diumenge, 19 de juny de 2016

Ocells d'Alella: El Tallarol

Deia en un article anterior que alguns dels millors moments que m'ha donat aquest blog és quan persones il·lusionades i expertes m'expliquen els seus projectes enològics. Avui posaré un altre exemple d'això: El Celler de les Aus d'en Josep Maria Pujol-Busquets i el seu equip.  Com sabeu, aquest celler és una part diferenciada d'Alta Alella dedicada a l'elaboració de vins de conreu ecològic sense sulfurós —però aquesta breu definició no pot encabir tota la magnitud del projecte ni les seves implicacions.

Vaig tenir la sort que la Valérie Veilleux i l'Adela Roy van mostrar-me el Celler de les Aus i em van explicar les seves circumstàncies. L'indret impressiona i l'obra de l'Alfons Soldevila, d'una radicalitat sense fissures, no s'assembla a res que jo recordi haver vist abans. Una arquitectura molt conceptual, amb el leit-motiv de la reutilització, l'ecologia i la sostenibilitat. És una obra que «no fa bonic» perquè deliberadament fuig del preciosisme tradicional per percaçar una idea de silenci i no-impacte.


Del Merla —mataró fermentat en fusta i amb tres mesos de bóta— ja n'he parlat en algun altre article. Com que ahir vaig destapar una ampolla de Tallarol 2015, escau més que parli d'aquesta pansa blanca extraordinària... encara que l'ampolla de Merla 2015 que vam compartir la setmana passada amb uns amics no em fuig de la memòria.

El Tallarol 2015 és un vi de pansa blanca que fermenta en unes àmfores fetes a partir de sauló de la finca d'Alta Alella. Com ja he dit, no s'hi afegeixen cap mena de sulfits i, encara que no m'agrada utilitzar aquests termes, crec que hauríem de dir que és un «vi natural».  S'embotella en una ampolla d'espumós reciclada i es tapa amb un tap dels que s'anomenen «tecnològics» —que a mi no m'agraden, però que potser tenen unes virtuts incontestables—.


No cal invocar Proust per afirmar com de persistent en els anys pot ser la memòria d'alguns sabors. Mireu: quan començaven els anys seixanta del segle passat, jo passava llargues temporades a una masia d'Alella i la mare m'enviava cada tarda a omplir el càntir a la font de Santa Madrona, perquè els padrins, a l'estiu, no volien beure l'aigua de la casa, que baixava de la vinya del Petó. Recordo —i si no ho recordo, crec que ho recordo, que és pràcticament el mateix— recordo el gust que tenia aquella aigua, quan ja feia una estona que s'havia anat refrescant al càntir, al celler de la masia. No era gust de càntir ni gust de terrissa, sinó com un gust d'aigua «ablanida». Quan tasto vins criats en àmfora —i cada dia en tenim més i millors— em retorna aquell sabor llunyà —o crec que em retorna, que és pràcticament el mateix—.



Aquest xarel·lo m'ha semblat extraordinari! Només destapar l'ampolla, omplir una bona copa i acostar-la al nas ja he experimentat aquella sensació que coneixem tan bé els que estimem els bons vins: tot l'esperit es deixondeix i s'exalta i una il·lògica sensació de pau i bonhomia ens omple. Aromes incisives i pures, estrictes en la seva austera serenitat. I alguna cosa molt viva, una salabror marina, una fruita netíssima. Com ens ha agradat! I a la boca? El glop és també pur i equilibrat i sorprèn que sigui tan melós, sense oblidar aquell punt salí que diuen que tenen algun xarel·los d'Alella. He recordat amb força l'aigua de Santa Madrona, a la masia d'Alella, fa més de cinquanta anys. I el sauló, i una immensa dolçor de fruita, i la salabror, i aquell caràcter ablanit i amable....

Ens l'hem begut amb gran delit, a la fresca del vespre. I ens hem sentit una mica més feliços. Escoltàvem Guy Clark i Lyle Lovett —dèries meves—. Ara que escric això, em vénen al cap uns versos que em recorden la masia d'Alella, als anys seixanta, uns versos que quan era jovenet em feien estremir. I encara ho fan, ara:

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.

dilluns, 13 de juny de 2016

Conca del Riu Anoia

Una de les coses més valuoses que m'ha donat aquest blog —i la meva dedicació al món del vi que el blog comporta i exigeix— és poder conèixer, directament de la boca dels grans mestres de les nostres vinyes i els nostres vins, els projectes que els mouen, sovint apassionadament, a fer el que fan.

Com a exemple d'això que dic, m'agradaria transmetre avui l'emoció que vaig sentir no fa gaire, en un sopar a can Raventós, quan en Manuel Raventós ens va parlar del seu projecte "Conca del Riu Anoia".


Aquest projecte es pot entendre de dues maneres diferents. En primer lloc, com un compromís personal i empresarial —que no és poca cosa—, en segon lloc, com un horitzó que només serà realitat si és compartit.

Encara que ja conegueu quin és el compromís al darrere de la menció «Conca del Riu Anoia» per als vins espumosos, fem-ne un resum:
  • Vinificació pròpia i elaboració pròpia, amb un mínim del 80% de vinyes pròpies i requisits estrictes de qualitat (perfectament especificats).
  • Viticultura biodinàmica i només amb varietats autòctones.
  • Sempre vins d'anyada amb criança mínima de divuit mesos.
  • Delimitació geogràfica de la zona de producció a la Vall de l'Anoia.
Hi ha altres cellers que compleixen aquests requisits? Sí, n'hi ha pocs però n'hi ha. Hi ha cellers que han fet públics compromisos de qualitat equivalents o fins i tot superiors? Sí, n'hi ha. Hi ha algun altre marc establert que s'assembli a aquest? Sí, però amb algunes mancances. És un projecte ple de sentit? Jo crec que sí, completament. És fàcil o previsible que hi hagi aviat altres cellers que s'incorporin a aquesta «denominació»? Potser no. I en un futur una mica més llunyà? Tant de bo!

Un projecte com aquest no es pot deslligar de la terrible situació d'aquella «denominació-de-res» que es diu «cava» i que, a dia d'avui, té el mateix valor que, per exemple, la paraula «carn» o la paraula «oli»: zero. I no segueixo per aquí, que aquest no és un blog per a parlar de misèries. Parlem, per exemple, del Textures de Pedra 2011.


És un vi que no acabo de trobar les paraules que em semblin justes per explicar-lo. Potser acabaré dient que té un punt de «fascinació» que, segons el DLC és la qualitat d'allò que «captiva irresistiblement amb la mirada, amb algun atractiu poderós, amb el seu prestigi». També puc explicar que les seves aromes són d'un nivell de complexitat inusual, i són d'aquelles que no et cansaries d'ensumar. I a la boca, afirmar que hi ha unes «textures» consistents, persistents, difícils d'oblidar, tampoc no pot passar per una descripció. Vaja, que ja veieu que no me'n surto, de pretendre encasellar aquest vi en una nota de tast objectiva i senzilla. Penso que si demà n'obro una altra ampolla potser m'hi fixaré més... però em temo que em tornaré a deixar endur per.... la pura fascinació d'un vi singular i múltiplement complex.

diumenge, 5 de juny de 2016

Can Serra dels Arxius o dels Eixibis

Se la coneix com la vall dels Gitanos, però als mapes no hi consta aquest nom popular. Neix al monestir de Santa Maria, a uns set-cents metres d'alçada, i va baixant, encarada completament a migdia, fins que es troba amb el Cardener a Cal Trist de Súria. És la vall de la riera d'Hortons i és plena de boscos que amaguen antigues terrasses on s'hi havia conreat la vinya, i vells cups de pedra on s'hi havia fermentat el vi, en un temps on tot el Bages era un vinyer.

La vall —dels Gitanos o d'Hortons— és plena de masies que, com que estan envoltades de bosc, passen força desapercebudes. La carena del coll d'en Guineu les protegeix de la tramuntana, i les glaçades hi són menys severes que al fons de la vall del Cardener. Des d'una de les masies més esplèndides —Cal Serra dels Arxius (o dels Eixibis, segons alguns documents antics, o de Castelladral)— pots veure, encimbellat a la carena de llevant, Castelladral i al fons, cap a migdia, la silueta amiga de Montserrat.


Com aquell estudiant del Acercamiento a Almotásim d'en Borges, he pujat fins aquesta vall tan allunyada de qualsevol tràfec buscant unes vinyes, un vins i una persona, que ha resultat ser una mena d'Almotásim particular —si coneixeu aquell conte sabreu què vull dir—. La persona és en Joan Soler, els vins són la seva darrera i personal aportació a l'enografia del Pla de Bages i es diuen, genèricament, Exibis. Reconec que fins ara no els havia tastat. 


La referència al conte d'en Borges s'entendrà quan digui que jo no coneixia personalment en Joan Soler, però l'havia anat seguint —sovint sense saber que ho estava fent— a través de l'empremta que ha anat deixant —com Almotásim— en els grandíssims vins que ha anat fent. Aquí teniu uns quants noms, d'aquells que em fan venir salivera només d'escriure'ls: Nuat, Abadal Selecció, La Fou, Blunt, U d'Urpina, 10 sentits....

Ara en Joan Soler ha iniciat un projecte petit però extraordinari a Cal Serra dels Exibis, a la vall d'Hortons, un projecte que ja ha donat els seus primers fruits —magnífics, delectables— a base de cabernet, de mandó i de sumoll. La recuperació del desaparegut mandó —una varietat que, quan la coneguem millor, ens pot arribar a enlluernar amb la seves aromes delicades— ja és una excel·lent notícia que la qualitat dels resultats fa encara més notable. 


D'una banda tenim l'Exibis 2015 que és un vi que podríem qualificar com a jove, encara que una part ha tingut una breu criança en fusta. El cupatge és d'un 60% de cabernet i la resta, a parts iguals, mandó i sumoll. Un vi de fruita, d'elegància i també de tensió, un vi que et fa estimar el cabernet.

A un nivell superior hi ha La Rasa 2013, amb el mateix cupatge però amb un any de criança en bóta borgonyona. Aquí les aromes són complexes i elegants, amb una singular personalitat. Cireres molt madures, herba, terra, equilibri. Un vi amb un nivell d'extracció acuradíssim. El glop és amorosit, ple i ampli, persistent i fresc. Aquesta combinació de tres varietats produeix un cert trompe-l'oeil molt dinàmic, una certa dialèctica entre les qualitats del cabernet i les del sumoll, amb un tercer ingredient que potser té un cert rol catalític, aportant algun perfum, alguna delicadesa —què sé jo!— En tot cas, el resultat és magnífic!

No he pogut conèixer La Baula 2013 —que està exhaurit i l'imagino brillant— però sí que he begut La Baula 2014, que encara haurà d'esperar un cert temps a l'ampolla abans de sortir al mercat on, presumiblement, desapareixerà ràpidament. Aquests vins estan fets només amb mandó i sumoll, a parts iguals. Recordo que ahir al vespre, bevent aquest vi amb el meu fill, em va dir que li recordava un Barolo que vam beure plegats fa un parell de mesos. No anava pas desencaminat. És un vi immensament aromàtic, de flors i bosc i bàlsams, que s'expressa a la boca amb una elegància delicada i fluida, però amb una gran tensió interna. Amb totes les virtuts dels sumolls que estimo i amb alguna cosa més, com una elegància, com una profunditat, com un perfum delectable. 


Amb aquests vins i la il·lusió, el coneixement i els projectes d'en Joan, serà formidable poder anar seguint les properes collites de La Rasa i La Baula.

dissabte, 28 de maig de 2016

El gran xarel·lo de Cal Panxa

Pocs deuen conèixer Les Vistes 2013 —cinc-centes ampolles i escaig d'un xarel·lo criat en una bóta de castanyer— però jo el qualifico com un dels millors vins blancs que he begut en aquests darrers mesos.


Aquesta petita joia procedeix d'una vella vinya de xarel·lo que hi ha a Cal Panxa, a les costes que s'enfilen de Sant Sadurní a l'Ordal, i també de la bona feina d'en Josep Esteve Gibert i l'Albert López. Parlo del petit celler que du el nom d'Esteve i Gibert. Ja vaig parlar-ne l'any passat en aquests Apunts.

Recordo que en aquell article, a partir del tast que vaig fer al celler, vaig qualificar l'Albert com un membre de la «nova generació de joves mestres del xarel·lo que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat». Han anat passant els mesos fins ara que he destapat l'ampolla de Les Vistes 2013 que vaig comprar en aquell moment. Amb el peix al forn d'ahir a la nit, vaig voler-la destapar per confirmar (o desmentir) l'impacte que aquest vi em va produir l'any passat. El resultat: n'hi ha prou amb repetir la frase de l'inici d'aquest apunt: «un dels millors vins blancs que he begut en aquests darrers mesos».


De què fa olor, un gran xarel·lo com aquest? De fet, encara que parlem de si els cítrics, o el fonoll, o la flor d'acàcia, el xarel·lo que no ha estat adulterat no fa «olor de» i, malgrat això, la seva aroma pot ser deliciosa en la seva estricta severitat, com passa en aquest cas. Ni plàtans, ni brioixos, ni pixats de gat, ni fruites exòtiques, ni collonades, res d'això escau a la més elegant de les nostres varietats blanques. El diccionari descriu «incisiu» com allò que «penetra com un instrument tallant» i, en aquest sentit, és clar que l'aroma de Les Vistes 2013 és profundament incisiva, perquè ens penetra de manera directa, profunda i acerada.

Sigui com sigui, ahir al vespre  —vam saber allargar l'ampolla fins ben enllà— ens vam delir a bastament ensumant aquest liquid tan pur. A la boca, el glop era d'una netedat prolongada i impecable, d'una bella untuositat equilibrada i elegant. És d'aquells vins que ve tant de gust deixar una estona a la boca per allargar-ne el plaer. En podem dir volum, però no és el volum de la garnatxa —la gloriosa garnatxa blanca!— ni el del viognier —més decadent, més hedonista—.

També hauria de dir alguna cosa de la bóta de castanyer de cinc-cents litres que ha jugat un paper important en la criança —l'acurada criança— d'aquest vi solemne. El resultat és excel·lent, i la meva dona, que ha desenvolupat una hipersensibilitat —convertida en refús— al roure en el vi blanc, no va presentar cap objecció a aquest xarel·lo, ans al contrari. Una gran demostració que és possible —no fàcil, però possible— obtenir un xarel·lo de criança amb virtuts immenses sense ensopegar amb els paranys del roure.

diumenge, 22 de maig de 2016

Un altre «turn of the screw» d'en Josep Grau

Quan es tracta d'expressar en català la idea d'un altre «turn of the screw», no resulta senzill. En Jordi Larios va traduir el famosíssim conte "The Turn of the Screw" de Henry James i va optar per «Un altre pas de rosca», que està força bé però, malauradament, el significat col·loquial actual de «passar-se de rosca» hauria convertit el meu títol en involuntàriament derogatori. Una expressió més adient seria «un pas més enllà», però finalment he deixat el títol de l'article en anglès, i suposo que ja ens entenem.

En resum, que en Josep Grau, el viticultor de Marçà que jo tant respecto, ha donat un pas més enllà, ha collat més el cargol, ha reblat més el clau... i ens ofereix la Florens 2014.


Aquest vi —que vaig tastar per primera vegada al Tast de Professionals de la Fira del Vi de Falset d'enguany— és una garnatxa que procedeix d'una vinya plantada ara fa cent anys —que es diu aviat!— fermentada en ciment i criada en tonells —allò que en diuen «foudres»— de dos mil litres, de roure alemany i austríac. En Josep m'explicava com està abandonant la bóta bordelesa i el roure francès o americà i quina fascinació té ara per aquests tonells i aquestes fustes. Ara que he tastat la Florens 2014 jo també començo a sentir-m'hi fascinat!

A partir de les notes que vaig prendre al Tast de Professionals, tinc una petita llista de vins per anar bevent. La garnatxa d'en Josep Grau estava al capdamunt de la llista i l'altre capvespre vaig destapar-ne una ampolla que em va confirmar les bones sensacions del dia del Tast. Tampoc no és cap sorpresa, devot com sóc del Vespres —també, sobre tot, de la garnatxa blanca!— i de l'increïble Regina.

Quines virtuts té la Florens? Comencem amb algunes analogies, com si diguéssim, amb la bibliografia. La primera és natural i, segurament, massa genèrica. Parlo de Châteauneuf-du-Pape. La segona és Gauby —no el Gauby exuberant dels primers Muntada, sinó més aviat el de Le Soula. La tercera és una mica més estrambòtica: els nou de Pannobile o, com que no el he tastat pas tots, el Claus Preisinger que vaig destapar fa poc. En tots aquests vins he anat pensant mentre bevia una copa i una altra de la Florens 2014.

I com l'he trobat? D'entrada, d'un  color que el fa semblar jove i ple d'unes aromes elegants i profundes, amb flors pansides però netes, amb herbes i cireres madures. Hi ha registres com de llapis: fusta de llapis i grafit de llapis —en diré mineralitat?—. Hi ha frescor, delicadesa. Em resulta difícil emparentar-lo —ja ho heu deduït de l'apartat anterior— amb la majoria de les garnatxes catalanes que més estimo. És subtil i lliscant. I a la boca és com una fruita esmorteïda i líquida. Complex i no pas complicat. Amb força, amb una relativa fredor, i una mediterraneïtat que es decanta més cap al seny que cap a la rauxa.

I esclau d'aquesta copa de la Florens —com el ratpenat al voltant de la nitra—, mentre sonen, repetidament, els Songs of Love and Hate de Cohen, penso, amb Espriu que sí, que tot és just.

dilluns, 16 de maig de 2016

Dos vins de la vall de Bitlles

No coneixia els vins de Celler Vell i, ara que n'he pogut destapar alguna ampolla, hi he trobat coses que m'inciten a incloure'ls en aquests Apunts. L'edifici del celler, de fet, l'havia vist mil vegades perquè es troba a tocar de la circumval·lació nord de Sant Sadurní, al costat de Gramona, en aquella zona de vinyes que va del Turó de Can Mota fins ben bé els carrers de Sant Sadurní.

D'aquest celler, m'ha interessat molt el seu Extra Brut Gran Reserva 2011. No en conec la composició exacta, però sembla que deu dur xarel·lo i chardonnay. La criança ha estat prolongada i la bombolla ho denota. L'aroma és amorosida i penetrant, rica de matisos, fruitada i neta. A la boca, encerta aquell punt d'equilibri que tenen alguns «extra brut», i els diversos vectors —fruita, criança, tremp, manyagueria, unció— s'hi troben ben distribuïts. El bevem amb plaer, amb una certa facilitat i el seu sabor ple se'ns fa avinent a cada glop.

* * * * 

El Castellroig Vermell Brut (sense anyada) està fet amb «xarel·lo de pell fosca» (xarel·lo «vermell»?) i amb una breu maceració pel·licular. Procedeix de la zona de Terroja i la Serra del Titer, entre Sant Pere de Riudebitlles i Torrelavit. La tonalitat és groga, però s'hi veu —segons com ve la llum, i mirant de cua d'ull— una irisació rogenca. És un vi molt llaminer, d'un sabor prou punyent com per acoblar-se magníficament amb una àmplia gamma de plats.


Normalment, jo prefereixo els espumosos austers i acerats, però aquest exuberant Brut m'ha plagut força. També m'ha sorprès veure que el xarel·lo és capaç de presentar una inusual faceta tan llaminera. L'aroma és notablement complexa. Hi ha una densitat melosa —lleument cítrica, també— i una perllongada persistència del sabor. Curiós i bo. Gastronòmic.