diumenge, 31 d’octubre de 2010

Duet càlid de 2003

He obert dues ampolles de 2003 —aquell any de la gran onada de calor, que tantes meravelles i tants desastres enològics va generar. Les he obertes ara, en el seu setè aniversari, perquè la gran opulència dels millors vins d'aquell any tòrrid sembla poc amiga de llargues criances reductives. També puc estar ben equivocat però, en aquests casos, sembre és millor pecar de curt que no pas de llarg.

Els vins són l'Embruix 2003, del celler Vall Llach i el Gneis 2003 del celler Masia Serra, dos vins amb una forta personalitat, dos vins que m'agraden.

L'Embruix és el vi "petit" del celler Vall Llach, de Porrera, el vi que recull el fruit de les vinyes més joves d'entre les que vinifica aquest celler admirable. Conté un 30% de carinyena —les màgiques carinyenes de Porrera— i la resta es reparteix entre cabernet, garnatxa i syrah, amb una miqueta de merlot. En tot cas, el mètode del celler consisteix en vinificar per separat cada "tros" i cada varietat i, quan la criança en bóta arriba a la seva completació, decidir per a cada bóta si el seu contingut anirà al "Grand Vin", a l'Idus o bé a l'Embruix. Això que dic es podria formular, certament, dient que l'Embruix rep el rebuig del celler... però si tasteu aquest vi entendreu que dir les coses d'aquesta manera seria un complet disbarat: l'Embruix és un magnífic Priorat, digne de ser valorat per ell mateix, sense que hagi de patir per les comparacions amb els seus germans grans.

Aquest 2003 ha afirmat la seva presència a la copa amb la força d'unes aromes llamineres i, al mateix temps, profundes i múltiples, que convidaven l'olfacte a entretenir-s'hi una llarga estona, gairebé tancant el ulls: un nas amb empenta, que et fa delejar el tast. Quan, finalment, el vi ens arriba a la boca, ho fa amb una embranzida tànica que el temps d'ampolla no ha ablanit. Calidesa i caràcter fort i una mica cantellut, que no deixen indiferent.

Al Gneis 2003 hi predomina el merlot i la resta procedeix de la garnatxa negra i el cabernet. Tot ell és un paradigma de maduresa, gairebé en el límit de la pansificació, i tot en ell evoca les confitures, el cabell d'àngel, la fruita molt madura i les compotes, amb un puntet de xocolata i torrats. A la boca és opulent i lleugerament vellutat, molt voluminós. Un vi que, utilitzant una paraula arcaica, del temps de Joan Timoneda, potser podríem qualificar —en el bon sentit de la paraula— de demesiat.

Dos vins, doncs, ben mediterranis, abrivats i luxuriants, d'una collita extraordinàriament càlida, signats per dos grans cellers del nostre país. L'un neix a les llicorelles salvatges del Priorat, l'altre ho fa als granits ventolans de l'Albera. Dos vins que, en la meva opinió, estan ara en un bon moment de tast.

2 comentaris:

jareay ha dit...

Hola Jaume!
Quan vaig complir 50 anys em van regalar unes ampolles de l'Embruix i em va semblar un vi esplèndid, si aquest és el vi "petit" ja voldrien molts tenir un vi així. Després de 2 anys vaig tenir la sort de tastar els altres vins del Celler Vall Llach allà mateix a Porrera i refermar-me en la meva opinió que l'Embruix no desmereix gens al Vall Llach o al Idus. Com canvien els temps, abans admirava en Lluís Llach per les cançons i ara pels seus vins, serà que ens fem grans! Per cert, has provat el Blanc de Viognier Aigua de Llum?

En quan al Gneis no l'he provat i espero no trigar gaire, per les teves explicacions pinta bé.

Salut!

Jaume ha dit...

No he tastat el "Aigua de Llum"...encara.

Amb aquest vi hi ha dues coses difícils: 1- aconseguir una ampolla i 2- decidir-se a obrir-la.

Jo he superat la primera fase: tinc al meu celler una de les poquetes ampolles de 2008 que es van fer. Ara he de trobar el bon moment per obrir-la.

Vaig estar parlant una llarga estona amb el Sal·lus (l'enòleg de Vall Llach) sobre aquest vi i, certament, les meves expectatives són molt altes. Veurem si es confirmen.

Salut!

Jaume