dilluns, 26 gener de 2015

Dylan, la cítara i el no res

Diuen que l'aṅguttaranikāya explica que un deixeble de Buda perseverava en l'ascetisme més absolut, però no arribava a la il·luminació. Més aviat se n'allunyava cada vegada més. Siddharta Gautama li va preguntar si la cítara donava un bon so si les cordes estaven massa tibants. El deixeble —diuen que es deia Sona— va dir que no, que si les cordes estaven massa tibants, el so de la cítara no era bo. Aleshores, Siddharta Gautama li va preguntar si la cítara donava un bon so si les cordes estaven massa fluixes. El deixeble va dir que no, que si les cordes estaven massa fluixes, el so de la cítara tampoc no era bo. Finalment, Siddharta Gautama va explicar al deixeble que tant un excés d'ascetisme com un excés de relaxació li impedirien atènyer la il·luminació.

Aquests dies, alguna ampolla de vi que he destapat m'ha recordat aquesta història budista. Parlo d'alguna ampolla que m'ha retornat aromes i sensacions que feia molts anys que havia pràcticament oblidat. Parlo del «vi picat». Parlo del vi que fèiem a casa —fa cinquanta anys— i que es picava abans de la verema següent. Parlo d'alguna ampolla de la cooperativa del poble que destapàvem i havíem de llençar per l'eixidiu perquè els acetobacter ja havien fet la seva feina.

Potser no ha estat res més que una dissortada coincidència, però tres o quatre ampolles que he destapat aquestes darreres setmanes contenien uns nivells d'acidesa volàtil que anul·laven qualsevol de les virtuts del vi. De totes aquestes ampolles, n'hi ha hagut un parell que venien de cellers que són de la meva absoluta devoció i una en especial m'ha dolgut molt perquè era una ampolla que vaig destapar amb una infinita predisposició per al plaer desfermat. Un «vi de culte» que guardava amb avarícia. Un 2007 que vaig anar a recollir al lloc de producció, just quan acabava de sortir del celler, i vaig dipositar en una vinoteca. Un gran vi —havia nascut per ser un gran vi i ni els bacteris havien aconseguit esborrar completament la seva grandesa. Però estava «picat».

Amb el vi a la copa, vaig intentar imaginar com hauria pogut ser. Aromes potents, de regalèssia i fruita àcida lleugerament confitada? Molta estructura, volum i dolçor? Textures delicioses? Caràcter del seu terrer, de les seves herbes d'olor? Tabac, torrats, tanins de dolçor suau i sàpida? Sí, tot això encara hi era —en un segon o tercer pla— i encara més coses.

Amb el vi a la copa, no puc deixar de preguntar-me si és un simple accident o, com en el cas de la paràbola de Buda, és el resultat d'haver tensat massa les cordes de la cítara, o d'haver anat massa enllà en l'«ascetisme», en l'adscripció a uns principis programàtics —fins el punt de posar en perill la vida del vi.

Com a alternativa als ensenyaments de Siddharta Gautama, podem acudir als ensenyaments de Bob Dylan que, en una cançó força enigmàtica —quina cançó del Dylan no ho és?— ens exposa els perills d'un excés de no res: 
Too much of nothing
Can make a man ill at ease
One man's temper might rise
While another man's temper might freeze
....
Oh, when there's too much of nothing
No one has control. 

   


dilluns, 19 gener de 2015

Macabeu de la Conca Dellà

Al Pallars Jussà hi ha tres «conques»: D'una banda, la Conca Deçà, a l'entorn de Tremp; al nord de la capital, la Conca de Dalt; i la Conca Dellà —o Conca D'Orcau— que comprèn els territoris que hi ha a llevant de Tremp, fins la Serra de Carreu i fins el Coll de Comiols, a l'entorn de la vila d'Isona. Són contrades amb una llarga tradició vitivinícola, que es va estroncar en una determinat moment i que ara, mica a mica, potser està revifant. El terrer hi és propici, però malaguanyat, i el potencial encara supera la realitat. Tenim, no cal dir-ho, la magnífica realitat d'Encús, i les vinyes de Torres —que potser un dia ens sorprendran amb un producte de qualitat genuïnament pallarès— i Vila-Corona a Vilamitjana i Mas García Muret a la Masia de Perejaia (un celler que ara afegeix als Unua i Muriac un rosat pàl·lid d'ull de llebre i pinot noir que es diu Colomina).

Aquest desequilibri entre les possibilitats i les realitats em fa estar amatent a qualsevol nou projecte que s'esdevingui —com la col·laboració entre la Núria Bigorra, en Jordi Ruíz, en Rubèn Parera i en Jordi Roca de Cal Borrech, a Figuerola d'Orcau, que acaba de donar lloc a un macabeu notable del que vull parlar avui.

Figuerola, a la Conca Dellà (en un dia de llums pictòriques)
El celler es diu Terrer de Pallars —jugant una mica amb el nom de la mare de la Núria (Terré)— i el vi és un macabeu que es diu Conca D'Orcau 2013. Procedeix d'unes parcel·les de vinya de trenta-cinc anys, a uns sis-cents metres d'alçada, entre Figuerola i Orcau. La producció és ben petita: només mil dues-centes ampolles d'un blanc que ha fermentat i s'ha criat quatre mesos en bótes d'acàcia.

El vi m'ha agradat i estic content de donar-li la benvinguda. S'hi nota un bon ofici i, potser, les virtuts d'aquest territori de contrastos tèrmics. En el color i les aromes, hi ha una certa discreció elegant, amb notes clares de fruita blanca com la pera. A la boca és força fresc i delicadament embolcallant —sense gran densitat, sinó més aviat amb un caràcter «vertical». Sorprèn tanta austeritat en un macabeu fermentat i criat en fusta, que són vins que sovint tendeixen a una certa opulència. L'equilibri entre fruita i acidesa és impecable —el conjunt és seriós i deliciós.     

dijous, 15 gener de 2015

Grans garnatxes blanques: El Quintà

Després de parlar de Piñol, de Clua i de la Fou, potser ha arribat l'hora de parlar de la gran garnatxa blanca que fan a Bàrbara Forés —un vi elegantíssim que sempre m'ha tingut el cor robat.


Aquest vi té un nom interessant i procedeix d'unes vinyes velles i no massa grans —un parell d'hectàrees entre les dues— que es diuen La Cometa i el Coll de Batea. La Carme m'hi va dur, el juny de l'any passat, i vaig poder observar en el seu propi medi els venerables ceps de garnatxa blanca i el sòl aquell que en diuen de «panal» —és a dir, de bresca. La muntanya de Santa Bàrbara alçava la testa per davant dels Ports i les vinyes de l'altiplà de la Terra Alta —recordem que som entre tres-cents cinquanta i quatre-cents metres d'alçada— s'estenien ben bé fins la seva falda, tant com allargava la vista.

El significat de la paraula «quintà» —que no hem de confondre amb la unitat de pes que es diu «quintar»— té molt matisos i el seu ús està molt lligat a cada comarca en concret. És ben interessant de llegir les entrades quintar i quintana a l'Alcover-Moll on es van repassant, comarca a comarca, cadascun d'aquests matisos. Finalment, en el diccionari normatiu tos aquests matisos desapareixen i es redueixen al significat de «camp, pastura, vora un mas o un poblat». La Carme em va dir que per a ella, un quintà era un conjunt de parcel·les petites d'un mateix propietari i també em va explicar una història sobre la inscripció que hi ha en una campana que la seva rebesàvia —la matriarca Bàrbara Forés— va donar a la Mare de Déu de l'Assumpció de Gandesa, on hi apareix la paraula «quintà». 


Ahir, mentre escoltava l'anunci de convocatòria d'eleccions (tant de bo siguin les que ens duguin a la llibertat) vaig destapar una ampolla de El Quintà 2012. És un vi fet amb una certa maceració pel·licular i criat uns sis mesos en bótes de 500 litres, de roure francès. El color és un groc força clar i les aromes són subtils i precises, acerades i atractives, amb fruita blanca i flors, múltiples, austeres i delicades, amb lleus indicis de les mares, fresques. Hi trobo com un record de pinyons tendres. A la boca tot és exactitud i elegància, sense preciosisme, sense artifici. La fusta ha fet molt bé la seva feina i no ha embrutat gens ni mica aquest conjunt impecable.

Mentre tinc el vi a la copa, m'entretinc recreant a la memòria la quaterna que formen aquestes quatre garnatxes blanques que han anat sortint en aquest blog —L'Avi Arrufí - Il·lusió - Els Amelers - El Quintà— i comparant-ne mentalment els caràcters i les virtuts. Formen una certa progressió (geomètrica?) que va de l'exuberància del vi de Piñol a la linealitat més austera del vi de Bàrbara Forés.

El vi va agafant més aire a la copa i ja no és fred. Es fa més expressiu, sense decaure. Sadolla, sense barroquisme. No me'n canso. Té un pes equilibrat, sense greix ni fusta. És meravellós que puguem tenir a l'abast un vi de tanta qualitat.


diumenge, 11 gener de 2015

Chardonnay, ara que ja no és moda

—Quin chardonnay de Catalunya em recomanes?

M'ho va preguntar un amic i, d'entrada, no vaig saber què contestar-li, perquè he passat un temps allunyat dels chardonnay del nostre país —potser cansat de tota una munió de chardonnays sense suc ni bruc que es feien. No vaig trigar a recordar tres o quatre noms de cellers que feien els meus chardonnays catalans de referència i vaig sentir una mica de delit de tornar-los a tastar.

Ja fa anys que sempre celebro els meus aniversaris amb una bona ampolla de Borgonya. Aquest any l'ampolla era un chardonnay d'aquelles dues vinyes minúscules que hi ha a continuació de la vinya de le Montrachet, per la banda de Saint-Aubin, i que es diuen «La Dent De Chien» —un 1er Cru 2007 de Chateau de la Maltroye dels que resten fixats a la memòria: si no fos que en aquest blog toca que parli de vins de Catalunya, com m'hi esplaiaria!

Entre una cosa i l'altra, vaig decidir anar a comprar una ampolla d'un chardonnay del que tenia molts bons records: el que fan al celler Huguet de Can Feixes, a Cabrera d'Anoia.  No es tractava gens ni mica de fer cap comparació amb el Chassagne-Montrachet —cap d'aquestes comparacions que es fan sovint i que a mi em semblen ben absurdes— sinó, simplement, de beure i gaudir d'un vi que, fa anys, m'havia donat moments memorables. També em movia —ho puc dir— el petit enjòlit de comprovar si ara que fa força temps que no tasto cap chardonnay català, aquest vi encara despertaria en mi sensacions similars a les d'antany.


Tinc a taula, doncs, un Can Feixes Chardonnay 2007 —la mateixa anyada del Chassagne-Montrachet, que aquests vins demanen i agraeixen l'acció del temps. És un vi amb uns vuit mesos de criança i, per dir-ho curt, és deliciós i solemne. La tonalitat és ben daurada i desprèn un ventall d'aromes que enamora i va de la fruita embolcallant i sedosa als torrats i fumats elegants i discrets, o les notes lleument mantegoses. Cap amanerament —tot és net i amorosit, però ben consistent.

A la boca hi ha una certa dualitat —marcada, però ben resolta— entre un volum una mica untuós i una sensació molt fresca al centre de la boca. Líquid i saborós, però amb una gran estructura i una forta personalitat. «Terrenal», però amb esperit. A mida que l'ampolla es va buidant i els sentits es van afinant (?!) aquest contrast entre les sensacions als laterals de la boca (de greix, de volum, de seda) i les sensacions el centre de la llengua (acidesa, fluïdesa, frescor i fruita) es fa més i més notori i plaent. En algun moment, hi ha un cert perfum de flors, clàssic i net. El final lleugerament abrupte és la mínima distància que li manca per arribar a l'absoluta excel·lència.

Potser l'obsolescència de la moda del chardonnay escamparà la palla i deixarà —esperem— allò que cal que romangui. 

diumenge, 4 gener de 2015

Avantatges de Sant Esteve

Prefereixo Sant Esteve perquè és un dia que s'adiu més a destapar alguna ampolla que aspiri a restar a la memòria. Per Nadal hi ha tanta xefla que cal que els vins siguin abundants i directes, d'un hedonisme sense cabòries. L'endemà, en canvi, tot és una mica més íntim i ve de gust triar una ampolla cobejada. Aquest any aquesta ampolla ha estat un Finca Dofí 2005 que vaig comprar a l'avançada (cada any ho faig) el juliol del 2006, quan el vi estava a les bótes i l'assemblatge final encara no estava definit.


La copa va ser una Zwiesel 1872 Bordeaux Premier Cru de la sèrie «Enoteca», una copa d'exquisida bellesa —«second to none», en la meva opinió— que tinc la sensació que accentua el caràcter setinat dels vins que ja ho són —i aquest Dofí ho era moltíssim. La del 2005 va ser una collita força curta, després d'un any ben sec, potser el més sec des de feia molts anys. El resultat, les deu o dotze mil ampolles de Dofí 2005 (que de vegades em pregunto on deuen ser, i m'agrada imaginar que n'hi ha un bon grapat que encara existeixen, en algun celler, esperant el moment d'exaltar l'esperit d'algun bon aficionat), és magnífic! Esperava força d'aquesta collita —és la primera ampolla que goso destapar— i el vi m'ha sadollat en un grau molt elevat.

No sé pas si el sabré explicar com cal. Puc dir que és expressiu, però auster; que és elegant i amb un bon ventall d'aromes —torrats, compotes, fruita molt madura, canyella—, però sense pesantor ni excessiva densitat. Puc dir —ja ho he dit— que a la boca es mostra immensament setinat i deliciosament fluid. Dóna una sensació d'equilibri, fins i tot d'una certa «fredor» pròpia d'allò que és perfecte —o s'hi acosta moltíssim. I finalment, no puc deixar d'anotar la persistència del sabor, que no sembla que desaparegui, sinó que es vagi transformant imperceptiblement de sensació a record, a memòria sensitiva i sensual. 

I l'endemà, un altre 2005, un altre dels meus vins «de capçalera», un vi més càlid, més sensual, més llaminer: Finca Malaveïna 2005 —reivindicació del merlot.


Se'n van fer unes cinquanta mil ampolles i el cupatge és d'un 40% de merlot, un 25% de cabernet, un 20% de sirà i un 15% de garnatxa. Quan destapo l'ampolla i la decanto en una gerra, tota la cambra queda perfumada —i l'aroma és ben bona: càlida, amorosida, plena de fruita confitada, de dolçor embriagadora, de flors atapeïdes i assaonades. A la boca sembla dolç, fluid i dens, ben vellutat, i genera plenitud, sense arestes. La decantació li va bé, els anys d'espera també li han provat. Encara és ben viu. Les sensacions de dolça i opulent maduresa que genera tenen un punt de sublimitat.

diumenge, 28 desembre de 2014

El gran nebbiolo de Catalunya

L'existència de la vinya de nebbiolo del torrent de la Guixera, prop de l'Albà, no era cap secret, però el cert és que poca gent n'havia sentit a parlar —fins ara que, amb l'aparició de la primera collita comercial de l'icònic vi El Miracle, aquesta vinya ha irromput a l'actualitat vitivinícola catalana.

Repassem la història d'aquesta vinya única, que s'amaga entre boscos a la solana del Puig del Miracle.  Tinc entès que va ser un caprici d'un gendre piemontès d'algun Marquès d'Olivella —llinatge que, com és sabut, posseïa la major part de les vinyes d'aquesta contrada. Quan el marquès va vendre les terres els anys 80, aquesta parcel·la minúscula va anar a parar a un parcer que es deia Aguadé com jo. La meva família procedeix d'aquella mateixa zona i no fóra gens estrany que en Martí Aguadé —el viticultor que ara té cura de la vinya de nebbiolo— i jo estiguem remotament emparentats.


El vi que descric avui —aquest primer gran nebbiolo de Catalunya que ha enlluernat la crítica mundial— és un treball a quatre mans. D'una banda, en Martí, que ha treballat diverses temporades a les millors «azienda» de Barolo i La Morra; de l'altra, el mestre de l'enologia, en Raül Asens, que es va proposar crear, a partir de la parcel·la que va plantar aquell gendre del marquès d'Olivella, un vi excepcional. Els primers assajos es van fer a la collita del 2000, però no va ser fins la collita del 2004 que la qualitat del vi va satisfer plenament en Martí i en Raül.

A partir d'un rendiment baixíssim —inferior als 700 kg/ha— el most va fermentar (amb rapa i una llarguíssima maceració) sense llevats afegits en bóta oberta i després es va criar en dues bótes de castanyer de cinc-cents litres, per un període de temps proper als dos anys i mig —seguint la tradició dels Barolo clàssics. El procés s'ha desenvolupat en unes minúscules instal·lacions del monestir de Santes Creus. Finalment, el vi s'ha criat a l'ampolla fins ara que, deu anys després de la collita, els dos winemakers consideren que ja està a punt per enlluernar el món, des d'aquest racó de l'Alt Camp.


El vi es diu El Miracle 2004 i l'etiqueta —simple i elegant— només proclama la varietat de raïm «nebbiolo» i el nom del celler: Vinyes de l'Albà. Durant aquest llarguíssim període de criança en ampolla —com escau a un nebbiolo que vulgui ser gran— alguns bloggers (en Joan, en Ramon, la Ruth, jo mateix...) hem pogut anar tastant aquesta meravella en els seus successius estadis d'evolució, gràcies a la generositat d'en Martí i en Raül, però se'ns va demanar discreció. Ara que el vi ja és al mercat, s'escau que aquest blog en parli. Tanmateix, dir que aquest vi està al mercat és una certa exageració, perquè la producció de només dues botes ja està pràcticament exhaurida entre els que en coneixíem l'existència.

Us estalviaré la nota de tast d'aquest vi, perquè ja se n'han publicat un parell a les que ben poc puc afegir. Només, potser alguna nota purament personal, per indicar que aquest vi —del que avui he destapat, per primera vegada, una ampolla amb etiqueta— m'ha semblat un dels més grans que s'han fet mai al nostre país. La seva multiplicitat aromàtica fa que no em cansi d'ensumar-lo, mentre vaig escrivint al meu quadern paraules força buides de sentit: flors seques, prunes confitades del rostit, prunes assecades, prunes fresques, pinyons, menta, espècies, cireres, cuir vell, fruita dolça, fruitetes vermelles, fum, metall, regalèssia, ...

Un vi increïble —un vi que no sembla possible. Potser per això es diu El Miracle.

[Evidentment, aquest article és una innocentada, la primera que publico en aquest blog. El meu avi es deia Martí Aguadé i va néixer a Santes Creus, Raül Asens és una contracció de Raül Bobet i Joan Asens i "El Miracle" és el nom d'un vi que existeix. Les vinyes de la zona eren propietat del Marquès d'Olivella. Pel que fa a totes les aromes que dic que he trobat en aquest vi, la llista és la traducció directa de les aromes típiques del nebbiolo, segons Robert Parker. La resta és pura imaginació. Espero que la facècia us hagi distret. Que tinguem un bon any!]