diumenge, 28 setembre de 2014

Històrics i experimentals

Ja he explicat en un article recent que el celler Jané Ventura, que aquest any 2014 compleix el seu centenari, va celebrar una festa al Mas Vilella a la qual vaig tenir l'honor de ser-hi convidat. En aquesta festa, el celler va oferir-nos una abundosa selecció de joies que reposen a les caves de Jané Ventura, sota el títol de «vins històrics i experimentals». A l'article anterior vaig parlar de les malvasies —la presència de les quals ja podia justificar l'assistència a la festa del centenari. Ara parlaré d'alguns altres vins.


La meva afició personal als vins de Jané Ventura va néixer fa anys, quan vaig tastar el seu Mas Vilella 1999. Després, al llarg del temps, he anat tastant —i bevent!— molts altres vins d'aquest celler i la meva afició ha anat creixent. Però potser ha estat aquesta ocasió d'ara la que m'ha fet copsar fins a quin punt la família Jané han creat —i segueix creant— vins fonamentals i imprescindibles.

Per exemple, el macabeu amb criança que du el nom de Finca Els Camps! És un vi que potser és, collita rere collita, un dels nostres millors macabeus amb bóta —un dels que jo prefereixo. El que jo no sabia, el que jo no podia saber, és la dimensió monumental que pot prendre aquest vi amb el pas del temps: va ser a la festa de Jané Ventura on vaig poder assistir a una lliçó magistral sobre aquest tema: A banda de la collita del 2011, vam poder tastar a cor què vols, cor què desitges la collita 2001 i la collita 1998, que va ser la primera que es va embotellar.

Em manquen paraules per descriure el plaer que va donar-me la copa de Finca Els Camps 2001 que vaig tastar a Mas Vilella. A la meva llibreta hi vaig escriure coses que no queda bé d'escriure en un blog —com, per exemple, l'adjectiu «sobrenatural». Era un vi blanc de fa tretze anys que havia adquirit unes virtuts glorioses, unes aromes profundes i netes, denses i fresques, en tot un espectre que, amb plena elegància i sobrietat, va d'allò que en diuen «pastisseria» als fruits secs, passant per un préssec melós o unes herbes d'olor. A la boca em feia tancar els ulls en èxtasi: fruita neta i densa, sense perdre la fluïdesa; profunditat que només el temps pot donar.


Com que parlem de macabeu, vull fer esment d'un escumós de macabeu 2008 amb 4 mesos de criança en bóta francesa nova i 66 mesos d'ampolla —un microtiratge de només 25 ampolles— que vaig poder tastar en aquella mateixa ocasió i em va plaure molt: a la boca era engrescador i magnífic per la seva densitat lleugera (sembla un contrasentit, oi?) i fresca. I encara hi va haver un altre vi blanc experimental que em va sorprendre profundament, un xarel·lo 2013 fermentat i criat 7 mesos en àmfora de terrissa, del qual se'n van fer menys d'un centenar d'ampolles i que era tota una meravellosa explosió aromàtica de fruita blanca i flors, que donava un xarel·lo diferent, estranyament glicèric, embolcallant i deliciós.

No em queda espai per parlar dels negres que vam poder tastar al mas Vilella —com un clàssic Mas Vilella 2000— però no vull acabar sense fer esment d'un vi que em va sorprendre i, gairebé, em va emocionar —com ho havia fet el Finca els Camps 2001. Parlo del Sumoll 2001. Va ser la primera collita de sumoll que es va embotellar i només se'n van fer quatre-centes ampolles. Mai no havia tingut ocasió de tastar un sumoll d'aquesta edat i vaig quedar parat quan vaig comprovar la delicada i positiva evolució que havia sofert aquest vi que, ara mateix, em va semblar extraordinari. Era un bonic exemple d'aquells vins de tonalitats sàpides subtils, d'aspecte gràcil i enganyosament frèvol, que, de fet, contenen una amagada profunditat que convé anar descobrint mica a mica. Són algunes de les virtuts que associem —ja ho sabeu— a indrets com la Côte de Nuits.

diumenge, 21 setembre de 2014

Garnatxa de Garbet

La vinya de Garbet, a migdia de la muntanya dels Canons, entre el coll de Sant Antoni i la punta del Frare, és una icona de l'Empordà vitivinícola. Encara que sigui una vinya força jove, la fotogènia del paisatge que l'envolta —en els dos sentits de la paraula fotogènia— i la qualitat del vi a què dóna nom —el monumental Finca Garbet— la fan passar al davant d'altres vinyes més ancestrals, potser més estimades, certament menys conegudes. No puc oblidar l'ampolla de la primera collita d'aquesta vinya pissarrenca que vaig beure, fa uns anys, amb uns amics, i ens va colpir profundament. Per motius que no he conegut fins ara fa poc, aquesta primera collita no duia el nom de la finca, sinó que va sortir al mercat amb el títol de Reserva Centenari Dalí 2000. L'any següent, amb aquests mateixos amics, vam obrir un Finca Garbet 2001 i des d'aquell moment aquest nom va esdevenir per a nosaltres una icona de la que encara parlem si un dia ens retrobem al voltant d'una ampolla.


Avui he begut un vi que neix a la vinya de Garbet, però ni és negre ni es diu Finca Garbet. És un vi rosat —d'aquells que fugen dels colors llampants i simplement exhibeixen una lleu tonalitat de pell de ceba— fet, segons hi diu a l'etiqueta, amb garnatxa de la vinya de Garbet, criada parcialment en bóta d'acàcia. Pel que he pogut saber, és un vi singular, fora de catàleg, que encara podeu trobar a Peralada mateix, però potser no tindrà continuïtat.

Es diu Superlative 2012 i m'ha semblat òptim amb el salmó fumat que ha obert el sopar d'avui. És un d'aquells rosats que a mi m'agraden perquè aporten les sensacions dels bons vins blancs i les complementen —sense negar-les— amb una mica més de consistència fruitada —com de magrana— suggeridora i saborosa, sense ser llépola. Al fons de tot hi ha uns indicis fumats subtils i el volum que genera, quan el tens a la boca, té densitat i qualitat i deixa una persistent sensació de puresa, de linealitat que no s'esberla. Fins té com una miqueta de greix, molt tènue. És un vi que m'ha sorprès, que he begut sense cap idea preconcebuda ni cap pronòstic. M'ha agradat saber que venia de Garbet. 

dimarts, 16 setembre de 2014

El colomar del mas Vilella


Al colomar del mas Vilella, a la Bisbal del Penedès, ja hi ha la verema de la malvasia que s'ha de convertir en el vi-de-palla del celler Jané Ventura. Els gotims reposen sota teulada, sobre la palla, i s'aniran pansint fins que els arribi el moment de fer-se vi. Els grans, rodonets i encara turgents, emeten aromes d'immensa dolçor. La palla —que potser només hi és com a concessió a la nostàlgia— també modifica les sentors i l'ambient d'aquest antic colomer i a mi, d'alguna manera, m'evoca sensacions de quan era petit i jugar al paller del mas era un delit prohibit i desitjat.


El celler Jané Ventura té una considerable experiència en la vinificació de la malvasia i ja en alguna ocasió jo havia pogut cantar les llaors d'algun vi fet amb la varietat que els metges recomanen a l'Emperadriu quan espera la visita d'Hipòlit a la cambra perfumada i es queixa que «lo cap li dol»:
«—Bo serà, senyora, que la majestat vostra prenga uns pocs de canyamons confits ab un got de malvesia, e alleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.» (Tirant CCLX)
Fa poc, vaig poder tastar fins a quatre petites joies fetes amb malvasia al celler Jané Ventura, gràcies a l'amistat d'en Gerard Jané que em va convidar a un tast de vins històrics i experimentals a mas Vilella. Per exemple, l'aromàtica, suggeridora i melosa Malvasia (seca) 2013, que és la que podem trobar al mercat (si bé només se n'han fet poc menys de dues mil ampolles). Un 60% d'aquest vi ha fermentat i s'ha criat fins a quatre mesos en bóta francesa. Per a mi, és un referent.


Em va semblar un privilegi immens poder tastar un màgnum de Malvasia (seca) 2005, un vi sense criança en fusta del qual només en van sortir 800 ampolles i alguns màgnums, que pot donar alguna llum sobre les possibilitats d'envelliment de la malvasia. Era un vi d'una gran austeritat, que potser hauríem pres per un Riesling de bona mena i que difícilment recordava l'alegria dolcenca del vi més jove. Quina sorpresa!

Està a punt de sortir al mercat la primera collita del Malvasia vi de palla, que és la del 2013.  N'hi ha una única bóta i el vi —de dolçor embriagadora i profunda i neta— té aproximadament uns 130 grams de sucre per litre. El seguirà, en el seu moment, el vi dels raïms que ara reposen al colomar del mas Vilella.

Però gairebé diria que la malvasia de Jané Ventura que més em va plaure va ser la d'un tiratge de vint-i-cinc ampolles de Malvasia de Sitges Brut Nature 2007 que vaig poder tastar en aquella mateixa ocasió. És un extraordinari vi espumós amb 78 mesos de criança que ja enamora al nas i després, quan és la boca, t'acarona amb la seva bombolla gairebé intangible i et sedueix amb sensacions amorosides i meloses, records de dolçor sense dolçor.

I quan l'Emperadriu va acabar de menjar-se una gran capsa de canyamons confitats ben remullats en malvasia, féu entrar Hipòlit a la seva cambra, el qual «pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren l'última fi d'amor.» (Tirant CCLX)

divendres, 12 setembre de 2014

«Ningú no es pot beure el vi que hem begut»

He tingut poca sort —o poc senderi— amb les lectures d'aquest estiu. Un Houellebecq que m'ha semblat un absolut desastre —no sé pas què m'esperava trobar en aquest autor del que cada llibre que  llegeixo asseguro que serà el darrer— o un tercer John Williams que, després de les bones sensacions que havia tingut amb Butcher's Crossing i Stoner, m'ha avorrit amb un ensopit August. Per sort, també hi ha hagut també alguna cosa que sí que ha valgut la pena, com el salvatge Blood Meridian, de Cormac McCarthy o el tendre —sense ser carrincló— Les guerres del pare, de Pere Rovira, que tot just he acabat de llegir avui mateix.

Ara, que estic en aquells moments d'íntim i entotsolat somnieig, quan tanques la darrera pàgina d'un llibre que encara segueix vivint a la teva ment —sensacions no massa diferents de les d'un gran vi—, penso que aquesta novel·la d'en Pere Rovira és potser un dels bons llibres que he llegit darrerament. Quan reflexionava sobre aquests paral·lelismes entre literatura i vi o, per ser més exactes, entre la interacció memòria/literatura/temps i la interacció memòria/vi/temps, vaig trobar una frase al llibre d'en Pere Rovira que suggereix —millor del que ho podria haver fet jo— això que intento dir:
«Les hores són úniques, rares, si han estat nostres; són com el vi: ningú no es pot beure el vi que hem begut, a ningú hauria posat el mateix gust al paladar i la mateixa escalfor al pit. Ja està begut per sempre.» (Pere Rovira: Les guerres del pare, p. 430.)
És una frase que em porta a remembrar alguns vins beguts aquest estiu —que «ja estan beguts per sempre»— i me'ls retorna a la memòria, mentre la novel·la jeu tancada al meu costat, sonen els acords d'un Keith Jarrett del 79 —una música que sempre m'evoca els misteris de la temporalitat— i tinc al meu abast un parell de coses d'aparença senzilla: un tall de l'Or Blanc de la Prisca Meyer i una copa de Petit Albet 2013.


Rememoro, per exemple, dos vins espumosos d'aquest estiu que han deixat un cert record a la meva ment i que estan tan allunyats un de l'altre com pugui ser imaginable. D'una banda, un cremós, fresc, equilibrat i profund Sumarroca Gran Brut Allier, d'aroma complexa i tacte dens, fet amb chardonnay criat en bóta i amb una mica de pinot noir. Crec que era de la collita 2010, però no n'estic segur (aquest estiu he estat massa gandul a l'hora de prendre nota del que anava bevent!). I a l'altre extrem, recordo bé una ampolla de Visendra brut nature parellada, d'aromes subtils —més de flors que de cítrics—, bombolla finíssima, pas de boca suau, lleu i gràcil —amb unes sorprenents notes de móres que m'ha semblat percebre— i sensacions delicadament acariciadores (acariciar: «Passar tocant suaument» DLC) del carbònic.

Aquests vins, el llibre d'en Pere Rovira... Ja estan beguts per sempre!

dimecres, 3 setembre de 2014

Fons de pantalla

Si us ve de gust tenir al vostre ordinador un fons de pantalla que us recordi el món de la vinya i del vi, avui us en proposo sis. Trieu els que us agradin i seleccioneu la resolució apropiada per a la vostra pantalla. He utilitzat les quatre resolucions més habituals avui dia —segons la wikipedia.

La primera fotografia correspon a un cep de la vinya que hi ha a tocar de l'ermita de Sant Antoni de Porrera. La foto està feta el novembre del 2009, després de visitar Mogador.


Una altra fotografia de Porrera, aquesta del novembre del 2010. S'hi veuen les vinyes del barranc de les Comes.


La fotografia següent no necessita cap explicació: caixes i caixes d'un desitjable Vall Llach 2007!


Aquest cep enfocat sota un cel amenaçador també és a Porrera, a les vinyes que hi ha a la solana del riu de Cortiella, a tocar del camí. La fotografia és del setembre del 2010, després de visitar Vall Llach. És un fons de pantalla una mica tètric, que ens pot recordar els perills i les dificultats que amenacen el món de la nostra pagesia.


Aquesta fotografia és una composició una mica artificial que vaig fer per a un article sobre El Rocallís, de Can Ràfols. Com a fons de pantalla m'agrada força i, de fet, l'utilitzo sovint.


I finalment, els vins que ja no tenim, perquè ja ens els hem begut: Bon profit!


(Aquests fons de pantalla es poden utilitzar lliurement, en els termes de les llicències Creative Commons, que exclou la modificació i l'ús comercial.)

dijous, 28 agost de 2014

Nívia x 10 (+2)

Quan podem dir que coneixem un vi? Potser mai. Cada collita és potencialment diferent; cada ampolla —principalment a partir d'una certa edat— també. I encara, hi ha el factor temps: no és el mateix beure un vi quan té un any o quan en té deu. Caldria tastar cada collita, cada any o cada sis mesos. I ni així podríem estar-ne segurs, perquè tampoc no és el mateix un vi acabat d'obrir que el mateix vi quan ja ha estat uns minuts —o unes hores, o tot un dia— a la copa.

Deixant de banda, però, aquest laberint irresoluble, potser estaríem d'acord que un tast vertical d'una desena de collites d'un mateix vi, acompanyats per l'el·laborador i per un petit grup de gent experta i cordial, deu ser el què més s'acosta a aquest ideal de coneixença completa d'un vi. Gràcies a la generositat de l'Antoni Roig, de Mas Llunes, ahir vaig poder participar en una festa d'aquesta mena, en la que vam poder tastar i dilucidar totes les collites que hi ha hagut —un total de deu, des del 2004 fins el 2013— de l'excel·lent blanc de garnatxa i carinyena, criat en bóta, que du el nom de Nívia.

Ja he explicat en algun altre article l'interès que sempre he tingut per aquest vi de l'Empordà. He parlat de la vinya d'on surt i del plaer que m'han donat diverses collites que he anat tastant. Però no podia parlar, fins ara, de l'evolució d'aquest vi al llarg del temps. Ara puc fer-ho —fins un cert punt!— i potser escau que en parli aquí.


Quan saps que t'enfrontaràs a vins blancs que ja poden superar els deu anys de vida, és imprescindible fer un exercici d'alliberament de prejudicis i prevencions —però en aquest cas, gairebé no va caldre, perquè tots els vins havien evolucionat de bona manera, sense cap indici d'oxidació ni cap aroma perversa que no desaparegués amb una lleugera ventilació.

No sé si té gaire interès que jo reprodueixi aquí les meves notes sobre aquests deu Nívia, però sí que diré alguna cosa de cadascun d'ells.

La primera collita de Nívia va ser la del 2004 (any de grata memòria) i és l'única ocasió en què es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca (tots els altres anys contenen una part de carinyena blanca, que pot anar del 10% del 2009 al 40% del 2006). Curiosament, la fermentació d'aquest vi es va interrompre i, quan es va reprendre espontàniament, va donar lloc a un vi amb una mica de sucre residual. La tonalitat és marcadament daurada, però l'aroma és encara neta —amb força fruits secs—, atractiva i profunda. Amb el pas dels anys, s'ha convertit en un vi singular i delectable. Una sorpresa.

El 2005 —per ser més exactes, l'ampolla de 2005 que vam tastar ahir— era com un miracle enològic: el miracle de l'eterna joventut? Visualment, situat entre els tons daurats del 2004 i el 2005, semblava un jovencell. També les aromes, el frescor a la boca, l'acidesa... increïble!

El 2006, lamentablement, semblava apagat i neutre, però amb el 2007 començava una extraordinària sèrie de tres anyades consecutives que, amb lleugeres variacions entre elles, jo qualificaria de magnífiques. En el 2007, 2008 i 2009 —tastats ara— el Nívia assoleix una determinada personalitat. Són vins melosos i voluminosos, amb pes, amb profunditat sàpida i fins una certa contundència. Anava bé airejar-los una mica, i també és cert que tots tres exhibien unes (mesurades) notes de fusta que potser no agraden a tothom —però sí que em van agradar a mi.

El 2010, per diversos motius, no em va interessar gaire (això em va sorprendre molt perquè, quan el vaig tastar fa un parell d'anys, em va semblar senzillament meravellós. Potser l'ampolla d'ahir no era representativa?), però el 2011 recupera el caràcter de la trinca anterior i torna a enamorar-me. Em sembla equilibrat i magnífic: és d'aquells vins de garnatxa que, sense deixar de ser frescos i llaminers, t'omple la boca de sensacions untuoses (untuós: «Que conté greix // D’una dolçor penetrant, insinuant» DLG).

Pel que fa als dos darrers vins de la sèrie —el 2012 i el 2013, que acaba de sortir al mercat—, em va semblar que representaven un cert canvi de paradigma que els feia guanyar en sensacions fruitades a canvi d'una certa pèrdua de personalitat. Els dos eren ben bons (el 2013 encara serà millor d'aquí a uns mesos) però menys «radicals» que els anteriors. En el cas del 2013, el canvi d'estil —si realment hi és— va acompanyat d'un canvi en el cupatge, perquè a banda d'un 29% de garnatxa blanca i un 31% de carinyena blanca, també incorpora un 33% de garnatxa roja i un 17% de macabeu.


Com és lògic, cadascun dels vins que he esmentat va donar lloc a moltes més disquisicions i comentaris dels que fóra assenyat incloure aquí.

Finalment, l'Antoni ens va presentar un parell de primícies interessantíssimes. Dos vins blancs experimentals —un miler d'ampolles de cadascun—, encara no disponibles al mercat, monovarietals de garnatxa roja i carinyena blanca, respectivament. S'anomenen Singulars de Mas Llunes. Crec que és millor que en parli, amb més deteniment, en un article posterior. Només diré que el Singular de garnatxa roja em va semblar deliciós, molt característic, saborós, fresc, fruitat i gens trivial. Però el Singular de carinyena blanca va ser el que realment em va produir la impressió més forta, perquè segueix un cert model d'elegància gairebé mística —perdoneu l'estirabot— que em sedueix molt. En tornaré a beure i en parlaré en aquest blog. I tant si en parlaré!