Deixant de banda, però, aquest laberint irresoluble, potser estaríem d'acord que un tast vertical d'una desena de collites d'un mateix vi, acompanyats per l'el·laborador i per un petit grup de gent experta i cordial, deu ser el què més s'acosta a aquest ideal de coneixença completa d'un vi. Gràcies a la generositat de l'Antoni Roig, de Mas Llunes, ahir vaig poder participar en una festa d'aquesta mena, en la que vam poder tastar i dilucidar totes les collites que hi ha hagut —un total de deu, des del 2004 fins el 2013— de l'excel·lent blanc de garnatxa i carinyena, criat en bóta, que du el nom de Nívia.
Ja he explicat en algun altre article l'interès que sempre he tingut per aquest vi de l'Empordà. He parlat de la vinya d'on surt i del plaer que m'han donat diverses collites que he anat tastant. Però no podia parlar, fins ara, de l'evolució d'aquest vi al llarg del temps. Ara puc fer-ho —fins un cert punt!— i potser escau que en parli aquí.
Quan saps que t'enfrontaràs a vins blancs que ja poden superar els deu anys de vida, és imprescindible fer un exercici d'alliberament de prejudicis i prevencions —però en aquest cas, gairebé no va caldre, perquè tots els vins havien evolucionat de bona manera, sense cap indici d'oxidació ni cap aroma perversa que no desaparegués amb una lleugera ventilació.
No sé si té gaire interès que jo reprodueixi aquí les meves notes sobre aquests deu Nívia, però sí que diré alguna cosa de cadascun d'ells.
La primera collita de Nívia va ser la del 2004 (any de grata memòria) i és l'única ocasió en què es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca (tots els altres anys contenen una part de carinyena blanca, que pot anar del 10% del 2009 al 40% del 2006). Curiosament, la fermentació d'aquest vi es va interrompre i, quan es va reprendre espontàniament, va donar lloc a un vi amb una mica de sucre residual. La tonalitat és marcadament daurada, però l'aroma és encara neta —amb força fruits secs—, atractiva i profunda. Amb el pas dels anys, s'ha convertit en un vi singular i delectable. Una sorpresa.
El 2005 —per ser més exactes, l'ampolla de 2005 que vam tastar ahir— era com un miracle enològic: el miracle de l'eterna joventut? Visualment, situat entre els tons daurats del 2004 i el 2005, semblava un jovencell. També les aromes, el frescor a la boca, l'acidesa... increïble!
El 2006, lamentablement, semblava apagat i neutre, però amb el 2007 començava una extraordinària sèrie de tres anyades consecutives que, amb lleugeres variacions entre elles, jo qualificaria de magnífiques. En el 2007, 2008 i 2009 —tastats ara— el Nívia assoleix una determinada personalitat. Són vins melosos i voluminosos, amb pes, amb profunditat sàpida i fins una certa contundència. Anava bé airejar-los una mica, i també és cert que tots tres exhibien unes (mesurades) notes de fusta que potser no agraden a tothom —però sí que em van agradar a mi.
El 2010, per diversos motius, no em va interessar gaire (això em va sorprendre molt perquè, quan el vaig tastar fa un parell d'anys, em va semblar senzillament meravellós. Potser l'ampolla d'ahir no era representativa?), però el 2011 recupera el caràcter de la trinca anterior i torna a enamorar-me. Em sembla equilibrat i magnífic: és d'aquells vins de garnatxa que, sense deixar de ser frescos i llaminers, t'omple la boca de sensacions untuoses (untuós: «Que conté greix // D’una dolçor penetrant, insinuant» DLG).
Pel que fa als dos darrers vins de la sèrie —el 2012 i el 2013, que acaba de sortir al mercat—, em va semblar que representaven un cert canvi de paradigma que els feia guanyar en sensacions fruitades a canvi d'una certa pèrdua de personalitat. Els dos eren ben bons (el 2013 encara serà millor d'aquí a uns mesos) però menys «radicals» que els anteriors. En el cas del 2013, el canvi d'estil —si realment hi és— va acompanyat d'un canvi en el cupatge, perquè a banda d'un 29% de garnatxa blanca i un 31% de carinyena blanca, també incorpora un 33% de garnatxa roja i un 17% de macabeu.
Com és lògic, cadascun dels vins que he esmentat va donar lloc a moltes més disquisicions i comentaris dels que fóra assenyat incloure aquí.
Finalment, l'Antoni ens va presentar un parell de primícies interessantíssimes. Dos vins blancs experimentals —un miler d'ampolles de cadascun—, encara no disponibles al mercat, monovarietals de garnatxa roja i carinyena blanca, respectivament. S'anomenen Singulars de Mas Llunes. Crec que és millor que en parli, amb més deteniment, en un article posterior. Només diré que el Singular de garnatxa roja em va semblar deliciós, molt característic, saborós, fresc, fruitat i gens trivial. Però el Singular de carinyena blanca va ser el que realment em va produir la impressió més forta, perquè segueix un cert model d'elegància gairebé mística —perdoneu l'estirabot— que em sedueix molt. En tornaré a beure i en parlaré en aquest blog. I tant si en parlaré!
