Els coneixeu?

Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 






▼








▼







▼









▼








▼









▼










▼
▼
▼
▼






▼
▼
▼
▼
▼
▼

Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 

Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  

Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!

Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.

Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.

Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.

Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.

Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.

És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.

A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?

Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.

Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 

Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.

Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

Avantatges de Sant Esteve

Prefereixo Sant Esteve perquè és un dia que s'adiu més a destapar alguna ampolla que aspiri a restar a la memòria. Per Nadal hi ha tanta xefla que cal que els vins siguin abundants i directes, d'un hedonisme sense cabòries. L'endemà, en canvi, tot és una mica més íntim i ve de gust triar una ampolla cobejada. Aquest any aquesta ampolla ha estat un Finca Dofí 2005 que vaig comprar a l'avançada (cada any ho faig) el juliol del 2006, quan el vi estava a les bótes i l'assemblatge final encara no estava definit.

La copa va ser una Zwiesel 1872 Bordeaux Premier Cru de la sèrie «Enoteca», una copa d'exquisida bellesa —«second to none», en la meva opinió— que tinc la sensació que accentua el caràcter setinat dels vins que ja ho són —i aquest Dofí ho era moltíssim. La del 2005 va ser una collita força curta, després d'un any ben sec, potser el més sec des de feia molts anys. El resultat, les deu o dotze mil ampolles de Dofí 2005 (que de vegades em pregunto on deuen ser, i m'agrada imaginar que n'hi ha un bon grapat que encara existeixen, en algun celler, esperant el moment d'exaltar l'esperit d'algun bon aficionat), és magnífic! Esperava força d'aquesta collita —és la primera ampolla que goso destapar— i el vi m'ha sadollat en un grau molt elevat.

No sé pas si el sabré explicar com cal. Puc dir que és expressiu, però auster; que és elegant i amb un bon ventall d'aromes —torrats, compotes, fruita molt madura, canyella—, però sense pesantor ni excessiva densitat. Puc dir —ja ho he dit— que a la boca es mostra immensament setinat i deliciosament fluid. Dóna una sensació d'equilibri, fins i tot d'una certa «fredor» pròpia d'allò que és perfecte —o s'hi acosta moltíssim. I finalment, no puc deixar d'anotar la persistència del sabor, que no sembla que desaparegui, sinó que es vagi transformant imperceptiblement de sensació a record, a memòria sensitiva i sensual. 

I l'endemà, un altre 2005, un altre dels meus vins «de capçalera», un vi més càlid, més sensual, més llaminer: Finca Malaveïna 2005 —reivindicació del merlot.

Se'n van fer unes cinquanta mil ampolles i el cupatge és d'un 40% de merlot, un 25% de cabernet, un 20% de sirà i un 15% de garnatxa. Quan destapo l'ampolla i la decanto en una gerra, tota la cambra queda perfumada —i l'aroma és ben bona: càlida, amorosida, plena de fruita confitada, de dolçor embriagadora, de flors atapeïdes i assaonades. A la boca sembla dolç, fluid i dens, ben vellutat, i genera plenitud, sense arestes. La decantació li va bé, els anys d'espera també li han provat. Encara és ben viu. Les sensacions de dolça i opulent maduresa que genera tenen un punt de sublimitat.

D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:

• Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
• Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
• Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
• Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.

Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.

• Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
• Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
• Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar. 
• Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'Orto —Les Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
• Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.

Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

Comprar vins del 2010

Ara és el temps de comprar, a l'avançada, els vins del 2010.

No tinc cap intenció de parlar de la gran bogeria especulativa dels vins de Bordeus, immersos en una espiral sense fi —en una autèntica bombolla enològica— que els fa inaccessibles a la major part del seu públic propi i tradicional. En aquest bloc s'escau parlar de vins catalans i potser convé començar donant a conèixer el fet que hi ha alguns vins catalans —molt poquets— que es poden comprar a l'avançada.

Pel que jo sé, només hi ha tres cellers catalans que ofereixen els seus vins a l'avançada. D'una banda, tenim el celler de l'Àlvaro Palacios, al Priorat. Ara podem comprar els seus Gratallops 2010, Finca Dofí 2010 i L'Ermita 2010 a uns preus rebaixats, i els rebrem a casa d'aquí a dos anys. L'altre celler català que, des de fa anys, ofereix els seus vins a l'avançada és Mas Gil, el celler de Calonge d'on surt el Clos d'Agon i el Valmanya, dels que ja he parlat en un altre article d'aquest bloc. Finalment, Hervé Bizeul també ofereix a l'avançada els seus Le Clos des Fées 2010 i La Petite Sibérie 2010.

Té sentit comprar aquests vins a l'avançada? Jo crec que sí que en té. Bé, té sentit si realment hom vol comprar aquests vins. Si, per exemple, el Finca Dofí no us interessa, no l'heu pas de comprar, ni a l'avançada ni mai. Ara bé, si penseu que sí, que us ve de gust tenir alguna ampolla d'aquest vi, us he de dir que comprant-lo a l'avançada aconseguireu un descompte força significatiu.

Per exemple, repassant l'històric de les meves compres de Finca Dofí, observo uns estalvis que van del 29% al 33% sobre el preu de venda final. La situació amb L'Ermita és similar: l'estalvi va d'un 25% el 2004 fins un 40% el 2008. Finalment, el Clos des Fées a l'avançada és un 28% més barat que el que ens costaria si esperem a comprar-lo quan el vi surt al mercat. És clar, però, que aquests descomptes no estan pas garantits i podria donar-se el cas que la compra a l'avançada no representés cap estalvi. A mi no m'ha passat mai, però no es pot descartar.

Hi ha quatre factors a considerar a l'hora de valorar l'interès de la compra de vi a l'avançada:

• Especulació. Per als "brokers", aquesta és la motivació principal, però no és aplicable als vins catalans. D'altra banda, si algú està interessat en aquesta línia, està llegint el bloc menys indicat. És cert que jo he anat comprant alguna ampolla escadussera de Bordeus a l'avançada, i m'he estalviat entre un vint-i-cinc i un trenta per cent —que sempre ve de gust— però especular amb vi està infinitament allunyat de les meves possibilitats i els meus interessos.
• Estalvi. Ja he comentat quins han estat els descomptes que he pogut aconseguir. Són un bon motiu per comprar a l'avançada.
  
• Disponibilitat. Sovint, alguns vins escassos i molt apreciats desapareixen del mercat als pocs dies d'arribar-hi. Per aconseguir-ne una ampolla cal estar molt amatent a quin és el moment en que arriben a les botigues. Tot això ens ho estalviem si podem comprar aquest vi a l'avançada.
• Comoditat. Lliga amb l'apartat anterior. Saps que el vi t'arribarà a casa en el moment en que surti del celler.

Per tot el que he dit, sembla clar que a mi m'agradaria que hi hagués més vins catalans que es poguessin comprar a l'avançada. No sé si aquest sistema pot tenir algun interès per al celler. M'imagino que no gaire. Pel que fa al consumidor, és evident que si necessitem una ampolla per al sopar de demà, la compra a l'avançada no ens interessa, però si la situació és que hi ha una sèrie de vins que comprem més o menys cada anyada, aleshores comprar a l'avançada té tots els avantatges i —pràcticament— cap inconvenient.

No us agradaria poder aconseguir un 30% de descompte en el Clos Mogador, Espectacle, Selecció Andreu, Finca Garbet, Clos Erasmus, Auditori, Vall Llach, Les Tallades de Cal Nicolau, Turó d'en Mota, Camí Pesseroles.....?

Tast amb Llops

Diuen que els llops ja han tornat a Catalunya, després de cent anys d'absència, però el dia del "Tast amb Llops" no en vàrem veure cap. Dic "veure" i no pas "beure", perquè si hi havia o no algun "llop" a dins de les ampolles d'aquest tast excel·lent, és una cosa que hauríem de discutir...

Ja fa cinc anys que Gratallops organitza aquest tast dels vins de la vila —que no és el mateix que els vins dels cellers de la vila— i aquest mes d'abril vaig poder participar-hi. Nou cellers de Gratallops i cinc cellers convidats presentaven els seus vins que, en alguns casos, eren mostres de bóta de la collita 2009. Fet i fet, una bona oportunitat per conèixer millor els vins d'aquest indret privilegiat.

Parlem de cada collita per separat, i comencem per la més jove, la del 2009. El primer que cal dir és que aquests vins encara no estan acabats de fer i que, per això mateix, d'aquí a un any o dos —o deu— poden presentar virtuts totalment diverses de les que presentaven ara mateix.

Em van impressionar els Manyetes. Parlo en plural perquè la vinya que abans donava el Clos Manyetes —que després va passar a dir-se simplement Manyetes— ara dóna dos vins diversos, perquè en René Barbier ha decidit separar les vinyes de coster de les vinyes en terrassa que, a més, tenen orientacions diferents. Tenim, doncs, el Manyetes 2009 —meravellosament aromàtic i floral— i el Solertia 2009 —complex i subtil, amb prou matèria. Dos vins que encara han d'evolucionar molt, però que sembla que seran majestuosos.

En una altra zona de l'espectre, hi podem situar el Vuit 2009 —del celler Vinya del Vuit, en que hi participa en René Barbier fill—, potser el vi més espectacular del tast. Carinyena en un noranta per cent, amb un volum immens i una força desbordada que encara s'ha de domar. Podria esdevenir un vi realment gran.

Vaig tastar dos vins "de casa bona" que em van decebre: el Finca Dofí 2009 i el Laurel 2009. Com que es tracta, com he dit abans, de vins que encara no han completat la seva evolució natural, és assenyat i convenient no emetre judicis negatius contra ells. Però tampoc no he pas d'amagar que no em van agradar. Haurem de veure com estan d'ara en un any.

Si parlem dels 2008, hi havia dos vins meravellosos que vaig tastar diverses vegades —en un evident abús de la generositat del celler. Es tracta dels vins del celler Mas Alta, de la Vilella Alta. L'Artigas 2008, amb un 70% de garnatxa, em va semblar magnífic: complex i equilibrat, amb força, molt fresc, molt satisfactori, deliciós. Per a mi, el vi de la nit. El Cirerets 2008, amb un 90% de carinyena, és elegant, cremós, molt fluid, molt equilibrat. Dos vins que em van enamorar. Pel que fa al nom del primer d'aquests vins, resulta que, prop del celler, hi ha un indret anomenat "Les Artigues". Com que no crec que els propietaris d'aquest celler —en Michel i la Christine Vanhouette— hagin volgut retre homenatge a José Gervasio Artigas Arnal, l'heroi de l'Uruguai, ens tornem a trobar amb un altre exemple lamentable de menyspreu a la llengua i al país. Ja en començo a tenir el pap ple, de tot plegat.

Seguint amb els 2008, però ara en una línia més càlida, he de dir que em va agradar molt i molt Lo Givot 2008, del Celler del Pont, de la Vilella Baixa. Un vi de gran volum, sedós i embolcallant, complex i càlid, substancial. Un vi —i un celler— que m'agradarà conèixer amb més deteniment, quan tingui temps de fer-ho.

Vaig tastar molts altres vins, força diversos, sempre interessants. Com el Planassos 2008, del celler Saó del Coster, perfumat i cremós. Com el saborós Gratallops 2009 de l'Àlvaro Palacios, o el blanc d'escanyavelles del celler Ripoll Sans. I, si parlem de collites anteriors, el 2/3 2006 de Trio Infernal, ratllant la perfecció, o la meravellosa garnatxa 2007 del Châteauneuf-du-Pape de Tardieu-Laurent. I encara altres coses que no tinc temps de comentar...

L'organització de l'acte em va semblar una mica justeta, amb menges de bona qualitat, però més aviat migrades. Afortunadament, la grandesa dels vins que se'ns oferien dissimulaven prou bé qualsevol mancança.

Grans cellers, petits vins

Sovint, quan s'acosta el temps de la calor, ens ve de gust un vi senzill ---en el sentit de "no complicat"---, agradable, fresc i net, amb bona expressió de fruita. Un "petit vi" que, tot i la seva senzillesa, sigui impecable en la definició i en el pas de boca.

Aquest Petit Albet 2009, d'Albet i Noya, podria ser una molt bona opció en aquestes circumstàncies. Un vi d'ull de llebre i garnatxa de cultiu orgànic, amb la signatura d'un gran celler, a un preu que també és molt petit. Un vi que es presenta amb un tap de rosca que és, en aquest cas, en la meva opinió, totalment escaient.

Un altre celler il·lustre que també ens ofereix un "petit vi"---de característiques ben diverses, no cal dir-ho, al vi anterior--- a un preu força interessant, és Mas Doix, de Poboleda.

Cal tenir en compte que les característiques dels terrenys del Priorat fan que la despesa necessària per conrear aquelles vinyes sigui molt elevada i, tanmateix, no sigui gens fàcil poder oferir vins "econòmics". Per això mateix, quan un celler com Mas Doix ens presenta Les Crestes 2007 a menys de 15 euros, s'escau tastar-lo i avaluar-ne la qualitat.

És un vi de garnatxa, vigorós i fruitat, força prioratí, saborós i amb un puntet de mineral, càlid, potent i voluminós. Un vi que hem de deixar respirar una estona i que ens ofereix una bona aproximació al Priorat. Nogensmenys, jo l'he trobat una mica cantellut i amb un final poc amorosit que, malgrat tot, no invalida, de cap manera, la impressió positiva del conjunt.

Amb la collita 2007, l'Àlvaro Palacios ens va presentar dues novetats que impliquen una certa reestructuració del seu catàleg. Al capdamunt de la piràmide, hi tenim els dos vins, escassos i valuosos, que procedeixen cadascun d'una finca concreta. Són L'Ermita (al voltant de les 1.000 ampolles, depenent dels anys) i Finca Dofí (unes 20.000). A continuació, el vi de poble del que ha parlat en un escrit recent d'aquest mateix blog, Gratallops (unes 10.000 ampolles), procedent de 5 vinyes concretes d'aquest terme i que apareix per primer cop amb la collita 2007. Les Terrasses (unes 150.000 ampolles) era, fins ara, el vi més bàsic del celler, però amb la collita 2007 apareix una nova oferta: Camins del Priorat, amb carinyena i garnatxa gairebé a parts iguals i una mica de cabernet i syrah. La producció és d'unes 200.000 ampolles i el preu no arriba als 14 euros.

Aquest Camins del Priorat presenta, en un primer moment, un nas poc franc, però l'oxigen i una mica de paciència esvaeixen aquestes primeres notes negatives i ben aviat veiem emergir un vi notable, viu, potent i fresc, que es veu amb facilitat i que ens plau, entre altres coses, per unes sensacions cremoses ---elegants i embolcallants--- que evoquen les millors carinyenes del Priorat. És un vi que troba aquell punt dolç entre una certa complexitat i una bona drinkability.

Fet i fet, Camins del Priorat 2007 posa al nostre abast l'oportunitat de viure una excel·lent introducció al Priorat.

En Parker ha parlat!

En Parker ha parlat: Ja s'han publicat les puntuacions que l'equip d'en Parker ---és a dir, en Jay Miller--- ha donat als vins catalans que han tastat.

"..and the winner is..." podríem dir, imitant el moment en que es fan públics els premis Oscar.

Els dos vins classificats en primer lloc, ex-aequo amb 98 punts, són dos vins que ja en anteriors anyades han merescut els elogis de l'equip Parker. Són Espectacle del Montsant, aquesta garnatxa poderosa i escassíssima d'una vinya que en René Barbier va salvar in-extremis de l'anorreament, i Clos Erasmus, un dels "Clos" primigenis del Priorat modern. L'enhorabona a en René, i a la Daphne i a tota la gent que hi ha al darrera d'aquests vins, com l'Esther Nin, en Chistopher Cannan i en Fernando Zamora.

Poc puc parlar d'aquests dos vins. De l'Espectacle, en tinc una única ampolla ---que vaig poder aconseguir amb gran dificultat--- i és de la collita 2005, una collita que sembla ser inferior a les tan aplaudides 2004 i 2007. Clos Erasmus és també un vi no gaire fàcil d'aconseguir. Jo només he pogut tastar la collita 2002 i, repassant les meves notes, observo que no em va impactar excessivament, potser perquè la collita 2002 va ser força atípica o potser perquè vaig tastar el vi en un estadi massa prematur.

Per sota d'aquests dos vins, Parker-Miller destaquen, entre els vins de la collita 2007:

• Amb 97 punts, cap vi.
• Amb 96 punts, L'Ermita i Clos Mogador;
• Amb 95 punts, Nit de Nin i Doix;
• Amb 94 punts, Somni de Portal del Priorat; Coster de Mas Sinen; Vall Llach; Laurel (el segon vi de Clos Erasmus) i Clos Figueres.

(M'agrada veure el Clos Figueres en aquesta llista perquè, en les collites que he tastat, m'ha semblat que aquest vi pertany al màxim nivell.)

Quina importància té aquesta llista de vins catalans puntuats? Es podria argumentar que "nosaltres" ja sabem que aquests vins són excel·lents, sense que en Jay Miller ens ho "descobreixi". Es podria argumentar que aquesta llista reflecteix el gust individual d'una persona concreta, que podria estar molt allunyat del nostre propi gust. O que està feta per orientar el consumidor americà i està sota la influència dels interessos comercials d'un reduït nombre d'importadors dels USA. Es podria dir tot això i molt més. Però és innegable que aquesta llista ---que, ens agradi o no, és LA llista--- té una importància econòmica i mediàtica immensa i ser-hi és un èxit que mereix ser reconegut i aplaudit. Dit això, que cadascú begui el que bonament li plagui, sense pensar en llistes ni en puntuacions!

Priorat, tres collites i tres estils

Radical: Els Escurçons 2006.

A l'etiqueta d'aquest vi singular de Mas Martinet hi llegim: Antigues vinyes de ca l'Olives. De fet, l'origen d'aquest vi el trobem als ceps de garnatxa i syrah d'una vinya de poc menys de dues ha que hi ha al punt més alt de la carena que separa els termes de Porrera i Falset, a l'indret anomenat la Pedra del Terme (vèrtex geodèsic de 601 m d'alçada), una vinya excepcional ---que pertany, tanmateix, al terme municipal de Falset--- que es va plantar el 1999 i que, en aquesta collita del 2006, va donar 5.500 ampolles d'un vi dens i potent, poc convencional, complex, mineral i singular, d'elevada acidesa.

Pel que fa a la collita del 2006 al Priorat, convé recordar que va tractar-se d'un any molt sec i força càlid i que, en canvi, a mitjan setembre van caure uns aiguats fortíssims (es va parlar --ho recordareu--- de la cua de l'huracà Jordan). En general, es diu que 2006 va ser una collita de qualitat inferior a la del 2005, però jo no n'estic del tot convençut.

En aquest vi m'hi ha semblat veure la ma de la Sara Pérez, una enòloga d'un prestigi immens, autora d'una sèrie de vins que jo m'atreviria a qualificar com a "radicals" perquè, en la recerca de la màxima expressió de cada terrer, no fan concessions de cap mena a res que pugui implicar "l'èxit fàcil". Tinc al cap, quan dic això, vins com Venus o Partida dels Bellvisos. En qualsevol cas, a mi aquests vins em resulten una mica massa "durs" i els trobo a faltar un punt d'hedonisme, de sensualitat. Malgrat això, aquesta vinya té una situació tan singular i està treballada ---n'estic convençut--- amb un rigor tan sòlid, que crec que m'agradarà seguir i valorar les seves successives collites.

Bordelès: Herència del Padrí 2005

Adjectivar com a "bordelès" el vi que en Bernard Magrez fa a Porrera pot semblar un recurs fàcil, però, en aquest cas, crec que s'ajusta molt a la realitat d'aquest vi que tan ens va agradar als companys del grup de tastavins. És un vi afinat, atractiu i elegant que té la virtut d'aportar, sense deixar de ser prioratí, aquells tanins tan ben perfeccionats i aquell punt d'esfericitat i opulència que he trobat en els bons bordeus. Hi predominen la carinyena i la garnatxa, i també hi ha una mica de merlot i cabernet.

En Bernard Magrez ---que, recordem-ho, és el propietari d'una trentena de cellers d'arreu del món, entre els que destaquen el Château Pape Clement (el meu primer bordeus!)--- a la seva pàgina web diu, del seu celler de Porrera, "Ce vignoble de Priorat, dont j'ai fait l'acquisition il y a 6 ans, produit un vin d'une délicatesse et d'une race exceptionnelles. Il est à mon avis au niveau des très grands Bordeaux. C'est sûrement une des plus belles acquisitions que j'ai realisé" i aquestes paraules que no m'haurien semblat, en unes altres circumstàncies, res més que una publicitat retòrica i buida, em semblen, ara que tinc fresc el record de la copa d'Herència del Padrí 2005 que vaig tastar, força justes i significatives.

La collita de 2005 va ser, al Priorat, molt minsa. Potser va ser una de les més curtes que es recorden. L'any va ser molt sec, l'hivern va ser fred i l'estiu no va ser gaire calent. Alguns 2005 són excel·lents, però n'hi ha d'altres que encara estan com una mica tancats.

I després de cantar les lloances d'aquest vi de Porrera, no puc estar-me de proclamar la vergonya aliena que he sentit quan he llegit la seva contraetiqueta. No em refereixo a la frase en negreta que proclama "Vi d'Espanya" perquè, ens agradi o no, és una frase correcta ---en un cert sentit--- i, fet i fet, gairebé totes les ampolles de vi català l'inclouen (ni que sigui en anglès). Em refereixo a les barbaritats que en Bernard Magrez hi escriu. Senyor Magrez: No podeu degradar el vostre vi amb frases tan impresentables com aquestes:

"He portat molte atenció en aquest gran vi, reflex de la experiència adquirida [...] En aquests rics terrenys, he desitjat elaborar una collita d'excepció i he emprat amb deler els mètodes antics. Els raïms estan escollits així, gra a gra. Aquest vi es criat 18 mesos en botes de roure francès."

Si-us-plau, senyor Magrez, us demano que esmeneu aquesta etiqueta el més aviat possible. Gràcies.

L'estructura de la matèria: Gratallops 2007

Un grup de viticultors del Priorat han estat promovent la creació dels "vins de vila", a l'estil de la denominació comunal que s'utilitza a la Borgonya on el vi de les vinyes de, diguem, Chambolle-Musigny, pot etiquetar-se com a "Chambolle-Musigny", independentment de qui sigui l'elaborador (amb unes certes restriccions, és clar). Finalment, en el cas de l'Álvaro Palacios, aquesta idea s'ha concretat en aquest seu primer "Gratallops". Haurem de veure si la idea ---que, naturalment, també té detractors i també té inconvenients--- segueix endavant i anem veient més "Gratallops" i "Porreres" i "Torrojes" de cellers diversos.

He tastat encara pocs priorats del 2007 i, pel que diuen els que hi entenen, va ser un any on la climatologia va plantejar problemes de solució complexa, però crec que bé podria ser un any d'una gran qualitat. Els viticultors es van trobar, d'una banda, amb l'onada de calor de finals d'agost i, de l'altra, amb les fortes pluges dels primers dies d'octubre.

A l'etiqueta d'aquest Gratallops 2007 hi podem llegir els noms de les vinyes (partides) d'on procedeix: Coll del Corral, Ermites, La Capella, Socarrats, Obagues, Manyetes, Camp d'en Piqué i la Baixada. Fóra bonic anar delimitant cada una d'aquestes vinyes en un mapa i obtenir d'aquesta manera un mapa complet de la geografia vital d'aquest vi.

Com ja m'ha passat amb algun altre 2007, en aquest vi hi veig molta matèria que caldrà domar i que, previsiblement, pot donar lloc, arribat el moment just, a un vi força, força gran. Ara mateix, hi ha de tot, però encara amb un cert desordre, i el vi necessita molt de temps per obrir-se. Hi ha una gran quantitat de fruita madura, herbes, espècies, fins un punt de mineral. Tot sembla indicar que, amb una mica de paciència, aquest vi evolucionarà cap a un Priorat clàssic, equilibrat i enlluernador.