Fa uns dies vaig visitar can Panxa i les seves vinyes, perquè m'hi va convidar l'Albert López, l'enòleg del celler Esteve i Gibert. És un celler de dimensions modestes que ha nascut de la reconversió —gradual i ben administrada— de les vinyes d'en Josep Esteve Gibert, de can Panxa. El dia era magnífic, bufava un airet del nord que temperava l'acció del sol i la vista cap a les planes de l'Anoia i el riu de Bitlles, fins a Montserrat, era extraordinària. Malgrat que la diferència d'altitud entre can Panxa i el fons de la vall no és gran cosa, la sensació d'estar enlairats i sotmesos a un clima diferent és notòria. També per a les vinyes.
El celler té una vinya de xarel·lo de més de vuitanta anys, una vinya de merlot, i també té macabeu, garnatxa, sumoll blanc, albarinyo... sempre en quantitats petites. A més, té arrendada una vella vinya de sumoll de la que potser n'hem d'esperar coses interessants. Aquestes vinyes s'aniran sumant al projecte de l'Albert de manera successiva, quan el raïm que donin tingui el nivell que ell exigeix als seus vins. Ell treballa de manera força artesanal, sempre amb fermentacions espontànies i sense afegir llevats.
Quan vaig acostar al nas i als llavis la copa d'Origen 2012 —el xarel·lo sense fusta de la vella vinya de can Panxa— vaig saber immediatament que amb l'Albert m'hi entendria. La vista esplèndida, la bonança del dia, els camps i les vinyes, predisposaven al gaudi, però la qualitat del que tenia a la boca sublimava tota l'experiència i li donava el seu autèntic valor —jo no havia vingut aquí només a mirar el paisatge—. El vi em va sorprendre i em va semblar un gran xarel·lo, un xarel·lo dels que a mi m'agraden, amb una netedat absoluta d'aromes i amb aquella austera estructura en boca, no exempta d'una certa untuositat. Em va quedar clar que L'Albert pertany a aquesta nova generació de «joves mestres del xarel·lo» que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat.
Després del «xoc» d'aquest Origen 2012, encara es pot anar més enllà: Les Vistes 2012 —de la mateixa vinya, però amb una criança en bóta de castanyer de cinc-cents litres—. Magnífic! Tota la puresa de l'altre vi, però amb més profunditat, amb més complexitat, amb una mica més de greix, de fonoll, amb algun record d'ametlles. Vins frescos, estrictes en la seva linealitat, d'absoluta puresa —la criança amb fusta de castanyer els ha aportat just el que els cal per expressar-se plenament, sense tòrcer gens ni mica la seva rectitud, sense afegir-hi cap màcula, cap pesantor.
Ara tinc al meu celler una ampolla de cadascun dels tres vins que, a dia d'avui, comercialitza el celler Esteve i Gibert. Per sopar he destapat L'Antana 2011, un merlot criat dotze mesos en bordeleses de 225 del que se'n van fer menys de dues mil ampolles. És un merlot que m'ha agradat molt, amb un nas força net que aconsegueix esquivar aquells notes herbàcies que, desgraciadament, són tan freqüents en alguns merlots catalans i quediuen que vénen de les pirazines —però no totes les pirazines són iguals—, i dóna fruita molt madura, perfumada i intensa —com escau a un bon merlot—, densa i complexa. A la boca és dolçor voluminosa i tanins setinats, que omplen i tenen pes i tot és fresc i viu, estructurat i potent. Es queda una mica curt al final —tot s'ha de dir— en un moment en què una certa sequedat, una certa astringència, prenen un protagonisme excessiu. Un vi que vull seguir en les successives collites que, vist el que he vist, poden ser remarcables.
