dijous, 24 d’agost de 2017

Roure, castanyer, acàcia

A la vinyeta, a Mollet de Peralada, tenen una carinyena blanca d'una vinya de noranta anys, que és extraordinària. Aquesta varietat endèmica i minoritària que semblaria que hauria de ser una senya d'identitat i un orgull per a l'Empordà, encara no existeix oficialment, i jo no me'n sé avenir. M'expliquen que els tràmits necessaris requereixen una identificació científica que comporta uns estudis ampelogràfics que són necessàriament llargs. Ho puc entendre, però no ho entenc perquè, des del meu modest punt de vista, l'evidència vitivinícola hauria de ser suficient per admetre el qualificatiu «carinyena blanca», ni que sigui de manera provisional, mentre els estudis científics segueixen el seu curs i, d'aquí uns anys, puguin certificar la realitat biològica d'aquesta mutació. En fi, ja n'he parlat altres vegades en aquest blog, i val més que ho deixi estar.

Parlava de la carinyena blanca de la vinyeta, que a l'etiqueta s'anomena «Cb» o també «C blanca». Amb la collita 2016, el celler n'ha fet unes microvinificacions experimentals molt interessants. Es tracta de tres vins que, amb un origen comú, han estat criats en tres fustes diferents: roure, castanyer i acàcia.


No ho faig pràcticament mai, però aquesta vegada era obligat destapar les tres ampolles simultàniament i poder tastar en paral·lel les tres variants d'aquesta carinyena blanca de Mollet. Amb la meva dona, vam prendre tres copes cadascú i, sense saber quin era cada vi —és a dir, a cegues— vam omplir cada copa amb un d'aquests vins. Pensàvem que, com a mínim, el vi criat en roure hauria de ser fàcil de distingir dels altres dos però, per estar-ne segurs, és millor fer la prova.

Això és el que vam poder apreciar. D'entrada, ens va resultar evident quin era el vi criat en bótes de roure francès. De fet, ens va resultar massa evident, perquè els torrats de la fusta de roure es feien excessivament presents i, des del meu punt de vista, emmascaraven les característiques de la carinyena blanca.

Així doncs, ja sabíem quins eren els dos vins criats amb acàcia (d'Àustria) i amb castanyer (del Montseny), respectivament. No tenia cap sentit intentar endevinar quin era quin, perquè encara tenim pocs vins criats en aquestes fustes i les seves característiques aromàtiques no ens són prou conegudes. El que sí que vam poder observar és que un dels vins —va resultar ser el de castanyer— tenia un color més groc que els altres dos i, al mateix temps, mostrava uns indicis d'oxidació que els altres dos no tenien. El tercer vi, el de color més clar, de manera immediata va ser el que ens va semblar més atractiu, més pur, més autèntic: a posteriori vam saber que era el que s'havia criat en bótes d'acàcia austríaca.

La carinyena blanca criada en bótes de roure francès, que en un primer tast ens va generar un cert rebuig, va anar millorant a mida que reaccionava amb l'aire. Tanmateix, segueixo pensant que, en aquest cas, la bóta emmascarava les qualitats de la varietat i, encara que, a la boca, hi havia un punt de greix i un volum que podien ser prou plaents, el vi no tenia la personalitat dels altres dos.

El vi criat en castanyer, curiosament, va seguir una evolució inversa. Al primer moment, el nas era força pur i, a la boca, l'acidesa i l'asprivesa de la carinyena hi eren més presents que en els altres dos vins. Però, a mida que l'aire anava actuant, les notes d'oxidació creixien i van acabar dominant-ho tot.

Finalment, la carinyena blanca criada en acàcia va ser l'ampolla que ens va realment seduir. Aromes subtils, fresques, molt elegants, austeres i pures. A la boca, densitat equilibrada, molta tensió i una harmonia molt gran entre les sensacions àcides i lleument greixoses. Si penso en totes les ampolles de carinyena blanca que he begut —miro de no perdre-me'n cap ni una— aquest vi era el més fidel a les virtuts de la varietat o, si més no, el més fidel a la imatge sensorial que jo me n'he fet. En resum: un vi que m'ha agradat moltíssim i, si la meva opinió tingués algun valor, jo demanaria als amics de la vinyeta que criïn sempre en acàcia la seva gran carinyena blanca de vinya vellíssima.


Quan hem destapat aquestes tres ampolles, hem tingut una agradable sorpresa: al tap hi consta, en una tipografia ben clara, que el suro del tap és català. Excel·lent! Vaig publicar un article en aquest blog (Vull saber si el tap és català) on  demanava precisament això, que el suro català estigui clarament identificat en els taps dels nostres vins. Celebro que a la vinyeta vagin per aquest camí.

2 comentaris:

Martí Just ha dit...

Bona nit,

Un article molt didàctic, fins hi tot pels que fem vi, gràcies Jaume, els teus dots de científic hi són presents a molts articles.

Aprofitant l'opinió que dónes als de la vinyeta, per apostar per la fusta d'acàcia, m'agradaria fer una reflexió;

Tenint aquesta joia de varietat amb les aptituds que té, sumant l'edat de la vinya... però posem els peus a terra, el que marca és el que els francesos diuen "terroir"

Com pot ser que estiguem fent una comparació entre tres fustes diferents i no posem dins la variable més "respectuosa"? vull dir, que jo trobaria molt lògic que si fas 3 vins amb fusta posar una quarta variable sense fusta, no?

No he provat els vins, només tinc les teves impressions Jaume, però no m'ha agradat llegir que dels 3 vins, un la fusta sembla que l'ha oxidat i l'altre sembla que la fusta li ha passat per davant.

Jo animaria als amics de la vinyeta que criessin la seva vellíssima carinyena blanca amb vidre, i d'aquí uns anys en tornem a parlar.

Ha de quedar clar que és només una reflexió, ni molt menys com un ha de fer el seu vi.

Endavant als meus amics de La vinyeta amb aquestes microvinificacions tant fantàstiques!
Endavant Jaume amb els teus comentaris-articles sobre vinyes, persones i vi!! espero cada article amb moltes ganes de llegir-lo i aprendre!! endavant!!


Martí Just

Jaume Aguadé ha dit...

Bon dia, Martí,

Gràcies pel teu comentari que, més que un comentari és un interessant complement al meu article.

Només et vull fer un parell d'observacions. En primer lloc, recorda que no has de prendre massa seriosament les coses que dic, perquè, encara que jo sempre intento ser molt honest en el que escric, la meva capacitat com a tastavins té moltes limitacions. En segon lloc, rellegint el que he escrit, penso que potser he exagerat una mica les diferències entre els tres vins i, de fet, tampoc no són tant diferents.

Salut!

Jaume