dissabte, 18 de novembre de 2017

Sempre tornaré al Batlliu

Quan un celler —un projecte que involucra vinyes, terrer, persones, mètodes, idees, objectius, treball, amor...— l'he pogut seguir des del seu «moment zero», aleshores, de manera inevitable, he desenvolupat una complicitat i una estimació envers aquest projecte que em fan veure'l com alguna cosa pròpia —no «pròpia» en cap sentit possessiu, sinó més aviat en referència a una gran proximitat, a una gran coneixença. Això em passa amb una dotzena de cellers —potser menys. Un d'ells és Batlliu de Sort.


Com que, per diversos motius, sóc mig pallarès, quan vaig veure que al Batlliu s'hi plantaven vinyes, recuperant així un conreu que ja només existia a la toponímia, de seguida vaig estar atent a què s'hi feia. Quan vaig començar a beure els vins que feien —i a imaginar els vins que volien fer— els amics Ramon, Josep Maria i els altres socis seus, quan vaig adonar-me que aquells vins despertaven en mi un delit profund, vaig saber que Batlliu de Sort era un dels «meus» cellers.

Fa poc, vaig passar una llarga estona a la borda de Cebrià, amb en Josep Maria. Era la primera vegada que podria veure la impressionant sala de sostre altíssim, acabada de rehabilitar. A fora, la temperatura no era gaire baixa, però el «vent de port» bufava ben fort i s'agraïa estar a redós. Vam parlar de moltes coses, vam tastar-ne moltes: les collites que encara es crien a l'ampolla, les que encara són al dipòsit, el vi més novell, els projectes... 


D'allò que vaig tastar aquell dia, el que és mes digne d'esment, perquè és innovador, és un viognier 2013 amb una mica de criança en bóta vella de mida gran. És un vi magnífic que, segons els amics del Batlliu, encara haurà d'esperar ben bé un any a l'ampolla. Representa la primera criança en bóta del celler. Som molts els que fa temps que ens delim per poder beure algun Biu amb criança en fusta, però ells segueixen el seu tempo, afermant cada pas abans de fer el següent.

Aquest viognier delectable és d'un groc ben clar i genera aromes molt netes, fresques, florals, austeres. L'equilibri a la boca és impecable. Hi ha volum, dolçor melosa, el punt de voluptuositat que associem al viognier; però també hi ha tremp, força lineal, frescor, tensió i puresa. Mentre el bevia, no podia deixar de pensar en Condrieu, però no vaig dir res perquè jo penso que, quan parlem de vi, les comparacions són innecessàries i, sovint, pernicioses. En resum, em va semblar que era un vi profund i ple de matisos, on els diversos equilibris —fluid/untuós, sec/amorosit, precís/voluminós, floral/cítric...—estaven plenament aconseguits.

I tota la resta? I tots els altres vins que vaig tastar? I els 2016 i els 2017? I la comparació —tête-à-tête— entre el Nero 2016 (sense sulfurós afegit) i el Biu 2016? I les noves collites del Vi Bord (segurament les millors que hi ha hagut)? Són moltes les delícies que encara ens esperen a la borda de Cebrià. En parlarem en una altra ocasió. Aviat.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Els dos sirà d'Olivardots (fins ara)

S'ha abusat molt d'aquell vers d'en Foix:
«M'exalta el nou i m'enamora el vell»
però avui l'he d'invocar perquè hem destapat, a casa, una ampolla de cadascun dels dos monovarietals de sirà que han aparegut a la col·lecció «varietals de terrer» de Vinyes d'Olivardots, un de la collita 2008 i l'altre de la collita 2012. Ha estat un gran delit poder tenir a taula aquests dos vins tan diferents i tant magnífics —el «nou» i el «vell», com al poema— i, encara més, poder comparar el 2008 amb el record que en tinc de quan el vi era molt més jove  i el vaig tastar en una ocasió memorable de la que crec que en va sorgir algun article en aquest blog.


Segons la terminologia del celler, aquests vins són el Vd'O 3.08 (780 ampolles) i el Vd'O 3.12 (1180 ampolles) i duen el subtítol «syrah sorra» que fa referència als sòls de sauló on hi ha el celler, a Capmany, a la partida de l'Hort d'en Riera. El 2008 el vaig comprar quan va sortir i ha estat fins ara desat al meu petit celler. En aquell moment era, ras i curt, enlluernador! Una delícia, un vi excel·lent i immensament atractiu, que em va fascinar. «M'exalta el nou», deia en Foix. Tanmateix, en aquell moment el vaig tastar juntament amb els 1.08 i 2.08 —i altres delícies— que són els grans vins de carinyena d'Olivardots i que parlaven als meus sentits en un llenguatge molt més contundent i sòlid —tel·lúric— que no pas el juganer sirà.

Han passat els anys i aquell jove Vd'O 3.08 ha arribat a una grandíssima saó que ha revelat una immensa quantitat de matisos i virtuts. Quines aromes més profundament meloses, gairebé confitades, quina densitat de dolçor! L'he decantat i hem pogut veure com s'anava «despertant» amb l'aire. El contrast amb el vi que recordo és ben gran, i aquella «bellesa» que semblava una mica superficial ha donat pas a unes complexitats fondes i setinades. És llaminer, és melós, té una llargada estesa i un pes de fruita madura magníficament acoblada amb uns tanins amorosits i un volum que tot ho sadolla. Vi corpulent i voluptuós, que interpel·la amb força els sentits sense necessitat de cap cogitació teosòfica.

Sospito que, en aquest país poc amic dels vins convenientment evolucionats, ara deu ser ben difícil trobar una ampolla d'aquell sirà.

Ja he dit que, fins el moment actual, només dues collites del sirà d'Olivardots han merescut formar part de la col·lecció dels Varietals de Terrer. La primera va ser la del 2008. La segona va ser la del 2012, i jo també en tenia una ampolla —la meva devoció pels vins de la Carme m'empeny a aplegar-ne tantes ampolles com m'és possible!  D'aquesta manera, hem tingut el plaer de poder comparar les virtuts diverses d'aquests dos vins, procedents d'una mateixa vinya i un mateix celler, però de dues collites climatològicament ben contrastades.

Tenim al nostre davant, doncs, el «vell» 2008 —que ens «enamora»— i el «nou» 2012 —que veurem si ens «exalta»

El Vd'O 3.12 és d'un vermell molt lluent, i la vora sembla una mica porpra. Tot en ell indica una frescor que contrasta força amb el 2008. Hi ha un ventall aromàtic que no és massa extravertit, però que combina moltes fruites, espècies, potser fins i tot flors. Al fons de tot, alguna lleu nota torrada i/o fumada. Aquí jo no parlaria de «voluptuositat» com he fet abans, sinó d'equilibri, plenitud i perfecció. També de mesurada acidesa, sabor net, tremp (que no es contradiu amb una suavitat setinada). El conjunt és deliciós, força «lineal», ple de sabor i de textures líquides. Les seves virtuts romanen llargament a la boca. La sensació final és d'elegància.

Quan tens dos vins al davant, sembla inevitable voler-ne preferir un per damunt de l'altre. M'agradaria més no fer-no, però si em calgués, recordaria unes paraules que una vegada em va dir, parlant dels seus vins, un dels nostres grans enòlegs: «no busco la perfecció, sinó l'emoció». Potser el 3.12 s'acosta més a un cert ideal de perfecció però a mi, ara i aquí, el vi que m'ha emocionat és el 3.08.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Ull de llebre

Si hagués d'anomenar vins d'ull de llebre que jo hagi trobat significatius —parlo, és clar, de vins de Catalunya— crec que només em vindrien al cap tres noms. Estic segur que n'oblido algun que potser he begut; estic segur que n'hi ha algun altre que no conec i hauria de conèixer; però, ara mateix, només em vénen al cap Les Pujoles, dels germans Beltran; Finca Els Camps, d'en Gerard Jané i Unua, d'en José Luis Garcia Muret. Avui, a aquesta curta llista hi afegiria un quart vi que acabo de conèixer i del que m'agradaria parlar-ne una mica.

L'ull de llebre és una varietat d'aquelles que podríem dir-ne que «no requereix presentació»: les seves virtuts són ben conegudes de tothom i el seu sabor —per ser més exactes, hauríem de dir «una determinada expressió del seu sabor»— està ben gravat al nostre registre sensorial. De ple dret, podem considerar-la com una varietat «tradicional» o «ancestral» nostra: n'hi ha prou amb consultar la bibliografia clàssica (per exemple, l'obra d'en Claudi Oliveras Massó del 1915) per constatar la seva presència abans i després de la fil·loxera. Mai no ha sigut una varietat majoritària, però fa molts anys que la podem anomenar «nostra».


El vi d'ull de llebre del que vull parlar avui ve d'un celler poc conegut que hi ha al terme de Maians, entre Igualada i Manresa, a la vora de la C-37, encara al Bages però a tocar de l'Anoia. La masia es diu Ca l'Isidre i es troba a 560 m d'alçada, envoltada de vinyes, en un indret que —si fem abstracció de la proximitat de la lletjor de la C-37— és preciós. El celler és diu Vins Grau i no s'ha de confondre amb la companyia de distribució Vins i Licors Grau, de Palafrugell. És un celler familiar amb una producció molt diversa que, recentment, amb la incorporació d'una nova generació, ha introduït una sèrie de quatre vins —«Jaume Grau i Grau Col·lecció»— que jo trobo que són molt interessants. Hi ha un chardonnay (que no he tastat), una deliciosa i enigmàtica garnatxa, un ull de llebre magnífic i un sumoll radical i feréstec. El sumoll, de fet, és el que em va dur a conèixer aquest celler, perquè el vaig tastar a la festa del sumoll de Sant Sebastià dels Gorgs (en vaig parlar en aquest article).

Parlem, doncs del Jaume Grau i Grau Col·lecció ull de llebre 2013. Té un vermell lluent i bonic, clàssic, amb molt poca vora. Al nas, notes torrades i notes de fruites, atractives i ben acoblades.També hi ha alguns lleus indicis de tabac i, més en general, del que s'anomenen aromes «animals». A la boca és molt fluid, saborós, dolçenc, deliciós. Extraordinàriament «arrodonit», en el sentit de ben equilibrat, sense arestes. Hi ha més sabor que pes i també una frescor deliciosa. Mentre l'estic bevent —i diguem-ho clar: gaudint-ne molt— penso que no l'he de comparar amb aquells vins que tots coneixem que es fan a la vora del Duero, entre San Esteban de Gormaz i Peñafiel. Però hi ha coses inevitables i sí, l'ull de llebre de Jaume Grau i Grau desperta en mi records d'aquells vins —més que no pas dels de la Rioja, perquè aquí no hi ha ni mica de caràcter oxidatiu.

Un vi equilibrat, immensament bevible, ple de bons matisos. M'agradaria desar-ne una ampolla i destapar-la d'aquí uns anys. Se'n van fer 1.143 ampolles.


Mentre preparava aquest article d'avui, la meva —escassa i poc fidedigna— memòria sensorial cercava sense èxit alguna referència del Finca Els Camps. Finalment, vaig anar al Vendrell a buscar-ne una ampolla i avui l'hem destapat a taula. Era un 2013 i l'hem trobat molt gran. D'un color molt pujat, ple d'aromes de fruita molt madura, d'espècies, molt fidel al ventall aromàtic de l'ull de llebre. Al primer moment, una fusta lleugerament dissonant, que s'ha esvaït amb una mica d'aireig. A la boca, plenitud de sabor amorosit i tens, més fruita encara, densitat, delícies. Poderosa expressió dels tanins, estructura presumiblement longeva.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre de 2017

«Tot el que és bell incita a la bellesa»

Més enllà d'uns requisits tècnics mínims —que, ai las!, tantes vegades estan ben lluny de la realitat— a l'hora de triar una copa segueixo l'aforisme d'en Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa». Per això he triat avui la copa que va dissenyar en Roger Viusà per als vins del Priorat i que va construir, amb l'art i la qualitat a què ens té habituats, Zwiesel 1872. El vi era un Masia Carreras 2008 que jo creia —i així va ser— que mereixia tota la bellesa possible.

Ja he desvelat, doncs, els personatges d'aquest article, si bé no he parlat de la resta de l'elenc: el decantador, comparsa callat i efectiu; els espinacs amb cigronets de l'Alta Anoia, angelicals i discrets; la sala calma; la companyia estimada; l'absència de neguit; la lleu indolència... 

La que es coneix com a «copa Priorat» és d'una bellesa incontrovertible. Pertany a la gamma més alta de la sèrie Zwiesel 1872 —la marca de Schott-Zwiesel per a les copes fetes a mà—  i, més enllà dels vins del Priorat, pot acompanyar perfectament molts altres vins del nostre país, com per exemple, la gran carinyena d'avui. És cert que no és una copa «de cada dia» —tot depèn de què beguem cada dia, és clar— però a mi em sap greu no trobar-la més sovint, em sap greu que no haguem sabut convertir-la en una mena d'insígnia.  

Sobre el celler Martí Fabra, ja poc més puc dir de tot el que he anat explicant en aquest blog, des del 2008 quan vaig començar a escriure. Fa anys que conec bé la seva gent —persones profundament estimables— i, pel que fa als seus vins, n'he begut tantes ampolles i n'he obtingut tantes estones de plaer i —segons ens explicava Josep Pla— sensibilitat i comprensió, que ja no en sabria explicar la quantitat. 

El Masia Carreras negre el fan, principalment, amb unes carinyenes de vinyes molt velles. Fa anys, també contenia garnatxa, ull de llebre, sirà i cabernet, però crec que ara mateix la carinyena si no és la varietat única del vi, poc li deu faltar. N'he begut moltes ampolles, de collites diverses, i és un vi que m'agrada molt, però aquesta ampolla 2008 potser és la que més m'ha emocionat. El motiu, possiblement, deu raure en que és la primera vegada que he tingut la paciència d'esperar el temps realment necessari abans d'obrir l'ampolla. Avui m'he convençut que és decididament un vi de guarda. Avui, a més, l'he decantat durant una hora i el resultat ha estat espectacular.


Fem-ne un breu apunt —que no podrà transmetre, ai las!, l'emoció del vi. Si sou, com jo, adoradors de les millors carinyenes que es fan al nostre país, aquí teniu un membre de ple dret del vostre panteó, perquè les virtuts de la carinyena hi excel·leixen amb plenitud. És d'un vermell molt fosc i emana amb força sentors madures, amorosides i denses. La llàgrima fa catedrals gòtiques a la copa. Molta fruita, maduríssima i també —el vi és paradoxal— lleument àcida, una mica de compota, una certa mineralitat, una evolució franca. L'entrada a la boca ens amara d'una dolçor sedosa i, al llarg d'un temps que sembla inacabable, onades successives de sabor exciten completament tots els nostres receptors sàpids. La tensió va de menys a més. Els tanins, profundament endolcits, aporten el contrapunt exacte. Calidesa, opulència, munificència, autenticitat. Cap al final, com no ha de ser d'altra manera, detectem aquella estimada «rusticitat» de la carinyena. El temps a l'ampolla l'ha perfeccionat. La copa ha contribuït a la completar la bellesa del moment.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

«No voldria res més ara....»

Plini el Vell esmenta que Quint Hortensi —l'orador i magistrat, famós i opulent— va deixar al seu fill un celler extensíssim. D'aquesta manera podem saber que ja en aquell temps allunyat del nostre hom coneixia el plaer del vi de criança —una cultura que s'ha mantingut fins no fa gaire. En canvi, en aquest temps d'ara, d'immediateses fugisseres i efímeres, d'acceleracions sense repòs, només bevem vins joveníssims. No tenim temps per esperar la perfecta saó de cada ampolla i, per posar-hi remei (?) ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que el bon vi ha de ser com més jove millor —i els prescriptors fan que sí amb el seu cap coronat de llorers.

Beure vins catalans de collites de fa deu o quinze anys, o vins del segle vint, és molt difícil. On els hauríem d'heure? Potser, si tinguéssim la fortuna d'aquell Hortensi o l'haguéssim tinguda quan érem més joves, podríem haver acumulat unes ampolles que ara ens donarien delit. Potser en algun celler hi són aquestes ampolles, però tampoc no les podem aconseguir fàcilment. No podem fer altra cosa que mirar de tenir a casa un petit celler i endreçar-hi alguna ampolla i esperar alguns anys, vencent la basarda de la incertesa de si les arribarem mai a poder destapar.

Són coses que penso cada vegada que destapo una ampolla que ja té uns deu anys i a dins hi trobo un vi de virtuts delicadament esculpides pel temps. Per exemple, ahir mateix, amb El Rocallís 2008.


La longevitat d'aquest vi de Can Ràfols dels Caus no em sorprèn gens, perquè l'he pogut constatar en diverses ocasions, gràcies a la tradicional generositat d'en Carlos Esteve i a diverses ampolles —i màgnums!— que he comprat al llarg dels anys. Però la paraula «longevitat» que acabo d'utilitzar trobo que no escau gens al que estic dient, perquè segons el diccionari longevitat vol dir la «prolongació de la vida fins a una edat molt avançada» i no es tracta d'això. No conec cap paraula que no parli de la simple prolongació de la vida, sinó de l'evolució cap a l'excel·lència, d'una certa transsubstanciació —ja m'enteneu. 

Només em queden —em quedaven ahir— tres ampolles de vi blanc de la collita 2008. Són vins que sempre em venen de gust i que, en la meva opinió, mereixen i agraeixen el pas reposat d'uns anys. Un era El Rocallís, un altre era el Masia Carreras —un vi que mereix un article que un dia he d'escriure, un vi del que he aplegat, amb avarícia no dissimulada, una bonica col·lecció de collites successives.  També em queda, d'aquella anyada, un preciós La Boudriotte de Ramonet, però aquí no toca parlar d'aquest vi.

El Rocallís 2008! Poc més de dues mil ampolles, fermentat i criant en roure francès sense afegir-hi llevats, incrocio Manzoni, sòls calcaris del Garraf. El color és un groc força clar, com si fos molt més jove. Les aromes són austeres i netes, d'acurada criança que només s'intueix en un lleu fons torrat o en uns fruits secs escassament perceptibles. Potser també hi ha un tènue toc de pell de llima. La paraula que em ve a la ment és «precisió» que potser no és gaire canònica, però segur que es fa entendre. Exactitud «geomètrica» sense —no cal dir-ho— indici de cansament ni decadència. El glop aconsegueix aportar sensacions voluminoses d'una gran suavitat sense perdre ni la tensió ni una completa liquiditat. Enlluerna d'una manera calma i ens parla del pas del temps sense usar els (mals) recursos de l'oxidació o la untuositat. Al final, apareixen una sabors amargosos que li escauen molt i molt bé. 

Quan tinc a la copa un vi com aquest, sempre penso que cap altre vi no em caldria per ser feliç o, com diu la Maria del mar Bonet, «no voldria res més ara».... però l'endemà ja n'encalço un altre!