dimecres, 10 d’octubre de 2012

Els vins naturals de l'Abel Aguadé

El 9 de febrer de 1616, Benet Aguader, de Constantí, es casa amb Elisabet Manyer, donzella, i s'estableixen a Renau, que en aquella època té uns 25 focs. Deu generacions i tres-cents setanta-un anys em separen d'aquest primer Aguader de la meva nissaga que he pogut documentar. Els noms són Josep Aguader Manyer, Pere Aguader Recasens, Jaume Aguader Parera, Josep Aguader Segarra, Francisco Aguader Rull, Francisco Aguader Gils, Josep Aguadé Ferrer, Martí Aguadé Esteve, Rafel Aguadé Juan i jo. D'aquests, els set primers van néixer a Renau mateix i va ser el meu besavi Josep Aguadé Ferrer el que va marxar. Primer, a la colònia Gomis —després, a Barcelona.

Quan vaig saber que hi havia un homònim meu que feia vi a Bràfim vaig cuitar a conèixer-lo. Es tracta de l'Abel Aguadé que, amb el nom de Sant Roc, elabora des de fa un parell o tres d'anys una quantitat molt petita de vi blanc sota els paràmetres del vi natural i sota el lema de "La terra és vida, respectem-la". Si aneu a Bràfim no us costarà gens trobar l'Abel: només cal que feu cap a Cal Garriga, al mig del poble, una botiga de productes locals —hi trobareu els vins de Padró, evidentment, i també moltes coses interessants, incloent el vi propi de l'Abel— i també una masia senyorívola que és digna de conèixer.


La meva experiència amb els vins naturals és curta i, al mateix temps, està plena de clarobscurs, però els dos Sant Roc que he tastat m'han semblat interessantíssims. Hi ha el el Sant Roc Xarel·lo 2011 i el Sant Roc Macabeu 2011 i ambdós procedeixen de vinyes pròpies de l'Abel Aguadé, conreades amb extrema precisió. L'Abel, que és enòleg i coneix bé, per tant, tots els paradigmes de l'enologia, ha estat capaç de no aplicar-ne gairebé cap i fer —en paraules d'un altre autor de vi natural amb qui vaig parlar fa uns mesos— viticultura del segle XVII —amb els coneixements del segle XXI.

Aquest vins, segons em sembla a mi, estan tan vius que una nota de tast feta en un moment concret de la seva evolució constant pot tenir un interès força relatiu. En tot cas, sí que vull deixar un apunt de les sensacions que aquestes dues ampolles m'han generat. En contra del que jo esperava, el Macabeu era més net, més elegant, més lineal que el xarel·lo, i tenia un nas incisiu i amb un punt salí —però va ser el xarel·lo el que em va seduir!


El Xarel·lo era interessantíssim perquè vivia en el difícil equilibri entre la dimensió i consistència que li atorgaven la presència conspícua de les mares i el risc d'una carnositat una mica pesant. Al nas ja s'hi notava la densitat neta, penetrant i força pura d'un vi atípic, molsut i llaminer que es presenta d'aquella manera que en anglès en dirien assertive, sense perdre el rigor.

M'ha agradat fer la coneixença d'aquestes microvinificacions peculiars, artesanals i poc conegudes, fetes per un Aguadé. Són vins que, com he dit abans, et transmeten amb força una agradable sensació de matèria viva.