Vins per a temps d'injustícies

Quan vius temps d'injustícies —com ara mateix— és molt difícil que el nostre esperit estigui en les condicions que calen perquè el vi ens parli amb la seva veu de saviesa. Malgrat això, hem de fer un esforç per aconseguir —sense oblidar ni la lluita ni el recte sentit de la justícia— que alguna ampolla ben triada ens ajudi en aquest tràngol. 

Vam destapar l'altre dia un Mas Sinén 2009 que feia temps que tenia ben desat a casa. El vaig decantar un parell d'hores abans i ens el vam beure en la copa Priorat de Zwiesel 1872. Era d'un vermell fosc i l'aroma era exuberant i profunda: de fruita, espècies i torrats, de solidesa mineral, balsàmica i generosa. Hi ha molta força, però el conjunt és prou ingràvid i mai no es feia feixuc. Mica a mica, s'anaven manifestant algunes notes de les nostres herbes de secà, aromàtiques, arrelades a la terra rocallosa i aparentment infèrtil.

En general, em sembla que els priorats del 2009 són excel·lents. Recordo que a l'abril va ploure moltíssim i que després, en canvi, va fer unes calors terribles i una sequera intensa. L'estiu va ser tòrrid. I ara, gairebé deu anys després, podem destapar una ampolla com aquesta i comprovar que tota aquella climatologia va ser a fi de bé!

Bevent aquesta ampolla —aquesta gran ampolla— no podia oblidar aquella clotada en forma d'amfiteatre, amb aquell sòl que gairebé és roca pura i compacta, amb només una mínima capa terrosa al damunt, aquell indret de Comadecases on hi ha les vinyes —precioses— on neix aquest vi. Crec que una vegada que vaig ser al Mas Sinén, amb en Salvador Burgos, vaig tastar aquest 2009 quan encara estava a la bóta, fent-se lentament. 

Més enllà de delir-nos amb les aromes del Mas Sinén 2009, sense pressa per dur-nos-el a la boca, sí que va arribar un moment que ens vam acostar les copes als llavis i vam fer un glop, gairebé amb els ulls tancats. Què sentíem? Una mica de tot: dolçor embriagadora al primer moment, un tacte de seda uns instants després, un «desplegament» més endavant, com si el vi adquirís, de cop, un volum immens que ocupava tota la boca i amarava els sentits. Més enllà de tot això, més enllà de la fruita, hi havia una estructura sòlida, un equilibri, i també una sensació —potser molt subjectiva, no sabria dir-ho— de terrer, d'aquella llicorella que les arrels dels ceps han de perforar per anar a buscar ben avall qui sap quins elements tel·lúrics.

Una ampolla com aquesta pot transformar un àpat en una experiència lluminosa i atemporal. Pot fer-nos una mica millors. Pot dur-nos a aquell moment que ens explica Espriu:

Aleshores diràs: «Sí, tot és just.»

 ...i en acabat, seguirem amb la nostra exigència de dignitat, de justícia, de llibertat.

Primícies: collita del 2011

La Fira del Vi de Falset s'ha convertit en un esdeveniment de magnitud monumental, inabastable en la seva totalitat. De tots els tastos —llaminers i desitjables— que s'hi fan, aquest any m'ha agradat poder anar al que en diuen «Tast de Professionals» on uns vuitanta cellers presentaven el seu vi del 2011. En certa manera, ho podríem entendre com la versió catalana dels primeurs bordelesos (d'aquí ve el títol que he posat a aquest article), però amb molt més de sentit —segons la meva opinió.

És difícil imaginar res que pugui ser més atractiu per a l'aficionat al vi que aquest tast de vins que encara no estan acabats i que, en molts casos, són encara mostres de bóta! Poder anar coneixent aquests líquids primerencs, poder-ne parlar amb les persones que en són responsables, anar de celler en celler fent només un parell de passes, comparar, olorar, contrastar, descobrir, redescobrir, beure allò que encara no és, acostumar-se a entendre les virtuts del vi que tot just ha acabat la criança a la bóta —o ni això.

Em meravella —i també em genera escepticisme— llegir les grans pontificacions que escriuen els prescriptors que, cada any per aquesta època, ens valoren els primeurs de Bordeus, zona per zona i vila per vila. Jo no ho podré pas fer. En primer lloc, perquè una valoració com aquesta supera la meva capacitat —encara més si l'he de fer «a mà alçada». En segon lloc, perquè apuntar unes tendències a partir d'unes mostres, si es vol fer amb rigor, exigeix una anàlisi estadística feixuga que destriï aquestes hipotètiques tendències de les variacions mostrals. No faré, doncs, cap valoració genèrica —blanket statements, en diuen en anglès— però sí que parlaré d'alguns vins concrets.

Si hagués de destacar alguns 2011 del Montsant, potser començaria per la carinyena de vinya vella del Gènesi, del celler Vermunver, perquè em va agradar molt la seva amplitud aromàtica i s'hi intueix un bon potencial per a créixer; o la generosa complexitat de Les Sorts vinyes velles del Masroig, que encara és a la bóta i ja m'enamora; o la garnatxa peluda del Teixar, saborós i ric de matisos, amb un cos fresc que tindrà molta vida pel davant; i també un vi nou —primícia en els dos sentits de l'expressió— que es dirà Cerveroles i el fan al celler Ficària amb els raïms d'una parcel·la que abans anava al seu Pater —fresc i elegant, encara clos en ell mateix; o el Solpost —pur, saborós i aromàtic, si bé encara s'ha d'integrar força més— d'un interessant celler de Pradell de la Teixeta que es diu Sant Rafel. I què us diré del Tros Negre de l'Alfredo Arribas!? Un vi que està com en una altra dimensió i que defineix, per ell mateix, un estil propi. Immensament aromàtic, lleument confitat, amb belles notes de pastisseria, llarg, fluid i elegant —amb aquella estranya i preciosa levitat que tenen sempre aquests Trossos.

I els priorats? Si hagués de parlar com cal de tot el que vaig tastar i de tots els glops de plaer que vaig fer, em caldrien massa pàgines! Quin país de vins que tenim! Parlaré, per exemple, del Cirerets de Mas Alta, un vi que cada collita m'agrada molt. Em va semblar entendre que el 2011 no hi haurà Creu Alta i el Cirerets agruparà, per tant, els raïms que hi haurien anat. Al nas té la netedat fina que ja he trobat altres vegades en aquest vi elegant i bell. Podria parlar de la garnatxa desbocada i poderosa que encara descansa a unes bótes del celler Burgos-Porta, que és un prodigi d'expressió de fruita i ja se li veu la qualitat característica d'aquest celler de Poboleda. Aquest Mas Sinén garnatxa, quan s'acabi de conjuminar, crec que serà boníssim. 

Clos Martinet i Clos Mogador són descomunals en la seva immensitat i de poc serveix que ara els adjectivi. Clàssics i —possiblement— il·limitats. Habitant un altre univers sensorial hi tenim Els Escurçons i Camí Pesseroles: Radicals, complicats i complexos —que no és el mateix— definint per ells mateixos tot un determinat estil —o potser hauria de dir dos estils— de priorat, que ja deu ser el 3.0. Aquí la Sara utilitza sàviament la rapa del raïm amb resultats sorprenents i, en el bon sentit de la paraula, al·lucinògens.

I voldria acabar parlant de la mostra de bóta de la carinyena de Cims de Porrera que vaig poder tastar —espectacular i extraordinària en la seva potencialitat, que l'Adrià haurà d'acabar d'educar, de criar. Si aquesta carinyena delectable és una mostra representativa de les carinyenes de Porrera al 2011, crec que ens podem considerar afortunats.

Collita del 2003

El Tast del Decenni es fa cada any a Falset a la Fira del Vi. Es tracta de tastar vins de fa deu anys i enguany tocava enfrontar-se amb l'estranya collita del 2003. Si penso en aquell any em ve al cap la terrible onada de calor d'aquell estiu, però recordo també que va ser l'any que vaig passar una temporada a Wisconsin —de l'agost del 2002 al febrer del 2003— treballant a la universitat, mentre els meus fills anaven a l'escola pública de Madison i aprenien a viure en un món ben diferent del que els era habitual. Quan vàrem tornar a casa, jo encara vaig marxar un mes més a Zürich, a l'Escola Politècnica. 2003 va ser aquell any que tampoc no vaig poder arribar a la punta Nordend del Monte Rosa, amb esquís, amb uns companys del Club Alpí Suís.

L'estiu del 2003 —ho recordareu, suposo— va ser tòrrid, amb temperatures extremes que van dificultar enormement la viticultura. Per acabar-ho d'espatllar, després va començar a ploure i refrescar —25 litres per metre quadrat el 18 d'agost a Porrera, 30 el primer d'octubre—, el raïm va tenir dificultat per madurar bé, principalment les carinyenes de zones més obagues, i hi va haver una important pansificació. Algunes vinyes es van veremar el novembre. Els resultats van ser molt diversos. Al llarg dels anys he tastat vins del 2003 poc agraciats i també n'he tastat alguns de magnífics. Va ser un any en que el factor humà va ser decisiu.

El tast es va fer a la seu del VITEC en unes condicions òptimes i en un dia extraordinari. Vam poder tastar disset vins del 2003, priorats i montsants, sempre a cegues. També hi havia un «outsider» que va resultar ser un Châteauneuf-du-Pape de Chapoutier, completament mort. Poder fer un tast com aquest és un plaer i un privilegi.

La tria de vins del 2003 —que, a priori, desconeixíem completament— va donar vins força diferents, entre els quals n'hi havia quatre o cinc que eren magnífics i tres o quatre que havien perdut tota la seva harmonia —si és que mai l'havien tingut. La resta de vins presentaven, en diversos graus, combinacions interessants de virtuts i mancances.

Com és natural, em plau més parlar dels vins més reeixits: no hi haurà cap sorpresa. Per exemple, Les Sorts Vinyes Velles, del Celler el Masroig, que va resultar que procedia d'una ampolla màgnum. Un altre vi excel·lent va ser el Vall Llach —complex, potent, saborós, madur (una mica sobre-madur), llarg— un vi que expressava tan bé el seu caràcter que penso que un bon tastador gairebé el podria haver endevinat. Ja sabem que aquesta maduració confitada del Vall Llach no agrada a tothom, però jo, que de vegades l'hedonisme em domina el seny, el vaig trobar boníssim. El Clos Fontà va ser també un dels grans vins del tast: Viu, complex, sedós, elegant i llarg, amb saborosa corpulència. El Mas Doix tenia un nas força més contingut, amb algunes boniques notes confitades i també d'herbes boscanes. Era un vi que s'acostava a la perfecció.

Vaig sentir una forta alegria quan es va revelar que el vi que, de tots els disset, més m'havia impressionat per la seva qualitat era un Mas Sinén 2003, la primera collita d'en Salvador i la Conxita, de Poboleda. I em vaig alegrar per ells, però també per mi: En aquest bloc he lloat, més d'una vegada, les virtuts dels vins de Mas Sinén i, en la meva inseguretat innata, em feia por que hagués desenvolupat un cert reflex condicionat incontrolable que em feia jutjar els vins d'en Salvador i la Conxita amb poca objectivitat. El tast a cegues ha esvaït aquest escrúpol injustificat. El vi generava aromes de gran multiplicitat i elegància i em va semblar més equilibrat i amb més nervi que els altres. Tanins espectaculars i bona fruita. Un vi important i molt viu. Plaent i en plena forma.

El 2004 vaig tornar al Monte Rosa amb esquís, amb els mateixos companys del 2003. Tampoc no vam arribar al cim, però ens hi vam acostar moltíssim. Potser ja no em sento amb forces de tornar a intentar el Monte Rosa amb esquís, però d'ara en un any, si Déu vol, tornaré al Tast del Decenni de Falset. Ja em deleixo pensant en els vins de la gran collita del 2004 que hi podrem tastar.

Els vins de Poboleda

L'ajuntament i els cellers de Poboleda han organitzat un tast de l'anyada 2008 dels vins d'aquesta vila del Priorat i he tingut la sort de ser-hi convidat. No cal dir que aquest esdeveniment —anomenat "Poboleda Vins, 2a jornada tècnica"— ha estat per a mi una oportunitat excel·lent de poder conèixer —en un tast simultani— tots els cellers de la zona. D'alguns d'aquests cellers, tanmateix, en tenia notícia més o menys detallada, però uns altres m'eren totalment desconeguts. Aquestes visions de conjunt —encara més si es limiten a una anyada concreta— són valuosíssimes per a un aficionat com jo i hi vaig fer cap amb un gran interès.

L'acte va estar força ben organitzat, en una sala ben condicionada i amb els accessoris —copes Riedel, llibreta d'informació,...— perfectament adients. El dia era lluminós i la temperatura era ben alta per l'època. Potser el ritme del tast va ser massa accelerat —si més no per a un tastavins de capacitats tan limitades com les meves.

Aquests són els cellers i els vins que vam tastar, sempre de la collita 2008:

• Terres de Vidalba només elabora un únic vi i aquest és el que vam tastar. Es diu Tocs i són unes deu mil ampolles de garnatxa, sirà i una mica de cabernet sauvignon de la vinya del Barranc de la Bruixa, a la banda de llevant del terme municipal.
• La Cooperativa Agrícola de Poboleda (on Cellers Unió elabora els seus Priorat des del 2004) ens va fer tastar el seu Llicorella Selecció.
• El celler Burgos-Porta (del qual n'he parlat en un escrit recent) presentava el Mas Sinén negre, del que només se n'han fet 7.220 ampolles.
• El celler Genium és un celler relativament nou que produeix anualment al voltant de les 25.000 ampolles i va presentar un "vi de vila" de garnatxa, carinyena i merlot: Poboleda Vi de la Vila. Només se n'han fet nou-centes ampolles.
• El celler Hidalgo Albert m'era totalment desconegut, però ara m'agradarà seguir-ne el moviment. Conrea 4 ha al Barranc del Beix, 2.4 ha a Matxerris i 3 ha a les Salanques. El seu vi du el nom (poc entenedor) de 1270 a vuit.
• Mas la Mola és un altre celler que he descobert gràcies a aquest tast. Vam tastar el vi que du aquest mateix nom: Mas la Mola, amb un 70% de garnatxa, un 20% de carinyena i la resta sirà, cabernet i merlot.
• Mas d'en Just és un projecte de dues parelles: els germans Eduard i Óscar Pasanau i les seves dones. El celler es troba al senyorívol carrer major de Poboleda i conreen unes 15 ha de vinyes. Cal fer esment que fan un blanc de viognier que surt d'una vinya d'una ha plantada el 1996 a la Morera de Montsant. Vam tastar el Mas d'en Just negre.
• El celler Jordi Domènech té unes 3 ha de vinya en bancals i una petita vinya de coster i va presentar un vi que es diferenciava clarament dels altres per la seva criança més curta de només sis a vuit mesos en roure francès: Petit Clos Penat.
• Mas Doix, incomprensiblement, va presentar al tast el seu segon vi: Salanques. Ens va privar, doncs, de conèixer i avaluar el seu Doix 2008.
• El Celler Pahí produeix unes 35.000 ampolles i té dotze ha de vinya en tres finques: el Maset dels Perellons, la Salanca i l'Arbossar. Vam tastar el seu Gaubança negre.

Seria llarg i, previsiblement, avorrit, incloure ara notes de tast de tots aquests vins. Permeteu-me, doncs, enllestir la feina amb algunes consideracions globals. En primer lloc, cal reconèixer la bona qualitat dels vins: tots estan fets amb una voluntat concreta de voler expressar allò que aquest país du a dintre. La segona constatació ens du a reconèixer la magnífica diversitat entre els vins del tast. No vaig veure-hi —me n'alegro— la clònica imitació d'un paradigma únic que tan perverteix altres zones vinícoles. Cadascun dels vins que vam tastar semblava percaçar una certa identitat personal. No volia imitar el vi del celler veí: buscava el seu propi espai sensorial.

Dit això, potser m'hauria de mullar una mica més i arriscar-me a valorar —sempre des de la meva opinió subjectiva i discutible— els diversos vins, per acabar dient quins són "els millors" (terme que m'agrada entre poc i gens!). Jo distingiria entre un grup superior format Tocs, Mas Sinén, Salanques i Mas d'en Just, un grup mitjà format per Genium i 1270 i un grup de cua que contindria Llicorella, Mas la Mola, Petit Clos Penat i Gaubança.

Parlem dels quatre capdavanters, tan diferents entre ells. El Tocs 2008 de Terres de Vidalba potser va ser el meu preferit. Cremós, complex i molt aromàtic, encara marcava la fusta, però tenia una elegància i una estructura acuradíssimes, amb tanins saborosos que, segons espero, aniran afinant-se a l'ampolla. El Salanques 2008 de Mas Doix era ben diferent i, previsiblement, era el vi amb més matèria i més concentració de tot el tast. Amb el temps, pot convertir-se en un vi immens, però també podria passar que aquesta gran concentració l'acabés perjudicant perquè no aconseguís trobar el necessari equilibri. A mig camí d'aquests dos vins hi trobem el Mas Sinén 2008, amb un pes considerable de fruita i un punt de greix. Aquest és el vi que vaig deixar a la copa fins al final del tast, per anar veient com guanyava en complexitat sense deixar de ser fresc i característic. Simplificant molt, podríem dir que agermana la força del Salanques i l'elegància del Tocs. El Mas d'en Just 2008 era acabat d'embotellar i estava tancat, molt tancat i, per això, fer-ne valoracions no deixa de tenir el seu risc. A mi em va impressionar i crec que no m'equivoco a l'hora de posar-lo en aquest grup superior entre els vins de Poboleda. Si realment acaba desenvolupant tot el que du a dins, potser tindrem un vi magnífic.

Tastar vins tan delectables pot sumir-te en un cert estat d'irreal beatitud. Mentre tornava a casa, per la carretera de Poboleda a Cornudella, vaig poder veure com, en una famosa finca malaguanyada que tots coneixem, els raïms, podrits, encara eren al cep, perquè la verema de l'any passat no s'havia collit. Aquesta visió terrible em va fer tornar a una realitat complexa i difícil, com és la de la fràgil subsistència d'un món agrari que és, al mateix temps, valuós i vulnerable.

Brotada a Mas Sinén

Els primers brots d'aquest any els veig a les vinyes de Mas Sinén, a Poboleda. Sóc al celler Burgos-Porta, en una clotada profundament mineral del barranc de Comadecases, un dels primers dies d'abril, estranyament càlid. Les vinyes formen unes terrasses concèntriques —com un amfiteatre— que conflueixen en el mas, que és una construcció del segle XVII que té una presència substancial i sòlida enmig d'aquest petit món de llicorelles. Per damunt de la carena treu el cap la Serra Major del Montsant, amb les seves cingleres i els seus graus. El sòl fa esparverar de tan pedregós i eixut com és, però dels ceps ja en neixen unes petites fulles tendres.

La toponímia oficial parla del Mas del Senén —recordem sant Abdó i sant Senén, els populars sant Nin i sant Non— però la parla local en diu "Sinén" i aquest és el nom que en Salvador i la Conxita han triat per al seu vi i per al mas on s'elabora. És un dels grans vins de Poboleda, un Priorat de cultiu ecològic, de producció molt petita —no arriba a les deu mil ampolles— que ja gaudeix d'un prestigi ben consolidat.

Caminant per aquestes vinyes i parlant amb en Salvador Burgos s'entén que la base d'aquests vins magnífics es troba —no podria ser d'altra manera— en un treball acuradíssim a la vinya. Es veu d'una hora lluny que en Salvador té un coneixement aprofundit i pràctic del cep i sap conrear-lo amb exactitud. Aquest art, juntament amb la màgia d'aquest sòl tan pobre —amb una capa de terra ben minsa per damunt de la roca de llicorella— fan possible que la fruita que entra al celler tingui les qualitats que calen per a uns vins del més alt nivell.

Però la vinya no ho és pas tot: després de tant voltar pels cellers del país, cada vegada dono més valor al que en podríem anomenar "l'actitud". En aquest cas concret, em refereixo a la voluntat de posar l'ambició de fer un vi excel·lent per davant del desig —legítim, però perillós— de percaçar una rendibilitat econòmica desmesurada. Invertir aquest ordre és a la base de molts projectes malaguanyats.

Visitar el celler fa goig. Sé prou bé que hi ha cellers lletgíssims on es fan vins excel·lents, però tastar un gran vi en un celler proporcionat i ben endreçat, sense fatxenderies ni excessos arquitectònics, té un cert valor afegit. La sala de tast, amb els seus finestrals oberts a quatre vents, la sala de vinificació i la cambra de criança soterrada, suggereixen un treball artesanal i traspuen netedat i ordre.

Al celler fan entre tres-centes i cinc-centes ampolles d'un blanc de garnatxa blanca fermentat i criat en bóta de roure, que no he tastat. Sí que he tastat el Mas Sinén negre 2008 —encara força dur i tancat, però que conté una matèria que augura una maduresa gloriosa— i el Mas Sinén negre 2007 —magnífic, vellutat i amb gran classe. En aquests vins, el cupatge típic està format per garnatxa, carinyena i cabernet a parts més o menys iguals, juntament amb una petita proporció de sirà.

Amb els raïms d'unes vinyes velles de coster que tenen a la banda del Barranc de les Bruixes, el Salvador i la Conxita fan entre mil cinc-centes i dues mil ampolles del Mas Sinén Coster, que és el vi més impressionant d'aquest celler. Malauradament, no puc oferir cap apunt de tast que li faci justícia, perquè el vaig tastar sense l'atenció que un vi d'aquesta complexitat requereix, però m'he proposat comprar-ne alguna ampolla, si la trobo, i de ben segur que en parlaré en aquest bloc, quan s'escaigui.

Al celler vaig tastar altres coses delicioses, com el que serà, en el seu dia, el Mas Sinén 2010 i que ara és tot ell un esclat de fruita poderosíssima que fa esgarrifar per la riquesa que conté i que, com a fera ferotge, encara resta clos en dipòsits d'acer. O el futur Mas Sinén 2009, que encara és a la bóta i ja mostra una envejable perfecció. El Costers 2009, en canvi, sembla que encara vulgui créixer molt més a la bóta. També recordo amb plaer uns glops d'un sirà tan ple de fruita madura i llaminera que ens hi delíem mentre el tastàvem.

Quan retornava a Poboleda anava pensant en totes les peces que havien hagut d'encaixar les unes amb les altres, harmoniosament, per aconseguir aquests vins. El sòl privilegiat del nostre Priorat i el terrer específic d'aquesta petita vall. El coneixement, el rigor i l'entusiasme de la Conxita i en Salvador. La ciència enològica i la sensibilitat d'en Toni Coca —potser havia oblidat dir que l'enòleg del celler és el mestre Toni Coca? L'aigua, els vents, les fustes dels millors boters... fins potser les llunes. Pensava que no hauríem de permetre que aquest capital tan valuós es malbaratés.