dilluns, 26 de desembre de 2011

... i el vi, posat a taula,...

Dels vins que he dut a taula en aquests àpats de Nadal n'hi ha un que hauria de sortir en aquest bloc. Al mig de la taula hi havia un bon pollastre, rostit amb paciència i amb abundància d'albercocs, prunes, dàtils i altres delícies, opulent de canyella i comí, clàssic i desitjable. I també hi havia una ampolla de Coma d'en Pou 2004, de mida màgnum.

Sempre que tasto alguna cosa de Bàrbara Forés, m'agrada, i sempre em reca no tastar els seus vins més sovint. El record del formidable Coma d'en Pou 2001 que vaig obrir fa mesos em va incitar a escollir aquest màgnum del 2004 —que hauria merescut tenir una vida força més llarga— i el vi no m'ha decebut gens. És un vi que "feia Nadal", perquè era potent, saborós i sòlid, molt plaent en el tast desacurat que aquests àpats generen i, al mateix temps, era un vi que es deixava llegir a un segon nivell i, aleshores, apreciar-ne les virtuts menys òbvies.

És un vi d'aromes suggeridores, molt madures i potents, des de la fruita —confitada, com la que hi havia al rostit— a l'herba (ben entesa) i a la fusta (justa). A la boca, sense deixar de ser corpulent, era equilibrat, mel·lós, gairebé vellutat i, al mateix temps, dens i fluid, allargat, embolcallant, molt madur, persistent. Era millor aquell 2001? No ho sé pas. Fins on podria arribar, aquest màgnum, si li donéssim temps i temps? No ho sabré mai. Tant se val! Avui, la qualitat d'aquest gran vi de la Terra Alta ens ha acompanyat i potser ens ha servit per aconseguir —com deia Pla— afinar els sentits i el gust, evitar el ridícul, suscitar l’amor, enriquir la comprensió, avivar la vida de l’esperit, fomentar la bondat, enriquir la sensibilitat... Fer Nadal com cal.

divendres, 23 de desembre de 2011

Blanc de negre pirinenc

Finalment, la primera collita dels vins del Batlliu de Sort és al mercat. N'hi ha poques ampolles i, per això mateix, aquests vins d'aigües amunt de Collegats —un de blanc i un de negre— no seran pas fàcils de trobar. El nom que duen és Biu i la presentació —etiqueta elegant i, evidentment, ampolla borgonyona— és atractiva i molt neta. El fet que es tracti dels primers vins d'una comarca com el Pallars Sobirà i, també, la singularitat de l'elaboració i l'estil, em feien esperar amb delit el moment de poder tastar-los en la seva forma definitiva. En un article anterior ja vaig parlar de les característiques d'aquest nou celler i de la impressió que em van causar els seus vins quan encara s'estaven acabant d'arrodonir al dipòsit. Ara puc parlar del vi embotellat, d'aquesta primera collita de Biu blanc 2010 i Biu negre 2010.

La varietat, en tots dos casos, és la pinot noir i la criança s'ha fet sense fusta. El Biu negre 2010 té, per ser un pinot, un color força dens, i el nas és agradable, amb sensacions fresques i elegants, i una bona dosi de fruita a la punta de la llengua. Diferent, saborós i llaminer, ens fa pensar en l'extrem sud de la Borgonya —Givry, Mercurey,...— si bé aquest negre de Sort és encara una mica primet i no té pas una notable complexitat. Com que es tracta de la primera collita d'unes vinyes joveníssimes, crec que caldrà estar atents a l'evolució d'aquest projecte singular.

Ja he dit que el Biu blanc 2010 és fet amb pinot noir i és, per tant, un autèntic blanc de noirs. Només dient això ja veiem que estem davant d'un vi del que tenim pocs referents per comparar-lo. No hi ha pas gaires vins blancs fets amb pinot noir! Em refereixo, és clar, a vins blancs tranquils, perquè ja sabem que el Champagne sí que conté —en major o menor proporció— pinot noir. Em falten, doncs, referents per poder situar aquest vi català estrany i atípic que, fàcilment, ens durà records de Champagne, de xerès fino, d'aquell "vi taronja" de Recaredo que vaig tastar un dia...

Què us diré d'aquest blanc? D'entrada, m'interessen aquests vins off topic com un estirabot perquè et fan replantejar esquemes i prejudicis. És un blanc subtilment daurat amb reflexos vermellosos evanescents; és dens al nas, fins en podríem dir acaramel·lat —però no pas dolç—; entra a la boca amb un volum molt gran, amb notes lleument meloses i amb acidesa, per acabar amb un punt amargós. Tot plegat dóna una mica de sensació d'anarquia i s'hi pot llucar alguna tendència oxidativa que pot provocar rebuig en certs paladars ultra-ortodoxos. Però el volum i l'atac llaminer i ple d'aquest vi iconoclasta no els hem de menystenir. Només convidaria a tastar-lo a algun bon amic d'esperit obert i inquiet.

divendres, 16 de desembre de 2011

La llei de la gravitació: dues demostracions

Tornar a tastar un vi que, en el seu dia, em va enlluernar, comporta una certa sensació d'inseguretat. D'una banda, hi ha una expectativa de gaudi, una il·lusió de retrobar un vi delitós. D'altra banda, hi ha la temença que els elogis que vaig publicar en un determinat moment, ara em facin envermellir de vergonya.

Fa un parell de dies vaig obrir una ampolla de Saó blanc 2009, del celler Mas Blanc i Jové, i aquests sentiments d'inseguretat que he comentat van esvair-se immediatament. Segueixo pensant que es tracta d'un vi blanc de qualitats sòlides i seductores. Potser ha evolucionat en aquests mesos cap a una bellesa més serena, potser ha perdut una mica de força per guanyar una mica de perfecció. El cas és que aquest vi penetrant, net i deliciós m'ha tornat a enamorar. Hi ha una lleu complexitat feta de fruita blanca i torrats lleus, un acurat equilibri entre les notes àcides i les notes afruitades, una expansió en les tres dimensions: pes, volum i longitud. És viu i amorosit, subtilment untuós (dlc-iec: d'una dolçor penetrant, insinuant) i embolcallant, sense perdre la linealitat. Francament bo. Potser és el nostre millor macabeu.

El contrapunt a aquest blanc opulent l'ha donat un xarel·lo del Penedès que es mou en un espai de característiques pràcticament ortogonals a les del Saó. Parlo d'un vi blanc de nom seductor —si més no, per a un científic com sóc jo. Es diu Principia Mathematica 2010 i és obra del celler Alemany i Corrió. Suposo que el nom del vi fa homenatge a l'obra magna de Isaac Newton, però no puc saber quina idea tenien al cap la Irene i en Laurent quan van escollir aquest nom. Vaig conèixer l'existència d'aquest vi en un tast vertical de Sot-Lefriec que ells van presentar, deu fer poc més d'un any. Poc temps després, vaig aconseguir-ne una ampolla —n'hi ha poques— i ara l'he oberta per acompanyar, fent duet amb el Saó, un bell turbot.

No puc tastar aquest Principia Mathematica sense pensar en la Borgonya. No diré pas que el vi "sembli un borgonya", però sí que crec que el vi es pot mesurar amb paràmetres borgonyons. El nas és subtil i delicat, cítric en un primer moment per deixar pas a diverses coses amagades i elegants més endavant. Les notes de criança són d'una puresa atípica. Entra a la boca com una bombolla, però després es va allargassant amb molta netedat. Estricte, lineal, d'exacta acidesa, d'equilibri newtonià, inequívocament xarel·lo. Exigeix atenció i concentració. Ara que l'ampolla ja és buida, em pregunto quina insospitada evolució podria haver tingut, si jo hagués estat capaç d'esperar uns anys...

dilluns, 12 de desembre de 2011

E cascú pot plantar vinya axí com Noè

Tothom qui vol plantar vinya deu podar los mayols que deu metra en luna vella, ço és passada la plena hun dia o dos, com pus prop més ne val...
Així comença el segon paràgraf del llibre primer del manuscrit 754 de la Biblioteca de Catalunya, que és un tractat d'agricultura català del final del segle xv. Tot aquest llibre primer està dedicat a les feines de la vinya —com s'han de fer i en quin moment s'han de fer. Més endavant, el llibre sisè tracta de fer vins e conservar aquells e que li són corromput e affollats que tornen a la primera bonesa.

Aquest manuscrit té un interès lingüístic molt gran i acaba de ser publicat com a primer volum de la col·lecció Scripta (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). L'edició és de Xavier Luna (Universitat Autònoma de Barcelona) que, a més de tenir cura de la transcripció i interpretació del text, inclou una introducció, un centenar llarg de notes a peu de pàgina i un glossari, per tal que els que no tenim prou expertesa en aquestes qüestions filològiques puguem, fins a un cert punt, treure l'entrellat d'aquest text tan curiós.

El que caldria fer ara, el que m'agradaria poder llegir, fóra un estudi d'aquest text des del punt de vista de la viticultura i l'enologia modernes. Jo no sóc pas capaç de fer aquesta feina, però sí que puc, en aquest bloc, fer esment de l'existència d'aquest text —a veure si algun dels meus lectors s'engresca a fer aquest estudi— i, també, recollir algunes de les coses que podem llegir en aquest Libre de plantar vinyes e arbres... del segle xv. Com són aquestes:

  • Exobrir deu hom les vinyes aprés que són veremades car de les bones laurons que hom los pot fer és lo exobrir.
  • Tot podar se deu fer en la luna vella. E deu-se hom gordar que no pot hom en lo jorn que és plena. [...] Mas pessat aquell dia és bo lo podar tota hora e com pus prop és de la plena val més lo podar.
  • La podahó de la luna vella fa sarments e rahims grossos e bells. E la podahó de la luna nova fa molts rahims menuts e moltes serments sotils.
  • Cavar vinya deu hom de mijan giner tro a mijan ffebrer e encara per tot ffebrer, com d'equí avant borren les vinyes e no·y deu hom entrar.
  • Magencar les vinyes lo millor temps és mijant abril tro a X de maig.
  • En lo principi de maig deu hom espampotar o virbar les vinyes, ço és levar-ne los brots que·s fan en los ceps en los quals no hage rahims e lexar-hi los brots en què ha rahims e los que han a fer brocada en l'any vinent.
  • Ffemar vinyes deu hom com són novellament plantades, e aprés se poden femar de VI en VII anys.
  • En juliol no deu hom fer neguna cavahó ni laurar.
  • En una quarterada de vinya entren de exobrir tres hòmens, de podar tres hòmens, de cavar VII hòmens, a magencar tres hòmens.
  • Veremar vinya deu hom en luna vella per ço com lo vi se'n salva mils. Emperò guardar deu hom tota hora que en l'esperansa de la luna no pogués haver perill dels dits splets a collir.
Acabaré dient que en el llibre sisè hi ha un apartat que es titula Si volets fer vi que s'apella rosat de Belna i aquest Belna, segons en Xavier Luna, és el que avui dia coneixem com a Beaune...