dimarts, 15 de maig de 2018

Forcada, pirene, gonfaus... i cinquanta més

Ja fa molts anys que vaig sentir a dir que Torres estava recuperant varietats antigues, però el cert és que no hi vaig parar gaire atenció: no era conscient de la magnitud d'aquell projecte. Suposo que, com que no veia que a les ampolles de Torres hi constés cap nom «estrany», vaig donar poca credibilitat a la notícia: no era conscient dels tempos que impliquen un projecte d'aquesta mena. Tot va canviar, però, un dia que en Josep Sabarich em va convidar a les instal·lacions de Pacs del Penedès per fer-me tastar un determinat vi i, de retruc, em va fer tastar un vi exquisit fet amb una varietat recuperada mitjançant aquell projecte que he esmentat —una varietat que li havien posat el nom de «querol». Vaig quedar-ne impressionat però més endavant vaig aprendre que el querol que tant em va agradar era només la punta d'un iceberg immensament més gran i encara més fascinant.

Quan realment vaig aprendre la magnitud i la complexitat del projecte de recuperació de varietats ancestrals de Torres va ser a Alimentaria 2018, en un tast que en Miguel i la Mireia Torres van oferir-nos.


Fa més de trenta anys, la família Torres va començar a recercar, per tot el nostre país, ceps de varietats desconegudes. D'ençà d'aleshores, ha calgut seguir un llarg i laboriós procés d'identificació, sanejament (i.e. eliminació de virus), reproducció, adaptació, conreu i, finalment, vinificació i valoració d'aquelles varietats ignotes de les que ja se n'havia perdut fins el nom. Actualment en tenen mig centenar i n'hi ha sis que ja consideren que estan a punt perquè els seus vins puguin ser comercialitzats. Ara la història completa es pot trobar fàcilment a Internet i no em cal estendre'm més en aquest resum.

Aquell dia a Alimentaria vam tastar cinc varietats d'aquestes. La primera va ser la forcada, que vam poder tastar en dues collites —2015 i 2016— amb la intenció que poguéssim avaluar el seu potencial d'evolució. És una varietat blanca que van trobar a la Vall de Bianya, que té una forta acidesa i em va fer pensar en vins blancs de regions més fredes. Abans de final d'any sortiran les primeres ampolles d'un monovarietal de forcada.

Vam tastar també un vi fet amb la varietat que s'ha batejat amb el nom de pirene i s'ha plantat a la finca de Sant Miquel a les muntanyes de la conca de Tremp, a tocar dels mil metres d'alçada. És un vi molt aromàtic, molt fruitat i fresc i, amb sis mesos de bóta, em va semblar una delícia. Em va fer pensar en l'estimada mencía. De la finca de l'Aranyó procedeixen els raïms de la varietat anomenada gonfaus que vam tastar a continuació: un vi molt interessant, mineral i complex, llaminer i sedós, sorprenent. Una altra varietat recuperada és la moneu que ens va donar un vi amb molta fruita, consistent i lleugerament confitat que em va fer pensar en les virtuts de la sirà.


També vaig poder tornar a tastar un vi fet amb querol —aquella varietat que tant em va impressionar la primera vegada— procedent de les vinyes de Torres a la Conca de Barberà. Quin vi més profund! Complexitat, seda, tensió, excel·lent al nas...

Per sort, l'antic projecte comença a arribar a la seva fase final i aviat, aquests vins que vaig ser tant afortunat de poder tastar estaran a l'abast de tothom.

dimarts, 8 de maig de 2018

Missatge de Masarac

De l'Empordà en surten unes carinyenes extraordinàries. Ja prou que n'he parlat en aquests Apunts i ara no cal que repeteixi els seus noms. Sense renunciar a tot el plaer que aquestes grans carinyenes m'han aportat, he de dir que jo esperava poder tastar, un dia, una carinyena com la que fa en David Pujol Cargol a Masarac. 


A tota la zona nord de l'Alt Empordà —en sòls que van de les pissarres de Vilamaniscle i Rabós a les argiles del pla de Montpedrós, passant pel granit i el sauló de Capmany— hi ha petites parcel·les de vinyes de carinyena antiquíssimes, esparses i amagades. Són tresors que han sobreviscut a la «gran extinció» i que fàcilment passen desapercebuts dels viatger distret. Jo mateix, que he recorregut aquestes vinyes una vegada i una altra, encara em vaig sorprendre quan en David em va parlar d'una vinya centenària a la banda del Morassac, d'on ha sortit la carinyena d'El Missatger negre 2016


A casa d'en David, a Masarac, s'hi ha fet vi «des de sempre», però aquests «missatges» que en David ens envia dins d'unes ampolles que, oportunament, fan de missatger, ens han començat a arribar fa poc. Potser per això aquests Apunts no n'havien fet esment fins ara. L'elaboració es basa en els cups de ciment que hi havia a la masia familiar i que en David ha rehabilitat perquè els seus vins facin una criança en ciment —ni hi ha bótes, ni hi estan previstes— fins aconseguir una carinyena pura, fragant, fresca i, tanmateix, perfectament setinada i rica de matisos. Ja he dit que feia temps que esperava trobar-ne una com aquesta.

El color és un vermell fosc, però deixa passar la llum i és lluent. Les aromes emanen amb força i, com que el vi no ha tocat la fusta, són molt més primàries del que estem acostumats. D'altra banda, res tenen a veure amb aquelles carinyenes joves i abrivades, rústiques i desbridades que, si bé poden tenir el seu encant, no ens ofereixen les delícies d'una criança que les hagi amorosit i que, en miríades de misterioses reaccions químiques, hagin adquirit profunditats aromàtiques i sàpides com les que, en aquest El Missatger 2016, ens fan delir tant.

Ja he dit que hi ha molta netedat i que el vi és profundament amorosit i sedós, sense ni un rastre de confitat. Fruita n'hi ha, i també notes que en podríem dir minerals. I el caràcter de la carinyena s'hi manifesta amb rotunditat, amb textures i «matèries» que fan que sigui fresc sense ser prim, que tingui estructura i equilibri, que es begui amb delit —en podríem dir «fàcil de beure», però això s'ha d'entendre en el seu recte sentit— però que convidi, també, a la reflexió i a l'anàlisi.

Tot això, i altres coses que no sé explicar, m'ha passat pel cap mentre bevíem aquest vi i deixàvem que el seu missatge —hauria d'haver dit «els seus múltiple missatges»— ens arribés a la consciència a través dels nostres sentits.

Acabaré dient que en David fa altres vins, a banda d'aquesta carinyena. La seva gamma actual la podeu veure a la foto de més amunt. Ja n'anirem parlant!

dijous, 3 de maig de 2018

Can Sumoi

Can Sumoi és una finca immensa que hi ha entre el Baix Penedès i l'Alt Camp, quan les muntanyes de l'entorn del Montmell toquen el Pla de Manlleu, prop del que fou, en el seu temps, el municipi del Marmellar —etimològicament, «terra de codonys». Ara és una terra d'alzinars i garrigues, d'ermots i d'antigues vinyes, enlairada sobre la plana, ventada per la marinada, feréstega.

Can Sumoi —la vella masia, el casalot (relativament) nou encimbellat dalt del turó, les vinyes que l'envolten— és una fita per als que circulem sovint amb bicicleta per aquestes carreteres: La TP-2442, que uneix Sant Jaume dels Domenys amb el Pla de Manlleu i segueix fins Bonany per girar després cap a Santes Creus —o bé cap a Pontons— és una ruta magnífica que els ciclistes apreciem molt. La pujada no és gaire dura, però és pujada tanmateix, i quan veiem el rètol «Can Sumoi» sabem que el pendent ja s'ha acabat —de moment— i ens podem preparar per la mica de baixada cap a Aiguaviva. Si, a més, el ciclista és aficionat al vi —com és el meu cas— aquest nom Sumoi el pot fer recordar les delícies d'aquest raïm que, afortunadament, hem sabut redescobrir, abans que no fos massa tard.    


Jo havia pedalat moltes vegades aquestes rutes delicioses i cada dia, quan veia el rètol i afluixava el ritme, tenia uns instants de reflexió sobre la màgia d'aquest indret, sobre l'aspecte ruïnós i envellit de les masies i les vinyes, sobre el vi que suposava que havia nascut en aquest indret al llarg dels segles —potser sumoll?— sobre els temps esdevenidors —de ruïna o tal vegada de rehabilitació— que podíem esperar.

Per tot això, vaig sentir un interès molt viu quan vaig saber que Raventós i Blanc havia comprat aquesta finca per plantar-hi la llavor de la seva nova gamma de «vins naturals». I en dic naturals, encara que m'agradi tant poc aquesta nomenclatura, perquè és el que hi diu a l'etiqueta i perquè, malgrat tot, és una manera breu —massa breu, aquest és el problema— de resumir les característiques de la viticultura i l'enologia que fan que aquests vins siguin com són —i com seran.


Amb un gran desvergonyiment —que encara em fa enrojolar una mica— vaig dir-li a la Judith Baldris com m'agradaria conèixer «a fons» Can Sumoi. Parlo de tastar els seus vins i de molt més que això: trepitjar les vinyes, conèixer les persones i els paisatges, aprendre quines inquietuds els han dut a aquestes muntanyes del Penedès, entendre quin vins volen fer i com els volen fer...

La resposta de la Judith va ser d'una generositat molt gran i un matí de finals d'abril, juntament amb quatre experts i amb en Francesc Escala, vam anar plegats a Can Sumoi i van tenir temps de fer realitat aquelles vivències que jo anhelava. Vam tocar els ceps i la terra cretàcica, vam tastar, vam aprendre, vam beure, vaig poder entendre algunes coses que, d'alguna manera, aniran conformant la meva mirada sobre el vi.


A l'entorn de la casa hi ha unes vint hectàrees, majoritàriament de parellada, també de xarel·lo i de sumoll. Per cert: encara que «sumoi» sigui també una manera de denominar el sumoll, el nom de la finca no prové —si més no, directament— del de la varietat, sinó que és el llinatge dels propietaris de la finca des del segle XVII.

El projecte de Can Sumoi —vins naturals, vins d'alçada, vins amb origen— es materialitza, ara mateix, en sis vins que ja són al mercat o bé hi seran ben aviat. Alguns hereten el nom d'un vi ben conegut de Raventós i BlancPerfum o La Rosa— però, pel que jo he pogut tastar, crec que es pot parlar d'una «refundació» evident. Can Sumoi Perfum 2017 és un blanc absolutament seductor fet amb moscatell, parellada i macabeu. Can Sumoi la Rosa 2017 té un color delicat i una gran riquesa d'aromes. La meitat del raïm és sumoll i la resta és parellada i xarel·lo. S'ha macerat amb les pells durant quatre hores. Completen el grup de vins tranquils un Xarel·lo 2017 de gran puresa i un sumoll que encara s'està acabant d'arrodonir a l'ampolla. Tots aquests vins han fermentat amb llevats indígenes de la vinya i no s'hi ha afegit cap producte enològic. El compromís amb l'autenticitat és total. Les ampolles són atípiques i a mi, sincerament, m'agraden força (i és estrany, perquè sempre m'he declarat aferrissat partidari de l'ampolla «clàssica»).    


Hi ha també dos vins espumosos de fermentació única —«ancestrals»— un Montònega i un Sumoll.

Ara, des de casa meva, rememoro l'estona que vaig passar a Can Sumoi —aquest article no és altra cosa que la difícil traducció en paraules dels meus records— i, per fer més vives les imatges d'allò que vaig experimentar aquell dia, he anat a comprar una ampolla de Can Sumoi Xarel·lo 2017, he anat a buscar una copa apropiada —la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo chardonnay— i m'he posat  a escriure. Vi natural d'alçada, Serra de L'Home, dinou dies de fermentació espontània amb llevats indígenes de la vinya, fermentació malolàctica espontània, tres mesos amb «battonage» dos cop per setmana, cap producte enològic afegit, sense estabilitzar, sense filtrar, tapat amb suro de les Gavarres, vinya Palmeres i vinya Noguer Nou, cinc-cents setanta metres sobre el Mediterrani... Salut!

dimecres, 25 d’abril de 2018

Vins per a temps d'injustícies

Quan vius temps d'injustícies —com ara mateix— és molt difícil que el nostre esperit estigui en les condicions que calen perquè el vi ens parli amb la seva veu de saviesa. Malgrat això, hem de fer un esforç per aconseguir —sense oblidar ni la lluita ni el recte sentit de la justícia— que alguna ampolla ben triada ens ajudi en aquest tràngol. 


Vam destapar l'altre dia un Mas Sinén 2009 que feia temps que tenia ben desat a casa. El vaig decantar un parell d'hores abans i ens el vam beure en la copa Priorat de Zwiesel 1872. Era d'un vermell fosc i l'aroma era exuberant i profunda: de fruita, espècies i torrats, de solidesa mineral, balsàmica i generosa. Hi ha molta força, però el conjunt és prou ingràvid i mai no es feia feixuc. Mica a mica, s'anaven manifestant algunes notes de les nostres herbes de secà, aromàtiques, arrelades a la terra rocallosa i aparentment infèrtil.

En general, em sembla que els priorats del 2009 són excel·lents. Recordo que a l'abril va ploure moltíssim i que després, en canvi, va fer unes calors terribles i una sequera intensa. L'estiu va ser tòrrid. I ara, gairebé deu anys després, podem destapar una ampolla com aquesta i comprovar que tota aquella climatologia va ser a fi de bé!

Bevent aquesta ampolla —aquesta gran ampolla— no podia oblidar aquella clotada en forma d'amfiteatre, amb aquell sòl que gairebé és roca pura i compacta, amb només una mínima capa terrosa al damunt, aquell indret de Comadecases on hi ha les vinyes —precioses— on neix aquest vi. Crec que una vegada que vaig ser al Mas Sinén, amb en Salvador Burgos, vaig tastar aquest 2009 quan encara estava a la bóta, fent-se lentament. 

Més enllà de delir-nos amb les aromes del Mas Sinén 2009, sense pressa per dur-nos-el a la boca, sí que va arribar un moment que ens vam acostar les copes als llavis i vam fer un glop, gairebé amb els ulls tancats. Què sentíem? Una mica de tot: dolçor embriagadora al primer moment, un tacte de seda uns instants després, un «desplegament» més endavant, com si el vi adquirís, de cop, un volum immens que ocupava tota la boca i amarava els sentits. Més enllà de tot això, més enllà de la fruita, hi havia una estructura sòlida, un equilibri, i també una sensació —potser molt subjectiva, no sabria dir-ho— de terrer, d'aquella llicorella que les arrels dels ceps han de perforar per anar a buscar ben avall qui sap quins elements tel·lúrics.

Una ampolla com aquesta pot transformar un àpat en una experiència lluminosa i atemporal. Pot fer-nos una mica millors. Pot dur-nos a aquell moment que ens explica Espriu:
Aleshores diràs: «Sí, tot és just.»
 ...i en acabat, seguirem amb la nostra exigència de dignitat, de justícia, de llibertat.

diumenge, 15 d’abril de 2018

Que sigui de castanyer!

Estic fent allò que ara en diuen «revisitar» els vins de Mas dels Clavers, aquest celler tan interessant que hi ha a la finca Can Gallego, a tocar de la llera de l'Anoia, prop de la capella de Sant Nicolau de Freixe. Ja en vaig parlar fa un temps, quan jo el vaig «descobrir» però, malgrat les bones sensacions que he tingut cada vegada que he tastat algun dels vins que hi fa en Josep Duran, no he traduït aquestes experiències en un article en aquests Apunts.

Circular amb bicicleta per les rutes de Catalunya és una de les meves aficions i el Penedès —que tinc literalment a tocar de casa— m'ofereix kilòmetres magnífics. A més, a les rutes pel Penedès —com a moltes d'altres— els cellers que conec són com fites al llarg del camí que em fan recordar com els meus sentits han vibrat amb tal o tal vi. Per exemple, fa poc vaig ver una ruta curta i agradable que sortia de Sant Sadurní, seguia per Sant Jaume Sesoliveres fins a Piera i aleshores, per Capellades i Canaletes —quines carreteres més delitoses!— tornava al punt inicial. Per poder completar aquest circuit cal aprofitar una estreta pista asfaltada que uneix Canaletes amb Sant Jaume passant, precisament, per Can Gallego. Mentre pedalava per aquests racons idíl·lics vaig pensar que havia de revisitar aquest celler i posar-me al dia de les seves noves collites —i mirar si encara no havia fet tard per aconseguir ni que sigui una ampolla del seu gran i escàs sumoll L'Infiltrat 2015.


Ja arribarà el moment de parlar del sumoll —i del cabernet!— de Mas dels Clavers, però avui començaré amb L'Intocable 2015, un xarel·lo extraordinari, un vi que convida a la reflexió i a l'exaltació dels sentits.  Començo dient que procedeix d'una vinya del 1990 —la Vinya de l'Avi—, que ha fermentat amb llevat autòctons i que s'ha criat en bóta nova de castanyer durant sis mesos. I diguem també que només n'hi ha quatre-centes ampolles. Podríem dir que és com una obra d'art única: només una bóta que, com anuncia el nom del vi, «no s'ha tocat» durant el llarg període de criança.

El to és daurat i l'aroma, al primer moment, una mica enigmàtica, perquè la fusta «hi és i no hi és»: està magníficament integrada i no té res a veure amb aquelles bafarades de roure que, lamentablement, tant sovintegen i tan profundament malmeten alguns dels nostres xarel·los.

Al nas, el xarel·lo s'hi expressa amb la seva exactitud característica —quan és de bona mena i està ben criat. Hi ha sentors d'herbes, aquella combinació típica que gira al voltant del fonoll i que, si manté la puresa, tant m'agrada. Hi ha també alguns tocs fumats, una mica de pastisseria, i el temperament auster i incisiu que esperem els adoradors del xarel·lo.

El glop és ample i lluminós, molt envolupant però sense perdre mai la tensió. Més endavant, aquesta sensació es perllonga molt i molt, i apareixen sabors acerats i salins, boníssims, i un lleu amarg, al final de tot. És suaument untuós, a la manera del xarel·lo, i les complexitats de la criança s'hi fan presents, sense pertorbar ni l'equilibri ni l'elegància. El sabor persisteix una llarga estona a la boca —i encara molt més en el nostre record sensorial!

Segurament, són molts els ingredients que, perfectament acoblats, han fet néixer aquest vi, però n'hi ha un que jo voldria esmentar especialment: el castanyer. No tinc pas el costum de «pontificar», ni sé fer-ho però, després de tastar —i beure!— molts dels xarel·los que es fan i es desfan, cada vegada estic més convençut que la criança ideal és o bé l'absència de fusta o bé la fusta de castanyer. Segur que hi ha exemples de xarel·los que han passar per roure i n'han sortit vius —fins i tot potser n'han sortir molt i molt bé— però aquest vi del Mas dels Clavers i d'altres que han anat apareixent en aquests Apunts són proves empíriques incontrovertibles de la bondat del castanyer per aportar grans virtuts als nostres millors raïms de xarel·lo.

dijous, 12 d’abril de 2018

Yellow Ribbon

Woody Guthrie, 1943
Jo (i molts milers de catalans), 2018

Com és que ens costa tant de veure que la nostra lluita és la lluita universal i constant contra el feixisme?