dilluns, 19 de maig del 2014

Vins de la Noguera Ribagorçana

A l'esquerra de la Noguera Ribagorçana, prop d'Albesa i a tocar del riu i de les restes de la vil·la romana del Romeral hi ha una esplanada de vinyes en l'indret d'una antiga gravera. El contrast amb els il·limitats camps de cereals d'aquesta zona —esquitxats de tant en tant per una parcel·la de fruiters— és força gran. El cultiu d'aquestes vinyes és biodinàmic i quan hi vaig ser semblava que els éssers vius ho agraïen i s'hi sentien a gust. Els ceps, tanmateix, però també les flors, les herbes, les abelles i els ocells hi habitaven en plena abundància. Una àliga ens observava des de ben amunt. El dia era sec i fresquet i les aromes que emanaven de la ufanosa coberta vegetal que hi ha entre els ceps —i del jardí de plantes aromàtiques que trobem al cap de la vinya— tenien una presència certa i deliciosa.


He vingut a visitar aquesta vinya amb l'Ivà Gallego —que és l'enòleg que en té cura— i les seves explicacions em recorden coses que he sentit a dir a en Joan Rubió, del Celler Credo, persona que respecto profundament. La vinya de La Gravera és un petit illot —una dotzena d'hectàrees allunyades de qualsevol altra vinya— en un mar de cereals i fruiters, i també és un petit illot de conreu respectuós amb la terra i amb la vida en un mar de conreus que, possiblement, no segueixen aquests mateixos paràmetres.


El celler es diu La Gravera —el seu lema és "el vi que neix de les pedres"— i fa uns vins excel·lents. N'he parlat en aquests apunts en alguna ocasió escadussera i estava esperant el moment de visitar la vinya i el celler des del moment que vaig tastar la primera ampolla d'Ónra. Vaig tenir clar que aquell nivell de qualitat no podia ser obra de l'atzar i volia conèixer el lloc i el com de tot plegat. El que he vist, el que he tastat i el que tinc ara mateix a la meva copa em confirmen que tenim un projecte conceptualment ben sòlid i el que més il·lusió em fa és pensar que, possiblement, el millor d'aquest celler encara està venint.


El blanc Ónra-MoltaHonra 2011 és un garnatxa blanca i sauvignon blanc criat vuit mesos en bótes de cinc-cents de fusta bona. Em sembla que és un gran blanc de guarda, que caldrà deixar a l'ampolla i que si ara ja és dens, elegant i madur, potser d'aquí un parell d'anys —o vuit!— serà un vi que ens acostarà a l'exaltació dels sentits.

Ara prefereixo parlar de l'Ónra-MoltaHonra negre 2010 que tinc a la copa i que em sedueix a cada petit glop. Està fet amb garnatxa i cabernet i s'ha criat en bótes de 225 litres. He deixat que s'airegi una bona estona i ara genera un ventall d'aromes penetrants de fruita madura i melosa. Hi ha profunditat i m'aporta aquelles sensacions de plena opulència que són tant plaents —sense cap desviació en el perillós terreny del que és apegalós. Hi ha torrats molt subtils i notes netes de vainilla. Quan l'ensumo una llarga estona em tempta descriure'l com a "gloriós". Força espècies i una lleu sensació de fustes aromàtiques. A la boca, l'atac és de sabor ple i de tremp i, a continuació, sembla vellutat, amb textura i opulència, persistent. La fruita hi segueix essent, però ara hi ha també uns tanins equilibrats i dolços. Hi ha força sense feixuguesa. M'acompanya perfectament en aquest vespre encalmat. En tinc una altra ampolla que seguirà tancada alguns anys més.


Sento que el vi que tinc a la copa és un vi important que cal tenir en compte, però hi ha alguna altra cosa al celler de La Gravera que, quan surti a la llum, haurem d'esmentar i valorar. Al terme de Castelló de Farfanya, a l'indret que es diu les Carenilles, darrera la Serra Llarga, hi ha una petitíssima parcel·la de vinya del segle dinou. Són uns ceps esparsos i de soca torturada que, estranyament, han persistit fins ara —en una zona on pràcticament la vinya va desaparèixer fa força temps. Alguns són de garnatxa i també hi ha tot un ventall de varietats diverses: xarel·lo, macabeu, trobat... i alguna altra que no havia sentit mai. El celler està vinificant la minsa producció d'aquesta vinya —fusta d'acàcia, fusta de castanyer, ous de terrissa de la mateixa terra de la vinya— i en un moment indeterminat podrem tastar les primeres ampolles —molt poques!— d'una sèrie de vins que duran el nom de La Pell. Caldrà estar-hi amatent.