dimarts, 21 abril de 2015

L'estranya història de la copa de xampany

Les vicissituds que ha sofert la copa de xampany al llarg del temps em produeixen perplexitat i sovint em sembla que, en aquest camp, encara estem vivint una època prehistòrica.


No fa pas gaires anys, bevíem el xampany —que és com se n'ha de dir, en llenguatge ordinari, dels vins espumosos obtinguts per doble fermentació a l'ampolla— en una copa estranyíssima (la de més a la dreta a la fotografia) que, més enllà de llegendes apòcrifes, vés a saber d'on venia. Aquesta copa tenia dues propietats clares: 1) impedia apreciar la qualitat del vi; 2) deixava clar a tothom que no s'estava bevent «vi plebeu», sinó «xampany aristocràtic», inaugurant així una confusió intencionada que encara perdura (com si el xampany no fos vi!).

La copa que apareix a la dreta de la fotografia és una Stölzle d'excel·lent qualitat que forma part d'una dotzena de copes que ens van regalar l'any 1983. Ben aviat, aquestes copes absurdes van ser substituïdes per les infaustes i omnipresents «flautes», com la segona copa de la foto. Curiosament, aquest disseny de copa manté les dues propietats de la copa «pompadour»: pèssima per a l'apreciació conscient del vi i òptima per a mantenir el ridícul «glamour» de manifestar que estem bevent una cosa «diferent». La forma tan estreta i llargaruda es justifica perquè el xampany «no s'esbrava» (fa més bromera) i permet observar com les bombolletes pugen i pugen de baix a dalt, tan bufones...

Amb aquestes «eines» es fa difícil poder gaudir plenament d'un bon xampany. L'única manera era —encara ho és— prescindir d'aquestes flautes i utilitzar una copa de vi blanc que s'hi adapti bé. Afortunadament, mica a mica algunes primeres marques de cristall han començat a fer unes copes de xampany força millors que les nefastes flautes. Per exemple, la tercera copa de la fotografia és una Spiegelau Authentis, que és la copa que estic utilitzant jo de manera habitual. Visualment, pot semblar que no és massa diferent d'una flauta, però si la tens a la mà i comences a usar-la, de seguida t'adones que és una eina infinitament més plaent.

Però encara no n'hi ha prou, perquè hi ha vins espumosos que clarament exigeixen anar més enllà d'una «mitja flauta» com l'Spiegelau anterior. I les primeres marques de cristall estan començant a fer —finalment!— copes de xampany «de debò». N'hi ha pocs models i són difícils de trobar. Jo m'he acabat decidint —provisionalment, si més no— per la nova Riedel Veritas Champagne, que és la copa que apareix a l'esquerra de la fotografia.

No sóc gaire amic de Riedel —la major part de les meves copes són Schott o bé Zwiesel 1872— perquè crec que Riedel és una marca excessivament sobrevalorada. Gràcies al seu màrqueting astut, aquesta empresa aconsegueix vendre copes de vidre —Oberture i Wine— al preu de copes de cristall, i copes fetes a màquina al preu de copes fetes a mà. És cert que les Riedel Vinum del 1986 van ser un revulsiu per al món de les copes de vi, però avui dia aquestes Vinum —també en tinc algunes— no justifiquen ni de lluny el preu que costen. Riedel sap vendre...

A banda d'aquesta Riedel Veritas, també m'agraden —sobre el paper, perquè no les tinc al meu abast— la Zwiesel 1872 Gusto Champagner i la Zwiesel 1872 Enoteca Champagner 77. I, sobre tot, la Zwiesel 1872 The First Champagner 77, dissenyada per l'Enrico Bernardo... Però Riedel ven per correu i Schott és força difícil d'aconseguir.

En qualsevol cas, jo he anat a parar a la Veritas i, sense haver-la provat prou encara, em sembla una copa molt bona. L'estrena la vaig fer amb un vi grandíssim: Reserva Particular de Recaredo 2004 —del que res no diré, perquè és un vi que està tant amunt que quan en bec, les paraules em resulten insuficients. M'incita al silenci, com a màxima expressió de la paraula.


[Nota: Aquest oxímoron del «silenci, com a màxima expressió de la paraula» té una important base documental. Podríem citar el «love minus zero/no limits» del mestre Dylan:
«...my love / she speaks like silence...»
 però jo prefereixo fer referència a un parell de ratlles de Borges que em van impressionar molt i sempre he recordat: el «duelo de los bardos» del conte Guayaquil.
«Uno, acompañándose con el arpa, canta desde el crepúsculo del día hasta el crepúsculo de la noche. Ya bajo las estrellas o la luna, entrega el arpa al otro. Éste la deja a un lado y se pone de pie. El primero confiesa su derrota.»]

dijous, 16 abril de 2015

De les Garrigues al Purgatori...

El Mas de l'Aranyó, la masia dels Desterrats, la Finca Purgatori... Són noms que fa pocs mesos no tenien, per a mi, cap significat especial. A partir d'avui, seran noms que relacionaré amb un vi —uns vins— i que crec que ocuparan un espai en el meu àmbit d'interès.

Comencem pel principi. El Mas de l'Aranyó es troba a la comarca de les Garrigues, al terme de Juneda, a la carretera que va de les Borges Blanques a Castelldans. Diuen —però jo no ho he pogut confirmar— que aquest mas i la gran finca que l'envolta (més de dues-centes ha) pertanyien, fins l'amortització, a l'Abadia de Montserrat, a la qual subministraven gra, oli i —producte importantíssim, no cal dir-ho— vi. El mas també s'utilitzava amb finalitats que en podríem dir «penitenciàries»: s'hi «desterraven» els frares que es volia castigar. Més enllà d'aquesta història (que miraré de comprovar), el que és clar és que Torres va adquirir la finca el 1999 i va plantar-hi una mica més de cent ha de vinya: carinyena, garnatxa, sirà... —i també les varietats «trobades» o ancestrals que Torres fa anys que investiga. És un terrer extremadament sec i força càlid, amb una gran amplitud tèrmica.

El vi d'aquesta finca de les Garrigues ha anat a marques com, per exemple, el Gran Sangre de Toro, fins ara que —a partir de la collita 2012— s'han produït unes 24.000 ampolles d'un nou vi que es diu Purgatori 2012 que surt de les vinyes més altes de la finca.


He d'agrair al personal de Torres —la Isabel Vea, en Josep Sabarich— l'oportunitat que he tingut de tastar aquest vi —que no estarà al mercat català— i escoltar en la pròpia veu d'en Josep, les intencions, objectius i vicissituds que conformen aquest projecte. No transcriuré tot el què he après avui en aquesta interessant trobada, però sí que vull fer un parell d'apunts sobre aquest vi i sobre altres coses que he tastat.

La varietat que hi predomina és la carinyena, amb un 40%. Després hi ha garnatxa, sirà i una petita part de varietats ancestrals recuperades. La vinificació s'ha fonamentat en aprofitar les característiques climatològiques de la finca i, al mateix temps, fugir dels paranys que aquestes mateixes característiques ens paren. Tot el vi ha passat a bóta de roure francès —menys de la meitat és bóta nova— però el temps que hi ha fet estada ha variat segons els diversos lots.


El resultat és un vi de virtuts notables, profundament negre, intens i atractiu. L'aroma no és gens simple: un lleu torrat, herbes d'olor mediterrània, alguna cosa balsàmica, potser regalèssia, una mica de canyella... tot en ple equilibri sobre la base de l'austeritat i la força de la bona carinyena. A la boca, hi ha moderació, contenció. Les sensacions són fresques i lliscants, molt setinades, estranyament polides. Això no vol pas dir que no hi hagi greix, o tanins, o un cert pes, però tot això hi és delicadament ben posat, en dosis per sota del llindar que les faria dissonants. Hi ha hagut una clara voluntat de reinterpretar la «mediterraneïtat» i el resultat és ben interessant.

He tingut la sort de poder tastar també —per separat— els diversos ingredients que configuren aquest vi, i el joc de voler intuir quins poden ser els orígens de les diverses virtuts del Purgatori ha estat un exercici interessantíssim.

Finalment, en Josep ens ha donat a tastar dues mostres de dues «varietats trobades» de Torres, que ells han batejat, respectivament, com a moneu i gonfaus: Formidables! Diferents, enigmàtiques... Quan tastes coses com aquestes —i no oblidem la increïble querol!— penses en els universos ignots que encara podem (re-)descobrir.

diumenge, 12 abril de 2015

Moscatell de la vall de Barcedana

Procuro estar amatent a les novetats que es produeixin a la Conca de Tremp, com aquell macabeu que fan a Figuerola d'Orcau, del que vaig parlar no fa gaire —vegeu Macabeu de la Conca Dellà—, i ara n'he conegut una altra que mereix un apunt en aquest bloc.


Aviat farà tres anys que vaig publicar l'article Vinyes de la Vall de Barcedana en el qual parlava d'un celler modest i poc conegut que dirigeix en Miquel Roca a Sant Cristòfol de la Vall —un petit nucli de població a la vall de Barcedana, que és la vall que trobem a la banda de llevant, just a la part més meridional de la conca de Tremp. En aquell article em mostrava sorprès pel potencial que jo intuïa en els vins d'aquest petit celler, però també deia que hi veia coses a millorar.

M'han dit que ara la filla d'en Miquel Roca —que ha estudiat enologia— comença a intervenir en els vins del celler i, de moment, el resultat fefaent que tenim és el brocat muscat 2014 —una grata sorpresa. N'he destapat una ampolla per sopar —o, més exactament, per abans de sopar(*)— i l'he trobat encertadíssim. És inequívocament moscatell, amb tota la força i també tota la delicadesa, amb fermesa i equilibri. M'ha semblat «molt autèntic» i amb això vull dir que hi ha una interpretació estricta del moscatell, sense amaneraments, amb l'acidesa justa, amb puresa: un moscatell que proclama les seves virtuts amb orgull de ser-ne. L'aroma —melosa, de bon raïm— i el glop —ampli, saborós— es complementen bé i la persistència del sabor —sense que es degradi—és considerable.

Així que pugui pujar a Sant Cristòfol, miraré d'esbrinar tot l'entrellat d'aquest vi i d'altres novetats que hi pugui haver al celler, i en parlaré en aquests Apunts d'enografia de Catalunya.

Plou i fa sol a la conca de Tremp. Visions des de la vall de Barcedana
(*) El vi del sopar també va ser un blanc de la conca de Tremp.... En parlaré properament.

dilluns, 6 abril de 2015

Forever Young

Són uns elixirs que no us garantiran l'eterna joventut... però us poden donar uns bons instants d'exultació que poden assemblar-se a la sensació de ser jove. Són dos vins joves que he begut darrerament i que m'han semblat especialment notables.

El primer d'aquests dos vins neix a la vall del Riu Corb, en uns indrets que a mi sembre m'han semblat bellíssims. Els he recorregut sovint, amb cotxe, però encara més i millor amb bicicleta. Quan arriba el bon temps, agafo la bicicleta de carretera i, per exemple, pujo de l'Espluga de Francolí al coll de Senan; baixo a Sant Martí de Riucorb i aleshores segueixo cap a Guimerà, Vallfogona i Llorac. Després, m'enfilo a Savallà del Comtat i retorno per Conesa, Rocafort, Solivella... La vinya m'acompanya gairebé tota l'estona.


Parlo del vi que es diu Naltres 2013, un vi de la Cooperativa L'Olivera, jove, viu, net i fresc, immensament agradable. A l'etiqueta, hi ha els seus noms, els de les persones que el fan, els «nosaltres» de L'Olivera. He anat bevent aquest vi des de la primera collita i aquesta del 2013 m'ha semblat la millor de totes. Conté cabernet, garnatxa i trepat i —sorpresa!— també té una part de touriga nacional. Només la garnatxa ha passat una mica per bóta. El resultat és magnífic perquè combina les sensacions joves, fresques, potents i saboroses, amb una estranya «maduresa» —en els dos sentits de la paraula. Vi directe i, al mateix temps, polit, sense arestes ni astringències. Hi ha una «puresa» difícil de trobar en molts altres vins. Es beu amb delit. Força, aroma, sabor, territori...


El segon d'aquests vins joves d'avui és un vi que fan en Jordi Masdeu i l'Alessandro Marchesan —els mateixos del celler Molí dels Capellans, a la Conca— al celler Mas la Mola, de Poboleda. El vi es diu L'Expressió del Priorat 2013 i crec que és majoritàriament garnatxa, una part de la qual ha tingut una mica de bóta. És un vi que m'ha encantat! Negre i opac, d'aroma potent i expressiva de fruita i, també, un cert indici mineral —inequívocament Priorat— i una mica de perfum d'herbes i flors. A la boca és tot ell fruita densa, fresca i saborosa, dolçors meloses i, com el Naltres —però en un altre registre—, també ens ofereix una mica el millor dels dos mons: jovenesa i maduresa.


Begueu aquests dos vins amb bona companyia. Destapeu-ne ampolles: que n'hi hagi a dojo per a tothom. Exulteu sense recança! Escolteu les sàvies paraules del mestre Dylan:
May you grow up to be true
Stand upright and be strong
May your heart always be joyful
May you stay forever young

diumenge, 29 març de 2015

Temps d'eclecticisme

Repassant el meu quadern em costa veure-hi cap fil conductor que guiï el que he anat bevent en aquestes darreres setmanes. Jo, que en general tendeixo a una mena d'obsessiu ordre geomètric, he passat de les dolçors sàpides d'uns Valpolicella Ripasso (Bertani) a l'austera elegància dels mencía del Bierzo (Losada) o de Valdeorras (Rebolledo). Hi ha hagut Chablis delicats (Jean-Pierre Alexandre Ellevin) i algun Borgonya fresc (Simon Bize & Fils); i també algun Côtes-du-Rhône (la Mereuille) de fruitetes fresques i, al mateix temps, suaument càlides. Si, com escau a n'aquest bloc, em restringeixo als vins de Catalunya, això és el que trobo al meu quadern:


Hi ha vins que jo en dic "de colors", perquè generen un esclat de perfums i sensacions que semblen com les d'un dibuix força acolorit. Si no hi busquem cap fonda profunditat (i hi ha molts moments en què aquesta profunditat no ens hi fa cap falta) els trobem deliciosos i ens poden donar uns moments d'una certa complaença. Com aquest Cosmic 2014 (per què no hi posen l'accent?) de Parés Baltà. És xarel·lo i sauvignon blanc i és delicadament aromàtic. A la boca hi ha equilibri, frescor, fruita (préssec i fins una mica d'albercoc) i s'hi perllonga alguna aroma de flors. S'hi nota l'estructura del xarel·lo, però hi ha una certa exuberància. És un vi atractiu —fins addictiu— que convida a beure. Diria que és una novetat al catàleg de Parés Baltà.


L'altre dia vaig passar per Ca l'Estadant, a l'Alzinar, prop de Guardiola de Font-rubí i vaig comprar algunes ampolles dels vins espumosos que fa en Josep Maria Ferret Guasch —de la nissaga dels Ferret. Les poques ampolles seves que havia destapat fins ara m'havien interessat molt i ara em proposo conèixer millor aquests vins notables. Per exemple, fa poc que he destapat un magnífic Ferret Guasch Brut Nature Gran Reserva 2005, degollat fa un mes i mig. M'ha encantat! És cert que jo tinc una certa inclinació cap aquests vins de tan llarguíssima criança, però aquest diria que és un gran vi sota qualsevol criteri raonable. Immensa sedositat, volum persistent i amorosit, perfum subtil, netedat... No em cansaria de beure'n.

[La copa (ai la copa!) que he usat amb aquest vi espumós ha estat una Spiegelau Authentis. Dic això perquè de les copes que usem amb aquests vins n'hauríem de parlar un dia... estic preparant un article que es podria titular més o menys així: "La més dissortada de les copes".]


I vull acabar aquesta mena de calaix de sastre d'avui amb una ampolla memorable, d'un vi que ja havia begut fa un temps i que ara he tornat a "visitar", com diuen de vegades en anglès. És un Collbaix Singular 2007, el gran cabernet del Pla de Bages, que havia tingut desat fins un moment com ara. L'he decantat perquè tenia una mica de pòsit i també perquè he cregut que li aniria bé agafar aire. És un vi negre, negre, ple de sentors de compotes, amb una gran densitat. Opulent, sense perdre l'elegància. Càlid, especiat, madur, mediterrani, carnós, d'immensa dolçor. Hi ha un indici de regalèssia, d'herbes, hi ha una llargada sublim. I tot això, que és tan consistent i podria ser grofollut, en canvi éstà en perfecte equilibri, sense cap sequedat, cap aresta, cap reducció extemporània. Penso que, dintre del seu estil, podria ser el nostre millor cabernet.

dimarts, 24 març de 2015

Els coneixeu?


Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 
















































































Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 
Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  
Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!
Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.



Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.


Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.


Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.


Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.
És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.
A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?



Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.



Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 
Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.


Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.