diumenge, 3 de juliol de 2011

Tres copes i un quartet

Es parla de música i s'analitza la música, i es parla —parlem— de vi i l'analitzem, com si el vi i la música fossin construccions funcionals que admetessin judicis mecanicistes. Sabem, en canvi, que el vi i la música només tenen sentit en l'àmbit de les sensacions i que, per això mateix, els seus efectes van plenament lligats als estats de la nostra sensibilitat, a les coordenades del nostre esperit.

Dono voltes a aquestes idees de filosofia barata mentre sóc en una sala de L'Agrícol de Vilafranca. Un quartet de saxos (Roger Martínez, Sergi Raya, David Miret i Dani Margalef) interpreta alguns standards d'aquells que tan estimem —Monk, Gillespie...— i al meu davant hi tinc tres copes de vi blanc del Penedès. Música i vi: sensacions que podríem voler analitzar i categoritzar, però no ho aconseguiríem. Sóc a Vilafranca, durant el VIJAZZ 2011 i la música i el vi són arreu.

M'enamora el jazz, però el que realment m'ha dut fins aquí té a veure amb el vi. En Ton Mata i en Joan Rubió, del celler Recaredo, han convidat un petit grup de persones a escoltar aquest quartet i tastar, al mateix temps, alguns dels vins tranquils d'aquest celler, un celler que els que llegiu el meu bloc ja sabeu que tinc en bona estima. A més, en Ton m'havia dit que, en el tast, hi hauria alguna sorpresa.

Mentre escoltem A Night in Tunisia (Paparelli & Gillespie) tastem Aloers 2010, una novetat de Recaredo, de la que vaig parlar fa poc, quan la van presentar a les Drassanes de Barcelona. Em va semblar, una vegada més, immensament atractiu.

Quan sona el conegudíssim Blue Monk tastem el Can Credo 2009 i la puresa d'aquest xarel·lo em torna a commoure. Finalment, amb els acords de Round Midnight (Williams & Monk) arriba la sorpresa —la gran sorpresa. Abans de dir-ne res, mireu aquesta fotografia:

Què és això que hi ha a la copa de la dreta? És un vi que no és ni blanc ni negre ni rosat. És el que a Itàlia en diuen "vino arancione". Per si no hi esteu familiaritzats, n'hi ha prou amb dir que el "vi taronja" és un vi blanc fet amb una varietat blanca, però amb una llarga maceració amb la pell del raïm. Era un vi tradicional a Itàlia que, com tantes altres coses, havia estat força oblidat fins fa uns pocs anys en que ha tornat a agafar embranzida i ara hi ha diversos cellers que l'estan treballant —no només a Itàlia, sinó també a Califòrnia i altres indrets.

La història d'aquest "xarel·lo taronja" tan singular és força interessant. El que hi ha a la meva copa es diu El Xarel·lo de Can Credo 2003 i és un xarel·lo cent per cent, vinificat, com he dit, amb una maceració extremadament llarga, per tal d'extreure tot el que la pell d'aquest raïm ens pugui arribar a donar. Es veu que a Recaredo van voler treballar el xarel·lo d'aquesta manera, amb la intenció d'experimentar fins a quin punt es podia arribar amb aquesta varietat tan tradicional. Hi va haver, doncs, un petit nombre d'ampolles de xarel·lo vinificat "en taronja" el 2002 i el 2003, i prou. El vi mai no va sortir de casa. Entre altres coses, perquè la DO Penedès va rebutjar aquest vi "incomprensible". Aquestes ampolles, van passar a formar part, doncs, de la sèrie de tresors ocults que s'amaguen als cellers de casa nostra.

La meva dona i jo no ens acabem de posar d'acord en si preferim l'aroma o el gust d'aquest xarel·lo 2003. Ella va quedar fascinada pel ventall d'olors que emanaven d'aquesta copa de color sorprenent. Notes de mel i cítrics, de panses i confiteria —per dir alguna cosa, sabent que no serà pas exacta, perquè aquest vi (que, recordem-ho, no és ni negre, ni blanc, ni rosat) és intrínsecament diferent de qualsevol altre vi. A mi, en canvi, el caràcter oxidatiu del nas d'aquest vi se m'alçava com un mur que em separava d'aquelles olors i, en canvi, quan el tenia a la boca, tot jo m'omplia d'una certa beatitud, com si el jazz de Monk se'm fes, de cop i volta, clar i transparent.

Quan el tast s'estava acabant, ens sentíem feliços d'haver tastat aquest vi inversemblant i delitós, però teníem la recança de pensar que era un vi pràcticament inexistent i que mai més no el podríem tornar a tastar. Tot plegat havia estat com un miratge. Aleshores, en Ton Mata i en Joan Rubió van dir-nos que ells pensaven tornar a fer un vi d'aquesta mena. I van afegir: "...si ningú no el compra, ens el beurem nosaltres." Amen!

5 comentaris:

J. Gómez Pallarès ha dit...

Va ser una tarda bonica, pel record i irrepetible diria si no fos perquè coneixem bé els personatges que la van inventar i dur a terme. En Ton i en Joan, segur, ens seguiran oferint jornades com aquesta!
M'agrada molt el títol del teu post, senzill i ocurrent. I de la resta...quina pena que la gent no pugui reproduir les sensacions del "Round midnight" amb una copa d'aquest vi...algun dia arribarà, sí senyor,q ue això tornarà a ser possible!
Salut,
Joan

J. Gómez Pallarès ha dit...

Per cert, Jaume, quan et vagi bé em dius amb quina màquina fas les fotos: no sé si les retoques o no, però la llum té una qualitat excepcional...
Merci,
Joan

Jaume ha dit...

Hola Joan,

M'agrada comprovar que la meva emoció d'aquell dia va ser compartida. He llegit el teu relat i no puc estar-hi més d'acord.

Pel que fa la pregunta sobre les fotos, tinc una resposta curta i una de llarga. La curta és que, precisament aquell dia de Recaredo, estrenava una nova càmera de la que m'estic enamorant a mida que la vaig coneixent millor: la Fujifilm X100, una petita meravella que, a més de ser tecnològicament molt competent, té una estètica que ja em va entusiasmar des que vaig veure'n la primera imatge.

La resposta més llarga seria que fa molts anys que la fotografia és una de les meves grans aficions (pots donar un a ullada, per exemple, a fotografia.jaumeaguade.cat).

Pel que fa al "retoc", jo sempre utilitzo format "raw" i, per tant, les fotografies que faig, abans de poder-les veure, han de passar per un procés de "revelat digital" que passa de raw a jpg. En aquest procés, hi ha una llarga llista de paràmetres que cal anar ajustant. Se'n pot dir "retocar", però és més aviat "revelar", és a dir, fer sortir la imatge que hi ha a l'arxiu original raw que la màquina ha generat.

Salut!

Jaume

J. Gómez Pallarès ha dit...

Manoi, Jaume, vet-ho aquí una cosa a la que em dedicaré quan el poc temps que ara tinc augmenti!!! El concepte de "revelat digital" m'és per complet aliè, però el trobo molt engrescador. Necessitaré algun dia una jornada "tutorial", ja ho veig...
Merci per tot plegat!
Joanh

J. Gómez Pallarès ha dit...

Val a dir, Jaume, que a més de l'estètica i la qualitat, la màquina té un preu que a un neòfit com jo impressiona...