dilluns, 20 octubre de 2014

De la vinya 21

Parlo de la parcel·la 21 de la vinya del celler el Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. És una vinya de cabernet —ja n'he parlat en un article extens— que dóna fins a tres vins excepcionals, fets tots tres amb els mateixos raïms, però amb l'art d'enòlegs diferents: D'una banda, l'U d'Urpina, d'en Joan Soler i en Gerard Escudé; d'una altra, el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler; finalment, el Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé —el vi més emblemàtic del Celler el Molí.

Ja he expressat en alguna ocasió en aquests apunts d'enografia que tinc una certa afecció al Singular, però l'altre dia vaig poder fer l'interessant —i plaent!— exercici de destapar conjuntament una ampolla de Blunt 2009 i una altra de Singular 2009 que havien estat esperant al meu petit celler. Volia fer, potser, un exercici sobre el pes relatiu de la vinya versus l'enologia, però el cert és que —a banda d'unes diferències més o menys acadèmiques, de les que només s'aprecien quan tens les dues copes una al costat de l'altra— els dos vins s'adequaven a uns paradigmes molt similars i assolien, tots dos, un nivell de qualitat impressionant. Digueu-ne, si voleu, «la victòria de la vinya sobre el celler» —o deixem-ho en que els quatre enòlegs (dos per a cada vi) segueixen línies relativament paral·leles.


Deixaré de banda les diferències —que mai no afecten res d'essencial— i parlaré del que uneix aquests dos vins. Un d'ells és potser una mica més fresc, amb menys presència de la fusta, mentre que l'altre té una calidesa exuberant i unes aromes de la millor fusta. Inevitablement, un dels dos —«no recordo» quin— m'ha agradat una mica més que l'altre, però tant se val!

El color és d'un vermell molt fosc i les aromes són potents, d'espècies i compotes, denses, amb móres i figues i amb aquelles notes etèries de fusta bona que tan plaents poden arribar a ser. A la boca, explossió de sedes, sabor immens, pes de fruita amorosida i confitada, tanins immensament dolços sense perdre el tremp. Persistència del sabor a la boca i a la memòria. Tan polit i tan gruixut al mateix temps!

Són vins que cal tastar per ells mateixos —jo no trobo que combinin gaire bé amb menjars sofisticats— i són vins que m'agradarà tornar a tastar d'aquí a deu anys. Hi ha opulència i potser una certa desmesura però, la sensació vellutada és tan marcada! Són vins, també, de tast lent, a pleret, que agraeixen l'aire —els he decantat— i que amb el pas del temps van mostrant nous valors. En algun moment, emeten unes notes torrades, de tabac, de fusta molt fina i aromàtica, perfectament integrades en la pròpia estructura del vi. Són vins molsuts —i molt!—, profunds, densos, de molt bona criança, espectaculars.

Estimo els vins fràgils, delicats i subtils, gairebé frèvols, però em sadollo també amb aquests vins d'opulències desfermades.

Amb aquests dos vins magnífics i ben personals, i amb l'adició de l'U d'Urpina que tant em va agradar, aquesta vinya 21 que hi ha sota el turó de Collbaix, i en Joan, en Gerard, en Ricard i en Josep Maria —que són els qui els signen— em sembla a mi que mereixen una menció especial en aquests apunts d'enografia.

dimecres, 15 octubre de 2014

«luxuriously self-indulgent»


Vull parlar de Vall-Llach, de viognier, d'una vinya del capdamunt de la Sentiu, d'un vi que es diu «aigua», d'un projecte de l'Enric Costa, de Porrera i de les coses meravelloses que hi fan les seves gents, els terrers i les vinyes. I m'empeny a fer-ho que abans d'ahir vaig beure una ampolla de la darrera collita del vi blanc descomunal de l'Albert Costa i el seu equip: Aigua de Llum 2013.

En Parker, quan parla dels millors viognier, sovint usa la paraula «decadent» per referir-se a un cert caràcter aromàtic d'aquest cep. És una paraula de significats contraposats perquè, si bé pot fer referència a «allò que decau», també significa —segons el  New Oxford— «luxuriously self-indulgent» —i aquí ja ens acostem més a les característiques de la viognier. La meva experiència personal amb els vins de viognier és limitadíssima, però alguns dels vins blancs que més recordo, alguns dels que m'han marcat, estaven fets amb aquest cep de virtuts «decadents» —és a dir, luxosament plaent, desbocat, pròdig, ociós. Recordo la sorpresa quan vaig tastar, deu fer un grapat d'anys, el vi blanc de Rosa Maria Torres, a Sarral. Recordo —vívidament!— algunes ampolles de Guigal que em van obrir, en el seu moment, nous horitzons sensorials.


L'Aigua de Llum 2013 —que potser encara no ha arribat als mercats, o és a punt de fer-ho— és un vi immens, un luxe auto-indulgent refinat i sublim. És un d'aquells vins —no n'hi ha tants— en què una copa et sadolla plenament. D'aroma potent però «recta», de fruita com l'albercoc, de fruita melosa i de marcada presència, amb alguna nota floral perfumadíssima. Tot amb neta puresa, tot sustentat en una base d'acidesa cítrica que li fa d'esquelet i li dóna frescor.

Com vam gaudir els que abans d'ahir vam compartir aquesta ampolla! Ni recordo què menjàvem, perquè aquest blanc de Porrera va curullar completament el nostre esperit. El vi entrava a la boca amb una amplitud fresca i embolcallant, magnífica, i hi mantenia l'estructura temps i temps, donant notes de mel, de préssec, de dolçor elegant. N'allargàvem voluptuosament el plaer. Tanta densitat sàpida! Tanta força!

A primer d'any vaig destapar una ampolla d'Aigua de Llum 2008 (i en vaig parlar en aquest article) i em va semblar magnífic. Però diria que aquest 2013 és potser més profund, més elegant. Si en podeu heure una ampolla, cerqueu la companyia idònia per beure-la, aïlleu-vos de qualsevol altra influència —és un «vi de meditació»— i practiqueu el decadentisme més desfermat, la luxurious self-indulgence més completa.

divendres, 10 octubre de 2014

Delit bàsic

Fa pocs dies, la meva dona va cuinar un plat d'extremada senzillesa: arròs amb espinacs i porros. Els ingredients eren de bona qualitat i el resultat va ser exquisit, magnífic. Mentre el menjàvem amb delit, discutíem que l'art-ciència de la cuina es justifica quan pot anar més enllà d'aquest punt —d'aquest «nivell base». Vull dir que cal saber fins on  pot arribar a ser bo allò que no té cap artifici, per tal d'exigir a l'art que, a partir d'aquest nivell de plaer, intenti assolir cotes més altes.

Podem dir alguna cosa semblant de l'enologia?

Vaig trobar un indici de resposta a l'ampolla de vi que ens va acompanyar en aquell mateix dinar de l'arròs amb espinacs i porros. Pertany a la col·lecció Paisatges 1883 del celler Abadal, que està formada per una sèrie de vins experimentals —diferents cada any— que el celler elabora en quantitats molt petites i que poden respondre a conceptes diversos. En aquest cas, el vi es diu Mas Arbosar 2013 i les característiques de la seva elaboració requereixen una mica d'explicació.

A les finques del celler Abadal, a Horta d'Avinyó, hi ha unes tines de pedra seca del segle XIX, on en el seu temps s'hi fermentava el vi. A la vinya de Mas Arboset (que potser s'hauria d'escriure «Arbocet»?) n'hi ha una i aquest vi s'ha creat en aquella tina ancestral, de la manera més primitiva  —gairebé en diríem «nostàlgica»— imaginable. A la vinya hi ha una barreja de ceps de varietats antigues i residuals, negres i blanques, conegudes i desconegudes. A l'etiqueta es fa esment del sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot i el mandó, però n'hi ha més. Sense sortir de la vinya, la verema es va dipositar a la tina —alguna mica de rapa hi devia entrar—, es va trepitjar i es va deixar fermentar a sol i serena. Curiosament, la temperatura, de manera natural, no va pujar gaire amunt. El 27 de març d'enguany, les 528 ampolles d'aquest vi es van omplir amb el resultat d'aquest «retorn al segle XIX» que ens proposa en Miquel Palau.

Tal com passava amb l'exemple del meu arròs amb espinacs i porros, aquest vi de Mas Arbosset, si és reeixit, ens pot marcar un «nivell base», de manera que l'art-ciència de l'enologia només es justificaria a partir, com a mínim, del nivell de plaer que ens pugui donar aquest vi. M'explico?  


El «vi de tina» era boníssim! Tenia un color vermell no massa fosc i l'aroma era una bonica barreja d'herbes, fruita tendra, maduixa, móra... sense cap cosa estranya ni impura. Retornava a la memòria imatges antigues, oblidades, fluïdes i fresques. Era un vi que refrescava la boca i convidava a beure i allunyava les cabòries i les sofisticacions. Delits de fruita, frescor àcida, trempera, naturalitat.

He begut —tanmateix!— vins molt més profunds i complexos i «de culte» que aquest Mas Arboset 2013, però aquesta ampolla, d'alguna manera, ha posat en moviment en mi —i en la meva dona, amb qui la vaig compartir— alguns ressorts primigenis que potser tenia mig rovellats. Potser alguna cosa del vi, que bevem des de fa tants segles, ha acabat marcant algun racó del nostre codi genètic, i vins com el d'avui ens desperten algun instint profund, algun delit bàsic.

diumenge, 5 octubre de 2014

Cartoixà de Masmolets

De la novel·lesca vida d'Elionor d'Aragó, senyora de Valls, voldria destacar un episodi que fa referència al vi i, més que al vi, a la manera com els catalans hem entès sempre el concepte de «igualtat davant de la llei». Resulta que el vi que entrava a la vila de Valls havia de pagar una taxa a la Universitat de Valls i la reina —que diuen que bevia vi de Gratallops, d'on era senyor el seu germà Joan— ja feia uns mesos que vivia a Valls i encara no pagava aquest impost. Els vilatans, reunits en Consell, van proclamar una declaració que afirmava que tothom estava sotmès a l'impost, fos rei o plebeu. Hi ha haver una revolta contra la reina —es va estar a prop de calar foc al seu castell— que finalment va haver d'acceptar que havia de pagar l'impost com tothom.

Llegeixo aquestes històries arran d'unes ampolles de vi que he begut aquests dies —un vi que procedeix de Masmolets, un agregat de quatre cases a redós de l'església de Sant Roc, entre Valls i el coll de Lilla, que pertanyia, precisament, a la Universitat de Valls, una institució de la que no en coneixem pas l'erudició, però de la que sí que ens ha arribat el seu zel en exigir que fins els reis compleixin amb les obligacions fiscals...


A Masmolets hi un celler poc conegut que du el nom de Mas Bella, arrel d'uns avantpassats —Maria Bella i Joan Bella— que apareixen citats en algun document notarial antic. Vaig visitar el celler fa un parell de mesos i vaig comprar algunes ampolles dels diversos vins que elaboren. Les he anat bevent al llarg de l'estiu i m'ha semblat que aquest celler fa alguns vins que hem de tenir en compte. Per exemple, els dos vins blancs i, més en particular, el xarel·lo de criança que es diu Bella Blanc Cartoixà 2013.


Ja sabeu que «cartoixà» és una de les moltes denominacions que té el xarel·lo al llarg del nostre país. Aquest xarel·lo, que he estat bevent avui mateix —amb un bonic gall de Sant Pere— m'ha agradat molt i el fet de procedir d'un celler que jo no coneixia, encara ha afegit a la seva qualitat un component de sorpresa. El vi ha passat per una breu criança en bóta francesa i té una tonalitat lleument daurada. Pel que fa a les aromes, m'agrada perquè hi ha un bon equilibri entre les diverses dimensions possibles: alguna fugissera nota torrada, un puntet melós i llaminer, la presència de la fruita madura i fresca, una certa densitat consistent... S'hi nota una acurada acció de les mares, una acidesa cítrica, una sensació de mossec de fruita llaminera. Com olorar un gotim madur, un bol ple de llimes verdes...

L'altre vi blanc del celler també està força bé. És un macabeu-parellada d'aromes sòbries —de pera, de raïm— elegants i netes; i a la boca hi ha una certa puresa fluïda, saborosa, austera, justa.

diumenge, 28 setembre de 2014

Històrics i experimentals

Ja he explicat en un article recent que el celler Jané Ventura, que aquest any 2014 compleix el seu centenari, va celebrar una festa al Mas Vilella a la qual vaig tenir l'honor de ser-hi convidat. En aquesta festa, el celler va oferir-nos una abundosa selecció de joies que reposen a les caves de Jané Ventura, sota el títol de «vins històrics i experimentals». A l'article anterior vaig parlar de les malvasies —la presència de les quals ja podia justificar l'assistència a la festa del centenari. Ara parlaré d'alguns altres vins.


La meva afició personal als vins de Jané Ventura va néixer fa anys, quan vaig tastar el seu Mas Vilella 1999. Després, al llarg del temps, he anat tastant —i bevent!— molts altres vins d'aquest celler i la meva afició ha anat creixent. Però potser ha estat aquesta ocasió d'ara la que m'ha fet copsar fins a quin punt la família Jané han creat —i segueix creant— vins fonamentals i imprescindibles.

Per exemple, el macabeu amb criança que du el nom de Finca Els Camps! És un vi que potser és, collita rere collita, un dels nostres millors macabeus amb bóta —un dels que jo prefereixo. El que jo no sabia, el que jo no podia saber, és la dimensió monumental que pot prendre aquest vi amb el pas del temps: va ser a la festa de Jané Ventura on vaig poder assistir a una lliçó magistral sobre aquest tema: A banda de la collita del 2011, vam poder tastar a cor què vols, cor què desitges la collita 2001 i la collita 1998, que va ser la primera que es va embotellar.

Em manquen paraules per descriure el plaer que va donar-me la copa de Finca Els Camps 2001 que vaig tastar a Mas Vilella. A la meva llibreta hi vaig escriure coses que no queda bé d'escriure en un blog —com, per exemple, l'adjectiu «sobrenatural». Era un vi blanc de fa tretze anys que havia adquirit unes virtuts glorioses, unes aromes profundes i netes, denses i fresques, en tot un espectre que, amb plena elegància i sobrietat, va d'allò que en diuen «pastisseria» als fruits secs, passant per un préssec melós o unes herbes d'olor. A la boca em feia tancar els ulls en èxtasi: fruita neta i densa, sense perdre la fluïdesa; profunditat que només el temps pot donar.


Com que parlem de macabeu, vull fer esment d'un escumós de macabeu 2008 amb 4 mesos de criança en bóta francesa nova i 66 mesos d'ampolla —un microtiratge de només 25 ampolles— que vaig poder tastar en aquella mateixa ocasió i em va plaure molt: a la boca era engrescador i magnífic per la seva densitat lleugera (sembla un contrasentit, oi?) i fresca. I encara hi va haver un altre vi blanc experimental que em va sorprendre profundament, un xarel·lo 2013 fermentat i criat 7 mesos en àmfora de terrissa, del qual se'n van fer menys d'un centenar d'ampolles i que era tota una meravellosa explosió aromàtica de fruita blanca i flors, que donava un xarel·lo diferent, estranyament glicèric, embolcallant i deliciós.

No em queda espai per parlar dels negres que vam poder tastar al mas Vilella —com un clàssic Mas Vilella 2000— però no vull acabar sense fer esment d'un vi que em va sorprendre i, gairebé, em va emocionar —com ho havia fet el Finca els Camps 2001. Parlo del Sumoll 2001. Va ser la primera collita de sumoll que es va embotellar i només se'n van fer quatre-centes ampolles. Mai no havia tingut ocasió de tastar un sumoll d'aquesta edat i vaig quedar parat quan vaig comprovar la delicada i positiva evolució que havia sofert aquest vi que, ara mateix, em va semblar extraordinari. Era un bonic exemple d'aquells vins de tonalitats sàpides subtils, d'aspecte gràcil i enganyosament frèvol, que, de fet, contenen una amagada profunditat que convé anar descobrint mica a mica. Són algunes de les virtuts que associem —ja ho sabeu— a indrets com la Côte de Nuits.

diumenge, 21 setembre de 2014

Garnatxa de Garbet

La vinya de Garbet, a migdia de la muntanya dels Canons, entre el coll de Sant Antoni i la punta del Frare, és una icona de l'Empordà vitivinícola. Encara que sigui una vinya força jove, la fotogènia del paisatge que l'envolta —en els dos sentits de la paraula fotogènia— i la qualitat del vi a què dóna nom —el monumental Finca Garbet— la fan passar al davant d'altres vinyes més ancestrals, potser més estimades, certament menys conegudes. No puc oblidar l'ampolla de la primera collita d'aquesta vinya pissarrenca que vaig beure, fa uns anys, amb uns amics, i ens va colpir profundament. Per motius que no he conegut fins ara fa poc, aquesta primera collita no duia el nom de la finca, sinó que va sortir al mercat amb el títol de Reserva Centenari Dalí 2000. L'any següent, amb aquests mateixos amics, vam destapar un Finca Garbet 2001 i des d'aquell moment aquest nom va esdevenir per a nosaltres una icona de la que encara parlem si un dia ens retrobem al voltant d'una ampolla.


Avui he begut un vi que neix a la vinya de Garbet, però ni és negre ni es diu Finca Garbet. És un vi rosat —d'aquells que fugen dels colors llampants i simplement exhibeixen una lleu tonalitat de pell de ceba— fet, segons hi diu a l'etiqueta, amb garnatxa de la vinya de Garbet, criada parcialment en bóta d'acàcia. Pel que he pogut saber, és un vi singular, fora de catàleg, que encara podeu trobar a Peralada mateix, però potser no tindrà continuïtat.

Es diu Superlative 2012 i m'ha semblat òptim amb el salmó fumat que ha obert el sopar d'avui. És un d'aquells rosats que a mi m'agraden perquè aporten les sensacions dels bons vins blancs i les complementen —sense negar-les— amb una mica més de consistència fruitada —com de magrana— suggeridora i saborosa, sense ser llépola. Al fons de tot hi ha uns indicis fumats subtils i el volum que genera, quan el tens a la boca, té densitat i qualitat i deixa una persistent sensació de puresa, de linealitat que no s'esberla. Fins té com una miqueta de greix, molt tènue. És un vi que m'ha sorprès, que he begut sense cap idea preconcebuda ni cap pronòstic. M'ha agradat saber que venia de Garbet.