Vins de la Noguera Ribagorçana

A l'esquerra de la Noguera Ribagorçana, prop d'Albesa i a tocar del riu i de les restes de la vil·la romana del Romeral hi ha una esplanada de vinyes en l'indret d'una antiga gravera. El contrast amb els il·limitats camps de cereals d'aquesta zona —esquitxats de tant en tant per una parcel·la de fruiters— és força gran. El cultiu d'aquestes vinyes és biodinàmic i quan hi vaig ser semblava que els éssers vius ho agraïen i s'hi sentien a gust. Els ceps, tanmateix, però també les flors, les herbes, les abelles i els ocells hi habitaven en plena abundància. Una àliga ens observava des de ben amunt. El dia era sec i fresquet i les aromes que emanaven de la ufanosa coberta vegetal que hi ha entre els ceps —i del jardí de plantes aromàtiques que trobem al cap de la vinya— tenien una presència certa i deliciosa.

He vingut a visitar aquesta vinya amb l'Ivà Gallego —que és l'enòleg que en té cura— i les seves explicacions em recorden coses que he sentit a dir a en Joan Rubió, del Celler Credo, persona que respecto profundament. La vinya de La Gravera és un petit illot —una dotzena d'hectàrees allunyades de qualsevol altra vinya— en un mar de cereals i fruiters, i també és un petit illot de conreu respectuós amb la terra i amb la vida en un mar de conreus que, possiblement, no segueixen aquests mateixos paràmetres.

El celler es diu La Gravera —el seu lema és "el vi que neix de les pedres"— i fa uns vins excel·lents. N'he parlat en aquests apunts en alguna ocasió escadussera i estava esperant el moment de visitar la vinya i el celler des del moment que vaig tastar la primera ampolla d'Ónra. Vaig tenir clar que aquell nivell de qualitat no podia ser obra de l'atzar i volia conèixer el lloc i el com de tot plegat. El que he vist, el que he tastat i el que tinc ara mateix a la meva copa em confirmen que tenim un projecte conceptualment ben sòlid i el que més il·lusió em fa és pensar que, possiblement, el millor d'aquest celler encara està venint.

El blanc Ónra-MoltaHonra 2011 és un garnatxa blanca i sauvignon blanc criat vuit mesos en bótes de cinc-cents de fusta bona. Em sembla que és un gran blanc de guarda, que caldrà deixar a l'ampolla i que si ara ja és dens, elegant i madur, potser d'aquí un parell d'anys —o vuit!— serà un vi que ens acostarà a l'exaltació dels sentits.

Ara prefereixo parlar de l'Ónra-MoltaHonra negre 2010 que tinc a la copa i que em sedueix a cada petit glop. Està fet amb garnatxa i cabernet i s'ha criat en bótes de 225 litres. He deixat que s'airegi una bona estona i ara genera un ventall d'aromes penetrants de fruita madura i melosa. Hi ha profunditat i m'aporta aquelles sensacions de plena opulència que són tant plaents —sense cap desviació en el perillós terreny del que és apegalós. Hi ha torrats molt subtils i notes netes de vainilla. Quan l'ensumo una llarga estona em tempta descriure'l com a "gloriós". Força espècies i una lleu sensació de fustes aromàtiques. A la boca, l'atac és de sabor ple i de tremp i, a continuació, sembla vellutat, amb textura i opulència, persistent. La fruita hi segueix essent, però ara hi ha també uns tanins equilibrats i dolços. Hi ha força sense feixuguesa. M'acompanya perfectament en aquest vespre encalmat. En tinc una altra ampolla que seguirà tancada alguns anys més.

Sento que el vi que tinc a la copa és un vi important que cal tenir en compte, però hi ha alguna altra cosa al celler de La Gravera que, quan surti a la llum, haurem d'esmentar i valorar. Al terme de Castelló de Farfanya, a l'indret que es diu les Carenilles, darrera la Serra Llarga, hi ha una petitíssima parcel·la de vinya del segle dinou. Són uns ceps esparsos i de soca torturada que, estranyament, han persistit fins ara —en una zona on pràcticament la vinya va desaparèixer fa força temps. Alguns són de garnatxa i també hi ha tot un ventall de varietats diverses: xarel·lo, macabeu, trobat... i alguna altra que no havia sentit mai. El celler està vinificant la minsa producció d'aquesta vinya —fusta d'acàcia, fusta de castanyer, ous de terrissa de la mateixa terra de la vinya— i en un moment indeterminat podrem tastar les primeres ampolles —molt poques!— d'una sèrie de vins que duran el nom de La Pell. Caldrà estar-hi amatent.

Ampolles obertes

Repassant les meves llibretes trobo un bon grapat de vins que no han sortit en aquest blog, potser perquè eren massa escadussers per donar lloc a un article complet. Però tampoc no fóra just que no rebessin ni una simple menció. Als fulls del meu quadern hi he trobat això:

• Les Conques és el petit celler ecològic d'en François Douville al poble rossellonès de Vilamulaca. Vaig arribar-m'hi un dia d'aquest estiu i vaig endur-me els negres Toine 2012 i Anatole 2011 i el blanc Bohème 2011. L'Anatole em va sembla força interessant, amb un punt cremós de bona qualitat sobre un fons de fruita, i el Bohème —macabeu i garnatxa blanca amb una criança parcial en bóta— em va semblar el més notable dels tres. Hi vaig trobar algunes de les virtuts dels vins naturals —i també algunes de les seves limitacions— amb una clara presència de les mares, amb bon sabor i una certa plenitud, una certa personalitat.
• No sabia que els amics del Batlliu de Sort també havien fet un Vi Bord 2012 blanc. Si passa com amb el negre, haureu d'anar fins al Pallars per tastar-lo, perquè diuen que és un vi que no baixarà d'allà dalt. Igual com em va passar amb el Vi Bord negre 2012, aquest blanc també m'ha semblat interessant, agradable i digne de ser conegut. Encara més: m'ha semblat que posseeix una qualitat sorprenent i unes virtuts atípiques. L'aroma, per exemple, et deixa una mica desconcertat per la seva originalitat. Deu ser riesling i viognier —suposo. A la boca té un volum important i un atac amorosit i com untuós. És consistent i delectable.
• Laltre 2010 és el "vi petit" del celler La Gravera d'Alfarràs, de monestrell, garnatxa i merlot. Quina sorpresa més agradable! Ja he tastat diversos vins d'aquest celler i sempre els he trobat molt bons. Caldrà que algun dia els tasti de manera més sistemàtica i, segurament, generaran un article en aquest blog. Lleuger i ben afinat, amb fruitetes i cireres. A la boca sorprèn per una certa lleugeresa elegant, equilibrada i prolongada, saborosa i exacte. Apunta maneres de vi més gran. 
• Ai els vins de Terroir al Límit! Moments propers a l'èxtasi es combinen amb fracassos lamentables. Em sap greu dir-ho —no acostumo a publicar comentaris obertament negatius— però he begut ben bé tres ampolles d'en Dominik que han estat completament decebedores. La darrera va ser ahir mateix i era un Torroja 2007 que feia temps que esperava la seva nit de glòria —que va resultar ser la seva nit de fiasco. Ple de contradiccions internes: El nas brutejava, l'atac tenia records d'excel·lència i a continuació el vi moria abans de superar la part davantera de la boca, acomiadant-se amb notes clarament lletges.
• La paraula "belat" és un anagrama de "Albet" i és el nom que du el vi més singular i escàs del celler Albet i Noya. Fa poc en Joan Massana em va convidar a tastar el Belat 2007 i el cert és que em va semblar un vi important, que m'agradaria tornar a tastar amb més concentració. Recordo (no vaig prendre notes) unes aromes força complexes, en la línia dels torrats, tabac, cuir i també allò que s'acostuma a anomenar "animal" —tot força interessant. També recordo un punt de fruita llaminera, alguna nota balsàmica. A la boca, fruita densa i una mica vellutada, substancial.
• Uns dels vins més memorables d'aquest inici de tardor ha estat una ampolla d'Artigas 2004 —60% de garnatxa, 35% de carinyena i 5% de cabernet— que feia uns anys que dormia al meu celler. El color era de cirera, moderadament fosc; l'aroma era càlida però neta, molt amorosida però amb un lleu toc especiat i un indici de cuir —sense decadència ni vellesa. A la boca, deliciosament lliscant, amb acidesa fresca i, al mateix temps, sensacions càlides; amb l'elegància que sempre tenen els vins de Mas Alta. Permanència impecable a la boca, amb acció central i projecció lineal. Un vi perfectament polit —en el sentit de "net" i també en el sentit de "brunyit"—, elegant i llarg. Amb perfum de flors ja plenament obertes. Mentre el vaig bevent, amb deler, penso si és millor ara que té prop de deu anys i la seva fruita s'ha esmorteït i s'ha apagat, o era millor quan era més jove. No crec que aquesta pregunta tingui una resposta simple i, si la té, tant se val!

Vins comprats a Tremp

Donaré avui notícia de tres vins que vaig comprar a Tremp. Em direu 

—Quina importància té que els hagi comprat a Tremp? 

Doncs, té més importància del que sembla. Fins fa poc, si anàveu al Pallars, on podíeu comprar alguna ampolla de vi interessant? No hi havia cap botiga que tingués un mínim atractiu per a l'aficionat al vi, que oferís els vins del Pallars i les zones més properes, que tingués vins dels petits productors, que oferís vins a copes, que fos digna de ser visitada. Era una mica lamentable que en una zona del nostre país com és el Pallars, que rep tants i tants visitants al llarg de l'any i on hi ha tantíssimes segones residències no s'hi pogués trobar un comerç vinícola atractiu. Això ara ha canviat una mica perquè a Tremp hi ha La Bodega que és un lloc —modest, tanmateix— que vol anar en la direcció que acabo d'esmentar. És al carrer Tarragona i quan hi vaig anar l'altre dia vaig veure que tenien una selecció interessantíssima de vins de la DO Costers del Segre i també una ferma voluntat d'arribar a l'aficionat inquiet amb propostes agosarades i interessants. 

[El que mai no podré entendre és tota la munió de gent que es desplaça fins el Pallars Sobirà per comprar allò mateix que poden trobar al costat de casa —parlo de la rifa de Nadal— i no són bons per comprar alguna cosa pròpia del país que visiten —com els vins del Batlliu de Sort o els formatges artesans de Surp—, alguna cosa que, en contra del que passa amb la rifa, trobaran a ben pocs altres llocs.]

A La Botiga hi vaig trobar una ampolla de Naltres 2011,que és el nou vi negre de L'Olivera. Crec que surt d'unes vinyes que hi ha a la Vall del Corb, a la plana sota mateix del poble de Nàlec. Vaig visitar aquesta zona, fa un temps, i vaig publicar en aquest bloc un article titulat La Vall del Corb i els seus vins. No cal que recordi aquí el respecte que em mereixen els vins de L'Olivera —un respecte crític, he de dir-ho. D'aquest vi vermell se n'han fet menys de tres mil ampolles. Després d'airejar-lo, el vi va deixar anar aromes de bona fruita, de cireres i també de pebrot. A la boca era líquid però tenia força, projecció lineal, sabor, acidesa fruitada. Vi interessant i llaminer que, malgrat tot, em va generar algun dubte. 

Escorça 2011 és un macabeu del celler Matallonga de Fulleda. Aquest petit municipi de les Garrigues es troba a tocar de la Vall de Vinaixa i el podríem incloure en el que seria la Segarra en un sentit ampli. Pel que fa a aquest vi, que de moment és l'únic que he tastat d'aquest petit celler, em va semblar que el nas estava una mica dominat per les notes de les mares del vi, però a la boca hi havia volum i una lleu i agradable sensació untuosa que es resolia en un final amargós. Les etiquetes dels vins d'aquest celler estan dissenyades per l'artista Ramon Guixé i contenen —vés a saber per què— imatges de llumins. 

El tercer vi que vaig trobar a La Botiga de Tremp és el blanc Ónra 2012 del celler La Gravera d'Alfarràs. Aquest és un celler sobre el que voldria publicar un article en aquest blog quan hagi pogut conèixer millor tots els seus vins. Crec que al darrera dels seus vins hi ha un membre de la colla 10 Sentits, aquests al·lucinats que fan algunes de les coses més eixelebrades i magnífiques del nostre panorama enològic. [Feu-me pensar que un dia us expliqui una garnatxa inverossímil de la Terra Alta que encara s'està criant en una bóta amagada en un celler de prop de Manresa.]

 Aquest Ónra blanc 2012 —garnatxa blanca, chenin i sauvignon blanc— em va entusiasmar!  D'un color clar i transparent, desprenia una aroma elegant, sorprenent, de flors netes, de fruita blanca i de poma, una aroma lleu i exacta en la seva dimensió. A la boca hi havia equilibri, fluïdesa, tensió, un punt just entre acidesa, fruita i linealitat. Acurat en el pes, saborós i fresc, molt sec —com si fos un vi de nord enllà en lloc de ser un vi del Segrià. Pur i de virtuts subtils, sense trompe-l'oeil. Em deleixo per tastar els altres vins d'aquest celler!