divendres, 24 de febrer de 2017

Apoteosi del trepat

Si repasso el que he begut en el que portem d'aquest any 2017, arribo a la conclusió que el trepat Molí dels Capellans 2015 ha estat una de les grans ampolles. A més, es dóna la circumstància que es tracta d'un vi que no havia tastat mai i aquest fet sempre afegeix al plaer d'una bona ampolla el plaer de la «descoberta» personal.

Ben mirat, la qualitat extraordinària d'aquest vi no hauria d'haver representat cap sorpresa. D'una banda, és un vi d'en Jordi Masdéu, el mateix que fa, a Poboleda, el delectable Mas la Mola que conec i admiro. D'una altra, la Guia de Vins de Catalunya 2016 ja havia singularitzat aquest vi amb una puntuació elevadíssima i l'edició 2017 encara l'ha col·locat més amunt. No entenc que jo hagi trigat tant a destapar-ne una ampolla. Cal dir que imagino que no és un vi de gran producció i les poques ampolles que hi ha deuen anar, diria, ben enllà de les nostres fronteres. 


He parlat d'en Jordi Masdéu, però aquest projecte és compartit entre en Jordi i en Sergi Montalà i s'allotja a l'encomiable Viver de Celleristes, una institució increïble —en el sentit d'insòlita, atípica i ideal— associada a noms com Gatzara, Succés, Vidbertus, Carlània...

Quin vespre de plaer ens va donar l'ampolla de Molí dels Capellans 2015! Com l'explicaria? És d'un granat fosc i les aromes són subtils. Inclouen algunes espècies, el llapis, el bosc, i alguna cosa mineral que jo, a cegues, hauria relacionat —mireu quin desvari!—amb una carinyena de llicorella. M'agradaria conèixer a quines vinyes, a quin terrer, neix la fruita que s'acaba convertint en aquest líquid fres, fluid i saborós!

Lleuger i, al mateix temps, complex i autèntic. Llaminer, ple i elegant, amb un equilibri i uns tanins delicadíssims que prolonguen extraordinàriament les sensacions plaents a la boca. Cada vegada em deleixo més per vins com aquest, que tenen un recorregut ple de subtileses i sedositats, que són poc gràvids, gens agressius i, malgrat tot, tenen una presència sòlida plena de caràcter. Seguia a la meva consciència una bona estona després d'haver-lo engolit. M'ha fet pensar en els vins d'en Joan Ignasi Domènech, d'en Jean Gardiès, d'en Ricardo Pérez... però això són garnatxes, carinyenes, mencías... i ara parlem de trepat! De trepat!?

Si d'uns ceps de trepat és possible treure'n una joia com aquesta, amb quina insolència podem seguir considerant el trepat com una varietat menor?

dimarts, 21 de febrer de 2017

Remeis per a assedegats de trepat

A la Conca de Barberà hi ha (com a mínim) dues adreces fonamentals: la botiga de la l'Agrícola de Barberà i la botiga Vinum Conca a Poblet. Si us ve un delit de trepat —o d'altres delícies vinícoles que fan a la Conca— amb aquestes dues adreces podeu tenir una certa seguretat que la vostra dèria trobarà el remei que li escau. Tampoc no ho tenen absolutament tot —per exemple, no hi vaig trobar el pinot noir de Vega Aixalà—, però gairebé.

Fa uns dies, vaig sentir set de trepat i vaig fer una escapada ràpida fins aquests dos llocs. Vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles —la majoria de trepat, amb alguna altra curiositat que ja comentaré—, ampolles de tota mena que, sense exhaurir tot el ventall de vins de trepat que tenim al nostre abast, representen un espectre amplíssim on hi podem trobar vinificacions de tota mena. Amb aquestes ampolles a casa, ja no em fa por tenir set de trepat i no poder-la sadollar!

Aquí en teniu algunes:


A l'esquerra de tot, un curiós trepat que els amics de Gatzara han vinificat en blanc. En les pròpies paraules de l'Anton Castellà: «s'ha fet amb la voluntat de mostrar la gran versatilitat que pensem que té el trepat». A mi m'ha encantat. Melós i consistent, amb textures que em recorden alguna vinificació en àmfora.

Del celler Succés —també, com el Gatzara, un celler del «Viver»—, hi ha La Cuca de Llum i El Mentider, que són dos vins imprescindibles per als devots del trepat. El primer no l'havia tastat mai l'he trobat fresc, fruitat i força característic, amb unes suggerents aromes de bosc i de resines.

Si seguim d'esquerra a dreta a la fotografia, ens trobem amb l'ampolla de Atrepat, que és el trepat jove de Molí dels Capellans. Encara no l'he tastat, i tinc ganes de fer-ho, perquè tot el que surt de les mans d'en Jordi MasdéuMas la Mola, per exemple— és magnífic.

L'ampolla més alta és el gran trepat de Gatzara, un vi que vaig descobrir fa anys a la Festa del Trepat de Barberà i que sempre més m'ha servit de referència. Encara no he destapat aquesta collita 2015 i, quan ho faci, segur que alguna cosa traspuarà en aquests apunts.

A continuació hi ha una ampolla del Trepat del Jordiet, que és un trepat criat en àmfora del celler Rendé Masdéu. Tinc molt bons records d'alguna altra collita anterior i crec que vaig fer-ne un apunt en aquest blog. Era un article titulat «Taní i no taní» (un petit joc d'homofonia amb la clàssica novel·la de Hemingway) en el qual parlava de vins de tanins relaxats i gràcils.

L'ampolla que clou la sèrie, a la dreta de tot, és l'imprescindible trepat de Carles Andreu, l'autèntic «degà» del trepat i una icona de la Conca.

Podeu veure que la gamma va del «blanc de noir» al vi de criança, passant per vins joves, vins amb una mínima criança en bóta i vins que s'han criat en àmfora. Tot un univers sensorial al nostre abast —autòcton i proper, singular i tradicional, acuradament elaborat, immensament assequible— esperant que el nostre esperit estigui prou amatent per saber-ne gaudir.

[Sí, a la fotografia encara hi ha una altra ampolla, la segona per la dreta, de la que no he dit res. En parlaré al proper article. Només avanço que, en la meva opinió, és un vi extraordinari.]

dilluns, 13 de febrer de 2017

Frèvol, no frívol

Hi ha cellers que no abusen dels colors fosquíssims i opacs i no tenen cap pudor en oferir-nos un vi transparent, clar i lluent.


Ja podeu comprar la nova collita del deliciós pinot que fan a l'entorn de la borda de Cebrià, al Batlliu de Sort: Biu negre 2015. Si aneu a Sort, podeu passar —no podeu no fer-ho!— per la botigueta que el celler té al carrer Major, pràcticament al davant de la casa del general Moragues. Allà hi podeu comprar el seu Biu blanc de riesling —la collita 2015 encara s'està acabant d'afinar al celler—, el seu pallarès Vi Bord i, tanmateix, el Biu negre 2015 de pinot noir que a mi tant m'agrada! Podeu comprar-hi aquests vins i també podeu prendre-hi una copa i, probablement, parlar amb algun dels socis —en Josep, en Ramon, en Guillem i l'Aleix— que duen endavant aquest projecte.

La collita 2015, que va ser força difícil, ha acabat donant un resultat que, per al meu gust, és una autèntica delícia. El color —ja ho veieu a la fotografia— és ben clar, lluent, transparent i bonic. L'aroma ja m'atrau només de destapar l'ampolla. Tota la sala s'omple de flors i fruites delicades i fresques. Penso que és un vi d'hivern, de dies amb poca llums, de la vora del foc. No sé si aquest és el Biu negre que més m'ha agradat. A la boca és incisiu i, en la seva mesurada «fredor», sedós. La boca s'omple de fruita lleument àcida. Hi trobo elegància, delicadesa i plaer. Els que compartim l'ampolla coincidim que, d'alguna manera, ens revifa l'esperit i... no podem parar de beure'n amb delit!

Em meravella que un vi amb tant poca força pugui ser tant saborós. El podria adjectivar com a «aigua de roses» i, si el tasteu, digueu-me si vaig errat o no. És persistent i, més cap el final, se li endevinen unes notes amargoses elegants, que li donen caràcter, tremp, sense perdre la suavitat. M'explica en Ramón que en aquesta collita van usar una mica més de rapa —fins un 25%— que els altres anys.

Vi ingràvid, «petit», delicat, impecable. Triomf de l'elegància sobre la força. Clarament euforitzant!

Frèvol, no frívol.

* * * *
 
Ara penso que els tres pinot noir catalans que prefereixo neixen més o menys a la mateixa alçada sobre el nivell del mar: uns nou-cents metres. Són aquests: el Biu, al Batlliu de Sort, l'Acusp, a la serra de Costa Ampla, sobre Talarn, i La Font dels Aubacs, a les muntanyes de Prades. 

dilluns, 30 de gener de 2017

Xarel·los de glòria

Bevent alguns dels grans xarel·los que s'estan fent al nostre país —i, si seguiu aquest blog, ja sabeu que en bec força, i sovint— de vegades em qüestiono què ens falta per adonar-nos del nivell tan alt on estem arribant. Ara que —després de massa anys!— sembla que ja creiem en l'excepcionalitat i l'excel·lència dels nostres priorat, potser ens cal algun guru americà que ens digui que els nostres viticultors estan creant xarel·los amb una qualitat i una personalitat second-to-none?

Posaré dos exemples recents.


Terroja 2013, d'en Marcel Sabaté, és un vi d'una vinya de més de noranta anys, de la partida de Terroja, en terreny fortament ferruginós, a tocar de Sant Pere de Riudebitlles. Ha tingut una llarga criança amb les mares, sense contacte amb la fusta. Probablement, és una ampolla que hauria d'haver deixat madurar encara un cert temps però m'ha traït el delit d'assaborir un vi del que havia sentit a parlar però no havia tastat mai.

Es tracta d'un gran vi, d'aromes denses i amorosides que mostren amb plenitud les virtuts del xarel·lo madur. Hi ha puresa i la profunda complexitat que dóna la llarga criança amb les mares. A la boca té un punt d'opulència continguda, de potència equilibrada. L'amplada del glop és immensa, sempre dins dels paràmetres austers i nets d'un xarel·lo autèntic. Consistència —també en podríem dir estructura— que persisteix als sentits. Caràcter clàssic, impecable.  


Essencial 2015, d'en Joan Rubió, del que ja vaig parlar —superficialment— en un article recent. L'altre dia, per sopar, en vam destapar una ampolla i, per molt que ja sabéssim que era un vi excepcional, l'ampolla va superar les nostres expectatives i va convertir aquell sopar en una epifania enològica: ens fèiem creus de la profunda bellesa d'aquest vi, que intentaré descriure amb paraules maldestres.

Com ho diré? D'entrada: una potència aromàtica que captiva fortament, però una potència neta i pura, penetrant i perfumada, elegantíssima. Vull dir que, massa sovint, la puresa s'associa a vins massa «despullats» o frèvols. Aquí, no. Aquí hi ha una força primigènia i un conjunt de sensacions «vives» i fresques que van més enllà dels cítrics i el fonoll característics del xarel·lo. No ens cansem d'ensumar les nostres copes i cap nota no hi dissona. Curiosament, quan busquem paraules per explicar el que hi estem trobant, n'hi ha una que no sabem evitar: «essencial». Ara que escric —a partir del record i de les notes que vaig apuntar a la meva llibreta— busco al diccionari el significat de la paraula «essència» i hi trobo això: «el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa». Potser sí que aquest vi mereix anomenar-se d'aquesta manera!

A la boca ens enamora. El trobem ple i lineal al mateix temps. A l'atac hi ha un punt —just— de dolçor de fruita que immediatament s'expandeix, es manté i es perllonga. Quan el vi ja no hi és, la seva essència —un altre cop aquesta paraula!— persisteix de manera aparentment indefinida. Un vi de perfils perfectament nítids, de gran rectitud —sense aprimar-se—, de gran equilibri. Ni els cítrics ni els —deliciosos— amargants del xarel·lo dominen el sabor, però hi són . Ve de gust mantenir-lo a la boca i notar que mai no degenera cap a notes rústiques i massa simples.

Quan les paraules es queden curtes, és bo buscar analogies i punts de referència. Encara que sembli estrany, l'analogia que ens venia insistentment al cap era amb un vi negre —hauria de dir un vi «vermell»— que havíem begut el dia abans. Un vi del malaguanyat Patrick Bize: Aux Vergelesses 1er cru 2008. Els seus registres són ben diferents dels del vi d'en Joan Rubió, però tots dos comparteixen alguna cosa essencial, alguns principis bàsics.

dimecres, 25 de gener de 2017

The Unreasonable Effectiveness of Wine Evaluation

Fa prop de seixanta anys, un parell d'anys abans de guanyar el Nobel, el físic E. P. Wigner va publicar un article de caire filosòfic que duia el títol «The Unreasonable Effectiveness of Mathematics in the Natural Sciences». Aquest article va tenir una gran influència, i encara ara la frase «The Unreasonable Effectiveness of Mathematics» s'utilitza sovint entre els científics per indicar la sensació meravellosa i inexplicable que sentim quan les matemàtiques —aquesta estranya i abstracta creació de la ment humana— ens permeten entendre —i predir— el comportament del sistemes —físics, biològics, socials,...— del món «real».

D'entre les tesis que planteja Wigner en el seu article m'agradaria ressaltar-ne aquestes tres:
  1. Mathematical concepts turn up in entirely unexpected connections.
  2. The enormous usefulness of mathematics in the natural sciences is something bordering on the mysterious and [...] there is no rational explanation for it.
  3. The miracle of the appropriateness of the language of mathematics for the formulation of the laws of physics is a wonderful gift.  
Einstein ho va resumir en una frase encara més curta (i menys acurada): «la cosa més incomprensible de l'Univers és que sigui comprensible». No és difícil entendre aquesta sensació de miracle. Les matemàtiques són una estructura lògica que s'ha anat desenvolupant durant mil·lennis i, incomprensiblement, les peces d'aquesta estructura s'han mostrat capaces d'explicar-nos el món, molts anys —o segles— després que fossin creades per uns matemàtics que no podien imaginar els camps on les seves invencions serien útils o, encara més, imprescindibles.

I ara parlem de vi.

Més exactament, de l'avaluació dels vins, de la crítica, de la prescripció... com en vulgueu dir. En definitiva, de parlar i escriure de vi i de vins. La meva tesi, en aquest article és que
encara que s'hagi demostrat del dret i del revés que l'anàlisi sensorial del vi és impossible, el cert és que, de manera irraonable, misteriosa i miraculosa, parlar i escriure de vins és efectiu (paraula que, segons el DLC, vol dir «que produeix l’efecte que hom n’espera. Real i veritable»).
La quantitat d'estudis que s'han fet per desacreditar completament la crítica de vins és innombrable. Per exemple:
  • A Hint of Hype, A Taste of Illusion, The Wall Street Journal, 20/09/2009.
  • Wine-tasting: it's junk science. The Observer, 23/06/2013.
  • Expectation or Sensorial Reality? An Empirical Investigation of the Biodynamic Calendar for Wine Drinkers. Plos One, 3/01/2017.
  • Chemical Object Representation in the Field of Consciousness. Tesi doctoral, Frédéric Brochet. 2001. 
  • ..........
En aquesta tesi, que es va fer tan famosa, es va fer a tastar a 54 enòlegs un mateix vi blanc en dues versions: una versió no modificada i una segona versió en la que el vi s'havia tintat de manera que tingués aspecte de vi negre. Se'ls va fer descriure els dos vins i els descriptors utilitzats van ser completament diferents en els dos casos. D'estudis com aquest n'hi ha per dinamitar gairebé qualsevol concepte dels que utilitzem normalment per parlar de vins. En resum: sembla talment que, quan parlem de vins, tot és mentida, tot és suggestió, tot és il·lusió. 


I tanmateix, i tanmateix....

I tanmateix, parlem de vins i arribem a uns certs consensos i ens entenem, i ens comuniquem —alguna cosa comuniquem—. De manera irraonable, misteriosa i miraculosa, trobem coses en els vins que nosaltres sentim com a absolutament sòlides, reals i veritablesefectives—. I quan escoltem algun mestre —penso, per exemple, en Josep Roca— que ens explica un vi que tenim a la copa i ens duem a la boca, creiem realment que hi ha alguna cosa d'efectiva i tangible que els nostres sentits, catalitzats per la veu del mestre, poden sentir plenament.

Tornem a Wigner. No hi ha explicació racional pel fet que les matemàtiques puguin explicar el món, però ho fan. Potser no hi ha tampoc explicació racional pel fet que les sensacions d'una copa de vi puguin compartir-se amb altres persones, però és possible.

En conclusió: parlem de vins —amb humilitat i amb honestedat, evidentment!— i creguem que realment ens podem arribar a comunicar entre nosaltres.

divendres, 20 de gener de 2017

Excitar-se amb un Empordà

A mi no em resulta pas tan difícil «excitar-me amb alguna cosa» de l'Empordà. Per esvair qualsevol dubte, vaig destapar una ampolla de Clos d'Agon negre 2007.


Si heu seguit una mica aquest blog, ja sabeu que tinc una clara predilecció, un biaix, per aquest vi de Calonge i que, més enllà de les vicissituds de les diverses collites —el Clos d'Agon dels primers anys va patir unes certes inconcrecions estilístiques (sense perdre mai la qualitat)—, cada ampolla que destapo em dóna unes sensacions de plenitud i voluptuositat que, en el llenguatge d'en Luís González, podríem dir que «m'exciten». N'he anat comprant una ampolla cada any i les he anat desant en un lloc adient on puguin esperar amb garanties els deu anys ben bons que jo estimo que necessiten per fer-se grans. Les desafortunades declaracions d'en Gutiérrez —i una sèrie d'ampolles que he begut aquests dies i no han superat el «tall» per entrar al blog—, han fet que en decidís avui  a destapar —sense cap altra motivació especial— un 2007 d'aquest gran vi del Baix Empordà.


El cupatge d'aquesta collita 2007 va ser d'un 32% de cabernet franc, un 26% de sirà, un 22% de cabernet sauvignon, un 13% de merlot i un 7% de petit verdot. Se'n van fer 21.260 ampolles. Encara conservo les notes de la Laura Montero i en Miguel Coronado sobre les característiques d'aquella collita i hi llegeixo coses com aquestes: «alta pluviometria repartida durant tot l'any»; «la pluja que va caure [...] anava acompanyada d'una oportuna bufada de la tramuntana»; «la primera varietat negra que es va veremar va ser el merlot, el 12 de setembre, en perfecte estat de maduració [...] l'última va ser el cabernet sauvignon en dia 10 d'octubre». La criança es va fer durant setze mesos en bótes de roure francès, noves i d'un vi. Diuen que amb aquesta collita en Peter Sisseck —que, com sabeu, assessora el celler Mas Gil des dels inicis— va consolidar «un estil més refinat i fragant» i, si heu pogut comparar els Clos d'Agon 2001 i 2003 amb aquest 2007, crec que hi estareu d'acord. 


Aquesta ampolla m'ha impressionat profundament. Era cosa de la lluna, de les característiques de l'aire —quan m'he llevat, nevava fort i tot el paisatge era blanc i virginal— o del meu estat d'ànim exaltat o, amb més probabilitat, de les reals virtuts intrínseques d'aquest vi majestàtic? Aromes suaument confitades, profundes i especiades, de prunes madures i també de sotabosc, de terra i pedra. Impecable, superb. El record se n'anava a algunes ampolles de Bordeus que han romàs a la memòria, però aquí hi ha més voluptuositat i una mica més de calidesa.

El glop, amorosit i dens —més dens de sabor que no pas dens de textura— impressiona en la seva qualitat setinada i plaent, de fruita madura i dolça i tanins plusquamperfets. Hi ha una plenitud voluptuosa, però no pas decadent ni massa greixosa. El vi assoleix un punt d'equilibri entre l'elegància massa freda i la sensualitat massa ardent. Maduració justa, extracció acurada, persistència, profunditat. Textures aromàtiques sorprenents. Sí, m'excita!