Aquesta petita joia procedeix d'una vella vinya de xarel·lo que hi ha a Cal Panxa, a les costes que s'enfilen de Sant Sadurní a l'Ordal, i també de la bona feina d'en Josep Esteve Gibert i l'Albert López. Parlo del petit celler que du el nom d'Esteve i Gibert. Ja vaig parlar-ne l'any passat en aquests Apunts.
Recordo que en aquell article, a partir del tast que vaig fer al celler, vaig qualificar l'Albert com un membre de la «nova generació de joves mestres del xarel·lo que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat». Han anat passant els mesos fins ara que he destapat l'ampolla de Les Vistes 2013 que vaig comprar en aquell moment. Amb el peix al forn d'ahir a la nit, vaig voler-la destapar per confirmar (o desmentir) l'impacte que aquest vi em va produir l'any passat. El resultat: n'hi ha prou amb repetir la frase de l'inici d'aquest apunt: «un dels millors vins blancs que he begut en aquests darrers mesos».
De què fa olor, un gran xarel·lo com aquest? De fet, encara que parlem de si els cítrics, o el fonoll, o la flor d'acàcia, el xarel·lo que no ha estat adulterat no fa «olor de» i, malgrat això, la seva aroma pot ser deliciosa en la seva estricta severitat, com passa en aquest cas. Ni plàtans, ni brioixos, ni pixats de gat, ni fruites exòtiques, ni collonades, res d'això escau a la més elegant de les nostres varietats blanques. El diccionari descriu «incisiu» com allò que «penetra com un instrument tallant» i, en aquest sentit, és clar que l'aroma de Les Vistes 2013 és profundament incisiva, perquè ens penetra de manera directa, profunda i acerada.
Sigui com sigui, ahir al vespre —vam saber allargar l'ampolla fins ben enllà— ens vam delir a bastament ensumant aquest liquid tan pur. A la boca, el glop era d'una netedat prolongada i impecable, d'una bella untuositat equilibrada i elegant. És d'aquells vins que ve tant de gust deixar una estona a la boca per allargar-ne el plaer. En podem dir volum, però no és el volum de la garnatxa —la gloriosa garnatxa blanca!— ni el del viognier —més decadent, més hedonista—.
També hauria de dir alguna cosa de la bóta de castanyer de cinc-cents litres que ha jugat un paper important en la criança —l'acurada criança— d'aquest vi solemne. El resultat és excel·lent, i la meva dona, que ha desenvolupat una hipersensibilitat —convertida en refús— al roure en el vi blanc, no va presentar cap objecció a aquest xarel·lo, ans al contrari. Una gran demostració que és possible —no fàcil, però possible— obtenir un xarel·lo de criança amb virtuts immenses sense ensopegar amb els paranys del roure.
