dissabte, 20 de maig de 2017

Poseu-hi SO2, si-us-plau!

En aquest blog que sempre parla de vins magnífics avui, en canvi, parlaré de vins que podrien haver estat magnífics.

Per exemple:
  • Un sumoll que conec en un tast i que em sembla molt interessant. En prenc nota i penso que un dia aniré al celler a conèixer més directament aquest vi i la vinya d'on surt. Casualment, entro a xafardejar a una botiga —una botiga ben endreçada, acurada en la tria i que sembla que tracta el vi amb el respecte que es mereix— i trobo aquest vi. No és la collita que vaig tastar, sinó la de l'any anterior. Tinc a sopar uns amics que, sense estar tan obsessionats com jo, sé que saben apreciar un sumoll pur i aromàtic. El destapem i .... vatua l'olla! Picat o, eufemísticament, «amb excessiu volàtil». L'encant s'ha trencat. Mirem tots en direcció a l'aigüera. Filosofem. Dubtem. 
  • Un vi experimental d'un celler molt estimat. Un sauvignon blanc elaborat amb la idea d'aconseguir una expressió poderosa i una llarga evolució a l'ampolla fins assolir complexitats sàpides que el facin extraordinari. El coneixement de l'enòleg d'aquest celler és una bona garantia que aquest vi no em deixarà indiferent, si tinc la paciència de guardar-lo —sempre en les condicions òptimes— ni que sigui un parell d'anys. Vaig personalment a recollir l'ampolla al celler i la diposito immediatament a un celler semi-soterrat —que manté sempre una temperatura força constant— que tinc a pocs kilòmetres. Espero un parell d'anys. Quan el destapo.... vatua l'olla! Oxidació que emmascara qualsevol altra virtut. Per sort, aquesta vegada estic sol i no em cal donar «explicacions» a ningú més.
  • Un gran vi. Potencialment, un gran vi. Una icona. Car, escàs, cobejat, de culte. Un Priorat. El compro just quan acaba de sortir al mercat i el diposito immediatament a una nevera específica. Vull deixar-lo evolucionar uns anys —no gaires, perquè em fa patir la filosofia «naturista» del celler, ben coneguda. Quan, finalment, em preparo per a la «gran ocasió»... vatua l'olla! Volàtil a dolls! És impossible saber què hi ha darrere d'aquesta exuberància acètica. Quina llàstima! Quina desesperació! 
I podria anar seguint....


El problema, ja ho sabeu, és el «maleït» diòxid de sofre que, per motius molt diversos —teosofisme, primitivisme, papanatisme?— ha passat de ser un dels grans invents de l'enologia (des de temps ben remots) a una mena de dimoni pelut. Dit millor: el problema és l'absència de diòxid de sofre, omès per mor d'una certes modes, d'unes certes obsessions.

Recordo una amiga que em va dir que ella no bevia vi perquè un dia havia llegit a les etiquetes que el vi contenia una certa substància química —al segle XXI tothom sap que «química=verí». També veig com s'ha disparat el consum de productes «sense» tal o qual cosa, encara que aquesta cosa sigui, no només perfectament saludable sinó, encara més, necessària i desitjable —excepte per a una mínima part de la població que hi tingui intolerància.

Per no pecar d'esbiaixat, també vull dir això:
  • És cert que, en alguns casos, en origen, un vi sense addició de diòxid de sofre pot ser millor que el mateix vi amb SO2 afegit. Ho he pogut comprovar diverses vegades. Per exemple, comparant el vi que tasto a un celler, directament del dipòsit i el mateix vi un cop embotellat. O amb algun viticultor concret que comercialitza —en unes condicions climàtiques molt ben controlades, i sempre per al consum al mateix any— el seu vi en les dues versions. 
  • Un celler pot fer —i tant!— allò que cregui convenient amb el seu vi. Però si el seu vi ha d'entrar al circuit comercial, ha de ser conscient del risc immens que assumeix. Risc per a ell, per a la seva d.o., potser per al vi català en general. Pensem en els tres exemples que han sortit a l'inici d'aquest article. Si el consumidor decebut, en lloc de ser com jo, fos una persona més «normal», quines conseqüències se n'haurien derivat? Potser s'hauria culpat el sumoll, o potser el Priorat, o potser aquell celler excel·lent...
  • També sé perfectament que hi ha una petitíssima proporció d'aficionats al vi que aprecien l'oxidació i el volàtil, dins d'uns paradigmes molt complexos que s'aixopluguen en l'imprecís paraigües del «vi natural». En conec alguns. He tastat els vins que ells admiren. A mi em produeixen rebuig. Si aquest públic existeix, si aquest públic creix, suposo que l'absència de SO2 tindrà una certa justificació.

dilluns, 15 de maig de 2017

Benvolguda Sara...

Benvolguda Sara,

Conec molt poques persones que encara escriguin cartes. Jo mateix —que tantes n'havia escrit i tantes en tinc encara en alguna capsa oblidada— fa molt de temps que no n'he escrit cap ni una. És un art —i un plaer immens— que hem perdut. Rebre'n una de teva —una carta de debò, escrita a mà i ficada dins d'un sobre!— em va sorprendre i em va produir uns sentiments d'autenticitat i proximitat que cap altre mitjà de comunicació pot igualar. T'agraeixo molt el que hi dius i que ho diguis amb paraules manuscrites, com havíem fet sempre amb els amics.


Jo, ingrat, no et vaig contestar. Sí que és cert que li vaig dir al Magí —per e-mail o whatsapp, quina vergonya!— que et donés, de part meva, records i agraïment. Però no és el mateix. Ara ja es tard per esmenar-ho. Esperant que no t'ofengui, et contesto penjant la resposta en aquest blog. 

A la teva carta, tens un record per una diada que no oblidaré, quan vàreu obrir les portes de casa vostra —i les ampolles del vostre celler— a l'Oleguer i un grupet d'amics —on hi era jo. Ja deus saber que és impossible no deixar-se endur per la immensa força magnètica del teu pare, no apreciar la delicada bonhomia de la teva mare o restar indiferent al teu caràcter i al teu coneixement... A nivell personal, va ser una jornada entranyable; a nivell enològic, vaig aprendre més del Priorat en unes hores que en anys d'anar bevent sense solta.


La teva carta deixa traspuar una certa excitació per la collita 2015. Segurament, és una excitació ben justificada, que m'agradarà confirmar a mida que vagin passant els anys. Tot plegat —el record de la teva carta, l'excel·lència de la collita 2015, el regust d'aquells Clos Martinet mítics que, estranyament, retorna a la meva memòria amb una força no menor que la d'aquella magdalena cèlebre—, tot plegat m'ha empès a destapar avui un Clos Martinet 2005.


Del teu vi —i d'uns pocs més— miro de comprar-ne una ampolla de cada nova anyada. Fóra millor comprar-ne mitja dotzena, però no ho puc fer i, d'altra banda, l'«ampolla única» confereix, al fet de destapar-la, un caràcter més «definitiu»: no estic destapant «un» Clos Martinet 2005 sinó que estic destapant «el» Clos Martinet 2005. 

Que n'és de gran! Com em parla del Priorat! Si no compto aquelles ampolles d'Scala Dei dels anys setanta, el meu primer Priorat va ser —gràcies a l'Oleguer— un «Martinet Especial 1992» que em va descobrir tot un món nou. El 2005 d'avui l'he decantat dues hores abans i ens l'hem anat bevent —de la manera conscient, deliberada i a pleret que a mi m'agrada beure— amb un àpat format d'aliments elementals i nobles, extremadament simples, sense artificis que ens emmascarin l'essència del Clos. La copa: la d'en Roger Viusà, naturalment!


Seria ridícul voler-te explicar —precisament a tu!— com és aquest vi. Deixa'm, però, deixar per escrit quatre impressions meves, per si algú més llegeix aquesta carta. Les aromes són d'una riquesa extrema que va evolucionant a la copa, i a mi m'ha semblat com si anessin recorrent tot el ventall imaginable i desitjable. Vull dir que en un moment hi trobo tal cosa, i un instant després tal altra cosa i al final em canso de pretendre, absurdament, destriar els elements que componen aquest espectre tan ric. És molt millor prendre'l com un tot. Si algú creu impossible que hi pugui haver puresa en la voluptuositat, que tasti un vi com aquest! Calidesa sense xafogor, confitura sense pèrdua de tensió. Plenitud i un cert capteniment clàssic que a mi, personalment, m'agrada i em dóna seguretat.

Quan intento descriure la llarguíssima excitació que el vi em produeix a tota la boca, tampoc no me'n surto amb cap intent d'anàlisi i acabo imaginant descriptors que són objectes sòlids com la roca o conceptes físics com la força, la massa, la matèria, el pes o l'equilibri. Experimento onades de sabor successives —que comencen amb una «dolçor» meravellosa— i em ve al cap la paraula anglesa «grip» o aquella paraula que ens agrada tant als matemàtics que és «estructura», i aquella altra que és «ordre».

Gràcies per vins com aquest! 

Records al René i als teus pares. 

Una abraçada,

Jaume


dilluns, 8 de maig de 2017

Estrats del Priorat

Faltaven quatre dies perquè comencés el mes de maig i quan jo passava per la Teixeta queia una aiguaneu que no s'acabava de decidir a quallar. A Falset em van dir que havia nevat a Prades i a la Morera. Feia força fred, i encara més si ho comparo amb les calorades d'un parell de setmanes abans, que havien fet brotar els ceps gairebé com si fos el juny. Després va sortir ràpidament el sol i, a primera hora de la tarda, a Porrera el cel era ben blau.


Vaig pujar a Sant Antoni —no me'n ser estar, cada vegada que vaig a Porrera— i vaig passar-hi una bona estona contemplant el joc de la llum i dels núvols sobre les vinyes. Al meu davant, les partides dels Fonellassos i de la Ràpita, separades per una torrentera, sempre en terrenys aspres de llicorella. Veig terrasses, costers, erms, pins... Penso en què veuria si la història de les vinyes es diposités en estrats superposats, com passa a la geologia.

Potser el que hi veuria —de l'estrat més profund al més recent— seria un anar i venir com aquest:
  1. Garnatxa, carinyena, malvasia, pansal, macabeu, picapoll negre, sumoll i punxó fort cobreixen tot l'espai disponible. Al poble hi ha una fàbrica d'aiguardent i un hostal.
  2. Tot és pedra i misèria a partir de l'arribada de la fil·loxera el 1888. Segon l'enquesta d'en Claudi Oliveras, al terme de Porrera només hi queden unes «escasísimas cepas aisladas»
  3. Carinyena, barrejada amb algun moscatell i algun picapoll, quan el 1897 es comença a plantar el coster dels Fonellassos amb peus americans.
  4. Ametllers i oliveres que van reconquerint el terreny que fou de vinyes, quan el Priorat sembla que s'acosta sense remei a la decadència total.
  5. Hi ha aleshores una discontinuïtat geològica i comença a haver-hi ceps de cabernet i també terrasses i la grandesa de la vinya reneix amb plenitud. Pas a pas, els ametllers i les oliveres van retrocedint.
  6. El cabernet va minvant i ja no es fan més terrasses. Es planta garnatxa i carinyena als costers que han perviscut. Es recupera lentament l'antiga saviesa.


A Porrera parlo una llarga estona amb en Salus Àlvarez, a la terrassa de casa seva —la que fou un dia l'hostal que he esmentat fa un moment— de cara a les seves vinyes que són, precisament, les de la Ràpita i els Fonellassos. En parlem amb una copa del seu deliciós i enigmàtic Nèctar dels Àngels i ell m'explica que el coster dels Fonellassos va ser una de les primeres vinyes que es van plantar després de la fil·loxera, l'any 97 del segle XIX. Hi ha, doncs, uns ceps vellíssims de carinyena i, esquitxats aquí i allà, algun moscatell blanc, algun moscatell negre, alguna garnatxa.


La minsa producció d'aquest coster històric de Porrera anava a parar a alguna ampolla magnífica d'algun gran celler de la vila, però ara, començant amb la collita 2014, en Salus ha decidit emprendre el seu propi projecte que culmina —no podia ser d'altra manera— amb un vi que neix íntegrament als Fonellassos, una carinyena —amb la mica de moscatell que hi ha al coster— que, segons els pocs afortunats que l'han tastada, podria ser monumental.

Aquest vi —que podria lluir amb ple orgull el títol d'«Els Fonellassos»— per motius que desconec s'ha batejat amb un nom impersonal i estrany, més propi d'un malbec del valle de Colchagua que no pas d'una carinyena centenària de Porrera. Deu tenir alguna explicació —que se m'escapa. 


Recordant aquella visita a Porrera, he destapat avui una ampolla de Dual 2014, que és el vi d'en Salus fet amb el raïm dels ceps més joves i el que no va a les seves cuvées més selectes. Una ampolla idònia per reflexionar sobre els successius estrats històrics que, com els de la geologia, permetrien reconstruir les vicissituds d'aquesta regió que tant estimem.

dijous, 4 de maig de 2017

Sumolls a Sant Sebastià dels Gorgs

Sant Sebastià dels Gorgs, un vespre de finals d'abril. Feia uns dies que havia tornat l'hivern però avui —encara que l'aire sigui força fresc— fa bonança i tindrem una posta de sol espectacular. La llum que passa ras encén els pàmpols que la calorada de fa quinze dies ha desenvolupat amb gran rapidesa. Faig un tomb per les vinyes de la Caseta mentre espero que arribi l'hora de fer cap a Montargull, al celler Parxet.

És temps de tastos. Tants, i tan interessants, que no podria seguir-los tots, per molt que m'hi esforcés. A més, per qüestions diverses, aquest any no he tingut ni temps ni capacitat d'assistir als que més em dol perdre'm, com el Tast de Professionals o el Tast del Decenni, a Falset. Sí que puc anar —per això sóc aquest vespre a Montargull— al Tast de Sumolls que s'organitza dins de la setmana «Microví».   


No havia estat mai a les instal·lacions de Parxet a la finca Montargull. És un lloc magnífic dins d'una contrada deliciosa. Des de la terrassa, un mar de vinyes suaument ondulades —la Plana de l'Esteve— ens guia la mirada cap a la silueta coneguda i potent de Montserrat. El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, amb la seva llarga i convulsa història, és a tocar, i els polígons industrials i els grans eixos de comunicació, encara que estiguin com qui diu al costat mateix, sembla que no hi siguin. És un racó privilegiat.


Tast de sumolls. En tenim pocs i cadascun d'ells té una història i un valor. Són romanalla d'un passat que va estar a punt de desaparèixer completament i, al mateix temps, són l'objecte on els viticultors més valents poden expressar els seus ideals vinícoles. M'agraden molt els sumolls —ja ho he demostrat a bastament en aquests Apunts— i tenir-los gairebé tots —ben pocs que n'hi ha!— a l'abast un vespre d'abril a Montargull és un privilegi que, afortunadament, vaig poder fer meu.

Hi devia haver uns cinquanta vins i a mi, aquesta vegada, no em venia de gust prendre apunts. Escriuré alguns comentaris de les ampolles que més recordo i que més em van agradar. Si no dic res del vostre sumoll preferit, pot ser que no el tastés o que a mi no hagi agradat tant —per què no?— o pot ser que no formés part de la mostra.


Començaré pels amics de Pardas i el seu Collita Roja 2013, un vi extraordinari del que em confesso adorador addicte. Però també em van deixar tastar altres coses molt interessants, com el nou sumoll jove que es diu Sus scrofa 2016 —és a dir, «senglar»— i ja surt d'unes vinyes que en podríem dir «joves» perquè «només» tenen vint anys. Però el que més em va encuriosir va ser descobrir un vi que es dirà L'Ametller, que recull el sumoll d'una parcel·la concreta de les que anaven al Collita Roja. Aquest vi, que només s'ha embotellat en format màgnum (i n'hi haurà pocs!), per la impressió que m'ha fet, crec que podria ser un sumoll grandíssim, una ampolla memorable.

Els sumolls de Jané Ventura tenen sempre una preciosa evolució amb el pas del temps. Per acabar-ho de demostrar, vaig poder tastar un màgnum del Sumoll 2009 que tenia unes virtuts excelses. Diuen que el sumoll es podria comparar amb el nebbiolo. En tot cas, vins com el de Pardas i el de Jané Ventura, ens indiquen quines magnífiques evolucions podem arribar a aconseguir.

El Sumoll de Can Ràfols va ser el primer sumoll que vaig beure, ara fa uns sis o set anys. Em va enlluernar i sempre el tinc a la meva llista de culte. Vaig poder tastar el 2014 —que encara no ha sortit al mercat— i  em va transportar immediatament a un univers lluminós i elegant, ple de reminiscències d'ampolles que he begut —Borgonya, per exemple.

Foresta 2015, una nova entrega d'en Joan Olivella i en Lluís Carsí. Magnífic com tots els seus sumolls, o potser encara millor, més delicadament aromàtic, més profund, elegantíssim. Precisió impecable. I què diré del Sumoll 2015 de Solergibert? Cada collita d'aquest vi —li he dedicat algun article en aquests «Apunts d'Enografia»— m'ha semblat una petita joia, una delícia. I no vull oblidar l'Infiltrat 2015, de Mas dels Clavers. Quan vaig tastar el seu 2014, ara fa més o menys un any, em va impressionar força i li vaig dedicar un article («D'uns ceps amagats en una vinya»). M'ha semblat que aquesta nova collita el superarà en complexitat i en perfecció. Tampoc no vull oblidar L'Oblit 2015 d'Esteve i Gibert que ara afegeixen un sumoll de vinya molt vella a la seva col·lecció de vins magnífics.

De tots aquests vins que he dit, ja n'havia tastat alguna —o moltes!— collites anteriors. El que és més interessant d'aquests tastos és poder trobar coses noves, cellers i vins que em deixin tastar un sumoll que em cridi l'atenció i que em convenci que mereixen un coneixement més profund. A Montargull en vaig detectar tres o quatre que entren dins d'aquesta categoria. Escriuré els seus noms, però no diré res dels vins perquè espero poder-ne parlar aviat amb molt més coneixement.

Es tracta del celler Finca Parera, d'en Jordi Guasch, a Sant Llorenç D'Hortons; de la Masia de la Roqua, d'en Jot Camps, a Olivella; d'en Jaume Grau, a Maians; i de Vinyes de l'Albà, al poble de l'Albà, municipi d'Aiguamúrcia.

divendres, 28 d’abril de 2017

Rebuig del pensament únic

Si hi ha algun àmbit on el «pensament únic» és un disbarat, és l'àmbit del vi. És cert que no ens cansem de dir «a mi m'agraden els vins així i així», que no parem de pontificar que si els vins «han de ser de tal i tal manera». Sovint és un rictus, una aparença que adoptem per semblar —irrisòriament— més cultes, més crítics, més «professionals». Jo diria que qualsevol persona que senti un mínim de curiositat per les multiplicitats del suc de raïm fermentat, qualsevol persona que tingui delit autèntic pel vi, reconeixerà que s'ha sentit emocionat per vins que viuen en universos allunyadíssims els uns dels altres.


Ahir al vespre, per exemple, vaig destapar una ampolla que trencava radicalment amb els vins negres que he estat bevent —amb gran delit— més recentment. Una ampolla que, segons els paradigmes d'aquestes magnífiques ampolles recents, representaria un vi aberrant i que, tanmateix... em va causar una profunda sensació de meravella.

Resulta que, sense haver-ho premeditat, fa temps que els vins negres que bec segueixen unes línies molt concretes que entendreu millor si poso alguns exemples. Són vins de fora de Catalunya, i això explica que no n'hagi dit res en aquestes pàgines. En primer lloc: mencía. Vins freds, subtils i minerals, esgarrifosament atractius. De la Ribeira Sacra i del Bierzo. Vins com el Tolo do Xisto que neix en unes inversemblant terrasses de llicorella sobre el Sil, en un terrer de boires i humitats. Un vi, per cert, fet en col·laboració amb en Toni Coca. O el Finca el Curvado del Raúl Pérez i el Rodrigo Méndez, o encara una memorable ampolla de Las Gundiñas. Quines ampolles! En algun moment he lamentat haver restringit aquest blog als vins de Catalunya i no poder parlar d'ampolles com aquestes!

Mencía, però també pinot noir. Com el nostre Biu, de Sort, que tant m'agrada. O com els Borgonya que em fan delir tant. L'altre dia, per exemple, vaig destapar una ampolla de la Gislaine Barthod. Quina delicadesa, quines dosis de plaer! No era pas un dels seus premièrs —tot i que confesso haver destapat, alguna vegada, algun Fuées o algun Cras— sinó que era el «modest» Bourgogne. Són vins que generen espurnes d'eufòrica felicitat!

Aquesta és la meva «dieta» d'aquestes darreres setmanes. Una dieta que vaig «trencar» escandalosament ahir al vespre amb una ampolla que és a les antípodes d'aquests vins tan freds i delicats. Va ser un Collbaix Singular 2007.  


He parlat diverses vegades d'aquest vi, de la vinya on neix i del celler on es cria. No ho repetiré ara. Només diré que aquests deu anys a l'ampolla l'han fet encara més concentrat i més punyent. M'agradaria poder-lo tornar a tastar, d'aquí a deu anys més, però aquesta era —ai las!— l'última ampolla que tenia. És un vi completament negre, carregat d'aromes potents i denses de fruita madura i lleugerament confitada. Però l'univers de les seves aromes va força més enllà, perquè hi ha també aquells tons tan característics del bon cabernet —impecables en la seva evolució—, la regalèssia i tot de lleus matisos de fustes molt ben integrades en el conjunt. Tantíssima potència no es podria mantenir sense una tensió interna que hi estigui a la seva alçada. Aquesta tensió hi és i el gran pes del vi no degenera en obesitat ni la seva embriagadora dolçor es corromp al llarg —llarg!— del pas a la boca.

Quin contrast entre aquesta ampolla i, per exemple, l'ampolla de Barthod! I, estranyament, totes dues m'han produït una certa esgarrifança, un cert èxtasi. El Singular 2017, en l'apoteosi de la seva plenitud, profundament càlid, descaradament aromàtic, amb una estructura immensa que sadolla i fa tancar els ulls... aquest vi immens és, per al meu gust eclèctic, tan vàlid, tan desitjable, com qualsevol dels altres grans vins que, amb idees i fonaments diversos, es fan aquí o allà.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Dos blancs del 2011

Diuen que el temps tendeix a igualar els vins, que la personalitat i el terrer d'un vi s'ha d'apreciar quan el vi és jove, perquè totes les madureses van convergint. Diuen que la riquesa que els anys aporten —sempre que parlem, és clar, de grans vins—  malmet els trets més personals de la varietat i de la vinya.

Vaig pensar en aquestes teories perquè vaig trobar un parell d'ampolles de vi blanc que no recordava que tenia. Dos vins blancs de la collita del 2011 que van néixer ben diferents i que estaria bé poder comparar ara que ja han passat uns anys.

El primer és un Nuat 2011, el trascendent blanc de picapoll i (una mica de) macabeu, d'Abadal. He parlat d'aquest vi més d'una vegada en aquests apunts. Els seus autors duen a l'extrem l'acció de les mares del vi i obtenen un vi d'una «mida» descomunal, un «monstre» de riquesa i volum, sòlid com la roca, complex com la filigrana. 


Com estava aquest Nuat al seus sis anys? Daurat, dens, evolucionat —però no decandit, ni desviat cap el xarop o el xerès. Ple de tensió, net i, nogensmenys, exuberant. Sembla com si el macabeu, que hi és minoritari, amb el pas del temps anés fent-se més present. La riquesa de matisos de la que parlava abans, s'hi troba en abundància. La sensació és de grandesa, de volum, de sabor rotund i d'untuositat. Però, en tot cas, segueix conservant una bona part de la seva personalitat. Segueix un camí que el separa completament de l'evolució d'altres varietats a les que estem més acostumats —la garnatxa, el chardonnay o el viognier, per exemple— i segueix sent... el Nuat d'Abadal.

L'altre vi era un Can Credo 2011, aquest prodigi de perfecció i exactitud que surt de l'«Obrador» del carrer Tamarit de Sant Sadurní.


Can Credo 2011, ple de profunditats i de belleses celades! Quina evolució més pura! Encara és plenament consistent, rectilini, dret, enriquidor. Records de l'anís, el fonoll, la farigola... que ara es complementen amb alguna nota com de pastisseria. Segueix mantenint el seu caràcter de serena austeritat, la seva economia de recursos —com la poesia d'Espriu («totes les filles de cançó seran humiliades») o la prosa de Carver («that's all we have, finally, the words, and they had better be the right ones»). Creix en complexitat a cada glop. El seu sabor roman amb nosaltres, una llarga estona.

No sabria dir si aquests dos vins eren millors o pitjors fa un parell o tres d'anys. Preguntes com aquesta, importen realment?