dijous, 21 de juny de 2012

Que el tastar no ens faci perdre el beure

L'altre dia un amic meu, en Daisuke, em va fer una pregunta estranya. Estàvem sopant en un yakitori de Kyoto i ell em demana si "nosaltres", quan prenem vi per sopar, sempre bevem el mateix vi fins acabar-nos l'ampolla. Bevíem sake —tanmateix!— i, seguint la tradició japonesa, a cada ronda demanàvem un sake diferent, fins apropar-nos al punt d'exhaurir la carta del restaurant. Aquest fet és el que va donar peu a la pregunta d'en Daisuke.

Li vaig haver de dir "si i no; bé, sí, normalment sí, però també fem algun cop un sopar-maridatge..." Ja m'enteneu.

Vaig pensar en la diferència entre la seva cultura gastronòmica, en la que tot àpat significatiu és un tast d'una munió de plats, i la nostra en que, normalment, ens centrem en un parell de plats i un (potser dos) vins. O això és el que fèiem, fins fa poc. Ara estem cada dia més acostumats als àpats "de tast" i, recentment, als àpats en que cada plat es marida amb un vi distint. I fem tastavins, i ens hem apropat força a l'estil japonès, mentre ens hem anat allunyant de la focalització en uns pocs plats i uns pocs vins.

Vaig pensar que els dos camins són bons, però vaig pensar també que caldria reivindicar que el tastar no ens faci perdre el beure

Recordo una frase d'en Pla, ben coneguda, on ell ens diu que “La vida, la salut, el seny són inseparables d’una bona, continuada, ampolla de vi",  i ara trobo un cert sentit a aquest "continuada" que sempre m'havia semblat un qualificatiu una mica gratuït. Res no és gratuït en Josep Pla i em sembla veure en aquestes paraules seves un elogi del beure per damunt del tastar.


Per tal de predicar amb l'exemple, he obert una ampolla —la darrera que em quedava— de Gneis 2002 i l'he beguda —l'hem beguda— de manera continuada. La decantació li ha provat, perquè el vi es fa més net amb una mica d'aire. Llegeixo a l'etiqueta que se'n van fer 4.120 ampolles i que els raïms eren de cabernet, garnatxa i merlot, pràcticament a parts iguals. Té molta potència i transmet unes aromes com si fossin de sotabosc humit, de gran riquesa, fins una mica bigarrades. Hi ha una certa dolçor pura, voluminosa, amb tanins completament sedosos que pesen al centre de la llengua. Les sensacions madures i potents no li fan perdre una certa bona linealitat. M'ha semblat que havia millorat força amb tots aquests anys de reclusió a l'ampolla i que ara, justament ara que ja té deu anys, és quan cal beure'l.

Ha estat una ampolla de tast lent, llarg i continuat. Caldrà veure si en Pla tindrà raó i aquesta ampolla em durà el seny que em manca.

dijous, 7 de juny de 2012

Vinyes de la Vall de Barcedana

Se'ns va fer de nit pels volts de l'Hostal Roig. Havíem confiat en poder arribar fins unes cases que el mapa anomenava de Matasolana, on pensàvem que trobaríem alguna masia que ens permetés passar la nit a la pallissa. Però era negra nit i no vèiem res. Vàrem retrocedir pel mateix lloc on havíem vingut, cercant aixopluc al que encara quedava dempeus del que fou l'Hostal Roig.

Era el mes de febrer de l'any 1972. Volíem pujar al Montsec —una petita expedició, en aquella època— i vàrem haver de passar la nit a una cort a les runes de l'Hostal Roig. L'endemà, tot era blanc de neu i prou feina vàrem tenir per trobar una  manera de seguir la Vall de Barcedana fins poder arribar —molls i enfangats— a l'estació de Cellers. Ara, hi ha una carretera asfaltada, residències de turisme rural escampades per la vall, panells indicadors i camins senyalitzats. Però el record d'aquella primera visita de fa quaranta anys —mancats d'informació, d'experiència, d'equipament i de diners, però amb un esperit excursionista ben viu— no se m'ha esborrat i em retorna amb força sempre que visito aquesta vall.


A la Vall de Barcedana hi ha unes vinyes d'una varietat que en diuen brocada. I a Sant Cristòfol de la Vall hi ha un viticultor —en Miquel Roca— que conrea aquestes vinyes i, juntament amb unes altres vinyes d'ull de llebre, monastrell, cabernet, garnatxa i merlot, elabora vi de pagès i un parell de productes embotellats, el més interessant dels quals és el que du el nom de Brocat, en referència a aquesta varietat "estranya".


No havia sentit a parlar mai de la brocada fins que no la vaig trobar a la contraetiqueta d'una ampolla de Brocat que vaig comprar en una botiga de Tremp. Tampoc no n'he trobat informació enlloc i penso que potser és un sinònim local d'alguna altra varietat. N'he parlat amb en Gerard Batalla, de Vinyes Trobades i ell m'ha dit que creu que es tracta de la trepat, però no en té una evidència científica.

He tastat el Brocat d'en Miquel Roca en diverses ocasions, a casa meva i al propi celler. A la contraetiqueta de l'ampolla hi diu que està fet amb un 65% de merlot, un 20% de brocada i un 15% de monastrell, però a l'ampolla no hi figura la collita i penso que el cupatge deu anar variant segons els anys. De fet, he trobat variacions molt grans entre els diversos tastos que he fet: el vi m'ha semblat força interessant en un parell d'ocasions però també he obert ampolles que presentaven oxidacions descarades. En la seva millor versió —quedem-nos amb aquesta millor versió que, com a mínim, ens mostra fin on podria arribar aquest celler— el vi era fresc, amb sensacions de gerds i d'herba, de prat. A la boca, fugia del paradigma de la sobreconcentració i tenia un pas de boca força net i una acidesa fresca i saborosa, peculiar, que potser sí que feia pensar en la varietat trepat.