divendres, 11 de gener de 2013

Varietats autòctones: els arguments

M'agradaria reflexionar sobre el debat que hi ha a l'entorn del paper que haurien de jugar les varietats que s'anomenen "autòctones" enfront de les que de vegades reben el nom de "foranes". Aquesta reflexió la vull articular a través d'un repàs als arguments que he vist que s'utilitzen en contra de les varietats foranes. La majoria d'aquests arguments, fins i tot els més extremistes, toquen punts sensibles i apunten a problemes reals de la nostra viticultura. Revisar-los un per un m'hauria d'ajudar a situar el més objectivament possible els eixos del debat.

Si una cosa tinc clara és que aquesta reflexió no em conduirà pas a cap resposta dicotòmica. Com en tantes altres coses, aquí la realitat no és ni completament blanca ni completament negra i els escarafalls i les posicions apriorístiques —dogmàtiques— són estèrils. També tinc molt clar que el debat sobre les varietats autòctones no és fútil ni intranscendent perquè quan repassem els diversos arguments anirem veient que les seves ramificacions involucren la pràctica totalitat del món que hi ha a l'entorn de la vinya i del vi.

Com que jo no tinc cap mena d'autoritat en aquest camp —tanmateix, cap autoritat legal o acadèmica, però tampoc cap Auctoritas— em plantejo aquestes reflexions com un simple exercici intel·lectual per a ús propi: ni puc ni vull donar consells a ningú.


Per iniciar el debat i veure que estem parlant de temes gruixuts, en tinc prou amb dues mostres:
  • La puntuació dels vins de la Guia de Vins de Catalunya usa un coeficient que penalitza els vins que inclouen varietats foranes.
  • En una entrevista recent a vadevi.cat, Manel Duran arriba a dir que un vi que no sigui de xarel·lo, ull de llebre o sumoll no s'hauria de poder dir Penedès.
Comencem, doncs, analitzant —des de la meva minúscula i esbiaixada posició d'observació— els arguments que jo conec i el pes específic de cadascun d'ells.

 

L'argument tradicionalista

S'ha dit que qui perd els orígens per la identitat i que només el que és inequívocament propi i autòcton —no fa gaire en dèiem "nostrat"— és un patrimoni que cal conservar. Les varietats que ens han arribat de fora, les imitacions de models aliens, són com espècies invasores que anorreen el que és "de casa" i que han de ser foragitades. Les coses les hem de fer com les hem fet sempre, des d'èpoques ancestrals, si volem ser qui som.

Aquesta mena d'argument té un punt de pervers, perquè barreja dues coses ben diferents: una de perfectament lícita —respectar el patrimoni ancestral— i una altra de força discutible —oposar-se a la innovació. Sacralitzar la tradició és sempre perillós, perquè allò que avui és forà pot arribar, en poc temps, a ser considerat profundament propi. Per exemple, l'art romànic, que va substituir l'art visigòtic. O el cava, una imitació d'un producte forà, ara fa quatre dies, i un vi que ens estimem com a propi i tradicional, ara mateix. O el Barça, que va fundar un suís...

Si exacerbéssim l'argument, podríem arribar a dir que l'idioma propi de Catalunya ha de ser l'iber i podríem rebutjar l'ús del roure francès o dels equips de fred.


Però tampoc no vull excedir-me en la caricaturització d'aquests arguments de tipus tradicionalista perquè, com he dit abans, contenen una part perfectament vàlida i important. És cert que el patrimoni ampelogràfic ancestral és valuosíssim i no només s'ha de preservar, sinó que és absolutament desitjable que hi hagi un procés de recuperació de tota mena de varietats i que les millors tècniques de la viticultura i l'enologia actuals es posin al servei d'obtenir d'aquestes varietats els millors vins possibles.

També és cert, però, que no hem de confondre un país amb un museu d'ampelografia. El vi és cultura i és país, i també és un producte de consum sotmès a les forces del mercat. Un producte per a ser comprat i begut.

Oi que no rebutgem pas la innovació en la gastronomia? Oi que l'aprofundiment en el nostre art culinari ancestral no implica el menyspreu per la recerca en allò que és nou?

Sovint, allò que és més ancestral és també allò que és més innovador. Per exemple, el repte de fer avui un vi de mandó que sigui excel·lent no és pas menys agosarat que el de voler fer un zinfandel català... i no cal dir que més m'estimo que es treballi en el primer que no pas en el segon! Ara bé, si el mandó, lamentablement, no aconseguís de cap de les maneres donar-nos un vi de bona qualitat, l'hauríem de voler mantenir a qualsevol preu, a costa de qualsevol altra varietat, només pel fet que és una varietat antiga?

[Continuarà amb:

L'argument dels mercats

L'argument enològic

L'argument identitari

Conclusions? ]

2 comentaris:

Josep M. Albet ha dit...

Hola

M'interessen les teves argumentacions sobre les varietats autòctones i les foranes, tens ja redactats els següents punts?

Veig que clicant sobre els títols dels següents apartats, no estan actius.

No se si saps que nosaltres (Albet i Noya ) estem liderant el projecte VRIAACC de creació i selecció de les varietats filles de les actuals varietats anomenades autòctones del Penedès. Les creuem amb varietats que els puguin aportar sobretot resistència a les malalties fúngiques del mildiu i l'oidi , resitència a la sequera i resistència a la botritis.
Més endavant buscarem dobtenir altres objectius, o potser seria millor dir buscaran, perquè jo ja no crec que visqui tants anys com fan falta avui per obtenir i validar aquestes varietats.
De tota manera, cal que tothom conegui (i en especial els defensors a ultrança del concepte "varietats autòctones") algunes coses i dubtes que implica aquest concepte:
- Les varietats de raïm passen a ser autòctones, a partir de quants anys o segles , d'estar conreades en un lloc concret ?
- Les varietats autòctones no han evolucionat des que es varen començar a propagar per esqueixos i ampelts, altrament dit clonació.
- No podem parlar de que "aquesta varietat ja està adaptada" a un terrer concret, quan porta molts anys allà, perquè les varietats no s'adapten, sencillament tenen una reacció una mica diferent en un medi que en un altra o a unes condicions agroclimàtiques o unes altres, però genèticament no evolucionen ni muten en funció del lloc on estan, no tenen el que en podriem dir "joc de cintura" en termes futbolístics.
- Les varietats anomenades autòctones que de fet serien quasi totes les varietats del genere "vitis vinifera" ( en algun lloc d'europa totes són considerades autòctones ) no han evolucionat ni s'han adaptat a les malalties i flagells que s'han anat escampant pel món fruit de la grobalització. (Malura vella o Oïdi, malura nova o Mildiu, Fil.loxera, Drosophila Suzuki,...)
- Les mutacions que han afectat a algunes varietas, fruit de les radiacions ambientals (del sol basicament ) són molt somàtiques i en cap cas han comportat grans diferències de comportament que vagin molt més enllà d'un canvi de color de la pell o de lleugeres diferències en el tamany del gra, atribüibles d' altra banda a la selecció massal feta durant molts anys per alguns viticultors cercant característiques diferents dins la varietat estandar. (clons diferents dins la mateixa varietat )

Per mi la defensa aferrissada i obsessiva de les varietats autòctones i el rebuig amb despreci a les anomenades foranes, alienes, noves, mestisses, híbrides,....obeeix a reminiscencies de racisme, classisme i esperit tribal, involucionismes que són fora de lloc en qualsevol societat moderna.
La defensa a ultrança de les varietats autòctones obeeix també en molts casos a una oportunitat i/o estratègia comercial (pensada conscientment o no ) d'alguns cellers que veuen en aquest argument la seva manera de donar-se a conèixer i entrar a un mercat , amb una personalitat diferent i que els lliga sobretot al consum de proximitat, de Km.0, consum de productes de la patria i que agafa un ninxo de mercat idoni pels cellers petits o que han començat a fer vi aquest segle.

Bé, insisteixo en que m'agradaria saber la teva opinó en els apartat que encara no estan actius

Ja diràs.

Jaume Aguadé ha dit...

Benvolgut Josep Maria,

Moltes gràcies per aquest comentari al meu article, que més que un comentari és un article ple d'idees i de reflexions. L'he llegit amb calma un parell de vegades i, més enllà de la sintonia que tinc amb els teus plantejaments (cosa que no m'ha sorprès gens, perquè fa temps que conec, poc o molt, la teva visió sobre aquest i moltes altres aspectes de l'enologia i la viticultura), deia que, més enllà de la sintonia amb els teus punts de vista, hi he après tres o quatre coses que em resulten valuoses.

En primer lloc, he de dir que no havia sentit a parlar mai del "VRIAACC" i, potser has fet mal fet d'explicar-m'ho, perquè em sembla que t'aniré al darrere fins que trobem un dia per parlar-ne amb calma.

Després, els cinc punts que esmentes em semblen molt encertats. Algun d'ells ja l'apunto en el meu article, però fas alguna altra reflexió que jo mai no m'havia plantejat. M'ha agradat la manera com refuses aquest "mite" de la "varietat adaptada". És clar que és una frase que se sent sovint, potser com una mena d'excusa, i que, com bé dius, no vol dir res que jo pugui entendre.

Pel que fa al meu article (ara ja és una mica antic: du data del gener del 13), el vaig publicar en un moment en què algunes persones estaven duent una croada força exagerada contra les varietats que anomenaven "foranes". Semblava com si un pagès que tingués una vinya de cabernet (o no diguem de chenin blanc o marselan!) fos com una mena de "cargol poma" que s'havia de destruir de soca-rel. Jo volia escriure mirant de defensar un punt de vista basat en el sentit comú, en la defensa del bon viticultor i, per damunt de tot, condemnant qualsevol mena d'apriorisme. Volia desmuntar els diversos tipus d'argument que jo havia sentit expressar, amb gran vehemència, pels grans radicals que volien arrencar aquelles varietats i prohibir-ne la seva comercialització.

Bé, no vaig passar del primer article ("l'argument tradicionalista") i els altres es van quedar en el món de les idees. Tanmateix, ara sembla que les aigües s'han amansit una mica. Fins i tot la darrera edició de la Guia "dóna permís" perquè existeixin algunes vinyes de cabernet en algunes zones concretes... Ai ves per on!

A veure si un dia ens trobem i en podem parlar. Tinc moltes coses per aprendre de tu!

Salut!

Jaume