dissabte, 30 d’abril de 2016

Brots tendres

Són dies de gran tràfec. Fires multitudinàries, tastos simultanis que t'obliguen a triar o bé a anar esperitat d'un lloc a l'altre, massa informació difícil de pair, massa sensacions que es sobreposen les unes a les altres. Per exemple, la gernació de La Música del Vi i els seus innombrables vins delectables, en una abundància que supera les possibilitats humanes de gaudi reposat —que és l'únic gaudi que, per a mi, té sentit emprendre—. O la multiplicitat aclaparadora de la Fira del Vi de Falset. Em plantejo a mi mateix si he d'escriure de tot això.

És segur que he viscut moments que algun dia suraran en aquests apunts, però ara tant de tràfec m'embafa. És clar que he anat al Priorat i és clar que he tastat coses meravelloses i dignes d'esment, però també ha arribat un punt en que he fugit de tanta gentada i he buscat refugi a alguna vinya calma.  


Arreu hi ha brots tendres i és deliciós anar veient els estadis diversos de creixement dels nous sarments, segons l'alçada i l'orientació de la vinya. També he agafat la bicicleta i m'he passejat pel Penedès, per exemple pujant de la vall del Bitlles —Pardas, Jean Leon— a Font-rubí —Ferret-Guasch, Mont-rubí— i les Llambardes, per baixar a la Llacuna i retornar per Sant Joan de Mediona—Mas Rodó—. El bonic espectacle de les vinyes en ple creixement m'ha acompanyat tot el trajecte. Unes, ja més esponeroses; les altres, més endarrerides. Vinyes joves, ben arrenglerades; vinyes més velles, de ceps venerables, recargolats i en aparent desordre.

I al Priorat, he caminat per algun d'aquells costers màgics, rostos i pedregosos. M'agraden els que estan orientats a tramuntana, perquè el sol incideix als pàmpols a contrallum i els fa lluminosos, com en aquesta fotografia d'un coster que hi ha a tocar de la Vilella Baixa:


dijous, 28 d’abril de 2016

Els tres desapareguts

En un article recent d'aquest blog —Què és el «cruixilló»?— comentava que, segons una obra d'enologia de l'any 1942, a Catalunya hi havia vuit varietats negres principals. D'aquestes vuit, n'hi ha cinc que encara, més o menys, les tenim aquí, però n'hi ha tres que podem pensar que pràcticament han desaparegut. Les «tres desaparegudes» són el picapoll negre, el mandó i el cruixilló (o cruixent).

Com a monovarietal del gairebé extingit picapoll negre tenim dos vins extraordinaris. D'una banda, Les Tallades de Cal Nicolau, una de les Singularitats d'Orto i un vi que m'ha fet delir immensament. Ja n'he parlat prou en aquest blog. L'altre vi que ens pot salvar el sabor extint d'aquesta varietat és l'Oller del Mas Picapoll Negre, del Pla de Bages.


L'escassa singularitat d'aquests vins m'ha empès a voler conèixer l'Oller del Mas. Un dia vaig arribar-me fins la senyorívola masia de l'Oller, a tocar de Manresa, i vaig comprar una ampolla de cadascuna de les dues darreres collites: 2013 i 2014. Se'n fan poc més de mil ampolles que neixen en una vinya jove —«Margenat»— que hi ha prop del celler. El conreu és ecològic, la vinificació es fa sense premsat i amb llevats propis i la criança, pel que sé, inclou una bóta de 500l de roure francès, un ou de formigó i una àmfora de terrissa.

Moltes de les coses que puc dir s'apliquen a les dues collites, però la collita 2013 m'ha semblat més pura, més perfecta —diria que m'ha arribat a emocionar— i serà, doncs, d'aquest Oller del Mas Picapoll Negre 2013 que parlaré més concretament.

L'he decantat —a la contraetiqueta ho recomana, però jo diria que no cal— i l'he begut en copa Borgonya. El color és vermell clar, translúcid i suau en les seves tonalitats. L'aroma —les aromes— són delicioses. Subtils i delicades, de fruita, de cireres i codonys, d'eucaliptus, d'herbes. Una elegància de matisos que convida a ensumar de mica en mica, un conjunt aromàtic ple de gentilesa. Diferent del Tallades i amb alguna cosa que recorda l'estil que és característic de Terroir al Límit. Mentre el paladejo no puc evitar que la memòria viatgi a la Côte de Nuits si bé, és clar, l'espectre aromàtic s'estén per registres diferents.

Sensació d'estranya perfecció, que combina el plaer de mossegar una fruita madura que ens regalima a la boca i la complexitat que ens convida a un tast allargat i calm. Frescor, delit llaminer, alta elegància. Un vi que ocuparà un lloc destacat en la meva llista personal de «grans vins catalans delicats» —una llista breu però que va creixent poc a poc.

[La contraetiqueta d'aquest vi proclama «suro natural del país». Quina coincidència haver trobat aquesta indicació justament després de publicar l'article anterior d'aquest blog!]


L'altre «desaparegut» és el mandó i, si no vaig errat, l'únic vi monovarietal de mandó que tenim és el Paisatges 1883 Mandó d'Abadal, un vi que m'agrada molt i que ja ha sortit en les pàgines d'aquests apunts d'enografia.


Finalment, hauríem de parlar del cruixilló que, aquest sí, sembla que hagi desaparegut completament, fins el punt que no n'hem conservat ni el nom. Gràcies als comentaris al meu article Què és el «cruixilló»? vaig poder saber que, probablement, el cruixilló és la brujidera de la Mancha i de l'Aragó, també conegut com a «moravia dulce». Resulta que hi ha un celler a la Mancha —Bodega Fuente del Águila, Villamayor de Santiago, Cuenca— que elabora un vi monovarietal de moravia dulce que du el nom de Corcel Brujidero. Aquesta és, doncs, la referència on hem d'anar per imaginar una hipotètica recuperació d'aquesta varietat.


Per satisfer la meva curiositat, vaig aconseguir una ampolla d'aquest vi, però vaig tenir la malastrugança que aquesta ampolla estava fortament contaminada de tca i, en conseqüència, és raonable que no publiqui cap opinió sobre l'únic vi conegut fet exclusivament amb una varietat que, segons el «Tratado práctico de viticultura y enología españolas» de 1942, era una de les vuit varietats negres principals de Catalunya.

dissabte, 23 d’abril de 2016

Vull saber si el tap és català

Aquest article serà breu i concís. De fet, el podria reduir al títol, que ja ho diu tot:
Quan destapo una ampolla de vi català, vull saber si el suro del tap procedeix dels nostres boscos i d'un conreu respectuós i sostenible.
És així de senzill. Com a mínim, m'agradaria saber-ho.


He sentit a parlar de la qualitat del suro del nostre país, de les nostres empreses que fabriquen un 15% dels taps de suro que es consumeixen a tot el món (però menys del 2% vénen dels nostres boscos), de la llarga tradició d'unes suredes que havien arribat a proporcionar el 80% del suro mundial, de la reputació del nostre Institut Català del Suro, de la recerca que s'hi fa, amb projecció internacional... Però quan destapo una ampolla de vi no puc saber si el tap ve d'una alzina de l'Empordà, del Gironès o de la Selva, o ve de Portugal o d'Extremadura.

Només caldria un petit logo, una indicació marcada al tap, una mínima empremta corporativa. Potser hi ha lleis que ho impedeixen? Reglaments absurds? Estratègies empresarials?

Sembla estrany que un producte de qualitat —fins i tot un producte de luxe, quan parlem dels millors taps que tapen les millors ampolles— renunciï a identificar-se. N'he parlat amb persones de l'ICSURO i m'han dit, de manera prou vaga, que sí, que és un tema que s'estudia, que es discuteix, que se'n parla...

M'agradaria, em faria il·lusió, destapar un dia proper una bona ampolla, admirar el seu tap perfecte i trobar-hi, en un lloc discret, un petit símbol que em permeti saber que aquest tap excel·lent està fet amb suro d'una alzina de Catalunya.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Missatges del passat en una ampolla

Si comparés el tast d'un vi força antic amb la descoberta d'un missatge en una ampolla que arriba en una platja, a més de plantejar un símil decididament cursi, tampoc no explicaria gens ni mica les reflexions que va generar-me el Tast de vins històrics de l'Empordà que en Josep Roca va presentar-nos ahir a Mas Marroch. En aquesta metàfora de l'ampolla amb el missatge hi manca alguna cosa essencial: caldria que el missatge hagués estat escrit en una mena de palimpsest que el faci invisible fins que el mar i el pas dels anys puguin, lentament, fer-lo aflorar.


Miraré d'explicar-me millor. Tots els amants del vi ens delim —uns més que d'altres, i jo sóc dels que més— ens delim, dic, per tastar grans vins que hagin evolucionat lentament, tancats a l'ampolla, fins a desenvolupar aromes i qualitats incomparables. Però mai no m'havia trobat tastant vins extraordinàriament humils, vins que van néixer fa molts anys, vins per al consum immediat, vins rústics —que ho eren—, vins que no han sortit mai a cap llibre, i descobrir-hi qualitats immenses que no hi eren —que jo juraria que no hi eren— quan bevíem aquests vins, fa un grapat d'anys.

Aquesta és la màgia que ens va presentar en Josep Roca. Fixeu-vos, per exemple, en el vi que hi ha en aquesta copa:


És un Blanc Marinada Blanc Suau de la Cooperativa d'Espolla, un vi sense anyada que deu haver complert ben bé els vint anys. Estava fet amb carinyena blanca i macabeu i us asseguro que jo, en aquells anys noranta del segle passat, n'havia begut —amb infinita displicència— alguna copa intranscendent i oblidada. Doncs bé, al tast d'ahir, només d'entrar a la gran cúpula de Mas Marroch, com que el vi ja era a les copes, tot aquell gran espai era ple de les sentors poderoses i plaents que emetia, i el seu tast era d'una riquesa que esborronava.

I com aquest, en Josep Roca ens en va trobar una dotzena. Ben diferents els uns dels altres, però tots vius, singulars, històrics. Un altre de molt sorprenent va ser un Negre d'Espolla del 1981 —carinyena i garnatxa— que jo també havia begut a casa dels que encara no eren els meus sogres, fa trenta anys. En el record que en tinc, jo l'anomenaria, en el seu moment, amb la paraula nondescript i ara —Déu meu!— quina complexitat! Espècies, terra, amargosos, suavitats, plaers...

Tot això havia d'estar ocult a l'interior d'aquests vins. Tot això només pot venir de la vinya que, després dels anys, finalment es manifesta amb tota la seva força tel·lúrica i obvia l'enologia a què s'hagués pogut sotmetre quan va néixer.


No tindré temps de parlar de cadascun dels vins. El més gran, des d'uns paradigmes clàssics, va ser un Gran Claustro 1993 —la primera collita, quan en Josep Lluís Pérez va revolucionar Perelada i, de retruc, l'Empordà—, però el Negre dels Aspres 2001 no era a gaire distància. El mite de l'eterna joventut era representat per un increïble Vinya Selva de Mar 1998 que semblava un jovencell. També em va fer molta il·lusió poder tastar un Gran Recosind 1978, un vi que ens parlava amb un filet de veu, com un vellet pulcre i encara elegant. 


Tastar blancs de deu a quinze anys i descobrir-hi les virtuts que tenien el Blanc dels Aspres 2005 o el Ctònia 2001 és una de les millors experiències que podem imaginar. Aquí el factor sorpresa ja no existia, perquè jo estava segur que aquests vins, que fa anys que conec —i que ara sé, ai las!, que vaig destapar massa aviat— podien arribar fins al punt on els vaig trobar ahir. La intensitat, la completa integració dels seus elements sàpids, l'amorosiment sense pèrdua de tremp... quin privilegi!

Molts d'aquests vins són irrepetibles, perquè en Josep Roca ens devia oferir les darreres ampolles que hi havia en algun racó dels cellers. Que tots elles hagin evolucionat d'aquesta manera, jo —que dec ser un maleït descregut— no m'ho hauria imaginat mai. Gratitud infinita als qui van fer possible aquest tast!

dimarts, 5 d’abril de 2016

L'excel·lència que ve de l'Anoia

He estat mirant «The Path to Humility» (el podeu trobar fàcilment a vimeo) acompanyat —apropiadament, jo diria— d'una ampolla de Claus Preisinger Pannobile 2013 i, si bé per al meu gust aquest documental d'en Claude Giraud estaria millor si durés una estona menys, no he deixat de trobar-hi, ben expressades, algunes de les coses que jo crec que donen autèntic valor als vins que estimem. Per motius de proximitat, m'he sentit més atret per les paraules d'en Manuel Raventós i el seu fill Pep, i per l'explicació de la seva sortida del cava per crear i seguir les seves pròpies regles, el seu propi compromís amb el terrer i amb nosaltres.

L'endemà, al vespre, recordant el vídeo i, potser també, influenciat per «The Grapes of Wrath» que ara estic llegint (que, en el fons, és la crònica de les terribles conseqüències de l'anorreament d'un terrer per culpa d'una agricultura destructiva), he volgut destapar alguna delícia de la casa Raventós i Blanc —els hereus directes de qui va crear el primer xampany, ara fa cent quaranta-tres anys—. M'hauria vingut de gust un Textures de Pedra que —ai las!— no tenia a l'abast.

Finalment, hem destapat un Manuel Raventós 2007.


És una ampolla degollada el setembre de l'any passat i deu tenir al voltant d'un 70% de xarel·lo de la parcel·la El Clos, plantada el 1978. La resta és parellada i macabeu. No té licor d'expedició. La primera impressió que causa és la d'una extraordinària netedat al nas, d'una puresa estricta. Una impressió que perdura al llarg de tota l'estona, sense perdre intensitat. I la darrera impressió —quan s'acaba el tast i s'inicia el record— és d'una persistència llarguíssima. Viu i tens, amb les millors virtuts del xarel·lo, amb una rectitud severa.

És un plaer anar assaborint els contrapunts de la tríada formada per, d'una banda, un cos consistent, vinós i ple de força; de l'altra, una sensació setinada i suau i, formant el tercer vèrtex, el deliciós pessigolleig del carbònic, elegant i discret. Lleu aroma d'ametlles, sensació fresca i plena, qualitat. Sabors de maduresa. Tremp. Xarel·lo. Llargada. 


I ara, després d'aquesta ampolla, podríem parlar, si voleu, del projecte «Conca del Riu Anoia» i podem fer grans escarafalls o grans cogitacions. No seré pas jo qui ho faci. Però el que sí que veig clar, absolutament clar, és que ens calen paraules per anomenar les coses que estimem, que hi ha d'haver una paraula o paraules per anomenar això que fan en Manuel i en Pep, i un bon grapat d'altres al·lucinats. I si aquest nom ens manca, deixem-ho en blanc i parlem del vi espumós que fa en Manuel, del que fa en Ton, del que fa en Sergi, del que fa en Guillem, del que fa en Jaume...

dijous, 31 de març de 2016

D'uns ceps amagats en una vinya

Vaig escriure en un article —parlant del sumoll de Solergibert, o del de Foresta— que darrere cada ampolla de sumoll hi ha alguna història. No era un banal recurs literari. El que volia dir és que les vinyes de sumoll, que havien sigut majoritàries a força zones del país, havien desaparegut gairebé totes i, si alguna ha sobreviscut fins ara —«per salvar-nos els sabors»— deu ser per alguna història concreta que hi ha al seu darrera.


Això que he dit també s'aplica al darrer sumoll que he tastat: L'Infiltrat 2014 de Mas dels Clavers —o de Can Gallego, com li vulgueu dir—. Resulta que les escasses tres-centes ampolles d'aquest vi procedeixen una antiga vinya de.... parellada! L'explicació és que aquesta vinya del Joaquim, de parellada, vella dels anys seixanta del segle passat, conté al seu interior uns antics ceps de sumoll que, amagats —infiltrats!— al seu interior, han sobreviscut tot el que ha calgut fins poder arribar avui a les nostres copes. Per retornar-nos el sabor del sumoll, ara que, afortunadament, el sabrem apreciar. Un sabor que ben fàcilment podria haver-se perdut per sempre, com ha passat amb algunes altres varietats que havien estat ben comunes al nostre territori.


L'Infiltrat m'ha semblat una petita delícia. L'han fet amb llevats autòctons i, segons diu l'etiqueta, «sense additius enològics i amb molt poc sulfurós». Cinc mesos de bóta al petit celler de la vora de l'Anoia, prop de Sant Jaume Sesoliveres, han donat un vi d'una exquisida puresa. L'hem begut en unes Riedel Borgonya i l'hem acompanyat —la companyia ha estat recíproca, és clar— d'una llaminera orella de porc amb mongetes del ganxet.

El color és ben pujat i les aromes són agradables i netes, de les que s'ensumen a pleret i donen frescor d'herba, d'aquelles prunes vermelles —o cireres— ben dolces i, al mateix temps, deliciosament acídules, que esmussen imperceptiblement la boca quan els mossegues la pell. Té, com correspon al millor sumoll —aquesta varietat tan i tan rebeca!—, un rerefons que en delata els orígens. Però tot ell és precís, subtil, fluid i pur, amb uns tanins elegants i un caràcter que aconsegueix ser, simultàniament, fred i atractiu. M'hi deleixo. Quin plaer poder assaborir avui aquest fluid fresc i aquests tanins ingràvids, i l'endemà, sense canviar de país, aquells altres vins densos com la compota, de cos voluptuós i opulent! Avui, però, ens ha vingut de gust aquest sumoll elegant, graciós, dret com un escaire.