dissabte, 7 d’abril de 2018

Les singularitats


En el meu camp de treball —el meu ofici són les matemàtiques i, més en concret, la geometria— la paraula «singularitat» hi apareix amb freqüència. Fa referència a una regió de l'espai —un punt, una línia— on es trenquen les condicions de «regularitat», on les lleis que són vàlides arreu són violades, on apareixen bifurcacions, transicions, col·lapses, inestabilitats, irreversibilitats... Diem, per exemple, que la lemniscata de Bernoulli o el «paraigües» de Whitney tenen una singularitat a l'origen, o que les equacions d'Einstein tenen una singularitat a cada forat negre de l'Univers.

Però ara vull parlar d'una altra mena de «singularitats»: Les Singularitats d'Orto, que són els vins —sovint sublims, sempre memorables— que els socis del celler Orto Vins del Masroig fan amb els raïms d'una vinya de cadascun d'ells. Com que són quatre socis, hi ha quatre singularitats, i cadascuna d'elles és un vi transcendent, una icona. Recordem-les: d'una vella vinya de carinyena d'en Josep Maria Jové ens arriba La Carrerada; en Jordi Beltran verema mitja hectàrea d'ull de llebre i ens ofereix Les Pujoles, i el seu germà Josep Maria crea, amb una garnatxa peluda vellíssima, Palell; finalment, en Joan Asens ens meravella amb el valuosíssim picapoll negre de Les Tallades de Cal Nicolau.

He anat bevent, al llarg dels anys, ara i adés, alguna ampolla d'aquesta tetralogia sagrada. He tingut la sort de fer-ho, un parell de vegades, acompanyat del mateix Joan Asens —quin privilegi!  Sempre m'han emocionat: potser uns més que d'altres, en funció del moment, de «les libracions dels cors». He de confessar que el meu preferit, el que més m'ha enlluernat cada vegada que n'he begut és Les Tallades, però després d'haver-ho escrit ja me'n penedeixo, perquè em ve el record dels altres tres vins i les estones de felicitat que m'han donat.

Tanmateix, l'altre dia —al plat hi teníem unes faves-i-pèsols celestials, estofades amb menta, cansalada i botifarra negra— vam destapar una ampolla de La Carrerada 2011 que tenia desada. Ara recordo que un dia li vaig preguntar a en Joan quin era el moment òptim de destapar una de les seves ampolles que tinc a casa. La seva resposta va ser breu: «ara; el moment és sempre 'ara'».  No és cap mala filosofia!

Ja he dit que és un vi de carinyena d'uns pocs ceps que ja tenen entre seixanta i vuitanta anys. No crec que en surtin ni mil ampolles cada any. El caràcter de la carinyena vella hi és molt present i el vi, d'acord amb la personalitat d'aquest celler, té una deliberada levitat que, tanmateix, no va en detriment del sabor, sinó del pes. Les aromes recorden el sotabosc i les herbes —farigola i romaní— i el conjunt és fresc. Quan te'l duus als llavis notes una acurada cremositat, ben compensada amb el tremp i la fermesa que tant estimo en la carinyena. A continuació, el sabor persistent i deliciós ens inunda i, com he dit abans, el pes no és excessiu. La textura és fluïda i sedosa, els tanins tenen força, el glop no s'acaba. El sabor pur inunda la boca i va esmorteint-se molt i molt lentament.

Tinc col·legues que afirmen que les coses més interessants succeeixen sempre a les «singularitats». Potser els hauré de donar la raó.

2 comentaris:

jaume - premià de dalt ha dit...

Hola Jaume!
Es curiós que a mi també em passa el mateix, a vegades crec que La Carrerada, sovint el Palell, quins 4 vins més fantàstics.

Salut i bons vins

Jaume Aguadé ha dit...

Estaria bé tenir-los tots quatre un dia a taula, oi que sí?

Salut!

Jaume