Els millors vins del 2018

Quan s'acaba l'any, sembla obligat rememorar els millors vins que ens han acompanyat al llarg de l'any que ha passat, les fites que ens han fet, com deia en Josep Pla, «...avivar la vida de l'esperit...». Per fer-ho, podria resseguir les pàgines de la Moleskine del 2017, la llibreta on m'esforço en convertir en paraules cada vi —més o menys— que vaig bevent. Fa temps que, aproximadament, en tinc prou amb una Moleskine cada any: no tasto tan compulsivament ni tan extensament com ho havia arribat a fer.

Podria repassar la Moleskine 2017 i fer un inútil «best of 2017», però em tempta més parlar —imaginar— els millors vins que encara no he begut, en una mena de paradoxal «best of 2018». Ja he explicat alguna vegada que amb els vins —i amb molts altres aspectes de la vida— sembla que m'il·lusioni més el que encara  no conec que no pas la recordança del que sí que he begut.

Quins vins hi haurà —si déu vol— a la meva copa aquest proper 2018? Quins cellers, quines novetats, quines vinyes, quines experiències? És clar que no ho sé pas, però puc imaginar, puc desitjar, puc predir a partir de projectes que ja tinc.

Per exemple, hi ha cellers que fan vins que he tastat —i cellers que fan vins que ni tan sols he tastat— i que m'han atret poderosament. És clar que podria anar a una botiga a comprar-ne alguna ampolla, però aquest mètode trivial, quan un vi em desperta una delectança profunda, em sembla espuri, innoble. Penso que em cal anar al celler i a les vinyes i parlar-ne amb les persones que el fan, amb la intenció d'amarar-me de les seves essències.

Per exemple, crec que el 2018 serà l'any on, finalment, coneixeré a fons el celler Frisach i també Edetària, a la Terra Alta. Fa temps que tenim pendent una visita però mai no trobem —ni ells ni jo— el moment apropiat per fer-la realitat. Afortunadament, els cellers com aquests estan sempre ben enfeinats perquè el mercat mundial sí que està ben atent a les meravelles que s'hi fan.

També penso que no trigaré a poder conèixer personalment en David Pujol Cargol i els seus vins de Masarac i també en Toni Carbó, a La Salada; i el nou projecte Autòcton de l'Albert Jané; i en Marc Ripoll i els seus vins preciosos; i tastar Les Aubaguetes, a veure si em commou o, ben al contrari, em deixa «fred i enterc com un estocafix».

I vull aprendre més i més sobre els espumosos que es fan al nostre país, un camp complicadíssim on intueixo que el bosc espès no em deixa veure els arbres més preciosos.

Al Rosselló també hi tinc diverses experiències «pendents», com Jean-François Nicq a Montesquiu d'Albera —domaine des Foulards Rouges— o Harrop & Lubbe a Matassa. 

I, parlant de coses més tangibles, puc mirar les ampolles que tinc a casa i que semblen adients per al proper any. En aquest blog vaig començar una sèrie d'articles sobre els espumosos 100% xarel·lo, una sèrie que es va estroncar quan encara hi mancaven alguns vins notables. Ara tinc al celler una ampolla de La Capella, que espero que sigui digna de continuar la sèrie aquella. I tinc una bonica col·lecció de Priorat 2004 i 2005, que ara deuen estar a punt per a la seva (presumptament) apoteòsica eclosió. I potser trobaré el moment de destapar, amb uns amics que el puguin apreciar com cal, el màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau o aquell altre d'Acusp... (o potser fóra millor deixar-los madurar encara un parell d'anys més?)

Tinc amics que m'han promès uns màgnums. Parlo de cellers que no ofereixen comercialment màgnums però que s'han mostrat disposats a cedir-me'n un dels que embotellen per al seu ús personal. Els ho agraeixo profundament. En podré comprar un d'un sumoll exquisit i un altre d'un dels nostres vins blancs més extraordinaris. M'agrada col·leccionar màgnums, que són com apostes per a un futur....

Tot això i moltes altres coses —Borgonya, Bierzo, Bordeus, Sicília, Douro, Roine...— poden esdevenir-se aquest any 2018. 

Que tinguem tots un bon any! I que guanyem la llibertat. Començant per les persones honorables que estan segrestades a les presons per la falsa justícia dels grans prevaricadors.

Cooperatives

De cooperatives n'hi ha moltes i de moltes menes, i no vull de cap manera glorificar el concepte en forma de «blanket statement». Vull parlar de dues cooperatives que aprecio especialment o, amb més exactitud, d'un parell de vins que procedeixen de dues cooperatives molt diferents i que cadascuna fa, en el seu àmbit, des del meu punt de vista, una tasca magnífica.

El primer d'aquests dos vins és una novetat de l'Agrícola Sant Josep, de Bot. Si seguiu aquest blog, veureu que he tingut una relació força «personal» amb aquesta cooperativa i sabreu que admiro la seva manera de treballar i la qualitat —i, més encara, la «pertinència»— dels seus productes.

El nou Llàgrimes de Tardor és un carinyena 100% que comença a existir amb la collita 2015 i fa parella amb el garnatxa 100% que ja va sortir fa un any. En una carta de presentació que vaig rebre l'altre dia, en Jaume Martí , en Martí Carbó i l'Amparo Amaro —els responsables dels vins de la cooperativa de Bot— m'expliquen que a la campanya 2015/2016 van «decidir explorar un nou camí per als vins Llàgrimes de Tardor amb la finalitat d'aconseguir una expressió més original de l'entorn, de la varietat de raïm i de la nostra tradició elaboradora». També em diuen que «Llàgrimes de Tardor carinyena 2015 és un vi negre d'aspecte lluent, fruita subtil i gust delicat. Porta embotellat des de l'agost de 2016 i anteriorment només vam elaborar-lo en dipòsit d'acer inoxidable. Només n'hi ha 1.980 ampolles.»

N'he destapat una ampolla —en vindran moltes més, n'estic segur— i m'ha encantat. Ja sé que no sóc imparcial, perquè la carinyena és potser la meva varietat més estimada, però també he de dir que si parlem de carinyenes joves, lleugeres i fresques, ja no em resulta tan fàcil trobar les que m'agraden. La de Bot n'és una.

* * * * 

L'altra cooperativa —ja he anunciat que parlaria de dues cooperatives molt diferents— és l'Olivera, de Vallbona de les Monges. El vi és Tossudes 2015 i, segons hi diu a l'etiqueta, el nom —un nom que em sembla ben trobat i que demostra que es pot ser «cridaner» sense ser xavacà— fa referència a les «vinyes tossudes que perseveren en un terreny difícil, amb il·lusions tossudes com les mans que les treballen».

Tot indica que aquest vi és el que fins la collita anterior duia, modestament, el nom de primers vins negres. Aquest canvi —que ja tocava— sembla indicar que els seus autors consideren que ja han trobat el nivell de qualitat que percaçaven. Jo he de dir que he begut un bon grapat d'ampolles dels primers vins negres, des d'aquella collita —potser la primera— del 2008 fins la del 2014. És un vi que m'ha acompanyat en molts sopars d'hivern, al Pirineu, amb una colla d'amics i una brasa i un ambient que s'adeien perfectament amb aquest vi franc i saborós, llaminer i deliciós. I després de totes aquestes ampolles, crec que sí, que aquest 2015 que ja té un nom propi és la millor ampolla que he begut.

Mandó a l'abast

Ara tenim el mandó més a l'abast que mai.
 

El mandó és una varietat negra ancestral i molt escassa. Ja fa uns anys que el celler Abadal, d'Horta d'Avinyó, al Bages, va començar a elaborar un monovarietal de mandó que a mi em tenia el cor robat. Formava part d'una col·lecció experimental que s'anomena Paisatges 1883. He dit que de mandó n'hi ha molt poc i un mandó 100% és una raresa, però com a cupatge aquesta varietat apareix en alguns altres vins —per exemple, algun del mateix celler Abadal i també els que fa en Joan Soler a Can Serra dels Exibis. En tot cas, les ampolles de mandó d'en Miquel Palau que he anat bevent m'han semblat sempre exquisides i memorables, i han anat apareixent en aquestes notes d'enografia de Catalunya.

La notícia és que ara el celler Abadal ha incorporat un monovarietal de mandó al seu catàleg «estàndard» de vins. Fins ara, enamorat del mandó de Paisatges, havia d'estar molt amatent al moment que aquest vi sortia al mercat, acostar-me ben aviat al celler i heure'n alguna ampolla abans que desapareguessin. Ara, en canvi, crec que no em caldrà tanta dedicació i el nou Abadal Mandó 2015 podrà tenir un públic més ampli. Enhorabona! Serà fantàstic que tothom en gaudeixi i que aquesta varietat oblidada torni a formar part del nostre paisatge enogràfic.

En vaig destapar una ampolla l'altre dia i vaig trobar-hi, novament, les virtuts que me'l feien tan estimat. És delicat, fluid, saborós, vermell clar. M'insinua espècies, fruitetes boscanes, cuir, regalèssia... A mida que el vi passa més temps a la copa, em sembla que encara es fa més perfumat, més deliciós, i adquireix alguna cosa floral, alguna sentor de fusta de llapis...

Hi ha molt de tremp i el vi segueix, al llarg del glop, com una línia recta que llisca i persisteix. Algunes aromes, encara, —estic sent ben desordenat!— de bosc humit, de fruita esmorteïda. Em vénen al cap paraules com «personalitat» i la meva memòria no pot —ni vol— evitar de comparar-lo amb alguna ampolla de la Borgonya. En certa manera, excita en mi alguns dels «punts sensibles» que, normalment, són excitats per l'adorat, imprescindible borgonya.

De l'Obrador del Celler Credo

Quan em diuen, sorneguerament, que els qui parlem de vins —vull dir els qui intentem traduir en paraules les sensacions intrínsecament inefables dels vins— només diem bajanades —«collonades», diuen— sense sentit, els parlo dels Nocturns de Chopin i els pregunto què coi tenen a veure amb la nit. I si encara no m'entenen, els deixo que vagin dient el que vulguin.

El vi, la música, la natura, l'art i moltes altres coses poden generar —en moments concrets i si el nostre esperit hi està en sintonia— emocions, i les emocions només es poden descriure amb analogies, amb simbolismes.

Dic tot això perquè avui penso parlar —«parlar», quin recurs més poc adaptat a l'expressió de les emocions!— penso parlar d'un vi que és molt difícil de fer encabir en cap dels estereotips més àmpliament acceptats, d'un vi que m'ha generat emocions d'aquelles que, potser, m'empenyeran a dir coses d'aquelles que hi ha qui anomena collonades.

El vi va néixer a una vinya que ja no existeix i s'ha fet —es va fent cada dia perquè és un vi dels que «tenen vida pròpia»— a l'obrador del Celler Credo. A l'etiqueta no hi ha el nom de cap D.O., no hi ha l'any de la collita, però sí que hi llegim les suggeridores paraules «micro creacions». És un vi experimental, és un vi irrepetible. En Ton Mata, que em va convidar a tastar-lo, em va advertir que era un vi «rar», un caprici, una fantasia...

Mirem, d'antuvi, quins són «els fets». Potser recordareu un vi negre que feien a Recaredo i duia el nom d'Els Raustals. Jo n'havia begut alguna ampolla i el recordo escaient, d'acord amb els paràmetres d'un cert moment que potser ja ha passat. Després, no fa gaire, a Recaredo van decidir concentrar-se en els espumosos i en els vins blancs —i va néixer el Celler Credo, que ha creat alguns dels vins blancs que més em fan delir. A les etiquetes, si us hi heu fixat, s'anomenen —amb orgull i amb humilitat— «criadors de xarel·lo». És una història que he tingut la sort de seguir de prop i que he explicat en aquest blog.

Aquell vi negre sortia d'una vinya d'ull de llebre que va ser arrancada després de la collita 2015. D'aquesta darrera collita, els criadors de xarel·lo del Celler Credo n'ha fet unes mil ampolles d'un vi —no sé si anomenar-lo vin gris, blanc de noir, rosat, orange— singular i deliciós. Hi ha un lleuger pas per bóta vella, tota la saviesa de l'Obrador, les inescrutables influències dels llevats, la puresa que caracteritza can Credo. No hi ha sulfits afegits. El nom és Ull Gris.

Vam estar-nos, en Ton i jo, un temps indefinit tastant aquest ull de llebre tan atípic, i puc dir com en aquella frase tan coneguda de Kafka: «les reflexions a què dóna lloc no tenen fi». L'altre dia, a casa meva, en una estona d'una gran i benvinguda calma, vaig destapar-ne una ampolla i vaig deixar-me amarar de les seves virtuts.

El color és el coure clar, transparent i brillant. Tot en ell traspua elegància. És tan delicadament subtil que jo no el deixaria tastar a ningú que tingués pressa, a ningú que no posseís uns sentits esmolats i sensibles. Si el deixes fer a la copa, te n'adones que més enllà de la seva aparent innocència, hi ha una fondària de complexitats i delícies. A mi em suggereix la tardor. El bosc humit, la terra, els bolets. En algun moment hi trobo —és ben curiós!— registres del cava que fan a Recaredo. Hi ha uns lleus indicis fumats.

Com que és un vi sense referents, no sé ben bé quina copa posar-li. Em decideixo per la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo Chardonay. Crec que li escau bé.

A la boca és espectacular i la delicadesa no-fràgil de les seves aromes dóna pas a un volum i a una mena de brodat, entreteixit d'orfebreria. La sedositat és immensa i el sabor omple la boca i deixondeix l'esperit. Fa pensar. Tornen les notes de tardor, de fum, de sotabosc. Hi ha una gran elegància, hi ha allò que abans en deien «distinció». Hi ha alguna cosa —molt lleu— que em suggereix la terrissa, i em pregunto si potser ha tingut una mica de criança en àmfora. En algun moment em ve al cap el magnífic Regina, d'en Josep Grau, i penso que els dos vins potser sí que tenen alguna cosa profunda en comú, si bé un —el Regina— avança més cap a l'hedonisme i l'altre —l'Ull Gris— es manté més auster, més vertical, més estilitzat.

*  *  *  *  *

L'endemà de l'Ull Gris bec una ampolla d'Antona García 2014, un vi de Rejadorada, a Toro. Un vi, és clar, fet també amb ull de llebre. Ja us podeu imaginar la magnitud del contrast! 

Com deia Espriu a Setmana Santa: «on és la veritat?».  Aquest contrast monumental entre dos vins fets amb ull de llebre em va portar a una reflexió sobre el terme «vi natural», un tema que, si he de dir la veritat, ja fa temps que tinc completament reflexionat: el vi és cultura, el vi és art i és obratge(*). Parlar de «vi natural» és tant ridícul com ho seria parlar de «poesia natural» o «música natural». El vi és una creació cultural —recordem que cultura ve de la mateixa arrel que conreu—, com queda en evidència comparant l'ull de llebre de Toro amb l'ull de llebre del Celler Credo. 

Jo ho veig així.

(*) Obra: aplicació de l’activitat humana a un fi. (DLC)

Brocada 2016

Estic fent més ciclisme que mai —ciclisme de carretera, sempre amb un esperit excursionista, de coneixement del país— perquè m'agrada i també perquè sembla que la meva esquena el tolera millor que no pas el senderisme o l'alta muntanya. Per exemple, una excursió magnífica que vaig fer a finals de l'estiu va consistir en saltar de la Noguera al Pallars Jusà per l'Hostal Roig i la vall de Barcedana, i retornar per Sant Salvador de Toló i el Coll de Comiols: 97 km i un desnivell de pujada de 2.000 metres. Una bona pedalada!

En aquestes excursions en bicicleta, els diversos cellers són com fites en l'itinerari. Són punts de referència que, quan hi passo pel costat, em duen, per uns moments, records dels vins que he begut, de les persones que he conegut, de les vinyes que he trepitjat. 

A la vall de Barcedana, a Sant Cristòfol de la Vall, a set-cents metres d'alçada, hi ha el celler Miquel Roca, un celler que potser encara no és gaire conegut però que els que segui aquest meu blog d'enografia no us ha de venir gens de nou. Vaig tastar per primera vegada els seus vins l'any 2012, vaig visitar el celler i vaig publicar un article —«Vinyes de la Vall de Barcedana»— on parlava del potencial que jo veia en els seus vins, que potser encara no ens mostraven les seves millors virtuts.

Una característica d'aquest celler és la varietat «brocada» que apareixia —juntament amb el merlot i el monestrell— en els seus vins negres— i que donava nom a un dels vins. Vaig consultar diversos experts i vaig trobar un cert consens a emparentar —o identificar— la brocada de la vall de Barcedana amb el trepat però, que jo sàpiga, no hi ha encara una prova científica d'aquest fet.

Posteriorment a aquell primer contacte amb aquest petit celler d'una vall que jo estimo tant —seria massa llarg d'explicar com la vaig conèixer, ara fa quaranta-cinc anys— he anat bevent els seus vins de les collites successives i he anat trobant una millora important que coincideix amb la incorporació de la filla d'en Miquel Roca, la Sílvia. En un article del mes d'abril—«La brocada, revisitada»—, després de tastar el Brocada 2015 i el Muscat 2014 vaig mostrar el meu delit per aquests vins pallaresos.

L'altre dia, a Tremp, vaig veure el Brocada 2016. En vaig comprar un parell d'ampolles i, l'endemà, en vam destapar una. En resum: l'evolució cap a l'excel·lència ara sí que ja està plenament consolidada. Em va semblar un vi magnífic, un vi que em venia molt de gust. 

Està fet cent per cent amb la brocada de les vinyes del celler i se n'han fet poc més de dues mil ampolles. Segons hi diu a l'ampolla, les dues vinyes d'on surt aquesta brocada es diuen «el rengà» i «la torre de dalt». El topònim rengar està molt estès pels dos Pallars i potser està relacionat amb la paraula renga que significa filera i, a la conca de Tremp, més especialment, «renglera de ceps plantats», segons el DCVB. Pel que fa a la torre de dalt, sí que és una vinya que he trepitjat perquè en Miquel Roca m'hi va dur una vegada. Es troba a 615 metres d'alçada, entre la llau del Cóm i el torrent dels Hortals.

Deixem de banda ara les consideracions filològiques i parlem una mica d'aquest vi que tant em va agradar. És d'un vermell fosc, però viu, i genera aromes elegants i netes, especiades, de fuita saborosa. Complexes i subtils, fresques, de gerds i d'aquelles maduixetes minúscules. A la boca hi ha sabor, frescor i equilibri. Hi ha una certa estructura, un cert «grip», una plenitud del sabor... però tot amb fluïdesa i discreció, amb lleugeresa, amb delicadesa.  Hi ha un punt d'herbes que el fa deliciosament «rústic».

Diguem-n'hi brocada. Jo, que porto una temporada delint-me amb els vins de trepat —crec haver-los tastat, recentment, gairebé tots— m'ha semblat trobar-hi les característiques i les virtuts del trepat. Del bon trepat.