Per sort, ens queda el vi, producte local per excel·lència —i que duri! Aquest món de mediocritat, pobre i decadent, de les franquícies(*), encara ens hauria de fer estimar més la meravellosa multiplicitat dels vins de la Terra —i de la terra— i el seu arrelament imprescindible a cada terrer concret. I estimar també les diverses voluntats i anhels i oficis de les persones que fan els vins —amb les seves concordances, les seves afinitats i, també, les seves contradiccions.
Vam marxar de Figueres i vam anar a Capmany, on vam trobar en Bonfill Arché —viticultor savi que vessa d'entusiasme, com tants d'altres en tenim— i ell ens va mostrar el seu nou projecte: una finca de potser un parell d'hectàrees, on hi plantarà vinya. Ens va parlar dels peus que vol triar, la manera com la vol empeltar, les varietats, la disposició dels ceps, l'orientació del terreny —un indret lleument elevat on hi bufa sense destorb la tramuntana que baixa del Puig dels Falguers—, els sòls... A continuació, vam entrar en una vinya molt vella —vuitanta, cent anys, no ho sé— amb el tradicional mosaic de varietats. Ceps recargolats i ancestrals, un de garnatxa negra, el del costat de carinyena blanca i el de més enllà de lledoner roig. El senglar la visita sovint —ai las!— i sap triar els grans més dolços: al costat d'una garnatxa blanca de la que només n'havia quedat la rapa hi havia una carinyena blanca totalment intacta!
Després del carrer dels Massimo Dutti, Pandora i Violeta, això era la glòria. Local, únic, proper, traçable.
 |
| La vinya de la Closa, a Capmany. Al fons, la carena de l'Albera, amb el Puig Neulós. |
Com que en Bonfill em va vendre una de les seves darreres ampolles d'Ull de Serp Macabeu 2013, vaig voler arribar-me pel meu compte a la vinya de la Closa, que és d'on surt aquest vi. Es troba a uns cent deu metres d'alçada i fa un petit pendent encarat al sud-est. El vi es va criar en dues úniques bótes de tres-cents litres, de característiques contrastades una i l'altra, i s'ha convertit en un macabeu de tonalitat daurat clar, que insinua fruita blanca i fumats i evita les característiques més meloses dels macabeus més usuals per anar més cap a una certa «trempera» àcida. Nogensmenys, entra a la boca amb una dolcesa formidable, que no és ni de mel ni de llaminadura... no sé com dir-ho.
En acabat, vam anar al port de Roses a comprar un gall de Sant Pere que vam cuinar al forn, amb patates, ceba i tomàquet. [N.B.: He dit «vam» cuinar i vull dir —ja us ho imagineu els que coneixeu la meva absoluta malaptesa culinària— «la meva dona va» cuinar. Perdoneu el plural, que no era ni majestàtic ni de modèstia.]
(*) ...sense oblidar que la majoria es fonamenten en unes condicions laborals properes a l'esclavatge!
