dilluns, 27 de desembre del 2010

Sis collites de Sot Lefriec

El vi que fan la Irene Alemany i en Laurent Corrió amb els raïms d'unes petites vinyes de Lavern, en un petit magatzem de Vilafranca, és singular i atípic entre els vins del Penedès. El vi du el nom enigmàtic de Sot Lefriec i jo només l'havia pogut tastar en una ocasió. Es tractava de la collita 2000, que acabava de sortir al mercat i, en aquell moment, em va semblar que era un vi massa concentrat i massa "dur" per al meu gust. Des d'aleshores, creia que havia de tornar a tastar aquest vi, però l'ocasió apropiada no s'havia presentat... fins aquest mes de desembre en que vaig veure que la fira Catavins Sabadell 2010 incloïa, entre la seva llarga llista d'activitats, un tast vertical de Sot Lefriec, presentat per la Irene i en Laurent.

Poder participar en un tast vertical d'algun vi interessant és un privilegi i una ocasió idònia per conèixer a fons la personalitat d'aquest vi i, al mateix temps, la seva variabilitat en funció de les diverses anyades. Hi ha poques ocasions de fer aquests tasts verticals i, quan es presenten, cal aprofitar-les. L'aprenentatge que se n'obté és extraordinari. Recordo, per exemple, un tast vertical de Manyetes o un altre de Santa Rosa, ambdós memorables.

La primera collita de Sot Lefriec va ser la del 1999. Normalment, el vi conté al voltant d'un cinquanta per cent de merlot, de la vinya Dels Ànecs, de menys de dues hectàrees. La resta és cabernet i carinyena. El cabernet procedeix de dues vinyes que sumen una hectàrea, plantades fa uns trenta anys, anomenades Xica Escuder i Tifarro, i la carinyena surt de la vinya Mateu, de tres quarts d'hectàrea i més de seixanta anys d'edat. La producció total d'aquest vi es situa al voltant de les deu mil ampolles. El procés de verema i vinificació es du a terme amb una precisió exquisida i el qualificatiu de "vi de garatge" que sovint s'ha aplicat a aquest celler hi escau completament, no només per la mida de les instal·lacions, sinó també per l'adhesió a uns codis de qualitat exigents fins al màxim, com els que van caracteritzar els primers vins de garatge bordelesos.

Al llarg del tast —que va començar amb La Lluna, La Pruna 2008 i Pas Curtei 2008, que comentaré en una altra ocasió— la Irene i en Laurent ens van anar explicant els seus mètodes i la seva filosofia de treball, i també les trasmudances de les diverses collites. Anem, però, al tast pròpiament dit i a oferir alguna pinzellada aproximada sobre cada collita. Diré, com a comentari general, que es tracta d'un vi d'una gran força i concentració que necessita un cert temps a l'ampolla per mostrar les seves millors virtuts.

El Sot Lefriec 1999 —la primera collita— se'm va mostrar, d'entrada, força reduït, força carregat de notes terciàries, però quan va agafar una mica d'aire va començar a mostrar una gran complexitat i una riquesa i una intensitat magnífiques. Un vi que entapissava la boca i combinava força i elegància.

El Sot Lefriec 2000 va ser el preferit d'alguns companys de tast. En aquest cas, la sensació de fruita era immensa però, en la meva opinió, el vi mostrava algunes (lleus) notes apegaloses, dolcenques, pansificades, que me'l feien menys atractiu. Malgrat això, he de dir que em va semblar un vi força gran, amb un tacte sedós impressionant.

El que més em va fer gaudir va ser el Sot Lefriec 2001, més equilibrat, molt complex, elegant malgrat la seva potència. A la boca el vaig trobar fora de mida: una explosió de fruita que omplia la boca, però amb elegància, força, intensitat i longitud. Magnífic!

El Sot Lefriec 2002 —un any de fred i pluja— jugava en una lliga diferent. Excepcionalment, duia més cabernet que no pas merlot i no tenia ni de lluny la força dels seus companys. Malgrat això, era prou fresc, amb prou fruita i una certa suavitat que el feia agradable.

El Sot Lefriec 2003 —un any excepcionalment càlid— em va semblar molt més "senzill" que els anteriors. No em va convèncer, més que res per la comparació amb els extraordinaris 99, 2000 i 2001.

El Sot Lefriec 2004 em va semblar que tenia una potencialitat òptima i és l'ampolla que potser compraria ara per obrir d'aquí a uns anys. El nas mostrava molt bona matèria i a la boca hi vaig trobar un equilibri impressionant, proper a la perfecció. El 2004 i el 2001 van ser, per a mi, les estrelles d'aquell tast, amb la possibilitat que el 2004 encara pugui millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.