dimecres, 26 d’agost de 2015

Sense franquícia

Vaig estar passejant per Figueres i només veia allò que es pot veure a milers d'altres llocs: les mateixes franquícies de qualsevol altra ciutat. Stradivarius, Mango, Zara, Desigual, Tous, la Tagliatella, Intersport, Adolfo Domínguez... no cal que us repeteixi els noms. Res de nou, o pràcticament res. Uns carrers idèntics a molts d'altres, on es poden comprar coses idèntiques a moltes d'altres. Hi havia força gent i semblaven prou feliços. Molts eren turistes que ben a prop de casa seva deuen tenir exactament les mateixes botigues, amb els mateixos objectes. Jo no vaig poder eludir una certa tristesa. Deu tenir una explicació, és clar. Potser la puc arribar a entendre en alguns casos. N'hi ha d'altres, però, que no m'entren al cap.

Per sort, ens queda el vi, producte local per excel·lència —i que duri! Aquest món de mediocritat, pobre i decadent, de les franquícies(*), encara ens hauria de fer estimar més la meravellosa multiplicitat dels vins de la Terra —i de la terra— i el seu arrelament imprescindible a cada terrer concret. I estimar també les diverses voluntats i anhels i oficis de les persones que fan els vins —amb les seves concordances, les seves afinitats i, també, les seves contradiccions.

Vam marxar de Figueres i vam anar a Capmany, on vam trobar en Bonfill Arché —viticultor savi que vessa d'entusiasme, com tants d'altres en tenim— i ell ens va mostrar el seu nou projecte: una finca de potser un parell d'hectàrees, on hi plantarà vinya. Ens va parlar dels peus que vol triar, la manera com la vol empeltar, les varietats, la disposició dels ceps, l'orientació del terreny —un indret lleument elevat on hi bufa sense destorb la tramuntana que baixa del Puig dels Falguers—, els sòls... A continuació, vam entrar en una vinya molt vella —vuitanta, cent anys, no ho sé— amb el tradicional mosaic de varietats. Ceps recargolats i ancestrals, un de garnatxa negra, el del costat de carinyena blanca i el de més enllà de lledoner roig. El senglar la visita sovint —ai las!— i sap triar els grans més dolços: al costat d'una garnatxa blanca de la que només n'havia quedat la rapa hi havia una carinyena blanca totalment intacta!

Després del carrer dels Massimo Dutti, Pandora i Violeta, això era la glòria. Local, únic, proper, traçable.

La vinya de la Closa, a Capmany. Al fons, la carena de l'Albera, amb el Puig Neulós.

Com que en Bonfill em va vendre una de les seves darreres ampolles d'Ull de Serp Macabeu 2013, vaig voler arribar-me pel meu compte a la vinya de la Closa, que és d'on surt aquest vi. Es troba a uns cent deu metres d'alçada i fa un petit pendent encarat al sud-est. El vi es va criar en dues úniques bótes de tres-cents litres, de característiques contrastades una i l'altra, i s'ha convertit en un macabeu de tonalitat daurat clar, que insinua fruita blanca i fumats i evita les característiques més meloses dels macabeus més usuals per anar més cap a una certa «trempera» àcida. Nogensmenys, entra a la boca amb una dolcesa formidable, que no és ni de mel ni de llaminadura... no sé com dir-ho.

En acabat, vam anar al port de Roses a comprar un gall de Sant Pere que vam cuinar al forn, amb patates, ceba i tomàquet. [N.B.: He dit «vam» cuinar i vull dir —ja us ho imagineu els que coneixeu la meva absoluta malaptesa culinària— «la meva dona va» cuinar. Perdoneu el plural, que no era ni majestàtic ni de modèstia.]


(*) ...sense oblidar que la majoria es fonamenten en unes condicions laborals properes a l'esclavatge!

divendres, 21 d’agost de 2015

Un sirà de l'Empordà: Delit i reflexions

El sirà —el raïm preferit dels senglars, com saben molt bé els pagesos que el conreen— té una presència notable en els vins de l'Empordà. També, en els vins de la banda nord de l'Albera, però d'això ja en parlarem un altre dia. Si penso en l'Empordà i en el sirà, immediatament em vénen a la memòria el Finca Garbet de Perelada i el Vd'O 3 d'Olivardots, però també anem trobant sirà —en una proporció més o menys important— en molts dels vins més estimats de l'Empordà, com el Clos d'Agon o el S'Alou, i tants d'altres.

Però ara vull parlar d'un vi de sirà que, si descomptem una breu menció en un article antic, mai no ha aparegut en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya —encara que té prou mèrits per ocupar-hi un lloc. Es tracta del Clos Adrien de Terra Remota, un celler que es troba a cavall dels termes de Capmany i Sant Climent, entre l'indret dels Tallats i l'estany (dessecat) del nord de la Cardonera.


Terra Remota és un celler que podríem dir, si més no, que és «peculiar». Una arquitectura singular, propietaris i enòloga francesos, noms dels vins «curiosos», escàs arrelament al país, vins amb un caràcter molt distintiu, força aïllats de l'entorn... El mateix nom del celler —ja ho he dit alguna altra vegada— em produeix un cert malestar, per les seves inexplicables connotacions colonials. Però... aquest Clos Adrien 2011 que he destapat avui, d'una banda em pot redimir el celler i de l'altra em provoca una notable perplexitat —o, si ho voleu dir diferentment, m'indueix a unes reflexions prou complexes.


Del Clos Adrien 2011 se'n van fer cinc mil ampolles, procedents d'una selecció d'una parcel·la de la finca de Terra Remota. El 90% és sirà i la resta és garnatxa. Hi va haver sis setmanes de maceració i el vi s'ha criat vint-i-quatre mesos (!) en bóta nova de 225 l.

Les aromes són complexes i múltiples, molt ben integrades, molt elegants i subtils. Hi ha fruita madura, un indici de torrat, una mica de canyella, potser cacau, tot sense cap estridència ni cap densitat excessiva, ni cap excés de maduració. Tot és ben net i diàfan i la fusta, malgrat la llarguíssima permanència en bóta nova, està exquisidament integrada en el conjunt. Cap sensació ardent, ni tan sols càlida —malgrat que a l'etiqueta hi diu «15º». 

A la boca és extraordinari. Colpeix la seva densitat de sabor, sense densitat de textures. Vull dir que la textura és setinada, elegantíssima. L'espectre dels tanins és també encertadíssim. L'equilibri, la llargada, la força delicada...

I les reflexions que he esmentat abans? Intentaré resumir-les en una conversa que, encara que és fictícia, no està gaire lluny de la que realment ha tingut lloc avui, a taula:

—Què et sembla aquest vi de Sant Climent Sescebes? No et recorda alguna ampolla de Côte-Rotie? O potser un Hermitage?

—El vi m'encanta, i em sorprèn que hagi estat dos anys en bóta nova. Com és que estem cansats de tastar vins amb molt menys temps de bóta en què la fusta «canta» tant?

—No ho sé pas. Aquí hi ha algun savoir-faire que se'ns escapa.

—És clarament un vi francès. No és un Empordà!

—Per què dius això? Com hauria de ser per ser fidel, segons tu, al terrer?

—Li manca «mediterraneïtat». Més calidesa, més densitat, més cos. Més Empordà.

—No ho tinc clar. Qui ha dit que el que és autènticament empordanès és aquestes calidesa i densitat que tu dius? No estàs més aviat parlant de l'estil que va arribar amb en Parker i, a partir del Priorat, s'ha anat estenent arreu de Catalunya? Fins el punt que ara tu afirmes que aquest estil —i cap altre— és el que és empordanès de debò!

—No ho sé. Però torno a dir que això és un vi del Roine, no pas un vi de l'Empordà.

—Mira: Tu i jo fa molt anys que bevem vi de l'Empordà. Digues: els vins de l'Empordà de fa més de trenta anys, tenien aquesta mediterraneïtat que dius?

—Aquells vins no valien pas gaire. I no, no tenien aquest caràcter que dius.

—És a dir, aquest estil que ara tu exigeixes a un vi de l'Empordà perquè sigui «realment» de l'Empordà, no és cap estil ancestral, sinó una manera de fer relativament moderna, oi?

—Bé, potser tens raó.

—En el vi, com en aquella coneguda frase d'en Kafka, podem dir que «les reflexions a què dóna lloc no tenen fi».

—Tant se val! Beguem-ne una última copa cadascun! I no t'hi capfiquis tant. Carpe Diem!

dijous, 13 d’agost de 2015

Macabeu —ancestral i tranquil

Ara sí que podem dir que Gelamà, el celler de Vilajuïga, ha recuperat els seus orígens. Recordo molt bé quantes vegades havia passat per la carretera de Roses a Garriguella i havia vist aquell celler aparentment en desús, amb la llegenda «CAVAS GELAMA» inscrita a la façana. Parlo dels anys vuitanta del segle passat, quan l'Empordà vitivinícola que ara coneixem estava pràcticament a les beceroles. Més endavant, recordo quan vaig conèixer en Roger i vaig adonar-me del seu entusiasme il·limitat per posar en marxa un celler a la finca familiar —recuperant el fil del seu avantpassat que, el 1892, havia endegat «Cavas Gelamà». Va parlar-me de tot el que volia arribar a fer —fins i tot xampany, com el seu avantpassat! Em va semblar que en Roger era un personatge al·lucinat, en el millor sentit de l'expressió que, segons el DLC, significa «captivat irresistiblement».


Doncs sí, en Roger ha fet xampany al celler de Vilajuïga, després de setanta anys del Gelamà original. Unes mil ampolles de brut nature de la collita 2013, fetes pel mètode que en diem ancestral, a partir —tanmateix!— del magnífic macabeu del celler. És un vi curiós i atípic que, per dir-ho d'alguna manera «xampanyeja» poc i, per tant, fuig dels paradigmes que més coneixem. Lleuger, delicat, amb un carbònic efímer de fina bombolla, s'hi reconeixen les virtuts del macabeu de Gelamà. Hi ha una lleu untuositat, hi ha equilibri i una llargada persistent. En podríem dir «tranquil». És fresc i melós. L'etiqueta, força impactant, reprodueix un dibuix —que no sé si és originalment antic o simplement imita l'estètica de fa molts anys—  que li dóna molta força gràfica.

[Amb aquest xampany cal parar atenció a la copa. Bé, sempre cal parar atenció a la copa, però aquest cas és potser una mica més notori. Jo tinc la tendència a tastar el xampany amb una copa de les que en podríem dir de vi blanc, però de seguida vaig adonar-me que el xampany de Gelamà i aquesta copa no s'entenien gens un amb l'altra. Quan vaig passar a una copa més flautada, tot es va resoldre i el vi s'hi va poder expressar correctament.]


Deixant de banda l'interès que aquest ancestral m'ha suscitat, no cal dir que el gran vi d'en Roger Rius segueix sent el seu macabeu tranquil —sense voler ofendre la seva carinyena deliciosa. Ja he escrit més d'una vegada l'altíssima opinió que em mereix aquest vi, que conec bé des de la seva primera collita. Procedeix d'una vinya de menys de dues ha a la partida de Les Corbes (o Escorbes), plantada el 1950, que es troba just a la intersecció de la carretera de Roses amb la de Llançà.

El Macabeu 2013 de Gelamà té per a mi una significació especial perquè el meu fill va participar, precisament, a la seva verema. Per aquest motiu, l'altre dia, quan el meu fill va venir a passar un parell de dies amb nosaltres, vam destapar-ne una ampolla que jo tenia desada esperant aquell moment. Va acompanyar un memorable arròs de calamarsets i em va reafirmar en la meva dèria que aquest macabeu que fa en Roger és un dels nostres millors macabeus —i això és dir molt!

diumenge, 9 d’agost de 2015

Indolència empordanesa

Massa calor. Massa humitat. Nits de xafogor i matinades de calitja rescalfada. Ensopiment i apatia. En aquestes condicions, no ve de gust destapar cap ampolla de les que surten més sovint en aquest blog. La feixuguesa dels sentits, embotornats per aquesta calor sense treva, bloquejaria qualsevol aproximació a un vi massa complex o massa subtil. És el moment d'omplir la copa amb vins més simples, més elementals. Aquests dies, doncs, vaig destapant ampolles repetides de vins que m'abelleixen sense que em calgui cap esforç de l'atenció, i que resisteixen els obstacles que aquest clima tòrrid oposa al tast. Per sort, de vins d'aquests n'hi ha a l'Empordà —i força!


Per davant de tot, l'Heus de La Vinyeta. Quantes ampolles n'hem buidat, aquests dies, amb els amics, en vespres de carns a la brasa i amanides refrescants! Quines estones de distesa complaença!  És un vi jove de garnatxa, sirà i carinyena, amable i saborós, molt ben fet, molt autèntic. Pots veure'n a dolls mentre la conversa flueix plàcida; i si et ve de gust aturar-te uns instants a valorar-ne les seves virtuts amb més deteniment, a ensumar les seves aromes, no et defrauda gens, perquè és un vi que té tremp i qualitat.


També m'he acostumat força al nou monovarietal de garnatxa d'Empordàlia, Balmeta 2012, un vi sense fusta, molt ben afinat, que va guanyar una medalla al Grenaches du Monde d'aquest any. D'aquest celler, recordo una garnatxa singular que van elaborar a la collita del 2004 —ja ha passat un temps! Ara tornen a fer aquesta garnatxa que tant de gust ve en aquests dies d'estiu. Vermell cirera, aromes de bona garnatxa, directe, franc, fresc i llaminer. Que flueix bé i pesa poc i s'allarga. Sensació neta i refrescant. Sabor i equilibri. Remei poderós contra l'ensopiment. Company idoni per als àpats més apropiats al temps de la calor.

Fins ara, el Maragda del celler Mas Llunes era un vi blanc deliciós. Ho segueix sent, però ara hi ha també un Maragda negre 2013 de garnatxa, sirà i merlot, sense criança en fusta, que ja s'escapa una mica per dalt d'aquesta petita llista de vins «senzills», però que m'agrada incloure aquí perquè —com l'Heus i el Maragda— també m'ha ajudat a superar aquests dies de canícula extrema. L'aroma té alguna cosa d'aquella que en diuen especiada i és fresca i lleugerament amorosida, d'equilibrada densitat. A la boca tot és agradable, amb un sabor directe i persistent i una incipient cremositat que l'arrodoneix encara més. Cap aresta, cap excés.


Quan arribi finalment aquella tarda de tempesta, aquella tramuntanada esperada en candeletes, aquell canvi de temps que trenqui l'enxovament i deixondeixi els sentits, aleshores destaparem ampolles més complexes, més profundes, més polièdriques. Mentrestant, la meravellosa multiplicitat dels nostres vins ens permet trobar-ne sempre alguns que s'adiguin al moment i a les circumstàncies.

dimarts, 4 d’agost de 2015

La rosa vermella de Banville

Aquest temps de vacances, pel que fa a les lectures, no ha començat gens malament. Avui he acabat un llibre que incita a moltes reflexions; una novel·la que parla de la memòria del passat i de la recreació del passat a través de la memòria; de la pèrdua i del retrobament impossible; un llibre que usa amb mà mestra un llenguatge preciós i acurat —que fa pensar, tanmateix, en Proust, o en una versió més moderna de Proust, com podria ser Becket. És The Sea, de John Banville. D'aquest autor ja havia llegit, fa temps, una obra que es diu, en la traducció catalana, Llum Antiga. Potser per la manca de context, o potser perquè la traducció catalana no havia aconseguit recollir la prosa extraordinària de Banville, aquell meu primer Banville no em va produir cap emoció especial. El The Sea d'avui —que, per bé i per mal, he llegit en la seva versió original— sí que m'ha emocionat.

Parlar d'aquesta lectura en un blog sobre el vi té una motivació —més enllà de la motivació trivial de poder parlar de les diverses copes de vi de l'Empordà que m'han acompanyat al llarg de la lectura. A la novel·la hi ha infinites frases que podrien donar lloc a llargues reflexions, però n'hi ha una de molt breu —només set paraules— que resumeix un dels més grans problemes filosòfics que hi pugui haver, un problema que també és crucial a la ciència i a la filosofia de la ciència, un problema que, entre les seves infinites ramificacions, involucra també l'univers del vi i, en certa manera, el dels wine bloggers.

La frase és aquesta:

Is a rose red in the dark?




No és pas ara el moment d'elucubrar sobre el coneixement, la percepció, la realitat de l'Univers i les seves lleis en absència de un observador conscient, el gat d'Schrödinger ni els daus d'Einstein. Parlem de vi, com escau a aquest blog. I parlem també de la rosa vermella d'en Banville. Ja sabem que els colors no existeixen: són una construcció del cervell humà creada per ajudar-nos a distingir els contorns de les coses. És a dir, la rosa no és vermella mai, ni a la foscor, ni a la llum. Només és vermella —només pot ser vermella— al nostre cervell, i sempre d'una manera individual, humana, essencialment incomunicable. Parlem d'una rosa vermella però, què volem dir?

Sobre aquesta dolça i fresca garnatxa que ara tinc a la copa podríem plantejar-nos les mateixes reflexions, però encara infinitament més complexes. Diuen que l'ull estàndard pot distingir deu milions de colors, que s'obtenen tots per les graduacions diverses de només tres impulsos nerviosos bàsics. Quin seria, doncs, l'immens espai de configuració de les aromes? Si no podem comunicar ni els colors (sense referir-nos a deu milions de patrons estàndard, que sembla impossible que tots els éssers humans avaluïn d'una manera uniforme), com gosem voler comunicar una fugissera aroma que creiem que ha arribat als nostres sentits quan acostem el nas a aquesta copa de garnatxa? I, finalment, tornant a la rosa de Banville: L'aroma d'aquesta garnatxa, hi és si no hi ha ningú per ensumar-la?

Per tot això, vull reivindicar aquí els bloggers que —sempre des de l'honestedat i (la recerca de la) coherència— escriuen sobre vins posant les sensacions per davant dels «fets».

El vi —com la rosa vermella d'en Banville— només existeix en les sensacions que ens fa viure.

divendres, 31 de juliol de 2015

Dolç regal d'Encús

Cada any, Castell d'Encús obsequia els seus amics amb algunes ampolles experimentals interessantíssimes. Dic «obsequia» i crec que aquesta és la paraula que cal utilitzar, encara que per aquestes ampolles haguem de pagar un determinat preu simbòlic. Entre «els experimentals» d'aquest any —collita del 2013— hi ha un sorprenent albarinyo dolç.


Aquest celler —que m'estimo especialment perquè 1) jo em considero mig pallarès i 2) l'he pogut seguir pràcticament des del seu naixement— ha utilitzat l'albarinyo com a complement del riesling en el seu aclamat Ekam. Però ara parlem d'un albarinyo pur del que s'ha aturat la fermentació als 7 graus i tenim, per tant, un vi que hauríem de classificar com a dolç. Només n'hi ha un minúscul estoc de 158 ampolles.


És un vi fràgil —el celler recomana el seu consum immediat— en els diversos sentits de la paraula. Fràgil també a la copa, perquè algunes de les seves aromes subtils i encisadores —frescor floral, perfumat préssec d'aigua— tenen tendència a fugir veloçment. És un vi que té el seu moment i el seu tempo, com alguns vins que vaig aprendre a estimar en aquells temps que vaig viure a Alemanya.

És deliciós, tendre, aromàtic, profund. Com en aquells vins del Rin o d'Alsàcia que, vulguis o no, em venen a la memòria mentre tinc aquest albarinyo a la copa, allò que enamora és la dialèctica tan formidable que s'estableix entre la seva força àcida i fresca i aquella dolçor que «hi és i no hi és». Mentre mantinc el vi a la boca —i com convida a mantenir-l'hi!— aquest anar i venir de les sensacions àcides i dolces crea una complexitat sàpida que és una petita meravella.

Un vi de només set graus —i quin univers de sensacions!