dilluns, 27 de juliol de 2015

La Cardonera, a l'hora de la posta

La Cardonera és una partida de vinyes i oliveres que hi ha entre Espolla i l'Orlina, prop de la carretera que puja al coll de Banyuls. Hi ha diverses vinyes i, al mig, hi ha una petita vinya molt vella —diuen que té vuitanta anys— de carinyena blanca, que és una varietat escassa, mig proscrita, de vinificació esquerpa i virtuts poc conegudes.


M'hi vaig voler arribar un dia de tramuntana, cap a l'hora de la posta de sol. La xafogor havia  marxat i el cel donava als paisatges una textura extraordinària. La Cardonera no es veu des de la carretera del coll de Banyuls —una carretera que conec bé perquè cada estiu hi vaig a patir una estona, al damunt d'una bicicleta— perquè és just al darrera d'un camp d'oliveres, a l'alçada d'una torre de comunicacions. Hi vaig voler anar perquè l'indret és preciós, quan les condicions són com les de l'altre dia, i també perquè d'aquesta petita vinya, al celler d'Espolla n'ha tret 476 ampolles d'un dels seus «Vins de Postal»: La Cardonera 2013.




Quan vaig tornar a casa tenia prou motius per destapar una ampolla de La Cardonera 2013. Després de quinze dies ininterromputs de calor extrema i d'humitat fastigosa, la meteorologia ens havia concedit una breu treva i el vespre era fresc i magníficament sec. El record de la vinya em feia abellir tastar aquest vi brisat, daurat clar, amorosit i complex, ple de textures voluminoses que, tanmateix, s'equilibren amb una acidesa cítrica i un tremp considerables. Aromes força complexes, d'ametlles i albercocs. El vi sembla que estigui ara en un bon estadi de la seva evolució. És contundent i robust, de cos revingut, però no pas feixuc. L'estranyesa de la carinyena blanca —que no estem acostumats a tastar— li dóna un cert punt de sorpresa.


Tastant aquest vi —a pleret, amb la fresqueta del vespre— em preguntava:
Haver visitat la vinya, en un moment màgic de la posta, fa que el vi sigui millor?
Plantejada d'aquesta manera, només hi ha una resposta possible: No. El que succeeix és que jo crec que la pregunta, formulada en aquests termes, és equivocada. Si el vi, finalment, no té altre valor que la sensació que ens produeix, potser hauríem de formular la pregunta d'una manera lleugerament diferent:
Podem extreure d'un vi tot allò que ens pot donar, sense haver trepitjat el terrer on neix?