dilluns, 14 abril de 2014

Coneixença de Grans Muralles

Als plans de Milmanda, en el triangle que té per vèrtex Vimbodí, L'Espluga i el Monestir de Poblet, envoltant el Castell de Milmanda, hi ha un bé de Déu de vinyes d'on surten alguns dels vins "premium" de Torres —per exemple, el Gran Muralles.

Vinyes de Milmanda al febrer
La primera ampolla d'aquest vi que vaig obrir va ser de la collita 2000 i he de dir que és un vi que no he pogut seguir regularment. Per això, quan la Vinyet Almirall em va anunciar que a l'Alimentària d'enguany Torres oferiria un tast vertical de Grans Muralles, immediatament vaig assenyalar aquest esdeveniment a la meva agenda amb la màxima prioritat.

El tast va tenir lloc com estava anunciat però —ai las!— les condicions materials en què es va produir van ser absolutament lamentables. No ho retrec pas als responsables de Torres, que prou pena deuen tenir d'haver hagut de mostrar el seu vi de tan mala manera. Simplement, com deia en l'article anterior, Alimentària està dissenyat com un show mediàtic i comercial que, deliberadament, fuig de qualsevol possibilitat d'introspecció i produeix rebuig en qualsevol persona d'un elevat nivell de sensibilitat.  [Entre parèntesi, explicaré que hi va haver un celler —Can Ràfols dels Caus— que va trobar la manera de superar aquestes limitacions: el tast —extraordinari!— que ens va oferir va tenir lloc a la mateixa masia de Can Ràfols (hi havia un servei d'anada i tornada en autocar), en unes condicions immillorables que n'augmentaven considerablement el plaer.]

En tot cas, les persones que vàrem assistir al tast de Grans Muralles vam fer un esforç d'abstracció molt gran, perquè el producte que ens oferien mereixia tota la nostra atenció i, fet i fet, estic molt content d'haver pogut conèixer millor aquests vins de la Conca.

Vinyes de Milmanda al febrer
En certa manera, el leit-motiv del Grans Muralles és la recuperació de varietats prefiloxériques pràcticament desaparegudes, però el cert és que la incidència d'aquestes varietats en el Grans Muralles era, fins fa poc, més testimonial que real. Per exemple, la primera collita —va ser el 1996— només contenia un 6% de garró i un 5% de samsó (autèntic samsó —suposo— i no el que ara, per imperatiu legal, n'hem de dir samsó!). L'altra aprenentatge que vaig fer en aquest tast vertical és que aquest vi ha sofert diversos canvis d'estil, de paradigma, com si anés dubitativament a la recerca d'una identitat fugissera.

No us cansaré reproduint les notes de la meva llibreta, però sí que vull fer alguns apunts. El tast va començar amb les anyades 1996 i 1997 que contenien coses valuoses —principalment la primera— però que potser havien superat el seu millor moment i s'acostaven a un cert assecament que potencia les notes animals i càlides. Després va venir la collita 2001 —en format màgnum!— que ja incorporava una bona quantitat de carinyena i que estava impressionant i molt plaent i que seguia una línia que contrastava força amb la dels dos vins anteriors. Elegant, cremós, madur, embolcallant, equilibrat, complex. El va seguir el 2006 que, novament, feia un gir en l'estil i perdia l'equilibri del vi anterior. Va ser el vi menys convincent de tots els que vàrem tastar. A continuació, amb el 2009 i el 2010 em trobo amb uns vins completament diferents —és ja el quart canvi d'estil— que, en la meva opinió, agafen una línia que m'agrada molt. Principalment, el 2010, encara que estigui una mica massa tendre, apunta coses molt interessants.

En aquesta dues darreres collites de Grans Muralles hi ha l'aportació d'una nova varietat recuperada de la que no es coneix el nom antic. Els enòlegs de Torres en diuen querol perquè procedeix d'uns ceps que hi havia en aquest municipi de l'Alt Camp. La Vinyet ja me n'havia parlat amb il·lusió no dissimulada i és possible que ens trobem al davant d'una troballa molt significativa. En efecte, el tast va acabar amb una mostra de querol pur de la collita 2011, criat un any en bóta i en ciment. A mi em va semblar que era un vi excel·lent, de qualitats sorprenents. Negre molt fosc, amb força llàgrima i un cert perfum que no identifico a res habitual. Potser hi ha sentors d'herba. A la boca, era molt fresc, equilibrat, d'encertada i òptima acidesa. Quina bella sorpresa!

Surto del tast recordant el màgnum del 2001 però, molt més encara, pensant en el futur que el 2010 i aquest enlluernador querol apunten i suggereixen.

dijous, 10 abril de 2014

Alimentària i Sant Bernat

A la porta del meu despatx hi tinc enganxat un cartell que recull una frase atribuïda a Bernat de Claravall:

«L'activitat excessiva, qualsevol que sigui, porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia.»

Potser trobareu que és una simple boutade, però jo trobo que la frase és magnífica i encertadíssima. És cert que es pot utilitzar com una invitació a la ganduleria —no hi tinc cap inconvenient— però la frase és força més profunda —com correspon a un home savi com fou en Bernat de Claravall. No es limita a dir que l'activitat excessiva sigui perniciosa, sinó que descriu amb gran exactitud quins són els seus tres efectes més nocius. Entre ells hi llegim "l'encongiment de la intel·ligència", que no és poca cosa!

Recordo aquesta frase quan passejo per la barrija-barreja d'Alimentària. M'enlluerna tanta activitat, tant de tràfec i tant de tràfic, útils per al comerç però que poc a poc em van dispersant la "gràcia".

Aquesta recomanació que Sant Bernat va fer al Papa Eugeni III també forma part del meu credo particular i també l'aplico al vi. Em sap greu pensar en tants vins mal-beguts que hi ha al món. Ampolles sublims que s'obren malaguanyadament en algun dinar de negocis on no hi ha ningú que ni pugui ni vulgui apreciar-les; ampolles mal begudes en estat de disbauxa o de "activitat excessiva que porta al sofriment de l'esperit, l'encongiment de la intel·ligència i la dispersió de la gràcia". Predico el bon beure: introspectiu, reposat, amb els sentits afinats i ple coneixement, a pleret...

Passejant pel gran espectacle d'Alimentària (on sovint la grandiositat de cada paradeta és inversament proporcional a l'interès que em desperten els seus vins) intentava allunyar-me de l'activitat excessiva i només aturar-me a tastar alguna cosa puntual i sublim i/o a saludar algun bon amic. I de totes les coses que vaig veure i beure, voldria escriure en aquests apunts la notícia de només dues. La primera és el tast vertical de Grans Muralles, que omplirà un article proper. La segona és el tast en primícia de la "nova" collita del Reserva Particular de Recaredo —i poso la paraula nova en lletra cursiva perquè és la darrera collita que acaba de sortir al mercat, però és la collita de l'any 2004!

Els amics de Recaredo degollaven —manualment, sense congelació, com ho fan sempre— les ampolles del Reserva Particular 2004 in situ a Alimentària i vaig tenir el privilegi de tastar aquest vi monumental en paral·lel a la collita 2003 —tan diferent! Em va impressionar, i penso que potser serà una de les grans collites d'aquest vi de referència. Més enllà de les virtuts que sempre he trobat a cada ampolla de Reserva Particular, hi vaig percebre una verticalitat impressionant, una puresa estricta, una vivacitat sorprenent en un vi escumós de deu anys. Caldrà anar-ne parlant perquè és un vi que hem d'assaborir en les condicions cistercenques que Bernat de Claravall —tanmateix un monjo borgonyó!— ens recomana.

Apèndix

Fins a quin punt la frase que encapçala aquest article és fidel a les paraules de Sant Bernat? Com ha arribat al meu coneixement?

Tinc un amic i col·lega que és molt expert en aquesta mena d'investigacions històriques (és membre de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària) i quan va llegir la frase a la porta del meu despatx, sense que jo li digués res, va voler esbrinar-ne l'origen. Això és el que el meu amic Xavier Mora em va explicar, després d'uns pocs dies:
  • La frase apareix en un prospecte turístic editat per l'oficina de turisme del Priorat (Justa la fusta! D'aquest prospecte és d'on la vaig copiar jo).
  • En un escrit del 30/1/2006, una religiosa romanesa que es diu Cristina Palici recorda que Sant Bernat ens diu que "numerous occupations often lead to hardness of heart; they are suffering for the spirit, loss of intelligence and dispersion of grace".
  • A l'Àngelus del 20/8/2006 (en anglès), Benet XVI parla dels ensenyaments de Sant Bernat sobre la importància del recolliment interior. El Papa cita Sant Bernat dient que many occupations frequently lead to "hardness of heart", "they are none other than suffering of spirit, loss of understanding, dispersion of grace".
  • Finalment, Bernat de Claravall, al capítol II-3 del primer llibre de la seva obra De Consideratione —escrita cap el 1148 com a recomanacions al nou Papa Eugeni III— diu, efectivament, que el Papa ha de vigilar molt de no caure en una activitat excessiva i acaba dient, textualment, això: tu quoque in his stulto labore consumeris (Exod. XVIII, 18), quae non sunt nisi afflictio spiritus, evisceratio mentis, evacuatio gratiae.

    dimecres, 26 març de 2014

    Bombolles de glòria

    Un dia vaig tastar l'Assemblage i me'n vaig tornar addicte.

    En Sergi Colet m'explica que, curiosament, són moltes les persones que, com jo, "entren" als vins de Colet "des de dalt": un bon dia ensopeguen amb el Colet Assemblage Extra Brut i l'impacte d'aquest vi escumós magnífic i d'immensa personalitat els obre el camí a voler conèixer les diverses ofertes d'aquest celler —que, com molt bé sabeu, viu (bé) fora de la regulació cava. I és el cas que Colet fa fins a vuit vins escumosos —DO Penedès— que comparteixen unes bases comunes i, al mateix temps, es diferencien notablement els uns dels altres.

    Com que jo no puc entendre el vi sense conèixer la terra concreta on neix i sense conèixer els afanys de les persones que el crien, vaig anar-me'n a Can Romaní, a l'indret que en diuen el Samuntà, a la masia on la família Colet conrea la vinya des de fa —pel cap baix— dos-cents trenta anys. I vaig tenir el privilegi de que m'hi acompanyés en Sergi, que és l'artífex d'aquesta magnífica realitat que és el celler Colet, les seves vinyes i els seus vins.


    El dia s'ha llevat amb una lleu gebrada, però ara és càlid. La vinya encara no ha despertat del seu son hivernal, però als ametllers ja han explotat les flors. És un indret on sembla que s'hi hagi d'estar bé. Escolto embadalit com en Sergi em parla de l'agricultura que respecta la terra, del control de la superfície foliar, de la coberta vegetal, de l'optimització de l'esporgada, dels climes diversos, dels sòls i l'aigua. M'exposaria al ridícul si intentés reproduir aquí els ensenyaments d'en Sergi Colet, però sí que puc resumir el que va dir en un únic concepte: Només es pot fer la viticultura que fa ell —i, per sort, un nombre creixent de viticultors d'excel·lència que tenim al país— si treballes per entendre què està fent i què necessita cada terrer i cada cep.


    No parlaré avui de tots i cadascun dels vins de Colet —prou que aniran apareixent, ara i adés, en aquests apunts. He dit que n'hi ha vuit, dels quals dos són producte d'una fascinant col·laboració amb la gent de Navazos. Tots es distingeixen per una bombolla molt subtil i absolutament embeguda, que acarona, per una elegància neta i flonja, per una persistència que convida a la pausa i la reflexió, per una qualitat sòlida. Dit això que val per a tots, cadascun expressa uns mons diversos, cadascun és ell mateix.


    Ara a la copa —una Spiegelau Authentis, ja ho tinc clar—  hi tinc el Colet Gran Cuvée 2009 —i com m'hi delecto! 13.500 ampolles, chardonnay, macabeu i una mica de xarel·lo, degollat fa tres mesos. La bombolla és finíssima i no fuig; l'aroma és fruitada i melosa, amb una petitíssima sensació de greix i cap nota discordant. Hi ha riquesa, fruita i netedat, hi ha un carbònic immensament manyac i, tot plegat, dóna sensació de plenitud, d'elegància i d'equilibri. És un vi de llarga criança, però no és gens oxidatiu i és a les antípodes de qualsevol afectació, de qualsevol pesantor, de qualsevol superficialitat. Crec que ja he dit abans que les seves bombolles són una carícia; crec que ja he dit abans que incita a la serenor i a la reflexió... fins diria que a la pau. No he de patir gens perquè perdi les seves virtuts encara que romangui una llarga estona a la copa.

    Tinc algunes altres ampolles de Colet al meu celler —l'Assemblage, tanmateix, però també el bonic Vatua!— i crec que les aniré obrint en moments de gran tranquil·litat, al vespre,  amb la música de Jessica Williams o Bill Evans, per exemple —o amb aquell The Melody at Night, With You, de Keith Jarrett, que reservo per a ocasions molt especials...

    dissabte, 22 març de 2014

    Costers màgics: El Grinyó

    El proper dijous hi ha a Scala Dei una jornada dedicada als costers de vinya en què, segons el programa de la jornada, s'analitzaran els costers des de diverses perspectives: com a patrimoni cultural heretat, com a element paisatgístic, com a alternativa de conreu i com a opció d'elaboració de vins amb trets identificadors propis. Si m'és possible, hi assistiré, perquè els costers de vinya del Priorat i els vins que donen em tenen el cor robat i perquè considero que aquests costers són una part valuosíssima del que en Martí i Pol en va dir "l'àmbit de tots els àmbits".


    La meva afició al nostre país i als seus vins —i la redacció d'aquests Apunts d'Enografia— m'han dut a conèixer alguns dels nostres costers més màgics, minerals i rudes. Avui vull esmentar aquí una singular vinya de coster de Bellmunt que es diu el Grinyó. Deu fer cap una hectàrea i mitja, en un pendent exagerat, de llicorella. Té garnatxa i carinyena a parts iguals i els ceps són d'aspecte vetust i noble. Vaig anar-hi cap a l'horabaixa, fa prop d'un any, amb l'Antonio Rodríguez, que em va explicar que es tractava d'una vinya antiquíssima, de les primeres que es van plantar al Priorat després de la fil·loxera. Al fons treia el cap el campanar de Santa Llúcia. Aquesta vinya singular, juntament amb un parell de vinyes més —els Molins i el Mas de Caldera— formen el patrimoni territorial i històric de la família Bartolomé-Vernet i del Celler Bartolomé.


    El record d'aquella visita al Grinyó m'ha dut a voler obrir avui una ampolla de Primitiu de Bellmunt 2005, que és el gran vi que l'Antonio elabora al seu celler de Bellmunt, en petites quantitats. Ja sabeu que l'anyada 2005 ha donat vins fenomenals. Va ser una any de sequera i rendiments escassos, d'hivern fred, de retard vegetatiu. Una anyada de gran concentració que, juntament amb la del 2004, forma una d'aquelles parelles extraordinàries i profundament contrastades que de tant en tant ens ofereix la natura.

    Aquest Primitiu de Bellmunt 2005 està fet amb garnatxa i carinyena gairebé a parts iguals, i només n'hi va haver 5.900 ampolles. Avui, quan ja ha complert els vuit anys, és gairebé negre, amb llàgrima generosa i aromes de fruita molt madura i de compota, complexes i denses, penetrants, potents, endolcides i amb ple tremp. Tot hi està perfectament integrat i tot hi és en abundància: Forces en equilibri.

    És un vi d'una mida considerable que a la boca sorprèn per ser immensament bla —utilitzo l'adjectiu bla en el seu segon significat de "suau al tacte, dolç, benigne" (DLC)— i al mateix temps, ple d'un sabor que sadolla fortament els sentits. Persistent, dens i càlid, entapissa la boca i hi roman. Em vénen al cap paraules com nèctar, bàlsam, vellut. Té un punt de cremós, de tridimensional. Em fa pensar en el mite de la fera benigna i dòcil.

    M'alegra que tinguem costers com el Grinyó i persones que en sàpiguen treure vins com aquest.

    dimecres, 19 març de 2014

    La vinya esparsa

    Caminant per la muntanya, sovint en llocs inversemblants, trobes alguna vinya esparsa. Per exemple, quan vaig anar a la muntanya del Turp, que és un cim molt característic de l'Alt Urgell que s'alça més de mil metres per damunt del Congost dels Esplovins, vaig baixar fins als solitaris masos de Sant Joan de les Anoves (podeu trobar un relat de la meva excursió al meu altre blog: muntanya.jaumeaguade.cat). Just abans d'arribar-hi, em va sobtar trobar-me, en aquest indret inesperat, una petita vinya, aparentment encara en ús:


    Temps era temps, la vinya era arreu del nostre país, no necessàriament com una explotació comercial, sinó en molts casos com un conreu per al consum propi. Ara això pràcticament ha desaparegut. No sé si aquells ceps que vaig trobar a les Anoves, a 940 m d'alçada, encara donen origen a alguna quantitat de vi que arriba a la taula del pagès que en té cura. Per exemple, el cens agrari del 2009 parla de 28 ha de vinya a l'Alt Urgell (que inclouen 18 ha de regadiu al Pla de Sant Tirs que m'he entretingut a buscar, sense èxit).


    Si voleu pujar a la Mola de Colldejou des de la Torre de Fontaubella, potser decidireu fer-ho per la canal del Corb (podeu seguir, per exemple, l'itinerari que vaig publicar a muntanya.jaumeaguade.cat). Aleshores, en un terreny que també està totalment desproveït de vinya, hi trobareu, a cinc-cents metres d'alçada, a la zona de la cabana de Cal Mitger, una vinya petita que us sorprendrà. De fet, al terme de la Torre només hi ha tres trossos de vinya: aquesta que s'enfila a l'obaga de la Mola, una que hi ha arran de la carretera TV-3001, i la que trobareu quan entreu al poble des del Pradell —i dóna lloc a un vi del què vaig parlar aquí. Es tracta, doncs, de vinyes esparses, malgrat que ara ja no ens trobem a l'Alt Urgell, sinó a la comarca del Priorat.

    Ara que escric això i desgrano aquests records no tinc a la meva copa —no puc tenir— l'hipotètic vi d'aquestes vinyes esparses del nostre país. Tampoc no tinc motius per pensar que aquests vins, si existeixen, siguin mínimament acceptables. A la copa hi tinc tota una altra cosa: Abadal 3.9 2007 i em delecto amb les seves aromes potents, confitades, de torrats i regalèssia, amb la seva densitat cremosa, els seus tanins dolços... suavitat, opulència, amplada... Però el pensament corre cap a les vinyes esparses i salvatges que trobem en algun moment, anant d'excursió per les nostres muntanyes.

    dimarts, 11 març de 2014

    Blancs a la llista

    "La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

    No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

    Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:
    • Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
    • Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder obrir al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

    • I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).
    Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.


    El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

    Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment d'obrir-los.

    Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!