dimarts, 6 de desembre de 2016

Els vins de Terra de Marca

El xarel·lo de Terra de Marca neix a una vinya d'uns seixanta anys i de prop d'una hectàrea que hi ha a tocar de la llera del riu de Foix, a la Roqueta, en una zona una mica obaga a redós de l'estrep on hi ha el castell de Castellet. El macabeu neix a una vinya encara més vella de la partida de les Conilleres, a Cal Roig, on el torrent de cal Biel, que baixa de l'altiplà de cal Garranxina, entra a la plana al·luvial. 


Els vins de Terra de Marca neixen també de l'especial sensibilitat d'en Raimon i l'Ana que han retornat la masia de cal Minguet, a la Múnia, als seus orígens vitivinícoles, llargament oblidats. En aquest celler relativament nou ells dos i l'Anna Puig —l'enòloga i investigadora de l'IRTA-Incavi— fan, entre altres coses, un parell de xarel·los i un vi espumós de molt llarga criança, en el que també el xarel·lo hi té un paper dominant. Gràcies a la darrera Cimera del Xarel·lo vaig poder conèixer els seus dos vins tranquils i em van interessar fins el punt que crec que van justificar, ells tots sols, que jo aquell dia m'enfilés fins el Santuari de Foix.

La fascinació que em van generar aquests dos xarel·los —es diuen, no ho amaguem més, Solitud i Ur— va fer-me buscar una ocasió de visitar el celler i les vinyes i, finalment, gràcies a l'amabilitat de l'Ana i en Raimon, un dia de finals d'octubre, just després que un front de pluges escombrés el país de sur a nord, vam trobar-nos a la vinya del Castellet, enfangant-nos a la terra sadollada d'aigua i contemplant els ceps recargolats, d'una austera i aspra bellesa.


Tinc al celler ampolles de Solitud i Ur i crec que un dia donaran lloc a algun article en aquest blog, però avui hem destapat un Terra de Marca Brut Nature Gran Reserva 2007 per acompanyar —o ser acompanyat per— un rosbif que es fonia a la boca, i s'escau que parli d'aquest vi espumós. El llarg temps de criança no l'ha fet envellir, sinó fer-se més estricte, més concentrat, més amorosit. És extraordinàriament viu, és saborós, és persistent. Les clàssiques virtuts del xarel·lo hi són molt presents i és un vi que podríem anomenat «fet», auster, elegant. No enlluerna amb cap artifici, perquè és serè i parla amb claredat als que estimem l'ordre i l'estructura.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Excepcional #11

Temps era temps que no em perdia cap nova edició de la sèrie ExEx de Perelada. Algunes van ser ampolles importants en el meu camí d'aprenentatge. Alguna —també— em va desconcertar i/o decebre. Després, diverses circumstàncies —incloent-hi el preu— van fer que no hagi seguit la sèrie completa. Ara hi he tornat, amb aquest Ex Ex 11 que es presenta com un vi en el que, segon expliquen, «l'elaboració ha seguit el concepte de vi natural».


Tots creiem que a l'interior dels grans cellers hi ha mil ampolles singulars, excepcionals i experimentals, provatures de tota mena que no arriben mai a les botigues. En tots aquests anys, he tingut alguna prova que això és cert —per exemple, quan a can Torres em van permetre tastar algunes coses que havien de romandre ocultes—. Per això mateix, em sembla que hem d'estar agraïts al celler Perelada per donar-nos l'oportunitat, amb la sèrie ExEx, de tastar alguna d'aquestes ampolles experimentals que, altrament, estarien fora del nostre abast.

Presentem aquest ExEx 11: 2.781 ampolles de la collita 2013, sense sulfits afegits, amb llevats autòctons, sense clarificat ni filtrat, amb raïms blancs i negres vinificats conjuntament. Hi ha carinyena, garnatxa, macabeu i garnatxa blanca, i el vi es va criar tretze mesos en bótes de 300 de segon vi. N'he destapat una ampolla aquest migdia, acompanyada d'uns (sublims) fesols de Santa Pau amb orella de porc que ha cuinat la meva dona, amb la intenció d'obtenir un plat que s'adigui a les característiques —presumptes— d'aquest vi de l'Empordà.  En podríem dir «maridatge enocèntric». Com que l'he decantat massa descuradament —mea culpa!— he hagut de filtrar-lo amb un mocador de fil.


El color és més aviat mat i les aromes són directes i primàries, amb notes de verdura, d'herbes i de fruita. Al fons de tot, hi ha alguna cosa confitada, alguna mica de farigola. Entra a la boca amb força neta i fluida, amb un caràcter viu que recorda vins casolans d'antany. En podríem dir «rústic», si entenem aquest adjectiu de manera no pejorativa. És lleument setinat —en el seu punt just—. És deliciós. A partir d'un punt, sembla que s'adhereixi al paladar i s'acabi amb una certa sensació assecant. Potser la barreja de varietats el fa eclèctic, però té unes virtuts notables que podríem resumir en la paraula «autenticitat». Em sap greu no haver-lo deixat airejar més estona, perquè la copa que va quedar fins l'hora de sopar em va semblar més perfeccionada, més delectable.

És una ampolla que fa que ens qüestionem sobre moltes coses. No vull entrar a discutir-ho en profunditat i ho deixaré només amb una pregunta —una pregunta molt difícil, inquietant—: Si el vi natural és això, totes aquelles coses immensament plaents que trobem en el vi i que jo trobo a faltar en aquesta ampolla, són coses «artificials»?

dimecres, 23 de novembre de 2016

Caminada entre les vinyes i el primer 2016

El dia que he tastat el primer vi de l'any —acabat de fer, presentat per Sant Martí, com diu la tradició— ha coincidit amb el dia que hem anat a caminar per les vinyes de Subirats, les que hi ha als ondulats vessants que baixen de Cantallops a Sant Sebastià dels Gorgs. Potser els ceps —totes les tonalitats dels grocs i els rogencs— ja han superat el moment de màxim preciosisme, però la caminada ha estat molt bonica, en un ambient solitari —algun pagès que esporgava, algun ciclista, i ningú més—, fresc i molt benigne.


La ravenissa blanca entapissava l'espai entre les fileres dels ceps i les fulles que encara no havien caigut posaven un rivet daurat a les vinyes que ens envoltaven per tot arreu. Un parell de conills que hi havia al mig del camí s'han esperat que estiguéssim ben a prop per fugir rabents. Tota la vinya es preparava per al gran repòs i nosaltres no podíem deixar de pensar en Espriu: «el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes» —encara que no siguem a l'hivern—.


La ravenissa, segons em va explicar un dia en Joan Rubió, amb la seva modesta i encertada saviesa, ens parla de l'estat del sòl on creix la vinya i, amb les seves arrels llargues i fines, genera camins per a l'oxigenació de la terra.


Vam sortir —la meva dona i jo— de la part de baix de Sant Pau d'Ordal, de la banda de can Guilera on en Joan Guilera fa el seus Coma Romà, i vam anar a buscar la carena de la Serra dels Xops, que ens va dur a Sant Sebastià dels Gorgs. Allà, una inesperada coincidència ens va permetre visitar a fons el monestir. Tornem per les partides del Serral i la Pineda i, finalment, no ens podem estar d'aturar-nos a can Vendrell de la Codina —és a dir, al celler Albet i Noya, que tantes i tan bones ampolles ens ha donat, al llarg del temps!—.


Però, de fet, jo del que volia parlar avui és de la primera ampolla de 2016 que hem destapat, a l'hora de dinar. Ha sigut una ampolla del vi novell del Celler Masroig.


Quin vi més bo! He escrit a la meva agenda que «és el millor vi novell embotellat que he begut mai». Cal remarcar la paraula «embotellat» perquè és clar que he tastat una munió de vins tant o més bons que aquest, però els he tastat al celler, eren a dins d'un dipòsit i no estaven pas destinats a sortir al mercat per Sant Martí, sinó que la seva destinació era la criança i s'havien de convertir en un Doix o un Les Eres —per dir dos noms més o menys a l'atzar—. És un vi tan bo que no em fa res fer els ulls grossos al màrqueting del celler que els empeny a dir, a la contraetiqueta, coses d'aquelles que ara sembla que siguin imprescindibles per «vendre» el producte: que si és un vi «bandarra» i tal i qual....

M'ha produït una gran alegria beure aquest vi —com l'any passat, que el primer vi va ser el novell de la Cooperativa de Bot— i no només pel vi en ell mateix, sinó perquè representa que —finalment!— comencem a tenir vins novells de qualitat. Crec que aquesta qualitat és una condició indispensable per aconseguir que el públic es sumi al delit de beure, cada any per Sant Martí, el vi novell. Hem de deixar enrere els fiascos d'aquells «novells» que pretenien entabanar un consumidor que era tractat com a un imbècil i se li demanava que s'apuntés a imitacions de la gasòfia d'un Beaujolais Nouveau.

dijous, 17 de novembre de 2016

Partides del Priorat

Fa molts anys —abans de començar a escriure aquest blog— em va agafar la dèria de voler conèixer totes les vinyes del Priorat. Diligent, vaig començar per Porrera i, a base de caminar i preguntar, de mirar fotos aèries i cadastres, vaig anar coneixent on era Terracuques, lo Fonellàs, la Peixera o les Escomelles. Aviat vaig entendre que no me'n sortiria en un temps raonable, però vaig començar a dibuixar un mapa de vinyes i partides.

Porrera des del Coll Major
Aquell esborrany va quedar arraconat quan la DOQ Priorat va publicar un mapa propi on hi ha assenyalades totes les vinyes —indicant també quines són vinyes velles— i on s'hi delimita la zona de cada vila. El mapa també conté un bon nombre de topònims corresponents a les partides més conegudes. Aquest mapa, encara que sigui potser massa esquemàtic i encara que no estigui georeferenciat, és una eina magnífica per saber de què parlem quan parlem dels terrers diversos del Priorat:

Mapa de vinyes i viles de la doq Priorat. La versió gran us la podeu descarregar aquí.
Aquest mapa és un bon primer pas, però a mi m'agradaria que anéssim més enllà. Afortunadament, ja fa un temps que al Butlletí de la doq —es diu ViP— hi van apareixent mapes més detallats de cadascuna de les viles, amb la subdivisió en partides i amb el nom de cada partida. En alguns casos, també hi ha indicades les parcel·les cadastrals i un cert nombre de topònims més específics —els lieu-dit de les vinyes de França—. Tal i com passava amb el mapa global, aquests nous mapes ni són digitals ni estan georeferenciats, però són una excel·lent eina de cara a la conservació i fixació dels noms tradicionals de cadascuna de les partides. L'autor d'aquests mapes és el geògraf Òscar Borràs.

La partida de l'Alsera, a Torroja. Cada vegada que hi passo a prop, m'hi embadaleixo. La vinya de la part superior de la fotografia és la que apareix a la capçalera d'aquest blog.
Per tal de fer més assequibles els mapes de partides als afeccionats a l'enografia —és a dir, als lectors d'aquest blog—, poso aquí enllaços directes a cadascun d'ells.

divendres, 11 de novembre de 2016

Emocions sentides a can Credo

Elegància
Les definicions que conec de la paraula elegància inclouen sempre la senzillesa. A la wikipedia es defineix l'elegància com una bellesa que mostra efectivitat i simplicitat inusuals; el DLC parla d'executar alguna cosa de manera neta i simple. Als amics de can Credo sempre els he vist atènyer la difícil elegància amb una increïble facilitat aparentment innata. El to de veu, el refinament sense afectació, la bonhomia sense la que no hi ha elegància possible, la senzillesa també sense afectació —que n'és d'odiosa aquella espúria senzillesa afectada!—. Cada vegada que m'han convidat al celler del carrer Tamarit hi he trobat una elegància incomparable, fonamentada en allò que és senzill, sobri, autèntic i bo, sense oripell.  

El Turó d'en Mota és un dels vins més elegants que conec. No en bec tot el que el meu esperit voldria, d'aquest vi de salut —física i espiritual— però quan n'he pogut destapar alguna ampolla tots els que ens hem aplegat al seu voltant hi hem trobat aquella bellesa pura i simple de la veritable elegància. Fa uns dies que ja és disponible la collita 2005 —que, com va passar amb la del 2002, ha sortit abans que la de l'anyada anterior— i vaig tenir la sort de ser convidat a la presentació que es va fer a la fondària de la cripta on jeuen les ampolles de les successives anyades d'aquest vi que va néixer el 1999. En aquesta cripta d'absolut silenci, unes Zalto delicadíssimes —receptacles gairebé virtuals, de frangible elegància— contenien, per al nostre delit, un Turó d'en Mota 2005 que en Jordi Mata acabava de degollar. 
 

Autenticitat
Recordo una vegada que en Ton Mata definia ell i el seu equip com a «elaboradors de vi blanc de criança» i m'explicava que el mètode de doble fermentació que fa néixer el xampany és la sublimació del concepte de criança i la millor manera d'agermanar el vi blanc i el temps. També em deia que «encara no coneixem els límits dels xarel·lo». Autenticitat: es defineix com l'expressió de la veritat i, en el cas del vi, aquesta veritat comença a la vinya, entesa —com ho fan a Recaredo— com un tot format per sòl, plantes, fauna, temps... Compromís: amb l'agricultura natural, amb el respecte a la vida, amb la qualitat d'un procés de criança impol·lut.

Els 10 anys de criança ni l'han enfosquit ni li han llevat vivor. Puresa fresca i linealitat extrema. Sobrietat absoluta: cap barroquisme, cap amanerament, cap pesantor, cap d'aquells tics d'alguna criança massa forçada. Alguna lleu aroma com de fonoll, o de camamilla, la serenor del millor xarel·lo, la bombolla que fins oblides que hi és —no pren cap protagonisme!—, una estranya i deliciosa dolçor —per donar-li un nom, potser poc acurat—, una gran i incisiva tensió, una dialèctica entre els matisos de l'acidesa —deliciosament cítrica—  i els de l'amargor; austeritat mística, reforçada per aquesta Zalto tan oberta, tan fina i tan lleugera, una copa extremada i atípica per a un vi espumós —a mi m'ha encisat—, que allunya qualsevol faramalla i ens concentra en allò que és essencial d'aquest xarel·lo insigne. 


Esplet
No sé si hi ha alguna banda del país on aquesta paraula encara sigui viva. Fa referència a abundor i plenitud, al conjunt d'una collita abundant, a allò que s'ha obtingut amb esforç. Com el fruit de la vinya del Turó d'en Mota i el vi preciós que, deu o dotze anys després, podem acostar-nos als llavis. Un fruit que no és pas abundant en quantitat, però sí que és ple d'un profund plaer que sembla il·limitat — «encara no coneixem els límits dels xarel·lo», deia en Ton—. Per tornar-ho a constatar, degollen alguna ampolla de Turó d'en Mota 1999, que a mi em sembla que és la millor de les collites que ja estan fetes (no he tastat la 2002), i ens l'ofereixen al tast. És molt gran! Fa uns cinc o sis anys, vaig poder fer un tast vertical de la 1999, la 2000 i la 2001 i ja aleshores em va semblar que la 1999 —la primera de la nissaga Turó d'en Mota— tenia un encís especial.

Ara que aquell vi del 1999 ja du 199 mesos —es diu de pressa!— a l'ampolla, m'ha tornat a semblar una valuosa joia, un d'aquells vins que em nego a voler analitzar o descriure perquè no vull perdre'm ni un instant de l'estona beatífica que el tinc a la boca i els meus sentits en reben els seus efectes que em sadollen amb el gran «esplet de la vera beneuyrança».


dissabte, 5 de novembre de 2016

Carinyena roja d'Espolla

Un dels vins més plaents que he begut aquests darrers dies no és ni blanc ni negre ni rosat:


Ja l'havia tastat el mes de juliol (vegeu aquest article) i, en aquell moment, m'havia limitat a dir que el trobava «estrany i singular, amb una força i unes virtuts que són francament difícils d'encasellar en els paradigmes més coneguts. Captiva pel seu atreviment, però es fa difícil d'analitzar.» I prometia parlar-ne més endavant, quan en destapés una ampolla i tingués el temps necessari per intentar entendre'l. L'altre dia que la meva dona va cuinar un mero a la planxa vaig pensar que aquest peix de textures tan especials i sabor tan complex podia admetre bé un vi que també és ben especial i complex.

El vi —ja és hora que el presenti— és L'Escumador 2014, de la sèrie Vins de Postal de la Cooperativa d'Espolla. El nom, com sempre passa en aquests vins, és una referència directa a la vinya on neix. La partida de l'Escumador es troba a tocar d'Espolla, a la carretera que puja cap el coll de Banyuls. És un racó bellíssim que fa com una cubeta, una petita conca plena de vinyes ufanoses. Les 383 ampolles d'aquest vi s'obtenen dels ceps esparsos de carinyena roja que hi ha, escadussers, entre la resta de ceps. La vinificació, per maceració carbònica amb gotims sencers, ha donat lloc a un «vi taronja» de tonalitat marcada i reflexos vermellosos.

Les aromes són atípiques però molt plaents —em farien ballar el cap en un tast a cegues!— però hi destrio la pell de taronja, un petit indici de caramel, alguna sensació boscana, potser el préssec... Una varietat —carinyena roja— sense referents i una vinificació heterodoxa li donen un caràcter intrigant. I, certament, no hi ha cap aroma fora de lloc. A la boca és incisiu i ple, amb una acidesa cítrica no exempta de voluptuositat. És diferent, singular, extraordinari, deliciós, addictiu. És complex sense deixar de ser pur. Hi trobo alguna cosa de les que em fan estimar el sumoll. Estic encantat d'haver-lo conegut.