diumenge, 20 d’agost de 2017

Vinyes i vins d'en Gérard Gauby

Vaig conèixer La Muntada en una de les seves primeres collites, la del 2001, gràcies a una recomanació de l'Oleguer Martí —copropietari de Vins Noè, i bon amic— ja fa uns quants anys. El contingut d'aquella ampolla de La Muntada 2001 em va impressionar i encara ara el recordo —o crec que el recordo— com un vi poderós, de gran extracció i complexitat. Des d'aleshores —ai las!— no he destapat cap altra ampolla d'aquest vi que cada vegada és més icònic, però sí que he visitat un altre celler d'en Gérard Gauby, amb uns vins que també m'han impactat i m'ha fet reflexionar: Le Soula, a la Fenolleda.

Finalment, he pogut fer el que ja fa temps que tenia a la meva llista de prioritats: viatjar a Calce, al Rosselló, trepitjar les vinyes i el celler on neix La Muntada, tastar les darreres collites i endur-me a casa unes ampolles que destaparé en algun moment.

La meva anada a Calce va coincidir amb un canvi de temps profund que, en ple agost, va dur al Rosselló una tramuntanada freda i un cel de nuvolades d'aspecte amenaçador. Em va rebre la Marianna Baltazar i vam poder parlar de les característiques d'aquest celler emblemàtic. També vam tastar, al fons de la sala de criança, excavada a la roca, les collites recents dels diversos vins que elaboren.


La raconada on hi ha el petit nucli de Calce té una geologia força caòtica, amb una bona barreja de sòls de composicions diverses —calcari, esquists,...— estratificats de manera convulsa, sovint en disposició vertical. Pel que fa a les varietats dels ceps, hi ha també una gran diversitat: macabeu, chardonnay, garnatxa blanca, garnatxa grisa i carinyena blanca, entre les varietats blanques; garnatxa, carinyena, sirà i monestrell, entre les negres. Com en altres dominis d'aquesta zona, hi podem trobar alguna venerable vinya de carinyena que supera els cents anys. Sobre aquestes carinyenes centenàries del Rosselló, vegeu aquest article.


Al celler, hi veig una bona quantitat de dipòsits de ciment i, a la part subterrània, una col·lecció impressionant de tonells ovalats de la casa Stockinger. Si seguiu aquest blog, ja haureu llegit un parell o tres d'articles sobre aquests boters que tant de prestigi tenen. Per exemple: «Grau, Huber, Stockinger, Euler, Ramanujan».


Quan arribem a la part més fonda del celler, allà on hi descansen les ampolles d'algunes collites memorables, és l'hora del tast. Aquesta zona s'endinsa a la roca del subsòl de Calce i la temperatura és fresca i, segurament, força constant. En un racó, hi ha uns dipòsits de terrissa on, segons m'explica la Marianna, s'hi cria una part del Muntada 2016; a les parets, ampolles i grans formats de collites com la 2000 o la 2001. La Marianna destapa unes ampolles on hi ha representats pràcticament tots els vins del celler, blancs i negres: Les Calcinaires, Vieilles Vignes, Muntada, i també la novetat del celler que és el blanc de maceració Jasse 2016, un muscat deliciós i enigmàtic.




Com ja esperava, aquests vins no tenen res a veure amb aquell La Muntada 2001 que vaig beure fa uns quants anys. Ara, com passa amb els millors cellers d'aquesta zona  —Gardiès, Pithon, Roc des Anges, Soula...(per parlar només dels que conec), tots sota la influència, directa o indirecta, d'en Gérard Gauby—, aquest vins tenen molta més lleugeresa i elegància, menys extracció, menys fusta, menys color.

D'entre tot el que tasto, Muntada 2015 destaca clarament. No en conec el motiu, però el vi que s'havia dit La Muntada —que és el nom ancestral d'una partida de Calce— ara ha perdut l'article i es diu simplement Muntada. Em sembla, en el breu temps del tast, que pot ser un gran vi, si bé encara està en un moment massa prematur de la seva —previsible— evolució. La Marianna em diu que ella pensa que 2015 podria ser una de les grans collites d'aquest vi. En tot cas, en compro una ampolla que vull deixar reposar alguns anys. Si, quan la destapo, jo encara en vull parlar i vosaltres encara em voleu escoltar, n'explicaré les virtuts en aquest blog (o allà on sigui).


Pregunto per les varietats que donen lloc al Muntada i em sorprèn que en Gérard demostri, respecte del tema de les varietats, una posició gens dogmàtica: simplement, cada any Muntada recull les millors partides disponibles, independentment de les varietats. La base, tanmateix, són la garnatxa i la carinyena de vinyes velles  —incloent aquella vinya de carinyena que supera els 120 anys—, que es complementen amb unes proporcions variables de monestrell i sirà.

M'ha agradat que aquest celler tingui a la venda, a banda de la collita més recent, també ampolles de collites més antigues, més madures i aptes per al consum immediat. Compro una ampolla de Vieilles Vignes 2012, que he destapat avui mateix. 


El Vieilles Vignes 2012 és vermell força fosc, mat, i al nas hi ha una agradable riquesa de tonalitats que van de la fruita esmorteïda a les espècies o el cuir. Hi ha profunditat i també elegància. A la boca hi ha una certa sensació de perfecció, una mica freda; hi ha persistència, fluïdesa, sabor. Els tanins, plenament integrats, van apareixent pas a pas, sempre dins d'una gran suavitat. És un vi on la criança en fusta es pot allargar fins els dos anys, però que no adquireix matisos fustenys ni oxidatius. Fins ara, és una de les ampolles de l'estiu.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Negre de roig

La partida de la Serra es troba entre Espolla i Sant Climent, a tocar de la carretera GI-602, a prop del dolmen de la Cabana Arqueta. En aquesta partida hi ha una vinya de poc més de mitja hectàrea, plantada en vas l'any setanta. És la vinya d'en Serafí Geli i és on han nascut les 524 ampolles d'un dels nous «Vins de Postal» de la cooperativa d'Espolla. El vi es diu La Serra 2015 i és un vi de lledoner roig vinificat en negre.


Un vi de garnatxa roja —un raïm amb poc color que s'utilitza per a fer vins blancs o, com a molt, algun rosat— vinificat com es vinifiquen els vins negres, és una raresa; en podríem dir un experiment. En una mateixa línia hi ha un altre Vi de Postal: L'Escumador 2014, que estava fet amb carinyena roja i del qual vaig parlar, l'any passat, en aquest article. La comparació entre els dos vins sembla inevitable.

Vaig anar a la vinya d'on surt La Serra ahir al vespre i avui he destapat l'ampolla que vaig comprar a Espolla, fa unes setmanes. El color és un vermell molt clar, amb alguna tonalitat teula. Si el component maduixa no hi fos tan viu, podríem pensar en alguna garnatxa d'Empordà de llarga solera. Al nas, em sorprèn l'elevat nivell de complexitat; a la vista, la llàgrima notable; a la boca, el seu caràcter oxidatiu.

L'he comparat amb una garnatxa de solera i, de fet, aquesta comparació pot anar molt més enllà del color. De cap manera voldria que això que dic s'entengués com una objecció, com un menyspreu. He begut aquest vi amb gran plaer però, si el vull analitzar i descriure, hi ha moltes coses en ell que, per explicar-les, em cal el referent de la garnatxa empordanesa, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb tot el caràcter de l'«univers oxidatiu».


He dit que la comparació amb L'Escumador sembla inevitable. Fem-la: més enllà que ambdós es podrien descriure com a «negres de roja», més enllà que ambdós es poden considerar «experimentals», res no tenen a veure un amb l'altre. I això és molt interessant perquè ens remet a la distància immensa que hi ha entre la carinyena i la garnatxa, a la distinció entre dos universos sàpids diametralment oposats. En un costat hi tenim la llaminadura i el caràcter oxidatiu; a l'altre, l'austera acidesa i el caràcter més reductiu. Tots dos m'encanten i m'ensenyen les profunditats insondables que pot atènyer el vi. Si només en pogués haver un de sol, crec que triaria L'Escumador però, com que cada paladar és un món, és millor que no feu cas del que jo dic i mireu de tastar-los tots dos.

divendres, 11 d’agost de 2017

Tramuntanada a Calce

Pujar de la plana rossellonesa al minúscul poblet de Calce representa, malgrat la curta distància del viatge, un canvi important de paisatge, de sòl i d'ambient. Calce sembla viure en un altre món, més rural, més íntim, més ferreny. Faig aquest viatge —per la minsa D18— un matí d'agost que hem vist com passàvem, en poques hores, d'una nit tropical de 28 graus a una fresca —en podríem dir fred perquè el cel està tapat, el termòmetre marca 17 graus i bufa una tramuntana violenta— que tampoc no és habitual. Pujo a Calce perquè he quedat amb l'Anaïs Chantepie, del celler Olivier Pithon.


El dia, ja ho he dit, és inhòspit, i els contorns de les coses tenen aquell to acerat que sovint els confereix la tramuntana. Passo pel costat de la Laïs, la vaca  que dóna nom a un parell dels vins que he vingut a tastar. Quan arribo al celler, veig que ja han començat la verema d'algunes parcel·les. A can Gauby —no marxaré de Calce sense visitar aquest celler de referència— em diran que aquest 2017 tan sec i tan càlid han tingut el rècord històric de veremes primerenques.


Al celler —de mida modesta i conreu biodinàmic— hi veig dipòsits de ciment, bótes que no són noves i una filera impressionant de grans tonells ovalats. Olivier Pithon, que procedeix d'una família de viticultors d'Anjou i, passant per Bordeus, arriba a Calce el 2001, forma part d'un grup —Gauby, Lubbe,...— que desenvolupa, en aquest racó del Rosselló, uns conceptes enològics que, simplificant molt, podríem resumir en la paraula «respecte»: per la terra, per les plantes, per l'essència del vi.


L'Anaïs en dóna a tastar cadascun dels vuit vins del celler. Els més interessants són les quatre cuvées de parcel·la. Hi ha un macabeu criat en bóta, pur i mineral; hi ha una carinyena d'una vinya centenària, criada en un d'aquells tonells que he explicat abans; hi ha una garnatxa blanca/grisa que ha passat més d'un any en tonells; finalment, hi ha una garnatxa negra elegant, sofisticada i deliciosa que m'ha seduït especialment.

Marxo del celler amb unes poques ampolles d'aquests vins de parcel·la perquè, ara que finalment la llarga i profunda xafogor d'aquest estiu s'ha estroncat, estic segur que ens vindrà de gust acompanyar alguns bons moments amb aquests vins delicats.


Avui, per exemple, he destapat la garnatxa negra. Fa de mal dir explicar quin nom té. A l'etiqueta hi diu «Colt d'en Olby», que sembla una errada d'impremta. Al tap i a la pàgina web s'hi llegeix «Clot d'en Olby» que, malgrat tot, és més versemblant. L'Anaïs m'explica que el nom del vi és el nom de la vinya. Afortunadament, els topònims —els autèntics!— de Calce estan ben estudiats i els podem trobar a la Vikipèdia. En particular, hi trobem «els Clots de n'Olbi» i aquest hauria de ser —en un món ideal on el «respecte» a la terra i a la vinya es fes també extensiu al llenguatge— el nom d'aquest vi.

Podria parlar massa sobre aquest Clot d'en Olby 2014 i podria avorrir el lector amb les cogitacions que m'ha generat. Intentaré ser breu i concís. Segurament no ho aconseguiré.

El color és vermell, força clar. Les aromes em sorprenen perquè estan ben lluny de la majoria de garnatxes que es crien a Catalunya. Hi ha fruita, però més aviat àcida; hi ha flors, subtils i fresques; hi ha espècies, gens agressives; hi ha, encara, sentors mediterrànies, d'herbes com la farigola o el fonoll. Però tot és pur, esmorteït. A la boca, diries que beus alguna cosa de més nord enllà, alguna cosa d'un país més fred. Elegància, fluïdesa, ingravidesa. És cert que el vi té, en el primer contacte, un puntet llaminer, però més enllà d'això no hi ha cap concessió ni a l'opulència ni a la calidesa. Ja ho veieu: sembla que parli d'un côte de Nuits.... però és una garnatxa, una garnatxa del Rosselló.

Deixem-ho clar: el vi m'encanta, però, inevitablement, em planteja preguntes incòmodes, com aquesta: fer, al Rosselló, una garnatxa com aquesta, no és, en certa manera, trair el terrer?

dilluns, 31 de juliol de 2017

Vins de Catalunya, 1982

Encara que sembli estrany, hi ha vegades que una mirada al passat recent ens pot dur, simultàniament, humilitat i orgull. Humilitat perquè ens adonem que el passat —que sovint mitifiquem— va ser més aviat galdós. Orgull perquè entenem que els nivells d'èxit actuals no ens vénen ni dels fenicis ni d'Eiximenis, sinó de la bona feina de les generacions més recents —sovint menystingudes per un determinat pensament arcaïcista.

En un racó de casa vaig trobar un llibre que havia oblidat que tenia. «The Wines of Spain», de Jan Read, publicat per faber and faber el 1982. D'aquesta mateixa col·lecció tinc el volum «Bordeaux» de David Peppercorn, també del 1982. Recordo que els vaig comprar a Cambridge —devia ser l'any 83—  i els vaig estar llegint àvidament en una època que jo em començava a interessar pel món del vi. El llibre de Bordeus, amb tota la seva acumulació d'història i d'històries, em va fascinar; el dels vins d'Espanya no em va aportar pràcticament res. (Curiosament, ara els papers s'han invertit i les historietes dels châteaux em semblen carrinclones comparades amb la seducció que em produeixen els vins peninsulars...) 


Els que tingueu més o menys la meva edat, no us sorprendreu del que aquest llibre diu sobre els vins de Catalunya al 1982, però per als que sigueu més joves potser sí que llegir-lo seria un bon exercici que us ajudaria a situar cada cosa en el seu lloc. Us en faré un resum.

Hi ha un capítol de 24 pàgines sobre els vins de Catalunya i també hi ha un capítol sobre els vins espumosos on parla de Catalunya. El primer comença amb una cita del famós «Handbook for Travellers in Spain» de Richard Ford (1847), que ens recorda la nostra tradicional desafecció a la corona espanyola, la nostra tendència a marxar-ne i el nostre caràcter rebel i republicà. (Una cita imprescindible en un moment on hi ha un grapat de miserables que ens volen fer creure que totes aquestes característiques nostres ens han estat inoculades en els darrers deu anys.)

Deixem aquestes consideracions i parlem del vi català, vist per un escriptor anglès l'any 1982; per un escriptor, cal dir-ho, considerat pels britànics, en aquell moment, com la màxima autoritat en els vins d'Espanya i Portugal, per la persona que —llegiu la seva necrologia a la pàgina de la Jancis Robinson«effectively put the wines of both countries on the map».

Ens parla de les nostres —en aquella època— cinc DO's, de les quals diu que la més coneguda per la qualitat dels seus vins és el Penedès. Parla molt de la família Torres —tot sembla indicar que en Miguel Torres Riera va ser el seu principal cicerone per als nostres vins— i, a banda d'aquest celler fonamental, també esmenta Bosch-Güell, Marqués de Monistrol, Mascaró, Conde de Caralt i Masia Bach. Tot això està il·lustrat amb algunes fotografies que ara ens semblen més aviat antropològiques i una mica «condescendents». (Potser el primer d'aquests noms no us és familiar? Jo sí que recordo molt bé els vins de Bosch-Güell —per exemple, un que s'anomenava «clarete fino»— que en aquells primers anys vuitanta m'agradaven força. No tinc ni idea de quina va ser la història d'aquell celler que, aparentment, va desaparèixer.)


I què diu del Priorat? Hi dedica una pàgina i mitja on anota la utilitat dels seus vins per fer cupatge amb vins més «fluixos» i per fer aperitius com el Byrrh. Ja ho veieu! BUT.... la part més interessant de l'apartat comença un un «però» que introdueix els vins de.... Scala Dei! I aquí sí que l'autor sembla que hagi quedat seduït pels negres de Scala Dei de les collites del 1974 al 1978. Interessant! Una nova demostració, si calgués, que la mitificació que es fa ara d'aquells vins —a la que jo també m'hi apunto, perquè els vaig beure els anys 80 i van marcar-me clarament— té un fonament real.

El que diu dels vins de Tarragona és completament negatiu i només se'n salven les velles soleres de De Muller. D'Alella, alguns comentaris de circumstàncies; de l'Empordà, només el «fruity, well-balanced and very pleasant» Reserva Don Miguel, de Peralada; de Lleida, l'«ambitious enterprise» de Raimat.

Això és el que teníem, l'any 1982. Per ser més exactes: això és el que el món sabia que teníem. Per ser encara més exactes: això és el que teníem a les ampolles i als cellers. Per sort, la riquesa invisibilitzada de la terra, les vinyes i els pagesos sí que hi era, vivint en resistència per «salvar-nos els vins» que un dia havien de venir.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Vinyes de la Vall d'Horta

El conreu de la vinya ja fa força temps que va desaparèixer del Vallès. Potser és per això que fa tanta il·lusió quan veus aparèixer algun projecte que, de manera agosarada, vol recuperar aquest conreu tradicional i arribar, fins i tot, a comercialitzar un vi de qualitat. Vaig parlar, fa poc, de Can Calopa, a Sant Cugat, i ara vull parlar de la Vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall.


La vall d'Horta és una vall que hi ha entre el nucli de Sant Llorenç Savall i les parets del massís de Sant Llorenç del Munt. Deu tenir uns quatre kilòmetres de llargada i una superfície d'unes vuit-centes hectàrees. És una vall amb una certa personalitat pròpia, ben coneguda pels excursionistes que aprecien les belleses d'aquest costat de llevant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Plena de cingleres i boscos, la superfície de conreu és ben minsa i es situa a l'entorn de la llera de la riera. Hi ha diverses masies —La Muntada, Can Brossa, el Romeu, la Roca,...— i està presidida, a la seva capçalera, per un edifici singular, ple d'història: El Marquet de les Roques.


El Marquet va ser la residència d'estiu de la família d'en Pere Quart, que l'any 91 escrivia: «Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques.» Ara, afortunadament, aquesta construcció modernista ha estat restaurada i és un bé d'utilitat pública. Recordo que hi vaig anar amb motiu d'una exposició de les escultures del meu amic Josep Llinares. És un lloc extraordinari.

Totes aquestes explicacions vénen a tomb en aquest blog perquè a la vall d'Horta, als camps de La Muntada, per iniciativa de l'Adrià Garriga, hi trobareu una vinya ecològica, de nova plantació, amb picapoll, garnatxa, sumoll i carinyena. I d'aquesta vinya —amb la col·laboració enològica de L'Olivera— en surten un parell de vins que, si faig cas de l'ampolla de picapoll que vaig beure ahir, estan prou bé.


El blanc de picapoll de la vinya de La Muntada es diu 5 quarteres 2016, amb una clara al·lusió al famosíssim poema d'en Pere Quart. És un vi que, en la seva essencial senzillesa, em va aportar una sensació d'autenticitat, una «naturalitat» que, sense caure en els paranys d'una certa «naturalitis» (que jo detesto), s'adiu amb l'esperit dels vins de L'Olivera i amb els ideals de l'Adrià Garriga i l'Escola de Natura que ell gestiona a la Muntada. 

PS1: Vi voleu fer una excursió a la Vall d'Horta, jo us recomanaria aquesta que podeu trobar al meu bloc de muntanya: El massís de Sant Llorenç per llevant.

PS2: Quant és, una quartera? Jo havia sentit mil vegades allò de «cinc quarteres, massa terra» però mai no m'havia molestat a mirar quanta terra és, exactament, 5 quarteres. Una de les millors coses que m'ha aportat escriure aquest bloc és que m'ha incitat a aprendre. Per exemple, a voler saber quant és una quartera. 

La primera sorpresa és que la quartera és una mesura de volum! Segons el DLC, una quartera de gra són 70 litres i una quartera d'olives són 80 litres. Són valors aproximats perquè aquestes mesures eren variables d'una comarca a una altra. 

I doncs, la quartera com a mesura de superfície de terra, què és? El DLC ens diu que «una quartera de sembradura és l’extensió de terra que es pot sembrar amb 1 quartera de gra.» Veiem, doncs, que és un a mesura molt aproximada i molt variable. Si anem al DCVB, ens diu que, segons els llocs, una quartera pot anar de 22 a 36 àrees. Finalment, la Gran Enciclopèdia Catalana diu que la quartera de vinya del Vallès val 36.72 àrees. 

Si ens quedem, doncs, amb aquesta quartera de vinya del Vallès de la GEC, 5 quarteres serien, aproximadament, 1.8 ha, és a dir, la mida de la vinya principal de la Muntada. 


dimarts, 18 de juliol de 2017

L'última ampolla de cabernet

He anat a un celler que conec bé, a comprar-hi una ampolla del seu millor vi —o, si no n'hi volem dir «millor», diguem que és la seva cuvée més selecta. M'expliquen que les tres dotzenes d'ampolles que tenen a la botiga —collita del 2009— són les últimes, i ja no hi haurà cap més collita d'aquest vi tan bo. L'explicació que em donen és que «un vi de cabernet, d'aquestes característiques, ja no s'adiu ni amb les preferències del públic ni amb la "imatge" que vol transmetre el celler».


Aquest vi —que fa anys que bec i aprecio— està fet amb un 60% de cabernet (sauvignon i franc), complementat amb garnatxa i sirà. L'estil és clàssic i molt acurat, amb uns tanins delicats i sedosos. Al nas hi ha espècies i fumats i el cabernet s'hi expressa amb les seves millors virtuts. Cap celler s'hauria d'avergonyir de fer un vi tan bo com aquest, ans al contrari.

La desaparició d'aquest vi —hi ha qui ho veurà com una victòria— a mi em produeix una certa perplexitat. Intento analitzar-ho i em sorgeixen tot de dubtes.

El públic ja no s'interessa per aquest vi. Deu ser veritat. Era el vi més car del celler, tenia unes característiques clàssiques que ja no estan de moda i estava fet amb una varietat que no només ha perdut el «glamour» sinó que ha sofert un procés de demonització potentíssim. D'altra banda, oi que diuen que «el client sempre té raó»? Doncs, si el client del 2017 no vol cabernet, s'arrenquen les vinyes de cabernet i s'hi planta una altra cosa, oi? De la mateixa manera que, als anys vuitanta, el consumidor volia cabernet —els prescriptors d'aleshores en deien «varietat noble»— i, com a conseqüència natural, s'arrencaven les vinyes de garnatxa i s'hi plantava cabernet. És el mateix. O no?

Aquest vi no s'adiu amb la imatge que vol transmetre el celler. Aquesta «imatge» té a veure amb poder explicar que es treballa només amb varietats «ancestrals». És curiós que aquest valor atorgat a allò que és ancestral no s'estén ni a la gastronomia ni a la vinificació. Un celler que arrenca els ceps que no són ancestrals et pot explicar, cofoi, que vinifica en un ou de ciment i que rega les vinyes amb infusió de valeriana, dues pràctiques que, francament, no crec que coneguessin els nostres ancestres.

No estic criticant l'opció que ha pres aquest celler que ha suprimit la seva cuvée més selecta. De fet, tinc una certa empatia amb els seus arguments. Però el que no sóc capaç de fer és combregar amb la demonització del cabernet, principalment quan  aquesta és absoluta, «urbi et orbi». Penso, per exemple, en l'orgull amb què Marqués de Riscal defensa el cabernet dels seus vins i ho comparo amb el silenci que envolta la participació innegable que el cabernet va tenir en la gran eclosió dels nostres priorats.