dissabte, 6 d’octubre de 2012

El pròleg

He acabat de llegir Washington Square en l'edició de Penguin classics. La història —ja la coneixeu: la noia bleda, el pare inflexible, el noiet caça-dots i la tieta fantasiosa— és absolutament trivial i els personatges, en una primera lectura, semblen simples caricatures. Quan el llibre va sortir, el 1880, la crítica el va menystenir completament i la paraula que més es va utilitzar per descriure'l va ser "common-place". El propi Henry James no se'n devia sentir massa satisfet, perquè en una carta al seu germà William deia que "the only good thing in the story is the girl" —i aquesta noia era "not constituted to inspire a romantic passion". Jo mateix, que em confesso seduït per les dones de les novel·les de Henry James i, encara més, per la seva prosa precisa com l'aritmètica, he passat per les dues-centes pàgines del llibre sense entendre exactament on podia amagar-se l'interès d'aquesta historieta.

Després de llegir el llibre he llegit la introducció de trenta-vuit pàgines de Martha Banta que es troba a l'edició de Penguin. Tot ha canviat. He llegit sobre New York a la segona part del XIX i sobre la Washington Square. Marta Banta m'ha instruït sobre el concepte de romanticisme versus realisme a Henry James i sobre com aquesta obra primerenca de James ja insinuava el camí que havia de seguir aquest escriptor en les seves obres posteriors, a partir de The Portrait of a Lady. I, per damunt de tot, aquesta introducció de Martha Banta m'ha descobert matisos que no sospitava a la personalitat d'aquesta "not ugly [] not clever [] not abnormally deficient [] dull, plain, common-place young woman" que protagonitza l'obra.

On és la veritat?
  • El pròleg m'ha revelat la veritable bellesa oculta de l'obra?
  • O potser la impressió primerenca que m'ha fet el llibre —sense la contaminació de cap exegeta lletraferit— és la que és realment vàlida?
  • O, encara, la recreació de la prologuista i la re-interpretació de l'obra que m'ha generat tenen un valor en elles mateixes, independent de la voluntat del propi Henry James?
  • Finalment, si acceptéssim que el fi justifica els mitjans, encara que les elucubracions de la Martha Banta no tinguin cap mena de fonament, queden justificades pel fet d'haver augmentat enormement el plaer que aquest llibre m'ha produït? 
He obert una ampolla de La lluna la pruna 2008 —el monestrell més atlàntic que no pas mediterrani de la Irene Alemany i en Laurent Corrio— i he pensat que les reflexions anteriors es poden aplicar, amb molta exactitud, al món del vi. Els punts de contacte entre aquesta ampolla d'avui i l'heroïna de Washington Square són evidents. És un vi que no sembla que estigui fet per "despertar cap passió romàntica" i, com passa amb la noia de la novel·la, si el tastes amb poca atenció et pot arribar a passar desapercebut. Però, si hi pares més atenció, si llegeixes més aprofundidament —si tens un bon pròleg— l'elegància d'aquest vi del Garraf, escàs i poc conegut, la fruiteta que amaga, la netedat que transmet... poden acompanyar-nos magníficament mentre llegim Henry James en aquests dies de tardor bonancenca.

2 comentaris:

Mendi ha dit...

Jaja m'encantes! Jo tambe ho faig aixo de descubrir un llibre i a l'hora un vi nou, de vegades guanya el llibre perque el vi no em transmet res especial,de fet aquest cap de setmana m'ha passat i a mes amb un vi que despertava amb mi forces espectatives ( Amic), en canvi tal i com ja et vaig dir la setmana passada amb passava tot lo contrari amb el Mallolet! Em va encantar!
Curiosament divendres vaig sortir a sopar buscava un lloc tranquil,i amb encant per passarlo en parella, amb una cuina de senzills plats pero molt ben elaborats, i com sempre a l'hora de triar vi vaig agafar la carta amb la mateixa curiositat que ho fan els nens amb els regals, i efectivament no m'equivocava! En el primer cop d'ull ho vaig tenir clar, un Mallolet!! perfecte convinacio per les esberginies amb formatge brie gratinades amb mel o el classic mandonguilla amb patates! El cambrer va somriure complice, coneixia el celler Roig i Parals i ens va fer la descripcio de l'elaboracio com si d'un plat mes de la seva carta es tractes. En definitiva un altre vi a destacar al meu humil "Celler de la Mendi". Petons! Mendi.

Jaume ha dit...

Hola Mendi,

Benvinguda al bloc. Ja saps que agraeixo els teus comentaris.

Vaig tastar l'Amic 2010 a primers d'any i a mi sí que em va agradar força. Res a veure amb el seu "germà gran", això és clar! Directe i molt saborós, que s'expandeix be a la boca sense deixar de ser fluid.

Salut!

Jaume