dimecres, 24 de gener del 2018

Del marquès a Ramon Raventós

De petit, a la masia d'Alella, sovint sentia parlar d'«el marquès», però no puc recordar en quins contextos apareixia aquest personatge. Potser les nostres terres tenien algun contacte amb les seves o potser el marquès jugava algun paper en el Sindicat —del que érem socis. Jo tenia entre deu i quinze anys i, més enllà de jugar entre les vinyes o d'emprenyar els grans mentre estaven atrafegats amb la verema —«feu fora aquesta canalla, que acabaran caient al cup!»— la relació amb el vi girava al voltant del pa-vi-i-sucre del berenar i del «generoso seco» del Sindicat, que em feia delir. Parlo dels anys seixanta del segle passat, quan les vinyes d'Alella anaven desapareixent i la qualitat dels seus vins semblava que havia entrat en caiguda lliure.

Van passar els anys i a partir d'un moment ja no vaig tornar a Alella, que s'havia convertit en un record incòmode. Tampoc no vaig tornar a beure vi d'Alella —que, en aquell temps, volia dir vi del Sindicat. Les coses van canviar quan van néixer els vins del marquès. Devia ser a començaments dels anys vuitanta quan aquell marquès mític de la meva infantesa tornava a aparèixer, ara a l'etiqueta d'una ampolla. Recordo que aquells vins de Marqués de Alella van representar, per a mi, un punt d'inflexió interessant en la meva relació amb els vins d'Alella.


En aquell moment, jo no sabia què ni qui hi havia exactament al darrere del projecte de Marqués de Alella. No vaig conèixer l'Ismael Manau ni sabia encara qui era en Josep Maria Pujol-Busquets ni quin paper tan fonamental havia de tenir més endavant. Tanmateix, si no sóc capaç ara d'explicar com eren efectivament aquells vins, sí que puc dir que el record que en tinc els situa en un nivell de qualitat —o, si més no, un nivell d'interès— que ara, més de trenta anys més tard, encara es manté viu a la meva memòria.

Més recentment, he tastat poc els vins del marquès —que ara pertanyen al grup Gleva Estates i duen el nom de Raventós d'Alella— però sí que he anat destapant —ara i adés— alguna ampolla i també he fet algun tast. Aquests darrers dies, per exemple, he begut un Santa Maria 2015 i un Galàctica 2012, dos vins cent per cent pansa blanca, però de característiques prou diferents.


El Santa Maria m'ha agradat força. L'aroma és neta i fresca i suggereix la fruita —a l'estil auster del xarel·lo—, la salabror i les herbes de la nostra terra mediterrània. A la boca hi ha un bon equilibri entre la força del sabor i les textures suaus, seques i estrictes. Traspua l'autenticitat de la pansa i tot és raonable, endreçat, agradable.

Tinc molt bons records d'alguna ampolla de Galàctica que he anat tastant. És un vi que combina la criança en fusta amb la criança en un ou de ciment —o, al menys, així és com el feien abans. No he trobat els apunts d'un tast que vaig fer a Alella, fa un temps, però crec recordar que em van explicar que precisament en aquesta collita del 2012 no es va fer el cupatge de les dues criances, sinó que es vam embotellar per separat el vi de roure i el vi de ciment. L'ampolla que vam destapar abans d'ahir pertanyia clarament a la criança en fusta. Malauradament, penso que aquesta ampolla concreta no deu ser representativa del Galàctica 2012. No la vaig comprar al celler —com sempre miro de fer— sinó a una botiga, i em temo que ha sofert una evolució desafortunada que, si bé encara es poden endevinar unes virtuts i unes riqueses que el vi deu haver posseït, desaconsella que ara jo en faci una descripció. Miraré de trobar una ampolla millor, que sí que em faci recordar les coses que jo hi havia trobat, un dia a Alella.