'un Coma Fredosa 2011 —garnatxa i una part de cabernet— d'aromes profundes, concentrades, lleument compotades, amb un cert pes de la criança i, tanmateix, equilibrades. M'ha agradat molt —en contrast amb la primera collita d'aquest mateix celler, que em va deixar una mica indiferent. Hi he trobat alguns indicis que em recorden fortament algun vi del Priorat. Hi havia cos, potència, textura, recorregut, i alguna d'aquestes sensacions fugisseres i difícilment objectivables que anomenem "mineralitat". Una ampolla magnífica que, potser, s'havia d'haver obert en unes altres condicions climàtiques —però tant se val!

dijous, 31 juliol de 2014

Thule

Dues setmanes sense tastar el vi. He estat en una illa inhòspita sense vinyes ni oliveres, sense arbres, sense horts, modelada pels vents, el gel i el volcanisme. No hi ha pràcticament res de tot allò que nosaltres, en el nostre món, pensem que és connatural a la vida humana. Ja he parlat del vi i l'oli, i dels arbres i els boscos. Tampoc no hi creix ni un enciam ni unes bledes ni un tomàquet i amb prou feines alguna patata. Les muntanyes són informes i sense personalitat definida. No hi ha camins i, de fet, hi ha pocs llocs on s'hi pugui caminar —encara que estiguis disposat a lluitar contra els elements.


Aquest lloc inhòspit té —no cal dir-ho— un encant especial i salvatge per als que hem nascut al paral·lel 41. Però a mi em va costar força imaginar haver de prescindir de coses que duem tan al nostre interior com l'alternança del dia i la nit ("Urget diem nox et dies noctem" diu un rellotge de sol que veig cada dia), o dels productes de la terra que ens semblen més elementals, com la immensa varietat de verdures i fruites extraordinàries que collim, com el vi.


Ara que he tornat, em sembla com si encara trobés més admirables els productes del nostre entorn. M'he sadollat de préssecs, d'amanides. He demostrat la meva golafreria amb un grapat d'escamarlans grossos, acompanyats amb una ampolla de les que fan a Gramona. He obert vins negres simples, primitius, com el descarat vi jove de Les Sorts, i vins blancs prims i eteris, com la parellada gràcil de Visendra. Vins que em confirmen, d'alguna manera subliminal, que sóc al meu país.


Avui he tornat a escoltar les paraules de Salvat-Papasseit dites amb la veu rotunda  i moderadament fatxenda de l'Ovidi Montllor. Per exemple, "Tot l'enyor de demà", on el poeta parla del vi "que de tants dies no he begut". Aquest viatge meu a l'illa inhòspita m'ha comportat una certa epifania d'aquest país nostre que sembla talment fet a la mida humana.

diumenge, 27 juliol de 2014

Coses correctes i apropiades

Si passeu per Garriguella, atureu-vos un moment a la Cooperativa i compreu unes ampolles de la nova col·lecció que han estrenat enguany. Es diuen, genèricament, Gerisena —un antic nom romà (o iber) de Garriguella— i representen, ara mateix, el màxim nivell de qualitat dels vins d'aquesta cooperativa que ja fa temps que segueix un camí ascendent notable.

Al llarg dels anys, he obert una bona quantitat d'ampolles de Puntils —fins ara era el millor vi de la Cooperativa de Garriguella— que m'han acompanyat magníficament mantes vespres d'estiu, o revetlles de carn (o sardines!) a la brasa. Els Puntils encara existeixen, però ara a la cooperativa han acabat de reblar el clau amb aquests Gerisena magnífics. Podria ser, fins i tot, que la sèrie dels Puntils s'hagi ressentit una mica d'aquests germans grans perquè, presumiblement, la millor fruita ara va al Gerisena —no ho sé.


El Gerisena rosat 2013 està fet amb garnatxa roja i té un color atractiu i sorprenent —fa goig a una taula d'estiu. A la boca és ben llaminer i té força i sabor, potència i un pes considerable que no li impedeix mostrar-se fresc i fluid. Aquest equilibri entre una certa fruita fresca, gairebé dolça, que convida a la gormanderia, i el tremp, l'acidesa i la netedat que la sustenten, fa que vingui molt de gust.


El Gerisena selecció 2012 és un negre de cabernet, merlot i garnatxa, vermell fosc, madur i especiat, encara amb alguna nota una mica massa fustenya al nas —potser li aniria bé una mica més de guarda— però ben plaent. Hi ha uns tanins endolcits que omplen la boca amb tremp i amb sabor. És viu i complex, persistent a la boca, arrodonit i sòlid. Diria que té allò que els anglesos anomenen "grip". És un vi que ens ha acompanyat a taula diverses vegades i sempre ens ha ajudat a gaudir del bon menjar i de la bona companyia —tal com cal.


Però potser el que —pel motiu que sigui, que ja sabem que en això del vi la psicologia és qui acaba manant— el que més m'ha agradat ha estat el Gerisena blanc 2013. És un vi de garnatxa blanca, amb maceració pel·licular i una mica de criança en fusta —i m'ha semblat boníssim. D'aroma penetrant, densa i melosa, impecablemnent neta, de raïm madur i amb altes coses diverses, complexes, indestriables, elegants. Rotund i opulent, amb un cos sàpid impressionant, fluid i prolongat. Potser, quan he obert l'ampolla —avui mateix— no esperava una garnatxa blanca tan profunda, un vi que incités tant a la meditació.

Quan he buscat a Internet —aquest estri que ens pot fer semblar, instantàniament, savis (de pacotilla)— el significat de la paraula "gerisena", a més d'aprendre que és el nom que en Jeroni Pujades va donar a un hipotètic assentament a Garriguella (que no em queda clar si era romà o iber), he sabut que és també una paraula de l'antic anglosaxó que significa "allò que és correcte i apropiat". És a dir, es miri com es miri, podem dir que aquests vins de l'antiga Gerisena són ... gerisena!


dilluns, 21 juliol de 2014

Ni cristià ni jueu

Ètnic: Pagà. Així ho defineix el Fabra del 32. També, en segon lloc: "relatiu a la raça". El mot "ètnia" no hi apareix. Ho busco a l'edició actual del DLC i veig que el significat "pagà" ha passat al segon lloc per darrera de "relatiu a l'ètnia", mentre que "ètnia" és una "comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics".

He obert una ampolla d'ètnic 2007, del celler el Masroig i, mentre gaudeixo de cada glop d'aquest vi que tant m'agrada, em qüestiono com és que la paraula "ètnic" ha arribat a adquirir el significat actual —de què tant s'abusa—, un significat que Fabra, possiblement, ni coneixia ni sospitava. En trec una mica l'entrellat llegint el New Oxford —el meu segon diccionari de capçalera. Resulta que procedeix del grec "ethnos" —nació— que va donar "ethnikos" que significava, efectivament, "pagà". A partir d'aquí es va utilitzar la paraula "ètnic" per referir-se als que no eren ni cristians ni jueus. I, molt posteriorment, va adquirint els significats actuals fins el punt que ara poques persones entendríem una frase en què "ètnic" s'utilitzés en el seu sentit de "pagà"[Cal que digui que jo no sóc pas un expert en aquests temes i, per tant, demano que ningú es prengui tot això com si fos doctrina certa.]

El mateix New Oxford dóna, entre els significats de la paraula "ètnic", aquest: "belonging to a non-Western cultural tradition", el significat que, xaronament, s'usa i s'abusa repetitivament avui dia.

A l'etiqueta de l'ètnic 2007 hi diu que està fet amb carinyena i garnatxa de "vinyes antigues". Em pregunto per què es diu ètnic. No deu pas voler dir que sigui un vi pagà —ni cristià ni jueu—, o potser si. Potser és un vi que pertany a una comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics? Potser és un vi que no pertany a la "tradició cultural d'Occident"? Elucubracions!

Ara mateix, al meu davant, hi tinc un objecte de fusta que m'estimo molt i que fàcilment classificaríem com a "ètnic". És un finestró tradicional fet pels toraja de les Cèlebes —bellíssim— que em va regalar un estudiós d'aquelles cultures.


Penso que un vi del Masroig que es digui ètnic hauria de tenir la bellesa que jo trobo en aquest finestró: Un traç gruixut —però ferm—, un arrelament cultural amb el país, una relació directa amb el terrer. I potser aquest vi —que m'agrada, i tinc al celler, i vaig bevent en collites successives— té aquestes qualitats. És roig fosc, de vora ben vermella i nas molt potent, de cuir i de fruita madura sobre un fons lleument torrat (que m'hi fa nosa). Una mica d'olivada, una mica de bosc. A la boca, impacte de sabor i de fruita poderosa, molt de tremp, molta força. Però després, el vi s'allargassa extraordinàriament i es manté a la boca amb una gran solidesa —com si es mastegués, però sense cap pesantor. Boníssim i rabiüt, amb trempera i amb una llarga persistència. Ha reposat potser un parell d'anys al meu celler i avui l'he decantat una estona abans de beure'l. Crec que les dues coses li han anat bé.

L'última copa d'aquesta bona ampolla la tinc ara aquí amb mi i la vaig assaborint a pleret.