dimecres, 27 de juliol de 2016

Contra els maridatges

L'altre dia, parlant amb un enòleg, va deixar anar una frase que em va fer reflexionar. Va dir «els maridatges són una manera de col·locar vins imbevibles».


Ja dec haver dit alguna vegada que no sóc gens amic dels maridatges —si bé els considero, no cal dir-ho, com una activitat respectable, però una activitat que forma part més de la gastronomia que no pas de la cultura clàssica del vi—. També faig una distinció important entre el tastar i el beure i, tal com explicava en un article antic (vegeu «Que el tastar no ens faci perdre el beure»), a mi m'agrada més aquella «continuada» ampolla de vi que ens recomanava en Pla.


El sentit de la frase d'aquell enòleg amic —que, fora de context, pot semblar un simple estirabot— l'hem de buscar, doncs, en la diferència immensa que hi ha entre una mica de vi que s'ha buscat que complementi a la perfecció un plat o una determinada composició gastronòmica, i una ampolla que ens acompanya de manera perllongada —potser diverses hores— i que té una presència pròpia. La frase parla de «vins imbevibles»: el que vol dir és que, en un maridatge, podem utilitzar un vi que posseeix una determinada virtut que és exactament la que cal en aquell moment, prescindint del conjunt del vi, que potser, si el valoréssim per ell mateix, no ens convidaria pas a beure'n una ampolla —la continuada ampolla d'en Josep Pla—.

[De fet, si faig memòria, sí que recordo més d'una ocasió que, en un tast, jo trobava que un determinat vi mostrava defectes evidents, i potser un company del tast, que també reconeixia aquestes mancances, suggeria que podria ser un vi idoni per acompanyar tal o qual menja sofisticada.]

Per a mi, hi ha tres nivells inequívocament diferents i que també ens produeixen sensacions que poden ser ben diverses: el maridatge, el tast (entès com un tast breu «a peu dret»), i l'ampolla. És per això que, en aquest blog, la majoria d'opinions que expresso sobre tal o qual vi procedeixen d'una ampolla (o dues) que he destapat i he estat bevent durant una llarga estona, amb un àpat i fora de l'àpat. 


No voldria que se m'enfadessin els que practiquen l'art del maridatge, que ja he dit que respecto molt. També ha de quedar clar que no estic parlant d'allò que fem tots i que consisteix en triar un vi que s'adigui amb el plat que tenim a taula —o simplement ens vingui de gust—. De fet, ara em penedeixo del títol que he posat a aquest article, perquè jo no estic pas en contra dels maridatges: simplement, prefereixo l'ampolla sencera.

[Nota: Les fotos no són pas de maridatges, sinó de tastos.]

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Benvolgut Jaume,
el meu nom és Guillem, i visc a La Selva del Camp.

Fa uns mesos que segueixo el teu blog, i estic encantat. Espero les teves noves entrades de la mateixa manera que desitjo que els vespres d'estiu em portin la fresca de la nit. A més, des de que he començat les vacances, em passejo per l'arxiu i frueixo dels antics escrits. Cada un d'ells em reporta el mateix plaer que una copa de bon vi. T'ho ben asseguro.

No sé com donar-te les gràcies per la feina que fas, i per la manera com las fas. Em sento aprop d'allò que dius, i de la manera en com diu; de l'actitud que traspuen els teus escrits i dels valors que hi copso.

Una fortíssima abraçada

Jaume Aguadé ha dit...

Bon dia Guillem,

Moltíssimes gràcies per aquest comentari tan amable. Em dóna forces per seguir escrivint. Sempre dic que escric aquest blog perquè m'ho passo bé fent-ho, però seria hipòcrita no reconèixer la il·lusió que em fa saber que hi ha gent que em llegeix, que em segueix i fins i tot que troba alguna cosa de profit en els meus textos. Espero seguir comptant-te com a lector.

Una abraçada,

Jaume