Apunts, que d'aixó es tracta

Veig que tinc tendència a embrancar-me en disquisicions que em fan perdre una mica el caràcter d'apunts que, segon hi consta a la capçalera, hauria d'ésser l'essència d'aquest blog d'enografia. Avui corregeixo una mica aquesta desviació i publico —sense pretensions— quatre d'apunts recents que s'han acumulat a la meva llibreta.

Cargol Treu Vi 2014. Dels blancs d'Alemany i Corrio, jo potser m'identifico més amb la geomètrica rectitud del Principia Mathematica, però l'altra versió del xarel·lo que representa el Cargol Treu Vi també em sedueix. Darrerament, n'he destapat un parell o tres d'ampolles i hi he trobat una certa exuberància que em du records de raïm i de les mares del vi. Hi ha una plenitud lleument untuosa, que genera volums i ens amara de sabor. És un vi força peculiar —com escau a un celler que fa les coses ben bé a la seva manera— i té un punt d'«acerat» —o potser «salí»— que no deixa indiferent.

Taleia 2013. Des que en Raül Bobet el va començar a fer a les altes vinyes d'Encús, aquest vi de sauvignon i semillon sempre m'ha fet delir. Crec que he anat comprant totes les successives collites i sempre de deixat que l'ampolla reposi un o dos anys abans de destapar-la. Aquest 2013 que vaig beure l'altre dia em va semblar extraordinari. El color és força clar i les aromes són punyents i característiques, absolutament exactes. La multiplicitat de perfums que n'emanen —densos, complexos— sembla no tenir aturador. El glop s'expandeix a la boca i evoluciona cap unes textures «de pedra». Tot és molt sòlid.

Bàrbara Forés blanc 2016. És el vi blanc «petit» de la Carme i en Manuel, però... que n'és de bo! Una exquisida garnatxa blanca fresca, afruitada, tensa i immensament agradable. Netedat i cos, fruita i pes equilibrant-se recíprocament. Convida a beure sense capficar-s'hi. Exalta els sentits i pot generar espurnes de felicitat.  

Òlbia 2014. Els blancs del Priorat formen un món que em costa d'entendre. D'una banda, m'hi he dedicat poc i de manera massa esporàdica. D'una altra banda, formen un corpus poc estructurat. No cal dir que he destapat ampolles memorables, però també és cert que cada celler segueix els seus propis paradigmes. Mai no havia tastat l'Òlbia de Marco Abella fins l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla a l'hora de sopar. El nom és bonic i, en la seva polisèmia —la malva, l'amant de Posidó...— potser escau a un vi com aquest, ple de complexitats. És fet amb garnatxa blanca, macabeu i Pedro Jimeno i, després d'una llarga criança amb les mares, encara passa sis mesos més en bóta de roure francès. Tot això li confereix una densitat que potser no agradarà tothom. Aromàticament, hi ha una intricada combinació d'herbes, infusió, fruits secs, torrats, flors, que s'expressa millor si es decanta el vi. A la boca és magnífic! Les sensacions de greix —presents i clares— estan ben equilibrades i la sensació global és de volum fresc i de personalitat.

Els coneixeu?

Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 






▼








▼







▼









▼








▼









▼










▼
▼
▼
▼






▼
▼
▼
▼
▼
▼

Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 

Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  

Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!

Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.

Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.

Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.

Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.

Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.

És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.

A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?

Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.

Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 

Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.

Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

Grans garnatxes blanques: El Quintà

Després de parlar de Piñol, de Clua i de la Fou, potser ha arribat l'hora de parlar de la gran garnatxa blanca que fan a Bàrbara Forés —un vi elegantíssim que sempre m'ha tingut el cor robat.

Aquest vi té un nom interessant i procedeix d'unes vinyes velles i no massa grans —un parell d'hectàrees entre les dues— que es diuen La Cometa i el Coll de Batea. La Carme m'hi va dur, el juny de l'any passat, i vaig poder observar en el seu propi medi els venerables ceps de garnatxa blanca i el sòl aquell que en diuen de «panal» —és a dir, de bresca. La muntanya de Santa Bàrbara alçava la testa per davant dels Ports i les vinyes de l'altiplà de la Terra Alta —recordem que som entre tres-cents cinquanta i quatre-cents metres d'alçada— s'estenien ben bé fins la seva falda, tant com allargava la vista.

El significat de la paraula «quintà» —que no hem de confondre amb la unitat de pes que es diu «quintar»— té molt matisos i el seu ús està molt lligat a cada comarca en concret. És ben interessant de llegir les entrades quintar i quintana a l'Alcover-Moll on es van repassant, comarca a comarca, cadascun d'aquests matisos. Finalment, en el diccionari normatiu tos aquests matisos desapareixen i es redueixen al significat de «camp, pastura, vora un mas o un poblat». La Carme em va dir que per a ella, un quintà era un conjunt de parcel·les petites d'un mateix propietari i també em va explicar una història sobre la inscripció que hi ha en una campana que la seva rebesàvia —la matriarca Bàrbara Forés— va donar a la Mare de Déu de l'Assumpció de Gandesa, on hi apareix la paraula «quintà». 

Ahir, mentre escoltava l'anunci de convocatòria d'eleccions (tant de bo siguin les que ens duguin a la llibertat) vaig destapar una ampolla de El Quintà 2012. És un vi fet amb una certa maceració pel·licular i criat uns sis mesos en bótes de 500 litres, de roure francès. El color és un groc força clar i les aromes són subtils i precises, acerades i atractives, amb fruita blanca i flors, múltiples, austeres i delicades, amb lleus indicis de les mares, fresques. Hi trobo com un record de pinyons tendres. A la boca tot és exactitud i elegància, sense preciosisme, sense artifici. La fusta ha fet molt bé la seva feina i no ha embrutat gens ni mica aquest conjunt impecable.

Mentre tinc el vi a la copa, m'entretinc recreant a la memòria la quaterna que formen aquestes quatre garnatxes blanques que han anat sortint en aquest blog —L'Avi Arrufí - Il·lusió - Els Amelers - El Quintà— i comparant-ne mentalment els caràcters i les virtuts. Formen una certa progressió (geomètrica?) que va de l'exuberància del vi de Piñol a la linealitat més austera del vi de Bàrbara Forés.

El vi va agafant més aire a la copa i ja no és fred. Es fa més expressiu, sense decaure. Sadolla, sense barroquisme. No me'n canso. Té un pes equilibrat, sense greix ni fusta. És meravellós que puguem tenir a l'abast un vi de tanta qualitat.

Viatge al país del morenillo —1—

He viatjat al país del morenillo per mirar d'entendre millor el significat i la història d'aquesta varietat que tant m'està emocionant. Sóc a l'obaga de la Serra de Pàndols, a 400 metres sobre el mar, a la vinya d'on va sortir el primer morenillo embotellat —i m'hi ha dut la persona que va tenir la saviesa i el coratge de fer aquest vi. És la Carme Ferrer, del celler Bàrbara Forés, d'on va sortir, fa uns pocs anys, un vi que ens va sorprendre a tots i que molts hem après a estimar. Es tracta —ja ho sabeu— d'El Templari, un "vi vermell" que du una major part de morenillo i una part menor de garnatxa. Va ser, en certa manera, el primer vi de morenillo que es va embotellar, i dic "en certa manera" perquè el morenillo ja hi era, a la Terra Alta i zones properes i, barrejat amb la garnatxa, bé que devia anar a parar a alguna ampolla o altra.

La vinya és a l'indret del Mas d'en Tomaset i deu tenir unes 4 hectàrees. Hi ha garnatxa i morenillo. Ja he dit que el lloc és una mica obac, envoltat de bosc de pinassa, i a l'hivern la carena de Pàndols li lleva el sol una bona part del dia. La vinya és jove, recuperada a partir dels ceps de morenillo que la Carme va trobar en alguna o altra vinya. És una varietat que tenia ben bé tots els números per desaparèixer. Tardana, de gra molt gros i amb poc color, les seves virtuts subtils no podien manifestar-se a la Terra Alta que, fins fa ben poc, (mal-)vivia d'uns paradigmes enològics ben diferents dels que la morenillo podia oferir. Per això mateix hem de celebrar el pas endavant —força agosarat, en el seu moment— que va fer Bàrbara Forés quan ens va oferir la primera ampolla d'El Templari —crec que devia ser a la collita 2007.

Ara hi ha (només) tres o quatre vins a la Terra Alta —és a dir, al món— fets amb morenillo. Per això aquest viatge tindrà tres etapes a tres cellers essencials del país. Cellers que també fan —com fa Bàrbara Forés— garnatxes blanques espectaculars i altres vins monumentals. De fet, amb la Carme no ens podem estar de visitar algunes vinyes velles de garnatxa blanca, ni de tastar aquesta delícia que es diu El Quintà i s'està acabant de fer a les fondàries del centenari i senyorial casal del carrer Santa Anna, a Gandesa.

Arribo al celler al matí, un dia de mercat, però el carrer Santa Anna està ben tranquil. Una mestressa que em veu dubtar al davant de la gran portalada em diu "toqui el picador, que no tenen timbre!". Però la porta és oberta i em trobo amb un edifici notable, amb una entrada a cada banda, que dóna sensació de silenci i endreç. Com tantes cases del nostre país, al subsol hi havia els cups —o trulls— on s'hi feia el vi, que ara s'han transformat en sales de bótes.

En una de les sales de criança tastem el morenillo nou —i també la garnatxa blanca— abans d'entrar a la bóta i abans, és clar, de maridar-se amb la garnatxa negra per donar lloc al Templari 2013. El color és vermell translúcid; l'aroma és delicada, de fruites i flors, de frescor; el glop és encisador. Tot passa en uns instants que persistiran a la memòria, però no sé expressar amb paraules. M'agradaria poder tenir al meu abast, ara que escric aquestes ratlles, una copa d'El Templari. Però la collita del 2011 s'ha exhaurit —és un vi escàs— i la del 2012 encara és al carrer Santa Anna de Gandesa.

Triangulacions

Si voleu fer un bonic exercici de contraposició entre la força de la vinya i la força de l'enòleg, us en proposo un que és, al mateix temps, senzill de fer i absolutament deliciós. Imagineu una vinya i dos enòlegs que fan cadascú el seu vi a partir dels raïms d'aquesta mateixa vinya. Imagineu que els dos vins que resulten són ambdós magnífics. Aquesta situació es dóna aquí mateix, a tocar de Manresa. Els vins es diuen Singular i Blunt. El primer el fa en Gerard Escudé i en vaig parlar en un article d'aquest bloc. El segon el fa en Joan Soler. Tots dos surten de la mateixa vinya del Celler el Molí.

Malauradament, no he pogut fer el tast simultani d'aquests dos vins, però l'altre dia vaig obrir una ampolla d'Aire de Blunt 2006 i és un vi que per ell mateix ja té una presència i unes virtuts prou sòlides com per que en faci esment en aquesta pàgina. És un vi d'aromes potents i confitades, de denses llàgrimes, un vi que manifesta maduresa i tipicitat varietal. A la boca hi entra amb notes dolces, madures i voluminoses i a mig camí mostra molt de caràcter —una forta tensió— per donar pas a unes sensacions una mica assecants, completament correctes. Hi ha un bon equilibri entre tot un munt de variables com són la fruita, la maduresa, l'acidesa, el tremp i la virtut de la fusta.

* * * *

 Per Nadal érem dotze a taula. És un bon moment per a les ampolles màgnum —per molts motius, ja n'he parlat algun cop. I és també un bon moment per unes ampolles que sàpiguen donar-nos plaer i, al mateix temps, sàpiguen quedar en un segon pla, sense interferir en l'ambient de bullícia d'aquests àpats. Un  vins que, de cap manera, exigeixin un tast introspectiu i pausat.

Dels màgnums que he tingut a la taula d'aquest Nadal, vull esmentar-ne un que em va plaure força. És el Brut 21 d'Albet i Noya (sense anyada), que és un cava de chardonnay i parellada. Em va agradar l'aroma, neta i lleument cremosa, sense perdre la frescor, i em va agradar a la boca perquè era viu i àgil, ben arrodonit i amb un puntet sedós que el feia bo de beure, mentre la conversa fluïa d'un tema a l'altre, anàvem tastant els entrants saborosos que la Núria ens havia preparat i esperàvem l'escudella i la carn d'olla.

* * * *

Hi ha vegades que em ve molt de gust tastar un vi com El Templari de Bàrbara Forés. Vi vermell, lluent, exquisit, subtil, amb fruitetes i un acurat toc de fusta. Aquests dies he obert un parell d'ampolles de la collita 2010 —ja sabeu que aquest vi es fa amb garnatxa i amb una varietat autòctona anomenada morenillo— i he tornat a gaudir d'aquella sensació fresca de fruites primerenques que persisteix a la boca. No és un vi ni prim ni fluix —de cap manera!— però sí que dóna una sensació poc gràvida, mesurada i fluïda. Ja sé que estic comparant peres amb pomes, però no puc evitar, mentre bec aquest vi de la Terra Alta, pensar en algunes sensacions que he experimentat amb alguna ampolla de Morgon.

Campions per punts

S'acaba el campionat de lliga de futbol, però abans de proclamar els campions definitius, s'aplica a cada equip uns coeficients que tenen en compte:

• El percentatge de jugadors autòctons.
• El pressupost del club.
• El disseny de la samarreta.

Aleshores, combinant aquests elements, convenientment ponderats, s'arriba a la classificació final.

No, la lliga de futbol no funciona així, però aquesta simulació sí que reflecteix prou bé el modus operandi de la Guia de Vins de Catalunya. Res a objectar. Entre altres coses, res a objectar perquè els autor de la Guia expliquen clarament i sense embuts què és el que fan.

M'ha vingut al cap aquesta comparació futbolística perquè fa pocs dies vàrem tenir l'oportunitat de tastar els millors vins —vol dir els vins amb la puntuació més alta, després d'aplicar els barems— de la nova edició de la Guia.  Va ser una ocasió esplèndida per gaudir d'uns vins meravellosos, d'uns vins que fan il·lusionar. Res m'agrada més que veure, any rere any, com cada cop em costa més seguir el ritme dels vins de Catalunya —malgrat que hi esmerci, cada vegada, més temps i més esforç.

Vins excelsos i persones compromeses amb la seva feina. Malauradament, l'espai que es va triar aquest any no ajudava gens ni mica a que aquests vins poguessin expressar-se en tota la seva plenitud. Empentes i sensació de claustrofòbia i anxovament;  música "disco" fortíssima i llums de les que quan jo era jove en deien "psicodèliques"; escopidors escassos i oiosos; ampolles calentes... Calia una gran capacitat d'abstracció per poder tastar mínimament bé alguna cosa. Reunir tots aquests vins magnífics té un immens valor. Fer-ho en condicions dignes hauria convertit la festa en un esdeveniment memorable.

Hi havia tanta excel·lència en aquella cova anomenada Otto Zutz que no puc pas fer ni un retrat aproximat del que vaig tastar. Però sí que vull deixar constància de mitja dotzena de vins que em vam impressionar i de vins dels que he pres nota de cara a poder, un dia, conèixer-los més a fons.

• Tres vins negres gegantins. D'una banda, el Vd'O 2.09 de Vinyes d'Olivardots. És la collita 2009 d'una vinya molt vella de carinyena sobre terreny de sauló que hi ha a tocar d'aquest celler de Capmany. D'aquesta vinya i d'aquest vi en vaig parlar aquí, amb motiu de la collita 2008. Una joia amb un segell aromàtic que a mi em diu "Olivardots". El Ferrer Bobet Selecció Especial 2009 també em va semblar d'una estatura immensa: un altre vi per reivindicar les nostres vinyes velles de carinyena —i l'art dels nostres enòlegs. Finalment, el Tros Negre 2010 de l'Alfredo Arribas em va esgarrifar per la seva perfecció i complexitat. Aquí parlem de garnatxa, però d'una garnatxa transformada en un líquid eteri, singular i difícil de contextualitzar, que incita a la reflexió.
• Dos blancs imponents, ambdós de garnatxa blanca: El Tros Blanc 2010 de Portal del Priorat i el sorprenent Brisat 2011 d'Orto Vins. Cadascun d'ells requeriria —si els vull fer un mínim de justícia— un llarg article en aquest bloc que, si puc, escriuré.
• Una col·lecció de vins blancs excel·lents i molt atractius, alguns dels quals no coneixia. Per exemple, el picapoll criat en acàcia Pd'A 2011 de Solergibert; el Tern 2011 d'un celler relativament nou de Batea; el Xarel·lo Macerat 2011 de Coma Romà; el macabeu de Sàtirs 2011 d'Arché Pagès; el Quintà Blanc 2011 de Bàrbara Forés; el Bouquet d'Alella 2011...
• La bona notícia de la incorporació de la Cooperativa d'Ulldemolins en una nova etapa de qualitat de la que Les Pedrenyeres negre 2009 n'és un bon exemple.
• ...I tantes altres coses delectables!

És ben lamentable que hi hagi alguns cellers catalans que encara s'aferrin a la postura absurda de no voler participar a la Guia de Vins de Catalunya.

... i el vi, posat a taula,...

Dels vins que he dut a taula en aquests àpats de Nadal n'hi ha un que hauria de sortir en aquest bloc. Al mig de la taula hi havia un bon pollastre, rostit amb paciència i amb abundància d'albercocs, prunes, dàtils i altres delícies, opulent de canyella i comí, clàssic i desitjable. I també hi havia una ampolla de Coma d'en Pou 2004, de mida màgnum.

Sempre que tasto alguna cosa de Bàrbara Forés, m'agrada, i sempre em reca no tastar els seus vins més sovint. El record del formidable Coma d'en Pou 2001 que vaig obrir fa mesos em va incitar a escollir aquest màgnum del 2004 —que hauria merescut tenir una vida força més llarga— i el vi no m'ha decebut gens. És un vi que "feia Nadal", perquè era potent, saborós i sòlid, molt plaent en el tast desacurat que aquests àpats generen i, al mateix temps, era un vi que es deixava llegir a un segon nivell i, aleshores, apreciar-ne les virtuts menys òbvies.

És un vi d'aromes suggeridores, molt madures i potents, des de la fruita —confitada, com la que hi havia al rostit— a l'herba (ben entesa) i a la fusta (justa). A la boca, sense deixar de ser corpulent, era equilibrat, mel·lós, gairebé vellutat i, al mateix temps, dens i fluid, allargat, embolcallant, molt madur, persistent. Era millor aquell 2001? No ho sé pas. Fins on podria arribar, aquest màgnum, si li donéssim temps i temps? No ho sabré mai. Tant se val! Avui, la qualitat d'aquest gran vi de la Terra Alta ens ha acompanyat i potser ens ha servit per aconseguir —com deia Pla— afinar els sentits i el gust, evitar el ridícul, suscitar l’amor, enriquir la comprensió, avivar la vida de l’esperit, fomentar la bondat, enriquir la sensibilitat... Fer Nadal com cal.

Mataró, Macabeu, Morenillo i altres delícies

Fresc i diferent: El Templari 2007

Quin color més bonic que té aquest "vi vermell" de Bàrbara Forés! Un nas llaminer que incita al tast i una frescor força equilibrada configuren un vi atractiu i diferent que, sense ser, de cap de les maneres, ni prim ni magre, és més fluid i més "lineal" del que és habitual en els negres del nostre país. Si jo fos francès i aquest vi fos de la Côte-Rotie (de fet, m'hi ha fet pensar), potser parlaria d'un vi coup-de-coeur!

Ens expliquen a la seva pàgina web que les vinyes de morenillo són a l'Obaga de la Teuleria, i suposo que potser deuen ser les que es veuen a tocar de la carretera de Gandesa al Pinell de Brai, a l'entorn del mas d'en Tomasset.

És un privilegi poder tastar un vi fet amb raïms d'una varietat que ja es donava pràcticament per perduda, com és la morenillo, i que, a més, aquest vi estigui tan deliciosament ben acabat que pugui harmonitzar modernitat i complexitat amb una lloable recuperació del nostre patrimoni bio-cultural.

Dolç no vol dir fat: Dolç Mataró 2007

Mourvèdre, Monastrell o Mataró són els noms que rep una varietat estesa per tot el món que s'origina, sembla ser, al nostre Maresme, quan els Fenicis hi comencen el cultiu de la vinya. A partir d'aquesta varietat, Alta Alella ens ofereix una petita obra d'art, imprescindible, un vi dolç excepcional, que combina meravellosament les sensacions de xarop amb unes sòlides qualitats vinoses. Al nas hi ha de tot: fruita madura, vernís, mel, caramel, fins unes lleus notes com pansides i decadents, elegants. A la boca hi trobem la potència i la persistència del xarop, però amb una trajectòria prou rectilínia, que acaba amb unes notes amargoses de gran qualitat, a anys llum de cap indici apegalós o fat. Una gran proposta dolça.

Per a aquest vi dolç, s'espera a que el raïm estigui sobremadurat i, després d'un llarguíssim procés de maceració, es fa una breu criança en bóta de roure francès.

No digueu que no us agraden els vins dolços si no heu tastat aquest vi d'Alella.

Dens i viu: Cérvoles blanc 2005

Aquest vi ---que combina el Macabeu i el Chardonnay a parts relativament iguals--- és un dels blancs que té un lloc al meu petit celler, perquè m'agrada beure'l quan ja ha madurat un cert temps a l'ampolla. Ara, per exemple, aquest 2005 estava en la plenitud de la seva expressió, dens i potent, però encara molt viu i pur, amb prou nervi. És un vi, tanmateix, que ha estat criat en fusta, i la fusta hi és present, però el resultat és tan net ---amb aquell just puntet de greix i vainilla--- que no en farem escarafalls.