dimarts, 17 d’octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre de 2017

«Tot el que és bell incita a la bellesa»

Més enllà d'uns requisits tècnics mínims —que, ai las!, tantes vegades estan ben lluny de la realitat— a l'hora de triar una copa segueixo l'aforisme d'en Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa». Per això he triat avui la copa que va dissenyar en Roger Viusà per als vins del Priorat i que va construir, amb l'art i la qualitat a què ens té habituats, Zwiesel 1872. El vi era un Masia Carreras 2008 que jo creia —i així va ser— que mereixia tota la bellesa possible.

Ja he desvelat, doncs, els personatges d'aquest article, si bé no he parlat de la resta de l'elenc: el decantador, comparsa callat i efectiu; els espinacs amb cigronets de l'Alta Anoia, angelicals i discrets; la sala calma; la companyia estimada; l'absència de neguit; la lleu indolència... 

La que es coneix com a «copa Priorat» és d'una bellesa incontrovertible. Pertany a la gamma més alta de la sèrie Zwiesel 1872 —la marca de Schott-Zwiesel per a les copes fetes a mà—  i, més enllà dels vins del Priorat, pot acompanyar perfectament molts altres vins del nostre país, com per exemple, la gran carinyena d'avui. És cert que no és una copa «de cada dia» —tot depèn de què beguem cada dia, és clar— però a mi em sap greu no trobar-la més sovint, em sap greu que no haguem sabut convertir-la en una mena d'insígnia.  

Sobre el celler Martí Fabra, ja poc més puc dir de tot el que he anat explicant en aquest blog, des del 2008 quan vaig començar a escriure. Fa anys que conec bé la seva gent —persones profundament estimables— i, pel que fa als seus vins, n'he begut tantes ampolles i n'he obtingut tantes estones de plaer i —segons ens explicava Josep Pla— sensibilitat i comprensió, que ja no en sabria explicar la quantitat. 

El Masia Carreras negre el fan, principalment, amb unes carinyenes de vinyes molt velles. Fa anys, també contenia garnatxa, ull de llebre, sirà i cabernet, però crec que ara mateix la carinyena si no és la varietat única del vi, poc li deu faltar. N'he begut moltes ampolles, de collites diverses, i és un vi que m'agrada molt, però aquesta ampolla 2008 potser és la que més m'ha emocionat. El motiu, possiblement, deu raure en que és la primera vegada que he tingut la paciència d'esperar el temps realment necessari abans d'obrir l'ampolla. Avui m'he convençut que és decididament un vi de guarda. Avui, a més, l'he decantat durant una hora i el resultat ha estat espectacular.


Fem-ne un breu apunt —que no podrà transmetre, ai las!, l'emoció del vi. Si sou, com jo, adoradors de les millors carinyenes que es fan al nostre país, aquí teniu un membre de ple dret del vostre panteó, perquè les virtuts de la carinyena hi excel·leixen amb plenitud. És d'un vermell molt fosc i emana amb força sentors madures, amorosides i denses. La llàgrima fa catedrals gòtiques a la copa. Molta fruita, maduríssima i també —el vi és paradoxal— lleument àcida, una mica de compota, una certa mineralitat, una evolució franca. L'entrada a la boca ens amara d'una dolçor sedosa i, al llarg d'un temps que sembla inacabable, onades successives de sabor exciten completament tots els nostres receptors sàpids. La tensió va de menys a més. Els tanins, profundament endolcits, aporten el contrapunt exacte. Calidesa, opulència, munificència, autenticitat. Cap al final, com no ha de ser d'altra manera, detectem aquella estimada «rusticitat» de la carinyena. El temps a l'ampolla l'ha perfeccionat. La copa ha contribuït a la completar la bellesa del moment.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

«No voldria res més ara....»

Plini el Vell esmenta que Quint Hortensi —l'orador i magistrat, famós i opulent— va deixar al seu fill un celler extensíssim. D'aquesta manera podem saber que ja en aquell temps allunyat del nostre hom coneixia el plaer del vi de criança —una cultura que s'ha mantingut fins no fa gaire. En canvi, en aquest temps d'ara, d'immediateses fugisseres i efímeres, d'acceleracions sense repòs, només bevem vins joveníssims. No tenim temps per esperar la perfecta saó de cada ampolla i, per posar-hi remei (?) ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que el bon vi ha de ser com més jove millor —i els prescriptors fan que sí amb el seu cap coronat de llorers.

Beure vins catalans de collites de fa deu o quinze anys, o vins del segle vint, és molt difícil. On els hauríem d'heure? Potser, si tinguéssim la fortuna d'aquell Hortensi o l'haguéssim tinguda quan érem més joves, podríem haver acumulat unes ampolles que ara ens donarien delit. Potser en algun celler hi són aquestes ampolles, però tampoc no les podem aconseguir fàcilment. No podem fer altra cosa que mirar de tenir a casa un petit celler i endreçar-hi alguna ampolla i esperar alguns anys, vencent la basarda de la incertesa de si les arribarem mai a poder destapar.

Són coses que penso cada vegada que destapo una ampolla que ja té uns deu anys i a dins hi trobo un vi de virtuts delicadament esculpides pel temps. Per exemple, ahir mateix, amb El Rocallís 2008.


La longevitat d'aquest vi de Can Ràfols dels Caus no em sorprèn gens, perquè l'he pogut constatar en diverses ocasions, gràcies a la tradicional generositat d'en Carlos Esteve i a diverses ampolles —i màgnums!— que he comprat al llarg dels anys. Però la paraula «longevitat» que acabo d'utilitzar trobo que no escau gens al que estic dient, perquè segons el diccionari longevitat vol dir la «prolongació de la vida fins a una edat molt avançada» i no es tracta d'això. No conec cap paraula que no parli de la simple prolongació de la vida, sinó de l'evolució cap a l'excel·lència, d'una certa transsubstanciació —ja m'enteneu. 

Només em queden —em quedaven ahir— tres ampolles de vi blanc de la collita 2008. Són vins que sempre em venen de gust i que, en la meva opinió, mereixen i agraeixen el pas reposat d'uns anys. Un era El Rocallís, un altre era el Masia Carreras —un vi que mereix un article que un dia he d'escriure, un vi del que he aplegat, amb avarícia no dissimulada, una bonica col·lecció de collites successives.  També em queda, d'aquella anyada, un preciós La Boudriotte de Ramonet, però aquí no toca parlar d'aquest vi.

El Rocallís 2008! Poc més de dues mil ampolles, fermentat i criant en roure francès sense afegir-hi llevats, incrocio Manzoni, sòls calcaris del Garraf. El color és un groc força clar, com si fos molt més jove. Les aromes són austeres i netes, d'acurada criança que només s'intueix en un lleu fons torrat o en uns fruits secs escassament perceptibles. Potser també hi ha un tènue toc de pell de llima. La paraula que em ve a la ment és «precisió» que potser no és gaire canònica, però segur que es fa entendre. Exactitud «geomètrica» sense —no cal dir-ho— indici de cansament ni decadència. El glop aconsegueix aportar sensacions voluminoses d'una gran suavitat sense perdre ni la tensió ni una completa liquiditat. Enlluerna d'una manera calma i ens parla del pas del temps sense usar els (mals) recursos de l'oxidació o la untuositat. Al final, apareixen una sabors amargosos que li escauen molt i molt bé. 

Quan tinc a la copa un vi com aquest, sempre penso que cap altre vi no em caldria per ser feliç o, com diu la Maria del mar Bonet, «no voldria res més ara».... però l'endemà ja n'encalço un altre!

dissabte, 7 d’octubre de 2017

El que bec quan no bec vi català

A la majoria de les zones vinícoles del món, s'observen aquestes dues característiques:
  • Es beu majoritàriament el vi de la pròpia zona.
  • S'opina que aquest vi és el millor del món.
La gran excepció mundial és Catalunya: ni consumim prioritàriament els nostres vins, ni pensem (en general) que siguin els millors. Tampoc en aquest aspecte no som «normals»


A l'extrem oposat del nostre hi ha algunes zones vinícoles on els seus habitants exacerben les dues característiques anteriors: no beuen ni una gota de vi de fora de la seva zona i estan plenament convençuts de la superioritat «indiscutible i estratosfèrica» dels seus vins sobre qualsevol altre vi que es faci més enllà de les seves vinyes. Si la situació a Catalunya és atípica i preocupant, aquest altre extrem del recorregut del pèndol també em sembla desassenyat i curt de mires.

La situació al nostre país és encara més complicada perquè, a banda de les dues característiques anteriors, tampoc no disposem d'una oferta atractiva i a l'abast de vins d'arreu. És a dir: si el fet que el vi català no sigui majoritari a les nostres taules fos degut a un cert —potser equivocat— «cosmopolitisme» que ens empeny a beure vins de tot arreu —de Rheinhessen a Coonawarra, de Chablis a Sicília— potser encara tindríem alguna mínima justificació. No és aquest el cas. D'altra banda, ens trobem que una part molt important de la nostra producció de qualitat marxa fora del país. Quines paradoxes! N'hem d'estar cofois? Jo no n'estic del tot segur. Vaig assistir a una taula rodona en la que va sorgir aquesta pregunta: «És sostenible un celler que exporti més del 80% de la seva producció?» Si només és un celler, és una anècdota; si en són molts, és un problema.

Sense ganes de pretendre donar lliçons a ningú, puc explicar què és el què jo bec. Tanmateix, de manera molt majoritària bec vi català i, més concretament, vi de la zona on sóc en cada moment. No dic que el vi català sigui «el millor del món» —una frase absurda!— però sí que penso que tenim vins tan excel·lents com els més excel·lents que hi hagi.


 I, quan no bec vins catalans, quins vins bec?

En primer lloc, si destapo alguna ampolla de fora del país, sempre ho faig amb una intenció, sempre hi busco algunes sensacions que estiguin fora del ventall —prou ampli!— que ens ofereixen els nostres vins. Francament, em sembla ridícul destapar una ampolla no catalana que sigui mediocre i no m'hagi d'aportar res. L'altra restricció important és la disponibilitat: ja he dit que no ho tenim gens fàcil per accedir a una oferta raonable de vins del món.

Potser al capdamunt de les meves preferències hi posaria el pinot noir de la Borgonya i la mencía del Bierzo i la Ribeira Sacra. Amb això ja queda clar el que deia en el paràgraf anterior. Em declaro enamorat d'aquests vins que ja fa temps que són la meva primera opció després de Catalunya. Clavelier, Barthod, Groffier, Arlaud,... i els Pérez, i l'Álvaro... Ben a prop d'aquests hi posaria els vins del Douro que, ai las!, són difícils de trobar. Ampolles com Charme, com les d'aquelles Quintas: Vale D. Maria, Leda, Crasto, Noval... Tot ben lluny del nostre mediterrani! 

A la Rioja s'hi han fet els vins amb els que jo vaig aprendre a beure i ara que els meus sentits han evolucionat tant, encara tinc un respecte immens pels seus vins. Els que van ser importants per a mi fa trenta o quaranta anys —com recordo aquelles ampolles d'Imperial GR de collites com la 64 o la 68!—, ara em resulten força llunyans, però encara em deleixo, de tant en tant, amb una ampolla de La Nieta o amb alguna altra meravella d'Eguren o d'Artadi o de Roda. De la Ribera del Duero no en bec gairebé mai cap ampolla, però sí que tinc una estima especial pels vins del Pago de los Capellanes que, poc o molt, mai falten al meu celler.


Bordeus i Alemanya eren els meus referents en negre i blanc, respectivament, fa uns vint anys. Ara, sense saber-ne exactament la motivació, ja no m'emocionen com abans. Hi ha, també, un problema de disponibilitat i, en el cas del Bordeus, un greu problema de preu. Malgrat tot, encara conservo el vell costum de comprar cada any, a l'avançada, un parell o tres d'ampolles de Bordeus i quan, molt de tant en tant, en destapo una ampolla, no puc deixar de reconèixer la seva vàlua i, al mateix temps, sentir una certa recança perquè el vi, d'alguna manera, no acaba d'excitar completament la meva emoció. Més m'estimo ara gastar el meus limitats estalvis en alguna ampolla de Côte-Rotie o algun dels vins que he anomenat més amunt.

Més enllà d'això, ampolles escadusseres: Àustria, Chile, Loire, Montalcino, Valpolicella... no ens ho acabaríem mai!

dissabte, 30 de setembre de 2017

dissabte, 23 de setembre de 2017

Dies de ràbia i esperança


Fa dies que no publico res en aquest blog. La força dels esdeveniments, la necessitat de potenciar l'activisme, les reunions, la presència als carrers, les enganxades de cartells i, també, l'estat d'ànim —excitació, ràbia i esperança—, no s'adiuen amb la meva manera d'entendre el consum de vi —sempre calma i reflexiva— ni, encara menys, amb la idea de dedicar temps a escriure les meves reflexions enogràfiques en aquest blog.

El blog tornarà a ser el què era: seguiré escrivint sobre els vins, les vinyes i els pagesos d'aquest país. Però ara no tinc esma de fer-ho. Ara tota la nostra energia l'hem de concentrar en la República que tenim a tocar:
«...acumulant en cadascú la força de tots plegats.»
Amb la idea que tots hi hem d'aportar el tradicional gra de sorra —n'hi ha que hi aporten roques o muntanyes—  jo m'he dedicat a escriure els meus amics i col·legues de tot el món. Per la mena de feina que tinc, al llarg dels anys he estat amb contacte amb persones de moltes nacionalitats. A totes elles els he enviat un missatge de SOS perquè sembla que hem arribar a un punt que l'ajuda exterior serà imprescindible.


He rebut respostes realment emocionants i en vull compartir una amb vosaltres. És la resposta d'un company alemany que conec des de fa molts anys. Les seves paraules em recorden una cosa que no hem d'oblidar mai: la nostra lluita per la llibertat és indestriable de la lluita general i imprescindible contra el feixisme. Mireu com ho explica:

Dear Jaume,
Many thanks for your letter! I feel very very sad, depressed and angered by these antidemocratic fascist actions of the Spanish “government” against the freedom, liberty and fundamental human rights of the Catalan people! It seems the Spanish authorities took of their mask and from behind shines the ugly grimace of Franco.
Moving large portions of the paramilitary army of the Guardia “Civil” into Catalonia not only ignores openly any historical sensitivity, but shows the real aim behind this strategy, namely to supress any freedom of speech, self-determination and autonomy with brute force. But what will be the next step? Arresting politician and journalists and other courageous citizens demonstrating peacefully for their basic rights? Will they follow the path of Franco’s fascist assault troops with tanks and planes?? This openly violates human rights as also manifested in EU law.
The leaders of all the other EU countries need to act immediately and decisively. The actions of the Spanish authorities are not compatible with a modern democracy, and more of the nature of authoritarian corrupt regimes. Fascism and Authoritarianism has no place in a modern democratic Europe (and in fact in the world) and even though the world situation looks very grim, I will never give up hope.
We live in times of madness it seems… but we need to fight for our rights and never compromise them!
As you know, I have been so many times in Barcelona and Catalunya and I feel always very welcome, it is like a second home for me! I have so many close friends and colleagues there. I feel a very strong sense of solidarity in these difficult times! If I would not be in Mexico currently for some weeks, I would go to Barcelona and be on the streets with everyone else!
If these fascist actions of the Spanish authorities will prevail, not only democracy and freedom in Catalunya will die, but in all of Europe including Spain. Resistance against these actions is a fundamental duty for everyone who believes in democracy and freedom. The enemies of freedom and democracies can and will not win if the people resist!
Next time I visit Barcelona (and I hope this this will be very soon) there will be an independent Catalunya in the heart of Europe and the EU!
I will write to the German chancellor (I expect it to be the same after the election on Sunday…) and other political leaders to show solidarity with Catalunya! Maybe I also forward your letter to other friends and colleagues? Here in Mexico many friends who have all been to Barcelona and Catalunya were shocked by the actions of the Spanish authorities.
In these days it is good to remind that democracy and human rights don’t come for free and need constant engagement. And we should never forget the lessons from history. Some time ago a friend and colleague from Turkey wrote me that many academics and journalist were arrested by the Erdogan regime… It can happen very quick that fundamental rights and democracy are abandoned…
With best wishes and greetings of solidarity! No passaran!
All the best from Mexico
Frank