diumenge, 19 de juny del 2016

Ocells d'Alella: El Tallarol

Deia en un article anterior que alguns dels millors moments que m'ha donat aquest blog és quan persones il·lusionades i expertes m'expliquen els seus projectes enològics. Avui posaré un altre exemple d'això: El Celler de les Aus d'en Josep Maria Pujol-Busquets i el seu equip.  Com sabeu, aquest celler és una part diferenciada d'Alta Alella dedicada a l'elaboració de vins de conreu ecològic sense sulfurós —però aquesta breu definició no pot encabir tota la magnitud del projecte ni les seves implicacions.

Vaig tenir la sort que la Valérie Veilleux i l'Adela Roy van mostrar-me el Celler de les Aus i em van explicar les seves circumstàncies. L'indret impressiona i l'obra de l'Alfons Soldevila, d'una radicalitat sense fissures, no s'assembla a res que jo recordi haver vist abans. Una arquitectura molt conceptual, amb el leit-motiv de la reutilització, l'ecologia i la sostenibilitat. És una obra que «no fa bonic» perquè deliberadament fuig del preciosisme tradicional per percaçar una idea de silenci i no-impacte.


Del Merla —mataró fermentat en fusta i amb tres mesos de bóta— ja n'he parlat en algun altre article. Com que ahir vaig destapar una ampolla de Tallarol 2015, escau més que parli d'aquesta pansa blanca extraordinària... encara que l'ampolla de Merla 2015 que vam compartir la setmana passada amb uns amics no em fuig de la memòria.

El Tallarol 2015 és un vi de pansa blanca que fermenta en unes àmfores fetes a partir de sauló de la finca d'Alta Alella. Com ja he dit, no s'hi afegeixen cap mena de sulfits i, encara que no m'agrada utilitzar aquests termes, crec que hauríem de dir que és un «vi natural».  S'embotella en una ampolla d'espumós reciclada i es tapa amb un tap dels que s'anomenen «tecnològics» —que a mi no m'agraden, però que potser tenen unes virtuts incontestables—.


No cal invocar Proust per afirmar com de persistent en els anys pot ser la memòria d'alguns sabors. Mireu: quan començaven els anys seixanta del segle passat, jo passava llargues temporades a una masia d'Alella i la mare m'enviava cada tarda a omplir el càntir a la font de Santa Madrona, perquè els padrins, a l'estiu, no volien beure l'aigua de la casa, que baixava de la vinya del Petó. Recordo —i si no ho recordo, crec que ho recordo, que és pràcticament el mateix— recordo el gust que tenia aquella aigua, quan ja feia una estona que s'havia anat refrescant al càntir, al celler de la masia. No era gust de càntir ni gust de terrissa, sinó com un gust d'aigua «ablanida». Quan tasto vins criats en àmfora —i cada dia en tenim més i millors— em retorna aquell sabor llunyà —o crec que em retorna, que és pràcticament el mateix—.



Aquest xarel·lo m'ha semblat extraordinari! Només destapar l'ampolla, omplir una bona copa i acostar-la al nas ja he experimentat aquella sensació que coneixem tan bé els que estimem els bons vins: tot l'esperit es deixondeix i s'exalta i una il·lògica sensació de pau i bonhomia ens omple. Aromes incisives i pures, estrictes en la seva austera serenitat. I alguna cosa molt viva, una salabror marina, una fruita netíssima. Com ens ha agradat! I a la boca? El glop és també pur i equilibrat i sorprèn que sigui tan melós, sense oblidar aquell punt salí que diuen que tenen algun xarel·los d'Alella. He recordat amb força l'aigua de Santa Madrona, a la masia d'Alella, fa més de cinquanta anys. I el sauló, i una immensa dolçor de fruita, i la salabror, i aquell caràcter ablanit i amable....

Ens l'hem begut amb gran delit, a la fresca del vespre. I ens hem sentit una mica més feliços. Escoltàvem Guy Clark i Lyle Lovett —dèries meves—. Ara que escric això, em vénen al cap uns versos que em recorden la masia d'Alella, als anys seixanta, uns versos que quan era jovenet em feien estremir. I encara ho fan, ara:

Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.