dimecres, 22 de febrer del 2012

El tast a cegues i l'art de la fotografia

Diuen que només es pot apreciar realment allò que coneixem a fons. Per què, doncs, ara i adés, llegim apologies desfermades del tast a cegues?

La polèmica entre els partidaris i els detractors del tast a cegues té concordances a moltes altres àrees de l'activitat humana. Per exemple, en el món de la fotografia hi ha una controvèrsia entre dos punts de vista oposats:
  • N'hi ha que diuen que una fotografia s'ha de valorar únicament pel que hi ha a la pròpia fotografia. Els que pensen així —serien els partidaris del tast a cegues— detesten els peus de foto i no volen deixar-se influir ni per l'autor de la foto ni per les circumstàncies en que la foto s'ha fet, ni per les tècniques que s'hi han utilitzat.
  • N'hi ha d'altres que, abans de mirar una foto, en volen conèixer l'autor i totes les seves circumstàncies, volen comparar-la amb altres obres del mateix autor, amb altres interpretacions coincidents o contrastades d'aquest mateix fotògraf o d'altres fotògrafs i es deixen influir per tot el que s'hagi pogut dir i escriure sobre aquesta obra concreta.

Recentment, un excel·lent bloc de fotografia —The Online Photographer— ha tractar aquest tema i ho ha fet d'una manera molt encertada. Recomano de llegir el seu article Context and significance, però si us fa peresa fer-ho, us explicaré que parteix d'una determinada fotografia que presenta, en primer lloc, nua de qualsevol comentari. Posteriorment, va afegint-hi peus de foto diversos perquè puguem apreciar com pot anar canviant la nostra valoració de la imatge. Finalment, la història completa de la fotografia s'explica amb detall.

Tots hem vist Le baiser de l'hôtel de ville, de Robert Doisneau, una de les fotografies més icòniques del segle xx. Què va canviar en aquesta fotografia quan, el 1992, quaranta-dos anys després de la foto, Doisneau va revelar que la parella que es besa estava formada per dos actors que posaven per al fotògraf? Per als partidaris de la fotografia "a cegues", res de res. La fotografia era exactament la mateixa i tenia, per tant, el mateix valor. Per als altres, la fotografia havia sofert una transformació profunda. El nombre d'exemples podria ser il·limitat.

I jo mateix, què en penso del tast a cegues? Tanmateix, cap de les dues posicions extremes em sembla vàlida: el tast a cegues és un exercici excel·lent que ens ajuda a l'abstracció, ens ensenya la concentració dels sentits, ens fa créixer simultàniament l'autoconfiança i l'autocrítica, ens desenvolupa la necessària humilitat. Però —en la meva opinió— el tast més valuós i complet és aquell que es fonamenta en el coneixement —no només del nom del vi, sinó del major nombre possible de circumstàncies que l'han fet ser com és.


dissabte, 11 de febrer del 2012

Retrobament amb Mas Comtal

El neguit de voler tastar els dos vins que s'anomenen Gran Angular i estan fets amb la varietat incrocio Manzoni ha estat el pretext per anar a Mas Comtal i (tornar a) tastar la seva gamma de vins blancs.

El díptic que acompanya les ampolles de Gran Angular explica que es tracta d'una nova línia —de caràcter més experimental— dintre del catàleg d'aquest celler d'Avinyonet del Penedès, que ja té una trajectòria prou llarga i respectada. Amb aquesta nova col·lecció de vins reivindiquen —segon em diu l'Albert Milà— el dret a crear en llibertat vins singulars.

De moment, tenim dos vins que incorporen raïms d'unes vinyes joves d'incrocio Manzoni —incrocio, no pas incroccio!—que són a tocar de la bonica masia on hi ha el celler. La diferència entre els dos vins ve de la criança i de la incorporació, en un d'ells, de raïm chardonnay.

El Gran Angular Incroccio (sic) Manzoni 2010 ha estat fermentat en inoxidable i criat durant tres mesos en cups amb les mares. És un vi d'un to molt transparent que m'ha agradat força. El nas és poc marcat, però net, incisiu, i a la boca s'hi nota una acidesa molt viva, que es combina bé amb una certa sensació embolcallant que, sense ser untuosa, és consistent, ampla. És equilibrat, subtil, lineal, precís, agradable.

El Gran Angular Incroccio (sic) Manzoni Chardonnay 2010 —només 1.300 ampolles d'un vi criat quatre mesos en bótes de roure hongarès— és aromàtic (cítric, algun lleu fumat i alguna nota de criança, tot ben equilibrat) i saborós, amb força cos i una acidesa potent, ben integrada. Ens dóna una mica més de plenitud i de complexitat que el seu germà, a costa d'una mica menys de tensió. Crec que hom pot preferir un o l'altre, depenent de quines coses valorem més o quin aspecte ens vingui més de gust en un moment donat. El lluç d'ahir al vespre, per exemple, s'adeia d'allò més amb aquest blanc de criança que tan bé combina un cos ple i un puntet de greix amb una fresca acidesa.

Ja he dit, però, que el tast d'aquestes dues novetats de Mas Comtal m'ha servit també per a "repassar" els vins blancs d'aquest celler. El resultat ha estat que m'ha sorprès la seva gran qualitat i ara em reca tot aquest llarg temps en que he estat allunyat dels vins d'aquest celler tan sòlid. El Mas Comtal Pomell de Blancs 2010, per exemple, és magnífic! El fan amb xarel·lo i chardonnay i és bonic al nas, amb una mica de pell de llimona i algun indici com de greix, suggeridor. Vigorós, fresc, consistent, saborós, prou llarg i amb vores arrodonides. Tens.

I acabaré amb un vi blanc que m'ha produït estupefacció. És el Petrea Blanc 2005, un vi de chardonnay amb un 15% de xarel·lo, criat deu mesos en roure hongarès, de característiques excepcionals. És un vi de consistència contundent, que potser no agradarà tothom, però que a mi m'ha semblat interessantíssim. És daurat clar i d'aroma potent, lleument licorosa, clarament terciària, però no pas fustenya ni, encara menys, cansada o fada. Hi ha fondària i maduresa neta, i a la boca és com una esfera immensa i persistent que ens entapissa, com un cos sense arestes, gràvid, untuós, de textures generoses. És d'aquells vins que es manté temps i temps a la boca i que, per les seves virtuts, pot justificar ben bé una ampolla màgnum.

diumenge, 5 de febrer del 2012

Els extrems de l'espectre

But one thing I have learnt more than anything else is that points are rubbish at describing wine.
Amb aquesta contundència s'expressa en Chris Kissack en un article molt interessant al seu bloc. Avui, sense haver-m'ho proposat, he pogut posar en pràctica aquestes teories sobre la futilitat de voler reduir un vi a un simple nombre: “wow – I’m 96 points on that opera – how about you?“, diu en Kissack, fotent-se'n.

Resulta que he obert dues ampolles de vi negre català que només s'assemblen en que les dues m'han resultat molt i molt plaents. En res més. Potser són les dues ampolles més divergents que podríem arribar a trobar.

A l'esquerra, amb ampolla borgonyona i copa de pinot noir, el Sumoll 2009 de Can Ràfols dels Caus. A la dreta, amb ampolla bordelesa i copa de sirà, l'Isis 2001 del Celler Cooperatiu dels Guiamets.

El Sumoll 2009 és tanmateix un monovarietal de sumoll, de vinyes de més de cinquanta anys, criat en bótes de castanyer. És vermell clar, lluent, atractiu als ulls i al nas, molt aromàtic, amb petites notes de fruita i també de flors i de fustes, tot integrat amb elegància. Si tanco els ulls, em sembla notar-hi la magrana que també —com aquest vi— combina el dolç i l'aspre, o la cirera d'arboç. Sensacions diferents, amb un atac amable que, més endins, es complementa amb una bona acidesa i un puntet d'astringència.

L'Isis 2001 està fet amb sirà, garnatxa i cabernet i és un vi que va sortir de les mans de Josep Lluís Pérez. Des que la Cooperativa dels Guiamets va començar a elaborar l'Isis, he anat tastant (i comprant) cadascuna de les successives collites i he anat conservant al meu celler alguna ampolla com aquesta que he obert avui, més enllà del seu desè aniversari. El vi és molt fosc, pràcticament opac, i la seva aroma és d'una densitat grandíssima, però sense amanerament. Recorda la compota, l'arrop, les figues. És un vi opulent i complex, que ha evolucionat molt i molt bé, però encara té força i tremp. A la boca és ben arrodonit i no té cap mena de pesantor —en contra del que el nas ens podria haver fet témer. Càlid, vellutat, amb llargada i persistència. De gran riquesa. (Com m'agradaria tenir encara alguna altra ampolla de 2001 però —ai las!— aquesta era l'última!)

Quin d'aquests dos vins és "millor"? No ho sabria dir, però sí que sabria dir que a mi la resposta a aquesta pregunta no m'interessa gens ni mica. Tinc algun amic, bon coneixedor dels vins, que jo sé prou bé que gaudiria amb el Sumoll i, en canvi, no acceptaria l'Isis. En tinc algun altre que, ben a l'inrevés, beuria amb devoció l'Isis i no podria entendre el Sumoll. Estic content d'haver estat capaç, jo mateix, de trobar plaer —parlo, és clar, de plaer basat en el coneixement i en l'afinament dels sentits— en tots dos vins.