dimarts, 27 de setembre de 2016

Les carinyenes de Cedó-Anguera

Recordo bé la primera vegada que vaig visitar Cedó-Anguera. Tampoc no fa pas tant de temps però, com han canviat les coses! En aquella època —jo tot just començava amb la dèria de voler recórrer sistemàticament el país coneixent els vins i els cellers— en aquella època, dic, quan algú com jo trucava a les portes d'un celler i explicava que era allà per conèixer els seus vins i les seves vinyes, no sabien què volia dir ni sabien què n'havien de fer de mi. Era un temps de projectes incipients. Recordo que vaig passar pels Guiamets —on Acústic començava a caminar—, per Darmós —on les Vinyes d'en Gabriel eren un autèntic garatge que amagava uns vins que em van enamorar—, i, quan vaig entrar a la Serra d'Almós, vaig aturar-me al que semblava un celler en construcció: Cedó-Anguera.

Fins on he pogut, he anat seguint les successives collites d'aquest celler i, més recentment, m'han enlluernat les seves carinyenes d'unes vinyes que es van plantar ara fa uns seixanta o setanta anys, en terreny calcari a uns dos-cents cinquanta metres altitud. Les he tastades en dues ocasions al Tast de Professionals de Falset i ahir, finalment, vaig destapar-ne una ampolla de cada —perquè estem parlant de dos vins— a casa, al vespre, amb uns amics que ja sabia que són dels que es deleixen per aquesta nostra carinyena excelsa, vull dir la gran carinyena vella que encara tenim, esparsa, al nostre país.


Els dos vins procedeixen de la mateixa vinya però han estat criat de dues maneres diferents. En el primer cas, amb la criança tradicional en bóta; en el segon, amb àmfora de terrissa. El Clònic 2013 bóta és d'un vermell brillant i les aromes respecten moltíssim el caràcter auster de la carinyena. Són ben netes i són discretes i exactes. Hi ha notes lleus d'herbes i alguna nota etèria —potser més suggerida que no pas declarada— del món mineral. Amb el temps, algun acord torrat molt suau es fa patent. El glop es comporta de manera setinada i el sabor és fresc i ple, de pura carinyena. Flueix sense agressivitat, però també sense excessiva blanor —vull dir que té prou tremp, però no violenta els nostres sentits—. El sabor es prolonga sense màcula i, a mi i als meus amics, ens va satisfer enormement. Se'n van fer unes dues mil cinc-centes ampolles.

Segons com, a mi m'ha exaltat més el Clònic 2014 àmfora. Té aquell punt amorosit, esmorteït, mat, que dóna la criança en terrissa i és saborós i molt net, fluid però amb un cos «ben proporcionat». Té el tremp de la bona carinyena, en té el sabor, però sempre combinats amb una amable lleugeresa. És molt interessant adonar-se fins a quin punt la poderosa corpulència d'una carinyena vella pot ser reconduïda —feta dòcil— per aquesta criança. Farigola, frescor, fruita. Carinyena singular, deliciosa, setinada, que suggereix —com ho diria?— ... serenitat. Jo, que sempre dic que estimo les carinyenes denses, profundes i rabiüdes, les carinyenes més indòmites, em sorprenc enamorant-me d'aquest Clònic que m'ofereix, d'una manera més plàcida, tot el millor sabor d'aquesta varietat tan nostra. Se'n van fer unes quatre-centes ampolles: val la pena heure'n ni que sigui només una.          

dilluns, 19 de setembre de 2016

Monastrell del nord

En un article del mes passat (el podeu llegir aquí) parlava dels possibles orígens empordanesos del monastrell relacionant-los amb Sant Pere de Rodes. També parlava d'alguns vins exquisits que es fan amb aquesta varietat i aconsegueixen expressar subtileses i elegàncies delicades. Mentre l'escrivia, pensava en els vins de monastrell que es fan encara més al nord, a l'altra banda de l'Albera, que sé que n'hi ha molts i alguns són —en aquests mateixos registres d'equilibri i frescor— magnífics. Vaig tenir ganes d'anar-los a buscar i l'endemà mateix vaig viatjar fins els contraforts de les Corberes, al límit entre el Rosselló i la Fenolleda, més concretament a les vinyes que hi ha entre Espirà de l'Aglí i Vingrau, on en Jean Gardiés elabora alguns vins extraordinaris.


El celler és magnífic i mereix ser visitat. Es troba a la plana de l'Aglí, al lloc on les argiles passen a ser esquists grisos, i està envoltat de vinyes i pinedes. Una altra part de les vinyes del celler —les més velles— es troba més amunt, cap a Vingrau, en els terrenys calcaris al peu de les Corberes. L'agricultura és ecològica. La criança es fonamenta en el ciment, el roure francès i austríac i els grans tonells. El tracte que vaig rebre va ser exquisit. Em van donar a tastar la gamma completa del celler i vaig tenir l'agradable sorpresa que el tast es va fer en unes magnífiques Zalto.


Els vins d'en Jean Gardiés —tots ells— són d'una qualitat molt gran i, tanmateix, són deliciosos. No parlaré de tots: Les Falaises, en particular, requereix un article individual, que espero escriure quan, d'aquí un temps, destapi l'ampolla que ara tinc desada al celler. Parlaré —aquest és el tema d'avui— dels seus vins de monastrell, que neixen a les vinyes que envolten el chai.

El monastrell d'en Jean Gardiés dóna lloc a dos vins. Un vi sense fusta, monovarietal, sense sulfits afegits: Je cherche le ciel 2014; un altre vi amb divuit mesos de criança en bótes de sis-cents, cupatge amb garnatxa i carinyena: La Torre 2013. A banda del tast que vaig fer al celler mateix —els vaig trobar magnífics!— aquests darrers dies d'estiu he destapat una ampolla de cadascun dels dos i són ampolles que m'han satisfet intensament. Parlem-ne amb una mica més de deteniment.


Je cherche le ciel 2014 és un d'aquells vins que ja són immensament atractius al primer glop. Però aquí el punt important és que el vi va molt més enllà d'aquest primer plaer efímer. És d'un vermell fosc i l'aroma és pura i vivaç (val a dir que sempre he trobat que els bons vins sense sulfurós tenen un punt de «cosa viva» que es perd una mica en els seus equivalents amb sulfurós). Hi ha una sentor com d'espècies (de pebre, principalment), de pruna, de tabac... i quan agafa aire encara es fa tot ell més complex. Hi ha lleugeresa i simplicitat (aparent). Hi ha frescor, fluïdesa i linealitat sense cap aresta ni cap aspror. Tanins que li donen tremp sense entorpir el pas de boca llaminer, fruitat i setinat.

La Torre 2013 és excel·lent. Té un color granat fosc ben bonic i les aromes són penetrants, complexes, denses, madures, fruitades. Hi ha una potència que no compromet ni la netedat, ni la delicadesa, ni l'harmonia de tots els ingredients. Hi ha una sensació que, més que mineral, sembla de terra, de terrer. Ni el més mínim indici fusteny ens distreu del glop amorosit i fluid, ple de caràcter, «lluminós». Quan busco descriptors per a les seves aromes, sí que trobo les herbes del nostre país, el bosc... però a mida que vaig bevent cada vegada penso més que, encara que sembli una ocurrència ridícula, aquest vi fa «olor de vi»: primigeni, pur, autèntic, meravellós.

Visca el monastrell, si pot donar aquestes joies!

dimecres, 14 de setembre de 2016

L'Estrany no m'és estrany...


Si sou com jo i us enamora l'Estrany del Celler Credo, us recomano que tingueu una mica de paciència i deixeu que vagi creixent i amorosint-se en algun lloc fresc i tranquil. Per exemple, ara podríeu destapar, com he fet jo avui aquest vespre, una ampolla del 2012 —tampoc no fa tant de temps!— i, a pleret, deixar-vos seduir pels seus infinits matisos. [De vegades em sorprèn que en català no tinguem, com en francès o en portuguès o en anglès, una paraula com «nuança», procedent del francès nuer i, en darrera instància, del llatí nubes. Aquesta paraula aniria bé en aquest moment, per parlar de la immensa multiplicitat d'aromes subtils que aquest vi tan singular ens pot arribar a suggerir.]

El amics del Celler Credo —que s'autoproclamen com a xarel·listes i a fe de Déu que ho són!— formen un dels tres o quatre noms més sòlids del (petit i extraordinari) món del xarel·lo. He seguit els seus vins des del primer dia i, del Miranius al Can Credo, passant pel Capficat o l'Aloers, les seves ampolles m'han donat alguns dels moments de major exaltació que he experimentat amb una copa de xarel·lo. M'enamora l'Estrany —el brisat de la colla—, encara que el Can Credo pugui ser més perfecte, el Capficat més pur o l'Aloers més fresc. L'Estrany és d'una riquesa i d'una complexitat que ell sol podria, si calgués, reivindicar el xarel·lo als ulls del món. I encara més si deixeu que maduri una mica a l'ampolla.

Aquest vespre pensava escriure sobre uns monastrells excel·lents que he begut aquests darrers dies d'estiu, però per sopar he buscat a la nevera una ampolla d'Estrany 2012 i ara veig que deixaré els monastrells per un altre dia. Que n'és de bo aquest líquid daurat i preciós! Diuen que n'han fet 1.198 ampolles i ja sabeu que aquest vi es macera llargament amb les pells del raïm. El resultat, quatre anys després, és una multiplicitat exquisida d'aromes —pell de taronja, fruits secs, mels, herbes, llimona... què sé jo, pobre de mi!— i unes sensacions amorosides, meloses, profundament saboroses... sempre sense perdre la seriositat equilibrada i pura que jo exigeixo al xarel·lo.

És un gran vi, que s'acosta a una estranya (!) perfecció. Hi ha aquella bonica dialèctica entre sabor i puresa, entre volum/greix i acidesa/frescor, amb notes que, al mateix temps, poden ser meloses i acerades. I encara hauríem de parlar de l'amargor, que és una de les virtuts del bon xarel·lo. Aquella àmplia gamma de matisos —nuances?— que pot arribar a mostrar l'amargor, sempre plaents! Hi ha cos i també aquella cosa més volàtil, més fresca —esperit?— que el contrapunta. És deliciós, pur i inefablement «ple». Excita la totalitat de la boca amb la seva riquesa amorosida, melosa i lleument untuosa; s'hi manté mentre va generant onades successives de sabor net, i després es va resolent poc a poc en múltiples tonalitats de l'univers dels amargosos, que es van difuminant lentament.

I a aquest prodigi s'hi arriba amb una viticultura sense fertilitzants químics, ni pesticides ni herbicides: Can Credo és un referent en l'agricultura ecològica al nostre país.

[He manllevat el títol —no caldria dir-ho— del conegudíssim «Sol i de dol» de J. V. Foix.]

dissabte, 10 de setembre de 2016

El preu de tot plegat

Si volgués resumir l'article d'avui en una única foto, escolliria aquesta:


El que vull dir és que les persones que ens agrada gaudir de tot allò que és exquisit —els vins meravellosos, però no només els vins— se'ns acostuma a representar com éssers força menyspreables: displicents, perepunyetes, greixosos, envellits, ridículs, creguts, sexualment impotents, bavallosos... i, per damunt de tot, fastigosament rics. Hi ha ambients —tots nosaltres ho sabem— on manifestar un interès per un bon vi servit en una bona copa genera automàticament mostres inequívoques de desdeny: ens anomenen «gourmet» amb una ganyota de fàstic.

S'equivoquen. La demostració està en el molinet de pebre.

Un molinet de pebre! Hi algun altre estri més senzill que aquest? L'esforç que representa comprar-ne un —que ens farà servei pràcticament tota la vida— és infinitesimal (el de la fotografia, un Peugeot Ouessant, val uns quaranta euros, i n'hi ha de força més barats) i, en canvi, les lleixes dels supermercats estan plenes de potets de pebre mòlt que són unes pólvores insípides i inodores que res tenen a veure amb l'aroma i el sabor d'un pessic de pebre acabat de moldre.

Ahir al vespre —un vespre, a casa, com qualsevol altre— em va acompanyar una copa d'Hermitage blanc del 2009. Un 80% de marsanne i un 20% de rousanne d'unes vinyes de més de quaranta anys; vint-i-quatre mesos en bóta. Daurat, dens, fresc, elegant, llarguíssim. Una certa opulència cremosa però, en conjunt, auster i impecable. Fruita fresca, torrats, cítrics, textures setinades, equilibri. No era un Hermitage estratosfèric: Tardieu-Laurent, tanmateix un négociant, però una maison que m'ha proporcionat moltes estones de plaer, a un preu ben assequible. Aquesta ampolla la vaig comprar a l'avançada i em va costar uns trenta euros. La copa, doncs, surt a 5€.

Estic llegint els contes d'en Melville —ahir al vespre, amb l'Hermitage, el preciós i inquietant «Bartleby the Scrivener»—. Llegir aquestes obres clàssiques pot sortir de franc, però com que jo només llegeixo llibres de paper, em va caldre comprar Billy Budd & Other Stories, de Wordsworth Classics, per dos euros i 29 cèntims. La part que vaig llegir ahir al vespre devia valdre, doncs, aproximadament 1€.

La música que vaig escoltar van ser les suites per a violoncel números 4, 5 i 6 de Bach, en la interpretació de Lluís Claret el 1993 a l'Auditori Nacional d'Andorra. No cal que faci cap comentari sobre aquesta música gloriosa, però sí que voldria explicar com la relaciono amb el vi. Si l'escoltem, i pensem que tota aquella complexitat aparentment infinita neix de fregar quatre simples cordes, no ens serà difícil comparar-la amb alguns vins excepcionals que sembla que ens obrin profunditats intricades que semblen insondables, obtingudes a partir d'un simple suc de fruita fermentat. Pel que fa al preu de la música, fa de mal dir. Quan vaig comprar aquests dos discos em devien costar uns sis o set euros, que caldria dividir per les vegades que, en els moments de màxima quietud, els he escoltat. Podem afirmar que el cost és pràcticament zero, però deixem-ho amb cinc cèntims.

Quin és, doncs, el preu de tot plegat? El preu de gaudir d'aquests plaers exquisits? Fem números:


És a dir, ni displicents, ni perepunyetes, ni greixosos, ni envellits, ni ridículs, ni creguts, ni sexualment impotents (encara), ni bavallosos... i, tanmateix, no pas fastigosament rics. Simplement, encantats de la vida!

dilluns, 5 de setembre de 2016

Com és que podem decantar una garnatxa, però mai una carinyena?

De la varietat que es coneix com a Syrah o Shiraz, jo en aquest blog sempre n'he dit sirà, però no he estat consistent en el seu gènere i veig que de vegades he parlat del sirà i altres vegades he parlat de la sirà. Fins a quin punt això és correcte o apropiat?

La resposta la trobem en un apunt (23 d'octubre de 2014) del TERMCAT al seu blog: Com s'adapta al català el manlleu syrah, nom de vi, cep i raïm? Hi llegim que el terme normalitzat es, efectivament, sirà. Fins aquí, tot és prou clar i crec que hauríem de fer el possible per tendir a utilitzar sempre aquest terme.

I el gènere? Aquí la lectura de l'apunt al blog del TERMCAT és molt interessant i dóna lloc a diverses consideracions. Copio textualment:

Com a denominació de raïm i de vi, sirà té gènere masculí d’acord amb l’ús documentat majoritàriament en català i amb la informació del diccionari normatiu, en què tots els noms de raïms i de vins es recullen com a masculins. Com a denominació de cep, s’opta també pel masculí, malgrat que en francès syrah és una forma femenina i en català (i també en altres llengües) hi ha una certa vacil·lació, tenint en compte que els noms de ceps són majoritàriament masculins i que el masculí és el gènere no marcat i a què es tendeix en casos d’indeterminació. 

Aquí hi ha dos temes que podem tractar per separat. D'una banda, aquest text ens informa que, en català normatiu, quan parlem de raïm i de vi, totes les varietats són masculines. Ai caram! Confesso que no ho sabia pas. Ràpidament, vaig al Diccionari de l'IEC i confirmo aquesta afirmació sorprenent. Al DIEC hi apareixen una vintena de varietats: garnatxa, carinyena, malvasia, monestrell (sí, monestrell i no pas monastrell), xarel·lo, pansa, etc. En cada cas, hi ha tres significats: com a planta, com a raïm i com a vi. Com a planta, el gènere varia (la malvasia, el picapoll), però com a raïm i com a vi, el gènere, sempre, és el masculí. De fet, hi ha una única excepció: al vi de garnatxa, el DIEC admet els dos gèneres: Podem decantar una garnatxa, però no podem decantar una carinyena.

Estem dient, doncs, que si volem seguir estrictament la normativa de l'IEC, hauríem de dir i escriure frases com aquestes: «A Alta Alella, el pansa ja està ben madur», «Destaparem un malvasia d'en Gerard Jané». Hauríem de dir:
  • «Quines carinyenes més ufanoses!» (parlant d'una vinya).
  • «Quin carinyena més madur!» (parlant d'un raïm)
  • «Quin carinyena més corpulent!» (parlant d'un vi).
Em costa d'entendre. A més, el fet que el femení s'accepti a la garnatxa, sembla indicar que no hi ha realment cap impediment filològic perquè les varietats amb planta de gènere femení puguin donar, també, vi de gènere femení.


Si tornem a l'apunt al blog del TERMCAT, veurem que la planta sirà també proposa que es consideri de gènere masculí, però l'argument que dóna és que, en casos d'indeterminació, s'opta pel masculí.

Per aclarir tot això, potser ens hauríem d'adreçar al que potser és el màxim especialista en els ampelònims, és a dir, els noms de ceps i raïms: en Xavier Favà i Agud. D'aquest autor podem consultar dues obres fonamentals: Els noms de ceps i raïms a la lexicografia catalana del segle XX. Algunes propostes per al DIEC (a Estudis romànics 25 (2003), IEC) i Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana (IEC, 2001). Aquestes obres no resolen el nostre problema ni, evidentment, parlen del sirà, però hi trobem moltes propostes interessants que, lamentablement, no han arribat al DIEC.

Llegir el Diccionari és molt interessant. Hi trobem consideracions com aquestes.
  • Proposa monastrell en lloc de monestrell, i ho justifica amb arguments que em semblen prou consistents. (Per això jo he adoptat monastrell en aquest blog.)
  • En el cas de la carinyena, proposa que s'admetin també les variants carinyana (que troba a Cotlliure, Santa Coloma de Farnés i Menorca) i caranyena (que troba a Riudoms, Porrera i Gandesa). De fet, explica que «observo que la forma normativa carinyena és, territorialment, la més esparsa i la menys antiga»: En un document del segle XIV, en aragonès, ja hi apareix la forma «carañena». I ara voldrien que en diguéssim samsó!
  • Pel que fa al moscatell, proposa que s'inclogui al diccionari normatiu la variant moscat, documentada al segle XIV i que encara és viva a una zona que va de Cotlliure a la Conca de Tremp.
En resum, que encara no s'ha dit la darrera paraula sobre aquest tema. Jo, personalment, seguiré escrivint monastrell, utilitzaré moscat quan el productor en digui així, i anomenaré en femení els raïms i els vins fets amb varietats on el cep tingui gènere femení. És a dir, si una carinyena ho necessita, la decantaré.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Lledoner del nord

Els uns articles recents he cantat les excel·lències d'alguns vins de lledoner roig que es fan a l'Empordà. Això m'ha dut a recordar que la gran zona d'aquesta varietat es troba més al nord, a l'altra banda de l'Albera, allà on diuen que va néixer aquesta mutació de la garnatxa i on l'anomenen garnatxa grisa.(*) A partir d'aquí, vaig vèncer una incomprensible mandra que sovint ens impedeix travessar aquesta infame frontera i vaig anar a Montner, buscant l'excel·lència del lledoner roig als límits septentrionals del país.


Montner es troba al Rosselló, prop dels límits amb la Fenolleda, al darrere de la muntanya del Mont Ner o Montnegre. Aquesta zona privilegiada és una illa de pissarres entre els calcaris de les Corberes i les argiles de la plana rossellonesa. Té, doncs, un terrer molt interessant en el que la roca mare es troba força a prop de la superfície. Hi ha un munt de cellers —de l'omnipresent Bernard Magrez a l'enfant terrible Tom Lubbe— però jo he anat a veure la Marjorie Gallet al seu nou celler (fins fa poc feia els seus vins al local que ara ocupa en Tom Lubbe, al nucli mateix de Montner) a la carretera que uneix Montner amb la Tor de França, que ja pertany a la Fenolleda. El celler de la Marjorie i l'Stéphane du el nom de Le Roc des Anges i les seves vinyes són petites parcel·les repartides pel terme de Montner.  Entre aquestes parcel·les n'hi ha una de carinyena plantada el 1903 i d'altres de carinyena i de garnatxa que ja tenen uns seixanta anys.


Seria massa feixuc voler encabir en una única entrada el aquest blog tot el que vaig aprendre, tot el que vaig tastar, en la llarga estona passada a Le Roc des Anges. Com que, si tot va bé, hi haurà aviat un article sobre la immensa carinyena de vinya vella d'aquest celler, ara em puc limitar a fer alguns apunts —i a parlar del seu vi de lledoner roig—. Si ho volgués resumir —es pot resumir el multidimensional món de la viticultura de qualitat?— parlaria de vinyes velles sobre sòl de pissarra amb poc gruix de terra; de viticultura ecològica; de dipòsits de ciment i bótes grans (l'estàndard és la tradicional bóta borgonyona de 600) de diversos vins; de percaça de l'elegància, la subtilesa, l'equilibri, la mineralitat i l'autenticitat; d'aspirar a aconseguir la maduresa sense l'excés de grau (és possible?); de rendiments baixos; de transgressió amb les rutines ordinàries del Rosselló massa malmès (en alguns casos) per la quantitat sense suc ni bruc. la Marjorie i l'Stéphane posen a la pràctica aquella màxima que afirma que menys és més: menys grau, menys extracció, menys fusta, menys battonage, menys mares, menys taní...

Si parlem ara dels blancs d'aquest celler, diré que en fan tres. En primer lloc, Llum, que és una delícia de garnatxa blanca i grisa, amb una mica de macabeu. Després, un macabeu pur molt mineral, contingut i estricte que es diu L'Oca. Finalment, una garnatxa grisa pura de vinyes plantades el 1954, que també incorpora el raïm d'alguns ceps de garnatxa grisa que hi ha dispersos a la vinya de carinyena del 1903. Aquest tercer vi —l'ampolla que hem destapat avui, aprofitant que una lleu tramuntana ha fet fora la xafogor d'aquests darrers dies— es diu Iglesia Vella (ai las!).

Iglesia Vella 2014 és un vi d'una puresa i d'una subtilesa que poden arribar a desconcertar. M'ha recordat força les sensacions que em produeix l'Espenyallucs i em fa pensar si en la seva criança no hi ha intervingut el ciment o la terrissa (vaig oblidar de preguntar aquest detall a la Marjorie). Són aquella mena de vins que, per tastar-los, cal desacostumar-se a la sobre-saturació. (És com amb la fotografia: ara és tan senzill crear fotos amb colors super-saturats que de vegades trobem insípides les fotografies que usen una paleta delicada i més natural.)  Al nas, de manera molt subtil, hi ha aromes de préssec d'aigua, de romaní i d'algunes altres herbes. Molt al fons, un record de les mares, una mineralitat. Exigeix parar molta atenció, però val la pena fer-ho. A la boca, puresa, volum, frescor, lleu textura, gran llargada sense màcula i una acidesa cítrica delicada i ben present. És un vi auster —potser massa?— sense cap concessió al traç gruixut, ni a la voluptuositat mediterrània. 


(*) Ja sé que la garnatxa roja empordanesa no és exactament el mateix que la garnatxa grisa rossellonesa, però tampoc no és forassenyat tractar-les conjuntament en un article com aquest, que no pretén ser tècnic.