divendres, 12 setembre de 2014

«Ningú no es pot beure el vi que hem begut»

He tingut poca sort —o poc senderi— amb les lectures d'aquest estiu. Un Houellebecq que m'ha semblat un absolut desastre —no sé pas què m'esperava trobar en aquest autor del que cada llibre que  llegeixo asseguro que serà el darrer— o un tercer John Williams que, després de les bones sensacions que havia tingut amb Butcher's Crossing i Stoner, m'ha avorrit amb un ensopit August. Per sort, també hi ha hagut també alguna cosa que sí que ha valgut la pena, com el salvatge Blood Meridian, de Cormac McCarthy o el tendre —sense ser carrincló— Les guerres del pare, de Pere Rovira, que tot just he acabat de llegir avui mateix.

Ara, que estic en aquells moments d'íntim i entotsolat somnieig, quan tanques la darrera pàgina d'un llibre que encara segueix vivint a la teva ment —sensacions no massa diferents de les d'un gran vi—, penso que aquesta novel·la d'en Pere Rovira és potser un dels bons llibres que he llegit darrerament. Quan reflexionava sobre aquests paral·lelismes entre literatura i vi o, per ser més exactes, entre la interacció memòria/literatura/temps i la interacció memòria/vi/temps, vaig trobar una frase al llibre d'en Pere Rovira que suggereix —millor del que ho podria haver fet jo— això que intento dir:
«Les hores són úniques, rares, si han estat nostres; són com el vi: ningú no es pot beure el vi que hem begut, a ningú hauria posat el mateix gust al paladar i la mateixa escalfor al pit. Ja està begut per sempre.» (Pere Rovira: Les guerres del pare, p. 430.)
És una frase que em porta a remembrar alguns vins beguts aquest estiu —que «ja estan beguts per sempre»— i me'ls retorna a la memòria, mentre la novel·la jeu tancada al meu costat, sonen els acords d'un Keith Jarrett del 79 —una música que sempre m'evoca els misteris de la temporalitat— i tinc al meu abast un parell de coses d'aparença senzilla: un tall de l'Or Blanc de la Prisca Meyer i una copa de Petit Albet 2013.


Rememoro, per exemple, dos vins espumosos d'aquest estiu que han deixat un cert record a la meva ment i que estan tan allunyats un de l'altre com pugui ser imaginable. D'una banda, un cremós, fresc, equilibrat i profund Sumarroca Gran Brut Allier, d'aroma complexa i tacte dens, fet amb chardonnay criat en bóta i amb una mica de pinot noir. Crec que era de la collita 2010, però no n'estic segur (aquest estiu he estat massa gandul a l'hora de prendre nota del que anava bevent!). I a l'altre extrem, recordo bé una ampolla de Visendra brut nature parellada, d'aromes subtils —més de flors que de cítrics—, bombolla finíssima, pas de boca suau, lleu i gràcil —amb unes sorprenents notes de móres que m'ha semblat percebre— i sensacions delicadament acariciadores (acariciar: «Passar tocant suaument» DLC) del carbònic.

Aquests vins, el llibre d'en Pere Rovira... Ja estan beguts per sempre!

dimecres, 3 setembre de 2014

Fons de pantalla

Si us ve de gust tenir al vostre ordinador un fons de pantalla que us recordi el món de la vinya i del vi, avui us en proposo sis. Trieu els que us agradin i seleccioneu la resolució apropiada per a la vostra pantalla. He utilitzat les quatre resolucions més habituals avui dia —segons la wikipedia.

La primera fotografia correspon a un cep de la vinya que hi ha a tocar de l'ermita de Sant Antoni de Porrera. La foto està feta el novembre del 2009, després de visitar Mogador.


Una altra fotografia de Porrera, aquesta del novembre del 2010. S'hi veuen les vinyes del barranc de les Comes.


La fotografia següent no necessita cap explicació: caixes i caixes d'un desitjable Vall Llach 2007!


Aquest cep enfocat sota un cel amenaçador també és a Porrera, a les vinyes que hi ha a la solana del riu de Cortiella, a tocar del camí. La fotografia és del setembre del 2010, després de visitar Vall Llach. És un fons de pantalla una mica tètric, que ens pot recordar els perills i les dificultats que amenacen el món de la nostra pagesia.


Aquesta fotografia és una composició una mica artificial que vaig fer per a un article sobre El Rocallís, de Can Ràfols. Com a fons de pantalla m'agrada força i, de fet, l'utilitzo sovint.


I finalment, els vins que ja no tenim, perquè ja ens els hem begut: Bon profit!


(Aquests fons de pantalla es poden utilitzar lliurement, en els termes de les llicències Creative Commons, que exclou la modificació i l'ús comercial.)

dijous, 28 agost de 2014

Nívia x 10 (+2)

Quan podem dir que coneixem un vi? Potser mai. Cada collita és potencialment diferent; cada ampolla —principalment a partir d'una certa edat— també. I encara, hi ha el factor temps: no és el mateix beure un vi quan té un any o quan en té deu. Caldria tastar cada collita, cada any o cada sis mesos. I ni així podríem estar-ne segurs, perquè tampoc no és el mateix un vi acabat d'obrir que el mateix vi quan ja ha estat uns minuts —o unes hores, o tot un dia— a la copa.

Deixant de banda, però, aquest laberint irresoluble, potser estaríem d'acord que un tast vertical d'una desena de collites d'un mateix vi, acompanyats per l'el·laborador i per un petit grup de gent experta i cordial, deu ser el què més s'acosta a aquest ideal de coneixença completa d'un vi. Gràcies a la generositat de l'Antoni Roig, de Mas Llunes, ahir vaig poder participar en una festa d'aquesta mena, en la que vam poder tastar i dilucidar totes les collites que hi ha hagut —un total de deu, des del 2004 fins el 2013— de l'excel·lent blanc de garnatxa i carinyena, criat en bóta, que du el nom de Nívia.

Ja he explicat en algun altre article l'interès que sempre he tingut per aquest vi de l'Empordà. He parlat de la vinya d'on surt i del plaer que m'han donat diverses collites que he anat tastant. Però no podia parlar, fins ara, de l'evolució d'aquest vi al llarg del temps. Ara puc fer-ho —fins un cert punt!— i potser escau que en parli aquí.


Quan saps que t'enfrontaràs a vins blancs que ja poden superar els deu anys de vida, és imprescindible fer un exercici d'alliberament de prejudicis i prevencions —però en aquest cas, gairebé no va caldre, perquè tots els vins havien evolucionat de bona manera, sense cap indici d'oxidació ni cap aroma perversa que no desaparegués amb una lleugera ventilació.

No sé si té gaire interès que jo reprodueixi aquí les meves notes sobre aquests deu Nívia, però sí que diré alguna cosa de cadascun d'ells.

La primera collita de Nívia va ser la del 2004 (any de grata memòria) i és l'única ocasió en què es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca (tots els altres anys contenen una part de carinyena blanca, que pot anar del 10% del 2009 al 40% del 2006). Curiosament, la fermentació d'aquest vi es va interrompre i, quan es va reprendre espontàniament, va donar lloc a un vi amb una mica de sucre residual. La tonalitat és marcadament daurada, però l'aroma és encara neta —amb força fruits secs—, atractiva i profunda. Amb el pas dels anys, s'ha convertit en un vi singular i delectable. Una sorpresa.

El 2005 —per ser més exactes, l'ampolla de 2005 que vam tastar ahir— era com un miracle enològic: el miracle de l'eterna joventut? Visualment, situat entre els tons daurats del 2004 i el 2005, semblava un jovencell. També les aromes, el frescor a la boca, l'acidesa... increïble!

El 2006, lamentablement, semblava apagat i neutre, però amb el 2007 començava una extraordinària sèrie de tres anyades consecutives que, amb lleugeres variacions entre elles, jo qualificaria de magnífiques. En el 2007, 2008 i 2009 —tastats ara— el Nívia assoleix una determinada personalitat. Són vins melosos i voluminosos, amb pes, amb profunditat sàpida i fins una certa contundència. Anava bé airejar-los una mica, i també és cert que tots tres exhibien unes (mesurades) notes de fusta que potser no agraden a tothom —però sí que em van agradar a mi.

El 2010, per diversos motius, no em va interessar gaire (això em va sorprendre molt perquè, quan el vaig tastar fa un parell d'anys, em va semblar senzillament meravellós. Potser l'ampolla d'ahir no era representativa?), però el 2011 recupera el caràcter de la trinca anterior i torna a enamorar-me. Em sembla equilibrat i magnífic: és d'aquells vins de garnatxa que, sense deixar de ser frescos i llaminers, t'omple la boca de sensacions untuoses (untuós: «Que conté greix // D’una dolçor penetrant, insinuant» DLG).

Pel que fa als dos darrers vins de la sèrie —el 2012 i el 2013, que acaba de sortir al mercat—, em va semblar que representaven un cert canvi de paradigma que els feia guanyar en sensacions fruitades a canvi d'una certa pèrdua de personalitat. Els dos eren ben bons (el 2013 encara serà millor d'aquí a uns mesos) però menys «radicals» que els anteriors. En el cas del 2013, el canvi d'estil —si realment hi és— va acompanyat d'un canvi en el cupatge, perquè a banda d'un 29% de garnatxa blanca i un 31% de carinyena blanca, també incorpora un 33% de garnatxa roja i un 17% de macabeu.


Com és lògic, cadascun dels vins que he esmentat va donar lloc a moltes més disquisicions i comentaris dels que fóra assenyat incloure aquí.

Finalment, l'Antoni ens va presentar un parell de primícies interessantíssimes. Dos vins blancs experimentals —un miler d'ampolles de cadascun—, encara no disponibles al mercat, monovarietals de garnatxa roja i carinyena blanca, respectivament. S'anomenen Singulars de Mas Llunes. Crec que és millor que en parli, amb més deteniment, en un article posterior. Només diré que el Singular de garnatxa roja em va semblar deliciós, molt característic, saborós, fresc, fruitat i gens trivial. Però el Singular de carinyena blanca va ser el que realment em va produir la impressió més forta, perquè segueix un cert model d'elegància gairebé mística —perdoneu l'estirabot— que em sedueix molt. En tornaré a beure i en parlaré en aquest blog. I tant si en parlaré!





dilluns, 25 agost de 2014

Mas Romeu, a Palau-saverdera

El Puig de Guàrdies és un turó insignificant que hi ha entre Palau-saverdera i Roses, i al seu redós hi ha una vinya nova que deu fer una hectàrea —monestrell, sirà, chardonnay— sobre aquell terreny de llicorelles que s'estén més o menys de Rabós al cap de Creus. La vinya pertany a un projecte relativament nou que he pogut conèixer aquests darrers dies i que m'ha despertat un extraordinari interès: Mas Romeu.


El Mas Romeu és un mas d'aspecte antiquíssim que hi ha a l'extrem de llevant de la vila de Palau-saverdera. Al poble se'l coneix com a ca l'Albert i l'arquitectura del seu interior —amb unes voltes impressionants i unes parets que més aviat suggereixen una fortificació— és notable, ancestral i digna de ser visitada. No costa gens d'imaginar que en aquest mas s'hi ha fet vi al llarg de moltes generacions. El propietaris actuals, l'Albert i la Clo, estan posant en marxa un projecte vitivinícola de mida modesta però d'aspiracions elevades. A banda de la petita vinya que hi ha a dintre mateix del clos del mas —talment un jardí—, disposen de la vinya del Puig de Guardes que he esmentat i també d'unes vinyes a la partida de les Antines, en un sòl més sorrenc.


L'enòleg d'aquest nou celler és en Delfí Sanahuja, i amb això n'hi ha prou perquè parem la màxima atenció a les ampolles que puguin sortir de Mas Romeu. Possiblement, aquests vins són els únics que en Delfí elabora fora dels del conglomerat de Castillo de Perelada. Vaig tenir l'immens privilegi que el mateix Delfí fos el meu amfitrió al celler i les vinyes de Mas Romeu i, més enllà que la conversa amb ell és sempre una amena i estimulant lliçó d'enologia —i de sentit comú—, vaig poder escoltar, en la seva pròpia veu, quins són els objectius i els mètodes d'aquest nou celler de Palau.


Els vins de Mas Romeu que s'anomenen Senglar m'han semblat especialment interessants. Avui, a casa meva, he pogut obrir una ampolla de Senglar 2012 i una de Senglar 2013 i, més enllà que m'han satisfet força, m'han interessat per la seva tipologia: vins sense criança, molt ben equilibrats, frescos, complexos i de gran qualitat. És una tipologia que, malauradament, està poc representada al nostre país, on disposem d'excel·lents vins de criança d'altíssima concentració i d'excel·lents vins joves «explosius» i fruitats (estic simplificant molt, és clar) —però sovint trobem a faltar vins com aquests Senglar, que assoleixin un nivell de profunditat notable, sense el concurs de la fusta i sense la llaminadura d'una fruita primigènia i directa.


Són vins de merlot i garnatxa. Si la paraula merlot us espanta, no heu de patir, que en el Senglar —ni, jo diria, en cap dels vins d'en Delfí— no hi trobareu ni el mínim indici dels tradicionals defectes que —ai las!— entervoleixen tants vins de merlot del nostre país. Potser m'ha agradat més el 2012, però el 2013 l'encalça i potser l'arribarà a superar d'aquí uns mesos. Només amb l'aroma ja veiem que estem ben lluny dels paradigmes usuals dels vins joves: hi ha uns indicis de cremositat ben bonics i una sorprenent densitat d'aromes amorosides i netes —que inclouen alguns arbusts aromàtics del nostre país. A la boca hi ha un acurat equilibri entre frescor i densitat, entre sabors primaris i fluïdesa plaent. Com dono la benvinguda a un vi com aquest!

Però el senglar no surt de la vinya del Puig de Guàrdies amb que he iniciat aquest article. El vi que surt del monestrell i el sirà que hi a redós del Puig de Guàrdies encara no té nom, encara no l'he tastat. La collita 2012 és a l'ampolla i la 2013 és a la bóta. Del que he pogut inferir a la conversa amb en Delfí Sanahuja, aquest vi innominat podria ser un gran vi. Caldrà tenir paciència i estar a l'aguait.  

dijous, 21 agost de 2014

El millor vi que he begut

El vi —com la immensa majoria de les coses realment importants— no pot posar-se en cap ordenació lineal absoluta. Ens podem preguntar qui ha pujat i baixat del Matterhorn en el mínim temps (en Kílian Jornet el 2013, amb 2 hores i 52 minuts) o qui ha llançat més lluny el disc olímpic (Jürgen Schult el 1986, amb 74 m i 8 cm), però preguntar quin és el millor vi —el millor poema, la millor peça musical, el millor descobriment científic....— és propi de tocacampanes. És clar que aquesta pregunta —«quin és el millor vi?»— ens la fan sovint, però la meva resposta sempre és la mateixa: «si tu em dius quina és la millor novel·la, jo potser et diré quin és el millor vi».

Però, però...

Encara que estiguem completament convençuts que això que acabo de dir és cert, també és cert que tots hem tingut moments a la vida en què, amb una copa de vi a la mà i amb un glop de vi a la boca, hem pensat interiorment: «Aquest és el millor vi que he begut mai!» —oi que sí? Sé que el vi —i la sensació que ens produeix— no es pot mesurar numèricament i, en conseqüència, no es pot ordenar en una escala lineal, però diverses vegades he tingut la sensació irracional i subjectiva que estava bevent el millor vi de la meva vida. Recordo unes quantes d'aquestes ocasions —però ara em faria vergonya explicar-les aquí. Només diré que la primera —fa molts i molts i molts anys— va ser amb una ampolla de Viña Tondonia...



L'altre dia, a les fondàries d'un celler empordanès que no diré, vaig tenir un d'aquests instants d'epifania i m'agradaria explicar-lo. Amb l'enòleg del celler parlàvem de carinyenes i tastàvem algun dels magnífics vins que ell fa amb aquesta varietat. No sé com, va sortir el tema del «vi bullit» sobre el qual jo tenia una ignorància immensa. L'enòleg em va dir «vine» i vaig seguir-lo, endinsant-nos en el subsòl, fins un racó del celler, on hi havia algunes bótes petites i algunes damajoanes.

Em va descriure el procés d'elaboració del vi bullit —que jo coneixia més malament que bé—, un procés que requereix una immensa paciència i que està sotmès a unes aleatorietats encara molt superiors a les que ja es donen en els vins de taula. Més important que això, em va explicar l'existència d'una llarga tradició d'elaboració de vi bullit a l'Empordà, en petites quantitats, per al consum propi. D'això es desprèn l'existència, al fons de més d'una masia empordanesa, d'algunes joies ignotes mai no han vist la llum.

En aquest moment, el vi bullit —és a dir, el vi fet a partir de most que ha estat reduït per ebullició fins al voltant de la meitat del seu volum, per passar després a una fermentació lentíssima— està completament fora de tota normativa. Oficialment, no existeix; comercialment, tampoc. Però sí que existeix —i tant!— encara que estigui lluny de l'abast de la majoria de nosaltres.

Mentre el meu amic m'anava explicant tot això, vam tastar algunes coses que em van semblar sublims. Per exemple, un vi bullit que duia quatre o cinc anys a la bóta i que em va captivar amb els seus tons ametllats, la seva perfecció dolça i tensa, la seva netedat diàfana. O també, un vi bullit emocionant, de la solera ancestral de la família de l'enòleg, que generava unes belles aromes de romaní i altres herbes i que et feia tancar els ulls en plena beatitud. I encara un altre vi bullit que és el que va donar-me aquesta sensació de «el millor vi que he begut mai» de què parlo a l'inici d'aquest article. Estava fet a partir de les panses d'una vinya de carinyena molt vella (de la que surt un gran vi de l'Empordà), també pel mètode del vi bullit. Un elixir sublim que recordaré molt de temps.  Literalment, feia venir llàgrimes als ulls. Epifania («manifestació evident d’una divinitat entre els éssers humans», segons el DLG).

Sembla difícil que aquestes meravelles puguin arribar mai als circuits comercials ordinaris.

dissabte, 16 agost de 2014

Carinyena blanca: tres exemples

En un mateix àpat vaig poder beure tres vins ben diferents que tenien en comú que estaven fets a partir de carinyena blanca.

Diuen que la carinyena blanca és una mutació de la carinyena (negra) detectada ara fa més de cent anys. N'hi ha poquíssima —al Rosselló i una mica a l'Empordà, en algunes vinyes velles que jo veig com joies que caldria preservar. En un "país normal", aquesta raresa singular fóra valorada com un tret d'identitat i potser fins i tot se'n faria bandera. Aquí, en canvi, ara per ara és una varietat proscrita sense reconeixement legal.


En aquell àpat, d'entrada, vam tastar el Babalà 2013, un "vi blanc simpàtic" (segons diu l'etiqueta) fet a la cooperativa d'Espolla. Aquesta adjectivació de "simpàtic" no m'agrada gaire (encara és pitjor quan sento parlar de "vi sexy"!) però és cert que aquest vi és atractiu i també és cert que quan l'ofereixo als meus amics així que arriben, desperta ràpidament l'interès i incita a parar esment en el vi. Fa poc, en Ramon Roset en parlava en el seu blog i m'estalviava de fer-ne aquí una descripció —que poc podria afegir a allò que tan bé diu en Ramon. Em limitaré a citar el comentari que fa ell sobre l'elaboració d'aquest vi atípic:
«...el seu cupatge, dominat en un 75% per la carinyena blanca, una de les varietats invisibles per les administracions vinícoles catalanes. L’altre 25% del seu cupatge és muscat d’Alexandria. Aquest cupatge tan singular fermenta conjuntament a temperatura controlada en dipòsits de ciment. Una altra de les singularitats d’aquest vi és que paren la seva fermentació mitjançant l’ús de fred per deixar-hi una mica de sucre residual. Posteriorment rep una criança amb les seves mares durant 4 mesos, fent-li bastonatges cada setmana.»
És un vi que, en la meva opinió, té un cert encant, però és relativament efímer. Vull dir que el punt d'enjòlit que produeix dura poca estona. Per això, en serveixo una única copa i així puc passar ràpidament a vins més profunds i persistents.

Per exemple, la carinyena blanca 100% de Mas Pòlit de la collita 2013 —un vi d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, potser irrepetible, que m'ha semblat extraordinari i del qual només se'n van fer unes cinc-centes ampolles. Si no és la millor carinyena blanca que he tastat, s'hi deu acostar força. El to és força clar i les aromes —que inclouen notes cítriques i de raïm net— són austeres i serioses, però a la boca hi entra amb una qualitat que deixa l'ànim en suspens. És melós —però amb un gran tremp— i té una suavitat que s'expandeix a tota l'amplada de la boca, allargant-s'hi sense perdre les seves virtuts. Hi ha el caràcter lleugerament atípic d'aquesta varietat esparsa. Fa poc, vaig parlar d'aquest vi amb un viticultor de l'Empordà —una persona jove, sàvia en l'art de fer vi— i em va dir que aquesta carinyena blanca de Mas Pòlit no creia que fos la millor carinyena blanca possible "però és la que més s'hi ha acostat"

Finalment, vaig obrir una ampolla d'Essència 2013 —amb el recuit de Fonteta i la mel de la Roser Viader i en Josep Noguer. Aquest és un vi d'en Salvador Batlle, a Agullana, fet a partir de carinyena blanca pel mètode de reducció del most per ebullició (deixaré per un article proper parlar més a fons del "vi bullit", perquè és molt el que es pot dir sobre aquest tema). Quan vaig visitar en Salvador, de tots els vins que em va donar a tastar, aquest és el que em va semblar més meravella, i l'altre dia que vam obrir-ne una ampolla, amb uns amics, va donar lloc a uns instants compartits de beatífica delectança: cap de nosaltres no va restar indiferent a la seva aroma penetrant —fruits secs i ametlles torrades... i moltes altres coses—, a la seva untuositat immensa, ben acompanyada d'una acidesa que li dóna estructura. És un vi amb una densitat de matisos indescriptible, ple de mel, que persisteix llargament als sentits i a la memòria. Li escau bé el nom d'"Essència" i té alguna cosa que anomenaria —gairebé em fa vergonya dir-ho— "espiritual".

Heus aquí tres vins fets amb la mateixa varietat de raïm —la il·legal carinyena blanca— que són immensament diferents un de l'altre. I la seva diferència procedeix, evidentment, de l'acció humana, de l'art (artifici?, artesania?...) de l'enòleg. A partir d'aquí, podríem iniciar una discussió sobre el significat —o la manca de significat— del terme "vi natural". Però potser no és ara el moment d'embolicar la troca....