Aquest vi té un nom interessant i procedeix d'unes vinyes velles i no massa grans —un parell d'hectàrees entre les dues— que es diuen La Cometa i el Coll de Batea. La Carme m'hi va dur, el juny de l'any passat, i vaig poder observar en el seu propi medi els venerables ceps de garnatxa blanca i el sòl aquell que en diuen de «panal» —és a dir, de bresca. La muntanya de Santa Bàrbara alçava la testa per davant dels Ports i les vinyes de l'altiplà de la Terra Alta —recordem que som entre tres-cents cinquanta i quatre-cents metres d'alçada— s'estenien ben bé fins la seva falda, tant com allargava la vista.
El significat de la paraula «quintà» —que no hem de confondre amb la unitat de pes que es diu «quintar»— té molt matisos i el seu ús està molt lligat a cada comarca en concret. És ben interessant de llegir les entrades quintar i quintana a l'Alcover-Moll on es van repassant, comarca a comarca, cadascun d'aquests matisos. Finalment, en el diccionari normatiu tos aquests matisos desapareixen i es redueixen al significat de «camp, pastura, vora un mas o un poblat». La Carme em va dir que per a ella, un quintà era un conjunt de parcel·les petites d'un mateix propietari i també em va explicar una història sobre la inscripció que hi ha en una campana que la seva rebesàvia —la matriarca Bàrbara Forés— va donar a la Mare de Déu de l'Assumpció de Gandesa, on hi apareix la paraula «quintà».
Ahir, mentre escoltava l'anunci de convocatòria d'eleccions (tant de bo siguin les que ens duguin a la llibertat) vaig destapar una ampolla de El Quintà 2012. És un vi fet amb una certa maceració pel·licular i criat uns sis mesos en bótes de 500 litres, de roure francès. El color és un groc força clar i les aromes són subtils i precises, acerades i atractives, amb fruita blanca i flors, múltiples, austeres i delicades, amb lleus indicis de les mares, fresques. Hi trobo com un record de pinyons tendres. A la boca tot és exactitud i elegància, sense preciosisme, sense artifici. La fusta ha fet molt bé la seva feina i no ha embrutat gens ni mica aquest conjunt impecable.
Mentre tinc el vi a la copa, m'entretinc recreant a la memòria la quaterna que formen aquestes quatre garnatxes blanques que han anat sortint en aquest blog —L'Avi Arrufí - Il·lusió - Els Amelers - El Quintà— i comparant-ne mentalment els caràcters i les virtuts. Formen una certa progressió (geomètrica?) que va de l'exuberància del vi de Piñol a la linealitat més austera del vi de Bàrbara Forés.
El vi va agafant més aire a la copa i ja no és fred. Es fa més expressiu, sense decaure. Sadolla, sense barroquisme. No me'n canso. Té un pes equilibrat, sense greix ni fusta. És meravellós que puguem tenir a l'abast un vi de tanta qualitat.
