dilluns, 20 d’octubre del 2014

De la vinya 21

Parlo de la parcel·la 21 de la vinya del celler el Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. És una vinya de cabernet —ja n'he parlat en un article extens— que dóna fins a tres vins excepcionals, fets tots tres amb els mateixos raïms, però amb l'art d'enòlegs diferents: D'una banda, l'U d'Urpina, d'en Joan Soler i en Gerard Escudé; d'una altra, el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler; finalment, el Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé —el vi més emblemàtic del Celler el Molí.

Ja he expressat en alguna ocasió en aquests apunts d'enografia que tinc una certa afecció al Singular, però l'altre dia vaig poder fer l'interessant —i plaent!— exercici de destapar conjuntament una ampolla de Blunt 2009 i una altra de Singular 2009 que havien estat esperant al meu petit celler. Volia fer, potser, un exercici sobre el pes relatiu de la vinya versus l'enologia, però el cert és que —a banda d'unes diferències més o menys acadèmiques, de les que només s'aprecien quan tens les dues copes una al costat de l'altra— els dos vins s'adequaven a uns paradigmes molt similars i assolien, tots dos, un nivell de qualitat impressionant. Digueu-ne, si voleu, «la victòria de la vinya sobre el celler» —o deixem-ho en que els quatre enòlegs (dos per a cada vi) segueixen línies relativament paral·leles.


Deixaré de banda les diferències —que mai no afecten res d'essencial— i parlaré del que uneix aquests dos vins. Un d'ells és potser una mica més fresc, amb menys presència de la fusta, mentre que l'altre té una calidesa exuberant i unes aromes de la millor fusta. Inevitablement, un dels dos —«no recordo» quin— m'ha agradat una mica més que l'altre, però tant se val!

El color és d'un vermell molt fosc i les aromes són potents, d'espècies i compotes, denses, amb móres i figues i amb aquelles notes etèries de fusta bona que tan plaents poden arribar a ser. A la boca, explossió de sedes, sabor immens, pes de fruita amorosida i confitada, tanins immensament dolços sense perdre el tremp. Persistència del sabor a la boca i a la memòria. Tan polit i tan gruixut al mateix temps!

Són vins que cal tastar per ells mateixos —jo no trobo que combinin gaire bé amb menjars sofisticats— i són vins que m'agradarà tornar a tastar d'aquí a deu anys. Hi ha opulència i potser una certa desmesura però, la sensació vellutada és tan marcada! Són vins, també, de tast lent, a pleret, que agraeixen l'aire —els he decantat— i que amb el pas del temps van mostrant nous valors. En algun moment, emeten unes notes torrades, de tabac, de fusta molt fina i aromàtica, perfectament integrades en la pròpia estructura del vi. Són vins molsuts —i molt!—, profunds, densos, de molt bona criança, espectaculars.

Estimo els vins fràgils, delicats i subtils, gairebé frèvols, però em sadollo també amb aquests vins d'opulències desfermades.

Amb aquests dos vins magnífics i ben personals, i amb l'adició de l'U d'Urpina que tant em va agradar, aquesta vinya 21 que hi ha sota el turó de Collbaix, i en Joan, en Gerard, en Ricard i en Josep Maria —que són els qui els signen— em sembla a mi que mereixen una menció especial en aquests apunts d'enografia.