dimarts, 18 novembre de 2014

Arc del cel a Olivardots

Plovia adesiara una pluja fina i intermitent sobre els ondulats turons on l'Empordà es troba amb l'Albera. Amb persistència, un arc de Sant Martí ens emmarcava el paisatge del Puig de Serrallobera. Els sentits volien concentrar-se en els vins magnífics que omplien la meva copa, però l'esperit —potser incitat pels delectables plaers que el vi suggeria— s'embadalia en la contemplació del cel —que adquiria successivament tots els colors que hi ha de la foscor a la lluminositat—, en l'aroma inimitable de la terra que comença a mullar-se, en la gran arcada dels colors de la llum.


La Carme i l'Antoni ens havien convidat al seu celler de Capmany, al paratge d'Olivardots, i ens estaven obsequiant amb un reguitzell dels seus millors vins i amb tota mena d'altres delícies. S'hi estava molt bé. La pluja, les nuvolades, no posaven «gens de malícia al cel».

Suposo que espereu, d'aquests apunts d'enografia, que més que descriure les bonances d'un determinat locus am­oenus, comenti alguns dels vins que vaig poder tastar. Aquí en teniu alguns:


Podria parlar, per exemple, d'un extraordinari màgnum de Gresa 2007, confitat i múltiple, posseïdor d'aquella cremosa suavitat que persisteix en molts vins d'aquest celler, i els dóna identitat. O també del cabernet Vd'O 4.09 —un vi que ja havia tastat ara deu fer un any i que en aquell moment em va semblar prematur i tímid, mentre que ara trobo que ja ha crescut poderosament, sense perdre ni la frescor, ni la maduresa, ni l'elegància. Crec que és un vi de llarg recorregut al que hem de deixar fer. O encara, del Blanc de Gresa 2012 que em va semblar magnífic —és un vi que sempre m'agrada molt—, aromàtic i net, però amb un pes considerable, melós i tens, exacte en el traç, boníssim.

I si us interessen les novetats i els vins una mica «salvatges», us he de recomanar que estigueu amatents a l'aparició al mercat —encara trigarà un cert temps— del V d'O 7.13 que és ni més ni menys que una garnatxa roja de la vinya centenària de Comamillana (vegeu aquest article), vinificada en blanc i criada fins a vuit mesos en bóta de cinc-cents. És la mateixa vinya d'on va sortir l'espiritual carinyena blanca del Vd'O 6.11 i ara ens dóna aquest prodigi de força i complexitat, aquest vi difícil de classificar però que us pot embadalir, que és —que serà— el 7.13.

A banda dels vins pròpiament d'Olivardots —que sempre m'han fet delir— m'interessava molt poder conèixer millor els vins que duen la marca «Troç d'en Ros» (Mare de Déu Santíssima, quin nom més «atroç»!!), que també es fan a Olivardots. Vaig tastar alguna cosa força discutible, però també dos o tres vins excel·lents. Per exemple, la garnatxa 2011 que neix a una petita vinya de Colera —a la riera de Molinàs. Ja havia tastat aquest vi magnífic en alguna altra ocasió i m'ha tornat a seduir. Fresc i amorosit, ple de fruita i amb un gran equilibri de criança. Tot el caràcter de la millor garnatxa, en un conjunt elegant i boníssim. I encara més —a mi m'ho sembla— la gran carinyena 2010 del garrigal de Mollet: un vi amb una exquisida profunditat d'aromes cremoses, torrades i subtils i amb unes textures a la boca que fan delir els qui, com jo, tant estimem la bona carinyena. I finalment, un novell xarel·lo 2012 d'una vinya de Masarac (ben poc xarel·lo hi ha a l'Empordà!) que ha fermentat parcialment en bóta i que a la boca es mostra pur, lineal i ple.

Tot això, i moltes altres coses, hi havia a la festa d'Olivardots. I també l'arc de Sant Martí.

dissabte, 8 novembre de 2014

Taní i no taní

Vaig anar a comprar una ampolla de Crozes-Hermitage —al final va ser un 2012 de Dard & Ribo, perfumat i net— i el venedor, que coneix la meva afició als vins de força més al nord però no sap el meu delit pels vins de força més al sud, em va advertir que el vi que jo estava comprant «tenia ja uns tanins considerables» —no fos que m'endugués un desengany. De fet, no en tenia pas gaires, si el comparo amb els vins que més sovint bec, però em va fer una certa gràcia l'advertiment del botiguer, fet des d'uns paradigmes enofílics allunyats de l'univers del taní.

Amb el títol d'aquest apunt —una homonímia del clàssic de Howard Hawks— vull fer referència a un parell de vins deliciosos del nostre país que, en un sentit força ampli (no parlaré de química orgànica, sinó de sensacions!) es situen també a la banda del «no-taní».

Per exemple, el Trepat del Jordiet 2012 de Rendé Masdéu. He de reconèixer que he estat força inconstant en el seguiment dels vins d'aquest celler de la Conca, però sí que recordo prou bé l'impacte que em van produir, fa força anys, les primeres ampolles del seu Arnau. Aquest trepat és una delícia —i també he de dir que he observat que és un vi que els convidats agraeixen, potser cansats de tanta «concentració» barroera com la que s'ha instal·lat en certs segments del mercat. És un vi que s'ha criat en àmfores de terrissa, i té un color vermell suau, unes aromes subtils de flors i fruita fresca, de les nostres herbes aromàtiques. Tot hi és elegant i net —la paraula podria ser «gràcil»—, sense confitats i amb la mínima expressió dels tanins. Et fa estimar el trepat.


Les qualitats de la nova collita de mandó del celler Abadal no m'han agafat pas desprevingut, perquè ja la collita anterior em va meravellar. Aquest any, novament dins de la col·lecció Paisatges 1883, s'han elaborat menys d'un miler d'ampolles de Mandó 2012, un vi formidable que no us heu de perdre. La fermentació s'ha fet en bóta oberta de tercer any i la criança s'ha fet parcialment en bóta i parcialment en àmfora d'argila.

Em declaro enamorat d'aquest vi. No espereu, doncs, cap descripció imparcial de les seves virtuts. A l'aroma em sembla distingir-hi el romaní i la farigola, la fruita —cireres, magranes, gerds—, sempre «subdued», com ho diuen en anglès. Al tast, fluïdesa elegant, verticalitat, records d'alguna bella ampolla de borgonya, però amb un punt més d'hedonisme. Sense cap excés, sense cap concessió a l'univers de la fusta, els tanins, els torrats, les compotes, els xarops... Delicadament fruitat, elegantment polit. Un contrapunt formidable a les nostres garnatxes i carinyenes!

Com que de mandó no n'hi ha, com que (pràcticament) no tinc altra referència que les poques collites de mandó que ha fet en Miquel Palau a can Roqueta d'Horta d'Avinyó, el misteri que em suscita aquest vi és que no puc saber si és així perquè el mandó és així o perquè l'ha creat així la màgia d'en Miquel. Tant se val, si el bec amb tant delit!

dissabte, 1 novembre de 2014

Sumoll - Magenc - Pebrat

Una amiga que havia anat a la Fira de Sant Ermengol va dur-me una peça de «Lo Pebrat d'Ossera». En Ramon Roset, que hi entén de debò, recomana un chardonnay de criança per acompanyar aquesta petita meravella de formatge de cabra que fan la Mercè Lagrava i en Raúl Alcáraz en aquell racó màgic de l'Alt Urgell que és la Vansa.

Però jo no tenia a mà cap vi d'aquesta mena que m'abellís de destapar. Vaig pensar en un vi blanc —blanc «de noirs», per ser més precís— singular, de personalitat temperamental i geniüda, de mida considerable i acidesa desfermada, un vi blanc que potser podria mantenir el cos a cos amb la cremosa fortalesa de Lo Pebrat.

Estic parlant del Sumoll 2013 vinificat en blanc, de la col·lecció Paisatges 1883 d'Abadal. Aquest celler, que ja ens ha ofert diversos vins de sumoll memorables —n'he parlat més d'un cop en aquests apunts— aquest any ens ha sorprès amb un blanc de sumoll: Només 864 ampolles  d'un vi que s'ha fet, parcialment, en àmfores de terrissa.

Sumoll blanc de negre 2013, davant de la vinya on va néixer.
 És un vi ben peculiar! Té aromes d'una acidesa cítrica incisiva, amb un fons enigmàtic —alguna cosa hi deu tenir a veure l'àmfora, a la que encara no hi estem gaire avesats. També, curiosament, hi ha algunes notes com de pastisseria, com de pa tendre. A la boca, acidesa ben present, volum i densitat, pes i tremp. Ben bé el caràcter lleugerament «transvestit» d'un blanc de negre, una mica inclassificable. Hi ha també un fons de fumats increïblement combinats amb fruita primerenca, i una acció potent a la part més frontal de la boca. Un vi més de Prometeu que de Minerva, com calia per fer front a la força de Lo Pebrat d'Ossera.

I potser per allò de «l'atracció dels contraris», aquest vi blanc m'ha fet pensar en un altre blanc que vaig beure aquest estiu i que em va agradar molt. Em refereixo al Magenc 2013, dels Cellers d'en Guilla, que és un celler ben nou que hi ha al veïnat de Delfià, entre Garriguella i Rabós, en terra de vinyes.


Vaig poder trobar-me amb en Martí Vallès aquest estiu i vam parlar dels seus vins i les seves vinyes. Recordo que em va dir que el curiós nom del celler procedeix d'una d'aquestes vinyes —la vinya de la Guilla, que es troba a la plana de Garriguella, entre el Rec de Brau, el Rec de Sant Nazari i la carretera N-260. El Magenc 2013 —que crec que és el vi més interessant del celler— conté garnatxa blanca, macabeu, garnatxa roja i moscatell i és un d'aquells vins que enamoren per la seva puresa, la seva netedat i que, malgrat això, malgrat el seu cos lleuger i agradable, no és —gens ni mica!— intranscendent. El color és clar, l'aroma és cítrica i fruitada, el sabor és fresc. Els difícils equilibris dolçor/acidesa, calidesa/frescor estan molt ben resolts i el vi es beu amb plaer i deixa —ja ho he dit— una sensació de netedat, de refinament. El vam beure, crec recordar, a finals d'estiu, un dia de clima benèvol —ni xafogor ni tramuntana— amb un pagre deliciós —o, per ser més exactes, abans d'un pagre deliciós.

Dos vins diametralment oposats, dos moments, dues circumstàncies. Una mateixa terra, una mateixa tradició vinícola.

dissabte, 25 octubre de 2014

De Porrera, de Bellmunt i del Molar

Les Eres del celler Joan Simó sempre està entre els quatre o cinc vins de Porrera que prefereixo.

Anar tastant els vins de Porrera d'una manera més o menys sistemàtica —any rere any— no és pas difícil. Tenim, com a mínim, la «nit de les carinyenes» i el «tasta Porrera» i, a banda d'aquestes cites més o menys obligades, sempre que puc faig una escapada a Porrera, ni que sigui per poder tornar a mirar el poble des del coster de Sant Antoni, o resseguir la llera del Cortiella fins la Garranxa. I a cada visita hi ha alguna cosa o altra a tastar; i a cada visita hi ha algunes ampolles que m'enduc al meu petit celler —on puc deixar que vagin arribant, a pleret, al que em sembla que és la seva maduresa, que jo situo cap els vuit o deu anys.


L'anyada 2005 al Priorat va ser fresca i molt seca i les collites van ser curtes. Va nevar un parell o tres de vegades i l'estiu va ser suau, amb nits una mica fresques. Un bon grapat de vins d'aquell any són ara excel·lents. Per això, quan l'altre dia vaig destapar una ampolla de Les Eres 2005 —que havia comprat a Porrera, feia uns quants anys— les meves expectatives —la meva il·lusió— eren altes. I no van ser defraudades.

Aquest vi d'en Gerard Batllevell neix a tres vinyes de tres municipis diferents. La carinyena procedeix d'una vinya de coster molt vella que hi ha a Porrera; la garnatxa peluda ve de Bellmunt, també d'una vinya molt vella; finalment, el cabernet —que també ve d'una vinya que, per ser cabernet, és de les més velles que podem trobar al Priorat— neix al Molar.

Decantador, copes de les que fan honor al vi, menges discretes i relativament neutres —que no emmascarin el plaer d'aquest priorat— i, per damunt de tot, uns sentits amatents, una atenció desperta i un deixondiment  adient, estaven tots a punt per aquest 2005 que ens feia delir. Vermell ben fosc, flaire poderosa, de les que omplen l'espai. Hi ha matisos torrats ben integrats, fruita lleument compotada, maduresa equilibrada, indicis de fusta perfumada, de prunes madures, de figues dolces, de regalèssia. Aquests indicis de bon vi s'han anat confirmant a cada glop, amb aquella composició de força i suavitat que tan plaent resulta quan es manté en ple equilibri. En algun moment, sembla de vellut, sense deixar de ser ben corpulent; fluid sense deixar de tenir tremp; porrerà, sense deixar de ser fresc.

El proper Les Eres serà, quan toqui, el del 2007 —vaig saltar el 6, potser injustificadament. El bon record d'aquest vi d'avui em fa esperar amb delit el moment de destapar la nova ampolla. De l'Especial dels Carners no en tinc —ai las!— cap ni una.

dilluns, 20 octubre de 2014

De la vinya 21

Parlo de la parcel·la 21 de la vinya del celler el Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. És una vinya de cabernet —ja n'he parlat en un article extens— que dóna fins a tres vins excepcionals, fets tots tres amb els mateixos raïms, però amb l'art d'enòlegs diferents: D'una banda, l'U d'Urpina, d'en Joan Soler i en Gerard Escudé; d'una altra, el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler; finalment, el Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé —el vi més emblemàtic del Celler el Molí.

Ja he expressat en alguna ocasió en aquests apunts d'enografia que tinc una certa afecció al Singular, però l'altre dia vaig poder fer l'interessant —i plaent!— exercici de destapar conjuntament una ampolla de Blunt 2009 i una altra de Singular 2009 que havien estat esperant al meu petit celler. Volia fer, potser, un exercici sobre el pes relatiu de la vinya versus l'enologia, però el cert és que —a banda d'unes diferències més o menys acadèmiques, de les que només s'aprecien quan tens les dues copes una al costat de l'altra— els dos vins s'adequaven a uns paradigmes molt similars i assolien, tots dos, un nivell de qualitat impressionant. Digueu-ne, si voleu, «la victòria de la vinya sobre el celler» —o deixem-ho en que els quatre enòlegs (dos per a cada vi) segueixen línies relativament paral·leles.


Deixaré de banda les diferències —que mai no afecten res d'essencial— i parlaré del que uneix aquests dos vins. Un d'ells és potser una mica més fresc, amb menys presència de la fusta, mentre que l'altre té una calidesa exuberant i unes aromes de la millor fusta. Inevitablement, un dels dos —«no recordo» quin— m'ha agradat una mica més que l'altre, però tant se val!

El color és d'un vermell molt fosc i les aromes són potents, d'espècies i compotes, denses, amb móres i figues i amb aquelles notes etèries de fusta bona que tan plaents poden arribar a ser. A la boca, explossió de sedes, sabor immens, pes de fruita amorosida i confitada, tanins immensament dolços sense perdre el tremp. Persistència del sabor a la boca i a la memòria. Tan polit i tan gruixut al mateix temps!

Són vins que cal tastar per ells mateixos —jo no trobo que combinin gaire bé amb menjars sofisticats— i són vins que m'agradarà tornar a tastar d'aquí a deu anys. Hi ha opulència i potser una certa desmesura però, la sensació vellutada és tan marcada! Són vins, també, de tast lent, a pleret, que agraeixen l'aire —els he decantat— i que amb el pas del temps van mostrant nous valors. En algun moment, emeten unes notes torrades, de tabac, de fusta molt fina i aromàtica, perfectament integrades en la pròpia estructura del vi. Són vins molsuts —i molt!—, profunds, densos, de molt bona criança, espectaculars.

Estimo els vins fràgils, delicats i subtils, gairebé frèvols, però em sadollo també amb aquests vins d'opulències desfermades.

Amb aquests dos vins magnífics i ben personals, i amb l'adició de l'U d'Urpina que tant em va agradar, aquesta vinya 21 que hi ha sota el turó de Collbaix, i en Joan, en Gerard, en Ricard i en Josep Maria —que són els qui els signen— em sembla a mi que mereixen una menció especial en aquests apunts d'enografia.

dimecres, 15 octubre de 2014

«luxuriously self-indulgent»


Vull parlar de Vall-Llach, de viognier, d'una vinya del capdamunt de la Sentiu, d'un vi que es diu «aigua», d'un projecte de l'Enric Costa, de Porrera i de les coses meravelloses que hi fan les seves gents, els terrers i les vinyes. I m'empeny a fer-ho que abans d'ahir vaig beure una ampolla de la darrera collita del vi blanc descomunal de l'Albert Costa i el seu equip: Aigua de Llum 2013.

En Parker, quan parla dels millors viognier, sovint usa la paraula «decadent» per referir-se a un cert caràcter aromàtic d'aquest cep. És una paraula de significats contraposats perquè, si bé pot fer referència a «allò que decau», també significa —segons el  New Oxford— «luxuriously self-indulgent» —i aquí ja ens acostem més a les característiques de la viognier. La meva experiència personal amb els vins de viognier és limitadíssima, però alguns dels vins blancs que més recordo, alguns dels que m'han marcat, estaven fets amb aquest cep de virtuts «decadents» —és a dir, luxosament plaent, desbocat, pròdig, ociós. Recordo la sorpresa quan vaig tastar, deu fer un grapat d'anys, el vi blanc de Rosa Maria Torres, a Sarral. Recordo —vívidament!— algunes ampolles de Guigal que em van obrir, en el seu moment, nous horitzons sensorials.


L'Aigua de Llum 2013 —que potser encara no ha arribat als mercats, o és a punt de fer-ho— és un vi immens, un luxe auto-indulgent refinat i sublim. És un d'aquells vins —no n'hi ha tants— en què una copa et sadolla plenament. D'aroma potent però «recta», de fruita com l'albercoc, de fruita melosa i de marcada presència, amb alguna nota floral perfumadíssima. Tot amb neta puresa, tot sustentat en una base d'acidesa cítrica que li fa d'esquelet i li dóna frescor.

Com vam gaudir els que abans d'ahir vam compartir aquesta ampolla! Ni recordo què menjàvem, perquè aquest blanc de Porrera va curullar completament el nostre esperit. El vi entrava a la boca amb una amplitud fresca i embolcallant, magnífica, i hi mantenia l'estructura temps i temps, donant notes de mel, de préssec, de dolçor elegant. N'allargàvem voluptuosament el plaer. Tanta densitat sàpida! Tanta força!

A primer d'any vaig destapar una ampolla d'Aigua de Llum 2008 (i en vaig parlar en aquest article) i em va semblar magnífic. Però diria que aquest 2013 és potser més profund, més elegant. Si en podeu heure una ampolla, cerqueu la companyia idònia per beure-la, aïlleu-vos de qualsevol altra influència —és un «vi de meditació»— i practiqueu el decadentisme més desfermat, la luxurious self-indulgence més completa.