dilluns, 25 de juny de 2018

Apunts d'agenda —3—

Avui segueixo transcrivint notes de la meva llibreta d'apunts, notes que segurament haurien de donar lloc a article més complets, més ben escrits i argumentats.


  • A Mas Llunes han d'etiquetar el miler mal comptat d'ampolles de la seva gran carinyena blanca de la vinya de Fontanilles amb l'eufemisme «blanc de vinyes velles» perquè, com bé sabeu els que estimeu aquesta varietat minoritària, els complicadíssims tràmits burocràtics que cal seguir perquè, finalment, la carinyena blanca sigui «legal» no han finalitzat encara. He destapat una ampolla de la collita 2015 i, com en les collites anteriors, el vi m'ha agradat moltíssim. M'ha sorprès el seu color amb una molt lleu tonalitat vermellosa i m'ha encantat la seva aroma complexa que recorre un ample espectre que va de l'anís als fruits secs i algunes herbes, dels cítrics a la fruita blanca. L'equilibri entre la frescor i una delicada untuositat li dóna elegància. Hi ha sabor i hi ha força i profunditat. Al final apareixen uns agradables tocs amargosos ben amorosits.  
  • He parlat força en aquests Apunts d'Enografia dels vins de Vinyes d'Olivardots, però gairebé sempre m'he referit als seus vins «de col·lecció» —els grans Vd'O— i he oblidat massa els seus vins de vinyes més joves —no diré «els seus vins 'senzills'»— que són els tres Finca Olivardots. Són vins ben bons que, si no hi hagués els Gresa i els Vd'O —Déu-nos-en-guard!— podrien seguir mantenint el celler al meu mapa enogràfic. L'última ampolla que he begut va ser un Vermell 2014 —sirà, garnatxa i cabernet de vinyes joves i una mica de carinyena de vinya vella— d'aromes profundes i confitades, de sabor fresc i amb tanins marcats i saborosos. Hi ha una sensació de textura que no contradiu la fluïdesa que fa que el vi «circuli» sense màcula i deixi una persistent empremta al paladar. 
  • La proliferació del vins «de marca blanca» no s'atura i algunes denominacions —com l'Empordà— sembla que siguin especialment atractives per aquests projectes mercantils. Aparentment, són productes que saben atreure l'atenció —i la mà— del consumidor que ressegueix amb la mirada les lleixes dels nostres supermercats. Reconec que jo també n'he comprat alguna ampolla (a contracor) perquè penso que és interessant tastar aquests vins si volem entendre quins paràmetres els fan atractius per a un públic prou ampli. L'altre dia vaig destapar una ampolla de vi negre 2015 do Empordà, amb un nom mig en anglès mig en català i sense que hi consti cap celler a l'etiqueta. Com en moltes altres ocasions, el vi no estava pas malament: marcava força la fusta i tenia el caràcter «clàssic» d'una llarga criança en bóta. A la boca, es mantenia ben bé a la part frontal i tenia un final força assecant, però es podia beure bé i tampoc no estava gaire allunyat de tants vins «de marca» que, per mandra de fer una descripció millor, ens posem d'acord en anomenar «comercials».    

dijous, 21 de juny de 2018

Apunts d'agenda —2—

Segueixo amb la transcripció d'apunts de la meva agenda que han anat quedant a l'espera de formar part, un dia, d'algun article més complet.


  • L'estiu passat vaig visitar el Domaine de la Rectorie, a Banyuls, i els seus vins em van semblar interessantíssims. Encara no he destapat el vi que més em va agradar dels que fan al celler (deixant de banda els Banyuls), perquè crec que encara estarà millor d'aquí un parell d'anys. Em refereixo al Montagne (AOC Colliure negre). Sí que he destapat, en canvi, un parell d'ampolles interessants: Côté Mer 2016 i L'Oriental 2016, que potser ja estaven una mica més a punt per ser degustades. El primer el fan amb sirà i garnatxa, amb una mica de carinyena, i és d'un vermell viu molt fosc. Tot ell vessa de fruita madura, d'espècies i fins i tot de flors. És càlid i saborós, amb ferms tanins i amb força. Enlluerna al primer moment, però després queda una mica «bloquejat». Potser li hauria calgut una mica més de paciència per part meva. L'Oriental 2016 és un vi ben curiós. Està fet amb garnatxa i una petita part de carinyena i la seva peculiaritat és que el raïm «està veremat a la maduresa del Banyuls». És a dir, que fan aquest vi amb el mateix raïm —collit ben tard— com si fos per fer els dolços de Banyuls. El resultat és molt especial i potser no agradarà tothom, però jo he trobat que la seva immensa opulència, l'extraordinària maduresa, la «dolçor» monumental, la força i el «desmesurat» sabor persistent, el poden fer, en algun moment concret, colossalment atractiu. I això es deu, potser a que tota aquesta voluptuositat està, d'alguna manera, acoblada —encara que sembli mentida— amb una determinada elegància. 
  • Al Mercat de les Flors de Barcelona vaig poder visitar una mostra molt interessant de vins de la Conca de Barberà. Hi havia molts vins que estimo però, com sempre em passa en aquestes ocasions, el que més em delia era buscar i trobar novetats interessants que em fessin conèixer projectes que em sembla que voldré seguir. I en vaig trobar un parell que, com tantes vegades, procedeixen d'aquesta idea genial que s'anomena el Viver de Celleristes. D'una banda, vaig tenir la primera notícia del Mas de la Pansa, un projecte de l'Imma Soler que figura a la meva agenda amb la màxima prioritat. Malauradament, no n'he pogut aconseguir cap ampolla perquè el vi ja està exhaurit, però la copa que vaig poder beure al Mercat de les Flors em va semblar magnífica. L'altre projecte que tampoc no coneixia però que em va semblar digne d'estudi —malgrat unes ampolles de disseny horripilant (per al meu punt de vista)— és el d'en Joan Franquet. Finalment, em va agradar veure com els bons vins de parellada s'estan consolidant com una senya de personalitat de la Conca. 
  • També he assistit a una presentació dels Cellers Singulars —una associació de nou cellers de la DO Tarragona que volen aixoplugar-se sota un segell de qualitat que els personalitzi— que es va fer al Palau Robert de Barcelona. He de dir que el que vaig tastar em va generar dubtes i que, per tant, no publicaré res sobre aquests cellers fins que no hagi tastat algunes ampolles més. Però sí que vull fer esment aquí de la qualitat d'un vi que ja coneixia i que fins i tot ha sortit alguna vegada en aquest blog: el Cartoixà 2017 del celler Mas Bella.  

dissabte, 16 de juny de 2018

La Miloquera, de Marçà

El celler Vendrell Rived —crec que abans signava les ampolles com a «Josep Maria Vendrell Rived»— el conec poc. Estic segur d'haver begut alguna ampolla de l'Alleu i recordo que em va satisfer molt però més enllà d'això no seria capaç de dir pràcticament res més.

És un celler de Marçà. Si véns de la Torre de Fontaubella, trobes el trencall del celler a mà dreta, a la partida de «lo Mas d'en Crusat», poc abans d'arribar a Marçà. Recordo que hi vaig passar fa poc, amb bicicleta, un dia que vaig fer una bonica excursió que, sortint de Pratdip, fa tota la volta a la Serra de Llaberia.

Aquell dia de la volta amb bicicleta, quan vaig veure el cartell amb el nom del celler, vaig tenir un d'aquells pensaments tant típics: «un dia he de tornar a tastar alguna ampolla de l'Alleu...». Potser va ser per això que a la Fira de Falset, quan vaig veure la paradeta de Vendrell Rived, vaig aturar-m'hi a «tastar alguna cosa». I vaig fer una de les troballes personals de la Fira d'enguany.


Resulta que han fet un parell de microvinificacions que em van semblar molt interessants: una garnatxa i una carinyena que duen el nom de La Miloquera. Una «miloca» és un mussol, però qui conegui una mica Marçà sabrà que el poble és al peu d'un turó característic que es diu la Miloquera i que és on hi ha el Castell de Marçà. 

Els dos vins —la garnatxa i la carinyena— em van semblar molt bons però potser la carinyena em va atraure més. Ara que he pogut destapar una ampolla de La Miloquera 2016, miraré d'explicar què és el que hi he trobat —fins allà on sigui possible.

Segons hi diu a l'etiqueta, només se n'han fet 625 ampolles i, de fet, el vi no apareix al catàleg de la pàgina web del celler. La vinya és «vella» i el vi s'ha criat dotze mesos en bótes de roure francès. El color és un vermell força fosc i l'aroma té la tipicitat de la carinyena, amb caràcter, una certa —i deliciosa!— «duresa» i una molt mesurada «rusticitat». [Imagino que tot això que dic, per a algú que no conegui la carinyena i/o no n'estigui enamorat, deu sonar una mica despectiu (dur?, rústic?), però segur que els que llegiu aquest blog enteneu bé de què parlo.] El conjunt d'aromes —que, tanmateix, inclou les herbes i les espècies— posseeix una elegant complexitat de matisos. A la boca, la força del sabor és extraordinària i va acompanyada d'una esperada «sedositat» que, des del meu punt de vista, és una de les senyes d'identitat de la bona carinyena vella. És una delícia: corpulent però fluid, elegant però sense perdre la «rauxa» d'aquesta varietat, llargament persistent. És important no deixar que s'escalfi perquè el seu elevat grau alcohòlic li pot passar factura.

Sap greu pensar que les poques ampolles que hi ha d'aquest vi es destaparan massa aviat: crec que és un vi que mereixeria que el deixessin créixer uns quants anys més a l'ampolla. 

dimarts, 12 de juny de 2018

Apunts d'agenda

No sé si és que tinc menys temps per dedicar a aquests Apunts d'Enografia o és que no el sé aprofitar prou bé. El cas és que el nombre d'articles en aquests darrers mesos ha baixat respecte del ritme que havia estat seguint des de fa anys. Les notes de tast se m'acumulen a l'agenda i avui, per sortir del pas, publicaré uns apunts ràpids sobre vins que segur que mereixerien un llarg article —que potser sí que escriuré un dia.


Som-hi:
  • En Jordi Masdeu segueix oferint-nos vins extraordinaris. Un dia destaparé una ampolla que tinc —Masdeu by Masdeu, en podríem dir— i ja en parlarem, però ara vull, si més no, escriure un mínim apunt del Mas la Mola blanc 2017. Vuit-centes quaranta-nou ampolles d'un vi de garnatxa blanca, macabeu i PX, una delícia de fruita blanca i cítrics amb el fons enigmàtic que li dóna el PX, un monument de puresa i força, de glop consistent i dens, de textures opulents, de ple equilibri. Rigorós en la definició de les línies del seu dibuix, ple de matisos, «rodó».
  • Diria que algunes collites de Cara Nord m'havien deixat indiferent però el que he tastat més recentment m'agrada força. Per exemple, l'aromàtic Trepat 2016, d'un vermell intens i d'una bella frescor que suggereix les fuites del bosc i les herbes de secà del nostre país, que tan intenses són al mes de maig. Hi ha poc pes —com ha de ser en un trepat que no es vulgui transvestir— i convida a beure reflexivament. Recorda fortament algunes delícies de gamay.
  • Hi ha un vi —un únic vi, un vi blanc— del qual tinc una col·lecció de totes les anyades des del 2008. El considero un dels nostres vins més grans. L'altre dia, en un rampell, vaig destapar-ne una ampolla i l'exaltació va ser tan gran que semblava boig, amb la copa a la mà i sense saber-me avenir del bé-de-déu que hi havia a dins. Era un Masia Carreras blanc 2015. Potent, enlluernador, complex —complexíssim!— dens de cítrics i mel, tens, amorosit i untuós, però fluid. La seva opulenta plenitud omplia tota la meva boca i em feia sentir una mica més feliç. Força més feliç.
  • Vaig dedicar un article a la meravellosa carinyena d'en David Pujol Cargol, però el seu formidable vi blanc potser en mereixeria un altre —o dos! El Missatger blanc 2017 és garnatxa blanca, garnatxa roja i macabeu i s'ha criat —com tots els vins d'en David, fins ara— en dipòsits de ciment.  El nas és fresc i profund, netíssim, sense cap faramalla. Hi ha molt de sabor, molta tensió i conté un ventall de tonalitats cítriques espectacular. Crec que aquest estiu no em cansaré de beure'n i de compartir-lo amb els amics que vinguin a la meva taula. 

dimarts, 29 de maig de 2018

Garnatxa: de la Figuera al Baix Ter

A la Fira de Falset, com cada any, hi vaig trobar coses molt remarcables, novetats engrescadores, la consolidació d'algunes tendències positives, vins molt bons. Va ser un gran dia i, fos per la mica de fresca suau que feia o fos pel meu estat d'ànim —o per la prodigiosa qualitat dels vins del Priorat (comarca)—, el cas és que vaig sentir un gran delit en molts i molts vins que vaig tastar. Vaig prendre nota d'alguns projectes relativament nous i ja n'aniré donant notícia en aquest blog, pas a pas.

El nom del vi no em podia deixar indiferent: Pythagora. A l'etiqueta —blanca i elegant— un  petit tetràedre i un nom que no em deia res: Galilea. Si agafeu una lupa molt potent, encara hi podreu llegir, amb lletra minúscula, l'afegitó «by Fiona». Per sort, la Fiona —Fiona Fischer, una noia suïssa filla de l'importador i empresari Roland Fischer, propietaris de Galilea i també del celler Laurona— era a Falset i vaig poder parlar amb ella ni que fos d'una manera massa breu.

Quan vaig tastar el Pythagora 2014 vaig adonar-me que tenia a la copa un vi per aquests Apunts. De moment, és poc el que en sé, però l'altre dia en vaig destapar una ampolla, a casa, perquè m'ajudés a confirmar les sensacions que vaig tenir a Falset, aquell dilluns.


És un vi de garnatxa, d'unes velles vinyes de La Figuera —quina terra de garnatxes!— i el responsable enològic és en René Barbier (pare) —alguna cosa hi ha en aquest vi de l'esperit de l'Espectacle i, de fet, el Pithagora es cria, si ho vaig entendre bé, en la fusta per on ha passat aquell gran vi de la Figuera.

El vaig decantar una estona abans i, un cop a la copa, té un preciós color vermell de cirera —al meu davant hi tenia un plat amb cireres i el color era idèntic— i l'aroma és elegant i jo diria fins i tot «tranquil·la», amb expressió de fruita i sensacions fresques, amb un lleu fons de farigola i una agradable «fredor» que no implica pas absència de plaer. Algunes notes de fruites boscanes i, encara ho torno a dir, una elegància que convida a prendre's el vi «seriosament» per intentar comprendre les seves profunditats.

A la boca el vi és deliciós, amorosit, fluid, però amb una immensament harmònica expressió dels tanins, de l'estructura, de la criança. El sabor s'allargassa sense decandir, i persisteix. El seu encant subtil fa que no sigui un vi per beure en qualsevol moment ni en qualsevol companyia: no enlluernarà els fatxendes ni els que busquen els cossos massa corpulents.

Em ve ara al cap el títol d'un article que vaig publicar en aquests Apunts, ja fa uns quants anys: «Garnatxa, la de mil veus» i, com que «una garnatxa en crida una altra», deixeu-me que faci ara un apunt molt breu d'una altra garnatxa que he «descobert» fa poc i que, sense aspirar a tenir la profunditat del vi anterior, em resulta extraordinàriament atractiva i no puc deixar de beure'n un dia i un altre.

Es tracta d'un vi negre que procedeix d'un nou projecte a Pals, a l'Empordà: Mas Geli 2016. Tretze hectàrees de vinya —garnatxa blanca, negra i roja, i subirat parent— amb la direcció de l'Agustí Torelló. Ja us explicaré més coses més endavant, ara només vull dir que aquesta garnatxa pura i aromàtica, plena de sabors «elementals», acurada en l'equilibri, em parla de virtuts com la naturalitat, i em fa veure com el sabor pot ser, al mateix temps, intens, acurat i refrescant. 


dimarts, 15 de maig de 2018

Forcada, pirene, gonfaus... i cinquanta més

Ja fa molts anys que vaig sentir a dir que Torres estava recuperant varietats antigues, però el cert és que no hi vaig parar gaire atenció: no era conscient de la magnitud d'aquell projecte. Suposo que, com que no veia que a les ampolles de Torres hi constés cap nom «estrany», vaig donar poca credibilitat a la notícia: no era conscient dels tempos que impliquen un projecte d'aquesta mena. Tot va canviar, però, un dia que en Josep Sabarich em va convidar a les instal·lacions de Pacs del Penedès per fer-me tastar un determinat vi i, de retruc, em va fer tastar un vi exquisit fet amb una varietat recuperada mitjançant aquell projecte que he esmentat —una varietat que li havien posat el nom de «querol». Vaig quedar-ne impressionat però més endavant vaig aprendre que el querol que tant em va agradar era només la punta d'un iceberg immensament més gran i encara més fascinant.

Quan realment vaig aprendre la magnitud i la complexitat del projecte de recuperació de varietats ancestrals de Torres va ser a Alimentaria 2018, en un tast que en Miguel i la Mireia Torres van oferir-nos.


Fa més de trenta anys, la família Torres va començar a recercar, per tot el nostre país, ceps de varietats desconegudes. D'ençà d'aleshores, ha calgut seguir un llarg i laboriós procés d'identificació, sanejament (i.e. eliminació de virus), reproducció, adaptació, conreu i, finalment, vinificació i valoració d'aquelles varietats ignotes de les que ja se n'havia perdut fins el nom. Actualment en tenen mig centenar i n'hi ha sis que ja consideren que estan a punt perquè els seus vins puguin ser comercialitzats. Ara la història completa es pot trobar fàcilment a Internet i no em cal estendre'm més en aquest resum.

Aquell dia a Alimentaria vam tastar cinc varietats d'aquestes. La primera va ser la forcada, que vam poder tastar en dues collites —2015 i 2016— amb la intenció que poguéssim avaluar el seu potencial d'evolució. És una varietat blanca que van trobar a la Vall de Bianya, que té una forta acidesa i em va fer pensar en vins blancs de regions més fredes. Abans de final d'any sortiran les primeres ampolles d'un monovarietal de forcada.

Vam tastar també un vi fet amb la varietat que s'ha batejat amb el nom de pirene i s'ha plantat a la finca de Sant Miquel a les muntanyes de la conca de Tremp, a tocar dels mil metres d'alçada. És un vi molt aromàtic, molt fruitat i fresc i, amb sis mesos de bóta, em va semblar una delícia. Em va fer pensar en l'estimada mencía. De la finca de l'Aranyó procedeixen els raïms de la varietat anomenada gonfaus que vam tastar a continuació: un vi molt interessant, mineral i complex, llaminer i sedós, sorprenent. Una altra varietat recuperada és la moneu que ens va donar un vi amb molta fruita, consistent i lleugerament confitat que em va fer pensar en les virtuts de la sirà.


També vaig poder tornar a tastar un vi fet amb querol —aquella varietat que tant em va impressionar la primera vegada— procedent de les vinyes de Torres a la Conca de Barberà. Quin vi més profund! Complexitat, seda, tensió, excel·lent al nas...

Per sort, l'antic projecte comença a arribar a la seva fase final i aviat, aquests vins que vaig ser tant afortunat de poder tastar estaran a l'abast de tothom.