Vaig poder tastar els diversos Argila en un tast que es va organitzar a l'Espai Penedès de Barcelona. Hi havia les collites 2010, 2011 i 2012 de l'Argila de xarel·lo (només el primer vi es pot considerar que ja està «fet») i les collites 2012, 2013 i 2014 de l'Argila de sumoll. Finalment, hi havia un 2011 de cupatge que serà una novetat en algun moment d'aquest any 2016. Tots són espumosos amb denominació «Clàssic Penedès».
Avui, doncs, he destapat una ampolla d'Argila 2010 sabent ja una mica què m'hi trobaria. No m'ha decebut gens. El raïm procedeix d'una vinya de seixanta-cinc anys, és un brut nature i la meva ampolla es va degollar fa divuit mesos. Llegeixo que n'hi fa 6.673 ampolles. El resum breu de tot plegat podria ser dir que és un gran xarel·lo. Amb tota l'estructura i tota la personalitat i la tensió que aquesta varietat ancestral pot aportar.
Hi ha una certa intensitat de color, no excessiva, i la bombolla és fina. L'aroma, com ha de ser, és ben neta, amb fruita blanca i raïm, anís, fonoll, lleus cítrics subtils, alguna nota de fumats... L'austeritat del xarel·lo, sòlida; la seva «assertiveness», característica. La llarga criança ha treballat positivament a favor del vi, sense fer màcula. A la boca hi ha un sabor ple, estructurat i persistent, que sorprendrà els qui estiguin més acostumats als espumosos joves i lleugers. Hi ha pes i tensió i volum, i uns amargosos subtils complementen bé l'esquema. Curiosament, el vi, tot i la seva complexitat, és molt bevible, molt plaent. Als amants del xarel·lo, aquest vi els farà feliços.
Com a mostra de la seva solidesa, puc dir que el vam acompanyar amb un codonyat amb Roquefort.
