divendres, 12 d’agost de 2016

Cementiri de Sant Climent

De Mollet de Peralada surt una carretereta estreta que remunta una costa i de seguida baixa a Sant Climent, sempre entre vinyes, excepte un breu tram on travessa una pineda i, a continuació, un camp d'oliveres. Al punt més elevat hi ha el cementiri de Sant Climent Sescebes, amb les seves parets blanques que reflecteixen amb força el sol de l'estiu. Si hi bufa la tramuntana —i aquest agost ha bufat pràcticament deu dies seguits—, la blancor del cementiri ressalta encara més amb l'atzur intens del cel, el verd de les vinyes i el blau-verd metàl·lic de les oliveres. És una ruta que no en canso de visitar.

Aquestes partides es coneixem com l'Oratori, els Pedreguers, els Plans, els Pardalets... i d'aquestes vinyes en surten vins extraordinaris que duen el segell de Martí Fabra, Roig Parals, Vinyes d'Olivardots... Just al darrere del cementiri, hi ha una petita vinya de raïm blanc que va ser plantada l'any 24 del segle passat i conté ben barrejats, com era normal en aquells temps, ceps de varietats diverses, com la garnatxa blanca i la garnatxa roja, la carinyena blanca, o fins i tot el picapoll. D'aquesta vinya singular —Camí de Mollet— n'ha sortit el Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots.


El Vd'O 7.13 —recordem que aquesta nomenclatura indica que és la collita 2013 del setè vi de la sèrie Vd'O— té alguna cosa de mític, com correspon a allò que és valuós i escàs o inabastable. La producció va ser minimal: una única bóta de cinc-cents litres, i la impressió que va causar en les persones que el van tastar quan encara era possible trobar-ne una ampolla va ser notable. Per exemple, va guanyar un Vinari de Plata 2015 i va quedar al capdamunt del podi de la Guia de Vins de Catalunya 2016. Jo mateix, que el vaig tastar dues vegades, vaig fer-ne esment en aquest article del novembre del 2014 i en aquest altre del maig del 2015. Per sort, jo en tenia una ampolla i ara, quan el vi ja és a punt de complir els tres anys i deu ser gairebé impossible d'aconseguir, l'he destapada i l'hem compartida en el dinar d'avui.


Aquest lledoner roig es va criar vuit mesos en una bóta nova de cinc-cents litres, amb les seves mares. Respecte als tastos que vaig fer el 2014 i el 2015, he trobat que conserva la seva magnificència, però que s'està acostant perillosament a l'oxidació. Però també s'ha amorosit encara més i, com és natural, ha transmutat les característiques més fruitades cap a coses més complexes. Del préssec a l'albercoc, els fruits secs i la mel, per exemple. 


 El color és groc marcat i les aromes són denses i meloses. És clar que no agradarà als que prefereixen els blancs frescos i gràcils, però la sensació de plenitud que ens dóna el seu glop, voluminós i amb mil cares, pot acostar-nos a l'èxtasi o, com a mínim, no ens deixarà indiferents. Nectari, enlluernador, cremós, es manté sòlidament a la boca, fins que es resol en alguna nota cítrica que s'allargassa. Aquell vi que, ara fa un any i mig, estava contingut en les seves exuberàncies, ara s'ha desfermat i es mostra opulent i descarat.

dimarts, 9 d’agost de 2016

Monastrell de l'Empordà

Hi ha autors que situen l'origen de la varietat monastrell a l'Empordà i, encara, a la zona d'influència de Sant Pere de Rodes. La justificació d'això es troba, d'una banda, en la menció que fa Eiximenis del «monastrell d'Empurdà» en una breu llista de vins que representarien el bo i millor de l'època. D'una altra banda, l'etimologia que s'accepta per a la paraula monastrell fa derivar-la del mot llatí monasteriellu, diminutiu de «monestir». Segle XIV, Empordà, monestir, vi... Podem pensar en Sant Pere de Rodes i tota la zona de sòls de llicorella que l'envolta. (Vegeu l'entrada monastrell al «Diccionari dels noms de ceps i raïms» de Xavier Favà, publicat per l'IEC el 2001.)

Ara a l'Empordà em sembla que de monastrell no n'hi ha gaire i l'únic monovarietal que em ve al cap és el Finca Espolla de Castillo Peralada. Però l'altre dia vaig poder tastar (de fet, beure, seguint amb la distinció de l'anterior article) un monastrell ben interesant que va néixer ben bé als terrers de pissarra que havien format part dels dominis del poderós monestir de Sant Pere de Rodes. Es diu Racons del Mas Pòlit Monastrell 2012 i és una única bóta de la vinya que aquest celler de Vilamaniscle té a dalt el Coll de la Serra, a la carena que separa Vilamaniscle de la Balmeta.


Fa un parell de dies vaig poder tenir una llarga conversa amb en Josep Lluís Iglésias, el propietari del celler Mas Pòlit i, entre altres coses que ja diré, va explicar-me que la finca del Mas Pòlit havia sigut una emfiteusi d'un monjo de Sant Pere —crec que em va parlar del cambrer, però no ho recordo exactament—. D'aquesta manera, fer un monastrell en aquest indret sembla gairebé un exercici de restauració històrica ple de sentit.

Racons del Mas Pòlit és el nom que en Josep Lluís dóna a les edicions limitades, experimentals, de les millors bótes en les millors collites. Fins ara, només hi ha hagut dos Racons i tots dos procedeixen de la vinya del Coll de la Serra: el 2011, una bóta de garnatxa, amb nou mesos de criança; el 2012, una bóta de monastrell, també amb nou mesos de criança.


Com que a mi els vins de Mas Pòlit m'agraden molt —aquella carinyena blanca que van fer el 2013 o, sense que calgui recórrer a cap edició especial, els Mas Pòlit i els Clot d'Illa— quan algú em va parlar dels Racons, vaig delir-me per tastar-los. N'hi ha tan poques ampolles que no és fàcil trobar-ne alguna i aquí és on l'hospitalitat d'en Josep Lluís em va permetre conèixer i gaudir d'aquests dos vins que he de dir que no m'han decebut gens ni mica.

El monastrell 2012 és sorprenent i interessant i, com algun altre monastrell que he begut no fa gaire, em fa pensar que les possibilitats d'aquesta varietat encara no estan prou ben explotades. El vi agraeix una bona estona de contacte amb l'aire i es mostra dens, complex i madur, sense sobre-actuació. Aromes de cuir i cacau i de terra i pedra —l'elusiva mineralitat?— que no es decanten cap a l'excessiva calidesa ni, encara menys, cap el xarop o la compota. A la boca és molt sòlid i, en canvi, sorprenen la seva sedositat, les notes fresques, els tanins immensament madurs, la fluïdesa. Hi ha molt de sabor, hi ha complexitat i equilibri, hi ha tremp.

La garnatxa 2011 —la tinc ara a la copa, acompanyant-me en aquesta tarda en què, finalment, la tempesta ha fet fora l'ambient reescalfat que ens ha acompanyat tots aquests dies— la garnatxa, dic, l'estic trobant extraordinàriament propera a algunes garnatxes —algunes garnatxes molt bones— del Priorat. Ja sé que dir això sembla com fugir d'estudi, però què voleu que hi faci si resulta que aquest vi que tinc a la copa ara, si tanco els ulls, em transporta als costers de llicorella del Priorat que tant estimem. Tampoc no és tan estrany, perquè aquesta franja que va del cap de Creus a Espolla té els sòls d'una pissarra com la prioratina... És una garnatxa d'aromes profundes i minerals. Densa i, al mateix temps, fluïda. Saborosa i clàssica. Melosa però amb una poderosa columna vertebral. Ben harmonitzada pels anys d'ampolla. Deliciosa.

Al llarg d'uns anys, en Josep Lluís ha creat, amb unes infraestructures molt precàries, uns vins magnífics. Ara que aviat podrà disposar d'un celler com cal, potser podrem esperar coses encara millors. Té el terrer —les pissarres on va començar en monastrell— i el delit de fer-les.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Contra els maridatges

L'altre dia, parlant amb un enòleg, va deixar anar una frase que em va fer reflexionar. Va dir «els maridatges són una manera de col·locar vins imbevibles».


Ja dec haver dit alguna vegada que no sóc gens amic dels maridatges —si bé els considero, no cal dir-ho, com una activitat respectable, però una activitat que forma part més de la gastronomia que no pas de la cultura clàssica del vi—. També faig una distinció important entre el tastar i el beure i, tal com explicava en un article antic (vegeu «Que el tastar no ens faci perdre el beure»), a mi m'agrada més aquella «continuada» ampolla de vi que ens recomanava en Pla.


El sentit de la frase d'aquell enòleg amic —que, fora de context, pot semblar un simple estirabot— l'hem de buscar, doncs, en la diferència immensa que hi ha entre una mica de vi que s'ha buscat que complementi a la perfecció un plat o una determinada composició gastronòmica, i una ampolla que ens acompanya de manera perllongada —potser diverses hores— i que té una presència pròpia. La frase parla de «vins imbevibles»: el que vol dir és que, en un maridatge, podem utilitzar un vi que posseeix una determinada virtut que és exactament la que cal en aquell moment, prescindint del conjunt del vi, que potser, si el valoréssim per ell mateix, no ens convidaria pas a beure'n una ampolla —la continuada ampolla d'en Josep Pla—.

[De fet, si faig memòria, sí que recordo més d'una ocasió que, en un tast, jo trobava que un determinat vi mostrava defectes evidents, i potser un company del tast, que també reconeixia aquestes mancances, suggeria que podria ser un vi idoni per acompanyar tal o qual menja sofisticada.]

Per a mi, hi ha tres nivells inequívocament diferents i que també ens produeixen sensacions que poden ser ben diverses: el maridatge, el tast (entès com un tast breu «a peu dret»), i l'ampolla. És per això que, en aquest blog, la majoria d'opinions que expresso sobre tal o qual vi procedeixen d'una ampolla (o dues) que he destapat i he estat bevent durant una llarga estona, amb un àpat i fora de l'àpat. 


No voldria que se m'enfadessin els que practiquen l'art del maridatge, que ja he dit que respecto molt. També ha de quedar clar que no estic parlant d'allò que fem tots i que consisteix en triar un vi que s'adigui amb el plat que tenim a taula —o simplement ens vingui de gust—. De fet, ara em penedeixo del títol que he posat a aquest article, perquè jo no estic pas en contra dels maridatges: simplement, prefereixo l'ampolla sencera.

[Nota: Les fotos no són pas de maridatges, sinó de tastos.]

dissabte, 23 de juliol de 2016

Postals d'Espolla


La sèrie Vins de Postal que la Cooperativa d'Espolla va iniciar l'any passat amb tres vins magnífics —ja en vaig parlar en alguns articles com aquest i aquest altre— em sembla una idea excel·lent, des de tots els punts de vista que a mi se m'acudeix considerar. Poso uns quants exemples:
  • Els consumidors tenim uns vins d'alta qualitat, originals, singulars —fins i tot en podríem dir «experimentals»—, molt lligats a un micro-territori concret i que transcendeixen les elaboracions tradicionals del celler, necessàriament més «conservadores». 
  • Els viticultors veuen fins a quin nivell d'excel·lència pot arribar la seva vinya —de vegades se'n fan creus!— i es reforça així la seva estima pel seu tros. 
  • La cooperativa —per a la qual aquestes micro-vinificacions tenen  un impacte econòmic negligible— disposa d'un producte d'alt nivell que pot posicionar-se a determinats sectors o restaurants als quals els seus productes més majoritaris no tenen accés.
  • El propi territori també, indirectament, en rep un benefici. M'explico. Les vinyes més velles i menys productives, sense algun incentiu —econòmic i també emocional— estan condemnades a anar desapareixent. Sovint, aquestes vinyes són les millors i només les salvarem a partir de la qualitat i el preu dels vins que donen (per ser més exactes: del preu que es paga el seu raïm).

L'altre dia, gràcies a l'atenció d'en Pau Albó, vaig poder conèixer algunes vinyes «de postal» i alguns Vins de Postal passats, presents i futurs. En total, puc parlar amb una mica de coneixement de causa sobre set vins: els tres de l'any passat, els dos d'aquest any i dos vins més que, previsiblement, estaran al mercat l'any que ve. Són els set vins que corresponen als set taps de la fotografia que obre l'article. Repassem-los. En cada cas, el nom del vi és el nom de la vinya d'on procedeix.
  • La Cardonera 2013. 476 ampolles d'un espectacular blanc brisat de carinyena blanca plantada el 1930. Vaig parlar-ne ara fa un any, aquí
  • El Beurac 2013. 838 ampolles de blanc de maceració pel·licular fermentat en bóta i criat sis mesos amb les mares. Garnatxa roja d'una vinya entre Espolla i Sant Climent. Vaig parlar-ne aquí.
  • Bassedes  2011. 832 ampolles d'un gran garnatxa. Vaig parlar-ne aquí. L'altre dia la vaig poder tornar a tastar, amb un any més d'ampolla, i va tornar a agradar-me moltíssim. Ha evolucionat a més sedositat, a encara més elegància a la boca. Fresca i melosa, saborosa i fluida, plena d'equilibri i amb un caràcter «Roine» que a mi, en aquest cas, em resulta molt atractiu.
  • L'Escumador 2014. El vaig tastar l'altre dia per primer cop i vaig comprar-ne una ampolla que, quan la destapi, podria donar lloc a una nota en aquest blog. També vaig trepitjar la vinya on neix. De fet, és una vinya que havia vist mil vegades, perquè la travessa la carretera que surt d'Espolla i puja al Coll de Banyuls —una ruta que cada any «faig» amb bicicleta—. Només 383 ampolles. La varietat és la carinyena roja (una mutació de la carinyena, que potser és el mateix que en altres indrets es coneix com a carinyena grisa). La vinificació es fa per maceració carbònica, amb gotims sencers i, evidentment, amb la seva rapa, seguida de criança en inox amb les mares. El resultat és un «vi taronja» estrany i singular, amb una força i unes virtuts que són francament difícils d'encasellar en els paradigmes més coneguts. Captiva pel seu atreviment, però es fa difícil d'analitzar. Quan destapi l'ampolla que tinc a casa, miraré si sóc capaç de dir-ne alguna cosa que tingui sentit.
  • Els Plans 2012. 940 ampolles de carinyena d'una vinya dels anys quaranta, entre Espolla i Rabós, a la zona de pissarres de l'Alt Empordà. Vinificat amb un 50% de la rapa i criat setze mesos en bóta usada. Una magnífica adició a la llista de les carinyenes empordaneses que tant estimo —i els seguidors d'aquest blog ja sabeu de quina llista parlo—. Nas característic, amb sentors de fruita molt madura i també de sotabosc, de fullaraca. Prou frescor, en un vi deliciosament rabiüt i tens, que agraeix una estona d'oxigenació i que va desenvolupant-se a la copa. 
  • La Serra 2015 (en primícia). Vi molt «especial» que encara no està disponible. És una garnatxa roja vinificada en negre. Evidentment, no en surt pas un vi negre, sinó un vi vermell clar, deliciós i insòlit —molt insòlit!—. La vinya és a la carretera que va d'Espolla a Sant Climent, abans del pont del Cotó. És el vi que hi ha al centre de la fotografia amb les cinc copes. 
  • La Porta Vermella 2015 (en primícia). És una garnatxa blanca amb fusta, d'una vinya d'Agullana, prop de la carretera que baixa a la Jonquera. Encara no està disponible. M'ha semblat un blanc amb força i complexitat, molt bo, i amb un alt nivell d'allò que en diríem «seriositat», per indicar que no cau en cap llaminadura ni ens aporta aromes espúries. Un punt de referència per a la carinyena blanca de l'Empordà.
És encoratjador veure una cooperativa ancestral com la d'Espolla apostant per aquests nivells de qualitat. I encara més quan s'involucra les persones i els seus trossos. 

dijous, 14 de juliol de 2016

Que no se'n perdi la mena!

Si desapareixessin totes les vinyes d'Alemanya que no fossin de Riesling, seria una catàstrofe. El mateix que passaria a Catalunya si desapareixessin totes llevat —diguem— de la garnatxa.


El que vull dir és que no podem reduir-ho tot a la mitja dotzena de varietats que, en cada moment històric, hem decidit que són les «varietats nobles» perquè donen els «millors» vins —sempre en uns paradigmes que, ens agradi o no, van canviant en el temps—. La diversitat ampel·logràfica és un valor per ella mateixa i encara que hi hagi un consens que algunes varietats —el Riesling o la garnatxa, en els exemples anteriors— són «superiors», amb cada varietat «menor» que es perd, tot un univers d'aromes i sabors, de virtuts, textures i matisos, desapareix per sempre.

Les menystingudes «varietats menors»! Fa prop de trenta anys, jo vaig estar vivint una temporada a Alemanya i vaig enamorar-me dels seus vins. Voleu saber quines ampolles comprava, cada dia quan tornava a casa, al vespre? No eren ampolles de Riesling, ni eren vins Auslese. Ho recordo perfectament: eren uns vins absolutament deliciosos fets amb... Silvaner, Müller-Thurgau, Scheurebe, Kerner... Varietats menors, però que, si no existissin, el nostre univers enogràfic seria molt més pobre.

Penso en aquestes coses —i rememoro totes aquelles ampolles de blancs alemanys— perquè tinc a la meva copa un vi fet amb una varietat pràcticament desapareguda que s'anomena «vinyater». Si heu llegit l'article anterior d'aquest blog, recordareu que en Martí Just, el viticultor de Navàs, té una vinya on hi ha alguns ceps de vinyater —allà en diuen pansera— i va regalar-me una ampolla de la collita 2013 d'un vi monovarietal de pansera que va sortir d'aquella vinya. Diria que mai no havia begut un vi cent per cent vinyater (crec que a Partida Creus en fa un, i potser el vaig tastar fa uns anys, però no n'he trobat cap apunt a la meva agenda).

Aquest pansera 2013 m'ha fet pensar en els vins alemanys no-Riesling, d'una banda perquè es tracta d'una varietat «no-noble» —jo tampoc no ho sóc— i d'una altra banda perquè algunes característiques aromàtiques i, en general, organolèptiques, d'aquest vi de vinyater m'hi han fet pensar (però no em poseu en el compromís de respondre la pregunta si sembla més un  Silvaner o un Kerner, que ja fa molts anys que no freqüento aquells vins que tant em van marcar a finals dels vuitanta!).

El vi és d'un groc clar, net d'aromes, fruitat i original. En un cert moment —realitat o suggestió— em sembla trobar-hi una clara i inequívoca sentor de farigola. A la boca és una delícia, amb un glop ampli i fluid, amable i amorosit —diferent—. L'acidesa és moderada —oh quin gran pecat!! (és ironia)— però el vi no és ni pla ni fat. L'aroma, ja ho he dit, em transporta —si oblido la farigola— a aquells Silvaner, Scheurebe...

Que no es perdi la mena d'aquestes varietats!

diumenge, 10 de juliol de 2016

Matí a la vinya del Tremp, a Navàs

Creieu que encara queda vinya a l'entorn de Navàs? Sí, parlo de Navàs, a l'«eix del Llobregat», entre Balsareny i Puig-reig, al límit entre la part nord del Pla de Bages i la part sur del Berguedà. Quan la fil·loxera havia devastat les vinyes de França i encara no les de Catalunya, tot el Bages era una vinya darrere l'altra i sortia vi de cada raconada on hi cabia algun cep. Després es van anar perdent i a Navàs, per exemple, ja només quedaven, ara fa poc, quatre ceps escadussers, quatre vinyes esparses, envellides, improductives, moribundes.

Quan el dany semblava irreversible, uns al·lucinats tossuts comencen a treballar, no només per recuperar les velles parcel·les de vinya que encara hi havia a Navàs, sinó per aconseguir extreure'n vins amb qualitat i personalitat. Un d'aquests al·lucinats és en Martí Just, de Cal Músic del Mujal.


En Martí em cita a les sis del matí a la «vinya del Tremp», a les Costes de Vilafresca, a uns cent cinquanta metres sobre la llera del Llobregat a Navàs. Diu que és la millor hora, i deu tenir raó, però jo li demano una mica de flexibilitat i finalment ens trobem a una hora menys dura per als que, malauradament, no podem seguir com cal els ritmes de la natura.

Em trobo amb una vinya molt especial. Fa una mena d'amfiteatre encarat a xaloc. El terreny és molt pobre, amb una capa prima d'argila sobre una base de gres. Els ceps es van plantar fa vuitanta anys i donen produccions baixíssimes. Hi ha, ben barrejats, malvasia, sumoll i una varietat que allà en diuen «pansera» que un estudi de l'INCAVI (vegeu «Les varietats minoritàries a Catalunya», Lluís Giralt, Montblanc 2012) va identificar com a «vinyater». Hi ha feixes i costers, i també zones esclarissades. Hi ha grans roques escampades que es deuen haver anat desprenent d'una petita cinglera de la banda de Sant Genís. En aquesta hora del matí, la sentor de la farigola és espectacular. La calitja —que arribarà més tard— encara no ens oculta l'estimada silueta de Montserrat.


Ja fa uns anys que en Martí treballa aquesta vinya i experimenta amb vinificacions diverses. Crec que amb la collita d'enguany farà el seu primer vi distribuït comercialment. De moment, només els que hem estat afortunats de ser convidats a tastar alguns vins d'aquesta vinya podem donar fe de la seva potencialitat. Per exemple, el sumoll. Els pocs ceps de sumoll —vellíssims— que hi ha escampats en aquesta vinya donen un vi amb una estranya força. Ja n'aniré parlant a mida que vagi destapant algunes ampolles que tinc ara al celler. En tot cas, vull fer esment d'un sumoll excepcionalment corpulent i complex que en Martí va fermentar en un dipòsit excavat a una roca de gres que hi ha al bell mig de la vinya. De dipòsits com aquest, però antics, se'n poden trobar a les vinyes d'aquests paratges (i també a la vall d'Hortons, i a Encús...).

I també hauré de parlar de la malvasia que —vés a saber com— hi ha en aquesta vinya tan vella que toca al Berguedà. I d'aquesta enigmàtica pansera o vinyater, que mai no he tastat i no sé pas quines virtuts pot contenir.


En Martí no es troba sol en l'empresa de recuperar la vinya i el vi a Navàs. A tocar de la vinya del Tremp hi ha les vinyes del projecte Vinyas d'Empremta (sic), del que hauré de parlar en el seu moment. I encara, hi ha algun altre viticultor anònim, com l'autor d'un sumoll molt agradable que es diu Vinya Crescenci 2015 i m'està acompanyant —amb la seva fresca i saborosa simplicitat— mentre escric aquestes ratlles, al vespre, a la terrassa, a l'hora que la feixuga calor d'aquest juliol ja ha minvat una mica.