Carinyena d'una banda i de l'altra

A banda i banda de l'Albera —a l'Empordà i al Rosselló— hi ha vinyes de carinyena molt velles, centenàries, i s'hi fan vins que, en els seus diversos caràcters, són immensament valuosos.

La carinyena és la varietat negra que més ens defineix i ens representa. Els millors vins de carinyena es fan al nostre país i, alguns d'ells, són monuments enològics que, en valor absolut, són second to none. M'agrada el vi de carinyena: hi ha hagut ampolles de, per exemple, Mas de la Rosa, Planassos, Selecció Andreu o 1902, que m'han exaltat fins a tocar de l'èxtasi. A més, m'agrada un raïm que és «sine nobilitate», un raïm pagès i rústic, sense històries ni d'abats ni de marquesos, un raïm de país pobre com el nostre, que es va plantar, després de la fil·loxera, perquè és molt productiu i té molt de cos i color. Em fot que no tinguem pebrots de dir-ne pel seu nom i m'agradaria que ens en sentíssim més orgullosos.

[Coneixeu el projecte «Vignadores de Carignan», a Chile? Tinc un amic que quan ve a veure'm em porta alguna ampolla de VIGNO, el nom genèric dels vins de carinyena dels socis d'aquest projecte, i gràcies a això  he begut alguna carinyena magnífica de l'altra banda de l'oceà. A més, he conegut uns cellers que s'enorgulleixen de treballar aquesta varietat que va plantar-se després del terratrèmol del 1939, amb la intenció no pas de fer uns grans vins sinó de garantir la supervivència dels pagesos d'unes valls devastades.]

Vull parlar ara de dues ampolles de carinyena 100% que he destapat aquests dies.

A la banda nord de l'Albera, a una vinya centenària de Calce que es deu dir «el piló» (és a dir, la fita termenal), neix le Pilou 2014, criat divuit mesos en un tonell i elaborat per Olivier Pithon. És vermell translúcid i al nas —seriós i gens «explosiu»— hi ha espècies, fruita com les cireres, notes vegetals. Com en l'altre vi d'en Pithon que va sortir en un article recent, hi ha una gran lleugeresa, fruitada, elegant i fluida que, sense renegar del caràcter de la carinyena, es manté esmorteïda i fràgil. El glop és molt plaent, d'immaculada suavitat, i omple la boca sense cap aresta i amb un equilibri just d'acidesa i fruita primerenca. 

L'ampolla de carinyena de la banda de migdia de l'Albera és Els Plans 2012 que és un «vi de postal» de la cooperativa d'Espolla i neix a una vinya d'en Jaume Brugat plantada fa uns setanta-cinc anys a tocar del camí vell d'Espolla a Rabós, en un terreny de pissarres. És un vi magnífic que he pogut tastar en diverses ocasions. Com els altres vins de postal, és un vi únic —només 940 ampolles— i pertany a una sèrie limitada de vins d'aquesta cooperativa, tots ells força remarcables.

És un vi que m'ha agradat molt i que, per comparació a l'ampolla anterior, s'ajusta més als paràmetres que jo he après a anar estimant al llarg de tots aquests anys. És d'un vermell fosc, apagat, amb força llàgrima. Les aromes suggereixen calidesa i no defugen les senyes d'identitat —rústiques, corretjoses (en el millor sentit d'aquests adjectius)— de la bona carinyena. Hi ha fruita extremadament madura, però no perd la tensió. Observo que el vi millora a mesura que es va airejant i em penedeixo de no haver-lo decantat. Em limito a deixar que es vagi oxigenant a la copa, i el bec sense presses. Herbes, cacau i aquell meravellós caràcter setinat que pot desenvolupar la carinyena. Hi ha volum, però el pes no és excessiu. És equilibrat. És corpulent i, nogensmenys, fresc i deliciós.

Dos vins de carinyena de dues vinyes molt velles, una a cada banda de l'Albera. Dos vins molt diferents. Per què? Els terrers? Més aviat: el crucial factor humà.

Negre de roig

La partida de la Serra es troba entre Espolla i Sant Climent, a tocar de la carretera GI-602, a prop del dolmen de la Cabana Arqueta. En aquesta partida hi ha una vinya de poc més de mitja hectàrea, plantada en vas l'any setanta. És la vinya d'en Serafí Geli i és on han nascut les 524 ampolles d'un dels nous «Vins de Postal» de la cooperativa d'Espolla. El vi es diu La Serra 2015 i és un vi de lledoner roig vinificat en negre.

Un vi de garnatxa roja —un raïm amb poc color que s'utilitza per a fer vins blancs o, com a molt, algun rosat— vinificat com es vinifiquen els vins negres, és una raresa; en podríem dir un experiment. En una mateixa línia hi ha un altre Vi de Postal: L'Escumador 2014, que estava fet amb carinyena roja i del qual vaig parlar, l'any passat, en aquest article. La comparació entre els dos vins sembla inevitable.

Vaig anar a la vinya d'on surt La Serra ahir al vespre i avui he destapat l'ampolla que vaig comprar a Espolla, fa unes setmanes. El color és un vermell molt clar, amb alguna tonalitat teula. Si el component maduixa no hi fos tan viu, podríem pensar en alguna garnatxa d'Empordà de llarga solera. Al nas, em sorprèn l'elevat nivell de complexitat; a la vista, la llàgrima notable; a la boca, el seu caràcter oxidatiu.

L'he comparat amb una garnatxa de solera i, de fet, aquesta comparació pot anar molt més enllà del color. De cap manera voldria que això que dic s'entengués com una objecció, com un menyspreu. He begut aquest vi amb gran plaer però, si el vull analitzar i descriure, hi ha moltes coses en ell que, per explicar-les, em cal el referent de la garnatxa empordanesa, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb tot el caràcter de l'«univers oxidatiu».

He dit que la comparació amb L'Escumador sembla inevitable. Fem-la: més enllà que ambdós es podrien descriure com a «negres de roja», més enllà que ambdós es poden considerar «experimentals», res no tenen a veure un amb l'altre. I això és molt interessant perquè ens remet a la distància immensa que hi ha entre la carinyena i la garnatxa, a la distinció entre dos universos sàpids diametralment oposats. En un costat hi tenim la llaminadura i el caràcter oxidatiu; a l'altre, l'austera acidesa i el caràcter més reductiu. Tots dos m'encanten i m'ensenyen les profunditats insondables que pot atènyer el vi. Si només en pogués haver un de sol, crec que triaria L'Escumador però, com que cada paladar és un món, és millor que no feu cas del que jo dic i mireu de tastar-los tots dos.

La Porta Vermella

Ja ha sortit al mercat La Porta Vermella 2015, una nova entrega de la col·lecció «Vins de Postal» —702 ampolles de lledoner blanc d'una vinya d'Agullana que es diu, lògicament, «la porta vermella»— del celler cooperatiu d'Espolla. En vaig parlar, en primícia, el juliol de l'any passat, en un article que es deia «Postals d'Espolla».

Però avui no vull parlar del vi, sinó que vull parlar de l'ampolla o, més exactament de l'etiqueta i de la fotografia que hi ha a l'etiqueta. I vull parlar una mica de mi: em fa molt de goix veure aquesta etiqueta perquè la fotografia que hi apareix i que ens mostra la vinya on neix el vi, la vaig fer jo, per encàrrec d'en Pau Albó, director tècnic del celler d'Espolla i artífex de la positiva renovació d'aquesta antiga cooperativa.

Estic molt cofoi que la meva afició a la fotografia hagi servit per il·lustrar l'etiqueta d'un vi que forma part d'una col·lecció que admiro especialment. Per la seva qualitat i també pel que significa. Recordem que cada «Vi de Postal» d'Espolla és un vi únic —únic en el sentit estricte de la paraula— que surt d'alguna petita vinya concreta dels socis de la cooperativa.

Quan en Pau em va parlar de retratar «La Porta Vermella» vaig començar a visitar la vinya per estudiar-ne les possibilitats fotogràfiques. Es troba a l'esquerra de la carretera de la Jonquera a Agullana, abans de l'Estrada, encarada lleugerament cap al nord-est. La primera vegada que hi vaig anar —a «fer vistes»— em va semblar, sincerament, una vinya poc fotogènica: massa plana i amb el problema afegit de la presència dels grans centres comercials de la Jonquera. Vaig entendre que m'hi hauria d'esforçar si volia captar-ne la bellesa.

De seguida vaig entendre quin era l'angle que podia «funcionar» —un angle baix amb l'Albera al fons—  i quina havia de ser l'hora del dia —cap a la tarda, prop del moment de la posta. Ara calia esperar la lluminositat adient. Vaig anar fent fotografies —totes descartades— que només havien de servir d'entrenament per al «moment oportú». Aquest moment va arribar un dia de tramuntana suau. Vaig anar-hi corrents i el resultat va ser aquest:

Carinyena roja d'Espolla

Un dels vins més plaents que he begut aquests darrers dies no és ni blanc ni negre ni rosat:

Ja l'havia tastat el mes de juliol (vegeu aquest article) i, en aquell moment, m'havia limitat a dir que el trobava «estrany i singular, amb una força i unes virtuts que són francament difícils d'encasellar en els paradigmes més coneguts. Captiva pel seu atreviment, però es fa difícil d'analitzar.» I prometia parlar-ne més endavant, quan en destapés una ampolla i tingués el temps necessari per intentar entendre'l. L'altre dia que la meva dona va cuinar un mero a la planxa vaig pensar que aquest peix de textures tan especials i sabor tan complex podia admetre bé un vi que també és ben especial i complex.

El vi —ja és hora que el presenti— és L'Escumador 2014, de la sèrie Vins de Postal de la Cooperativa d'Espolla. El nom, com sempre passa en aquests vins, és una referència directa a la vinya on neix. La partida de l'Escumador es troba a tocar d'Espolla, a la carretera que puja cap el coll de Banyuls. És un racó bellíssim que fa com una cubeta, una petita conca plena de vinyes ufanoses. Les 383 ampolles d'aquest vi s'obtenen dels ceps esparsos de carinyena roja que hi ha, escadussers, entre la resta de ceps. La vinificació, per maceració carbònica amb gotims sencers, ha donat lloc a un «vi taronja» de tonalitat marcada i reflexos vermellosos.

Les aromes són atípiques però molt plaents —em farien ballar el cap en un tast a cegues!— però hi destrio la pell de taronja, un petit indici de caramel, alguna sensació boscana, potser el préssec... Una varietat —carinyena roja— sense referents i una vinificació heterodoxa li donen un caràcter intrigant. I, certament, no hi ha cap aroma fora de lloc. A la boca és incisiu i ple, amb una acidesa cítrica no exempta de voluptuositat. És diferent, singular, extraordinari, deliciós, addictiu. És complex sense deixar de ser pur. Hi trobo alguna cosa de les que em fan estimar el sumoll. Estic encantat d'haver-lo conegut.

Postals d'Espolla

La sèrie Vins de Postal que la Cooperativa d'Espolla va iniciar l'any passat amb tres vins magnífics —ja en vaig parlar en alguns articles com aquest i aquest altre— em sembla una idea excel·lent, des de tots els punts de vista que a mi se m'acudeix considerar. Poso uns quants exemples:

• Els consumidors tenim uns vins d'alta qualitat, originals, singulars —fins i tot en podríem dir «experimentals»—, molt lligats a un micro-territori concret i que transcendeixen les elaboracions tradicionals del celler, necessàriament més «conservadores». 
• Els viticultors veuen fins a quin nivell d'excel·lència pot arribar la seva vinya —de vegades se'n fan creus!— i es reforça així la seva estima pel seu tros. 
• La cooperativa —per a la qual aquestes micro-vinificacions tenen  un impacte econòmic negligible— disposa d'un producte d'alt nivell que pot posicionar-se a determinats sectors o restaurants als quals els seus productes més majoritaris no tenen accés.
• El propi territori també, indirectament, en rep un benefici. M'explico. Les vinyes més velles i menys productives, sense algun incentiu —econòmic i també emocional— estan condemnades a anar desapareixent. Sovint, aquestes vinyes són les millors i només les salvarem a partir de la qualitat i el preu dels vins que donen (per ser més exactes: del preu que es paga el seu raïm).

L'altre dia, gràcies a l'atenció d'en Pau Albó, vaig poder conèixer algunes vinyes «de postal» i alguns Vins de Postal passats, presents i futurs. En total, puc parlar amb una mica de coneixement de causa sobre set vins: els tres de l'any passat, els dos d'aquest any i dos vins més que, previsiblement, estaran al mercat l'any que ve. Són els set vins que corresponen als set taps de la fotografia que obre l'article. Repassem-los. En cada cas, el nom del vi és el nom de la vinya d'on procedeix.

• La Cardonera 2013. 476 ampolles d'un espectacular blanc brisat de carinyena blanca plantada el 1930. Vaig parlar-ne ara fa un any, aquí. 

• El Beurac 2013. 838 ampolles de blanc de maceració pel·licular fermentat en bóta i criat sis mesos amb les mares. Garnatxa roja d'una vinya entre Espolla i Sant Climent. Vaig parlar-ne aquí.
• Bassedes  2011. 832 ampolles d'un gran garnatxa. Vaig parlar-ne aquí. L'altre dia la vaig poder tornar a tastar, amb un any més d'ampolla, i va tornar a agradar-me moltíssim. Ha evolucionat a més sedositat, a encara més elegància a la boca. Fresca i melosa, saborosa i fluida, plena d'equilibri i amb un caràcter «Roine» que a mi, en aquest cas, em resulta molt atractiu.

• L'Escumador 2014. El vaig tastar l'altre dia per primer cop i vaig comprar-ne una ampolla que, quan la destapi, podria donar lloc a una nota en aquest blog. També vaig trepitjar la vinya on neix. De fet, és una vinya que havia vist mil vegades, perquè la travessa la carretera que surt d'Espolla i puja al Coll de Banyuls —una ruta que cada any «faig» amb bicicleta—. Només 383 ampolles. La varietat és la carinyena roja (una mutació de la carinyena, que potser és el mateix que en altres indrets es coneix com a carinyena grisa). La vinificació es fa per maceració carbònica, amb gotims sencers i, evidentment, amb la seva rapa, seguida de criança en inox amb les mares. El resultat és un «vi taronja» estrany i singular, amb una força i unes virtuts que són francament difícils d'encasellar en els paradigmes més coneguts. Captiva pel seu atreviment, però es fa difícil d'analitzar. Quan destapi l'ampolla que tinc a casa, miraré si sóc capaç de dir-ne alguna cosa que tingui sentit.

• Els Plans 2012. 940 ampolles de carinyena d'una vinya dels anys quaranta, entre Espolla i Rabós, a la zona de pissarres de l'Alt Empordà. Vinificat amb un 50% de la rapa i criat setze mesos en bóta usada. Una magnífica adició a la llista de les carinyenes empordaneses que tant estimo —i els seguidors d'aquest blog ja sabeu de quina llista parlo—. Nas característic, amb sentors de fruita molt madura i també de sotabosc, de fullaraca. Prou frescor, en un vi deliciosament rabiüt i tens, que agraeix una estona d'oxigenació i que va desenvolupant-se a la copa. 
• La Serra 2015 (en primícia). Vi molt «especial» que encara no està disponible. És una garnatxa roja vinificada en negre. Evidentment, no en surt pas un vi negre, sinó un vi vermell clar, deliciós i insòlit —molt insòlit!—. La vinya és a la carretera que va d'Espolla a Sant Climent, abans del pont del Cotó. És el vi que hi ha al centre de la fotografia amb les cinc copes. 
• La Porta Vermella 2015 (en primícia). És una garnatxa blanca amb fusta, d'una vinya d'Agullana, prop de la carretera que baixa a la Jonquera. Encara no està disponible. M'ha semblat un blanc amb força i complexitat, molt bo, i amb un alt nivell d'allò que en diríem «seriositat», per indicar que no cau en cap llaminadura ni ens aporta aromes espúries. Un punt de referència per al lledoner blanc de l'Empordà.

És encoratjador veure una cooperativa ancestral com la d'Espolla apostant per aquests nivells de qualitat. I encara més quan s'involucra les persones i els seus trossos. 

Missatges del passat en una ampolla

Si comparés el tast d'un vi força antic amb la descoberta d'un missatge en una ampolla que arriba en una platja, a més de plantejar un símil decididament cursi, tampoc no explicaria gens ni mica les reflexions que va generar-me el Tast de vins històrics de l'Empordà que en Josep Roca va presentar-nos ahir a Mas Marroch. En aquesta metàfora de l'ampolla amb el missatge hi manca alguna cosa essencial: caldria que el missatge hagués estat escrit en una mena de palimpsest que el faci invisible fins que el mar i el pas dels anys puguin, lentament, fer-lo aflorar.

Miraré d'explicar-me millor. Tots els amants del vi ens delim —uns més que d'altres, i jo sóc dels que més— ens delim, dic, per tastar grans vins que hagin evolucionat lentament, tancats a l'ampolla, fins a desenvolupar aromes i qualitats incomparables. Però mai no m'havia trobat tastant vins extraordinàriament humils, vins que van néixer fa molts anys, vins per al consum immediat, vins rústics —que ho eren—, vins que no han sortit mai a cap llibre, i descobrir-hi qualitats immenses que no hi eren —que jo juraria que no hi eren— quan bevíem aquests vins, fa un grapat d'anys.

Aquesta és la màgia que ens va presentar en Josep Roca. Fixeu-vos, per exemple, en el vi que hi ha en aquesta copa:

És un Blanc Marinada Blanc Suau de la Cooperativa d'Espolla, un vi sense anyada que deu haver complert ben bé els vint anys. Estava fet amb carinyena blanca i macabeu i us asseguro que jo, en aquells anys noranta del segle passat, n'havia begut —amb infinita displicència— alguna copa intranscendent i oblidada. Doncs bé, al tast d'ahir, només d'entrar a la gran cúpula de Mas Marroch, com que el vi ja era a les copes, tot aquell gran espai era ple de les sentors poderoses i plaents que emetia, i el seu tast era d'una riquesa que esborronava.

I com aquest, en Josep Roca ens en va trobar una dotzena. Ben diferents els uns dels altres, però tots vius, singulars, històrics. Un altre de molt sorprenent va ser un Negre d'Espolla del 1981 —carinyena i garnatxa— que jo també havia begut a casa dels que encara no eren els meus sogres, fa trenta anys. En el record que en tinc, jo l'anomenaria, en el seu moment, amb la paraula nondescript i ara —Déu meu!— quina complexitat! Espècies, terra, amargosos, suavitats, plaers...

Tot això havia d'estar ocult a l'interior d'aquests vins. Tot això només pot venir de la vinya que, després dels anys, finalment es manifesta amb tota la seva força tel·lúrica i obvia l'enologia a què s'hagués pogut sotmetre quan va néixer.

No tindré temps de parlar de cadascun dels vins. El més gran, des d'uns paradigmes clàssics, va ser un Gran Claustro 1993 —la primera collita, quan en Josep Lluís Pérez va revolucionar Perelada i, de retruc, l'Empordà—, però el Negre dels Aspres 2001 no era a gaire distància. El mite de l'eterna joventut era representat per un increïble Vinya Selva de Mar 1998 que semblava un jovencell. També em va fer molta il·lusió poder tastar un Gran Recosind 1978, un vi que ens parlava amb un filet de veu, com un vellet pulcre i encara elegant. 

Tastar blancs de deu a quinze anys i descobrir-hi les virtuts que tenien el Blanc dels Aspres 2005 o el Ctònia 2001 és una de les millors experiències que podem imaginar. Aquí el factor sorpresa ja no existia, perquè jo estava segur que aquests vins, que fa anys que conec —i que ara sé, ai las!, que vaig destapar massa aviat— podien arribar fins al punt on els vaig trobar ahir. La intensitat, la completa integració dels seus elements sàpids, l'amorosiment sense pèrdua de tremp... quin privilegi!

Molts d'aquests vins són irrepetibles, perquè en Josep Roca ens devia oferir les darreres ampolles que hi havia en algun racó dels cellers. Que tots elles hagin evolucionat d'aquesta manera, jo —que dec ser un maleït descregut— no m'ho hauria imaginat mai. Gratitud infinita als qui van fer possible aquest tast!

La Cardonera, a l'hora de la posta

La Cardonera és una partida de vinyes i oliveres que hi ha entre Espolla i l'Orlina, prop de la carretera que puja al coll de Banyuls. Hi ha diverses vinyes i, al mig, hi ha una petita vinya molt vella —diuen que té vuitanta anys— de carinyena blanca, que és una varietat escassa, mig proscrita, de vinificació esquerpa i virtuts poc conegudes.

M'hi vaig voler arribar un dia de tramuntana, cap a l'hora de la posta de sol. La xafogor havia  marxat i el cel donava als paisatges una textura extraordinària. La Cardonera no es veu des de la carretera del coll de Banyuls —una carretera que conec bé perquè cada estiu hi vaig a patir una estona, al damunt d'una bicicleta— perquè és just al darrera d'un camp d'oliveres, a l'alçada d'una torre de comunicacions. Hi vaig voler anar perquè l'indret és preciós, quan les condicions són com les de l'altre dia, i també perquè d'aquesta petita vinya, al celler d'Espolla n'ha tret 476 ampolles d'un dels seus «Vins de Postal»: La Cardonera 2013.

Quan vaig tornar a casa tenia prou motius per destapar una ampolla de La Cardonera 2013. Després de quinze dies ininterromputs de calor extrema i d'humitat fastigosa, la meteorologia ens havia concedit una breu treva i el vespre era fresc i magníficament sec. El record de la vinya em feia abellir tastar aquest vi brisat, daurat clar, amorosit i complex, ple de textures voluminoses que, tanmateix, s'equilibren amb una acidesa cítrica i un tremp considerables. Aromes força complexes, d'ametlles i albercocs. El vi sembla que estigui ara en un bon estadi de la seva evolució. És contundent i robust, de cos revingut, però no pas feixuc. L'estranyesa de la carinyena blanca —que no estem acostumats a tastar— li dóna un cert punt de sorpresa.

Tastant aquest vi —a pleret, amb la fresqueta del vespre— em preguntava:

Haver visitat la vinya, en un moment màgic de la posta, fa que el vi sigui millor?

Plantejada d'aquesta manera, només hi ha una resposta possible: No. El que succeeix és que jo crec que la pregunta, formulada en aquests termes, és equivocada. Si el vi, finalment, no té altre valor que la sensació que ens produeix, potser hauríem de formular la pregunta d'una manera lleugerament diferent:

Podem extreure d'un vi tot allò que ens pot donar, sense haver trepitjat el terrer on neix?

 

Garnatxa de postal

Bufava tramuntana el dia que vaig anar a conèixer la vinya de Bassedes. No em va costar gaire trobar-la, amb els indicis que tenia. Per estar-ne més segur, duia la postal.

El projecte «Vins de Postal» és una nou pas endavant en la sèrie de millores que s'han anat produint de manera constant els darrers anys a la Cooperativa d'Espolla. Més enllà de l'aposta clara per un nivell de qualitat superior, l'argument d'aquesta col·lecció és l'homenatge a uns viticultors concrets —que aniran canviant cada any— i a unes vinyes individualitzades. De moment, hi ha tres vins de postal: la Cardonera 2013 —carinyena blanca de més de vuitanta anys d'una vinya que hi ha a prop de la carretera d'Espolla al coll de Banyuls (una vinya que jo identifico amb l'origen d'alguns vins blancs memorables)—, el Beurac 2013 —vi blanc de lledoner roig d'una vinya entre Espolla i Sant Climent— i Bassedes 2011. En tots els casos, el nombre d'ampolles es situa en els tres dígits.

La vinya de Bassedes —que vaig visitar en aquell dia de tramuntana que he explicat més amunt— es troba a l'angle que té per vèrtex Sant Climent (amb més precisió: la Masia Carreras de Sant Climent) i per costats les carreteres d'Espolla i de Vilartolí. És una zona on hi havia hagut uns estanys i on hi ha vinyes significatives de Martí Fabra (us suggereix alguna cosa la combinació «estanys/Martí Fabra»?). Bassedes és una vinya de garnatxa, jove i menuda —no arriba ni a la mitja ha— propera al lloc on hi havia l'estany d'en Massot, en línia recta entre Sant Climent i el característic turó del Castellar Gran (529 m), que és el que es veu ben bé a la postal i a la meva fotografia.

El Bassedes 2011 és d'un roig intens i jo l'hauria fet més jove del que realment és. Fruita fresca, torrats i herbes boscanes —parlo, per exemple, del romaní— al nas, amb una mica massa d'incidència de la fusta (per al meu gust). A la boca és excel·lent: fluid i saborós, persistent i net. Forma part d'aquelles garnatxes tan fresques, elegants i lleugeres —com les d'Scala Dei, per entendre'ns—  que troben l'equilibri en l'equidistància entre la fruita suculenta, la llisor sense arestes i unes belles notes de criança. Sabor sense densitat ni enfarfegament que va realçar, l'altre dia al vespre, una de les primeres graellades de la temporada.

Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.

És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.

Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   

Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.

• Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
• Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.

• Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
• Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 

(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

Carinyena blanca: tres exemples

En un mateix àpat vaig poder beure tres vins ben diferents que tenien en comú que estaven fets a partir de carinyena blanca.

Diuen que la carinyena blanca és una mutació de la carinyena (negra) detectada ara fa més de cent anys. N'hi ha poquíssima —al Rosselló i una mica a l'Empordà, en algunes vinyes velles que jo veig com joies que caldria preservar. En un "país normal", aquesta raresa singular fóra valorada com un tret d'identitat i potser fins i tot se'n faria bandera. Aquí, en canvi, ara per ara és una varietat proscrita sense reconeixement legal.

En aquell àpat, d'entrada, vam tastar el Babalà 2013, un "vi blanc simpàtic" (segons diu l'etiqueta) fet a la cooperativa d'Espolla. Aquesta adjectivació de "simpàtic" no m'agrada gaire (encara és pitjor quan sento parlar de "vi sexy"!) però és cert que aquest vi és atractiu i també és cert que quan l'ofereixo als meus amics així que arriben, desperta ràpidament l'interès i incita a parar esment en el vi. Fa poc, en Ramon Roset en parlava en el seu blog i m'estalviava de fer-ne aquí una descripció —que poc podria afegir a allò que tan bé diu en Ramon. Em limitaré a citar el comentari que fa ell sobre l'elaboració d'aquest vi atípic:

«...el seu cupatge, dominat en un 75% per la carinyena blanca, una de les varietats invisibles per les administracions vinícoles catalanes. L’altre 25% del seu cupatge és muscat d’Alexandria. Aquest cupatge tan singular fermenta conjuntament a temperatura controlada en dipòsits de ciment. Una altra de les singularitats d’aquest vi és que paren la seva fermentació mitjançant l’ús de fred per deixar-hi una mica de sucre residual. Posteriorment rep una criança amb les seves mares durant 4 mesos, fent-li bastonatges cada setmana.»

És un vi que, en la meva opinió, té un cert encant, però és relativament efímer. Vull dir que el punt d'enjòlit que produeix dura poca estona. Per això, en serveixo una única copa i així puc passar ràpidament a vins més profunds i persistents.

Per exemple, la carinyena blanca 100% de Mas Pòlit de la collita 2013 —un vi d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, potser irrepetible, que m'ha semblat extraordinari i del qual només se'n van fer unes cinc-centes ampolles. Si no és la millor carinyena blanca que he tastat, s'hi deu acostar força. El to és força clar i les aromes —que inclouen notes cítriques i de raïm net— són austeres i serioses, però a la boca hi entra amb una qualitat que deixa l'ànim en suspens. És melós —però amb un gran tremp— i té una suavitat que s'expandeix a tota l'amplada de la boca, allargant-s'hi sense perdre les seves virtuts. Hi ha el caràcter lleugerament atípic d'aquesta varietat esparsa. Fa poc, vaig parlar d'aquest vi amb un viticultor de l'Empordà —una persona jove, sàvia en l'art de fer vi— i em va dir que aquesta carinyena blanca de Mas Pòlit no creia que fos la millor carinyena blanca possible "però és la que més s'hi ha acostat". 

Finalment, vaig destapar una ampolla d'Essència 2013 —amb el recuit de Fonteta i la mel de la Roser Viader i en Josep Noguer. Aquest és un vi d'en Salvador Batlle, a Agullana, fet a partir de carinyena blanca pel mètode de reducció del most per ebullició (deixaré per un article proper parlar més a fons del "vi bullit", perquè és molt el que es pot dir sobre aquest tema). Quan vaig visitar en Salvador, de tots els vins que em va donar a tastar, aquest és el que em va semblar més meravella, i l'altre dia que vam destapar-ne una ampolla, amb uns amics, va donar lloc a uns instants compartits de beatífica delectança: cap de nosaltres no va restar indiferent a la seva aroma penetrant —fruits secs i ametlles torrades... i moltes altres coses—, a la seva untuositat immensa, ben acompanyada d'una acidesa que li dóna estructura. És un vi amb una densitat de matisos indescriptible, ple de mel, que persisteix llargament als sentits i a la memòria. Li escau bé el nom d'"Essència" i té alguna cosa que anomenaria —gairebé em fa vergonya dir-ho— "espiritual".

Heus aquí tres vins fets amb la mateixa varietat de raïm —la il·legal carinyena blanca— que són immensament diferents un de l'altre. I la seva diferència procedeix, evidentment, de l'acció humana, de l'art (artifici?, artesania?...) de l'enòleg. A partir d'aquí, podríem iniciar una discussió sobre el significat —o la manca de significat— del terme "vi natural". Però potser no és ara el moment d'embolicar la troca....