divendres, 13 de gener de 2017

Allò que en Josep Grau està fent

El vaig descobrir amb el Dosterras, vaig gaudir amb L'Efecte Volador, em va enlluernar amb el Vespres, vaig al·lucinar amb el Regina i vaig viure l'apoteosi de La Florens, ara fa ben poc. Cada nova entrega d'en Josep Grau ha representat pujar un graó més en l'escala de la meva admiració cap a un projecte que va començar el 2001 —sense faramalles ni mistificacions— i que ha anat creixent i consolidant-se percaçant obstinadament una concreta idea de perfecció i autenticitat. Ara el celler d'en Josep Grau té 37 ha —amb sòls que van de la llicorella a les parts més altes al sauló de les parcel·les de baix— que treballa sense herbicides ni pesticides i a partir de les quals produeix unes cent quaranta mil ampolles cada any.

Fins no fa gaire, els vins d'en Josep Grau se n'anaven tots a l'estranger però ara tenim la sort que ja tenen una presència suficient al nostre país. Aquesta presència s'ha consolidat encara més amb l'obertura d'un local propi a Barcelona, al carrer dels Canvis Nous, prop de Santa Maria del Mar i de can Vila. Vaig visitar aquest local —es diu «Tast de Vins»— abans de Nadal i vaig poder gaudir d'una lliçó magistral del mateix Josep Grau sobre les vicissituds del seu celler i les idees que el guien a l'hora de fer vi. També vaig poder tastar —amb una companyia acollidora i molt entesa— la collita 2015 dels diversos vins. Entre aquests vins, una novetat espectacular: la garnatxa blanca que du el nom de Granit 2015.


Del que ens va explicar en Josep Grau, potser una de les coses que em va cridar més l'atenció va ser la de la fusta. Em refereixo a les bótes on cria els seus vins. En Josep treballa exclusivament amb tonells de 2.500 litres de la casa Stockinger de Waidhofen, Àustria. No busqueu la pàgina web d'aquesta fassbinderei, que no en té, però la reputació de les bótes que surten d'aquesta petita empresa és second to none. D'entrada, la matèria primera són roures ben seleccionats de dos-cents anys i el crucial procés d'assecat s'allarga fins a set anys. Finalment, un tonell de Stockinger no es «compra», sinó que es tria segons un acord a tres parts: en Franz Stockinger, el celler i, finalment, el vi que ha de créixer al seu interior. En Josep Grau utilitza tonells ovalats per a les varietats blanques i per a la carinyena i tonells de secció circular per a la garnatxa. Es veu que la geometria del tonell influeix en la dinàmica del vi que conté. (M'agradaria poder parlar d'aquest tema fascinant en algun article posterior, quan en tingui un millor coneixement.)

Per no allargar massa aquest article, no diré res dels vins que vaig tastar (Vespres blanc 2015, Vespres negre 2015, La Florens 2015), més enllà de constatar que, com en les collites anteriors, són tots magnífics —i La Florens és espectacular—. Però sí que diré alguna cosa de l'extraordinària novetat d'enguany: Granit 2015.

És un vi de garnatxa blanca d'una vinya d'uns trenta-cinc anys, amb nou mesos de criança en tonells ovalats de 2.500 l de Stockinger. Està acabat d'embotellar i li cal una estona per començar a mostrar el seu net ventall aromàtic. A la boca, absolutament enlluernador! Textura, sabor, volum, tot en perfecte equilibri. Untuós però fluid, elegant i persistent, auster però amb bon cos. Sembla com si aquests tonells hagin obrat màgia! El deixo una estona més a la copa i després encara ha crescut i s'ha «endolcit» —no de dolç de sucre sinó endolcit en el sentit 3.2 del DLC: «D’una gran suavitat o blanor, d’acció moderada, sense res de violent, de rigorós, de fatigant»—, dic que s'ha endolcit, sense perdre la puresa. La persistència de les sensacions a què dóna lloc és extraordinària.

És senzill ridiculitzar les persones que tastem vins i ens esforcem per traduir en paraules les sensacions que ens produeixen. Una de les frases ridícules que alguna vegada diem és que un vi «ens parla mentre el tenim a la boca». Quan algú se'n fot de mi per una expressió com aquesta, m'agradaria tenir a mà una copa de Granit 2015 perquè estic segur que, si la persona que se'n riu de mi té un mínim de sensibilitat, entendrà ràpidament, per via de l'exemple, per què hi ha vegades que ens cal dir coses com aquesta...

No voldria acabar aquest article sense afegir al nom d'en Josep Grau un altre nom que, des de més a l'ombra, ha de compartir el panegíric que estic escrivint. Parlo d'en Martí Magriñá i Poblet, l'enòleg d'aquests vins —i d'alguns altres— que ennobleixen la nostra enografia. En Martí, en Josep —i molts d'altres— fan, amb els seus vins, unes aportacions impagables a la nostra felicitat espiritual.

diumenge, 8 de gener de 2017

Can Calopa

Visitar un celler de l'Olivera no és com visitar qualsevol altre celler. És impossible compartir ni que sigui uns minuts la vida d'aquest projecte social exemplar i no sentir unes impressions que no podrem oblidar. Ho vaig comprendre quan la comercialització —finalment— del vi que es produeix a Can Calopa de Dalt, a la Serra de Collserola, em va dur a visitar aquesta masia —de fet, la tinc al costat de casa!— en un dia gelat i humit d'aquest mes de desembre.


Can Calopa de Dalt és una masia del segle XVI, força malmesa, que es troba al vessant nord de la Serra de Collserola, sobre la vall de la Rierada, a tres-cents metres d'alçada, en una zona que, curiosament, pertany administrativament al terme municipal de Barcelona. L'any 2001, el batlle Joan Clos va concebre el projecte d'elaborar un «vi de Barcelona» —d'ús exclusivament intern de l'Ajuntament— i per aconseguir-ho es van plantar vinyes —amb varietats una mica sorprenents com la grega agiorgitiko i la napolitana aglianico— a les 3 ha de terreny de l'entorn de Can Calopa. El projecte podem dir que va passar sense pena ni glòria fins que l'any 2010 l'Ajuntament de Barcelona decideix encarregar-ne la gestió a la Cooperativa l'Olivera. Finalment, l'any passat, els vins de Can Calopa deixen de ser exclusivament uns «vins institucionals» de l'Ajuntament de Barcelona i comencen a comercialitzar-se de manera normal.

Amb l'entrada de l'Olivera a Can Calopa, i d'acord amb el seu projecte social, s'hi construeix un «Centre Especial de Treball» i una llar-residència que acull dotze persones —discapacitats psíquics i persones amb situacions socials difícils— que participen en les tasques de gestió de les vinyes i el celler mentre reben una formació que els ha de permetre integrar-se, un dia, en un entorn laboral agrari.


Pas a pas i amb les dificultats que tots podem imaginar, les vinyes i l'edifici de l'antiga masia es van rehabilitant amb l'esforç del membres del CET i de l'equip de l'Olivera, al capdavant del qual hi ha la M. Dolors Llonch, l'Alba Garriga i l'enòleg Íñigo Haughey. Pel que fa a les vinyes, ara són principalment de garnatxa i sirà. La situació i l'orientació els proporcionen un ambient relativament fresc. 


De Can Calopa en surten dos vins que es distingeixen per la selecció de les parcel·les. Els millors raïms van al Vinyes de Barcelona i la resta van al Vinyes de Collserola. Al dinar de Reis vam destapar una ampolla de Vinyes de Barcelona 2014 i, més enllà de la il·lusió de tastar per primera vegada l'únic vi que neix a la ciutat de Barcelona i més enllà de l'emoció que sento cada vegada que destapo una ampolla de les que fan a l'Olivera —i n'arribo a destapar un bon grapat, al llarg de l'any!— ens va semblar a tots que el vi que teníem a la copa és un vi notable i atractiu, amb un valor intrínsec que transcendeix l'aspecte més anecdòtic de ser el «vi de Barcelona».

El vi està fet amb garnatxa i sirà, més o menys a parts iguals, i s'ha criat un any en bótes de roure francès. L'aroma és magnífica, amb uns tons torrats marcats, però molt agradables i amb unes subtils notes especiades. El conjunt aromàtic és complex, profund, clàssic, amb una fruita molt fresca que fa pensar en les cireres. A la boca sorprèn la seva lleugeresa, no exempta de sedositat ni de sabor. Potser algú li pot retreure una certa manca d'estructura —en anglès en dirien «grip»— però n'hi haurà d'altres que estaran encantats amb el seu caràcter fresc i fluid, amb la seva acidesa i el seu equilibri. És un estil que em recorda alguns vins del Rosselló i que em suggereix terrers obacs. Potser aquest caràcter és també un bon reflex de l'especial anyada 2014.


divendres, 30 de desembre de 2016

Planetes de carinyena blanca

El culte dels idòlatres de la proscrita carinyena blanca sembla que es va estenent. En aquest blog he anat recorrent els escassos vins —sempre de l'Empordà— fets amb aquesta varietat tan mal coneguda. Són vins excel·lents i, en algun cas concret, vins decididament sublims. Ara, al Priorat, l'Ester i en Carles —ja sabeu de qui parlo— s'incorporen al culte d'aquest raïm heterodox.

Tinc a les mans un Planetes de Nin 2015. L'etiqueta proclama que és un «vi blanc de varietats antigues», però es tracta d'un eufemisme, perquè quan destapes l'ampolla, al tap hi llegeixes les paraules prohibides «carinyena blanca». La primera collita va ser la del 2014, que em va passar desapercebuda, però a la darrera edició del Tasta Porrera vaig trobar-me amb aquesta novetat fascinant: un vi de carinyena blanca sortit de la terra i de les mans d'aquesta parella d'orfebres que són l'Ester Nin i en Carles Ortiz. A Porrera, malgrat la gernació inevitable que acudeix a aquesta cita, vaig poder parlar breument amb ells, amb una copa del seu vi a les mans, i vam quedar per trobar-nos, amb més calma, quan sigui possible. Vaig retornar a casa amb un munt de sensacions que aniran apareixent —sense cap ordre premeditat— en aquests Apunts d'Enografia... i amb algunes ampolles que aniré destapant quan em vinguin de gust.


Se'm pot retreure que en aquests Apunts no he parlat gaire dels vins de l'Ester. És cert que em costa fer-ho, que no goso, que no m'hi atreveixo. Potser és el síndrome de Mateu 8:8 (allò de «no sóc digne...»), o potser és que cada vegada que m'enfronto a aquests vins m'hi perdo, em quedo perplex i acabo vacil·lant entre l'èxtasi i el rebuig. Com que no sé explicar-ho gaire bé, posaré un símil literari: no us passa que llegint Ausiàs March, al mig d'un poema que us està deixant absolutament perduts i freds, hi trobeu un vers que us exalta fins l'infinit?

Si comparo aquest vi amb les carinyenes blanques de l'Empordà —amb quina altra cosa les puc comparar?— veig un paral·lelisme amb els paisatges d'aquests dos indrets. Més lineals, més endreçats, més «espirituals» els vins de l'Empordà i més terrenal, més salvatge, més tortuós aquest de Porrera. És d'un groc mat i emet aromes d'una gran multiplicitat, que no es destrien fàcilment. Un toc subtil d'anís, algunes herbes en infusió, però tot sempre molt «neutre» —no neutre d'absència, sinó neutre en la riquesa!—. A la boca també és molt atípic i fuig de qualsevol concessió a l'amabilitat, a la facilitat. Pur i amb un caràcter «primigeni». Gran volum i una dolçor peculiar que a mi em recorda fortament la del dàtil.

Fóra fàcil —i injust— enllestir la nota de tast amb una senzilla adscripció del vi a la nissaga dels anomenats «vins naturals», i és cert que en una primera lectura ràpida podem encasellar les característiques aromàtiques i sàpides d'aquest Planetes en els paràmetres dels vins naturals, però jo aquí hi trobo una excel·lència que l'eleva per damunt de qualsevol esquema simplista.

Mentre tinc aquest vi a la meva copa, la memòria em porta records d'una ampolla de Génération XIX que vaig beure fa uns mesos. Però la memòria és la més enganyosa de les nostres sensacions i és segur que aquesta comparació no és res més que una suggestió....


dilluns, 26 de desembre de 2016

Dies màgnum

Ara fa poc vaig poder (re-)tastar diversos vins de Can Feixes i vaig tornar a pensar que potser aquest celler que està entre els termes de Cabrera d'Anoia i Mediona és un dels més «underrated» que tenim al Penedès. És una finca magnífica, un autèntic «château» que, amb modèstia i constància, sense grans propagandes, ens ha anat donant ampolles excel·lents, d'una manera consistent i sòlida. Són vins que he anat bevent, repetidament, al llarg dels anys. De la finca de Can Feixes en surt un dels nostres millors chardonnays i també alguns màgnums —de vi negre i d'espumós, pel que jo sé— que, ara que els he tastat, m'han semblat francament notables. Van ser aquests màgnums els que vàrem destapar enguany a la taula de Nadal.  


L'Huguet Brut Nature Màgnum 2006 és un vi espumós de llarga criança —sota la regulació «cava»— que es basa en la parellada, complementada amb macabeu i pinot noir —tots procedents de la pròpia finca—. La versió màgnum representa una selecció sobre el Brut Nature «estàndard» del celler i té una criança més llarga. La singularitat del cupatge li dóna una equilibrada combinació de subtilesa i cos, i una certa distinció, fins i tot un punt de sorpresa. Ja fa temps que vaig abominar les «flautes de cava» i aquest Nadal, finalment, ja no n'hi ha hagut a la taula de Nadal: aquest magnífic vi de Can Feixes el vam anar bevent —a l'aperitiu, amb els entrants i, un altre cop, amb el pollastre— en una copa de vi blanc que li esqueia perfectament.

Amb la carn d'olla vam substituir el Brut Nature per un altre màgnum del mateix celler: Can Feixes Reserva Màgnum 2005. Un altre vi excel·lent, clàssic i en un bon punt d'evolució. No descobreixo res si dic que té un clar caràcter bordelès —i no ho dic gens ni mica com un demèrit, sinó ben al contrari—. El cupatge inclou l'ull de llebre, el merlot i el cabernet, amb una mica de petit verdot. Una gran ampolla d'aquelles de «vi de beure», òptima per a un dinar de Nadal.


Al conegudíssim «Schicke mir ein Blatt», de Brecht, el poeta demana a l'estimada el regal d'una fulla, «però d'un arbust que no creixi a menys de mitja hora de casa teva...». A mi m'agrada seguir aquesta requesta quan penso en alguna ampolla per a un dia de festa, i sovint m'arribo a algun celler recercant aquell màgnum escadusser que potser no comercialitzen, aquella ampolla que no es troba a la botiga. Per exemple, un parell de dies abans de Nadal vaig anar a Mas Comtal, a Sant Cugat Sesgarrigues, i els vaig demanar si havien embotellat algun màgnum del seu monumental Petrea blanc 2009.  N'havien fet molt poquets, però van tenir l'amabilitat de vendre-me'n un i aquesta ampolla va ser el nostre vi principal el dia de Sant Esteve.


Gran, gran vi! No sé si l'eufòria d'aquests àpats tan entranyables m'obnubila, però aquest chardonnay tan dens, que ja m'havia semblat interessant alguna altra vegada que l'havia tastat —recordo la qualitat de la collita 2005— ara encara m'ha semblat més perfecte, més ben perfilat, amb més equilibri i llargada, potser per les virtuts de l'ampolla màgnum. Quin contrapunt més excels a la cassola de rap amb llagosta d'aquest Sant Esteve. Una ampolla absolutament memorable!

Un bon amic em deia que tresorejar ampolles en un celler només té sentit si es tracta d'ampolles màgnum. Segurament, era una exageració, però aquests tres màgnums que he comentat —juntament amb un bon grapat d'altres que he begut al llarg dels anys— em convencen de la importància que els cellers produeixin ampolles com aquestes, quan el vi que contenen s'ho mereixi.

Bon any! I molts bons màgnums!

[Una mala notícia per als amants de les textures voluptuoses del Petrea blanc: crec que, després de la collita 2009, hi haurà un lapse de quatre collites sense Petrea blanc. Aprofitem aquest 2009 mentre n'hi hagi!]

dilluns, 19 de desembre de 2016

De Can Credo a Cal Tiques

Potser si hagués nascut a la vora del Loira, potser si fes vins negres —que al nostre país sembla que atorguin un plus de prestigi a qui els fa—, potser si no fos una persona de tan exquisida modèstia, potser si estigués una mica menys a la vinya i una mica més als actes socials —jo espero que no ho faci mai!—, potser si fóssim tots menys gasius en reconèixer els mèrits dels nostres grans winemakers.... aleshores potser sí que en Joan Rubió seria un gran personatge de la viticultura, conegut i admirat per tothom.

Si m'aturo a pensar tot el que li devem, no me'n sé avenir. Crec que, des de fa uns quinze anys, en Joan Rubió és el responsable del bé de Déu de grans ampolles que es fan a Recaredo. No pas ell tot sol, és clar, que hi ha tot un equip, i uns terrers màgics, i una història, i una voluntat, però ell ha estat allà, amb la seva passió per la vinya, per l'agricultura natural, per la puresa en els vins. Pensem en els vins de Can Credo, aquests cinc evangelis que, des de cinc angles diferents, proclamen la grandesa del xarel·lo. Pensem en els espumosos —sense oblidar el precís Turó d'en Mota, exacte com un tiralínies— i en tantes ampolles que a mi em sembla que m'han fet més savi, més entenimentat, millor.


En Joan, des de la collita 2015, ha començat a fer els seus propis vins a la seva masia pairal de Cal Tiques, al veïnat de Muscarola, a mig camí entre Vilafranca i la Múnia. Ens trobem, doncs, a l'inici d'un projecte personal que comença amb les petites parcel·les de vinya de xarel·lo i macabeu que en Joan té escampades a un entorn proper de la masia, entre la Rovira i Ratera, i que continuarà amb monestrell i sumoll i encara amb alguna altra varietat sorprenent que anirem coneixent. La producció és minúscula i l'exigència, no cal dir-ho, és altíssima. Treballa molt acuradament les maceracions i utilitza bótes de cinc-cents i àmfores —terrissa roja i terrissa blanca d'en Carles Llarch—.

No cal que digui quin interès vaig sentir quan vaig conèixer l'existència d'aquest nou projecte! En Joan, amablement, em va convidar a casa seva i, d'aquesta manera, un dia a mitjan novembre ell i jo som al minúscul Turó de Can Rigol on un sol tebi ens acompanya mentre anem resseguint amb la mirada tota aquesta comarca, reblerta de vinyes i de masies. Després, anem a trepitjar les vinyes, on les pluges que —finalment!— han xopat el sòl, han fet néixer, entre els ceps, una esponerosa tofa d'herbes. Jo identifico la ravenissa i el trèvol i en Joan me n'explica unes quantes més que, lamentablement, no puc retenir a la meva memòria. M'explica també com cadascuna d'aquestes herbes insignificants ens transmet un missatge sobre l'estat del sòl, i com poden arribar a modificar-ne les propietats. M'agrada escoltar-me'l, encara que, interiorment, m'avergonyeixi de la meva gran ignorància de les arts del conreu.


He comprat algunes ampolles dels vins de Cal Tiques —n'hi ha poques!— i, quan les vagi destapant, segur que en parlaré en aquest blog. De moment, acabo l'article amb alguns comentaris esquemàtics.  El Tiques 2015 és un xarel·lo amb una important maceració estàtica, sense sulfurós afegit, que és molt viu, molt expressiu, molt tens i una mica rebel. Va canviant a la copa i ens aporta una riquesa de sensacions complexes i fruitades. Només 650 ampolles i una graduació alcohòlica de 10.5 graus. Aquesta graduació tan atípica és compartida pels quatre vins que van sortir de la collita 2015 i a mi em du records d'ara fa vint-i-set anys, quan vivia a Alemanya i vaig aprendre a estimar alguns vins amb poc alcohol.

L'Essencial 2015 és extraordinari. Molt aromàtic, equilibrat, ample, llarguíssim. Més clàssic que el Tiques, comparteix amb ell la tensió. La maceració és més curta, la precisió és més gran. L'Obstinat 2015 du a l'extrem la tècnica de maceració —també amb una mica de rapa—. Al nas, anís i altres herbes i a la boca es comporta amb gran austeritat, una mica tancat en ell mateix, monolític i enigmàtic, extremat. Finalment, el Joanots 2015, en contrast amb els tres xarel·los anteriors, és un vi de macabeu d'una vinya de trenta anys de mitja hectàrea.  870 ampolles d'un vi de gran puresa, elegant i «vertical», profundament estricte i contingut. Una interpretació interessantíssima del macabeu, executada pel mestre Joan Rubió.


dilluns, 12 de desembre de 2016

Ximenis de Poboleda

La presència de la varietat Pedro Jimeno —així és com n'hem de dir, segons els experts, mal ens soni estrany— està documentada de prou antic com perquè no hi hagi cap dubte a l'hora de considerar-la una varietat tradicional. Al Priorat i, especialment, a la zona de Poboleda, sempre s'ha conreat i no recordo qui va ser que em va dir que en deien «ximenis» (però el diccionari d'en Xavier Favà no recull aquest terme).

Malgrat aquest arrelament innegable, em sembla que ben poca gent relacionaria els termes Pedro Jimeno i Priorat, i no els hem de culpar perquè fins ara aquesta varietat no ha aparegut gaire a les etiquetes. És per això que trobo molt interessant que hi hagi persones valentes que vulguin fer vins monovarietals amb aquests ceps aparentment heterodoxos.

La llista de vins cent per cent Pedro Jiménez és petitíssima. Només em ve al cap l'Odysseus de Puig Priorat, a Gratallops (amb un raïm que potser ve d'algun coster de vinya vella de Poboleda). Si relaxem l'exigència de monovarietal, podrem parlar del Genium, de Poboleda, que també ve d'un coster de vinya vella, del Pedra de Guix, del Terra de Cuques, etc. No en coneixia cap altre... fins ara que la Cooperativa de Poboleda —del grup Cellers Unió— ha presentat el nou Roureda Llicorella Pedro Ximénez 2015.


És un vi blanc sense fusta que té el qualificatiu de Vi de Vila de Poboleda. L'altre dia en vaig destapar una ampolla, amb interès per voler aprendre què em podia aportar aquest raïm tan desconegut —en vinificació com a vi de taula sec— quan es presenta sense la «protecció» de cap altra varietat que ens aporti algun referent on agafar-nos.

Més enllà de l'expectació que associem a la novetat, aquest vi m'ha semblat força interessant i mereix ben bé un apunt en aquest blog. El to és un groc una mica pujat sense estar gens fora de lloc. Visualment, s'intueix que és untuós perquè marca una bona llàgrima. Les aromes són netes i denses, de fruita melosa. Quan l'ensumo, la ment se me'n va cap el moscatell —però immediatament rectifico, perquè no és pas com el moscatell, ni tampoc com la malvasia—. És ben bonic, és «diferent». A la boca hi entra amb una sensació de gran dolçor de fruita potent i exuberant. Penso que he fet bé de beure'l en una copa prou gran, perquè en una copa petita —les que en diuen «de vi blanc»— aquest vi patiria un excessiu constrenyiment. Hi ha força pes i, cap al final, alguna sensació lleugerament rústica.

Tant de bo que aquest vi serveixi perquè es continuï investigant amb el Pedro Jimeno i es segueixin explorant les seves virtuts!